illa retrobada M. Carmen Sáez
13è Premi de poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, 2009
BENICARLÓ, 2010
Amb la col·laboració de
Primera edició setembre de 2010 © Maria del Carmen Sáez © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g Dipòsit legal: BI-2468-2010 ISBN: 978-84-96623-93-4 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
TAULA
Pròleg M. Carmen Sáez, una rapsoda de la paraula 9
Illa retrobada I. Despenge llunes cegues
Visc amb remors de fantasmes Vull traure-ho de dins Tornar al desfici de la solitud La llum es fa menuda Encetar dreceres al matí Òbric els ulls i esbrine Demà em posaré la roba del neguit Les línies de l’horabaixa s’escriuen Tinc fam de silenci No he vist ésser tan trist M’inventaré un cel impossible Tinc una illa d’esquena al món L’ombra que estime no em pertany El món s’ha petrificat un instant Una veu lleugera estaborneix Ací, tan distant, incorpòria
[7]
19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34
II. Ombra que vaig perdent
Cap al Nord mire Pose les mans al foc, dansen No sé si ara tindré armes Agafa el foc que et lliura Somie que sóc esguit de branques Mira, al cap germinen paraules Fora està la nit oberta Et contaré la mar a la vesprada Encara no s’ha alçat el matí Com definir la boira quan Acaba d’emergir un dia blanc Què podria fer perquè el sol
III. Pell retrobada
Torne a ser dona imaginada Arriba lentament pels badalls Les meues paraules són fosques Lluna groga de farola esguita L’avenc s’obri en alçar el dia Ompli’m els ulls de mar ferida Sóc polsim nascut entre Aquesta llum que em despulla
[8]
37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48
51 52 53 54 55 56 57 58
pròleg M. CARMEN SÁEZ, UNA RAPSODA DE LA PARAULA
Desconec l’instant, és a dir, la data i el lloc determinat, perquè la memòria oblida sovint els detalls que no són excessivament significatius. Però, per contra, recorde perfectament el motiu de la coneixença, encara que no sé si va ser ella qui va venir a buscar-me o si vaig ser jo qui la va cridar. O, potser, ni una cosa ni l’altra i va ser una tercera persona qui ens posà en contacte. El cas és que, per iniciativa personal o per indicació externa, fa uns quans anys vaig conèixer M. Carmen Sáez. Aleshores, entre altres coses, em dedicava a l’organització de cursos i conferències que es destinaven, bàsicament, a la formació del professorat, però que tenien també, amb tota la intencionalitat, un abast social i cultural més ampli. Concretament –i d’això n’estic segur–, es tractava d’unes jornades sobre la poesia i el joc poètic a l’escola. I, entre una ponència i una altra, hi vam programar, supose que com a cloenda, un recital poètic a càrrec del grup Argila de l’Aire. M. Carmen Sáez n’era la rapsoda i, sens dubte també, l’alma mater. I, a pesar de les deficiències i de les dificultats tècniques del lloc, l’actuació fou tot un èxit, sobretot per l’interès i la [9]
dedicació de les persones que van actuar en aquell recital. De fet, els assistents en van quedar satisfets i jo, personalment, em vaig quedar sorprès i encisat per la calidesa de la veu de la recitadora i per l’emotivitat que transmetia. Després d’aquell acte, durant un temps vaig promoure la presència de M. Carmen Sáez i del seu grup poètic en unes quantes activitats culturals i educatives més, com a recitadora i també com a narradora de contes per a infants. Per desgràcia, no sempre està a les nostres mans la possibilitat d’ajudar i donar suport als altres i, esgotades quasi totes les oportunitats de què disposava en aquella època, a poc a poc vaig deixar d’oferir-li actuacions en les quals mostrar el seu art de trobadora. No obstant això, M. Carmen Sáez no ha deixat mai de mantenir viu el contacte amb mi i, si més no, per correu electrònic m’ha estat informant sempre de les seues activitats teatrals i, sobretot, de la seua carrera literària. Una carrera literària que s’havia iniciat ja en l’època en què la vaig conèixer i que es podia resumir en uns quants poemes publicats en diversos llibres col·lectius o antologies diverses. Per tant, M. Carmen Sáez, a més de rapsoda, tenia clara la voluntat de ser poeta –és a dir, autora dels seus propis textos–, però la poesia és un gènere de difícil accés a la publicació si l’obra no ve avalada per la consecució d’un premi i, en aquest aspecte, a pesar de la meua vinculació amb el món editorial, tampoc no podia orientarla massa. Amb tot, ella no hi renunciava. I, probablement per això, sense abandonar el gènere poètic, provà sort també amb la creació de literatura per a infants, per si de cas aconseguia ferse un nom com a escriptora entrant per una porta que li oferia –potser, només en aparença– més oportunitats. En aquest sentit, l’any 1999 aconseguí publicar un conte a Edicions 96, Carla i el circ dels cacauets, i l’any 2003 el llibre El malvat Pacuco dins la col·lecció «Albades» de Baula/Edelvives, a més de tres contes en castellà publicats per Petjades ONGD, una organització no governamental destinada a l’educació dels infants i joves en el temps lliure: Unas zapatillas de Jaragua (2006), Galletas de Camari (2006) i El árbol de la vida (2009). [10]
La dedicació, però, de M. Carmen Sáez a la literatura infantil no és en absolut estratègica, perquè no pretén –ni ho ha pretès mai– escriure influïda només pel que el mercat editorial reclama, sinó que l’hem d’interpretar com una autèntica vocació, no allunyada d’una part del seu treball professional, que li proporciona, alhora, experiència com a escriptora. No hem d’oblidar que l’autora es dedica a la realització d’activitats d’animació cultural, a la recitació de poesia, a la narració oral de contes i, també, a l’espectacle teatral. No ens ha d’estranyar, per tant, que haja assajat també l’escriptura de teatre amb nombroses obres, per a infants i per a adults, estrenades però no publicades, com ara Un conte de la selva, Aventura a l’Horta Major, Un viatge a la Lluna, Parla’m de la pluja, Històries de gallines que van de dol o Un país de merengue i caramel, entre altres. No obstant això, resulta evident que el seu objectiu literari prioritari és el de la poesia i a aquest gènere, sens dubte, li ha dedicat i li dedica els seus màxims esforços o, almenys, els més preuats o, per què no dir-ho també, íntims. Sobretot, perquè quan llegim els seus textos poètics tenim, de seguida, la sensació que hi trobem reflectida la personalitat més complexa i rica de M. Carmen Sáez. A la seua poesia, l’autora no inventa, tal com fa als seus contes infantils o a les seues obres teatrals, no crea un món versemblant o fantàstic distint de la realitat, no conta cap aventura, sinó que, per contra, expressa, diu, clama allò que sent i, sobretot, tracta de comunicar-nos-ho. Una sensació que copsem en tots els poemes escrits per l’autora i publicats en les diverses antologies en què ha estat seleccionada i que veiem clarament definida ja en el seu primer llibre de poesia Había arena temblando en el paisaje, escrit en castellà i publicat l’any 2008 per l’Associació Cultural Poètica Argila de l’Aire i el Centre Cultural Almussafes. El camí poètic, però, no li ha estat gens fàcil i M. Carmen Sáez no va aconseguir fer-se un nom com a poeta –dins del món literari valencià–, a pesar de tots els anys que s’hi ha dedicat [11]
amb cos i ànima, fins que no guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Torrent l’any 2008, amb l’obra Cercant ocells d’aigua (2009), publicada –per fi!– en una editorial com cal, és a dir, per Tabarca, que li va garantir, almenys, una distribució comercial digna de l’obra i una repercussió literària, si més no, adequada. Difusió i repercussió que espera repetir i consolidar amb Illa retrobada, obra amb la qual M. Carmen Sáez obtingué el Premi Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol de l’any 2009 i que edita ara Onada Edicions en la seua recent i elegant col·lecció de poesia. Illa retrobada és, per tant, la tercera obra poètica que publica i, en certa manera, representa la consecució d’un objectiu que s’anuncia ja al mateix títol. En conseqüència, podríem fer-ne una lectura autobiogràfica, però només simbòlicament, perquè no trobarem als poemes del llibre massa referències anecdòtiques de caràcter narratiu. La poesia de M. Carmen Sáez és més una poesia de sensacions i de suggeriments que no de descripció de fets, i tampoc no és una poesia conceptual. No obstant això, ens fa pensar i ens fa també viure una història, la de la veu poètica, que es queixa de la realitat, del món que l’envolta, i que busca, amb ansietat, un altre espai possible per a viure una vida molt més feliç, en la consecució de la qual lluita amb tot el seu esforç i afany. Però aquesta lectura, com és natural, no n’és l’única, ja que el lector pot fer-ne d’altres. En tot cas, es tracta, com és evident, de la que n’he fet jo. En aquest sentit, hi trobe també una progressió temàtica coherent en cadascuna de les tres parts en què es divideix l’obra. A la primera part, titulada «Despenge llunes cegues», trobem els poemes més tristos. «Visc amb remors de fantasmes» és el primer vers amb què s’inicia el poemari, però, a pesar de la descripció desolada que hi fa de la realitat, trobem també als poemes d’aquesta primera part una visió, si més no, esperançada que fa que la protagonista, la veu que clama i expressa cadascuna de les paraules, no renuncie a la rebel·lió i al combat per a alliberarse d’un món que no li agrada: «Vull ser guspira d’onades», [12]
«Creure que encara em resta vida», «Demà em posaré la roba del neguit», «Vaig a créixer entre estrelles», «M’inventaré un cel impossible/ i de sobte tindré el que vull», etc. són alguns dels versos que en donen testimoni. Per desgràcia, hi ha, en el transcurs dels dies d’una vida, moltes llunes cegues, és a dir, ennuvolades i quasi invisibles que voldríem despenjar del cel per esborrar la negror que les enlletgeix i tornar-les a col·locar amb tota la llum que els pertany. I aquesta insistència del mal a perseguir-nos fa sovint que la por i la inseguretat ens paralitze i el desànim «lentament torna a començar de bell nou». A la segona part, per contra, sembla que la veu poètica comença a abandonar la tristesa que predominava en la primera. El mateix títol és en aquest aspecte significatiu: «Ombra que vaig perdent», com també ho és el primer vers amb què s’inicia aquesta segona part: «Cap al Nord mire». Evidentment, no és fàcil eixir de la tristesa provocada per un món i una realitat hostil i, per això, el camí serà complicat i llarg. No obstant això, ara la veu poètica se sent segura i, fins i tot –identificant-se amb la poeta que escriu: és a dir, amb la persona real–, afirma: «Sóc dona de pedra a la intempèrie/ sense cap engruna de por». Per això, encara que no sap si tindrà les armes necessàries «per a conjurar la desferra que em plou», es mostra decidida a lluitar i a prendre nota de tot el que fa, perquè, a la fi, si s’aconsegueix l’objectiu, les penes s’oblidaran: «Guarda en el teu quadern on dibuixes els tresors que van brollant les lletres que em vessen pels cabells. En girar la cantonada de bat a bat esclata l’oblit.» Finalment, a la tercera part, titulada «Pell retrobada», la veu poètica sembla que aconsegueix la conscienciació necessària per a sentir-se protagonista del seu propi destí: «Torne a ser dona imaginada». I la vida nova se sent ja més a prop: «i [13]
prompte diluirà el temps fosc». Hi predomina, per tant, el desig de renovació, sense perdre la realitat en què es viu, perquè el combat ha de ser permanent. No obstant això, sembla que la veu poètica –o, si més no, l’autora del llibre– ha trobat en les paraules i en la poesia, aquella tranquil·litat o seguretat que necessitava per a perseverar escrivint i tenint fe en el seu treball. Ha aconseguit l’Illa retrobada. Però tota aquesta història, com he dit, no la trobareu exposada d’una manera realista ni narrativa, sinó amb paraules i imatges de vegades un xic surrealistes o inconscients, que baixen, com ha confessat l’autora en alguna ocasió, directament del cor i que, sovint, s’han d’escoltar com un eco d’allò que diuen, com un suggeriment. Per això, la millor manera de llegir una obra com aquesta, tal com s’esdevé també en la resta de les obres poètiques publicades per l’autora, és en veu alta, recitant-les, perquè només d’aquesta manera copsarem la bellesa i el significat del que contenen. No debades, són poemes escrits per una poetessa, M. Carmen Sáez, que és, per damunt de tot, una rapsoda de la paraula. Josep Antoni Fluixà
[14]
illa retrobada
I Despenge llunes cegues
Moriràs, i de tu no quedarà memòria, i mai ningú no sentirà desig de tu perquè no participaràs de les roses de Pièria; fosca en la morada d’Hades, vagaràs voletejant entre innobles morts. (Safo)
Visc amb remors de fantasmes, espectres d’oblit en acabar l’escena, cruixits de paraules que no veig. Llibertat arrelada als peus, ales d’ocells que vaig cercant. La vida em cau així, gotes menudes d’alè sobre terra, lluna d’hivern plovent-me. Llacs menuts de tardor m’acaronen la pell i em retrobe amb inicis de llum.
[19]
Vull traure-ho de dins, arrancar-m’ho d’arrel. Mastegar l’oblit somiant que mai no ha sigut. Que tot és buit, pla, erm. Fondre records en miques d’aigua estavellada contra els murs. Desnugar mans, tacte, pell, mirades fonamentant el dolor. Estendre l’aire sobre l’instant. Trencar a crits la pedra, que em brollen vidres del cos. Desfer la nit i els camins que em dugueren ací. Vull ser guspira d’onades.
[20]
Tornar al desfici de la solitud i entreveure penombres de fang. No reconèixer-me en el tacte, en el reflex de la carn nua ni en la nit que m’esqueixa. Despenjar llunes cegues que no em lliuren sang de records. Viure a les palpentes sobre fusta i aiguamolls de ciutats submergides on mai no m’acabe de trobar. Descriure somnis de neó i perdre la darrera abraçada del dia. Anar d’espai i dolçament a morir cap a les acaballes d’una vesprada relliscant entre els ulls.
[21]