La dona sense ulls by Onada Edicions

La dona sense ulls Rosa Font i Massot premi ciutat de palma llorenç villalonga de NOVEL·LA 2013

narratives, 29

BENICARLÓ

Primera edició maig de 2014 © Rosa Font i Massot © D’aquesta edició Onada Edicions © Imatge de coberta ‘Un món’ d’Ángeles Santos Torroella © Archivo Fotográfico Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Apt. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Òscar París Garcia Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15896-42-5 Dipòsit legal CS-179-2014 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

La dona sense ulls

Índex Un món d’aigua

Volia pintar el món

1 27 2 31 3 39 4 47 5 53 6 59 7 65 8 71 9 77 10 85 11 89 12 93 13 103 14 107 15 109 16 115

17 119 18 123 19 127 20 133 21 137 22 141 23 145 24 153 25 159 26 163 27 169 DesprĂŠs de totes les coses

173

1 175 2 179 3 183 4 187 5 191 6 199 7 205 8 211 9 215 10 219 11 229 12 231

L’obra pictòrica d’Ángeles Santos Torroella, i en particular el seu quadre Un món, és l’origen de la ficció literària de la novel·la La dona sense ulls. La producció pictòrica d’aquesta artista, sobretot la que correspon a la seva primera joventut, va connectar amb els nous corrents pictòrics que sorgien a l’Europa dels anys vint i va enlluernar la intel· lectualitat de l’època (des de Federico García Lorca i Ramón Gómez de la Serna, fins a Salvador Dalí) per la seva força creadora i la seva singularitat. Aquesta novel·la vol ser un reconeixement a la vida i a l’obra artística de moltes dones ignorades o silenciades. Rosa Font i Massot

La dona sense ulls

UN MÓN D’AIGUA

Esta tarde me marcho a un largo paseo… me bañaré en un río con los vestidos puestos… ¡qué contenta estoy de dejar, por fin, el baño civilizado en bañeras blancas!… después me iré por el campo, huyendo de que me quieran convertir en un animal casero. Ángeles Santos Carta a Ramón Gómez de la Serna (1930)

19 d’abril de 1992

M’

alço del llit. Les cames em pesen, em poso les sabatilles i arrossego els peus fins a la porta del final del passadís. Un raig de llum malalta es projecta sobre els rajols de flors verdes i fa empal·lidir el cercle groc que tenen just al mig. Abandono, darrere meu, un estol de cruixits que em persegueixen mentre avanço. Obro la porta. Premo l’interruptor de l’esquerra. La bombeta fa pampallugues: l’estrenyo amb els dits i deixo que es balancegi sobre el meu cap. M’acosto a la banyera i enlairo la palanca de l’aixeta. L’aigua xoca contra la porcellana i gorgola com una vella rondinaire que pica a terra amb el bastó. Els cops es van transformant en un mormol suau i monòton fins que ja no sento res. Em veig la cara reflectida al mirall: la pell de les galtes es flexiona al voltant de la boca i les arrugues horitzontals del front queden segades pels dos plecs verticals de l’entrecella i per una línia esbiaixada al costat esquerre, tan profunda 17

com una cicatriu. Els cabells esborifats s’electritzen mentre em trec la camisa de dormir, i em veig els pits flàccids com les peònies marcides que tinc al gerro del menjador. Prefereixo desviar els ulls. Introdueixo la mà a l’aigua. És massa calenta. Giro la palanca cap al punt blau. Recolzo la mà a la paret —clinc, clinc, clinc, fan els penjolls del braçalet— i poso el peu dret a dintre la banyera. Després, l’altre peu, m’assec i enfonso el cos a l’aigua. Porto un esparadrap al dit del mig de la mà esquerra: m’hi he fet un tall llescant el pa. Em trec l’esparadrap i cau una gota de sang que es dilueix de seguida i es fa imperceptible. Torno a posar la mà a dins: noto el pols en la ferida, un xup-xup que batega seguit i inacabable. Les cames ja no em pesen. Dins de l’aigua, semblen dos bocois revellits. Sota la pell cada vegada més transparent, les venetes naveguen com un riu subterrani formant estuaris aquí i allà. Em miro els dits dels peus: els plecs es multipliquen a la base de les ungles massa llargues: me les he de tallar. La punta blanca s’ha anat estoveint. Provo d’arrencar-me la del dit gros, que està una mica esqueixada. L’estiro amb dos dits: ara només queda enganxada per un extrem. Amb una estrebada l’acabo d’arrencar i noto un dolor agut. En surt un filet vermell que s’estronca i es perd entre els cercles de l’aigua. De mica en mica, em desfaig del llast de la carn flàccida, dels músculs sense massa i dels dits de les mans que ja no saben dibuixar. Dins la tebior de l’aigua, noto la meva ingravidesa i els ulls se’m van tancant a poc a poc, a poc a poc. Recolzo el cap en un extrem de la banyera i una força damunt de les parpelles m’obliga a aclucar els ulls ben fort, ben fort. Enmig d’una gran ombra, veig la resplendor d’una destral que em cau sobre el cap: la fulla d’acer esmolada em migparteix el crani, s’endinsa pel cervell, secciona els ossos de la cara en dues parts, divideix el coll i m’ascla el cos lentament, fins que arriba a la planta dels peus. No en surt ni una gota de sang, ni un trosset d’òrgan ni un esquitx de líquid corporal i no sento cap mena de dolor. El cos ha que18

dat perfectament dividit en dos, absolutament simètric. La part anterior, amb la cara, els pits, la panxa, ha caigut sobre l’aixeta i ha fet girar la palanca cap a l’esquerra. La part posterior, l’esquena i les natges, jeu dins l’aigua que ja comença a cremar. Amb quina part del cos podria sortir de la banyera? Encara em queden l’escleròtica ben blanca i la còrnia per veure com supuren les rajoles i com s’entela el mirall. Una alenada de vapor emana de l’aigua, s’estiregassa com un fus i pren volum. De sobte, d’aquesta massa etèria germinen dues mans amb un ull en cada palmell. Desvio la mirada cap al sostre del lavabo i veig les mans de la Maria que regalimen sang. L’aigua es va tenyint de roig i els peus se’m van empetitint fins que desapareixen. Vull fugir, però no puc. Ja no tinc peus ni cos i les mans s’han anat engrunant dins l’aigua bullent. D’aquells dos ulls n’han nascut milers d’altres que em sotgen constantment i d’aquelles mans n’han nascut moltes més que tapen la finestra i barren la porta. Obriu, obriu! Ningú no em respon. La porta de la casa dels avis de Portbou és blava com els ulls de la Maria: No m’atraparàs, Júlia, no m’atraparàs!, crida. Em veus, Júlia? Mira l’enfiladissa de flors blanques de la glorieta! M’he amagat darrere les fulles i ara no em podràs atrapar perquè sóc invisible. I la Júlia mira cap amunt i no para de preguntar-me: On és la Maria? On ha anat, Eugènia? Ho saps, tu? Però jo tampoc no la veig, només sento el fregadís de les fulles de la figuera a la cara. Una coïssor rabiosa m’obliga a rascar-me la pell de les galtes i el coll. El líquid blanquinós i espès que brolla del pecíol de les fulles ha baixat rodolant des del lòbul de l’orella fins al pit: m’estremeixo i rossolo figuera avall. M’hi abraço ben fort. Ara cauré, cauré, cauré. Em miro els dits de les mans: faig tanta força que cada vegada s’assemblen més als bonys del tronc. Ja veig la Maria: ha sortit de darrere l’enfiladissa. Porta el vestit blanc de mudar i salta al costat de la Júlia: No em 19

veus, Júlia, no em veus, sóc invisible!, crida. Ara la Júlia plora i plora. Jo sí, que et veig, Maria, veig els teus ulls blaus i el teu vestit ben blanc. I em parles dels colors del cel, dels de l’aigua i els del foc: No els podràs pintar mai, aquests colors, Eugènia, em dius. Ningú no ho pot fer, no ho sabies? I mentre em xiuxiueges tot això a l’orella, una taca negra es va desplaçant pel teu vestit, et cobreix la faldilla, et puja pel coll i s’enfila a la barbeta, et clou els llavis, et marca les galtes i et sega els ulls. Ara no tens ni ulls ni rostre, Maria: només les mans que regalimen sang i després es tornen negres, molt negres, es cargolen com la rabassa del cep i fan pudor de socarrim. Però tu corres i corres, i encara et queda un fil de veu que es despenja dels llavis i fuig exclamant: Ets una ploramiques, Júlia! No s’hi val! Per què no t’espaviles una mica? I tu, Eugènia, què esperes per baixar de la figuera? Ai, si et troba l’àvia! Ja ho veuràs! Ara cauré de la figuera. I a sota hi ha el rampí! No vull mirar a terra. No puc mirar. Si miro, cauré. Obre els ulls, Eugènia! Obre els ulls!, em diu la Maria. Desperta’t! Sento un clapoteig dins l’aigua de la banyera: el braçalet m’ha caigut i es va enfonsant a poc a poc. Una mà l’encalça. Té, Eugènia, em diu l’Ernest. És el meu regal: agafa el braçalet! Clinc, clinc, clinc. Els penjolls xoquen els uns amb els altres: les petites àmfores, els cors, els trèvols, les llàgrimes de plata. Clinc, clinc, clinc, fan al compàs de les gotes d’aigua que cauen. No sents el mar, Eugènia?, em pregunta l’Ernest. No el sents? Però jo només sento les fulles de la figuera que es bressen i em freguen la cara i et veig, Ernest, trucant a la porta blava de la casa de Portbou. Crides on ets, Eugènia? On t’amagues? I jo callo perquè sé que el món és un immens silenci que només trenca el feinejar del picot sobre la soca del roure: clec clec, clec clec. Un picot sobre la soca vella d’un roure perdut enmig del bosc immens, perdut entre els corriols infinits. Vigilaràs el meu roure, aquell del bosc de Sant Da20

niel, oi que sí?, li pregunto. Clec clec, clec clec, em respon. I ara el clec clec del picot es barreja amb el remoreig dels penjolls del braçalet, i la veu de l’Ernest —no sents el mar, Eugènia?— es fon amb el vol de les onades fins que una fulla de figuera aterra amb un xof sec i segur. Mira aquesta fulla de figuera, em diu el pare. Per què no la dibuixes? La cull de terra i me l’ensenya: és més grossa i més ampla que el palmell de la meva mà. Hi ha tantes coses per dibuixar! El pare s’acosta a la figuera i des de baix em diu Eugènia, no defalleixis. El teu món és el que veuen els teus ulls. I tu tries amb els ulls: tries el que veus des de dalt de la figuera, el que veus en les coses i en les persones i el que veus en tu mateixa. Mira’t la cara i les mans, mira’t els ulls i fes-te un retrat. És això l’art, no trobes? No ho sé, què és l’art, però ara em veig pintant el meu autoretrat a la casa de Portbou. La llum neix a l’escot, voreja la brusa negra, s’enfila pel coll i es dilueix a les òrbites dels meus ulls, uns ulls grossos i rodons que encara no han après a mirar. És massa fosc, Eugènia, aquest autoretrat, diu l’Ernest. No ho veus, que és massa fosc? I les conques dels ulls tan enfonsades! Sembla una calavera. És massa fosc, creu-me! I el pare proclama no, Eugènia, el teu món és el que veuen els teus ulls. Si tu el veus fosc, pinta’l així. És això l’art! És això! I la mare, que seu al costat de les peònies, mou el cap i exclama: nena, per què no et poses el davantal per pintar? Callo. Un altre clapoteig a la banyera. Alguna cosa s’enfonsa dins de l’aigua. Què t’ha caigut, nena?, em pregunta la mare. Què t’ha caigut? El gerro? Que no saps que l’has d’aguantar ben fort, aquest gerro? És vidre tallat, i vidre del bo, no et pensis! Sort que ha anat a parar a l’aigua, si no, ja estaria ben esmicolat. Has de vigilar! Em sents, nena? Però no m’ha caigut el gerro, no és el gerro, sinó un pot de vidre amb una massa deforme que neda dins d’un líquid transparent. No hi ha cap etiqueta, tan sols un tap daurat 21

que estrenyo amb força. No és la bombeta, el que estrenyo? No, no, és el pot. Quan l’inclino cap a un costat i cap a un altre, el líquid es desplaça fent cercles i unes bombolles grasses sacsegen la massa carnosa que hi sura. L’agafo ben fort i l’abraço. Per què no m’escoltes, nena? Però la veu de la mare es perd com la veu de la Maria i es converteix en una bola farcida de records que sobrevola el pi del pati de Portbou, les pedres del turó i cau al mar. Un altre clapoteig. Després silenci. Les mans de la Maria agafen la corda del gronxador: el vol de la corda sega l’aire i el tauló de fusta del seient puja i puja desafiant les ales del vent. Des de la figuera observo el cavallet amb el meu autoretrat: les cordes del gronxador que fa volar la Maria en seguen el rostre, i els ulls, cada vegada més enfondits, es reclouen a les conques. De cada òrbita, en surt un doll d’aigua que s’escola tela avall i forma un petit bassal a sota el pi. Un núvol es passeja per la superfície de la bassa, hi dibuixa els meus ulls i es va estirant i estirant fins arribar a la capçada de la figuera. Comença a ploure: les gotes desfullen les peònies plantades sota el pi i van esborrant els meus ulls. Ja no tinc ulls ni rostre, com la Maria. Vull cridar i no puc. On és, la meva veu? Surto de la banyera amb els ulls ensonyats i els dits dels peus que semblen panses. Últimament, m’adormo pertot arreu, com si el cos tingués la necessitat d’abandonar-me, de deixar els pensaments en algun racó d’aquest pis rònec per poder finalment descansar. M’eixugo amb la tovallola ràpidament, per no veure cap part del meu cos. Em poso el barnús i les sabatilles i surto del lavabo. Els rajols del passadís ja no tenen color: ni un raig de llum els encén. Només les motes de pols s’alcen de les juntes quan trepitjo les rajoles i em fan esternudar. Entro a l’estudi. Quina pudor de resclosit! Fa temps que no obro la finestra ni miro cap quadre. L’últim el vaig deixar inacabat. Està tapat amb un llençol vell. Cada una de les teles que he pintat, cada línia del dibuix, és un 22

tros de la meva vida. En cada pinzellada hi ha la passió amb què he volgut furtar el color de cada objecte i de cada rostre, però també hi ha la donació que m’han fet els colors de la seva materialitat perquè pogués convertir-los en imatge. Passo el dit índex per sobre la pintura incrustada a la paleta. Ara un turonet blanc, un de verd oliva i un altre d’un vermell apagat: l’última barreja que vaig fer. Els pinzells són bruts i jeuen sobre la taula plena de taques. Només queda un cul d’aiguarràs a l’ampolla destapada: s’ha anat evaporant i ara impregna les parets i es barreja amb la pudor de florit. M’enerva, aquesta flaire de trementina. Tanco la porta de l’estudi i vaig a seure a la butaca del menjador, al costat de la finestra. La tapisseria s’ha anat gastant i ha perdut aquell color d’or vell tan aristocràtic. La vaig comprar perquè em recordava la que havia tingut a l’habitació de convidats dels Soler. Havent dinat, m’hi asseia una estona: el sol d’hivern es filtrava pel vidre i m’encegava. Ara, en aquest pis de Barcelona, no hi pot entrar, el sol. Només el xiulet dels frens dels autobusos i el crit dels estornells. On és la meva veu?

VOLIA PINTAR EL MÓN

aps, Maria? El dia del sant de la mare, aquell 26 de juliol de 1929, la meva veu va deixar d’existir. O almenys va deixar d’existir aquella veu que m’havia donat l’energia per construir un món en la pintura i en el meu pensament. Tots sabem que hi ha fets que poden canviar una vida, però el que potser no sabem és que abans d’aquest canvi, hi va haver algun indici que ens l’anunciava, alguna cosa que no vam saber escoltar o no vàrem saber veure i que era aleshores evident. O ho era per algú altre i no ho era per nosaltres. Me n’adono ara, dels indicis que haurien fet preveure aquell canvi i em fa molta ràbia no haver sabut obrir prou els ulls ni les orelles en aquell moment. El primer indici va arribar l’estiu anterior, el juliol de l’any 1928, a Portbou. Perquè allà, enfilada a la figuera del pati de la casa dels avis de Portbou, la meva veu va deixar d’existir per primera vegada. Em diràs què carai hi feies, dalt de la figuera? Per què hi vas pujar? I jo només et podria contestar que va ser per curiositat. Volia saber quina perspectiva tindria del mar des d’allà. Per dibuixar, primer necessito veu27

re-ho tot, tenir-ho davant dels nassos, però després també necessito oblidar-ho per poder-m’ho fer meu i sobretot per poder-m’ho imaginar. Quines coses que dius!, mormolaves. No m’estranya que tothom vagi repetint el mateix: És que hi ha algú que pugui entendre l’Eugènia? Però jo, encara que no t’ho pensessis, jo sabia que tu, Maria, m’entenies. I aleshores m’abraçaves i em feies petons. I els tinc guardats, els teus petons, saps? Guardats en el pensament, guardats en els quadres, guardats en els meus ulls. I quan vaig intentar baixar de la figuera, no podia. Volia cridar, però la veu no em sortia. Veia el rampí a sota, amb aquells dits de ferro encorbats amenaçant la terra amb la seva força, i tota la veu em baixava a l’estómac. No em pujava cap amunt, no, sinó que s’enfondia més i més i sentia com es passejava pels budells fins que quedava enganxada en un reclau d’aquelles parets que deuen ser com la pell de les botifarres que després s’emplena amb la carn picada i la sang negra, negra, de tan espessa. Des d’allà dalt de la figuera, no només veia el rampí desafiant-me, també veia la casa, a tocar de la vorada dels xiprers. I la porta blava ben tancada. Que no entri la Nela!, cridava sempre l’àvia. Encara que m’hagués sortit la veu, no m’hauríeu sentit. M’aguantava a la branca amb un peu. L’altre el tenia una mica més amunt, just a l’entreforc de dues branques més altes. Devia ser una posició ben ridícula. Sota aquell cel tan alt i tan blau, veia el mar amb la mantellina brodada sobre la sorra i tres llaguts avarats al port. La llum sempre és blanca a Portbou, com les veles, i d’entre les fulles de la figuera m’arribava la veu del mar i es confonia amb la teva, Maria. Un, dos, tres, quatre, cinc… Tu i la Júlia jugàveu a fet i amagar. Et volia cridar però la veu no em sortia. Al galliner de l’esquerra, les gallines espicossaven l’escarrotxa del meló. Tampoc no em veien, elles. Tenien prou feina a enfondir el bec groc i dur sobre la nyama blanquinosa. Després, alçaven l’escorxa amb forma de lluna minvant, la movien a banda i banda, i quan queia a terra en sortien esquitxos que brillaven sota la llum del sol. 28

Des de dalt de la figuera, flairava l’olor del mar. I la dels trens. I la de les andanes amples i poblades: l’olor de la gent que es mou amb impaciència per l’estació i mira el rellotge. Tothom busca algú: el que espera assegut balancejant una cama i el que es passeja, el que baixa del tren i fa un pas amb els ulls plens d’inquietud. Potser per això em fascina tant el moviment. Saps, Maria? Hi ha un moviment per a cada cosa, per a cada mà, per a cada dit. I un moviment per al pinzell que llisca sobre la pintura de la paleta: primer xopa un color, després un altre, fins que formen una massa flexible i homogènia sobre la tela. Quan pinto, el cos em pesa, em pesa molt, i tot aquest pes pren embranzida i es projecta a l’extrem del pinzell flexible i tou. T’he vist, Júlia, t’he vist! Surt! Un, dos, tres, salvada!, repeties. Volia cridar Maria, Júlia, sóc aquí!, però la veu no em sortia. Tornava a mirar a baix. M’hauria estimat més caure sobre les cagarades verdoses que clapejaven el galliner que no pas sobre el rampí. I mentre estava mirant les pues rovellades, vaig sentir l’àvia: —Eugènia, es pot saber on t’has ficat? Caminava cap al mig del pati, cargolant-se la punta del davantal sobre l’índex de la mà esquerra. I jo no podia dir res. Pensava segur que veurà el groc del vestit entre el fullatge: el groc és un dels colors que desperta més els sentits. Molts lliris són grocs, el blat madur ho és, els cels de tramuntana, la camamilla dels marges… Però no sé per què és el color que utilitzo menys. Es va acostar al galliner. Del bec de les gallines en queien trossets ben ratats d’escorxa verda. Vaig fer balancejar una branca amb els peus. Les fulles amb un so impregnat de gravidesa van acompanyar el crec d’un branquinyol que es va desprendre de la figuera. Ara sí que no l’explico, aquesta, vaig pensar. El peu em va quedar enganxat a la branca més gruixuda mentre m’abraçava ben fort al tronc. L’àvia va alçar el cap: —Eugènia, què hi fas, enfilada a la figuera? Que et vols matar? No et fa vergonya? Ja ets una mica gran per fer segons què. 29

I llençant la veu cap a la porta de casa, va cridar: —Pere, vine! Porta una escala, corre! L’avi arribava amb la cara emmurriada i l’escala sota el braç. Quan la va deixar a terra, es va sentir un xof que va fer alçar un núvol de polseguera. Un cop recolzada al tronc de l’arbre, l’anava empenyent amb moviments bruscos per comprovar que estigués ben fixada. Les espardenyes es flexionaven sobre els barrots de fusta mentre pujava cap amunt: ara un peu, després l’altre, amb les mans ben arrapades als travessers. No parava de rondinar: —Maleït sia! No t’he dit cinquanta vegades que les figueres són perilloses? Les branques són traïdores. Semblen fortes, però són més febles que les tiges d’un roser.