LaCiutatNova

Mag铆 Sunyer

La ciutat nova Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme

BIBLIOTECA LA NAU, 10

Benicarl贸,

2009

Comitè assessor de la Biblioteca La Nau Ramon Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica · Universitat de València Joan Peytaví Deixona, catedràtic d’Estudis Catalans · Universitat de Perpinyà-Via Domícia Joan Prat, catedràtic d’Antropologia · Universitat Rovira i Virgili (emèrit) Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística · Universitat de Barcelona Curt Wittlin, catedràtic de Filologia Romànica · Universitat de Saskàtchewan (emèrit)

Amb la col·laboració de:

Primera edició desembre de 2009 © Magí Sunyer Molné © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta ISBN: 978-84-96623-58-3 Dipòsit legal: BI-3134-09 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

índex la ciutat nova literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme

Introducció

9

1. L’escriptor jove Antoni Rovira i Virgili

13

2. Ramon Vinyes, àngels i dimonis

49

3. La poesia de Ventura Gassol: el penediment impossible

75

4. El novel·lista Rafael Tasis

109

5. Pàtria i exili: els paradisos perduts d’Artur Bladé i Desumvila

125

Bibliografia

145

Introducció

U

n cicle complet de la cultura catalana s’acaba l’any 1939, amb la derrota republicana i catalana en la guerra. Aquest cicle s’havia iniciat en el segle XIX per a cada un dels components del combinat contra el qual la reacció va iniciar la guerra: Llibertat, Igualtat —ja ­­ no en el sentit teòric de la Revolució Francesa, sinó en el que li havien proporcionat les ideologies esquerranes, Socialisme, Anarquisme i Comunisme— i Catalanisme. La lluita per aconseguir la implantació d’aquests valors va comptar amb uns textos d’incitació i de suport, amb una literatura molt variada. En aquest llibre es reuneixen cinc estudis sobre escriptors que la van practicar en un o altre vessant i grau. El jove Antoni Rovira i Virgili, militant federal i catalanista a Tarragona escrivia un drama ibsenià i, traslladat a Barcelona, es convertia en redactor del diari El Poble Català, hi exercia de crític teatral i practicava en un llibre de contes la prosa que s’arribaria a convertir en modèlica. En les mateixes dates, Ramon Vinyes publicava un llibre a mig camí entre la prosa poètica i el conte en què tibava al màxim la corda de la provocació moral. Escrivien en temps d’un Modernisme en retirada, i les adaptacions al nou ordre van ser força diverses en un cas i en l’altre, però tots dos van mantenir la ideologia de fons que havia informat la seva joventut: Rovira com a referent del

10

la ciutat nova

catalanisme republicà; Vinyes, en les emigracions a Colòmbia, els retorns al país i l’exili definitiu. Per a ambdós, el trasbalsat període dels anys trenta va suposar l’esperança de l’acompliment dels ideals. Deu anys més jove, Ventura Gassol va fer reviscolar la poesia patriòtica en els anys vint i es va convertir en protagonista de primer rengle en la Generalitat com a referent independentista, amb l’alè èpic que li proporcionava la participació en els fets de Prats de Molló, el judici i la gira americana al costat de Francesc Macià.

Nascuts ja en el primer decenni del segle XX, Rafael Tasis i Artur Bladé i Desumvila van viure en plena joventut l’esclat republicà i van haver d’emprendre els camins de l’exili quan encara no havien desenvolupat amb plenitud les facultats literàries. Tasis, més precoç, ja havia encetat el projecte de novel·lar la societat del seu temps amb un relat sobre les inquietuds dels joves dels anys vint; Bladé va madurar una literatura testimonial, entre l’enyorança i la crònica, a l’exili de Montpeller i de Mèxic.

Contemporanis —es duien, com a màxim, vint-i-cinc anys—, van compartir el combat per una societat millor, la il·lusió republicana i l’amargor de l’exili. El títol d’aquest llibre, La Ciutat Nova, que fa referència a la societat futura lliure i sense desigualtats, està extret d’una prosa de Rovira i Virgili sobre la celebració del Primer de Maig, es comprèn plenament en el marc del debat sobre la ciutat de començaments de segle XX i presenta una alternativa al tòpic noucentista. El llibre està compost a partir de la reelaboració de textos que ja havien estat publicats. Així, “L’escriptor jove Antoni Rovira i Virgili” s’ha elaborat amb la fusió de quatre articles escrits en la commemoració del cinquantenari de la seva mort: “Antoni Rovira i Virgili, dramaturg ibsenià” [Revista de Catalunya, núm 143 (setembre de 1999), p. 35-43], “Els inicis literaris d’Antoni Rovira i Virgili” [Rovira i Virgili 50 anys després. Valls: Cossetània edicions, 2000, p. 17-30], “L’estètica del jove Rovira i Virgili” [Àlbum Antoni Rovira i Virgili. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 2000, p.

25-32] i “Rovira i Virgili, crític teatral” [Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 161-173]; “Ramon Vinyes, àngels i dimonis” agrupa dos estudis sobre l’escriptor berguedà: “L’ardenta cavalcada, de Ramon Vinyes: un repertori de perversitats” [Llengua & Literatura 19. Institut d’Estudis Catalans, 2008, p. 129-142],

introducció

Magí Sunyer

abans presentat a les Primeres Jornades d’Estudis Ramon Vinyes, de la Universitat Autònoma de Barcelona i “La caiguda d’un àngel bo, Ball de titelles, de Ramon Vinyes”, escrit amb Joan Cavallé i Busquets [Assaig de teatre 56. Barcelona, Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, 2006, p. 41-50.] a “La poesia de Ventura Gassol: el penediment impossible” hi he fos el pròleg de títol idèntic per a l’edició del centenari [Ventura Gassol. Poesies. Tarragona, Edicions El Mèdol, p. 13-38] i “Mirra, la maduresa del poeta Ventura Gassol”, [Homenatge a Ventura Gassol. Diputació de Tarragona, 1994, p. 13-27]; també “El novel·lista Rafael Tasis” reuneix dos textos, separats per uns quants anys, el pròleg a la reedició de Vint anys [Barcelona: Columna, 1994, p. 9-24] i “El novel·lista Rafael Tasis” [Centenari Rafael Tasis. Institució de les Lletres Catalanes, 2008, p. 11-19]; finalment, “Pàtria i exili: els paradisos perduts d’Artur Bladé i Desumvila” parteix de l’article homònim, originat en una conferència a Móra d’Ebre [La lliçó de l’Ebre. Conèixer Artur Bladé Desumvila. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 2005, p. 9-24].

En aquesta revisió general, no he incorporat la nova bibliografia sobre cada un dels autors, com els imprescindibles llibres de Xavier Ferré i Jordi Ginebra sobre Rovira i Virgili o les aportacions del volum Artur Bladé Desumvila: escriptor de l’Ebre català, cronista de l’exili, m’he limitat a la fusió dels textos originals per donar la meva visió sobre cada un dels autors. Agraeixo l’ajuda que, per un motiu o altre, em van proporcionar Pere Anguera, Josep Anton Baixeras, Josep Bargalló, Max Cahner, Montserrat Corretger, Xavier Ferré, Francesc Foguet, Josep Fortuny, Jordi Lladó, Albert Manent, Montserrat Palau, Francesc Pujol, Josep M. Roig i Rosich, Teresa Rovira i Núria Santamaria. Aquest llibre forma part de la investigació del grup de recerca Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana, de la Universitat Rovira i Virgili, del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC) (2009 SGR 644) i del projecte FFI 2009-08202/FILO del Ministeri d’Educació i Ciència.

En els textos prenormatius citats he actualitzat l’ortografia.

11

L’escriptor jove Antoni Rovira i Virgili

A

ntoni Rovira i Virgili va preferir esmerçar en les activitats de periodista, ideòleg, polític i historiador gran part del temps i de les energies que hauria pogut dedicar a la literatura. Per aquesta raó, després de la primera joventut, només es va ocupar en l’escriptura literària en dos períodes d’importants restriccions polítiques: la dictadura de Primo de Rivera i l’exili. Sembla prou clar que un intel·lectual tan coherent i racional com ell va triar amb plena consciència posar la ploma al servei d’unes causes concretes en comptes de distreure’s en el camp de la imaginació i que només en les circumstàncies esmentades es va lliurar a la que era una de les seves grans passions. Entraríem en el terreny de la pura, i inútil, divagació si especuléssim sobre les possibilitats que, per aquesta raó, les lletres catalanes van perdre, més encara des del moment que considerem com a model de prosa catalana la seva producció estrictament literària i també les pàgines del periodista, l’historiador i l’ideòleg, perquè la bona escriptura no cal anar-la a buscar només en les novel·les, la poesia o el teatre. No m’ocuparé, perquè no em correspon, dels resultats més madurs del seu estil, sinó que examinaré les primeres passes de l’escriptor, quan és molt possible que encara no hagués determinat de manera precisa l’orientació posterior, quan potser encara no havia escollit.

14

la ciutat nova

L’estètica del jove Rovira i Virgili El cinquantenari de la mort d’Antoni Rovira i Virgili va revifar les especulacions sobre la seva adscripció als dos grans moviments culturals del primer quart de segle a Catalunya, Modernisme i Noucentisme. No es van produir grans divergències en aquesta qüestió, i qui se’n va ocupar de manera específica va ser Josep Murgades (1999). Podem resumir les conclusions dient que Rovira es forma en el Modernisme i desenvolupa la seva activitat bàsica en temps del Noucentisme sense marginacions —a diferència d’altres escriptors de procedència modernista— i, alhora, sense haver de renunciar d’una manera evident als seus pressupòsits estètics i ideològics. Com Fabra, s’ha escrit. L’estil de Rovira, al qual s’ha aplicat sovint el qualificatiu de modèlic per la concurrència de claredat, vigor i equilibri, no va ser immune a la retòrica noucentista —si és que de veritat va existir una retòrica noucentista coherent— però no en va resultar gaire afectat. La seva renúncia a la literatura més imaginativa potser li va estalviar molts dels problemes amb què es van trobar alguns dels seus companys de generació. No hem de perdre de vista que, després de la joventut, Rovira ja no va publicar més contes ni novel·les ni teatre, que les proses madures de Teatre de la natura i Teatre de la ciutat són molt breus, mantenen una relació clara amb el periodisme i responen a impressions immediates, i que les poesies de La collita tardana es publiquen a l’exili, quan les circumstàncies són unes altres molt diferents.

Antoni Rovira i Virgili pertany a una generació d’escriptors —la que ben aviat es divideix en segona modernista i primera noucentista— que va obrir unes perspectives importants per a la literatura catalana. En la primera dècada del segle vint es va publicar una quantitat inusual de llibres de gran categoria que es projectaven cap al futur. La important exclusió que va practicar la política cultural de la Lliga Regionalista va estroncar gran part d’aquestes possibilitats. L’enumeració dels emmudiments temporals o definitius d’escriptors que en aquests anys van presentar una obra d’alta qualitat o d’interès poc qüestionable ens duria massa lluny per emprendre-la ara, però sí que convé ressaltar que Rovira va començar a escriure just en aquest moment, que la seva estètica de

l’escriptor jove antoni rovira i virgili

Magí Sunyer

joventut respon a algunes de les influències més evidents de l’època i que anuncia la que acabarà essent reconeguda com a peculiar i original seva.

Així doncs, Rovira i Virgili és de la generació de Josep Carner i de Joan Puig i Ferreter, d’Eugeni d’Ors i d’Alfons Maseras. Es considera que és a partir del 1906 quan una part d’aquests escriptors va començar a definir amb decisió el moviment noucentista, secció cultural de la Lliga Regionalista, amb La Veu de Catalunya com a òrgan periodístic central. Precisament és en aquesta data quan Antoni Rovira i Virgili es va professionalitzar com a redactor d’El Poble Català, periòdic del catalanisme republicà, adversari directe de La Veu. Si no fos casualitat, es podria interpretar com a simbòlica la direcció contrària, de sortida del periòdic republicà, que emprenia en aquell mateix moment Eugeni d’Ors per predicar la bona nova del Noucentisme a La Veu. El Poble Català, sobretot en la pàgina literària setmanal, va cohesionar el darrer grup mínimament organitzat del Modernisme, en clar procés de substitució pel Noucentisme. Tot i que Rovira publicava poc en aquesta secció, era omnipresent al diari com a crític teatral i articulista polític i estava en perfecta sintonia amb la línia ideològica del periòdic.

No gens, però, amb l’estètica del segon decadentisme, deutora del Flaubert de Salammbó, de Pierre Louis o del Quo vadis?, que caracteritzava una part important de la literatura del grup d’El Poble Català. Rovira i Virgili, que aleshores treballava el seu estil, ja n’havia definides algunes de les línies mestres i no tenien cap relació amb les fantasies decadents d’Alfons Maseras, Miquel de Palol o Ramon Vinyes, ni que es pogués sentir en íntima comunió ideològica o d’amistat amb aquests escriptors. Observem que ja en la peça dramàtica estrenada i editada a Tarragona, Nova vida, a què després ens referirem amb extensió, havia caricaturitzat la figura del poeta decadentista, aquí anomenat modernista, a través del personatge de l’Eugeni, descrit d’aquesta manera: “Pollo de la «goma», soi disant poeta modernista. Duu els cabells llargs, doncs és dels que es creuen que les idees es tenen de crani enfora, i no de crani endins. Porta barret tou de color de cendra; americana i pantalons blancs; camisa de color crème, i un cinturó faixa de seda blava. Fuma amb pipa” (Rovira, 1905, p. 6-7), caricatura que no es limita tan sols a tòpics d’indumentària, perquè també explica

15

16

la ciutat nova

que llegirà “Un altre poema, sí, senyora, millor dit, un idil·li poe­ màtic, o un poema idíl·lic, si es vol, que pinta l’agonia d’un lliri d’aigua. Aquest vespre en llegiré un fragment, el final, de marcada tendència decadentista, i de l’escola d’en Paul Verlaine” (Rovira, 1905, p. 142-143). El graciós de l’obra s’encarrega de ridiculitzar-lo i, en la dicotomia establerta en el drama, aquest personatge pertany al bàndol del personatges falsos, malignes i hipòcrites. Al contrari d’alguns amics seus, Rovira i Virgili no es va deixar convèncer per la moda decadentista que, en dues remeses, va afectar el Modernisme català. Ell era vitalista i combatiu i va conservar aquestes qualitats de jovenesa durant tota la vida. No és estrany que quan, en un dels Episodis, “El convalescent”, s’encari amb el veïnatge de la malaltia, un dels temes preferits pels decadentistes, ho faci amb la descripció del retorn a la vida, en contacte amb la natura, del malalt que se sent renéixer, ni que mostri clarament una opinió negativa, amb moralització inclosa, d’aquells personatges seus que s’adormen en la comoditat o en el vici en comptes d’imposar la voluntat vivificadora.

L’estètica del jove Rovira i Virgili ja està informada per l’exposició d’una idea del món, d’una ideologia concreta, la del republicanisme catalanista, que va explicar en una gran quantitat d’articles polítics i socials i que coneixem en relació a aspectes molt diversos.

Resulta aclaridor que la seva primera peça literària fos un drama ibsenià i que la seva primera crítica teatral coneguda s’ocupés d’un drama de Sudermann en què, tal com veurem, exposava la seva concepció de la conjunció entre ideologia i literatura.

Artur Bladé i Desumvila (1984) caracteritza la infantesa, la adolescència i la joventut del futur president del Parlament de Catalunya amb uns trets que en fan comprendre molts components ideològics. Abans del seu definitiu trasllat a Barcelona, l’any 1906, ja era un destacat militant federal que havia passat sis dies a la presó perquè el periòdic La Avanzada que dirigia havia publicat una portada endolada el dia de la coronació d’Alfons XIII. De son pare, activista republicà i laic, devia provenir una politització prematura —sembla que a l’institut de segon ensenyament va influir en la de Marcel·lí Domingo (Soldevila, 1925, p. 17)— a la qual es va afegir ben aviat l’afició per les lletres. Periodista, conferenciant, orador polític, va menar una acció cívica catalanista que el va si-

l’escriptor jove antoni rovira i virgili

Magí Sunyer

tuar al capdavant de la lluita per la catalanització de l’Ateneo Tarraconense, amb el resultat de l’escissió i la subsegüent fundació de l’Ateneu Tarragoní i l’expulsió, amb els seus, del Partit Federal per, en la terminologia sectària de l’època, “reaccionaris catalanistes”.

Va fer un primer salt a Barcelona com a estudiant de Dret i va haver de tornar a Tarragona per problemes econòmics després de la mort de sa mare. Fou en aquesta etapa tarragonina i en els primers anys d’activitat barcelonina, a partir de 1906, quan va escriure els textos que analitzarem.

Dramaturg ibsenià De l’època d’activisme tarragoní, convé destacar dues fites relacionades amb el teatre: la representació i publicació del drama ibsenià Nova vida i l’organització de les Vetllades d’Art Modern, en un intent de transportar a l’escena tarragonina les produccions dramàtiques més avançades de la programació barcelonina. No entrarem en detalls sobre la segona activitat, que ja ha estat estudiada (Bertran-Ramada, 1992), sinó que tot seguit ens ocuparem de la primerenca vocació de dramaturg d’Antoni Rovira i Virgili.

El dia 20 de novembre de 1904 es va estrenar la peça escènica al local de l’Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera i s’hi representà dues vegades més, el 8 i l’11 de desembre —Bladé parla d’una representació al Centre de Lectura de Reus que no he localitzat a la premsa de finals de 1904 ni de tot 1905. Les funcions van anar a càrrec de la companyia d’aficionats de l’entitat, integrada pel senyor Lleal com a director i pels següents actors, amb el nom del personatge que interpretaven entre parèntesis: senyoreta Ferrer (Roseta); senyoreta Vallespir (Adela); senyoreta Cardalda (donya Fe); senyora Uriarte (Francisca); senyor Lleal (Ignasi); senyor Masriera (Lluís); senyor Vilella (Miquel); senyor Llorens (Jaumetó); senyor Ferreté (don Gregori); senyor Soliano (Jordi); senyor Capdevila (Enric); senyor Garcia Alpuente (Eugeni); senyor Torrents (don Plàcid); senyor Llaveria (Llorenç); senyor Baradad (Andreu) i senyor Rosselló (Salvador). Malgrat la condició d’aficionats dels actors i de les actrius, sabem per una crítica de Rovira i Virgili mateix a Magda, de Sudermann, que l’any anterior la senyoreta

17

18

la ciutat nova

Ferrer havia format part de l’elenc del Teatre Íntim d’Adrià Gual, com a primera dama, en les estrenes de Joan Gabriel Borkman, d’Ibsen, de La Margarideta, de Maragall, d’Aridon i Amina, de Goethe, i d’Els teixidors de Silèsia, de Hauptmann, i que havia estat elogiada per Emili Tintorer, l’exigent crític de Joventut. La premsa destaca els dos nous decorats pintats per a l’escena i, en particular, el teló de fons que representava la llunyana perspectiva de les muntanyes, i La Justicia (19-XI-1904, p. 3) diari republicà, li arriba a desitjar un èxit “franco y delirante” que va aconseguir, perquè els periòdics consultables que en dónen notícia coincideixen en la fervorosa acollida que va rebre l’obra per part del públic que omplia el teatre. La Justicia remarca que el dia de l’estrena l’autor va ser cridat a escena unes quantes vegades per uns espectadors entusiasmats, cerimònia que es va repetir en la segona representació “para acallar los aplausos atronadores del distinguido y numeroso auditorio” (9-XII-1904, p. 1) i en la tercera, quan els espectadors van irrompre en una “ovación delirante, llamándole al palco escénico al final del segundo y tercer acto” (14-XII-1904).

Que no es tracta d’una exageració de companys de causa com els del diari esmentat o els de la revista La Avanzada que dirigia Rovira, ho confirma que els regionalistes de Lo Camp de Tarragona i els liberals del Diario de Tarragona, discrepants en altres aspectes, coincideixen en aquests detalls.

Un èxit de teatre d’idees, representat davant d’un públic addicte que l’acull amb fervor i que té una transcendència escassa fora del clos ideològic. Des d’aquesta consideració va ser acollida a la premsa que s’ha pogut consultar: amb una adhesió incondicional des del camp republicà, amb determinades i significatives reserves des dels altres periòdics. Entre les crítiques i els comentaris, destaca, per la qualitat i la ponderació, la que hi va dedicar Claudi Ametlla, publicada a La Justicia i reproduïda per La Avanzada.

Entre els correligionaris, Homedes (1904) —dramaturg republicà que acabava de veure representat al Centro Federal el seu drama social en castellà en dos actes i en prosa Justa venganza— considera la peça un “bell quadro de poesía idíl·lica” i es refereix a l’Ignasi, el protagonista principal, com “l’artista-poeta que té asadollada l’ànima de poesia”. Claudi Ametlla (1904) opina que “La lluita entre les idees noves, fonamentalment i eternament morals i

l’escriptor jove antoni rovira i virgili

Magí Sunyer

humanes de l’Ignasi, amb les preocupacions i convencionalismes vells, justament representats per D. Gregori, es reflexa vigorosament en les primeres escenes del drama”. Lo Camp de Tarragona, en canvi, a “Un estreno a l’Ateneu”, signat per C. (1904), marca distàncies quan, després d’indicar l’entroncament del drama amb les fonts del teatre modern, assenyala que ha desenvolupat una idea que ha collit del camp on milita i, tot seguit, opina que cal aplaudir l’esforç “encara que se li hagin escapat algunes frases que en res haurien alterat la tesis del drama si les hagués fet desaparèixer en absolut”. De l’heroi ibsenià considera que és “un xic massa campanuda sa manera de parlar” i que a la vida “sens dubte se’l consideraria un maniàtic”. També el Diario de Tarragona (Criticón, 1904) incideix en la presentació poc natural dels personatges i demostra que s’ha molestat per un acudit anticlerical i per la caracterització negativa del metge, perquè és un “personaje que ni por sus actos pasados ni presentes, ni por él, ni por la profesión que representa, es merecedor de ser puesto en la picota, y sobre el cual quiere el autor lanzar todo un mundo de diatribas”.

Uns i altres constaten, a favor o en contra, després de les referències corteses i la impressió que els ha causat la modernitat, que s’és davant d’una peça d’idees, de teatre marcat, sobretot, per Ibsen. Claudi Ametlla (1963, p. 182) és ben precís en aquest aspecte: “En aquesta data érem ibsenians. Vàrem llegim, devorantles, totes les obres del dramaturg noruec.” En l’ambient republicà tarragoní d’aquell moment, el teatre d’idees és familiar. Ja m’he referit a l’estrena, pocs dies abans de la de l’obra de Rovira, de Justa venganza, en castellà, d’Homedes Mundo, però és que Rovira i Virgili mateix s’ocupa a les pàgines de La Justicia de la crítica de Magda, de Hermann Sudermann, representada a l’Ateneo i, per altra banda, La Avanzada, que dirigia ell, reprodueix, en català, part d’un treball de Salvador Albert a propòsit de la representació d’Un enemic del poble, en una localitat tan propera a Tarragona com és Sant Feliu de Guíxols! En les Vetllades d’Art Modern que l’any següent Rovira i els seus van organitzar a l’Ateneo, el teatre social hi tenia un paper destacat.

Tant la crítica de Rovira sobre el drama de Sudermann com la d’Ametlla sobre Nova vida ofereixen informació valuosa del concepte que tenien d’aquesta mena de teatre. Segons Rovira i Virgili

19