LaPedraenSecalesComarques

Benicarl贸, 2010

Edita:

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya Departament d’Innovació, Universitats i Empresa Secretaria de Comerç i Turisme

Edició Consell Comarcal del Baix Ebre President Daniel Andreu Falcó Vicepresident Andreu Martí García President Comissió Medi Ambient Antoni Montagut Franch Consell Comarcal del Montsià President Joan Castor Gonell Agramunt Vicepresident Alfons Montserrat Esteller President Comissió Dinamització Econòmica Josep Pitarch López President Comissió Medi Ambient Josep Caparrós García Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya President Joan-Josep Curto Reverté Secretari Òscar José Gonzalvo Tresorer Joaquim Ferrús Ferré Vocal Cultura Sabela Reverter Masià Vocal Projecció Jaume Bel Homedes Vocal Deontologia Josep López Ferré

© de l’edició Consell Comarcal del Baix Ebre

Carrer Barcelona, 152 – 43500 Tortosa

Tel. 977 445 308 | www.baixebre.cat

Consell Comarcal del Montsià

Plaça Lluís Companys, s/n – 43870 Amposta

Tel. 977 70 43 71 | www.montsia.cat

Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Carrer Berenguer IV, 26, pral. – 43500 Tortosa Tel. 977 441 972 | www.coac.cat/Ebre/

© dels textos

els autors

© de les fotografies

Mariano Cebolla Borrell

© de les il·lustracions

Anna M. Fabregat Ulldemolins

ISBN: 978-84-96623-62-0 DL: BI-1640-2010 Agraïments

Coordinació

Àrea de Cultura de la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Consorci de Serveis Agroambientals de les Comarques del Baix Ebre i Montsià (CODE)

L’edició d’aquest llibre no hagués estat possible sense el treball i el suport previ de les persones i institucions següents:

Textos

Josep Aragonés Gisbert Marga Estorach Fatsini Climent Ferré Castell Antoni López Daufí Josep Olivas Rodríguez Sisco Ollé García

· Sergi Fàbregas, Eva Morera, Helena Perxacs, Pau Tafalla i David Vivet, d’Àmbit Rural - Unió de Pagesos.

Fotografies

Mariano Cebolla Borrell

· Departament d’Innovació, Universitats i Empresa – Secretaria de Comerç i Turisme, Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Social, i Departament de Medi Ambient i Habitatge, de la Generalitat de Catalunya.

Il·lustracions

Anna M. Fabregat Ulldemolins

· Diputació de Tarragona.

Disseny gràfic

Antoni López Daufí

· Fundació Privada Montsià.

Maquetació

Paül Peralta

· Roberto Escoda i Frederic Mauri, artistes.

Correcció lingüística

Isabel Obradós Ramos

· Joan Baptista Beltran, Francesc Fabregat, Joan Moisés Miguel, Joan Moisés Reverter, Joan Montesó, Josep Olivas, Anna M. Ulldemolins i Armando Vendrell, com a observadors del medi rural. · Belén Balagué, Margarita Curto, Oeds de Jong, Anna M. Fabregat, Laura Ismael, Antoni López, Manel Martí i Joan Lluís Masip, de la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. · Josep Aragonés, Marga Estorach, Climent Ferré, Neus Miró, Arcadi Arques, Raimundo Arques i Jose Agustí Clua, del Consorci de Serveis Agroambientals de les Comarques del Baix Ebre i Montsià (CODE).

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Cap part d’aquesta publicació pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Sumari

· Presentacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6 · Introducció en clau patrimonial . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 antoni lópez daufí

· Arrelats a la pedra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 josep olivas rodríguez

· Estructura i funcions del paisatge de la pedra en sec . . . . . . . 61 climent ferré castell i josep aragonés gisbert

· Paisatge construït. Paisatge dinàmic . . . . . . . . . . . . . . . 85 marga estorach fatsini i josep aragonés gisbert

· Tipologies i construcció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 antoni lópez daufí

· Arrels tradicionals i llengua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 sisco ollé garcía

· Annex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154

President del Consell Comarcal del Baix Ebre Daniel Andreu Falcó

S

ració i revaloració de les construccions de pedra en sec és una mostra eloqüent d’aquest plantejament.

La comarca del Baix Ebre i, en general, la vegueria de l’Ebre, gaudeixen d’una riquesa mediambiental i paisatgística privilegiada. Tenim la sort de viure en un territori amb un gran paisatge, on els darrers anys ha crescut la sensibilitat social per conservar-lo i per deixar a les generacions futures un medi natural ben arreglat.

Per potenciar el manteniment de tot aquest patrimoni cultural i natural, l’any 2003, el Consell Comarcal del Baix Ebre, amb l’ajut del Departament de Medi Ambient i Habitatge, va encomanar al Consorci de Serveis Agroambientals de les Comarques del Baix Ebre i Montsià (CODE) una anàlisi socioeconòmica, ambiental i funcional del paisatge associada a les construccions de pedra en sec. Entre els resultats d’aquesta anàlisi hi ha la necessitat de donar a conèixer la singularitat del que s’anomena les catedrals del món rural, on el pagès ha sigut el veritable arquitecte del paisatge.

empre he pensat que la conservació del medi ambient, i la protecció de la natura i el paisatge millora la qualitat de vida i genera riquesa i benestar. Estic convençut que no hi ha benestar ni prosperitat sense un medi ambient sa i ben conservat i que un territori que basi el seu creixement en la destrucció de la seva riquesa natural no té ni present ni futur.

El riu Ebre, els dos parcs naturals el dels Ports i el del Delta, el patrimoni cultural, la riquesa dels nostres costums i tradicions culturals, les vies verdes, i, sobretot, el tarannà de la gent de l’Ebre configuren una regió natural de gran riquesa paisatgística natural, patrimonial, cultural i social que ens fa sentir orgullosos de ser i de viure a la terra de l’Ebre.

Per tot plegat, des de les diferents administracions, cal potenciar i implementar els treballs que aportin un valor afegit al nostre paisatge i n’evitin la degradació. La recupe-

6

Aquesta publicació ens endinsa en les construccions de pedra en sec del paisatge rural de les comarques del Baix Ebre i del Montsià, creat i mantingut, durant segles, per l’activitat agrícola tradicional. És un homenatge a la memòria dels nostres avantpassats, artesans anònims que ens han deixat les seves obres d’art al bell mig dels nostres camps.

I també vol ser un referent identitari per a les generacions actuals i futures, perquè la conservació i el manteniment de tot aquest patrimoni cultural i natural és un compromís de tots.

7

President del Consell Comarcal del Montsià Joan Castor Gonell Agramunt

E

l Consell Comarcal del Montsià té en el suport als municipis la seva principal funció i raó de ser. Per aquest motiu, des del Consell seguim i ens preocupem per totes aquelles dinàmiques i tendències que afecten els governs locals en el desenvolupament de les seves accions.

Un dels aspectes més estratègics de la gestió municipal és, sens dubte, l’ordenació i la planificació del territori i el paisatge. En aquest àmbit, el Consell Comarcal del Montsià, juntament amb el Consorci de Serveis Agroambientals de les Comarques del Baix Ebre i Montsià (CODE) i amb el suport econòmic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, ha demostrat tradicionalment una especial sensibilitat per conèixer de prop les noves teories i pràctiques que puguin oferir solucions i eines per a la bona gestió territorial i, en concret, del medi rural, agrícola i forestal.

Aquest llibre recull i ordena els treballs realitzats, des del 2003 fins a l’actualitat, per un grup pluridisciplinari de professionals entorn de l’estudi del paisatge de la pedra en sec. Aquest paisatge, present en gran part del territori, conté tota una sèrie de factors econòmics i culturals.

Factors d’una societat determinada, els quals esdevenen agents transformadors del medi natural immediat, i que donen com a resultat el paisatge rural. A les comarques

8

del Baix Ebre i del Montsià aquest paisatge rural constituït per elements de pedra en sec esdevé el lloc de la memòria, esdevé paisatge cultural.

En aquest sentit, amb la publicació d’aquest treball el Consell Comarcal del Montsià es posiciona a favor de promoure la importància de preservar i mantenir les construccions més representatives a partir d’estratègies com la de donar el reconeixement professional i social merescut al pagès.

Gestionar l’espai rural de manera eficient i eficaç requereix, a més, de la participació activa dels municipis. És fonamental que el món local segueixi treballant per millorar la qualitat de vida de la seva ciutadania. La conservació del patrimoni construït en pedra en sec n’és un bon referent. Donar a conèixer i valorar aquest paisatge és una bona iniciativa.

A tot això esperem que contribueixi aquest treball.

9

President de la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Joan-Josep Curto Reverté

“La cultura de la pedra en sec ha generat i modelat un dels paisatges més freqüents, comuns i alhora espectaculars i significatius dels Països Catalans i de la Mediterrània, i constitueix l’expressió eminent de la simbiosi de la Natura i l’Home” Declaració de Torroella de Montgrí per la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec. 2004

L’

arquitectura de la pedra seca a les Terres de l’Ebre, en molts casos modesta i anònima però amb un gran impacte paisatgístic, és un testimoni de la nostra cultura agrícola tradicional i alhora del nostre patrimoni popular construït.

L’activitat econòmica i social de l’ésser humà sempre té repercussions envers la natura. Qualsevol dels nostres actes modifica l’entorn de forma més o menys agressiva.

Les construccions de pedra seca són conseqüència de les intervencions dels pagesos en l’entorn amb els seus propis elements, complementant-lo i transformant-lo però sense agredir-lo, creant una perfecta harmonia entre l’acció racional dels habitants i el seu paisatge. La saviesa popular va anar depurant la tècnica constructiva fins acumular un saber teòric i pràctic molt valuós, capaç d’utilitzar un recurs natural per humanitzar el territori sense danyar la natura.

A les comarques del Baix Ebre i del Montsià les construccions de pedra en sec són molt abundants en quantitat i varietat. Les terrasses de feixes i bancals amb els seus marges per millorar les condicions dels terrenys de cultiu, destinats principalment a les oliveres, són les més visibles, però també tenim els camins de ferradura, les barraques, les valones i els cocons, que conserven la seva morfologia i estètica amb un elevat valor etnològic, cultural, paisatgístic i arquitectònic.

10

Qui observa i passeja entre els paisatges amb els marges i altres construccions de pedra seca per primer cop queda impressionat per la seva magnitud. Els qui hi vivim, sovint deixem d’admirar-nos d’allò que tenim a prop. És un privilegi que tenim a l’abast poder aturar-nos a contemplar aquest paisatge amb ulls nous i aprendre a valorar-lo com es mereix.

Aquest llibre sorgeix arran de l’inventari de les construccions de pedra seca a les comarques del Baix Ebre i del Montsià realitzat per la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya conjuntament amb els consells comarcals del Baix Ebre i del Montsià. Cal reconèixer l’esforç i la gran tasca dels membres de les anteriors juntes directives, dels arquitectes implicats en aquest projecte de recerca, pagesos, institucions i altres col·laboradors que en diferents moments al llarg d’aquests anys han passejat, dibuixat, reflexionat i fotografiat el nostre paisatge de construccions de pedra seca.

El coneixement, la difusió, la valoració i la conservació de les construccions de pedra seca és un element clau per al desenvolupament sostenible del nostre paisatge, que requereix un compromís actiu de tota la societat.

11

12

Introducci贸 en clau patrimonial

13

Antoni López Daufí Arquitecte

E

l paisatge que es mostra en aquesta publicació és aquell que molts ebrencs reconeixeríem, sense dificultat i amb orgull, com a propi. Són les muntanyes d’oliveres que ens envolten. És el paisatge de garriga, amanós, eixut i marcat per la infinita presència de la pedra. Un territori originàriament erm i geològicament calcari que els nostres predecessors van saber arranjar sense alterar l’equilibri primitiu.

de l’espectador; on la partitura l’executa el visitant. La pluralitat de significats resultant de les experiències individuals i col·lectives és el que determina la patrimonialitat del paisatge. Així, doncs, insistint en el component intangible implícit en qualsevol activitat creativa (usos, lèxic, tecnologia) ens interessa ressaltar la seva dimensió immaterial, la seva importància simbòlica.

Quan el pagès o el paredador ordenaven la pedra, òbviament, no eren conscients d’estar creant un actiu patrimonial. Entre altres coses perquè el concepte de patrimoni no estava tan evolucionat. És cert que hi trobem determinades construccions que per les seves excepcionals característiques intrínseques són susceptibles de catalogar-se com a béns patrimonials. Però la consideració patrimonial atribuïble al paisatge associat amb la pedra en sec no obeeix tan sols a determinades propietats objectives dels seus elements. És una cosa que li ve donada des de fora. És la interpretació subjectiva de l’observador. No es tracta d’allò que el paisatge és, sinó d’allò que significa.

El paisatge que aquí ens ocupa pot ser objecte de diverses percepcions. Tantes com d’individus diferents se li apropin. Alguns hi veuran vestigis d’una activitat agrícola pretèrita. Altres lloaran el seu funcionament mediambiental.

Uns altres acudiran al rescat de les darreres manifestacions d’una tècnica constructiva que voreja l’extinció. Hi ha qui cedirà al plaer que proporciona aturar-se en els seus aspectes visuals i compositius, veritable font d’inspiració per a la creació artística. Com es pot veure, les mateixes pedres ens transmeten coses diferents segons la nostra interpretació subjectiva i cultural. Per tant, aquest paisatge ens serveix igualment per explicar el nostre origen, per documentar un episodi històric, testimoniar un procés socioeconòmic o, senzillament, per regalar-nos fruïció estètica. Seguint aquesta argumentació, el paisatge seria la memòria d’un poble, i s’aproparia d’aquesta manera a la funció que solem atribuir-li al patrimoni com allò capaç d’explicar la naturalesa de la societat que l’ha engendrat.

Hi ha un ampli consens en afirmar que les interaccions entre l’ésser humà i el territori han donat lloc al paisatge, i se l’ha considerat una construcció física i, també, social. Un concepte semblant a determinades instal·lacions escenogràfiques de l’art actual on es fa necessària la participació

14

15

Reconèixer en aquest paisatge les prestacions abans esmentades suposa valorar l’important paper que juga com a portador d’uns valors patrimonials estretament relacionats amb estrats profunds del subconscient col·lectiu i que, al cap i a la fi, són els que caracteritzen les nostres poblacions. És a dir, participen en la definició de la identitat del nostre territori i, alhora, ens connecten amb altres indrets de la Mediterrània amb els quals compartim aquest paisatge. D’acord amb això, el paisatge de la pedra en sec també actua com a factor de cohesió social per la seva capacitat de crear i recrear al seu voltant una comunitat la qual s’identifica amb aquest paisatge i el mitifica mitjançant les seves creacions perceptives. La suma de tots aquests aspectes considerats fa que el nostre paisatge de secà acrediti un indiscutible valor patrimonial. I si som capaços d’evidenciar tota aquesta vàlua, llavors, què ens impedeix la seva protecció?

Totes les societats haurien de sentir-se moralment obligades a defensar i preservar la tradició de la seva arquitectura vernacla, malgrat la desaparició d’alguns dels seus usos.

Certament, en tractar-se de conjunts estretament vinculats a processos dinàmics, com ara l’agricultura, hi ha fragments d’aquest paisatge que han desaparegut i d’altres que sobreviuen en condicions de precarietat. Tantes nits d’aixopluc i tantes estones de recer que han proporcionat a

16

l’home i al bestiar, i ara resulta que és aquest llegat rural el que es troba desemparat i desnonat.

No es tracta pas de restituir les característiques originàries en tots i cadascun dels elements, ni tampoc d’aconseguir una protecció per ministeri legal, sinó de determinar quins elements o conjunts cal salvaguardar utilitzant els mecanismes que recull el planejament urbanístic municipal o la Llei del patrimoni cultural català. Quan es tracti d’elements que continuen desenvolupant a la perfecció la finalitat per a la qual foren bastits (marges de contenció, valones, camins i fonts), llavors sí que caldria recuperar la funcionalitat original, tot arreglant les solsides, afegint reble o refent traçats.

D’altra banda, és evident que el resultat de reordenar la pedra ha transcendit els seus plantejaments inicials, específicament lligats a l’aprofitament econòmic dels conreus.

Actualment, resultaria simplista esgrimir només raons de productivitat agrícola per pronunciar-se sobre el manteniment i la continuïtat d’aquestes construccions. Tal vegada la productivitat d’aquest paisatge no s’hagi de mesurar amb balanços numèrics, sinó mitjançant les sensacions que provoca a qui gaudeix de la seva experiència.

En els darrers temps, l’evidència ecològica, el missatge mediambiental implícit en aquesta cultura rural de secà, ajudat per la normativa urbanística ­—cada cop més sensible als temes paisatgístics­— i per un emergent interès

17

de la societat civil, han portat a alguns municipis catalans a adoptar mesures de protecció envers aquest patrimoni lític. Alguns ajuntaments ebrencs també ho han entès així en incloure les construccions de pedra en sec en el catàleg de béns protegits del seu planejament d’ordenació urbana municipal o equivalent. En algun cas, s’ha arribat a redactar el projecte d’arranjament i restauració d’algun exemple significatiu com és la barraca de l’Ametllé, al terme d’Amposta. També poden resultar de gran eficàcia els models de gestió coordinada en l’àmbit supramunicipal.

En qualsevol cas, caldria recordar que tan positiu i eficaç pot ser actuar directament sobre els elements amenaçats com propiciar un context favorable per al seu manteniment i conservació. En aquest sentit, les àmplies possibilitats estratègiques que ofereix l’anomenada custòdia del territori en serien un bon exemple.

Els inventaris realitzats al Baix Ebre i al Montsià — ­ no exhaustius però sí significatius­— ens han aportat unes xifres prou indicatives de l’abast del patrimoni construït en sec que presenten les comarques meridionals de les Terres de l’Ebre.

Per la seva lògica, es presenta dispers, aleatòriament ubicat. No obstant això, també es dóna el cas de determinades partides que apleguen en els seus límits força elements de pedra en sec que per la seva relativa proximitat farien viable la creació d’itineraris que permetrien l’accessibilitat i

18

la divulgació d’aquest patrimoni, alhora que donarien sentit a la seva preservació. En aquesta línia, cal recordar algun exemple puntual ja senyalitzat: la barraca de Quicolis, a Freginals. El camí de Mitanplana, la finca situada al polígon 13, parcel·la 48 del terme del Godall, la partida de l’Hostal de don Ramon i l’entorn del camí del Ranxero al terme del Baix Ebre es podrien integrar en rutes interpretatives per tal de descobrir in situ aquest paisatge rural. Afavorir el seu coneixement ajudaria a no oblidar que aquesta varietat de fites — ­ encara dempeus­— configura un pòsit que testimonia la civilitzada ocupació del camp per la pagesia i certifica l’existència d’una determinada forma de vida; una esforçada i sàvia actitud existencial escrita, pacientment, amb filades de pedra.

19