Món animal Jordi Colonques Bellmunt
PREMI DE NARRATIVA 26è CERTAMEN LITERARI VILA DE PUÇOL 2010
NARRATIVES, 13
BENICARLÓ,
2011
Amb la col·laboració de
Primera edició abril de 2011 © Jordi Colonques Bellmunt © Il·lustració de coberta Jordi Colonques Bellmunt Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona
ISBN 978-84-15221-06-7 Dipòsit legal BI-588-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
M贸n animal
1
X
iula pels carrerons un vent enfollit. La ciutat s’ha esforçat durant la nit a resistir a les sacsades d’un implacable cicló de llevant. I a trenc d’alba quan Anna obri la finestra encara mig endormiscada per recollir la roba estesa, una bufada d’aire fred la desperta de colp, malauradament bona part de la bugada s’ha precipitat pel pati de llums per fer cap al corral dels veïns del número u, on viu Gus, una mola de greix peluda, amb sa mare i el menut Voro, un basset hound de potes curtes i cos allargassat que rega d’orins els quatre cantons de l’edifici. Els pixats empudeguen tota la finca però no mourà un dit sense rebre’n cap compensació econòmica. Amb quaranta i pocs anys, divorciada i a l’atur malviu fent el mateix que tots aquests anys d’esclavatge, però almenys ara de manera voluntària i rebent-ne un sou. Fora de l’horari laboral no tolera més abusos. Amb la cara rentada reescalfa al microones un cul de café reposat i se l’empassa. Més tard surt de casa ben protegida amb l’abric mig esfilagarsat que amb prou feines amaga el pijama que duu a sota i baixa les escales apressada per les urgències de la seua menuda pastor alemany. En aproximar-se al replanell dels baixos de l’edifici una forta olor ho envaeix tot. La gossa s’entreté davant l’estoreta del número u. Ensuma amb fruïció la fuita pestilent que surt pel dessota de la porta. Anna li enganxa la corretja al coll i l’estira cap a fora. Vinga, Pruna, deixa això! Llança unes collades tan violentes que ha d’entortolligar-se la corretja al canell perquè no se li esmunya de la mà. És massa d’hora i només són al carrer els comerciants pakistanesos que col·loquen a corre-cuita les fruites acabades 7
de collir en caixons amanits a l’entrada de les distintes botigues de verdura que s’escampen al llarg del carrer. Avança a colps, batzegada pel vent en contra i a espentes de l’animal, engrescat i ple d’orins. És humit i fa fred. Pruna es desespera. Anna se sent els ossos pesants, les articulacions rígides. Al final del carrer de Migjorn s’estén un ampli rocam ple de sots per les obres d’un aparcament postergades per la crisi. Les màquines esperen a la intempèrie el vistiplau del banc per continuar foradant el sòl, ara ple de brossa. I l’aire revoltat fa que l’olor de femta canina del solar s’escampe per tot arreu. Anna amolla la corretja per deixar lliure Pruna, i surt veloç a fer cames pel paratge mig salvatge. S’ha convertit en un abocador de deixalles. El lloc ha esdevingut un cubell gegant a l’aire lliure on la brutícia s’amuntega sense control. La gossa desapareix en un tres i no res. Què fas?, la distingeix, enjogassada dins d’un clot. Pruna, vine ací! Deu haver-hi trobat alguna rata, fa saltirons i comença a llançar lladrucs menuts amb el musell contingut pel morrió. Deixa això, Pruna! Dansa frenètica davant d’un arbust. Hi clava el cap i el torna a traure, engrescada. Quan Anna s’hi acosta i descobreix el cadàver es queda immòbil. Dins d’un matoll, de bocaterrosa, jau el cos inerme d’un home de mitjana edat, amb pantalons grisos i camisa blava, mitjons de color negre i sabates de cuiro del mateix color. Té arrancats de soca-rel tres dels dits de la mà esquerra. L’habitació fa olor de suat i de fum de tabac. Els seus narius hirsuts, però, ja s’hi han acomodat. En aquesta gàbia obscura i humida l’ordinador encés és l’única finestra oberta per la qual aguaitar. Enmig de la pantalla, dins d’un menut requadre blanc, el cursor intermitent li demana el mot de pas. Tecleja mecànicament el seu malnom virtual, Gadac, i sent llavors un toc a la porta tancada en pany de l’habitació. És sa mare que, disciplinada, li amaneix el desdejuni. Gus remou maldestrament les seues adiposes anques per 8
deixar colar-s’hi l’aire i poder trencar el buit que l’adhereix com una ventosa al seient tou. S’hi aixeca feixugament per atansar-se famolenc a obrir la porta. Desferma apressat el forrellat i pren la safata que reposa al terra. Llet i galetes. Sense mirar Lluïsa ni dirigir-li un bon dia tanca rere seu la porta i es deixa caure al seient com un ninot informe farcit de greix. La seua pell pilosa sempre està coberta per una fina pel·lícula de suor. Ja no es traurà de damunt el mostós pijama del ratolí Mickey en tot el dia, i quan li vinga un calfred s’abillarà amb més peces de roba a sobre, com s’afegeixen borles i garlandes a un arbre de Nadal. Rere la porta tancada, la resta del pis fa ferum de gos, de pixum assecat, de floridura i de cendra de tabac mullada. Pel passadís es passeja Voro despreocupat, fregant per la moqueta sutjosa la cabota del seu penis. El gos recorre amb parsimònia el corredor, i quan li dóna la gana amolla un rajolinet d’orins que el pèl sintètic del sòl s’afanya a absorbir. Gus té poc més de trenta anys, i a causa d’un trastorn alimentari congènit ja deu pesar més de cent vint quilos. I a més de tenir-li una certa aversió a l’aigua i al sabó pateix fòbia social i intolerància a l’exercici físic. Gus mai no ha pogut dur una dieta equilibrada. A casa, en principi es menjaven creïlles a tothora. Son pare, Hilari, era llaurador, i un estalviador compulsiu. I la prenien bullida, cuita o fregida; en puré, al bullit, amb sal, oli i pebre roig; amb ous en la truita, i amb ceba; amb allioli, en l’amanida, en daus al brou, en llesques fines, amb mantega, en pastís, en aiguardent, al forn, sencera i a mos redó. Son pare era un caparrut i la imposava en cada menjada, i el pobre Gus n’estava tip. Tant de bo vinguera el míldiu i acabara amb aquesta tortura. Lluïsa no intervenia, no s’atrevia a contradir Hilari. Gus devia ser l’únic xiquet en tota l’escola que no ensalivava davant un plat de creïlles fregides. Sols d’ensumar el fumet del fregitó ja sentia angúnia. Hilari mentrestant no se n’ado9
nava, continuava amb la seua fanàtica afecció i pensava que en casa l’esperaven amb frisança quan venia carregat de l’hort amb caixons plens a vessar. Cada nit Gus resava al seu àngel de la guarda i li demanava una plaga bíblica que arrase amb tota la producció. A canvi assegurava seré bo a l’escola. Un bon any, del cel sentiren les seues queixes i de sobte descendiren les temperatures i pujà tant la humitat que les espores del fong del míldiu arribaren als camps d’Hilari i trobaren el lloc adequat per germinar. El pare es desfermava mentre el fill d’amagat es fregava les mans. Hilari lluità com una fera per tractar de recuperar la collita d’aquell any. Però els camps es marciren sense poder fer-hi res. Gus descobrí llavors tot un món nou, de distintes formes i colors, de nous sabors per tastar. Retrobà les ganes de menjar. El petit recuperava els quilos perduts, i la seua pell prenia un to més saludable. Ara podia córrer al pati de l’escola rere el baló sense haver de parar-se a prendre aire a cada minut. Amb la ingesta de noves vitamines el seu desnodrit cosset s’inflava d’energia. Ara la seua dieta s’havia enriquit de llegums i cereals, fruita, llet, iogurts i formatge. Però Hilari considerava tota aquella diversitat un luxe innecessari. Pensava que així no s’amortitzava el treball i les suors al camp. I començà a rumiar la solució a les seues desgràcies agrícoles. I la trobà: la tomata! En poc de temps reconvertí els terrenys al seu cultiu exclusiu. Aleshores començaren a menjar-la en suc; amb sal, oli i orenga; al forn; torrada damunt les brases i amanida en escalivada; crua, cuita o fregida; en conserva; refregada en una llesca de pa, en salsa, sencera i a mos redó. Gus cresqué sota la dictadura del monocultiu. Quan més endavant una plaga d’aranya roja l’alliberà de la tomata, tornaren a caure en distints períodes de sobrietat alimentària, segons temporades. El seu estómac ja estava tan alterat que quan fa deu anys son pare morí de cirrosi i es vengueren totes les terres es llançà a la ingesta massiva de fast food. Ara acumulava greix sense mesura ni cap sentiment de culpa. 10
Gus comparteix sostre i ben poques paraules amb Lluïsa. Vídua i orfe tenen poc a dir-se. Ella, en quedar-se sola, es transmutà en una profunda creient. Es passava el dia a l’església. El poble ha acabat sent engolit per la ciutat, ràpidament i despietada. Els camps de l’horta que abans els havien separat dels fums i de l’enrenou de l’urbs han desaparegut sota el pes del formigó, i a aquestes hores del matí ja es poden sentir el soroll del trànsit de les avingudes pròximes i la gentada al transport públic, l’amenaça d’una ciutat que no té escrúpols d’acabar amb qualsevol mínima resistència. Tot i això, segueix sent un dels barris de la ciutat amb més semblança a poble, amb botigues i blocs de cases de no més de quatre altures, amb carrers distribuïts al voltant d’una plaça major amb la seua església. La transició de poble a barri va ser traumàtica. En poc de temps els veïns van veure com la distància que els separava de la ciutat s’anava escurçant. Tractaren de resistir a l’estrangulació de la metròpoli en expansió com bonament pogueren. Com a resposta agònica s’organitzaren en agrupacions veïnals i sorgiren col· lectius de joves disposats a acampar al bell mig dels camps de l’horta davant l’amenaça de les pales de les excavadores a sobre. Però els antics camps de conreu acabaren colgats pel ciment de les promotores urbanístiques i l’àrea verda que els circumdava ha quedat reduïda a unes tristes línies de camp llaurat i un parell d’alqueries reticents a desaparéixer. Lluïsa pren el café amb llet asseguda al menjador, mirant el butlletí de telenotícies sense gaire interés mentre els seus pensaments van per altres volts. Gus és el seu maldecap. Ara ja gairebé mai no surt de la seua habitació. Connectat a internet i en la seua bombolla d’aire corromput, fumant en excés i atipant-se de pizzes i dolços de crema. La porta de la seua habitació s’obri per pocs segons, suficients perquè amolle al terra la safata amb el got de llet buit i brut de sucar-hi galetes. Immediatament tornen a sentir-se els for11
rellats. I Lluïsa esbufega, s’acaba el café d’un glop i s’aixeca de la cadira per recollir el que el seu fill ha deixat estés al passadís abans que Voro s’hi llance a rellepar-ho. Són dos quarts de huit. Al pis de davant sona el despertador i la vella Amàlia tarda un instant que li sembla etern a aterrar al món real. Les parpelles se li han quedat adherides amb l’empòsit lleganyós i la claror que entra per la finestra no l’acaba de despertar. Alleuja amb un glopet d’aigua del Carme el mareig amb què inicia el dia. Té la botella a la tauleta de nit, junt al got amb la dentadura a remulla. La llepolia la posa en peu d’una puntada. I les genives nues i eixutes reben el dolç licor amb agraïment. A Amàlia li costa ensalivar, però la beguda li proporciona una bona protecció a la mucosa bucal. Després d’haver-la higienitzada amb el glopeig ja pot anar estovant-la per clavar-hi les dents postisses. S’empastifa el visatge amb una crema hidratant que la deixa ben lluenta. Es posa el vestit groc i s’empolaina amb els collars de perles i uns penjolls daurats a les orelles que s’estiren com un xiclet. Toca eixir cap a l’església. Lluïsa no vol fer tard a missa. Ix al replanell a fer-li un toc a la porta a la veïna. Amàlia!, ja està a punt? La vella s’enorgullia de la seua singularitat. Segons assegurava, guardava amb zel la seua virginitat fins trobar l’home adequat. Va estar a punt de perdre-la ara fa un parell d’anys amb Serafí, la seua parella de ball a la Llar de Jubilats. Serafí era un bon home, era tot el que una vídua solitària voldria tenir al seu costat. Tranquil·litat i companyia. Amàlia demanava més, volia que la desvirgaren. I entre els jubilats de la llar ella havia escollit el mascle dominant. De tots els balladors era qui millor sabia dur-la al pasdoble. No s’ho repensà, tenia el rellotge biològic passat de voltes i el vidu no hi oposà gaire resistència. La gent en assabentar-se se’n fotia. Qui els manarà casar-se, a aquestes edats! I les veïnes s’hi jugaven petites apostes. La núvia anirà vestida de blanc? 12
I encertaren, anà de blanc. El dia de la boda mig barri s’hi aplegà. Mossén Zacaries no s’ho podia creure. Farem una cerimònia curteta. No fóra cosa que algú dels dos s’hi quedara allí mateix infartat, vés a saber amb l’emoció del moment! Però tot anà molt bé. Signaren els papers i se n’anaren directament a celebrar-ho a l’hostal. Amàlia tenia tanta urgència per ser desflorada que no parà atenció en els convidats. No hem preparat res de banquet, es justificaven, la pensió no ens dóna per a més! Així que sense més escarafalls mogueren cap a l’habitació nupcial reservada de l’hostal, quatre carrers més avall. En l’estança, sols i neguitosos com uns adolescents, començaren a traure’s roba de damunt. Em fa un poc de vergonya. Li tremolaven tant les mans que no podia amb els botons de la brusa. Estaven ja gairebé nus i podien encetar per fi la vida matrimonial. Però quan la vella es baixà les bragues una intensa olor de florit envaí la suite. Era com si, en obrir-se de cames, haguera destapat un recipient segellat durant segles. I la pesta acabà per saturar les fosses nasals del feble Serafí. Els seus pulmons rebentaren, inflats per aquell gas pestilent. Una darrera mirada de pànic dirigida al forat negre precedí la seua mort, als peus del tàlem nupcial, agenollat davant la seua esposa escamarlada amb els plecs del sexe al descobert. Serafí no li durà ni la nit de noces. I Amàlia continua, ara vídua, encara verge. Amàlia, done’s pressa que jo ja estic amanida! Quan Amàlia s’adreça la cara pot usar mig pot de maquillatge i el pintallavis més lluent que troba al basar xinés. Als ulls s’aplica un greixós blau cel, i amb el mateix color d’esclat dels llavis s’enlluerna les galtes. Sobre una base de pell lletosa, blanca esgrogueïda, aquest excés de color resulta feridor a la vista. I com que de jove era pèl-roja i vol mantenir el to natural de la seua cabellera, ara canosa, es tinta els pèls de carabassa. Finalment, obri la porta, i apareix, com una nina de por13
cellana, amb el somriure lluent de la seua nova dentadura polimèrica. Bon dia Lluïsa; vinga, fem marxa! Un moment, diu ella, fent mitja volta cap al pis a buscar les claus i el moneder. Mentre les pren fa un darrer intent per convéncer el seu fill que almenys es traga les lleganyes. I canvia’t de roba fes-me el favor!, jo vindré d’ací a una hora, cridà, palplantada enmig del passadís. Ell la sent, en la llunyania, rere la porta tancada. Però no en fa cas. Continua hipnotitzat davant la pantalla lluminosa. Per res del món es clavaria sota el ruixat de l’aigua del bany. Ho troba un esforç inútil, una pèrdua de temps imperdonable. Gus tenia un problema amb la higiene personal. Sí, però havia d’admetre que aquell era un problema inherent a la seua nissaga. Faustí, l’avi matern, era femater. I el seu melic estava sempre negre. Ple de ronya de dalt a baix i embolcallat per una fina capa de suor, com un rei Midas els seus apegalosos dits aconseguien transmetre-hi d’un sol toc la seua essència. Acabava convertint en fem tot allò que grapejava. Faustí criava furgues en la seua finca. Aparentment, els pedaços de terra humida que no alimentaven cap vegetal de conreu eren una pèrdua d’espai i de treball. Mai, però, aquell munt d’adob mineral no quedava demancat d’aigua. Protegit de la sequedat i sempre ben oxigenat, el sòl havia de nodrir una família nombrosa de cucs de terra. Carrejava amunt i avall amb un gran bací ple fins les voreres de peces tendres del comú. Casa per casa recollia el merder acumulat cada dia pels veïns. I també baratava amb els residus del bestiar. La pestilència que fotia al seu pas, amb el carro nyafegós ben ple, hi romania condensada amb la humitat als estius xafogosos. Amb la càrrega hi tornava a encebar les seues bestioletes famolenques. Els cucs transformaven tota aquella merda en la substanciosa base alimentària que vendria després als llauradors dels voltants. Faustí sabia qui s’ho feia amb fluïdesa. I calculava amb la precisió d’un rellotge suís el moment en què els comuns 14
d’un mateix carrer n’havien d’estar ben atapeïts. El veïnat no havia d’esperar a buidar els cagallons de l’excusat fins que la ferum els envaís la casa. Faustí era precís i destre, i tot un mestre en el maneig del fem. Era del tot insensible a la mala olor perquè tampoc no la percebia, era la seua pròpia sentor. Així el reconeixien quan de lluny se’ls acostava. S’estimava tant aquells cucs que per comprovar el seu creixement adequat no tenia cap problema a clavar les xarpes dins la terra humida, i sempre se li quedaven engrunes adherides sota les ungles. Aquell fatídic mes de maig va caure com una cortina de fil, durant tota una setmana, un plugim continu que deixà la terra ben estovada. Faustí s’hi passà hores davall la pluja, observant com les gotes d’aigua, fines com agulletes, anaven obrint camí dins el munt de terra que habitaven les seues furgues. Fruïa com un nen veient com els cuquets traspuntaven el cap per rebre el degoteig del cel. Ajupit davant el munt de fang s’hi passà un dia sencer enjogassat sense fer cap altra cosa de profit i deixà que l’aigua contínua el mullara de dalt a baix. Les seues furgues beneïen l’aigua i s’arrebossaven amb el fang ben tou, la seua cutícula epidèrmica ho agraïa. Però Faustí encara no s’havia transformat en un cuc del tot. La seua condició humana de moment no li ho permetia. Agafà un refredat tan fort que s’hi passà la resta dels dies al llit, suant com un poll, enfebrat i tossint uns gargalls mucosos carregats de porqueria verda amb qualls de sang. El metge tot ho arreglava amb panys d’aigua freda al tos i al front, amb ungüents al pit i el consell de tenir paciència, que la malaltia ha de fer el seu camí. Ell segurament es referia que passaria de llarg, que ella sola se n’aniria, no que s’hi quedara per tot un mes i després s’enduguera Faustí amb ella. Morí rebullit per aquelles febres, se li quallà l’albúmina del fluid de les genives, de tan calents com tenia els humors. I, en morir, aquelles bèsties es quedaren òrfenes. Qui anava a fer-se’n càrrec? Gregòria pensà que el mateix Faustí haguera 15
volgut que les seues furgues descansaren amb ell, colgades per la mateixa terra, formant part del mateix subsòl. Així que quan obriren un forat al cementeri municipal per clavar-hi el cos inerme del malaurat Faustí aprofitaren per reblir-lo amb l’adob de cucs de la seua finca. El mateix Faustí en formaria part, en poc de temps, gràcies a la golafreria insaciable de les petites furgues. En quedar-se vídua, l’àvia materna de Gus es quedà sola a casa, i a quatre passes de la font de la plaça Major. Al llarg d’una jornada sencera Gregòria podia fer-hi més de deu viatges carregada amb un parell de càntirs. Els omplia i se’n tornava a casa per abocar-los al seu pou particular. Sols emmagatzemava l’aigua, la canviava de recipient. La rutina al llarg dels anys havia fet que el poble sencer es preguntara pel secret propòsit de tota aquesta feinada. Temien que, amb aquell transvasament continuat i imperceptible, en un futur hagueren de fer ús del pou de Gregòria quan la font del poble s’assecara. Si els nens que jugaven a la plaça la veien eixir de sa casa amb el parell de càntirs s’afanyaven a beure de la font abans que ella hi arribara. No fóra cosa que la boja se l’acabara tota i els deixara assedegats. Semblava que el seu objecte a la vida es reduïra al trasllat de l’aigua d’un forat a l’altre. En any de sequera uns quants agents de la policia local s’acostaren a sa casa. L’abús d’un bé comú tan valuós com l’aigua del poble constituïa un delicte. Picaren a la porta amb educació i no reberen de dins cap resposta. Gregòria òbriga la porta, faça el favor! Gregòria! Després de mitja hora sense rebre cap resposta de la dona van haver de tombar la porta. Gregòria? No deixaven de cridar-la mentre el grup avançava per sa casa, a obscures, perquè les finestres estaven barrades i cap ciri il·luminava l’interior. De seguida, van notar una forta olor de lleixiu que els col·lapsava els nassos. Després d’haver estat casada amb el femater del poble, i en enviudar, Gregòria estava tan obsessionada per la netedat que es rentava a sovint gratant-se el cos amb un 16
fregall fins fer-se sang. Se sentia bruta. Gregòria! Del fons, i esmortida, la seua tènue veu tractava de respondre als seus crits però cap d’ells la podia sentir. Sols l’esclat descompassat d’un seguit de bombolles que emergien a la superfície del bany d’escuma ple a vessar s’escoltava repicant amb un tornaveu sord. Traieu-me d’ací! I llavors la trobaren ofegada al fons del bany. Això sí, ben desinfectada, surant dins d’un toll d’aigua sabonosa amb lleixiu. El tràgic destí de la seua àvia Gregòria l’havia impressionat tant que Gus era incapaç d’acostar-se a l’aigua i el sabó sense patir una certa incomoditat. Per més que sa mare intentara convéncer-lo, ell se sentia més a prop del seu avi Faustí, i així, reclòs en la seua humida cambra, acabaria transfigurat en un d’aquells cucs que tant s’havia estimat el vell femater en vida. No puc sortir-me’n amb ell, ara no vol eixir de la seua habitació, s’ho pot creure? La vella Amàlia no ha parat de somriure. Se li han quedat les barres encaixades en una rialla protèsica permanent. Ai, filla meua… quin xiquet més rebel! Amàlia no pensa que siga aquest un gran problema. Una malifeta més d’un nen entremaliat. Que ja té una edat!, que ja en té trenta!, es queixa Lluïsa. La vella simula sorpresa abocant els ulls esgrogueïts al buit, com un gripau. Com passa el temps!, exclama esglaiada. Ens fem velles, Amàlia… En un gest exagerat, l’anciana s’arromanga el canell per fer-li una ullada al rellotge. I fem tard a missa. Lluïsa i Amàlia surten de casa encotillades dins dels abrics. Es tapen la boca amb un mocador i caminen a passes curtes, eludint el vent. El barri ha canviat molt en els darrers cinc anys, ara rep un munt d’immigrants, que ocupen els antics comerços i els fan revifar. Aquest cantó de la ciutat està ben atapeït d’establiments, en un mateix carrer pots trobar quatre tendes de verdures pakistaneses, un parell de basars xinesos, un kebab turc, algun locutori hindú, petites tendes de queviures junt als grans supermercats d’empreses 17
locals. Quatre carrers més avall hi ha l’església. Han pogut arribar-hi tot i el vent huracanat. Déu sabrà compensar el sacrifici que han de fer per acudir a missa. Domènec, el captaire, els diu bon dia sense mirar-les a la cara. S’ha protegit de l’oratge enrarit sota la portalada, a l’acollidor espai que, rere la pesant porta de fusta ornada, dóna la benvinguda als feligresos. Es recolza en la menuda pica amb aigua beneïda on Lluïsa i Amàlia s’afanyen a mullar el dit per senyar-se. Sabeu qui s’ha mort?, crida el pidolaire. Lluïsa es regira les butxaques i troba una moneda suficientment menuda per a desempallegar-se’n sense remordiments. Li la posa a la mà. Pren, per fer-te un café. Domènec se la guarda de seguida sense canviar el rictus. Sabeu qui s’ha mort? El seu aspecte és d’allò més patètic. A banda de ser tot ossos, i de vestir esparracat els esquinçalls de roba del seu ancià pare difunt, el seu rostre ha pres, amb els anys i l’abandó, un to simiesc. No gosa aixecar el coll per mirar cap amunt. La seua rutina diària consisteix a caminar tot sol pel carrer, amb els peus únicament protegits per unes espardenyes d’anar per casa, sense mitjons, amb els pantalons bossuts cenyits a la cintura amb una corda de cànem. Tot i ja passar dels quaranta anys, el pocatraça de Domènec no ha crescut més de metre seixanta i mou el cosset amb la temor de caure al terra, fent passes petites sense gairebé avançar. És un element inquietant. S’atansa als vianants fent-los sempre la mateixa pregunta, qui s’ha mort?, sabeu qui s’ha mort? És tot un misteri saber per què a Domènec l’interessen tant els enterraments de gent que no coneix. Assistia a totes les cerimònies funeràries que podia. I com que solia assabentar-se’n abans que la família ho anunciara, la gent, quan se’l trobava, li ho preguntava directament a ell. Saps qui s’ha mort hui, Domènec? Mai no fallava. Ronda pels carrers del barri com una ànima en pena, i ningú no sap el perquè de la seua estranya afecció pels funerals. Vinga Lluïsa, entrem-hi, s’impacientava la vella Amàlia. 18
L’audiència habitual de mossén Zacaries la componen una minsa mitja dotzena trista d’esforçats devots. Tots traspassen la seixantena d’anys. Alguns tenen serioses dificultats per respirar. Amb els llavis tous esbufeguen salmòdies amb xiuxiuejos sords i monocords. Es col·loquen al seu lloc de sempre, ben a primera fila, i s’hi enganxen a resar amb la resta mentre esperen que s’inicie la missa. La remor dels precs entonats pels ancians es perd dins del buit que dalt dels seus caps alopècics s’estén fins al llunyà sostre del magne voltam de l’església. I enmig de l’altar, assegut en una cadira luxosa folrada de vellut, vestit amb la casulla verda sobre l’alba, el capellà pèl-roig els acompanya amb la seua greu entonació. Un fraseig de baríton que queda suspés en l’espai alimentat pel tornaveu de retorn dels murs de la magnífica església en penombra, mig il·luminada pels cirets encesos als distints altars que s’estenen a banda i banda del passadís central, ple de bancs de fusta buits. De sobte, un ressort fa aixecar el mossén amb decisió del seu seient. Els seus acòlits el segueixen amb evident esforç. Se senten uns ais i el soroll dels ossos envellits cruixir en posar recta l’esquena per començar amb l’eucaristia. In Nomine Patris et Filii, et Spiritus Sancti… i tots criden: Amén. Lluïsa necessita aquesta visita diària a missa. Ben a prop de l’altar, a primera fila, pot observar amb detall cada moviment cerimoniós de mossén Zacaries. Qualsevol excusa és bona per poder passar més estona amb el mossén fora dels horaris de missa. Sol passar-se les vespres de la festa del barri vestint la marededéu amb les millors gales, guarnint-la de joies per a la processó, cobrint l’altar de flors de capolls blancs amb llaços de cinta blava, seguint les dures ordres del rector. Lluïsa les executava amb submissió. Encisada per la vehemència del seu disert es deixava dirigir com l’anyell pel seu pastor. Zacaries se sap volgut per totes les seues feligreses més devotes. Sota la seua fanàtica mirada s’infla com un paó, com un bisbe engalanat amb la mitra, el bàcul i l’anell 19
episcopal. Alguna volta Lluïsa ha dubtat de la innocència dels seus sentiments envers el mossén. Mai no li ho ha dit a ningú. Ni al mossén. Quina vergonya, pensa. I se’n penedeix al moment. Zacaries pren amb cura les eines de treball: la patena, els tovallonets blancs, les canadelles i el copó. Suscipe, sancte Pater, omnipotens æterne Deus. Eleva al cel el seu oferiment i el seu rostre il·luminat pels llums artificials de baixa potència traspua plaer contingut. Ningú no gosa ni tossir… et pro omnibus circumstantibus, sed et pro omnibus fidelibus christianis vivis atque defunctis: ut mihi et illis proficiat ad salutem in vitam æternam. Amén. Lluïsa mira al davant, concentrada en les paraules indesxifrables del missal tridentí, que en boca de mossén Zacaries sonen com si fóra glòria divina. I encara dins d’un plàcid estat de relaxació hipnòtica ha girat lleugerament el cap en sentir unes passes del fons de l’església. Amb agraïda sorpresa veu com una xica jove ha penetrat en la casa de Déu per oir missa. No pot evitar somriure de satisfacció en confirmar que la xica ha pres seient, com una devota més. Deu tenir l’edat del seu fill, pensa. I es lamenta que Gus menyspree la fe i no l’acompanye mai a l’església. Mira la jove i no pot més que emocionar-se. El capellà eleva al cel el tros de neula redona per consagrar-la …Accipite, et manducate ex hoc omnes. Hoc est enim Corpus deum… Lluïsa queda extasiada sota l’influx d’aquest home extremadament sensible i parsimoniós. Zacaries és un capellà com Déu mana. Pren el copó. Hic est enim Calix Sanguinis mei, novi et aeterni testamenti: mysterium fidei: qui pro vobis et pro multis effundetur in remissionem peccatorum. Hæc quotiescumque feceritis, in mei memoriam facietis. Amb la forma i el vi transfigurats en el cos i la sang de Crist prenen lloc a la filera que s’ha format al passadís central per combregar, amb l’ànima neta i de manera ordenada. Lluïsa és de les primeres que rep la neula, directament de les mans del capellà. Corpus Christi, diu a sotaveu. Ella li respon amén i llavors ell 20
desa l’hòstia amb delicadesa al bell mig de la seua llengua humida. L’engul lentament, notant com s’amolleix amb el contacte amb la saliva i es desfà en un moc per empassar-la gola avall. Retorna amb el cap cot al seu seient i observa, encuriosida, la jove al final de la cua. Duu les mans creuades rere l’esquena. I camina al pas que la resta dels ancians li marquen. Avança lentament per rebre l’hòstia. I quan arriba el seu torn obri lleugerament la boca i deixa que el capellà l’alimente. Però llavors Lluïsa observa un gest estrany i torbador. Mossén Zacaries gira cap a l’altar, a guardar sota clau les hòsties sobreres al petit sagrari metàl·lic. I aprofitant que el té d’esquenes la jove, assegurant-se que ningú no la mira, es trau la neula de la boca, i se la guarda fugisserament a la butxaca de l’abric. Les portes de vidre translúcid encara estan tancades al públic però la il·luminació de l’establiment enlluerna el carrer mig buit. A dins els reposadors fan la seua feina amb diligència. Vesteixen samarreta grisa amb ratlles i pantalons verds. Enretiren el tendal de plàstic dels refrigeradors, posen a punt els prestatges de les verdures, es mouen a passes atrotinades. A fora encara no és de dia del tot, però a dins del supermercat això no es fa palés, les bombetes de llum blanca els manté ben desperts, com les gallines ponedores en una granja industrial, enganyades amb jornades antinaturals de llum de dia artificial. Una agradable flaire de pa acabat de coure amara l’aire quiet a prop del forn del Mercadona del carrer del Doctor Milà i la tonada repetitiva del fil musical els amenitza la feina. Ara que encara no han entrat els veïns s’aprecia l’ordre en l’espai bigarrat de productes disposats de manera precisa en baules i prestatges. Les llaunes amuntegades, les ampolles, les bosses, els brics, els paquets, els pots de vidre i les capses de cartró componen un fabulós rebost, abundant i hipertrofiat, amanit al saqueig dels clients. Tomàs trosseja a peces el llom d’un porc per omplir 21