PastesidolcosdeBenicarlo

Pastes i dolços de Benicarló Antoni Alberich Àvila Jordi Espiell Jovaní Fotografies

Jordi Espiell Jovaní

col·lecció la teca,

Be n ica rló,

02

2 0 0 9

col·lecció la teca,

02

Dirigida per Juanjo Roda Martínez

De la present edició s’ha fet un tiratge exclusiu per als socis vinculats de la Caixa Benicarló.

Primera edició abril de 2009 © Antoni Alberich Àvila · Jordi Espiell Jovaní (text) © Jordi Espiell Jovaní (fotografia) © D’aquesta edició Onada Edicions, 2009 Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 12580 Benicarló • Tel. 964 47 46 41 A internet www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Aguilar Gestió de color Eugeni Guzman Paper interior Creator Silk de 170g de Torras Paper guardes Creator Ivory de 170g de Torras Correcció lingüística Maribel Sospedra Sospedra Imprimeix Grafo ISBN: 978-84-96623-42-2 Dipòsit legal BI-735-09 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Índex 6 Els autors 7 Introducció 13 Pastes i dolços de Benicarló PASTES SALADES

14 16 18 20 22 24

Cóc amb sal Cóc amb tomaca Pa estirat Pastisset de tonyina Pastisset d’espinacs Rotllos de matafaluga

PASTES DOLCES

26 Ametlats 28 Ametlats amb llima 30 Ametles garapinyades 32 Bunyols de Quaresma 34 Carquinyols 36 Cóc de cireres 38 Cóc d’ametles amb nous (cóc de rics o cóc celestial) 40 Cóc de moniato 42 Cóc ràpid 44 Cóc “Royal” 46 Codonyat 48 Confitura de cabell d’àngel 50 Confitura de carxofa 52 Confitura de moniato 85 Pastas y dulces de Benicarló

54 Coquetes de sant Antoni 56 Crespells (borraines) 58 Farinoses 60 Figues albardades 62 Guirlatxe (torró de crocant) 64 Licor de codony 66 Magdalenes 68 Mones de Pasqua 70 Mostatxons 72 Panellets 74 Pastes de sagí 76 Pastís de santa Caterina 78 Pastissets 80 Rotllos d’ou 82 Rotllos emborratxats

ANTONI ALBERICH ÀVILA (Benicarló, 1966) Si bé és cert que les receptes que aquest llibre conté formen part de la cultura col·lectiva de Benicarló, no és menys cert que Toni aporta a l’obra els seus extensos coneixements de pastisseria i com a forner que ha acumulat des dels 13 anys quan va començar a ajudar al forn de pa que els seus pares havien iniciat a Benicarló l’any 1968. Coneixements que ha anat ampliant a mesura que acumulava experiència en el forn familiar. L’any 1984 cursa els estudis de pastisseria a l’Escola de Pastisseria de Quesa (València), moment a partir del qual es dedicarà plenament al forn de pa i pastisseria.

Des de l’any 1998 i juntament amb les seues germanes Dolo i Mª José, dirigeixen l’empresa familiar que passarà a denominar-se Forn-Pastisseria T. Àvila, en record de la seua mare Trini Àvila.

A més de nombrosos cursos i fires a les quals ha assistit, des de l’any 1999 forma part de la Junta Directiva de l’Asociación de Panadería y Pastelería

de Castellón, i l’any 2003 entra a formar part de COPPAVAL (Confederación de Panadería y Pastelería de la Comunidad Valenciana). De l’any 2004 ençà, l’empresa que dirigeix posseeix el certificat de qualitat QUALIPAN. El novembre de 2008 l’Ajuntament de Benicarló atorga al Forn-Pastisseria T. Àvila el premi a la Qualitat del Comerç de Benicarló i també el premi a la Imatge i Renovació Comercial pel nou local inaugurat el mateix any.

Cal destacar que el Forn-Pastisseria T. Àvila col·labora cada any amb la Confraria de Sant Antoni Abad de Benicarló per a elaborar les famoses coquetes de sant Antoni que es reparteixen els dies de la festa dedicada al sant.

JORDI ESPIELL JOVANÍ (Benicarló, 1968) Encara que la seua formació com a llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Autònoma de Barcelona i postgrau en Direcció Financera per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona no és la més adequada per a la tasca que ha realitzat en aquest llibre, ell explica que la seua actual feina com a empleat de banca sí que sembla haver-li aportat alguna cosa a aquest projecte: l’estrés. Encara que siga sorprenent ens diu que “cuinar és per a mi un remei antiestrés molt important. Si hi afegim que es pot cuinar a casa, ajudat pels fills, i a més compartir els pastissos resultants amb la família, aleshores esdevé un element integrador meravellós”.

Certament, una determinada formació no està renyida amb l’interés cultural mostrat. Així ja en els seus anys d’estudiant va ser guardonat amb el primer accèssit del premi de narrativa EPA de Vinaròs amb l’obra titulada “Racionalitat política escabrosa”, que posteriorment va ser publicada l’any 1996 al Quadern de Lletres Passadís, editat per Alambor.

La fotografia també ha estat un dels seus interessos culturals. L’any 2007 fou guardonat amb el primer premi del IX Certamen de Fotografia Ciutat de Benicarló i també l’any 2008 en el X Certamen de Fotografia Ciutat de Benicarló va rebre el primer premi.

Introducció Aquest llibre ha d’estar dedicat sens dubte a Trini Àvila perquè ella ha estat la transmissora dels coneixements que hem plasmat ací, però també a les seues filles Dolo i Mª José Alberich sense les quals probablement aquests coneixements no s’haurien pogut conservar fins avui.

Agraïments: Volemagrairlacol·laboracióquedirectamentoindirectamentmoltsdevosaltres ens heu brindat al llarg d’aquest temps d’elaboració del llibre, a tots, familiars i amics moltes gràcies, i especialment expressem la nostra gratitud per la col·laboració desinteressada de Rosa Beltran Agramunt, Carmen Jovaní Roda, Pedro Puigbor,VicenticaTraver, Ramona Monzó, Josep Lluís Muñoz, JoseTorres i de la família Ferrer-Fernández.

Viatjar és sempre una activitat enriquidora.

Anar a altres contrades o països ens mostra una altra manera de fer, una altra manera de relacionar-se amb la gent, amb el medi que ens envolta, una manera distinta de celebrar les festes i, fins i tot, unes altres festivitats perquè aquestes vénen marcades per la climatologia, els productes del camp i la forma que han tingut els habitants, tradicionalment, de relacionar-se amb el seu entorn. Encara que habitualment fem viatges de vacances que no permeten una immersió en l’hàbitat real dels nadius de les terres visitades, perquè l’estructura de les organitzacions turístiques ens aparta d’aquesta realitat, amb l’aportació d’un grau de confort i serveis que no són els habituals

del dia a dia, sempre hi ha una cosa que podem aprendre i de la qual no ens podem aïllar: la manera de cuinar.

Ha estat en un viatge, quan vam iniciar aquesta aventura que s’ha culminat amb la publicació que avui teniu a les vostres mans.

L’any 2007 vam visitar l’Illa de Tenerife, amb el Teide coronant-la. Les seues platges negres i de fortes onades, els meravellosos boscos de laurisilva canària, les explotacions plataneres, el “gofio” i “las papas arrugadas” i naturalment el “mojo picón”. Vam intentar descobrir els diferents sabors dels àpats que, en les diverses climatologies de l’illa, es podien anar descobrint, menjant “vieja” a la costa o “escaldón de gofio” a l’interior, però en qualsevol lloc de l’illa podíem

[Pastes i dolços de Benicarló]

7

provar “las papas arrugadas con mojo picón”. La simplicitat d’aquest darrer plat i la nostra curiositat i interés per la cuina va fer que decidírem comprar-nos un xicotet llibre de cuina titulat “Los secretos del auténtico mojo canario”, que va abocarnos inevitablement a la faraònica tasca d’escriure un llibre sobre els dolços i les pastes típiques de Benicarló.

El fet és que “Los secretos del auténtico mojo canario” ens descobreix molts altres tipus de “mojo” a més del “mojo verde” i del “mojo rojo” que tal com explica l’autor són els únics que han transcendit a la restauració actual Canària. També ens explica que per a gaudir d’un autèntic “mojo con naranjas o almendras es preciso que lo invite a comer una familia canaria en su casa.” Aquesta darrera afirmació té dues possibles interpretacions, o bé l’autor és coneixedor del que es cuina a les cases de les famílies canàries perquè ell mateix en forma part d’una, o bé l’han convidat a un àpat amb “mojo” de taronja o d’ametla a casa d’una família canària. Per tindre una idea de quina de les dues opcions era la correcta havíem de revisar el nom de l’autor i vam descobrir, a la pàgina de crèdits, amb sorpresa, el següent: Text, disseny: Beate Timm Fotografia: Thorsten Kern, Beate Timm, Reiner Loos Traducció a l’espanyol: Elisabeth Dimitrijevic

8

[Pastes i dolços de Benicarló]

No solament no hi havia cap nadiu de les illes en l’elaboració del llibre sinó que a més l’idioma original tampoc havia estat l’espanyol sinó que una traductora que com a mínim era d’origen eslau havia traduït el text a la llengua oficial de “las papas arrugadas”.

Aquesta xocant descoberta ens va fer reflexionar força sobre les nostres tradicions, el poc valor que donem als coneixements antiquíssims que ens han transmés els nostres avis, i el fet que possiblement les presses de la vida actual, les comoditats dels menjars preparats i les dietes “perfectes”, entre altres qüestions, ens han fet oblidar una part important de la nostra tradició: la nostra cultura culinària.

No sé si mai ningú ha imaginat un llibre on s’explique com s’ha de fer un cóc de tomaca, pastissets o les mateixes coquetes de sant Antoni, exclusives de Benicarló, escrit per un americà, fotografiat per un suís i traduït per un txec per tal que els benicarlandos puguem aprendre a fer coquetes. Una veritable aberració cultural.

Un fet tant simple com fer un viatge turístic amb la família m’havia induït a reflexionar sobre les nostres pròpies tradicions i la manera que tenim de transmetre-les de pares a fills. La realitat és que aquesta cultura i tradició dels dolços i pastes que s’han fet i es fan a Benicarló s’ha transmés de pares a fills mitjançant el recurs

del boca en boca. Els pares cuinant a casa i els fills ajudant els pares. Aquesta ha estat la manera com han aprés les generacions anteriors les distintes receptes i secrets de la cuina benicarlanda. Però la societat actual, en què la dona s’ha incorporat al mercat laboral, i els avenços tecnològics en comptes d’alliberar-nos de feines ens esclavitzen encara més, el temps d’oci s’ha convertit en una veritable carrera consumista on el més important és poder contar el que hem fet més que no pas gaudir mentre es fa. En aquesta societat la transmissió dels coneixements culinaris i el plaer de cuinar en família, de fer pastissos i compartir-los amb els amics i veïns ha desaparegut pràcticament per complet.

En les circumstàncies actuals el que realment perilla és el mètode tradicional de transmissió cultural basat en l’ensenyament de pares a fills.

Si els temps canvien, hem de canviar també els mètodes, per això va nàixer la idea de fer aquest llibre. Com a resposta a l’abandó de la transmissió cultural tradicional hem volgut fer un recull de la cultura dels nostres avantpassats perquè continue transmetent-se als nostres fills i d’aquests als seus, i així generació rere generació, adaptant-nos a les circumstàncies actuals. Si no podem ensenyar als nostres fills a fer un bon “cóc de tomaca” per manca de temps, com a mínim els podem

regalar un llibre que els ho explicarà, escrit, fotografiat i editat per benicarlandos, és clar.

La primera dificultat que vaig haver de superar va ser la del meu escàs coneixement de la nostra pròpia tradició. Jo no havia tingut l’oportunitat d’aprendre a fer pastissets o cócs salats, no havia cuinat mai una confitura de cabell d’àngel, no havia deixat reposar la pasta per fer unes farinoses, ni tan sols coneixia la recepta de les coques de sant Antoni. No era allò que se’n diu la persona més adequada per a escriure el llibre. Això sí, podia fer les fotos. Però havia de buscar algú que aportés al llibre el que els anglosaxons en diuen el “know how” el saber fer. Algú que tingués suficient autoritat per a explicar els ingredients i el procediment per a fer les nostres pastes i dolços.

Quan li vaig proposar a Toni la idea d’escriure un llibre amb les receptes de les pastes i dolços típics de Benicarló va sorprendrem amb la seua resposta, era un tema que des de feia temps que li anava pel cap a ell i les seues germanes.

Va sorprendre’m la coincidència d’idees que teníem i el concepte del que havia de ser. Volíem un llibre de Benicarló, amb explicacions clares, amb receptes provades i contrastades, amb les mesures en grams i litres oblidant-nos dels gotets, tassetes o closques d’ou. Havíem de ser precisos, clars i tindre un format còmode d’utilitzar

[Pastes i dolços de Benicarló]

9

i atractiu. Volíem que el llibre resultant no fora només un objecte de regal sinó d’ús habitual i que es pogués disfrutar amb família. El resultat el podeu jutjar vosaltres mateixos.

El procés d’elaboració del llibre ha estat força extens ja que ens ha dut des del seu plantejament, durant la tardor de 2007, fins a la seua finalització, el febrer de 2009.

Semblaria que redactar trenta-cinc receptes de les que ja sabem la fórmula no és una tasca que dure tant de temps, però per fer el llibre hem hagut de superar alguns inconvenients.

En primer lloc vam trobar-nos amb la impossibilitat de coincidència en horaris similars. És clar, un forner treballa durant les hores que els altres descansen i descansa quan la resta treballa. No era possible seure a la mateixa taula i compartir els coneixements per anar redactant receptes per posteriorment fotografiar les pastes i muntar el llibre.

A més volíem provar les receptes en un forn familiar sense la potència ni les característiques del forn de fleca.

Evidentment els dos tenim el nostre treball i l’elaboració del llibre s’havia de fer en els moments d’oci, robant el temps a la família o en moltes ocasions robantnos hores de son. Les noves tecnologies ens van ser favorables aquesta vegada, internet i el correu electrònic ha estat el

10

[Pastes i dolços de Benicarló]

nostre mitjà de comunicació durant aquest gairebé any i mig d’elaboració del llibre. El contacte personal ha estat ben escàs però no ha estat un impediment gràcies a la possibilitat d’enviament d’arxius a través de la xarxa i a la coincidència i la força dels nostres objectius.

Però s’havia de començar a treballar i encara no teníem res. Aleshores va sorgir la idea, podíem començar treballant sobre una llibreta manuscrita que la família de Toni havia conservat de l’època en què la seua mare, Trinidad Àvila, havia iniciat el negoci de forn de pa. Un recull de receptes tradicionals benicarlandes en brut, manuscrites tal com li les havia explicat la gent que les coneixia, amb mesures en closques d’ou, lliures, gots, tasses i cullerades. Moltes de les quals no tenien més que els ingredients i cap explicació de com s’havien d’elaborar. A partir d’aquelles anotacions hem anat completant, provant, modificant, redactant i fotografiant tots aquells dolços i pastes que hem considerat més típics de Benicarló.

Una altra font d’on ha begut aquest llibre ha estat a partir d’aportacions de diferents persones que ens han anat donant consells o receptes d’aquelles pastes o dolços que no són habituals del forn de pa però que sí que són tradicionals a les llars de Benicarló.

En aquest sentit aquest llibre no l’hem escrit nosaltres sinó que ha estat fet per totes les

benicarlandes i benicarlandos, als quals els estem molt agraïts, que amb la seua cultura i idiosincràsia de poble han anat transmetent-nos les receptes de rebosteria tan típiques com ara els crespells, tan llamineres com les ametles garapinyades, tan benicarlandos com el cóc amb tomaca, o tan antics com el licor de codony, que segons hem pogut descobrir era un licor que ja es preparava per grecs i romans dels temps de Galé de Pèrgam, i del qual Rafael Moro en la seua “Guía de los Árboles de España” ens explica que “Griegos y romanos acostumbraban a comer el membrillo crudo, endulzado con miel y también preparaban el licor de membrillo ‘cydonium’.

El membrillero era considerado como símbolo del amor y la fecundidad y estaba dedicado a Afrodita.”

Els descobriments com el del ‘cydonium’ han representat per a nosaltres, juntament amb diverses anècdotes molt entranyables, l’element més encoratjador per continuar endavant amb el llibre, sobretot en aquells moments en què per raons de feina seguir amb la tasca del llibre se’ns ha fet més dura.

Els plantejaments inicials de per què no hi ha pastes tradicionals a Benicarló basades en un fruit com la taronja, tan habitual a les nostres terres, també han tingut respostes curioses i descobriments inesperats.

Novament a través de la “Guía de los árboles de España” hem descobert que

el taronger, el mandariner i la llimera són arbres exòtics però cultivats a la conca mediterrània. Ramón Moro recull entre les espècies exòtiques de cítrics més esteses el següent origen: ARBRE

ORIGEN

VARIETATS

Taronger dolç

Indoxina i Xina meridional

Navelina, Navel·late, Valencia late, etc.

Taronger amarg

India

-

Mandarina

Indoxina i Xina meridional

Clementina, Satsuma

Pomelo

Xina Meridional

Marsh Seedless

Llimera

Desconegut

Mesero, Berna

Segons la informació que ens brinda aquesta taula en què recull els cítrics que s’han adaptat al clima mediterrani però que no són originaris de la zona, ha quedat palés que si no tenim pastes tradicionals de Benicarló fetes amb base de taronja és perquè, tot i ser molt cultivat, el taronger no és un arbre autòcton. Per tant, això demostra que el nostre receptari de rebosteria tradicional, tot i que haurà sofert variacions i modificacions en determinades receptes i que s’haurà actualitzat en el temps i la tecnologia existent, naix molt més enrere en el temps del que nosaltres havíem pogut imaginar.

La nostra pretensió, però, no ha estat fer una obra rigorosa i històrica de la

[Pastes i dolços de Benicarló]

11

pastisseria benicarlanda sinó més aviat fer senzillament un llibre de cuina, de dolços i pastes que encara que moltes vegades no són exclusives de Benicarló sinó que algunes es fan a tots els pobles de la comarca, sí que s’han fet tradicionalment a Benicarló.

Hem pretés, per tant, fer un llibre atractiu, fàcil de llegir i d’utilitzar, on les receptes que presentem han estat provades i hem intentat que puguen ser factibles de fer per inexperts en la cuina. Hem intentat transmetre la idea de cuinar amb els fills com a diversió i com a element integrador, i també per a ajudar a transmetre’ls els coneixements que en ell hem depositat i que estan recollits de la tradició del nostre poble. Un llibre que a més intenta ser divertit. Per això ens hem aventurat a fer teories diverses sobre el perquè de la curiosa forma de les coquetes de sant Antoni, advertint la similitud amb la cara d’un dimoni. També ens hem atrevit a fer conjectures històriques amb la coincidència del coriandre en la tisana del Papa Luna i en l’elaboració de la confitura de cabell d’àngel segons un secret que vam descobrir d’un benicarlando resident a Verona (Itàlia) i que el va recordar en llegir el llibre que sobre la tisana va escriure Joan Baptista Simó “Polvos medicinales para el Pontífice Benedicto XIII. Tisana del Papa Luna”. Així mateix, ens hem atrevit a fer similituds entre els pastissets i les insignes dels estendards

12

[Pastes i dolços de Benicarló]

de Benet XIII, amb la qual cosa si la mitja lluna que porta l’estendard del Papa no era una mitja lluna sinó un pastisset, tal com diu la nostra teoria, avui no hauríem de parlar del Papa Luna sinó més bé del Papa Pastisset. Tot això, juntament amb un conjunt d’anècdotes i vivències personals, tracta de fer el llibre més entretingut i divertit, perquè cuinar puga ser una bona distracció.

Si més no, ens donarem per satisfets si a partir de la publicació del llibre persones com jo que mai havíem preparat uns bons pastissets de cabell d’àngel o un deliciós cóc amb tomaca, ens atrevim a preparar-los i compartir-los. Si ell llibre ajuda perquè tots tinguem almenys la possibilitat de preparar les pastes i dolços típics del nostre poble i, a més, puguem ensenyar als nostres fills a gaudir d’aquestes postres tant especials, ningú mai no haurà estat més satisfet que nosaltres.

Jordi Espiell Jovaní

LLEGENDA D’ICONES GRAU DE DIFICULTAT TEMPS

Pastes i dol莽os de Benicarl贸

Cóc amb sal El cóc salat és un dels esmorzars o berenars que més recordo de la meua infantesa. Quin benicarlando no ha anat mai a un forn de pa a comprar-se un cóc salat o cóc amb sal per a esmorzar? La senzillesa d’aquesta recepta la fa vàlida per preparar-la amb els xiquets, però encara que senzilla de preparar el resultat és força gustós.

BAIXA

PREPARACIÓ

45’

Quan doneu la pasta als xiquets perquè facen les boles i després les aplanen amb el corró, veureu que ho aprenen ràpidament. Clar, ells ja ho han practicat abans amb la plastilina, per això resulta molt agradable cuinar cócs amb els xiquets perquè d’alguna manera pares i fills juguen tots junts a fer de forners.

COCCIÓ

10-15’ TOTAL

1h

INGREDIENTS

PREPARACIÓ

· 1 quilo de farina · 1/2 litre d’aigua · 20 grams de sal · 20 grams llevat de pastilla · Oli per pintar el cóc i sal a gust per empolsar · Una mica més de farina perquè no s’enganxe.

Desfarem el llevat en l’aigua, dins d’un bol prou gran per a contindre tota la farina. Tot seguit, mesclarem la meitat de la farina, la sal i hi abocarem l’aigua que conté el llevat dissolt. Hi anirem afegint farina fins que es convertisca en una pasta suficientment compacta per pastarla amb les mans. Empolsarem, amb una mica de la resta de farina, el banc de cuina i anirem pastant amb les mans. Quan notem que la pasta es fa enganxosa li afegirem més farina i tornarem a pastar fins que entre tota la farina i la pasta ens quede fina però compacta com per fer una gran bola.

Pesarem porcions de 100 grams i formarem boles que deixarem reposar durant uns 15 minuts.

Un cop passats els 15 minuts, estirarem la pasta amb un corró fins que aconseguim un gruix

Nota personal 14

[Pastes i dolços de Benicarló]

EL CONSELL

d’uns dos mil·límetres i la ficarem en una llanda per al forn a la qual prèviament haurem empolsat de farina perquè no s’enganxen els cócs o bé untarem la llanda amb oli. Seguidament, pintarem els cócs amb l’oli i els empolsarem de sal al nostre gust.

Ho courem al forn fins que es daure una mica.

Amb aquestes mides ens sortiran una dotzena de cócs, aproximadament. En cas que no vulgueu tants de cócs, tenint en compte que la pasta és la mateixa que per a l’estirat, podeu reservarne una part per a fer estirats. Només heu de tindre en compte que els temps de repòs i les boles són diferents.

Tant la quantitat d’oli com de sal serà al gust de cadascú. Igualment la cocció també dependrà de si ens agrada més o menys torrat.

Si sou llépols proveu de posar sucre en comptes de sal sobre els cócs ja pintats amb oli i obtindreu un cóc de sucre.

Cóc amb tomaca El cóc de tomaca és una pasta salada tan típica de Benicarló que quant vaig descobrir que a altres poblacions també el feien vaig pensar que se l’havien copiat. No hi ha festa, vi d’honor, o sopar de pa i porta a Benicarló que no s’inicie amb un bon cóc amb tomaca.

MITJANA

PREPARACIÓ TOMACA NATURAL

Perquè sí, perquè aquesta és una tradició tan arrelada que la fem sense adonar-nos-en. És la nostra forma de ser cadufers.

1h 50’ PREPARACIÓ TOMACA FREGIDA

50’ COCCIÓ

40’

INGREDIENTS

PREPARACIÓ

· 125 ml d’oli (1/8 litre) · 250 ml d’aigua (1/4 litre) · 15 grams de sal · 20 grams de pastilla (llevat) · 500 grams de farina (aproximadament) · 2 quilos de tomaques · 1 pimentó roig · 2 llandetes de tonyina de 80 grams aprox. de pes escorregut · 10 grams de pinyons

En un bol mesclarem l’oli, l’aigua, la sal i desfarem el llevat a poc a poc.

Després hi anirem afegint la farina pastant-la fins que aconseguim una textura fina i elàstica que deixarem reposar uns cinc minuts.

Estendrem la pasta sobre una llanda de forn, a la qual prèviament li haurem posat un paper vegetal per al forn a fi i efecte que no s’enganxe el coc i la col·locarem tota uniforme però fent una mica de vora que ens ajude a retindre la tomaca fregida. Un cop feta la forma esperarem que fermente durant uns 15 minuts.

Passat aquest temps escamparem la tomaca fregida amb el pimentó sobre la pasta procurant que quede uniforme. És convenient que la tomaca fregida estiga freda en el moment d’escampar-la sobre la pasta. Escorrerem la tonyina de l’excés d’oli i la desfarem amb les

Nota personal 16

[Pastes i dolços de Benicarló]

EL CONSELL

mans damunt de la tomaca fregida.

Hi afegirem els pinyons repartits per tot el cóc.

Finalment, el courem al forn a temperatura mitjana durant uns 40 minuts.

Per fer la tomaca fregida és convenient pelar i tallar les tomaques i rentar i tallar el pimentó.

En una paella suficientment gran posarem oli i fregirem la tomaca amb el pimentó, durant aproximadament una hora a foc mitjà.

Fregiu la tomaca i pimentó naturals. Encara que dóna més feina el resultat és més saborós.

Si les tomaques són una mica àcides no dubteu a posar-li una culleradeta de sucre a l’hora de fregir-les.