"Reset RTVV" del Col·lectiu Ricard Blasco by Onada Edicions

biblioteca la nau, 16 RESET RTVV

贸

Col·lectiu Ricard Blasco Josep Lluís Gómez Mompart, Toni Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí, Rafael Xambó

Reset RTVV Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat

biblioteca la nau, 16

Comitè assessor de la Biblioteca La Nau Ramon Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica · Universitat de València Joan Peytaví Deixona, catedràtic d’Estudis Catalans · Universitat de Perpinyà-Via Domícia Joan Prat, catedràtic d’Antropologia · Universitat Rovira i Virgili (emèrit) Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística · Universitat de Barcelona Curt Wittlin, catedràtic de Filologia Romànica · Universitat de Saskàtchewan (emèrit)

Primera edició octubre de 2014 © Textos Josep Lluís Gómez Mompart, Antoni-Josep Mollà Orts, Mònica Parreño Rabadan, Manuel Salvador Jardí, Rafael Xambó Olmos Fotografia de coberta cedida per l’Ajuntament de Burjassot; “NASA Visualization Explorer (iPad app)” Nasa cc-by © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Maquetació Òscar París Garcia Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN: 978-84-15896-62-3 Dipòsit legal CS-315-2014

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Índex

Col·lectiu Ricard Blasco

Necessitat d’una RTV cívica per a una societat democràtica

L’estructura mediàtica del País Valencià al segle xxi

Polítiques de comunicació al País Valencià

L’assignatura pendent: informatius i programació diferents

RTVV, un espai d’entesa civil i política

111

Bibliografia 133 Sobre els autors 139

Col·lectiu Ricard Blasco

Josep Lluís Gómez Mompart, Toni Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí i Rafael Xambó

n grup de professionals de la comunicació i la recerca hem unit les nostres forces per a redactar aquest llibre. Un treball que conté una anàlisi reflexiva i també una proposta de futur. El sistema comunicatiu valencià de les darreres dècades s’ha caracteritzat pel control polític, la centralització i la forta dependència dels grups espanyols, la mancança de pluralitat informativa, el progressiu deteriorament de la professió periodística, i l’escassa presència de la cultura i la llengua pròpia. El País Valencià té, a hores d’ara, una estructura informativa arcaica i provincial, amb xifres de lectura en el llindar del desenvolupament mediàtic, i sense cap diari, ràdio ni televisió, ni pública ni privada, de caràcter autòcton. L’objectiu més peremptori de les polítiques de comunicació ha de ser el reforçament de l’espai públic. És necessari un pacte civil i polític, més enllà de les majories electorals, al voltant de la llengua, la cultura i les esferes públiques de la comunicació com ara el sistema escolar, les ràdios i les televisions. Defensem que la RTV pública constitueix un baluard de defensa enfront dels grans oligopolis de la informació i les desigualtats informatives que se’n deriven, perquè atorga a la informació un valor sociocultural, i perquè assegura la cohesió social i territorial per damunt de les ofertes temàtiques i segmentades. Per això, entre moltes altres qüestions que el lector trobarà en les pàgines

reset rtvv

d’aquest llibre, proposem la creació d’una nova RTVV com a resultat d’un pacte de mínims —parlamentari i cívic— sobre el qual establir polítiques compartides per tot l’espectre sociocultural. Proposem, doncs, un pacte fundacional concretat en tres aspectes: institucional, economicoempresarial i sociocultural, que actue com a garantia que (la nova) RTVV no serà un televisió partidista ni governamental. Reivindiquem l’obra i la memòria de Ricard Blasco, cineasta, poeta, erudit, bibliòfil i historiador, qui fou el primer i millor investigador de la comunicació al País Valencià. La seua obra La premsa del País Valencià (1790-1983) ha estat considerada un dels millors treballs escrits sobre protoperiodisme en qualsevol llengua en opinió dels especialistes. Va treballar a CIFESA i va dirigir algunes pel·lícules originals de gènere negre. Va escriure sobre el pensament valencianista, la poesia política valenciana de 1802 a 1938, el valencianisme cultural o el teatre al País Valencià durant la guerra civil. Va fer aportacions rellevants a la història de la literatura i del teatre. És autor d’Introducció a la història del cinema valencià. Va recopilar una enorme quantitat de filmacions perdudes amb imatges sobre el país que acabà donant a la Filmoteca Valenciana. A ell devem, per exemple, la recuperació d’El fava de Ramonet (1933), primer film sonor en català dirigit per Juan Andreu Moragas a València. Va treballar a TVE i el seu paper fou fonamental en la sèrie documental España, siglo XX. Des de ben jove fou un decidit valencianista, esquerrà i republicà. Als setze anys ja escrivia en la revista Nueva Cultura que impulsava Josep Renau. Va participar en el II Congrés d’Escriptors Antifeixistes celebrat a València el 1937, el mateix any en què va publicar el llibre de poemes Elegia a un mort, primer volum de la col·lecció “L’Espiga”, amb pròleg de Carles Salvador. El periodista i escriptor Francesc Viadel ha recordat que “algunes de les seues afirmacions, més de vint anys després, són d’una vigència espaordidora en un país que s’ha abandonat al provincianisme més estèril, per no dir als vicis del pensament reaccionari”. Va morir a Madrid el 9 de febrer de 1994, on s’havia hagut de quedar sense remei, com un “exiliat”. Un home, i una obra, com tants al nostre país, incomprensiblement oblidat.

Necessitat d’una RTV cívica per a una societat democràtica

l principi d’aquesta segona dècada del segle xxi ja estava clar quin balanç podíem fer de la televisió —pública o privada— que en general vèiem a casa nostra, tant pel que fa a la informació com a l’entreteniment. Llevat de diferents i destacades excepcions, el resultat era pobre, trivial, reiteratiu, poc creatiu i d’escàs interès. Aleshores els mercaders de l’enganyifa política o cultural ens van tornar a oferir una pastanaga fresca i dolça: amb les TDT (televisió digital terrestre) tot aniria a millor, perquè hi hauria múltiples canals, una oferta molt variada i programes ben atractius. En pocs anys, l’experiència no pot ser més decebedora: continguts redundants, sermons majoritàriament ultres en compte d’informatius, xerrameca rosa o futbolera, alguna pel·liculeta, tarot, teletenda. I tot això en paral·lel al procés premeditat de degradació progressiva, de manipulació i desinformació quotidiana, de desfalc, que els directius de RTVV posats a dit pel Partit Popular anaven fent en els mitjans públics valencians. Primer, en l’època d’Eduardo Zaplana, per intentar privatitzar-la a preu de saldo; després, en l’etapa de Francisco Camps, per descapitalitzar-la; i, finalment, en el mandat d’Alberto Fabra, per ensorrar-la i tancar-la. Un procés ple de còmplices però amb responsabilitats diferents: dins de RTVV, amb directius prevaricadors i amb quasi mitja plantilla de treballadors incompetents

reset rtvv

o aprofitats (molts posats a dit i alguns altres amb plaça d’oposició); i fora, amb diferents mitjans de comunicació privats col·laborant amb la teoria que la ràdio i la televisió públiques són roïnes, cares i poc democràtiques. En els últims anys de RTVV, màxima del tot certa. Per tant, qui és l’estúpid que encara defensa una ràdio i una televisió (RTV) públiques? Entre molts altres, els cinc investigadors i professionals de la comunicació-informació, que amb el nom de Col· lectiu Ricard Blasco —en homenatge al primer gran investigador de la premsa valenciana— signem aquests textos. Ras i curt, aquest és un llibre de defensa de la RTV pública. Perquè, contràriament als discursos dels polítics impresentables (de tots els colors, però predominen els blavets i rosadets) i d’intel·lectuals mercenaris (alguns dels quals han començat de nou a tenyir-se la jaqueta blava per colors més vius davant l’anunciada primavera valenciana), creiem que una bona RTV pública —allò que hem vist en alguns anys a TVE, sovint a TV3 i no massa a RTVV, sense oblidar-se d’altres bones experiències de l’Europa del nord— continua sent un mitjà de present i de futur. Això és factible sempre que lluitem per una país nou, de progrés, radicalment democràtic, transparent, sense corrupció, amb equitat i justícia social, solidari i amb benestar per a tothom. Com diu Petro Losifidis (2007: 179), en Public Television in Digital Era, “potser el punt de partida siga preguntar-se en quina classe de societat volem viure?”. Per a aquells autors, entre els quals ens trobem, els valors que cal protegir relacionats amb la radiotelevisió són “el pluralisme, la independència, l’accessibilitat, el contingut de qualitat, la cohesió social i la protecció de la privacitat, la missió de les RTV públiques no ha de ser simplement informar, educar i entretenir, sinó també donar poder als ciutadans tot apuntant a la distinció en la varietat i la qualitat de les ofertes”. D’altra banda, coincidim amb el gran comunicador Joaquim Maria Puyal (2011) que hem de restituir l’interès de les persones en la prioritat de la realitat mediàtica. “Per això, cal canviar l’actual paradigma de la televisió basat en el ‘negoci de la indústria’ per un de nou, ‘els drets dels receptors’. I situar l’individu, l’ésser humà, al centre del sistema.” En aquest sentit, Puyal hi proposa nou drets (210-217): 1. El dret a l’entreteniment (consubstancial a l’ús del mitjà). 2. El dret a la comprensió (la TV ha de tenir un discurs entenedor: senzill però correcte, efectiu però digne, popular però respectuós).

Col·lectiu Ricard Blasco

3. El dret a l’interès (els objectes televisius que capten l’atenció i que no pretenen res més que l’espectador bade no interessen com a ciutadans de la democràcia). 4. El dret a l’aval (les informacions han de tenir la garantia professional que es desprèn de l’exercici responsable de l’activitat periodística). 5. El dret a la diversitat (varietat d’opinions, òptiques i interpretacions: fugir dels interessos de part i brindar a l’espectador les distintes visions que la realitat reclama). 6. El dret a la complementarietat (disposar d’una oferta de continguts, generals i locals, que siguen complementaris). 7. El dret a la ignorància (l’espectador té el dret legítim de no voler saber res i, amb tota dignitat, apagar el televisor). 8. El dret a la desconfiança (l’espectador té el dret legítim de dubtar d’allò que li diuen: l’espectador pot, preventivament, dubtar de la veracitat d’alguns missatges, buscar fonts alternatives i protegir-se’n). 9. El dret a la denúncia. En un nou país, fruit d’una societat republicana i cívica pròpia del segle xxi, tal com hem explicat en diferents llocs i escrits, el benestar comunicatiu és (ha de ser) el quart pilar de l’estat del benestar. Després del dret a la sanitat i l’educació, de qualitat i gratuïtes per a tothom, i els anomenats “serveis socials”, ens cal una informació i comunicació, també de qualitat, i en gran part sufragada —en particular pel que fa a la RTV pública— pels pressupostos generals amb un estricte contracte-programa, juntament amb cert ingressos derivats de la venda de les pròpies produccions i sense menysprear cert suport publicitari. Aquest benestar comunicatiu no és simplement un principi, és una necessitat imprescindible en la societat de la informació i del coneixement, perquè la RTV pública és una eina estratègica per estar ben assabentat d’allò que té un interès públic i, consegüentment, prendre decisions raonables i útils individualment i col·lectiva. D’ací l’exigència ciutadana per acomplir aquests objectius i la necessitat de vigilància ciutadana amb mecanismes de control social, com conclou el veterà professional de RNE i TVE Salvador Valdés (2008: 141): Si la radiotelevisió pública ha de considerar-se avui una institució de quasi tanta importància per a l’estat del benestar com l’educació i la

reset rtvv

sanitat públiques, hauria de regir-se per les mateixes regles i nodrir-se professionalment de la mateixa manera. La seua funció actual com a promotor i fins a cert punt determinant de conductes socials en massa, hauria de ser exercida amb responsabilitat i preservada, encara més: garantida democràticament per una llei del més ampli consens, contra els possibles abusos del, d’altra banda, legítim interès privat.

De velles a noves oportunitats No hi ha dubte que, a les portes del 2015, la televisió —que ha estat el mitjà rei de la comunicació, des de fa més de mig segle i encara és el de major consum (per damunt dels 200 minuts per persona i dia com a mitjana europea)—, ja no és el mateix des del desplegament d’Internet i l’ús de diferents dispositius digitals. Les noves generacions quasi no miren la televisió en la pantalla del televisor, la qual cosa no vol dir ni de lluny que no vegen televisió; en veuen i força, preferentment sèries. Els joves miren la televisió d’una altra manera i amb altres pantalles (ordinador, Ipad i aviat per mitjà del mòbil amb connexió 4G), pràctica que s’anirà estenen a tota la població amb recursos. Aquest nou panorama ha fet pensar a alguns que potser els neoconservadors ja no li veuen tanta rendibilitat ideologicopolítica al control de la RTV pública i, justament per això, com van fer al País Valencià, la van tancar. Doncs no, el seu interès declarat per privatitzar les cadenes públiques és la prova d’un redreçament estratègic amb clars i beneficiosos objectius econòmics i polítics. Tot i que la televisió en els últims anys s’està resituant dins del nou ecosistema de la comunicació, per als grups de poder continua sent un mitjà molt cobdiciat. Malgrat que la influència electoral de la televisió va minvant a favor de les xarxes digitals, partits de quasi tota ideologia no poden o no saben alliberar-se de l’obsessió per dominar-la. L’obstinació política (electoral) i econòmica (comercial) de la dreta de països amb democràcies dèbils —com és el cas d’Espanya— per ocupar els espais mediàtics arriba fins a l’extrem d’impedir que alguns mitjans, fins i tot de poc abast (com algunes cadenes de TDT que tenen quotes inferiors al 2%), no estiguen sota la tutela sectària de la dreta. En definitiva, es tracta de controlar tots els canals d’informació i d’opinió per assegurar-se, primer, que el seu discurs tancat, unidireccional i ranci siga àmpliament majoritari i, segon, encara més important, que no circule cap altre discurs diferent, o si

Col·lectiu Ricard Blasco

més no els menys possibles, de caràcter obert o crític; d’aquells que fan pensar. Com diverses investigacions sobre Canal 9 han demostrat, tan o més important que informar, des d’una òptica determinada, era des informar. S’entén per desinformar, no només l’ocultació de certes informacions sinó el simulacre d’una realitat televisiva fabricada mitjançant la tergiversació, la manipulació, la falsificació o la mentida. Mètodes absolutament impropis de societats democràtiques, però que s’han practicat i es fan servir en els règims dictatorials de qualsevol signe polític. El sentit de la desinformació moderna o postmoderna, atès que a partir dels anys vuitanta aquesta va esdevenir més sibil·lina, l’havia explicat prou bé el sociòleg valencià més internacional. José Vidal-Beneyto (2004) deia que “desinformar (…) és imposar una determinada informació, tot fent impossible que puga existir qualsevol altra que oferisca continguts diferents als seus”. Aquesta lògica perversa ha estat senyera per al Partit Popular valencià en la despatrimonialització mediàtica i econòmica de RTVV fins aconseguir que un bon nombre de valencians s’hagen cregut que no pot existir una altra RTVV ben diferent de la que el PP va detentar i imposar. Tot plegat permet entendre per què la dreta economicopolítica no només no ha perdut interès per estar al capdavant dels canals de televisió públics i privats, sinó que, a més, s’ha quedat la gran majoria de les llicències de televisió digital terrestre (TDT), tot pressionant els governs central i autonòmics perquè el repartiment fos sempre a favor seu. De vegades fent trampes o il·legalitats, com va passar al País Valencià, amb la Generalitat presidida per Francisco Camps i amb Esteban González Pons com a conseller responsable del tema, en el procés d’adjudicació —a tall de canongies— culminat l’any 2006. Arran de les protestes i les demandes de perjudicats per aquella prevaricació (entre d’altres, Tele Elx, Tele Safor o Info TV), el juliol de 2012 el Tribunal Suprem va instar el Govern valencià a anul·lar totes les adjudicacions i retornar a l’obertura de les pliques en haver-se demostrat la il·legalitat a causa d’haver vulnerat el principi de pluralitat i haver imperat el tracte de favor a una sèrie d’empreses estretament afins al Partit Popular. Malgrat que, des del desplegament d’Internet, la televisió ha perdut la seua hegemonia general, en moltes qüestions continua sent un mitjà innegable pel que fa a l’espai públic interclassista dels grans

reset rtvv

temes de l’agenda social. De manera semblant a fa unes dècades, quan la premsa de referència marcava l’agenda política, malgrat que la televisió s’imposava en les macrodeliberacions a través de debats televisats, en la segona dècada del segle xxi la televisió encara no ha quedat relegada per les xarxes digitals. Perquè tot i el dinamisme i la interactivitat, com per exemple de Twitter, aquest microblog no aconsegueix de moment els mateixos efectes gregaris de la TV, i això que aquesta no permet l’horitzontalitat comunicativa d’aquell. L’agilitat de Twitter, gràcies als 140 caràcters, implica alhora una conversa massa escarida o fragmentada en comparança amb la que es pot donar en un debat d’una o dues hores de televisió si els que intervenen són dialècticament competents i el moderador un bon professional. La informació, la música o el cinema tenen una difusió i un consum diferents a la televisió respecte d’altres mitjans. Per això la TV és d’alguna manera més comunitària i, justament per aquesta singularitat, l’afermament de la identitat d’allò que hom ha pensat que és la seua esfera nacionalcultural roman i resisteix millor en el mitjà audiovisual. Perquè la televisió no es pot separar d’un espai públic nacional, propi, de proximitat, localment cultural i lingüístic, la qual cosa —com assegura Dominique Wolton (1995)— “uneix la idea del gran públic a la col·lectivitat nacional”. Així, la televisió continua creant un star-system nacional i és gràcies a ella que persisteix gairebé a tots els països mínimament desenvolupats. Paral·lelament, Internet tampoc no ha pogut arrabassar a la televisió la representació simbòlica de les institucions socials, amb la contrapartida que també és en la pantalla audiovisual on millor emergeixen les seues contradiccions i fal·làcies per la litúrgia anquilosada del poder. D’altra banda, la televisió també resulta inapel·lable com a creadora, aglutinadora i en bona mesura mantenidora del consens social. Perquè “l’únic vincle que existeix en la societat de masses entre l’individu i la societat —segons Wolton (1995)— és la televisió”. L’extraordinària fragmentació de públics i audiències que comporten les xarxes digitals i les noves formes de consum, també de la televisió, en passar de la comunicació de masses a l’era —segons Manuel Castells— de l’autocomunicació de masses, han començat a generar seriosos problemes en la cohesió de les societats molt tecnologitzades. Probablement no es trobaran solucions si no anem més enllà del sistema de representació parlamentària tradicional, és a dir, si no el

Col·lectiu Ricard Blasco

complementem amb unes formes de democràcia deliberativa quasi directa, en sintonia amb les possibilitats de la interacció relativament permanent dels nous modes i mitjans d’informació i comunicació. A l’inici d’aquest segle ja estava prou acceptat el paper primordial que tindrien les televisions petites (locals) o mitjanes (de país petit com el nostre o regionals) per al desenvolupament social i cultural d’Europa, després de la nefanda política de desregularització (privatització) del sistema tradicional europeu dels anys vuitanta del segle passat. En aquest sentit, reconeguts estudiosos com Moragas et alii (1999) afirmaven que “articular el binomi ‘espai d’identitat’ i ‘mercat cultural’ constitueixen ara el principal repte de les polítiques de comunicació en Europa, en totes les seues dimensions”. La influència del sector audiovisual i de la comunicació en general afecten molts altres sectors, el conjunt de l’activitat humana. “En aquest context —hi afegien—, el sector audiovisual (fonamentalment la televisió) es perfila com a peça clau i insubstituïble, punt de confluència de tots els altres sectors de la comunicació.” En definitiva, el sector audiovisual ha esdevingut un sector estratègic per a qualsevol societat i, al mateix temps, una resposta adequada a la mundialització econòmica i la globalització cultural. En el temps que portem d’aquest segle, ja s’ha vist que els canvis accelerats derivats de les tecnologies de la comunicació en compte d’esdevenir una amenaça per a la televisió de proximitat —com la del País Valencià— ofereixen noves possibilitats o oportunitats per al seu desenvolupament, la qual cosa no nega que el seu futur no presente obstacles. En el nostre cas, el principal obstacle és la política genocida del PP contra la identitat cultural i lingüística valenciana. Fruit de la recerca d’experiències de descentralització de la televisió en l’era digital, Moragas et alii (1999) assenyalaven les oportunitats i les amenaces que se’ls presentaven a les televisions de proximitat a Europa: La nostra investigació ensenya fins a quin punt existeixen factors que es poden considerar positius per a la consolidació de la televisió de proximitat: la tecnologia, la disponibilitat de canals, la demanda social i la conscienciació dels poders públics apunten en aquesta direcció. Però també revela l’existència d’obstacles i factors negatius: l’increment dels costos de la producció de determinats continguts, la competitivitat creixent de l’oferta de programes, la pobresa de la in-

reset rtvv

dústria audiovisual en moltes regions, la persistència de legislacions centralistes o restrictives… Però sobretot apunta cap a un possible obstacle major: l’absència de polítiques democràtiques de comunicació capaces de comprendre la importància dels àmbits regionals i locals en l’Europa del futur.

Beneficis socials de la RTV pública Als països més democràtics de la Unió Europea, el servei públic de ràdio i televisió ha garantit durant bona part del segle xx una qualitat de continguts notable. Perquè aquests mitjans han estat —llevat d’excepcions, com ara algunes RTV sobretot del sud d’Europa o d’alguns períodes democràticament regressius i, per descomptat, dels règims dictatorials— uns excel·lents mitjans de comunicació de masses democratitzadors. Mitjans de comunicació social que, més enllà d’oferir una informació bastant rellevant nacional i internacional, tot i que una mica massa institucional, han entretingut i educat especialment les classes populars amb programacions sovint dignes i prou creatives, si més no fins a la dècada dels anys vuitanta. Des de llavors, l’anomenada neotelevisió (o “televisió-espill” segons Eco) també s’ha estès malauradament per les cadenes públiques, com una mena de flux continu (on tot es barreja i tot s’hi val), com ja ho va advertir Raymond Williams (1982). La ràdio quasi sempre i la televisió menys, per la seua natura tendent progressivament cap a l’espectacularització, han estat els grans mitjans educadors del gust per les arts de major consum, tot apropant milions i milions de ciutadans a una música, teatre, dansa i cinema que, fins al desplegament social d’aquests mitjans, els havien estat pràcticament vetades i a les quals només havien pogut accedir les burgesies benestants. La col·laboració en aquestes RTV de molts i bons creadors de les esmentades arts escèniques, conscients que aquells mitjans públics podien fer arribar les seues destacades produccions audiovisuals (en directe o per mitjà de retransmissions) a un públic molt ampli fins aleshores impensable, va contribuir a elevar el nivell cultural de bona part de les masses alhora que van millorar la sensibilitat artística. Així ho ha raonat, entre d’altres, Jesús Martín Barbero. Aquestes produccions, en general i durant dècades, van comptar amb bons pressupostos, probablement les millors inversions en diner públic pel que fa a polítiques culturals.

Col·lectiu Ricard Blasco

D’altra banda, els mitjans públics a Europa han estat el principal motor de la indústria audiovisual, contribuint a una constant renovació tecnològica i a una potenciació de les empreses i companyies privades del cinema. Aquesta política de suport o de coproducció per part de les televisions públiques ha permès, especialment al cinema europeu, mantenir no només una relativa competitivitat amb les majors de Hollywood, sinó allò més important: realitzar algunes pel·lícules no preocupades exclusivament per la comercialitat sinó interessades per guions i muntatges més originals i arriscats. Sense aquest paper incentivador de les televisions públiques, potser diverses tradicions del cinema europeu, que ha acabat marcant una empremta d’origen i de qualitat, no hauria estat possible. Perquè el mercat hagués apartat de les sales de cinema, dels teatres subvencionats i de les pantalles públiques de TV iniciatives que mai haguessen vist el producte ben acabat i exhibit. Paga la pena recordar les múltiples funcions que les televisions públiques europees han complert —en graus diferents— durant tants anys, cosa que explica l’estima de milions de ciutadans per a aquest servei públic i el menyspreu ciutadà quan alguns governs i directius d’aquests ens audiovisuals han traït els principis rectors per als quals van estar creats i han estat sostinguts amb els diners de la ciutadania. Miquel de Moragas i Emili Prado, en La televisió pública a l’era digital (2000), resumien perfectament aquestes funcions: • Funció de garanties democràtiques (especialment defensa del pluralisme). • Funció política d’estímul a la participació ciutadana. • Funció cultural. • Funció identitària. • Funció de qualitat de la programació i dels continguts. • Funció educativa. • Funció social i de benestar social. • Funció d’equilibri territorial. • Funció econòmica i de desenvolupament. • Funció de motor de la indústria audiovisual. • Funció d’innovació i experimentació creatives. • Funció humanística i moralitzadora. • Funció divulgadora i socialitzadora del coneixement.

reset rtvv

I immediatament, aquests investigadors enunciaven altres funcions per a la televisió pública derivades dels canvis digitals: • Funció estratègica de desenvolupament de les comunicacions. • Funció de garantia de l’accés universal per a tothom. • Funció de producció de la informació socialment necessària. • Funció de guia i mediació davant la multiplicitat de l’oferta d’informació. • Funció d’equilibri i de fre als nous oligopolis de comunicació i telecomunicacions. • Funció del sistema públic d’informació a l’era digital. • Funció de motor dels processos de convergència entre el sector de la comunicació i altres sectors socials (cultura, educació, salut, benestar social, etc.). La TV doncs, almenys en l’Europa desenvolupada i principalment durant les dècades dels anys cinquanta als anys vuitanta del segle xx, ha estat el mitjà rei de la cultura democràtica. El seu estatus hegemònic, però, molt abans de l’aparició d’Internet, va començar a ser sacsejat pels interessos particulars, primer els lobbies dels grans negocis de les telecomunicacions i de les corporacions transnacionals del show business van forçar la desregulació de les freqüències radiotelevisives i ones hertzianes, amb el pretext dels tractats de lliure comerç i de lliure circulació dels fluxos informatius. I, després, amb l’estratègia d’intentar arraconar les TV públiques a una programació institucional, educativa i recreativa, quasi antropològica. Finalment, intentant desposseir-les de la publicitat, sota l’excusa de la competència deslleial. Les polítiques econòmiques, inspirades en el neoliberalisme ultrancer de Milton Friedman, a banda i banda de l’Atlàntic de les mans aliades de la primera ministra del Regne Unit i del president dels EUA, Margaret Thatcher i Ronald Reagan, respectivament, no només van anar contra, entre altres molts sectors productius, els serveis públics de Sanitat i Educació, sinó contra els transports i les comunicacions, tot entenent aquestes dues esferes últimes en un sentit més modern i global del binomi tradicional. Per tant, també contra la comunicació de masses, o siga, la telefonia, la informàtica, la ràdio i la televisió públiques, i tots els productes per aquests mitjans distribuïts. Al cap i a la fi, les noves TIC (tecnologies de la informació i comunicació) dels anys vuitanta del segle passat ja albiraven les auto-