Un viatge fora forat Entre el Delta i les Columbretes
AmĂ lia Roig Blasco
narratives,
4
B E N I C A R L Ă“ , 2 0 0 9
Primera edició: març de 2009 © Amàlia Roig Blasco © Paco Narro Sánchez (fotografia de coberta) Edita: Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onandaedicions.com onada@onadaedicions.com http://premsaonada.blogspot.com Disseny de la col·lecció: Ramon París Penyaranda Maquetació: Paül Peralta Imprès a Grafo ISBN: 978-84-96623-40-8 Dipòsit legal: BI-963-2009 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth
UN VIATGE FORA FORAT entre el delta i les columbretes
Índex
1.
VINARÒS, SETEMBRE 2006
13
2.
CAP A ALCANAR, PRIMAVERA 2003
23
3.
CAP A LES CASES D’ALCANAR, JUNY 2003
35
4.
CAP A TORTOSA, JULIOL 2003
41
5.
CAP A PENÍSCOLA, TARDOR 2003
53
6.
CAP A BENIFASSÀ I LA TINENÇA, TARDOR 2003
61
7.
CAP A MORELLA, HIVERN 2004
71
8.
CAP A LA SERRA D’IRTA, PRIMAVERA 2004
83
9.
CAP A SANT MATEU, ESTIU 2004
91
10.
CAP A BENICARLÓ, ESTIU 2004
101
11.
CAP A VALLIBONA, HIVERN 2005
111
12.
CAP A LA RÀPITA, MAIG 2005
119
13.
CAP A SANT JORDI, JUNY 2005
125
14.
CAP A CATÍ, JULIOL 2005
131
15.
CAP A LA SÉNIA, TARDOR 2005
135
16.
CAP A CERVERA, HIVERN 2006
145
17.
CAP A ROSSELL, PRIMAVERA 2006
151
18.
CAP A TRAIGUERA, ESTIU 2006
161
19.
CAP A XERT, ESTIU 2006
167
20.
CAP A ULLDECONA, ESTIU 2006
173
21.
CAP A LES ILLES COLUMBRETES, ESTIU 2006
183
A ma mare, que m’ensenyà a mirar la cara poètica del món
“Els ocells de la llum se’n van a jóc i ens deixen a les branques un subtil tremolor de petites veritats” Gabriel Ferrater, Les dones i els dies
Riu Ebre Tortosa
Riu Sénia Benifassà Morella
La Sénia
Rossell
Xert Catí
Ulldecona
Traiguera
La Ràpita
Alcanar
Les Cases
Sant Jordi
Sant Mateu
Vinaròs Cervera
Benicarló Peníscola
Serra d’Irta
Illes Columbretes
1. VINARÒS, SETEMBRE 2006
V
aig
anar
guanyant
a
pols
cada
primavera
d’aquella
vintena d’anys fins que em vaig convéncer que la llunyania i la fredor que es respirava entre nosaltres ja no tindria aturador. Les coses –no sé a la ciutat, però sí a casa meua, amb la meua parella– anaven de mal en pitjor; tant, que coincidint amb el canvi de mil·lenni, vaig separar-me. Poc després em va caler posar distància. Començar de nou a un altre lloc se’m feia molt costa amunt; retornar al meu poble no seria tan difícil. A la primavera del dos mil tres, acabant de complir els quaranta, m’instal·lava al Maestrat, no solament en èpoques de vacances com havia fet durant aquell munt d’anys, sinó de diari. A Barcelona en els últims temps de parella m’havia envaït sovint una espècie de melangia i d’estranyament. M’enyorava d’un paisatge perdut que, ara me n’adonava, s’havia assenyalat amb foc a les meues entranyes. I aquell enyor no consistia tan sols en una suma de sensacions sinó que tenia imaginació i memòria. Quan descabdellava la madeixa de la melangia, pressentia que també aquell paisatge, com tot allò, era irrecuperable; no obstant això, vaig fer l’orni i me’n vaig anar. “Ara –va dir la meua cosina– tens el deure de venjar-te”. 13
Avui quan retorno a Vinaròs després d’alguna sortida de les dels últims anys –he sortit molt i bé– m’encisa retrobar els fantasmes de la memòria abans de posar els peus en terra. Són els camps llaurats o lluents de bon matí o l’aroma tan delicat d’un peix que regalima encara de iode i sal els que m’amaren d’una deliciosa sensualitat; gràcies a la distància no s’adormen les sensacions en el costum. En l’època de la ciutat els drings de les campanes vinarossenques m’agradaven molt però des que visc aquí, que les campanes toquen de nit i de dia, primer a un campanar i després a un altre, ja no m’agrada tant. Ja no se senten, i no sé si m’agrada o no, les sirenes de les fàbriques o del moll que marcaven, lluny dels nostres jocs de xiquets, les hores laborioses d’una jornada. Enyorava sobretot les olors. A l’hivern, les humitats de salnitre i de mar, la mena d’olor com de ferro rovellat que es respira al voltant de tots els ports del món. A la primavera la tarongina dolça que en les llargues tardes d’abril s’escampa pels carrers i per la platja. En canvi, no me’n recordava gens de com n’és, de dens, el perfum del gessamí quan esclata. Sí, la memòria també en aquells temps era capritxosa. D’altres llocs estimats, com de Peníscola per exemple, jo en guardava una estampa, o millor dit, una postal. El castell i les casetes emblanquinades fent pinya al seu recer; el cel de blavet al migdia com a fons. Als peus de la peninsuleta hi havia una aigua incolora, transparent, que la banyava. Un paisatge per pintar. La tarongina dolça d’abril! En aquest final d’estiu el que l’aire em porta és un eco de marisc cru. L’aroma fina dels dàtils de mar és tapada de tant en tant pel perfum més penetrant de les genuïnes caixetes, un crustaci ben escàs. Estic a casa però sento des d’aquí les espurnetes fresques de la mar a la cara i als braços, i m’agrada. 14
De les imatges del meu poble d’abans i d’ara em quedo amb la llum dels cels rosats, joves blaus i liles tènues, amb alguna pinzellada de groc. Em quedo amb l’atmosfera i la gamma cromàtica dels magnífics olis de ma mare, que em va portar a captar mil colors en l’hora del dia més matisada que hi ha, la de la posta. És a través de la mirada d’artista que vaig descobrir, apreciar i estimar la dimensió estètica d’una natura, en el sentit més ampli de la paraula, que mai no hauria vist amb els meus propis ulls. És que la funció de l’art no és aquesta, ensenyar a mirar? Tinc un record precís de quan em va a atrapar del natural i per primera vegada el que ja m’havia descobert la pintura. Més que res el que tinc present és el goig que se’n derivà. No deien que l’art imita la natura? Bé, però jo volia parlar de records i de paisatge. Entre els capvespres, n’hi ha un d’especial que en la memòria és de color malva, i com avui, d’un setembre càlid, en què contemplant l’horitzó de sempre, des del bar de la platja, es colà una imatge que de primer no vaig entendre i que en canvi es clavà a la memòria pel que vingué després. Era quan la sorra tèbia em colgava els peus d’humitat, que em va sorprendre la melangia per l’estiu que fugiria. Potser era perquè l’alegria ja començava a escapar-se de la platja, que ara la trobava més llarga i més elegant. Que solitària sense banyistes i amb les hamaques com abandonades sense ordre ni concert! Tot d’una, va aparéixer retallada en el fons lilós una figura gris que em sorprengué. On morien a copets les ones, encarant l’horitzó i d’esquena a mi, hi havia un home arrupit. Amb penes i treballs, a poc a poc, es va anar elevant tot gris fins a posar-se dret. Anava vestit de cap a peus. Una vegada i una altra, que si tomba, que si gira, avançava cap a l’aigua per recular més tard ja sense pressa, s’ajupia i es plantava amb uns moviments fatigats de persona gran. Plegava pedretes, o petxines. 15
Sempre després de girar el cap del costat esquerre al dret, les anava llençant a l’aigua de la mar o se les guardava a la butxaca després de passar una llarga estona examinant fil per randa –aquí tenia el cap cot– el que plegava. El temps de la vellesa! És com el temps de la infantesa. La curiositat dels savis. La curiositat dels nens. Potser per això mateix són “savis”. Va passar el que a mi em va resultar una eternitat fins que el bar va encendre els fanalets grocs que penjaven del tendal. Semblaven poms de raïm. La tarda després d’una agonia tan llarga va caure sencera. Pel caminet de fusta que porta de la platja al passeig, l’home ara se’n tornava discret, primer un peu, després un altre. Duia les mans embotides a les butxaques, el coll mig de gaidó, i ai!, aquella manera d’anar jo la coneixia. Quan va estar molt a prop de mi, va alçar el cap. Era aquell científic vinarossenc ja jubilat d’investigar l’origen de la vida. “Tot ve de l’aigua”. Enguany han mort les dues persones dels meus capvespres vinarossencs, una a l’abril, l’altra al febrer. A l’una la recordo cada nit i cada dia; a l’altra, sempre que contemplo com entra la nit a la platja del Fortí. És aquesta platja la façana del poble històric, la del passeig vell, la més elegant i silenciosa, la que va a morir al port. Tot el municipi, també les parts més residencials, està abocat a platges i caletes –sis metres d’altitud–, fins i tot el mercat i la plaça de bous, que deixa sentir des de la mar al juny els olés de les bones tardes de bous. Algunes platges quasi inaccessibles quan la meua cosina i jo érem dos taps de bassa, com Cala Puntal a Aiguaoliva –Costa Sud, simplifiquen ara– o la Foradà –Costa Nord–, trenta anys després fins i tot estan senyalitzades. No només això sinó que els rocs d’aquell temps de jugar ja no són rocs. El turisme! Fora forat, territori comanxe de la meua infantesa, quan tindrà els balcons a la mar, serà quasi un barri de luxe. La “furinyà” que l’habitava, aquells que a 16
l’escola molt sovint “feien safrà”, s’han descolorit; allí ja no hi ha furinyos. Hi viurà gent de bé, de possibles. La platja Fora forat va a morir al riu, al Cervol. Del riu al port, del port al riu, s’estén el passeig entre la mar i les palmeres, on la gent va a veure i a ser vista, a prendre el sol a l’hivern i a prendre la fresca a l’estiu. Noms imaginatius, populars, no-oficials i políticament incorrectes, que tots aplicàvem en els anys setanta amb aquell esperit sorneguer que ens sustenta als carrers i zones més humils, com el cèlebre carrer del Poll o el trist carrer dels Desesperats; han canviat el nom en boca de la gent per un nom més digne, potser perquè ja no hi ha polls ni desesperats. Els noms més nous parlen de llibertat, de País Valencià i de constitució; de pinets, de roques, i de salines; de Fleming, de Blasco Ibáñez i de Picasso. Aquí, al passeig que recorda el novel·lista de la Malvarosa, és on em vaig instal·lar jo, setmana sí, setmana també, per un temps indefinit que la vida haurà de precisar. La meua cosina Misericòrdia, Cora, que viu de renda, i figura que a Barcelona, està algunes temporadetes amb mi “fins que en tinguem més que prou”, diu; i ja vam acordar que quan estigués a Vinaròs no només compartiríem les despeses sinó que em pagaria un lloguer, que d’una altra banda i segons ella “l’has d’acceptar per força”; “si no, no vindré”. I remata amb un desafortunat “no em ve d’aquí”. La casa dels vells és massa gran i massa antiga, “serà per Maria que l’haurà d’obrar”, diu cofoia. Ha estat un contracte a l’antiga, un bon acord verbal. Cora i Anna Mari som, per als amics, coneguts i saludats que deia l’empordanés, les cosines Miralles. Ens portem poc temps, i ens uneix, malgrat que som parentes, una gran amistat des de la infantesa que vam compartir aquí, als anys seixanta, als setanta. La vida ens va portar també a les dues a Catalunya, i la vida ens ha retornat a les dues per aquests camins inescrutables que té, aquí de nou. 17
A ella Barcelona li portà un matrimoni dels que diuen de profit, mai millor dit, i feliç mentre durà. Ja fa temps que el pare de Maria va morir. Del meu matrimoni, que es va celebrar quan encara no havia acabat la carrera de Periodisme, no van haver ni fills ni un final profitós ni feliç, però encara gràcies que el meu treball al diari per fi es va reconduir, abans de la separació, a col·laboracions setmanals de tipus literari que podia enviar per correu. Vaig fer un cop de cap –ara crec que no ho hauria d’haver demorat tant– i vaig traslladar-me a Vinaròs després de liquidar el matrimoni i el casalot de la perifèria on vivíem. En dos mesos vaig vendre l’antiga casa vinarossenca de cap de setmana i em vaig comprar el pis “de novençana”. Arribar i moldre. Ara mateix, entre els geranis rosa del meu balcó i la mar del passeig vell, entre aromes de marisc i amb les espurnetes fresques de l’aire a la cara, el marc és perfecte per a escriure, un retalla i enganxa dòcil, confortable. La flaire deliciosa que impregna el pis quan el ventilo de matí s’instal·la cada dia aquí al despatx, en la sala i en el llit; fins i tot “es cola sensual” –diuen els qui m’estimen– en els meus escrits. La humitat, a l’hivern, quasi mai s’arrecera entre els llençols. La meua qualitat de vida crec que ha millorat molt: en aquests dos anys sense lligams, sense el tràfec de la ciutat que t’obliga a transitar permanentment, tinc temps per a quasi tot el que m’agrada. El meu bell, i vell, somni de dedicar-me en cos i ànima a la literatura s’està mig complint. Toquem ferro! Les temporades en què Cora m’acompanya –que bé per a les despeses!– fem moltes sortides d’aquelles de tornar a dormir a casa. Conec cada vegada millor –i estimo més en conseqüència– el paisatge, la gastronomia, la cultura, els costums… de tot el que hi ha a prop i m’agrada. Les pàgines d’aquest plec són fruit d’aquestes senzilles sortides. … 18