VivenciesEbrenques

col·lecció conèixer,

4

VIVÈNCIES EBRENQUES FETS QUOTIDIANS DE QUAN LO RIU ERA VIDA

Montserrat Boquera Margalef

conèixer,

Benicarló,

4

2009

Amb el suport de:

Primera edició abril de 2009 © Text Montserrat Boquera Margalef © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Imprimeix Grafo ISBN: 978-84-96623-36-1 Dipòsit legal: BI-962-2009 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Dedicat a aquella generació que encara va poder viure del riu i, en general, a tots aquells que conserven bons records de quan l’Ebre formava part del dia a dia dels que habitaven al seu costat.

ÍNDEX

Pròleg

13

Consideracions preliminars

19

Antecedents

19

El marc d’estudi

22

Descripció geogràfica

24

Introducció

29

La navegació fluvial

31

Els rais

31

Els llaüts · La imatge dels llaüts i els llaüters · L’Ebre, espai compartit · L’Ebre, espai conegut · Oficis relacionats amb la navegació

33 35 44 47 49

Les muletes o pontones

54

Els projectes de fer l’Ebre navegable

55

Els vapors de l’Ebre

59

Vocabulari sobre morfologia fluvial

64

Creuar el riu Els passos de barca · Altres opcions per travessar el riu · L’exemple de Xerta i Tivenys: relacions estretes que s’estronquen · L’ofici de barquer · Els barquers del segle xxi Els ponts · El conflicte dels ponts de Tortosa · Els altres ponts de l’Ebre

79 79 83 85 87 91 94 94 100

La pesca fluvial

103

Pescadors professionals: la pesca amb madrava a Tivenys · El coneixement del medi fluvial i dels peixos · La valoració de l’ofici

104 109 111

La pesca amb tirs a Aldover i Xerta

114

Pescadors individuals

117

La pesca de gambes i la recol·lecció de petxines

121

La valoració gastronòmica del peix

123

Indústries i artesanies

127

Molins i farineres

127

Les hidroelèctriques

131

La indústria química de Flix

134

Les cimenteres

136

Les guixeres

140

La terrisseria

141

La cistelleria

143

La utilització de les canyes

146

Altres usos de matèries primeres

148

L’aigua per a l’agricultura

151

Els assuts

151

Els canals de reg

156

Els regs

164

Les sènies

166

Les explotacions agràries

170

Aprofitaments domèstics

179

Anar a rentar la roba i els plats al riu

179

Altres maneres de rentar

181

Anar a buscar aigua al riu

182

El riu abocador

187

Aprofitaments lúdics

191

Banys al riu

191

Festes majors i altres

196

Passejos i excursions

203

Àpats vora el riu

207

Jocs

208

Els perills del riu

211

Desgràcies individuals · Ofegaments · Naufragis i accidents · Suïcidis i morts violentes

212 212 218 223

Desgràcies col·lectives · Viure pendent del riu · Les riuades · La riuada de 1907

225 225 228 238

La tornada a la normalitat

242

Actes heroics

248

Les ajudes

251

Els esdeveniments a les altres poblacions

252

La interpretació de la realitat

257

Rituals

257

Llegendes

262

Gestes de santoral

264

Cobles

266

Reflexos del riu en la llengua

268

L’Ebre com a referent

269

L’entorn fluvial, font d’inspiració literària

271

Epíleg-conclusió

275

Relació d’entrevistes

277

Els protagonistes de la història

281

Bibliografia

293

Agraïments

301

Annex fotogràfic

303

PRÒLEG

H

e d’agrair diverses coses a Montserrat Boquera. La primera és que m’hagi donat l’oportunitat de passar unes hores úniques ensenyant-me coses i recordant-me’n d’altres sobre el nostre riu, en plural, i del meu riu en particular. Perquè els que hem aparegut a la vida prop de les seves ribes tenim una relació íntima i directa amb ell. No necessitem cap sacerdot per evocar-lo o invocar-lo. El segon agraïment és que el llibre parla dels meus pares, que ella entrevistà i que ara ja són morts. Evocar el seu record, que m’acompanya sempre, els seus ensenyaments i tornar a llegir algunes idees que foren estratègiques per a ells (i per a mi), m’ha emocionat profundament. I la tercera, que hagi dedicat la seva ciència per a convertir el nostre petit món, ignorat i menyspreat per la immensa majoria dels nostres connacionals, en el seu objecte d’estudi, fet que és memorable. Moltes gràcies Montse.

Convé, també, assenyalar que l’obra que teniu a les mans en el seu dia fou el nucli de la seva tesi doctoral, dirigida pel catedràtic de la URV Joan Prat. Per tant és un treball científic, acadèmic, molt rigorós, però també molt amè, on es parla de la gent de les Terres de l’Ebre, dels seus oficis, de les seves dèries i sobretot d’un món ja periclitat, que els que l’hem viscut –ni que sia en la seva fase terminal– l’enyorem molt, perquè, com deia el poeta Rainer pròleg

[13]

Rilke, la pàtria és la infància. D’aquest món màgic de corders, de patrons, de pescadors, de canyissers, de mariners d’aigua dolça, d’històries que ens explicaven les dones de casa quan anaven a buscar l’aigua a la font, aprofitant per a festejar, quan s’oferien per a rentar la roba al riu per veure passar el llaüt on hi anava fulano o sotano, de naufragis i de festes populars entre els gatells, els xops i els canyars. He reviscut la meva infantesa com no ho havia fet mai rellegint aquestes planes memorables, delicades i ben escrites.

De fet, l’autora ha fet un esforç ingent per, parafrasejant Bladé i Desumvila, comprendre els treballs i els dies de la gent de l’Ebre català. Per això realitzà més de setanta entrevistes a persones del territori i consultà la documentació bibliogràfica i hemerogràfica més important.

L’obra tracta de les qüestions centrals de la nostra cultura ancestral. El primer gran apartat es refereix a la navegació fluvial. És aquí on l’autora, encertadament, mostra la importància que tingué fins al segle XX, ja que en general les comunicacions terrestres eren molt dolentes. Exemple d’això n’és el fet que per recórrer els 13 Km que separen Tivenys i Tortosa, encara als anys seixanta del segle XX s’havien d’emprar tres hores. El poble veí de Benifallet no tingué carretera amb Móra i Tivenys fins al 1917. I podríem afegir que l’eix de l’Ebre, que substituí el recorregut que feien els llaüts, no s’acabà fins al 1991. I “¡después dirán que el pescado es caro!”, tal com Sorolla titulà un dels seus quadres més coneguts.

En aquest capítol explica com Tortosa era el centre d’arribada de les aumedines que procedien del Pirineu. Als llaüts, que eren les embarcacions per excel·lència de l’Ebre, hi dedica una ampla recerca, així com als llaüters, homes que solem recordar forts però primitius -“desahogats”, dèiem abans-, que anaven tancant tavernes, bruts, treballadors i malparlats. Els patrons eren més cultes i sobretot coneixien el riu i el sabien llegir, on havien d’enclavar la canya per saber-ne la profunditat, com maniobrar, on havien d’atracar, etc. Perquè el riu era imprevisible i metamorfosador.

També informa d’altres tipus d’embarcacions com les muletes i els vapors, dels diversos oficis relacionats amb el riu: els resclosers, els corders, els calafats i els mestres d’aixa. Igualment hi ha un interessant apartat sobre els intents de fer l’Ebre navegable. Acaba aquest capítol amb un vocabulari sobre la morfologia fluvial amb [14]

vivències ebrenques

• montserrat boquera

més de trenta topònims, molt poc emprats avui dia perquè el que representaren ja és mort, o quasi, com la paraula “aumec” (terraplè rocós), des del qual a Flix es continua mirant l’Ebre.

Un altre apartat interessant és el que explica com es podia creuar el riu caminant. Hi havia (i hi ha) dos sistemes, els passos de barca i els ponts. Quan jo era petit els pobles amb façana fluvial deixaren malmetre els passos de barca, perquè pensaven que allò era una solució obsoleta i primitiva, tot i que els ponts eren pràcticament inexistents. Però com que les comunicacions terrestres milloraren una mica i la gent començà a tenir vehicles a motor, preferiren fer grans voltes a mantenir els passos de barques, que, a més, eren dispendiosos per a les arques municipals. Avui, paradoxes de la vida, els enyorem. Perquè, com deia mon pare, la temptació de mirar el passat amb nostàlgia creix conforme ens fem grans, el que ve a significar que el que hem viscut ha estat important i que la nostàlgia, encara que sigui un camí sense sortida, ens permet aturar-nos en el viatge de la vida i reflexionar sobre el que hem tingut, i irremeiablement hem perdut, sense saber que ho estimàvem, tal i com escrigué Pablo Neruda en La canción desesperadada que acompanyava a “100 poemas de amor”.

Un altre capítol significatiu és el de la pesca. L’autora, en aquest camp, n’és una especialista consagrada, puix ja havia escrit sobre aquesta qüestió. Explica les diverses modalitats d’aquest art antic, la tipologia del peix de riu i la consideració que en tenia la gent, d’aquest menjar.

L’aprofitament econòmic a més gran escala la du a tractar la qüestió dels molins fariners, que podien ser enginys muntats sobre barques o fixos a les ribes, situats als llocs on l’aigua baixava impetuosa. D’aquesta protoindústria passa a estudiar la fàbrica farinera de Teodor González, construïda a Tivenys a finals del XIX i que funcionava amb electricitat. Així mateix analitza l’evolució dels enginys hidroelèctrics per obtenir energia a partir dels salts d’aigua, des de 1898-1899 a Xerta i des de 1900 a Flix.

Les altres grans indústries que s’alçaren als marges del riu foren les cimenteres i els forns de guix. Inicialment els llaüts eren el vehicle més emprat per dur-hi el combustible, llenya o carbó, per al seu funcionament i també per comercialitzar el producte fabricat.

Altres empreses més artesanes foren la terrisseria, que encara es pròleg

[15]

manté a Tivenys i, especialment, a Miravet (hi ha també un ceramista a la Galera però el seu ofici no té relació directa amb els usos del riu). La cistelleria, de vímet i de salze, també era molt popular arreu de l’Ebre. L’autora anomena dues de les principals poblacions que en feien: Aldover i Vinebre. Amb tot, a partir dels anys seixanta aquesta ocupació pràcticament desaparegué. Altres oficis que Montserrat Boquera refereix són els de: canyisser, cadirer i espardenyer. També esporàdicament es recollí la regalèssia, arribant a existir alguna indústria, de poca monta, a començaments del segle XX i així mateix s’agafaven llúdrigues per vendre la pell.

Però ambdues activitats, les dècades dels cinquanta i seixanta, van desaparèixer.

Una altra de les utilitzacions bàsiques de l’aigua ha estat el reg agrícola. Per això, a aquesta qüestió l’autora hi dedica una part important de l’obra: comença pels assuts de Flix i de XertaTivenys. Estudia després els canals de reg: a més dels de la dreta i l’esquerra, emprats per al cultiu d’arròs del Delta i fets respectivament el 1850 i el 1910, també menciona el de Xerta-Càlig, construït als anys setanta del segle XX per dur aigua als alts forns de Sagunt, tot i que no arribà a funcionar mai.

L’obra de Montserrat Boquera també analitza la constitució de diverses comunitats de regants, les sínies, les explotacions agràries i la seva relació amb els sistemes de regadiu, on ofereix a més informació sobre la propietat i els cultius. Igualment l’autora s’esplaia sobre els aprofitaments domèstics del riu: rentar la roba, fregar o escurar els plats, uns espais de sociabilitat que, desgraciadament, hem perdut. Era igualment freqüent portar a beure o a banyar els animals de tir als llocs on el corrent s’estancava. Allí es remullaven tots, amos i bèsties, en una comunió de felicitat estival que ara seria impossible de trobar a Europa, segurament amb excepció dels espais balcànics i Romania. I que consti que això no ho dic amb menyspreu per als habitants d’aquests estats, sinó perquè tinguem constància de la proximitat espiritual i cultural amb ells. Aquest apartat el clou tot referint-se al riu abocador, que fins fa ben poc complí aquesta funció i que recull la dita segons la qual “riu avall la merda corre”. Recordo la impressió que em féu quan jugava amb els meus amics al “cable”, en terrenys de la Central hidroelèctrica i vam veure atrapat a la vora del riu un [16]

vivències ebrenques

• montserrat boquera

porc mort i ja inflat. En aquest sentit, els més vells de Flix refereixen que la fàbrica llançava al riu els excedents de producció o els productes mal transformats, amb el problema de toxicitat que això ara suposa. És meritori també l’apartat dels aprofitaments lúdics, com banyar-se o convertir el riu en l’epicentre de les festes majors, lloc de passeig i de descoberta de la fauna i de la flora. Abans era el lloc preferit per fer-hi excursions, per menjar-se la clotxa el dijous Llarder o la mona a Pasqua. Era també un espai on els infants jugàvem perillosament abans de fer-nos grans, o on les classes benestants anaven de cacera, especialment, al delta de l’Ebre, on obtenien un variat botí d’aus.

En el subconscient dels éssers humans que el gaudeixen i admiren, el riu tenia -i té encara malgrat les agressions que pateix- el mateix valor que les creacions més singulars de la natura per als pobles animistes. La condició d’ésser viu, capaç de donar-te la felicitat més gran i els serveis més necessaris, es combina, també, amb la possibilitat de fer-te el més desgraciat de la galàxia. D’ aquí ve la dita que “per Sant Joan lo riu demana carn”, o que el riu és traïdor, revelant aquests sentiments tràgics, que tantes vegades vam experimentar d’infants als estius quan hi nedàvem. Si hi anaves acompanyat, tot eren advertències, i si a casa teva s’assabentaven que hi havies anat d’amagat, càstigs o crits.

També en el nostre imaginari hi ha naufragis, accidents, suïcidis, infanticidis o cossos humans cavalcant les aigües, d’on emergien per donar testimoni d’una mort violenta. Tot això, memorablement redactat, apareix en les planes de Montserrat Boquera que, a més, afegeix altres desgràcies que, per mitjà de les riuades, podien ser col·lectives. Però altres vegades el problema era l’absència de cabal, cosa que també resultava calamitosa per a l’activitat econòmica, en especial per als llaüters i, sobretot, si es produïa fora del període habitual d’estiatge de Sant Joan a Sant Miquel, perquè deixava sense ingressos centenars de famílies.

En el darrer capítol l’autora fa referència a rituals, llegendes, sants i verges salvades de les aigües, cobles i vocabulari; i, finalment, s’ocupa de la caracterització identitària i literària del riu.

Així conclou aquesta gran aportació científica al coneixement de l’entorn de l’Ebre català, que també és un acte de compromís pròleg

[17]

amb la vida, amb la natura i amb els ebrencs que lluitem perquè aquest riu, el nostre riu, no es converteixi amb el Llobregat, Francolí, Xúquer o Segura, un reguerol intermitent d’aigua o amb un fil de líquid indefinit que circula enmig del ciment i de pedres artificials.

Moltes gràcies Montse i bona lectura.

Josep Sánchez Cervelló Professor de la URV President d’Amics i Amigues de l’Ebre

[18]

vivències ebrenques

• montserrat boquera