Associació d'Estudis Científics i Culturals - Butlletí Nº 7 - 2017

<

BUTLLETÍ AECC --------------- ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS CIENTIFICS I CULTURALS

NÚM. 7

2017

Tot relacionat amb la ciència i la cultura Premià de Mar

Sumari Editorial Enric Garcia Francès

1

Edita:

Activitats AECC

2

AECC Associació d’Estudis Científics i Culturals. Camí Ral 64, Premià de Mar.

I Jornada de col·leccionisme i Intercanvi de fòssils i minerals Enric Garcia Francés

3

Epifauna fòssil Enric Garcia Francés

4

Contribució al coneixement dels Ammonits de l’Aptià massís del Garraf Santiago Araguz i Josep Anton Moreno-Bedmar

7

Contribució al coneixement del gènere Enoploclytia a Catalunya Enric Garcia Francés

13

Col·laboradors en aquest número: Jordi Sànchez Antonio Lopez Santiago Araguz Josep Anton Moreno-Bedmar Josep Sole Vilella Claudio Muñoz Chaves Enric Garcia

Els fòssils del carbonífer del Papiol (Barcelona) Jordi Sànchez

14

Maquetació: Jordi Sànchez Enric Garcia

Classificació dels gèneres Micraster 19 (Agassiz, 1836) i Gibbaster (Gautier, 1888) (Spatangoida, Micrasteridae) de la regió pirenaica (i II) Jordi Sànchez Exposició l’Univers dels fòssils Enric Garcia Francés

32

Consell direcció: Esther de Prades Maria Joan Gomez Vinardell Ferran Merino Enric Garcia Frances

Correctors: Antonio Lopez Jordi Sànchez

aecc_cultura@yahoo.es http://fossilpremiaaecc.jimdo.com fossilpremia@gmail.com

Donació de col·lecció de fòssils a la 34 secció de paleontologia per part del Sr Josep Maria Masclans Enric Garcia Francés Zones de localització d’icnites a Catalunya Josep Sole Vilella

35

App FossilMe Claudio Muñoz Chaves

45

Noticies paleontològiques Antonio Lopez

47

Fossilpremia www.facebook.com/groups/61079960029 AECC www.facebook.com/associaciodestudis.aecc

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Editorial Un any més podem oferir-vos un nou butlletí. Un any intens a l’AECC, on hem volgut ampliar el ventall d’ofertes culturals i poder oferir activitats diverses per tal de poder fer arribar a tots els premianencs les nostres inquietuds i passions. A banda de les activitats ja conegudes que anem fent durant l’any, com tallers, xerrades, etc, hem tingut la possibilitat de poder preparar una exposició sobre els fòssils al Museu de l’estampació. Poc a poc anem assolint objectius que teníem marcats per anar integrant-nos a l’agenda cultural de Premià de Mar, alguns d’aquets objectius han vingut de sobte, d’altres encara tenen que arribar, però la constància i el treball faran que tot es vagi complint. Des de l’AECC som conscients que de vegades la recompensa per l’esforç a l’hora de preparar activitats es mínima, però també sabem que el camí és seguir endavant, seguir treballant i seguir fent més gran el grup de col·laboradors i afeccionats que gaudeixen del que podem oferir-los.

L’objectiu per l’any vinent és simple, poder seguir fent coses, el que sigui, sempre amb passió amb dedicació i intentant que la gent es sorprengui amb el que fem com a afeccionats. Volem créixer com a associació, ja sigui amb infraestructura, ja sigui amb número de socis, ja sigui amb noves seccions que aportin nous membres, nous pensaments, noves coses a ensenyar i compartir.

Enric Garcia Responsable Secció Paleontologia AECC enricmonica_9@hotmail.com

1

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Activitats Recull d’activitats realitzades per l’AEEC. (Abril 2016-Abril 2017)

2016.

Desembre, exposició del l’univers dels fòssils, al Museu de l’estampació de Premià de Mar, del 4 de desembre al 19 de Febrer.

Abril, xerrada sobre els Dinosaures, a l’escola Mas Maria de Cabrils.

Abril, participació a la fira de Sant Jordi

2017.

Juny, 1ª Jornada de col·leccionisme i intercanvi de fòssils i minerals a Premià de Mar.

Gener, visites guiades l’Univers dels fòssils.

a

l’exposició

Febrer, xerrada sobre els fòssils i els minerals als alumnes de tercer de primària a l’escola Mar nova de Premià de Mar.

Setembre, xerrada sobre el Megalodon a l’Ecometropoli, Santa Coloma de Gramanet.

Març, xerrada sobre el Megalodon als alumnes de primer de la ESO de l’escola La Salle de Premià de Mar.

Octubre, 20ª Jornada de classificació de fòssils.

Març, xerrada a càrrec del biòleg marí de SUBMON Jordi Sànchez, la identificació dels equinoderms del gènere Micraster.

2

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Activitats I JORNADA DE COL·LECCIONISME I INTERCANVI DE FÒSSILS I MINERALS Enrique García Francés RESUM Activitat realitzada per l’AECC per fomentar el col·leccionisme de fòssils i minerals.

PARAULES CLAU: col·leccionisme fòssils i minerals.

KEYWORDS: collecting fossils and minerals.

L’ambient de la jornada va ser genial i es Després de molts anys volíem donar el van produir un munt de intercanvis. Al pas, al 2016 hem volgut donar forma a mig dia, ja que feia molta calor, es va una idea que teníem en ment a donar un refrigeri per a tots els assistents, l’associació. El poder organitzar una molt agraït per els participants. jornada de col·leccionisme i intercanvi de fòssils i minerals a Premià de Mar ha sigut un somni fet realitat.

L’empenta i la col·laboració dels membres de l’AECC ha fet que tot hagi sortit perfecte i que ens quedin ganes de repetir l’any vinent.

Els visitants de la vila que es van apropar a la jornada és van quedar molt sorpresos per la quantitat de fòssils i minerals que podien observar.

Destacar també que la participació a la jornada va ser i serà gratuïta. Per aquest motiu molts dels participants ens van voler donar alguns fòssils per a la nostra exposició permanent, un gest que ens va deixar un gran sabor de boca per haver preparat aquesta jornada amb tota la il·lusió del mon.

Una vintena de taules van emplenar la plaça Salvador Moragas de fòssils i minerals, amb gent vinguda de molts indrets, Lleida, Castelló, Tarragona, Barcelona, etc. D’aquesta manera ens volíem sumar a les jornades que s’organitzen en altres indrets com a Benicarló o a Rodonyà. Aquestes jornades tenen l’objectiu de fomentar el col·leccionisme i l’intercanvi a més de ser una ocasió per retrobar-se amb companys d’afició, amics, coneguts i veure exemplars d’altres col·leccionistes.

Esperem tornar-la a fer el proper any, tornar a gaudir de la companyia de grans afeccionats i amics i d’aquesta manera poder seguint fomentant la nostra gran passió. Agrair a tots els participants, curiosos i al Museu d’estampació per fer possible de la Jornada.

3

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PALEONTOLOGIA (INVERTEBRATS) EPIFAUNA FÒSSIL Enrique García Francés RESUM En el present treball vol mostrar alguns exemples i les peculiaritats de la epifauna present en els fòssils.

PARAULES CLAU: Epifauna, fosils, invertebrats.

KEYWORDS: Epibiota, fossils, invertebrates.

El registre de la epifauna en exemplars fòssils és un tema poc tractat en estudis i treballs paleontològics. La varietat d’aquesta fauna es bastant amplia i molt sovint passa desapercebuda, donat que en molts casos es tracta de petits animals, de vegades microscòpics i es passem per alt.

En aquest treball no es pretén enumerar tots els tipus d’epifauna existents, si no, fer un recull d’exemples d’aquest registre poc conegut. D’aquesta manera a l’hora d’estudiar un fòssil més a fons puguem apreciar un tipus de fauna que fins ara no la teníem en compte.

la simbiosis., els dos treuen profit, com per exemple l’anemone i el cranc.

Els organismes bentònics són organismes relacionats amb el fons marí o sobre qualsevol substrat. D’aquests l’infauna són els que viuen dintre del sediment i l’epifauna els que viuen sobre altres organismes. Són exemples d’infauna les bactèries, protozous, anèl·lids i platelmints (turbelaris), mol·luscs, crustacis, etc.

En la segona opció trobarem una sèrie d’essers vius que per donar-se el cas de ser hostes primer han de morir, es el cas dels coralls. Una vegada morts perden la epidermis i es en aquest moment quan el epífits es dipositen en ells, als coralls fòssils es comú trobar-hi anèlids.

Els epífits o epibionts , son animals que viuen un sobre de l’altre. A diferencia dels paràsits aquests no treuen profit un de l’altre, conviuen entre ells. Al trobar en un fòssil un epífit, també fòssil, es poden haver donat varies situacions: -

S’han fixat en vida S’han fixat després de mort S’han fixat després d’haver fossilitzat

En la última situació podem trobar-nos amb algunes contradiccions a l’hora de data el fòssil. Hem de tenir en compte que el fòssil de l’animal o del hoste pot ser d’una època concreta i el epífit, al enganxar-se posterior a la fossilització, pot ser d’una altra època posterior. Els animals ja fossilitzats al ser un material dur son propensos a tornar a ser hostes per segona vegada, i de vegades alguns organismes de èpoques diferents poden fossilitzar sobre un altre fòssil.

En el present treball ens centrarem en l’epifauna, constituïda pels organismes que es fixen sobre altres organismes.

L’epifauna pot adherir-se a aquestes superfícies o oscil·lar lliurement sobre ells. mol·luscs, crancs i estrelles de mar son exemples d’animals epifaunals.

De vegades es confon l’epifauna amb els paràsits, volem apuntar la diferencia que els separa, els paràsits treuen profit dels seus hostes, També hi ha la opció de 4

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Trobem alguns tipus de epífits que es surten una mica dels comportaments explicats anteriorment. A l’eocè trobem un tipus de corall solitari circular que sempre presenta un foraminífer adherit en el centre de la seva anatomia. Podem pensar que el foraminífer es l’epífit, però en realitat es al contrari.

anèlids, mol·luscs, briozous, etc. Podem dir que un fòssil pot arribar a ser un petit ecosistema, de vegades sorprèn la quantitat de fauna adherida que podem arribar a trobar en un sol exemplar.

Els bivalves es troben amb freqüència en els equinoderms fòssils son Placunopsis sp i Atreta sp els trobarem normalment en Micraster i Echinocorys.

La larva del corall es diposita al centre del foraminífer, aquesta va creixent i conviuen tota la vida, el corall creix i adopta una mida molt superior al foraminífer. La vida del corall transcorre unida a l’altre animal i els trobem els dos fossilitzats en aquest peculiar conjunt.

Placunopsis sp sobre Micraster.

Conjunt de corall i foraminífer.

Normalment trobarem els animals adherits als hostes, aquests és diferenciaran fàcilment, ja que podem veure la forma i fins i tot els detalls de cada un d’ells. Hi ha un altre registre més complex, les perforacions, també produïdes per epífits, encara que més complexes d’identificar. Petits foradets que en moltes ocasions, en el cas dels equinoderms, podem confondre amb les marques dels propis ambulacres.

Atreta sp sobre Echinocorys.

Els anèl·lids son un altre clàssic dins el món dels epífits, presents en fòssils de diferents gèneres son fàcils d’identificar per la seva forma sinuosa, allargada i en molts casos enroscada en una de les seves extremitats.

A continuació mostrarem alguns exemples d’epífits fòssils. Uns dels animals amb més varietat d’epífits son els equinoderms, degut a que la seva closca es molt dura son uns dels millors hostes.

Podrem observar, que poden tenir varis gèneres d’epífits en el mateix exemplar,

Trobarem aquests epífits en equinoderms, coralls, ammonoïdeus, etc. Els serpúlids son molt corrents de trobar, inclús en molts animals actuals.

5

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Diferents anèl·lids sobre Equinocorys.

Briozou indeterminat sobre Echinocorys.

Una de les representacions d’inquilinisme més conegudes en la era actual en els mol·luscs son els Balanus. Aquest gènere de crustaci vulgarment conegut com a glans de mar el trobarem quotidianament sobre musclos, roques, fustes hi ha tot tipus d’objectes de la costa en aigües poc profundes. Per el que fa als fòssils els trobarem, en gran majoria, en fòssils d’animals que tenien una gran superfície de closca dura.

Anèl·lid sobre motllo intern d’ammonit Cretaci.

Anèl·lid sobre braquiòpode.

Balanus sobre equinoderm del gènere Clypeaster.

Els briozous son un altre tipus d’epifauna comú en els equinoderms. No deixen de ser peites colònies de membres microscòpics que formen una fina capa d’amunt dels animals, podem trobar una gran varietat d’aquets espècimens ja que apareixen a l’ordovicià fins l’actualitat.

Bibliografia El equínido infaúnico Micraster: trayectorias tafonómicas indicades por pistas y fósiles corporales de esclerozoos en el Cretácico Superior del norte de España (2008).

Samuel Zamora , Eduardo Mayoral , José A. Gámez Vintaned. Sergio Bajo a, Eduardo Espílez

6

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PALEONTOLOGIA (INVERTEBRATS) CONTRIBUCIÓ AL CONEIXEMENT DELS AMMONITS DE L’APTIÀ DEL MASSÍS DEL GARRAF Santiago Araguz1 Josep Anton Moreno-Bedmar2 1

Aprestadora nº 39 5º 3ª Hospitalet de Llobregat,08902 Barcelona, (España), mineralesanti@hotmail.com Instituto de Geología, Universidad Nacional Autónoma de México, Ciudad Universitaria, Coyoacán, 04510, México, D.F. México. josepamb@geologia.unam.mx 2

RESUM El present treball és una contribució al coneixement dels ammonits de l’aptià del Garraf.

PARAULES CLAU: Aptià, ammonits, Garraf KEYWORDS: Aptian, ammonites, Garraf.

primer autor (SA) que durant més de d’una dècada ha realitzat una recerca sistemàtica d’ammonits en el area d’estudi en localitats clàssiques, poc conegudes i en d’altres de noves.

Introducció Recentment els ammonits del Massís del Garraf han sigut objecte de nombrosos treballs (e.g. Garcia et al., 2007; MorenoBedmar i Garcia, 2009; Moreno-Bedmar et al., 2009; Moreno-Bedmar et al., 2016).

Localització Malgrat això encara resten localitats per explorar o poc conegudes alhora que noves troballes d’ammonits permeten identificar algunes especies que fins ara no havien estat citades en l’Aptià del Massís del Garraf. La present contribució justament realitza aportacions en aquests dos sentits que permeten donar a conèixer el registre d’ammonits de localitats noves o poc conegudes i també algunes troballes d’ammonits que constitueixen noves cites per l’àrea d’estudi. Aquest treball és també un bon exemple de col·laboració i retroalimentació entre un aficionat a la paleontologia (SA) i un paleontòleg professional (JAMB).

El Massís del Garraf es situa en el marge NE de la Península Ibérica, més concretament en la Serralada Litoral Catalana (Fig.1).

Està format principalment per materials d’edat Juràssic superior-Cretaci inferior, que es disposen recobrint un basament paleozoic y triàsic. Aquests materials es van dipositar durant l’etapa de rifting1 mesozoica en la Conca de Salou-Garraf.

Durant l’Aptià la subsidencia2 tectònica es va accentuar, alhora que es va produir una transgressió marina3, que va donar lloc a una sedimentació de facies4 més profundes amb registre d’ammonits les quals són l’objecte del present treball.

Els autors creiem que és possible treballar de forma harmoniosa entre aficionats i professionals i que criminalitzar o menysprear els aficionats indiscriminadament és un greu error.

Amb posterioritat, durant l’orogenia5 alpina, moltes de les estructures distensives del rifting, que configuraven la Conca de Salou-Garraf, es van invertir, formant-se la Serralada Litoral Catalana.

Aquesta contribució es fonamenta justament en les troballes realitzades pel 7

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

constituïda per facies4 marines somes amb rudistes, coralls, equinoderms, etc.

Figura 1: Ubicació de la Conca de Salou-Garraf en verd.

L’estrella vermella indica l’àrea estudiada que es correspon al Massís del Garraf.

Antecedents Els ammonits aptians del Massís del Garraf són coneguts des de l’antic (e.g.

Almera, 1895; Kilian, 1898; Bataller, 1921; Faura i Sanz, 1923). Posteriorment Bataller (1962) va realitzar un treball monogràfic sobre els ammonits Aptians del Garraf. Contribucions més recents (e.g.

Calzada i Viader, 1980; Martínez et al., 1994; Calzada et al., 1996; Moreno Bedmar, 2007; Garcia et al., 2007; Moreno-Bedmar i Garcia, 2009; MorenoBedmar et al., 2009; Moreno-Bedmar et al., 2016) tracten els ammonits i nautílids Aptians del Massís del Garraf.

Figura 2: Estratigrafia de la Conca de Salou-Garraf. Els ammonits estudiats provenen de la part mitjana de la Unitat margues de Vallcarca, biozones d’ammonits indicades en gris.

Estratigrafia La potent successió de dipòsits Aptians es troben representats de base a sostre per les unitats litostratigràfiques: Margues de Vallcarca, Calcàries del Farreny i Calcàries de Pujol Florit. La Unitat margues de Vallcarca està constituïda per facies4 marines profundes amb registre d’ammonits i nautílids. La part baixa d’aquesta unitat passa lateralment a la unitat Calcàries del Farreny. Aquesta unitat està constituïda per calcaries (mudstones) també amb registre d’ammonits i nautílids. Per sobre la unitat margues de Vallcarca es troba la unitat de Calcàries de Pujol Florit, que està

Famílies d’ammonits citades a l’aptià del Garraf procedents de la revisió de fons museístics i col·leccions particulars.

Família phylloceratidae: Phylloceras ponticuli (Rousseau 1842) Zona d. furcata, C.Casanyes poc representada nomes exemplar primera cita.

Família Ptychoceratidae: Ptychoceras sp zona d.weissi el Farreny

8

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Família Desmoceratidae:

Amoniticeras sp. Fig.5 Família Dauvilloceratidae:

Barremitidae: Cheloniceratinae: Pseudasaynella sp. Una sola cita en el Garraf.

Cheloniceras cornelianun (d´orbigny 1841) zona d.deshayesil. Fig.6

Puzosinae: Cheloniceras Mackesoni (Casey 1962) zona d.furcata c.casanyes,

Pseudohaploceras matheroni (d’orbigny 1840) zona desayesi el Farreny.

Pseudohaploceras sp. Zona d.weisi el Farreny. Fig.1

Cheloniceras Meyendorffi (d´orbigny1841) zona d.furcata. Fig.7

Beudanticeratinae:

Epicheloniceras Martini (dórbigny 1841) zona d.melchoris/furcata . Fig.8-9

Zuercherella sp.

Epicheloniceras subnodosocostatum.

Fig.10 Epicheloniceras sp.

Diadochoceras sp zona a.molani c.asanyes

Família Opeliidae: Aconeceratinae: Aconeceras nisus (d’orbigny 1841) zona d.furcata c.casanyes

c.

Roloboceratinae:

Família Ancyloceratinae:

Roloboceras hambrovi (Forbes 1845)zona d. desayesi el Farreny.

Helicancylinae: Família Deshayesitinae: Hamiticeras carcitanense d.deshayesi el Farreny. Fig.2 Toxoceratoides royerianun zona weissi el Farreny.

zona Deshayesite latilubatus zona d.desayesy el Farreny.

Deshayesite grandis zona d.desayesy el Farreny.

Deshayesite gr.desayesi ( Leymerie in d´orbigny 1841)zona d. desayesi el Farreny. Fig.11

(d´orbigni)

Tonohamites aequicingulatus (koenen 1902) zona weissi cova pineda 1ªcita en el Garraf i península. Fig.3-4

Deshayesite normany (Casey 1964) zona weissi el Farreny.

Dufrenoyia sp. zona d. Furcata c. casanyes

Família Ancyloceratinae: Ancyloceras matheronianum (dórbigny 1842) Tropaeum buwerbanky (sowerby 1837) zona d.furcata c. casanyes

Mathoceratinea: Mathoceras cf.( Laeve Renz 1978) zona p.melchioris c.casanyes

Australiceras sp. zona d. furcata c. casanyes Família parahoplitidae: Parahoplites melchioris zona 9

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Família Acanthohoplitinae:

originant una dorsal oceànica (si es produeix a l’oceà) o un trencament continental , com el que està succeint actualment en la zona de la Vall del Rif a l’Àfrica, on en uns propers milions d’anys hi haurà una separació d’aquesta zona amb la resta del continent Africà.

Acanthoplites bigoureti (Seunes 1887) zona p.melchioris c. Casanyes Colombiceras crassicostatus ( D’orbigny 1841) zona d.furcata c.casanyes/las mezquitas zona subnodosocostata Fig. 12-13-14

2-La subsidència en geologia descriu el progressiu ensorrament d’una superfície, generalment de la litosfera, be sigui per el moviment relatiu de les plaques tectòniques que inclouen tant la convergència de les mateixes o, en una escala menor, per l’assentament del terreny de les conques.

Glossari 1-Rifting es el procés de formació d’esquerdes en la litosfera terrestre com a conseqüència de l’ascens de masses magmàtiques molt calentes procedents del mant. Això es pot entendre fàcilment com un procés de convecció (corrents de convecció), en el qual els materials més calents son menys densos i pugen per l’astenosfera i arriben a la litosfera.

3.- La transgressió marina es un esdeveniment geològic per el qual el mar ocupa un terreny continental, desplaçantse la línia costera terra endins. Aquestes inundacions (de vegades denominades ―ingressions‖ ) es poden produir per l’ensorrament de la costa i/o l’elevació del nivell del mar (per fusió dels glaciars).

A mida que van pujant els materials procedents de l’interior terrestre , fonen els materials per els quals passen i produeixen un canvi en el estat físic d’aquests materials, d’aquesta manera, els materials que abans eren sòlids ara son líquids o semisòlids, aquest fenomen produeix ensorraments.

4-Es denominen fàcies al conjunt de roques sedimentaries o metamòrfiques amb característiques. Un exemple d’aquesta llei es la successió estratigràfica vertical que caracteritza una transgressió marina, que reflexa les fàcies que poden veure’s.

La corrent de convecció s’origina a partir d’un punt calent, que puja i torna a caure quan contacta amb els materials més freds, això produeix un moviment circular d’aquests materials calents i obliga a la litosfera a trencar-se i formar una dorsal per ensorrament de materials.

Això comporta desplaçaments divergents a traves d’aquesta dorsal donant el moviment circular de convecció i

5-Orogènesis es un concepte compost que procedeix de la llengua grega. La noció s’aplica en la geologia per anomenar a lo vinculat amb el transcurs i la transformació d’una muntanya. Cal mencionar que aquest termini es sinònim d’orogènia.

Bibliografia GARCIA J.A.MORENO&S.ARAGUZ.2007. Noves dades dels ammonits de l´Aptiá del Massis del Garraf(Barcelona) J.A.MORENO.Bioestratigrafía del Aptiense del Macizo del Garraf (NE de la península Ibérica) S.ARAGUZ.Colección particular de ammonites del garraf MORENO J.A.2005 (inédit) estudio bioestratigráfico del Aptiense del Macizo del Garraf (cadena costero catalana) traball final de carrera Universidad de Barcelona.

10

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Fig.1 Fig.2

Fig.3

Fig.4

Fig.6

Fig.5

11

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Fig.8

Fig.7

Fig.9

Fig.10

Fig.11

Fig.12

Fig.14 Fig.13

12

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PALEONTOLOGIA (INVERTEBRATS) CONTRIBUCIÓ AL CONEIXEMENT DEL GÈNERE ENOPLOCLYTIA A

CATALUNYA Enrique García Francés En l’exposició mostrada al Museu de l’estampació l’Univers dels Fòssils, es va poder observar unes pinces d’un possible exemplar del gènere Enoploclytia. No és habitual trobar restes d’aquests crustacis ja que degut al seva mida les restes es troben molt fragmentades i difícils de reconèixer.

Sistemàtica: Filum: Arthropoda Subfilum: Crustacea Familia: Erymidae Gènere: Enoploclytia sp ?

El gènere Enoploclytia apareix en molts estudis de sediments cretacis, molts d’ells procedents de Mèxic. Alguns dels millors exemplars és troben al Museu de Ciències Naturals de Londres.

La troballa es va fer en uns sediments de l’eocè de Sant Vicenç de Torelló, per part de Jordi Cabus i Xavier Castellà, m’entres feien tasques de reconeixement estratigràfic a la zona. Un munt de fragments amb restes de closca de crustaci que es van anar conjugant per reconstruir aquestes potes de la possible Enoploclytia.

L’aparició d’aquest exemplar a l’Eocè Català fa que estigui en estudi per tal de poder confirmar que es tracta d’un exemplar de Enoploclytia.

Vitrina de l’exposició l’Univers dels fòssils.

La mida de l’exemplar es el que el fa atractiu, per aquest motiu es va cedir per formar part de l’exposició temporal esmentada .

Dibuix de Fritsch and Kafka 1887 Exemplar complert d’ Enoploclytia

13

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PALEONTOLOGIA (INVERTEBRATS) ELS FÒSSILS DEL CARBONÍFER DEL PAPIOL (BARCELONA) Jordi Sànchez1 1

Col·legi Oficial de Biòlegs – SUBMON - jordisanchez@submon.org

RESUM Es presenta una relació de les espècies d’invertebrats més característiques dels jaciment del carbonífer marí de Can Puig, al Papiol (Barcelona).

PARAULES CLAU: Invertebrats, fòssils, carbonífer, Papiol, Barcelona.

KEYWORDS: Invertebrates, fòssils, carboniferous, Papiol, Barcelona.

Introducció i objectiu Posteriorment, l’any 1898 les pissarres d’aquest jaciment van ser considerades con la capa fossilífera més antiga de Catalunya (Barrois, 1898). No obstant això, no va ser fins l’any 1912 que es van atribuir al carbonífer (Pruvost 2012) amb la presència de les següents espècies Phillipsia bittneri, Phillipsia sp., Goniatites striatus, Posidonomya becheri, Aviculopecten semicostatus, Palaeolima simplex, Spirifer sublamellosus i Orthothetes crenistria (Fig. 1).

El carbonífer marí català es pot observar a diferents localitats de la província de Barcelona. Les més conegudes són Aiguafreda, Cànoves i el Papiol.

La Formació del Papiol està definida a la zona denominada de Can Puig i té una edat pròxima a límit Viseà-Serpukhovià (Chacón et al. 2003).

Els fòssils del jaciment de Can Puig al Papiol (Barcelona) van ser descoberts l’any 1889 (Abad et al, 2000).

Figura 1:        

1-7: Phillipsia bittneri 8-9: Phillipsia sp.

10: Goniatites striatus 11: Posidonomya becheri 12-13: Aviculopecten semicostatus 14: Paleolima simplex 15: Spirifer sublamellosus 16: Othothetes crenistria

(Pruvost, 1912)

14

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Actualment el jaciment fossilífer de Can Puig ha desaparegut pràcticament en la seva totalitat a causa de les noves construccions, l’ampliació dels camps de conreu i l’espoli.

L’objectiu del present treball és recopilar informació gràfica sobre les espècies més representatives que s’han observat en el jaciment carbonífer del Papiol.

Metodologia

fòssils depositada al Museu Geològic del Seminari i fotografies de la col·lecció personal de l’autor (registrada a la International Paleontological Association -IPA- amb el codi JSR).

S’han fet servir tres fonts informació gràfica: fotografies extretes d’articles científics, fotografies de la col·lecció de Resultats S’ha recopilat informació sobre 17 taxons de 5 Phyla diferents

Ordre AULOPORIDA Sokolov, 1950 Família Pyrgiidae de Fromentel, 1861 Gènere Cladochonus McCoy , 1847

PHYLUM CNIDARIA Subclasse TABULATA Milne-dwards & Haime, 1850 Ordre FAVOSITIDA Wedekind, 1937 Família Palaeacidae Roemer, 1883

Smythina humilis Hinde, 1896 (Imatge: Plusquellec et al. 2007)

Cladochonus sp. McCoy , 1847 Imatge: Plusquellec et al. 2007)

Palaeacis Haime in Milne-Edwards, 1857 (Imatge: Plusquellec et al. 2007)

15

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PHYLUM MOLLUSCA Linnaeus, 1758 Classe CEPHALOPODA Cuvier, 1798 Subclasse AMMONOIDEA Zittel, 1884 Ordre GONIATITIDA Hyatt, 1884 Superfamília Goniatitoidea Hyatt, 1884 Família Goniatitidae Haan 1825

Septimyalina (Posidoniella) Newell, 1942 (Imatge: Hernández-Sampelayo, 1947)

Família Posidoniidae Frech, 1909

Goniatites sphaericus Marti, 1809

Família Delepinoceratidae Ruzhentsev, 1957 Subfamília Dombaritinae Kullmann et al, 2007

Posidonia (Posidonomya) becheri Bronn, 1828 (Foto: Jordi Sànchez)

Posidonia (Posidonomya) membranacea M'Coy 1844 (Imatge: Amler, 2004)

Ordre LIMOIDA Família LIMIDAE d’Orbigny.

Dombarites (Imatge: Klug et al, 2006)

Classe BIVALVIA Linné, 1758 Ordre PTEROIDA Newell, 1965 Família Myalinidae Frech, 1891

Paleolima simplex (Imatge: Patteisky, 1929) 16

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Família Aviculopectinidae Meek & Hayden, 1865

Aviculopecten Sànchez)

semicostatus Porttock

Ordre PRODUCTIDA Sarytcheva Sokolskaya, 1959 Familia Araksalosiidae Lazarev, 1989

(Foto:

i

Jordi Chonetipustula cf. concentrica (Sarres, 1857) (Productus longispinus) (Imatge: Martínez-Chacon, et al. 2003)

PHYLUM ECHINODERMATA Classe CRINOIDEA Ordre ENCRINIDA Família Encrinidae Dujardin i Hupe, 1862

Ordre ORTHOTETIDA Cooper i Grant, 1974 Família Schuchertellidae Williams, 1953

Drahanorhynchus cf. paeckelmanni (Gallwitz, 1932) (Orthothetes crenistria) (Foto: Jordi Sànchez).

Classe RHYNCHONELLATA Williams et al., 1996 Ordre SPIRIFERIDA Waagen, 1883 Família Elythidae Frederiks, 1924

Encrinus entrocha d'ORBIGNY, 1849 (Foto: Jordi Sànchez)

PHYLUM BRACHIOPODA Dumeril, 1806 Classe STROPHOMENATA Williams et al., 1996

Plicotorynifer? sp. Abramov y Solomina, 1970 (Spirifer sublamellosus) (Imatge: Martínez-Chacon, et al. 2003)

17

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PHYLUM ARTHROPODA Subphylum CRUSTACEA Classe Ostracoda Latreille, 1802

Classe TRILOBITA Ordre PROETIDA Fortey i Owens, 1975 Família Phillipsiidae Oehlert, 1886

(Foto: Jordi Sànchez)

Drevermannia bittneri (Imatge: Vela i Corbacho, 2007)

Subphyllum TRILOBITOMORPHA

Drevermannia pruvosti Richter i Richter, 1939 (Foto: Jordi Sànchez)

sedimentary succession at the Gara el Itima (Anti‐Atlas, Morocco) and its ammonoid faunas. Fossil Record, 9(1), 3-60.

KULLMANN, J; MAGRANS, J; FERRER, E. I ABAD, A. (2000-01). Primer hallazgo del género Dombarites (Cephalopoda, Ammonoidea) del Carbonífero inferior en El Papiol (Cataluña, España). Batalleria, 10: 5-8.

PLUSQUELLEC, Y., FERNANDEZMARTINEZ, E., SANZ LOPEZ, J., SOTO, F., MAGRANS, J., I FERRER, E. (2007). Tabulate corals and stratigraphy of Lower Devonian and Mississippian rocks near Barcelona (Catalonian Coastal Ranges, Northeast Spain). Revista Española de paleontologia, 22(2), 175-192.

PRUVOST, P. 1912. L’age des Schistes porprés de Papiol près Barcelona. Ann. Soc. Géol. Nord, 41: 263-281.

VELA, J. A., I CORBACHO, J. (2007). Note about larval stages of Drevermannia (Lower Carboniferous) from Cànoves (Barcelona, Spain). Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, Series Palaeontologica II:19-30.

Barcelona.

Bibliografia ABAD, A., CALZADA, S., I ROYO, C. (2000).

Historia del yacimiento carbonífero de Can Puig (el Papiol, Barcelona). Geociències, 3: 4-18 AMLER, M. R. (2004). Bivalve biostratigraphy of the Kulm Facies (Early Carboniferous, Mississippian) in central Europe. Newsletters on Stratigraphy,40(3), 183-207.

BARROIS, C. (1898). Nouvelles observations sur les faunes siluriennes des environs de Barcelone (Espagne). Annales de la Societé Géologique du Nord, 27: 180-182.

CHACÓN, M. M., PRINS, C. W., LÓPEZ, J. S., FERRER, E., I MAGRANS, J. (2003).

Braquiópodos misisípicos de los alrededores de Barcelona (Cadenas Costeras Catalanas, NE de España). Revista Española de Paleontología, 18(2), 189-204.

HERNÁNDEZ-SAMPELAYO, P. A. (1947).— Fauna carbonífera de Villablino (León).Not. y Com. Inst. Geol. y Min. de España, (17), 3-35.

KLUG, C., DÖRING, S., KORN, D., I EBBIGHAUSEN, V. (2006). The Viséan

18

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PALEONTOLOGIA (INVERTEBRATS) CLASSIFICACIÓ DELS GÈNERES MICRASTER (AGASSIZ, 1836) I GIBBASTER (GAUTIER, 1888) (SPATANGOIDA, MICRASTERIDAE) DE LA REGIÓ PIRENAICA (i II) Jordi Sànchez1 1

Col·legi Oficial de Biòlegs – SUBMON - jordisanchez@submon.org

RESUM Els eriçons dels gèneres Micraster i Gibbaster són els més abundats del registre fòssil del cretàcic superior, no obstant això la seva classificació és complicada. En aquesta segona part de l’article s’enumeren les espècies més característiques dels principals jaciments de la regió pirenaica.

PARAULES CLAU: Invertebrats, fòssils, carbonífer, Papiol, Barcelona.

KEYWORDS: Invertebrates, fòssils, carboniferous, Papiol, Barcelona.

particular, és important conèixer las variacions que es poden observar dintre d’una mateixa espècie a causa de diferents fonts de variabilitat. D’aquesta forma es parla de variabilitat específica a diferències externes s’observen dintre de la mateixa espècie (Fig. 1), variabilitat ontogènica a diferències que s’observen al llarg del creixement dels individus (Fig. 2), i variabilitat ecofenotípica per referirse als canvis que apareixen dintre d’una mateixa espècie derivats d’adaptacions al medi on viuen (fig.3).

INTRODUCCIÓ Els gèneres Micraster i Gibbaster és un dels millor exemples d’evolució continua en paleontologia (Schlüter, 2016). Es tracte de gèneres de difícil classificació, la qual cosa ha provocat l’existència de moltes espècies que s’han determinat en funció de lleugers canvis de la teca.

Per poder entendre el concepte d’espècie en paleontologia en general, i en els gèneres Micraster i Gibbaster en

Figura 1: Variabilitat específica en Micraster coranguinum (Imatges: Smith i Kroh, 2011 i Raúl i Carlos García, 2017)

19

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Figura 2: Variabilitat ontogènica en Micraster coranguinum (Imatge: Rose i Cross, 1993)

Figura 3: Variabilitat ecofenotípica en Gibbaster brevis (Imatge: Schlüter, 2016)

A Figura 5 s’enumeren les funcions i els canvis evolutius que poden tenir aquestes estructures.

Les característiques del sediment poden afectar de forma directa a determinades estructures de la teca (Fig. 4).

Figura 4: Principals estructures de la teca que poder ser afectades pers les característiques del sediment (modificat de Smith i Kroh, 2011)

20

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Figura 5: Funció morfològica i canvis evolutius de determinades estructures de la teca (Smith i Kroh, 2011, Schlüter, 2016)

Un clar exemple de la relació entre evolució d’una estructura de la teca i el medi on viuen és l’alçada del periprocte.

En general, a més superficial és el cau que fan al sediment més baix és el periprocte (Fig. 6).

Figura 6: Posició relativa del periprocte en funció de la fondària del cau (Imatge: Rose i Cross, 1993)

Totes aquestes fonts de variabilitat que s’han enumerat anteriorment fan que hagi una gran proliferació de formes diferents, tan dintre del gènere Micraster com de Gibbaster.

Aquestes formes, tradicionalment s’han descrit com a espècies diferents (morfoespècies). No obstant això, actualment la tendència és agrupar les sinonímies regionals i considerar dintre d’una mateixa espècie

les fonts de variabilitat. A més a més, a tot això se li ha de sumar que els canvis entre espècies no són sobtats sinó graduals, fet què fa que es puguin trobar formes intermèdies entre espècies descrites com a diferents.

A la primera part d’aquest article es van descriure alguns dels criteris que es fan servir per classificar diferents espècies dels gèneres Micraster i Gibbaster.

21

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

L’objectiu d’aquesta segona part és enumerar les principals espècies presents a la zona pirenaica i citar algunes de les

característiques que permeten la seva identificació.

METODOLOGIA S’han contemplat les 13 espècies més abundants, dels gèneres Micraster i Gibbaster, dels jaciments de Cantabria, Navarra, Osca i Lleida. Per facilitar la seva identificació s’han considerat criteris com la distribució estratigràfica, les característiques biomètriques i les característiques morfològiques (Sànchez, 2016).

Les diferents espècies presents en aquests jaciments i la seva distribució estratigràfica s’ha fet en base a dades pròpies i als estudis d’Ernst, 1981, Gallemí, 1982 i 1992 i Stokes 1975 (Taula 1).

Taula 1: Distribució estratigràfica de les diferents espècies dels gèneres Micraster i Gibbaster de Lleida (1), Osca (2), Navarra (3) i Cantabria (4) (G:Gallemí, 1982; S: Stokes, 1975; T: Gallemí, 1992)

determinar les espècies presents d’aquests dos gèneres en qualsevol jaciment (Sànchez, 2016).

Les diferents espècies contemplades en aquests estudi s’han agrupat per edats per facilitar la seva identificació. El coneixement de la edat és bàsic per poder

RESULTATS TURONIÀ Al turonià segons Stokes, 1975 s’hi troba una espècie, Micraster leskei (Fig. 7)

Figura 7: Micraster leskei (Foto: Jordi Sànchez)

22

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

CONIACIÀ Està present Micraster leskei, Micraster decipiens (Micraster cortestudinarium),

Micraster coranguinum, Gibbaster gibbus i Gibbaster brevis (Fig. 8).

A 1 3 4

2

B 5 6

7

8

C 9 10 12

11

D

14 13

15

17

16

18

E 19

20 22

21

Figura 8: (A) Micraster leskei, (B) Micraster decipiens (Micraster cortestudinarium), (C) Micraster coranguinum, (D) Gibbaster gibbus i (E) Gibbaster brevis (Imatges: Jordi Sànchez (A,B i D), Smith i Kroh, 2011 (C); Raúl i Carlos García, 2017 (E))

23

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Característiques diferenciadores Micraster leskei  Contorn trapezoïdal (1)  Peristoma allunyat del marge (2)  Disc apical central (3)  Zona interambulacral llisa a suturada (4) (Fig. 9) Figura 9: Zona interambulacral de Micraster leskei

Micraster decipiens  Contorn circular (5)  Peristoma allunyat del marge (6)  Disc apical central (7)  Zona interambulacral inflada (8) (Fig. 10) Figura 10: Zona interambulacral de Micraster decipiens

Micraster coranguinum  Contorn allargat (9)  Peristoma prop del marge (10)  Punt més alt darrera del disc apical (11)  Zona interambulacral dividida (12) (Fig.11) Figura 11: Zona coranguinum

Gibbaster gibbus  5 ambulacres petaloides (13)  Contorn allargat (14)  Peristoma prop del marge (15)  Perfil elevat (16)  Punt més alt coincideix amb el disc apical (17)  Zona interambulacral subdividida (18) (Fig. 12)

interambulacral

de

Micraster

Figura 12: Zona interambulacral de Gibbaster gibbus

Gibbaster brevis  5 ambulacres petaloides (19)  Contorn arrodonit (20)  Peristoma lluny de marge del marge no cobert pel labrum (21)  Zona interambulacral aixecada o subdividida (22) (Fig. 13)

Figura 13: Zona interambulacral de Gibbaster brevis

24

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

SANTONIÀ Està present Gibbaster gibbus, Gibbaster brevis, Micraster coranguinum, Micraster matheroni, Micraster douvillei,

Micraster heberti i Micraster antiquus (molt probablement sinonímia de Micraster aturicus) (Fig. 14 i 15).

A 2 1

3

5

4

6

B

7

8

9

10

C 11 12

13

14

D 15 18 16 17

19

E 20 22 24

23

21

Figura 14: (A) Gibbaster gibbus, (B) Gibbaster brevis, (C) Micraster coranguinum, (D) Micraster matheroni, (E) Micraster douvillei (Imatges: Jordi Sànchez (A), Raúl i Carlos García, 2017 (B i D), Smith i Kroh, 2011 (C) i Echinologia (E)) 25

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

F 25 26

27

28

29

G 30

32

35 31 33

34

Figura 15: (F) Micraster heberti i (G) Micraster aturicus (Micraster antiquus sembla ser una sinonímia per la forma del santonià) (Imatges: Jordi Sànchez (F), Raúl i Carlos García, 2017 (G))

Característiques diferenciadores Gibbaster gibbus      

5 ambulacres petaloides (1) Contorn allargat (2) Peristoma prop del marge (3) Perfil elevat (4) Punt més alt coincideix amb el disc apical (5) Zona interambulacral subdividida (6) (Fig. 16)

Figura 16: Zona interambulacral de Gibbaster gibbus

Gibbaster brevis    

5 ambulacres petaloides (7) Contorn arrodonit (8) Peristoma lluny de marge del marge no cobert pel labrum (9) Zona interambulacral aixecada o subdividida (10) (Fig. 17)

Figura 17: Zona interambulacral de Gibbaster brevis

26

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Micraster coranguinum    

Contorn allargat (11) Peristoma prop del marge (12) Punt més alt darrera del disc apical (13) Zona interambulacral dividida (14) (Fig.18)

Figura 18: Zona coranguinum

interambulacral

de

Micraster

Micraster matheroni     

Contorn arrodonit (15) Perfil inflat molt característic (16) Posició del peristoma elevada (17) Zona interambulacral inflada (18) (Fig. 19) Fasciola subanal ben marcada (19)

Figura 19: Zona interambulacral de Micraster matheroni

Micraster douvillei     

Contorn allargat (20) Labrum robust que cobreix totalment peristoma (21) Punt més alt darrera del disc apical (22) Cresta o quilla característica (23) Zona interambulacral inflada (24) (Fig. 20)

Figura 20: Zona interambulacral de Micraster douvilei

Micraster heberti     

Contorn allargat (25) Labrum cobreix totalment peristoma (26) Generalment, el punt més alt coincideix disc apical (27) Cresta o quilla característica (28) Zona interambulacral inflada (29) (Fig. 21)

Figura 21: Zona interambulacral de Micraster heberti

27

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Micraster aturicus      

Contorn allargat (30) Perfil característic (31) Peristoma marginal amb labrum prominent (32) Periprocte força baix (33) Talons subanals ben marcats (34) Zona interambulacral suturada (35) (Fig. 22)

Figura 22: Zona interambulacral de Micraster aturicus

CAMPANIÀ Està present Micraster heberti, Micraster aturicus, Gibbaster stolleyi, Gibbaster gourdoni i Micraster corcolumbarium (Fig. 23 i 24).

A 1 2

3

4

5

B 6

8

11

7 9

10

C 13 12 14

15 16

Figura 23: (A) Micraster heberti, (B) Micraster aturicus i (C) Gibbaster stolleyi, (Imatges: Jordi Sànchez (A), Raúl i Carlos García, 2017 (B i C)) 28

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

D 18

20

17

21 19 22

E

24

25

23

Figura 24: (D) Gibbaster gourdoni i (E) Micraster corcolumbarium (Imatges: Raúl i Carlos García, 2017 (D) i Jordi Sànchez (E).

Micraster heberti     

Contorn allargat (1) Labrum cobreix totalment peristoma (2) Generalment, el punt més alt coincideix disc apical (3) Cresta o quilla característica (4) Zona interambulacral inflada (5) (Fig. 25)

Figura 25: Zona interambulacral de Micraster heberti

Micraster aturicus      

Contorn allargat (6) Perfil característic (7) Peristoma marginal amb labrum prominent (8) Periprocte força baix (9) Talons subanals ben marcats (10) Zona interambulacral suturada (11) (Fig. 26)

Figura 26: Zona interambulacral de Micraster aturicus

29

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Gibbaster stolleyi

Gibbaster gourdoni

    

   

5 ambulacres petaloides (12) Contorn allargat (13) Perfil alt (14) Periprocte molt baix (15) Fasciola subanal reduïda o inexistent (16)

 

5 ambulacres petaloides (17) Contorn allargat (18) Periprocte molt baix (19) Peristoma prop del marge i cobert pel labrum (20) Mida gran (21) Teca ample per davant i estreta per darrera (22)

Micraster corcolumbarium   

Mida petita fet que el fa inconfusible (23) (Fig. 27) Contorn ovalat (24) Peristoma prop del marge cobert pel labrum (25)

Figura 27: Mida comparativa entre Gibbaster gourdoni i Micraster corcolumbarium (Imatges: Raúl i Carlos García, 2017 i Jordi Sànchez).

MAASTRICHTIÀ Al maastrichtià segons Stokes, 1975 s’hi una espècie, Micraster aturicus (Fig. 28).

Figura 28: Micraster aturicus (Imatge: Raúl i Carlos García, 2017)

30

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Bibliografia ECHINOLOGIA. World Wide Web electronic publication. http://echinologia.com (accessed 15/04/17).

ERNST, G (1981). Evolution and stratigraphical distribution of the Micraster lineages in the Upper Cretaceous of northen Spain (Working group: FU Berlin).

GALLEMÍ, J. (1982). Distribución de los Equínidos del Cretácico superior sudpirenaico.

Cuadernos de Geología Ibérica, 8, 1049-1056.

GALLEMÍ J. (1992). Los Yacimientos con equinidos del cretácico superior del prepirineo de la provincia de Lleida. Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral.

RAÚL I CARLOS GARCÍA, (2017) Erizos fósiles.

Pàgina web, https://erizosfosiles.jimdo.com/ (Accés 15/04/17).

ROSE, E. P. I CROSS, N. E. (1993). The Chalk sea‐ urchin Micraster: microevolution,

adaptation and predation. Geology Today, 9(5), 179-186.

SÀNCHEZ, J. (2016). Classificació dels gèneres Micraster (agassiz, 1836) i Gibbaster (gautier, 1888) (Spatangoida, Micrasteridae) de la regió pirenaica (I). AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 6.

SMITH, A. B. I KROH, A. (editor) 2011. The Echinoid Directory. World Wide Web electronic publication. http://www.nhm.ac.uk/researchcuration/projects/echinoid-directory (accessed 15/04/17).

SCHLÜTER, N. (2016). Ecophenotypic variation and developmental instability in the late cretaceous Echinoid Micraster brevis (Irregularia; Spatangoida). PloS one, 11(2), e0148341.

STOKES, R. B. (1975). Royaumes et provinces fauniques du crétacé établis sur la base d'une étude systématique du genre" Micraster". Éditions du Muséum National d’Histoire Naturelle.

31

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

ACTIVITATS EXPOSICIÓ TEMPORAL L’UNIVERS DELS FÒSSILS Enrique García Francés La exposició l’Univers dels Fòssils estava programada per a finals del 2017 al Museu de l’estampació de Premià de Mar, però una baixa inesperada en una exposició temporal va fer que la direcció del Museu ens proposés fer-la a finals del 2016. Es va acceptar el repte malgrat només tenir tres setmanes per a la preparació i el muntatge.

gasteròpodes i cefalòpodes amb una gran varietat d’ammonits de diverses procedències. Seguidament una vitrina sobre vertebrats, peixos, dents de taurons i de dinosaures, a destacar una gran dent de Megalodon.

Al centre de la sala es podia observar una gran vitrina amb varietat d’equinoderms, algunes peces espectaculars, la següent mostrava restes vegetals, falgueres, fulles, pinyes i troncs d’arbres. I per acabar un espai dedicat als fòssils catalans, es podien observar alguns fòssils trobats a Catalunya i els articles en publicacions paleontològiques d’aquests.

La idea de l’exposició va ser mostrar el major número de fòssils i la major varietat possible. L’exposició va comptar amb vuit vitrines, la primera dedicada als mamífers del pliocè amb un espectacular craní de Bisó que donava la benvinguda als visitants . La segona dedicada a una troballa d’unes extremitats de crustaci possiblement del gènere Enoploclytia. La tercera vitrina dedicada als artròpodes, Trilobits i Decàpodes. La següent amb

A banda de les vitrines l’exposició comptava amb un suport gràfic, cartells explicatius i dos espais més visuals.

32

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

El primer espai dedicat al treball de camp on podríem veure les eines que fan servir els paleontòlegs en una petita recreació d’un jaciment. El segon espai dedicat a l’estudi, recreant un despatx, que és l’últim pas per que les restes acabin en una exposició o en una col·lecció.

gemmologia i paleontologia de Barcelona es va fer un taller d’iniciació a la identificació de fòssils.

Una quinzena de nens van acudir al taller acompanyats dels seus pares i van poder identificar fòssils, fent una fitxa complerta i emportant-se el fòssil de record ben identificat. Per a nosaltres es important introduir en aquestes mostres als més petits i amb aquests petits tallers que comprenguin una mica el que fem els que ens i dediquem.

La resposta d’aquesta exposició ha sigut espectacular, unes cinc-centes persones l’han visitat durant els tres mesos que ha estat oberta al públic. En la recta final al mes de Gener es van programar tres visites guiades, aquestes també amb gran resposta, tres grups d’unes trenta persones van poder gaudir de les nostres explicacions.

Aquesta exposició no hagués sigut possible sense la col·laboració d’afeccionats que ens han cedit algunes peces ni sense l’ajuda del mateix Museu de l’estampació de Premia de Mar. Esperem en un futur poder-ne fer alguna altra, millorant les peces per ensenyar.

Ha sigut un plaer poder veure la resposta de la gent que ha vingut a veure l’exposició, des de l’AECC estem molt contents de les mostres de suport a la nostra tasca i encara més per els ànims que ens han donat per a seguir endavant amb les nostres activitats habituals, tallers, xerrades, conferencies, etc, etc.

L’últim dia de l’exposició com a cloenda, a banda d’una visita guiada per als amics de l’ institut català de mineralogia

33

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

DONACIONS A LA SECCIÓ DE PALEONTOLOGIA DONACIÓ DE COL·LECCIÓ DE FÒSSILS A LA SECCIÓ PALEONTOLOGIA PER PART DEL Sr. JOSEP MARIA MASCLANS. Enrique García Francés

Durant els mesos que ha estat visitada l’exposició l’Univers dels fòssils han passant un munt de visitants, alguns ens han portat fòssils per identificar, d’altres preguntes sobre jaciments, i també hem rebut alguna que altra grata sorpresa. En una de les visites guiades el Sr Josep Maria Masclans veí de Premia de Mar ens va fer saber que volia donar la seva col·lecció de fòssils, havia pensat amb nosaltres per que pensava que podíem aprofitar-la millor que ell.

DE

passions, aquest projecte li priva de poder atendre altres temes i pensa que hi ha coses que acabaran arraconades al garatge, per això va pensar en la donació de la col·lecció de fòssils. En Josep Maria veu que la donació es la millor opció per que algú aprofiti les seves col·leccions, com hem dit abans la de fòssils romandrà a la secció de paleontologia de l’AECC, formarà part del nostre fons paleontològic.

Tal com s’ha acordat amb el donant, algunes de les peces de la col·lecció seran destinades al seu estudi, d’altres per a tallers paleontològics i les seleccionades passaran a formar part de la nostra exposició permanent de fòssils al Museu de l’estampació de Premià de Mar La col·lecció donada per en Josep Maria consta de les següents peces:

Josep Maria amb la col·lecció donada.

-

Josep Maria és soci de l’AECC des de 1975, pràcticament des de els orígens de l’associació. Una persona que sempre li ha agradat el col·leccionisme, la seva feina la portat per tot el món i això ha fet la acumulació de coses d’aquí i d’allà.

Caixes de llumins, minerals roques i fòssils son algunes de les coses que ha anat adquirint en els seus viatges i que van formant part de la seva col·lecció personal. De petit ja li agradava tot lo relacionat amb les ciències naturals, els seus professors li van fer veure aquesta ciència i de més gran la vida li va donar la oportunitat de viatjar per gaudir-ne en molts indrets.

Actualment està treballant amb un llibre sobre genealogia, una de les seves

Ammonits del Marroc Orthoceras del Marroc Gasterópodes varis Catalunya Bivalve de Montjuic

El bivalve de Montjuic, sens dubte, és la peça més important de la col·lecció. Un bivalve complert fossilitzat amb cristalls de quars en el seu interior. Una peça d’un jaciment quasi be extint i que per el seu estat de conservació i mida creiem que es mereix formar part de la nostra exposició permanent després de la seva correcta identificació.

34

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PALEONTOLOGIA ZONES DE LOCALITZACIO D’ICNITES A CATALUNYA José Jorge Solé Vilella RESUM Treball que exposa els llocs-indrets mes importants de troballes de icnites-petjades fets a Catalunya, per diverses especies en el transcurs de diferents edats geològiques.

PARAULA CLAU: Paleontologia, Catalunya, icnites.

KEYWORDS: Paleontology, Catalonia, ichnites.

Una icnita (Grec antic "ιχνιον" (ichnion) ( petjada, traça o rastre) o icnofòssil és qualsevol detall conservat en roques que constitueix una mostra indirecta de vida.

A diferència dels fòssils convencionals que proporcionen mostres directes de vida, una icnita és una testimoni de la presència d'un organisme viu. Les icnites poden ser petjades deixades pels animals, marques, copròlits (femtes fossilitzades), estructures de nidificació, etc.

l'encreuament entre la central de Cercs i Guardiola de Berguedà, per accedir a la carretera BV-4025 que porta fins a Sant Corneli i Fígols.

Seguint aquest camí, un cop passada la cruïlla de Fumanya, a uns 8,5 Km hi ha una pista de terra en bon estat a la ma dreta. Per aquesta pista cap a Vallcebre s'arriba al jaciment.

Marc geològic: el lloc es troba en el contacte entre dues unitats sedimentaris: unitat de calcàries margoses i la unitat inferior de les calcàries amb carbons.

Aquestes unitats pertanyen a les anomenades Garumniense gris.

El registre fòssil de les icnites es manté en una litologia de roca calcària amb algunes bioturbacions horitzontals i restes de vegetació abundant.

L´entorn de sedimentació s´ha interpretat com una extensa plana fangosa que evolucionà progressivament a ambients més diversificats (torba, sediments de riu,...).

Edat: Cretaci (Campaniense Maastrichtiense).

El jaciment conté un nombre estimat d'unes 80 icnites, que es presenten com epirrelieves en la superfície de la pedra calcària.

Totes les icnites son atribuïdes presumiblement a sauròpodes. Hi ha diversos rastres dominant les impressions dels membres anteriors.

A Espanya hi ha 240 jaciments d’icnites o petjades de dinosaures. D'aquests, 127 estan a La Rioja; 67, a Castella i Lleó; 17, a Catalunya; 13, a Astúries; 11, a Aragó; i cinc, a València.

MINA ESQUIROL Vallcebre (Barcelona) 42º 11’ 27.00” N – 1º 50’ 36.80” E

El lloc està situat en una zona restaurada d'una antiga explotació minera abandonada.

Cal circular per la carretera de Manresa al túnel del Cadí (C-1411),fins trobar 35

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Totes les icnites son atribuïdes presumiblement a sauròpodes.

MINA TUMÍ Vallcebre (Barcelona) 42º 11’ 59.0”N- 1º 47’ 32.00” E

FUMANYA SUD Vallcebre (Barcelona) 42º 10’ 45.65”N – 1º 47’ 39.70”E

El lloc està situat en una zona restaurada d'una antiga explotació minera abandonada.

Cal circular per la carretera de Manresa al túnel del Cadí (C-1411),fins trobar l'encreuament entre la central de Cercs i Guardiola de Berguedà, per accedir a la carretera BV-4025 que porta fins a Sant Corneli i Fígols.

Cal circular per la carretera de Manresa al túnel del Cadí (C-1411),fins trobar l'encreuament entre la central de Cercs i Guardiola de Berguedà, per accedir a la carretera BV-4025 que porta fins a Sant Corneli i Fígols.

Seguint aquest camí, un cop passada la cruïlla de Fumanyà, a uns 8,5 Km hi ha una pista de terra en bon estat a la ma dreta.

Per aquesta pista s´arriba al jaciment de Coll de Fumanya Sud. Marc geològic: pertany al tram basal de la Formació Tremp, el lloc es troba en el contacte entre dues unitats sedimentaris: unitat de calcàries margoses i la unitat inferior de les calcàries amb carbons.

Aquestes unitats pertanyen a les anomenades Garumniense gris.

Edat: Cretaci Superior (Maastrichtiense).

Mes de 2.300 icnites es conserven sobre una superfície de calcària margosa, inclinada a uns 60º.

Algunes icnites conserven les impremtes de les ungles.

Es troben 34 rastres individuals de animals quadrà pers, que es considera son el comportament gregari dels animals.

Les empremtes son de saura-podes, possiblement Titanosaures.

Algunes àrees del lloc tenen una degradació avançada (descomposició de la roca i esllavissaments) que afecta algunes icnites.

Seguint aquest camí, un cop passada la cruïlla de Fumanyà, a uns 8,5 Km hi ha una pista de terra en bon estat a la ma dreta. Per aquesta pista cap a Vallcebre s'arriba al jaciment, que es troba al costat nord del Torrent del Coll de Pradell.

Marc geològic: el lloc es troba en el contacte entre dues unitats sedimentaris: unitat de calcàries margoses i la unitat inferior de les calcàries amb carbons.

Aquestes unitats pertanyen a les anomenades Garumniense gris.

El registre fòssil de les icnites es manté en una litologia de roca calcària amb algunes bioturbacions horitzontals i restes de vegetació abundant.

L´entorn de sedimentació s´ha interpretat com una extensa plana fangosa que evolucionà progressivament a ambients més diversificats Edat: Cretaci (Campaniense Maastrichtiense).

Al jaciment han estat identificats 70 icnites dintre de un mínim de dos rastres, conservades aquestes impressions en calcària margosa.

Aquest lloc té un registre fòssil de plantes

36

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

importants: 5 restes de motlles de troncs i algunes impressions de fulles.

CINGLES DEL BOIXADER (Barcelona)

Fígols

FUMANYA NORD Vallcebre (Barcelona) 42º 11’ 24.60”N – 1º 47’ 57.00”E

L'accés és difícil per anar en aquest lloc.

Està situat en una fàcies arenoses i micra conglomerats, que representen la última successió de material fluvial de la formació de Tremp (fàcies Garumnienses del Cretaci superior).

Edat: Maastrictiense superior.

El lloc està situat en una zona restaurada d'una antiga explotació minera abandonada.

Cal circular per la carretera de Manresa al túnel del Cadí (C-1411),fins trobar l'encreuament entre la central de Cercs i Guardiola de Berguedà, per accedir a la carretera BV-4025 que porta fins a Sant Corneli i Fígols.

Almenys tres empremtes es troben en aquest lloc.

Totes es presenten com hiporrelleus a la base d'una capa de micra conglomerat.

Dues de les petjades presumiblement atribuïdes a ornitòpodes, mentre que la tercera pertanyien a un sauròpode.

L'estat de conservació de les icnites es bo i no s´espera una degradació significativa a curt termini

Seguint aquest camí, un cop passada la cruïlla de Fumanya, a uns 8,5 Km hi ha una pista de terra en bon estat a la ma dreta. Per aquesta pista cap a Vallcebre s'arriba al jaciment.

Marc geològic: el lloc es troba en el contacte entre dues unitats sedimentaris: unitat de calcàries margoses i la unitat inferior de les calcàries amb carbons.

Aquestes unitats pertanyen a les anomenades Garumniense gris en la formació Tremp, corresponent el mantell inferior del Pedraforca.

COLL DE JOU Saldes (Barcelona) 41º 13’ 32.60”N – 1º 42’ 32.70”E

Edat: Cretaci Superior (Maastrichtiense).

Més de mil petjades sorgeixen en una superfície aproximada de 15.000 m ².

Representat un mínim de 5-6 rastres atribuïdes a sauròpodes.

En algunes àrees del lloc, on el sistema de fractura és més densa, la descomposició de la roca és evident.

Agafant la carretera B-400 cap a Gósol, segueix un camí asfaltat que porta a un camí no asfaltat, que condueix a la zona minera de Coll de Jou, on està situat el lloc, a l'oest del torrent de Cal Ninot.

37

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

El jaciment pertany al tram basal de la Formació Tremp (Fàcies Garumniense).

Garumnienses de la Formació Tremp.

Dita unitat consisteix en una successió de lutites y arenis cas rogenques amb algunes petites intercalacions de guixos.

Edat: Cretàcic superior (Maastrichtiense).

Un conjunt de 8 petjades, de dimensions considerables, que formen part d'un rastre.

Un segon grup el formen més d'una dotzena de relleus erosionats de dimensions més reduïdes, dels quals només en un es veuen clarament dos dits.

El conjunt de 8 gravats son atribuïts a ornitòpodes.

S'ha suggerit que les pistes més petits podien corresponen a exemplars mes joves.

L'estat de conservació de les petjades és regular.

L'erosió ha causat la pèrdua d'agudesa d'alguns temes i la pèrdua d'altres.

La major icnita ha desaparegut per actes de vandalisme.

Es troben fòssils de plantes, ostracodes, gasteròpodes i restes de vertebrats.

Les calcàries y marges representen un ambient sedimentari de transició (planura fangosa).

El jaciment te una extinció de sobre 70 m² i damunt d’una superfície calcària es troben unes 70 icnites en dos rastres individuals.

Edat: Campaniense – Maastrichtiense.

L´estat de conversació és regular.

Algunes parts del jaciment es troben afectades per un estat de meteorització avançat.

MATA DEL VIUDÀ

Àger (Lleida)

MASIA DEL MARULL Camarasa (Lleida) 41º 59’04.50”N – 0º 54’ 22.40” E Difícil accés. Uns 500m abans d'arribar a la població de Corçà hi ha un camí sense asfaltar arribant fins al Mas de l'Hereuet.

Des d'aquest punt cal seguir cap al sud, pel Molinell d' en Lluís i travessant el Barranc Gros i l'Obaga del Molinell fins arribar al Barranc de la Maçana.

Una vegada en aquest barranc, cal anar al Barranc de la Mata de la Viudà, que segueix una direcció aproximada nordsud.

Pujant a pocs metres per aquest barranc, és troba un altre petit barranc que puja en direcció est.

En aquest es troba estrats de arenis ca que conserven les icnites.

No existeix cap camí que porti fins el jaciment.

El lloc de uns 40 m ². correspon a la segona unitat de la nominada fàcies

El lloc està situat a uns dos quilòmetres al nord-est de la vila de Figuerola de Meià.

A la Masia del Marull s'accedeix per la pista que uneix Fontllonga amb Santa Maria de Meià.

Del Mas, a uns 100 mts en direcció a Fontllonga, surt un camí cap al nord, passeig per fer a peu, que traspassa la

38

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Coma de la Dona i arriba al peu del turó conegut com "Rebolloa".

El lloc està situat al vessant sud d'aquest turó.

Marc geològic: es conserven fòssils del sostre d'un estrat de gruixuts gresos i conglomerats, que formen part de la unitat inferior de la formació de Tremp.

Aquesta unitat està format per calcàries i margues amb colla tions menors de gresos i conglomerats.

conserva els fòssils, ha estat interpretat per reflectir un ambient costaner, pantanosa, deposicional d'aigua salobre i aigua oxigenada.

Edat: Cretaci Superior (Campanià Superior).

S’han documentat 98 icnites damunt duna superfície de 300m² , d’un estrat al voltant de 1200m ².

Es tracta de icnites bicirculars, amb una mitjana profunditat de 10 cm, presenta dos tipus de diferents mides de dinosaures Sauròpodes.

L'estrat és intensament bioturbat per l'acció d'invertebrats i els propis dinosaures (dinoturbació).

Edat: Cretaci Superior (Maas-trichtiense Superior).

Damunt d’uns estrats de uns 500m ² , es conserven 30 icnites que formen depressions redonetes i en las que no es distingeixen detalls de la anatomia autopodial.

Són representats com a mínim dos tipus de dinosaures: un gran i un petit sauròpode.

L´estat de conservació de les petjades és regular.

La majoria són plenes de sediments actuals i presents evidents indicis d'erosió.

LA POSA Isona i Conca Dellà (Lleida) 42º 07’ 34.60”N – 1º 04’ 36.70”E

LA MASSANA Camarasa (Lleida) 41º 56’ 48.70”N – 0º 52’ 27.00”E

Sortint d´Isona per la carretera L-511 (Isona - Coll de Nargó), en el punt quilomètric 3,3 hi ha un trencall, una pista, senyalitzada, cap al sud, que mena en un quilòmetre a l'Obac de La Posa, on hi ha el santuari de la Mare de Déu i, davant seu, un camp d'empremtes de rajades a uns 100 m de l’ermita .

El jaciment està a una pendent mitjana orientada nord-oest damunt d’un estrat de roca arenis ca grisenca, en una franja de uns 270x40 m Edat: Cretaci Superior (Maastrichtià).

El jaciment es un conjunt de des de 2000 marques d´alimentació de rajades fetes en un ambient de plana costera.

Les seves empremtes son en forma còncava amb els contorns arrodonits.

El jaciment està situat al peu de la carretera de C-147 (carretera de Balaguer a França), a l'altura del lloc conegut com "la Solana dels Mallols", entre els municipis de Camarasa i petjades de Fontllonga.

Format en un estrat calcari gris que

39

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

L´estat de conservació de les empremtes és regular amb sediments actuals i presents evidents indicis d'erosió.

COSTA ROIA (Lleida)

que porta fins a la masia de Cal Gassó i el Tossal del Gassó.

Quan es troba un encreuament, abans d´arribar a Ca l'Isidre, hi ha que prendre la direcció de Cal Jou. El jaciment es troba a uns 100m de Cal Jou en direcció est.

La zona de aquesta formació arriba a 275 metres de potència i es compon principalment de pissarres i cossos canaliformes de gresos i conglomerats Les icnites que corresponen a dinosaures, es troben en una superfície de 15m ², sobre un gres color clar i de gra molt fi, que correspon a la fase de rebliment d'un canal del riu.

Aquest canal forma part de les seqüències continentals i la transició de la formació de Tremp (fàcies Garumniense).

Edat: Maastrichtià.

L´estat de conservació és bastant deficient i les icnites es deterioren amb molta velocitat. L'estrat que conté pateix una erosió ràpida accelerat per un sistema de petites esquerdes.

Isona i Conca Dellà

L’accés al jaciment de La Costa Roia es regular.

Agafant a partir del punt quilomètric 3 de la carretera de Orcau, (LV-5112) s´agafa el Camí Dels Lledons fins crear el Torrent del Carant y el Barranc de la Font de Gassol. Poc abans d´arribar al Camí Dels Espinovells, es té que prendre el camí que , en direcció nord, passa por el marge oest del turo de Costa Roia.

Damunt del turo es troba el jaciment de icnites.

Edat: Maastrichtià superior.

El marc geològic correspon a fàcies origen fluvial. L’icnita es conserva a la base d'un paleocanal format per arenisques de gra gros, que erosiona en un estrat d'argila.

ORCAU Isona i Conca Dellà (Lleida) 42º 09’ 52.20”N – 0º 59’ 23.90”E

Les icnites corresponen a dinosaures ornitòpodes, amb un estat de conservació regular.

El cos de l’arenisca que conserva la icnita es fractura i en perill de despreniment.

El jaciment es troba a 2 Km a l´Est del poble d´Orcau.

L’accés es fàcil. Abans d´arribar a Figuerola d'Orcau des de Tremp per la carretera C-1412 hi ha un encreuament en direcció a Orcau (carretera LV-5112).

Uns 500m abans d'arribar a Orcau hi és una corba a l'esquerra, que surt un camí no asfaltat en direcció a les plantacions d'ametlla.

TOSSAL DEL GASSÓ Abella de la Conca (Lleida) L’accés al jaciment es difícil.

Partint des de Isona en direcció nord-est per la carretera L-511, es troba a 2.5Km un desviament en direcció Abella de la Conca que hi ha que seguir durant uns 2 Km, fins trobar un desviament , una pista

40

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Seguint aquesta carretera durant uns 300 metres es troba el lloc situat en una forta pendent.

Les icnites es troben en un paquet de vuit nivells (amb un gruix que van des de 10 a 30 cm) de pedra calcària micriticas bioturbated amb caròfits, situat a la base de la formació de Tremp (també conegut com a fàcies Garumnienses).

La capa que contenen fòssils s'interpreta com a pertanyents a un mitjà de transició, on predominava el ambients d'aiguamolls i de "llacuna".

Fòssil: en el nivell IV, del qual sorgeixen uns 60 m 2, és tenir reconeguts tres tipus de icnites tridàctiles petjades que no formen rastre.

Partint d´aquestes s'han definit representats: dos icnogèneres i icnoespècies. Ornithopodichnites magna i Orcauichnites garumniensis.

El tercer tipus de petjades es pot atribuir a un animal de quatre potes, possiblement un sauròpode.

L´estat de conservació és pobre. La capa calcària ha experimentat un important procés de dissolució que s'ha destruït la majoria dels detalls que feia possible identificar les icnites.

Deixem el vehicle a la casa de colònies de Santa Maria de Meià i agafem la pista que parteix pel darrera de l'església.´ Anem seguint aquesta pista durant uns 800m fins que a la nostra dreta trobarem una petita pista més estreta i en mal estat la qual agafarem (això es per fer drecera i estalviar-nos un bon tros de la pista per vehicles).

Mentre ascendim ja divisem sobre nostre el castell d'Ariet. Continuem fins que fem cap a La Creueta, on ens tornem a ajuntar amb la pista original.

Als pocs metres ja trobem a la dreta el desviament per visitar la torre, que encara queda en peu, del castell d'Ariet.

Desfem el camí fins tornar a la pista la qual als pocs metres es bifurca, i on nosaltres agafarem el camí de la dreta.

Al cap d'un kilòmetre veure a la nostra esquerra una series de cases en runes.

Des d'aquí parteix el corriol que, en descens, ens dura fins a la roca, en una superfície marcant un fort pendent, on podrem observar un jaciment paleontològic d'icnites (petjades de dinosaure), Les icnites que corresponen a dinosaures, es troben en una superfície de uns 40 m ², sobre un gres color gris.

Edat: del Cretaci final Maastrichtià superior .

L´estat de conservació es bastant deficient i les icnites es deterioren amb molta velocitat.

VALL D´ARIET Artesa de Segre (Lleida) 41º 58’ 34,00”N – 0º 59’ 00.70”E

L'estrat que conté pateix una erosió ràpida accelerat.

41

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

VALL DE MANYANET (Lleida)

carretera asfaltada menor en direcció Viver i Serrateix.

Sarroca

Les icnites o petjades fossilitzades de la comarca del Pallars Jussà (dins del municipi de Sarroca) estan distribuïts en dues zones que corresponen a dos ambients diferenciats: una zona fluvial i un altre aigües no confinades.

Aquests dos paleoambients haurien estat l'hàbitat de diferents grups de tetràpodes durant el Permià.

Els Tetràpodes (terme d'origen grec que significa "quatre potes") són els primers vertebrats que posaren els peus damunt de terra, pulmons desenvolupant pulmons per recollir l'oxigen de l'atmosfera i transformant les aletes a potes, però amb un cicle de vida que encara està molt vinculada a la ambients aquàtics.

S'han identificat diversos rastres d'animals tetràpodes de entre 280 i 290 milions d'anys enrere, que representen les restes fòssils més antigues de Catalunya.

Corresponen als diferents grups d'amfibis i rèptils primitius, dins els que s´han identificat icnites de sinàpsids, el grup que més tard donaria lloc als mamífers.

Dos quilòmetres endins i abans d´arribar al paratge del Soler del Geumar, cal desviar-se a la dreta cap a una pista forestal que porta fins a la Roca de la Rella.

El lloc es troba en un camp a l´Est del paratge de La Roca de la Rella, al capdamunt d´una petita cinglera formada per roques. El jaciment compren una franja de uns 300 m ², Les icnites es troben a diversos nivells damunt de formacions calcaris, una calcaria micrítica amb notable bioturbació horitzontal i vertical i esquerdes de dessecació.

Edat final de l´Eocè , principis de l´Oligocè Les icnites corresponen generalment a carnívors i ungulats com els perissodàctils i els artiodàctils que presenten epirelleus còncaus sobre el nivell calcari i altres una morfologia subovalada lleugerament rectangular.

L´estat de conservació de les icnites es força variable.

LA ROCA DE LA RELLA (PuigReig) 41º 58’ 34.00”N – 1º 51’ 23.00”E

VILANOVA DE L´AGUDA - PONTS (Lleida) 41º 53’ 37.28’’N; 1º 12’ 23.061’’E.

L’accés al jaciment es realitza a través de camins rurals.

L’aflorament està situat al SO de Ponts, al marge dret (venint de Calaf) de la carretera C-1412, prop del quilòmetre 3, en que sembla una extracció abandonada, molt fàcil d'identificar.

Des de l´entrada sud a Puig- Reig en direcció a Can Marsal, es desvia una

42

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

un rinoceròtid. que podria ser de la talla d'Aceratherium filholi o A. velaunum.

AGRAMUNT (Lleida) Als voltants de la població d'Agramunt (Montfalcó d'Agramunt, Almenara i Montgai) s'hi han trobat diversos jaciments que han lliurat icnites que s'han atribuït a mamífers i ocells.

Se n'han pogut determinar sis noves formes: Entelodontipus viai, Bothriodontipus agramuntí, B. rovirai (suiformes).

Plagiolophustipus montfakoensis (perisodactii), Creodontipus rnongayensis i C. almenarensis (carnívors).

Es van descriure dos nous icnogèneres i dues noves icnoespècies: Bothriodontipus agramuntí, deduït mitjançant dinou icnites com a un artiodàctil 1 de talla gran, amb petjada tetradàctil i dígits prims acabats amb ungles esmolades.

Entelodontipus viai, a partir de vuit icnites didàctics, formades per dues impressions subparal.leles d'igual llargada. Correspondria al gènere Entelodon, un suïforme, trobat al jaciment de Rocallaura.

A mes d'aquestes icnites corresponents a mamífers, es van descriure un conjunt de tretze petjades tridàctils atribuïdes a ocells, sense arribar més lluny en la seva determinació.

Uns anys més tard, Santamaria, López i Casanovas (1989-90) publiquen els resultats del seu estudi sobre les icnites mastològiques dels voltants d'Agramunt, corresponents a quatre nous jaciments 1 mitjançant el qual, a més trenta-vuit noves icnites atribuïdes a Bothriodontipus agramuntí, icnoespecie descrita l'any 1982 per Casanovas i Santafé. es descriuen quatre noves formes: Bothriodontipus rovirai, trenta-cinc icnites tetradàctils.

Plagiolophustipus montfalcoensis, perisodactii paleoterid (avantpassats dels cavalls), del qual s'estudiaren dues icnites tridàctils. Creodontipus mongayensis i C. almenarensis, dues icnites tetradàctils

Una mica més a l’Est es troba el poble de Vilanova de l’Aguda.

Les icnites es troben sobre un estrat amb un fort pendent, gairebé vertical 70º orientat al Sud. L’estrat té un gruix de 10-12 cm.

El material litològic de l’estrat és un gres de gra fi, de color ocre per fora i grisos per dins, es desfà i trenca amb molta facilitat com a conseqüència, per una banda, de la gran verticalitat de l’estrat, i dels materials tous (lutites) que té a sota, que gairebé no el sustenten perquè s’erosionen molt fàcilment amb la pluja.

L’edat dels terrenys és cenozoica, entre l’eocè i l’oligocè (entre 33 milions d’anys i 37 milions d’anys), dins el priabonià.

En molts casos les icnites tenen al seu voltant un trencament radial del material, el que fa pensar que la petjada es va produir sobre un material (fang) una mica sec, que es va fracturar en ser trepitjat.

Tots els animals són quadrúpedes, i en la majoria dels casos la petjada corresponent a l’extremitat posterior està sobre la petjada corresponent a l’extremitat anterior (el peu trepitja on havia trepitjat la mà del mateix costat).

Hi ha rastres amb marques molt més profundes que altres i amb un tampany de gambada més gran (animals més grans), i d’altres més petites (animals més petits).

Un conjunt d'icnites tetradàctils atribuïdes a un cànid proper a Cynodictis, un altre grup d'icnites tetradàctils atribuïdes a un fèlid proper a Nimravus o Eusmilus, i finalment unes icnites tridàctils probablement corresponents a

43

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

digitígrades de cada icnoespècie corresponents a carnívors creodonts, propers a les actuals hienes.

Totes aquestes zones Paleontològiques, estan regulades i protegides per la Le 9/1993 de 30 de Setembre, del Patrimoni Cultural Català.

Referències bibliogràfiques -

-

-

-

Institut de Paleontologia ―M. Crusafont‖ Museu de la Conca Dellà. www.dinoslevante.com. www.icp.cat (Institut Català de Paleontologia) www.pallarsjussa.net/catala/cultura (Museu de Ciències Naturals de Tremp) www.fpiei.es Secció de Geo-paleontologia de l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI) www.cercs.net Museu de les Mines de Cercs Centre d'Interpretació Paleontològic, Geològic i Miner i M.A. www.parc-cretaci.com Museu de la Conca Dellà Pàgina Cataluña prehistórica. El último hogar de los dinosaurios fotos Yacimiento de icnitas de la Posa (Servicios Editoriales Georama) ABC.ES Madrid09/02/2016 Un equipo de investigadores ha identificado en el Valle de Manyanet (Sarroca, Lleida) las huellas fósiles más antiguas de Cataluña Jean Le Loeuff y Albert Martínez GEOGACETA, 21 : 151-153 (1997) Afloramiento de icnitas de Titanosauridae en la zona de Fumanya (Maastrichtiense, Pirineo oriental) CAUS, E.; CORNELLA, A.; GALLEMÍ, J.; GILI, E.; MARTÍNEZ, R. & PONS, J.M. (1981): Field guide: Excursions to Coniacian-

-

-

-

44

Maastrichtian of South Central Pyrenees.

Publicacions de Geologia de la Universitat Autònoma Barcelona, 13: 1- 70; Bellaterra.

SIMÓ, A.; PUIGDEFÀBREGAS, C. & GILI, E. (1985): Transition from shelf to basin on an active slope, Upper Cretaceous, Tremp area, southern Pyrenees. [A:] 6th European Regional Meeting, Excursion Guidebook: M.D. Milà & J. Rosell (Eds.): 63-108; Lleida.

GALOBART, À. FONDEVILLA, V., VILA, B., OMS, O. (2016). "Skin impressions of the last European dinosaurs" Geological Magazine pp.

1–6. doi: 10.1017/S0016756816000868.

Feist,M. y Colombo,F. (1983) Géo. Méd. 10: 303-326.

Le Loeuff,J. (1993) Rev. Paléobio. vol. esp.7, 105-117.

Masriera,A. y Ullastre,J. (1983) Géo. Méd. 10: 283-290 Martínez,A. (1991) Map. Geo. 1:25.000. ICC. (inéd) Powell,J.E. (1992) in Sanz y Buscalioni. Inst.

J.Valdés, Act. Ac. 4:165-230 Thulborn,T. (1990) Dino. tracks. Chapman & Hall.

Vergés,J y Martínez,A. (1988) Act. Geol.

Hisp. 23:95-106.

Viladrich,L. (1986) L'Erol,18 (Berga).

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

PALEONTOLOGIA GENERAL APP FOSSILME Claudio Muñoz FossilMe es tu herramienta para catalogar, clasificar y compartir fósiles. Dispone de una base de datos de geologías, basada en la International Commission on Stratigraphy, y más de

25.000 registros taxonómicos a nivel de género. Además FossilMe te permite compartir e intercambiar tus fósiles con muchos otros usuarios que comparten tu afición.

¡No te lo pienses más y crea tu propia colección para llevarla en la palma de tu mano!

45

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

¿Qué puedes hacer con la FossilMe? - Gestionar tu propia colección de fósiles (hasta 50 fósiles en versión gratuita) - Consultar las colecciones de tus amigos - Añadir una fotografía a cada uno de tus fósiles - Incluir la geología de tus fósiles - Indicar la taxonomía de tus fósiles - Añadir tus sitios privados y vincularlos a los fósiles de tu colección - Geo posicionar fósiles y sitios - Visualizar tus fósiles en un mapa privado - Solicitar ayuda en la comunidad FossilMe para identificar fósiles - Compartir vuestra colección con la comunidad FossilMe - Market para intercambio y venta de fósiles - Sincronización de datos en la nube: tus datos nunca se perderán

- Sincronización multi dispositivo: gestiona tu colección en varios dispositivos Privacidad total en cuanto a localizaciones y sitios de tus fósiles Los usuarios premium además podrán: - Añadir fósiles sin límites - Añadir hasta 6 fotos para cada fósil o sitio - Fósiles privados: añade fósiles a tu colección que no serán visibles para nadie - Modo offline: gestionar tu colección sin conexión a internet, podrás añadir nuevos fósiles, sitios, fotos y geoposicionar todo este contenido

46

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Todos los usuarios tienen asegurada la privacidad de sus sitios, localización de fósiles y datos personales sensibles.

Además, los usuarios premium pueden añadir sus fósiles de forma totalmente privada para que no los pueda ver ningún otro usuario.

FossilMe garantiza que todos los datos proporcionados son almacenados en una base de datos que cuenta con los niveles de seguridad de acurdo a la norma oficial vigente.

NOTICIES PALEONTOLÒGIQUES Antonio Lopez Ros Un nou descobriment revoluciona l’arbre genealògic dels dinosaures.

Un estudi recent fa una proposta revolucionària al voltant de l’origen i evolució dels dinosaures, cosa què suposaria una reorganització completa de les classificacions actuals. La nova teoria ha estat desenvolupada per investigadors de la Universitat de Cambridge i publicada en el número 543 (març de 2017) de la revista Nature.

Des de fa més d’un segle els dinosaures s’han classificat en dos grups principals:

els ornitisquis caracteritzats per una estructura pèlvica similar a la de les aus i els saurisquis amb una pelvis semblant als rèptils. En el primer grup trobem els ornitòpodes com l’Iguanodont i els dinosaures amb cuirassa com el Triceratops o l’Estegosaure.

Els saurisquis agrupen els grans carnívors teròpodes, com el tiranosaure i els sauròpodes gegants com el diplodocus o el brontosaure.

47

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

La nova classificació proposta pels investigadors de Cambridge estableix una relació directa entre els ornitisquis i els teròpodes, de forma que els dos resten dins un nou grup anomenat Ornithoscèlida. D’altra banda, en el grup dels saurisquis romanen els grans sauròpodes que els paleontòlegs britànics agrupen amb una de les espècies més antigues, els herrerasaures.

La nova classificació està basada en la troballa de fins a 21 característiques anatòmiques comunes entre ornitisquis i teròpodes, la qual cosa implica l’existència d’un ancestre comú.

L’estudi situa l’origen dels dinosaures a l’hemisferi nord en contra del que es

pensava fins ara, ja que la majoria dels seus membres basals, es a dir, les espècies fundadores van habitar terres septentrionals.

Els herrerasaures es converteixen en el parent més proper dels sauròpodes, tot i que els primers son carnívors i els segons herbívors. Aquest treball suggereix que els teròpodes i herrerasaures van desenvolupar la seva condició de carnívors de forma independent. Ara cal veure com els paleontòlegs acullen aquesta original i provocadora reavaluació dels orígens i les relacions entre els dinosaures.

Descobreixen petjades d’una espècie desconeguda de rèptil que va viure fa 247 milions d’anys Primerament aquestes icnites s’havien atribuït a dinosauromorfs, un llinatge primerenc de dinosaures, però la troballa d’icnites al Pirineu mostren que tenen relació amb un altre grup d’arcosauromorfs basals i, d’aquesta manera, es descarta la relació d’aquesta nova icnoespècie amb els dinosaures.

Una nova espècie, el Prorotodactylus mesaxonichnus, ha estat descoberta per un equip d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

Aquest rèptil va viure al Pirineu fa uns 247 milions d’anys. De moment és una icnoespècie, ja que només es coneixen les petjades fòssils sense que se sàpiga quin animal concret les va produir.

48

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

S’ha presentat una tesi sobre petits i mitjans vertebrats del Cretaci de la Formació Tremp A la Universitat Autònoma de Barcelona l’investigador Àlex Blanco va presentar la seva tesi doctoral “Diversidad de microfósiles de vertebrados en la Formación Tremp (Maastrichtiense): Aportaciones a la evolución de los ecosistemas terrestres finicretácicos el NE de la Península Ibérica”.

Aquest treball inclou la descripció de dues noves espècies de cocodrils del gènere Allodaposuchus i ha permès entendre millor la paleoecologia dels ambients aquàtics i continentals del Maastrichtià ibèric de fa entre 72 i 66 milions d’anys, així com també l’origen i la relació biogeogràfica dels vertebrats que componien aquestes faunes.

Una nova espècie de dinosaure amb un musell molt sensible La família del tiranosaure rex s’ha ampliat. Un equip de paleontòlegs ha descobert un tiranosaure de nou metres de llarg i dos metres d’alçada, el Daspletosaurus horneri, que va viure a la regió de Montana als Estats Units fa uns 75 milions d’anys.

La investigació conclou que aquesta espècie va evolucionar directament del Daspletosaurus torosus, un parent

geològicament més antic mitjançant l’anagènesis, forma evolutiva de transformació gradual en una nova espècie. Aquest procés poc comú en els dinosaures explicaria també una altra troballa: els tiranosaures tindrien la cara semblant a una màscara escamosa, sense llavis i un musell d’una alta capacitat de sensibilitat tàctil com els cocodrils.

Subhasten un Zarafasaura oceanis Si ningú ho impideix serà subhastat a París un fòssil d’esquelet de Zarafasaura oceanis complet en un 75%, cosa poc habitual. Pertany a la família dels plesiosaurios. Les autoritats del marroc estan fent gestions perquè sigui retornat, atès que consideren aquestes restes fòssils com les més importants descobertes l’any 2011 a la mina de fosfats d’Ulad Abdun, a prop de la ciutat de Juribga, s’han

convertit en un símbol nacional i tenen un gran valor científic i estratigràfic.

Des del Marroc diuen que les restes van ser expoliades peça a peça i tretes il·legalment del país però el propietari ho nega i afirma que les va comprar a la fira de fòssils de Munich.

49

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Les nostres publicacions.

Pots accedir a les nostres publicacions anteriors a la web de la secció de paleontologia, http://fossilpremiaaecc.jimdo.com/publicacions. Trobaràs els nostres butlletins així com les publicacions dels membres de la nostra associació.

Edita: Ass. D’Estudis Científics i Culturals,

Camí Ral, 54

08330 Premià de Mar - correu electrònic aecc_cultura@yahoo.es

50

AECC-Associació d’Estudis Científics i Culturals – Butlletí núm. 7 – Any 2017

Fes-te’n soci, simpatitzant o col·laborador.

51