Paleo-Butlletí nº 4

PALEO - BUTLLETÍ SECCIÓ DE PALEONTOLOGIA DE L’AECC

NÚM. 4

2013

Associació d’Estudis Científics i Culturals secció de paleontologia Premià de Mar Activitats Jornades Excursions Tallers Tot relacionat amb la paleontologia

ACTIVITATS REALITZADES ___________________________________________ Participació en la Fira del Sant Jordi de Premià de Mar. Una vegada més, l’AECC ha estat present a la fira de Sant Jordi de Premià de Mar. En aquesta ocasió hem presentat el 3r butlletí de la secció de paleontologia. A la nostra paradeta, a banda de llibres i butlletins, s’han pogut observar fòssils, com una costella de Mamut, hem venut minerals i collarets de dents de Tauró. Molts alumnes d’escoles de Premià han pogut gaudir del mon de la paleontologia i nosaltres els hem pogut aclarir alguns dubtes. S’ha complert el nostre objectiu, fer arribar la paleontologia a tothom.

Jornades Sortides paleontològica.

Participació en la VIII edició de la Fira del Mar a Premià de Mar. El 6 i el 7 d’octubre es va celebrar la VIII edició la Fira del Mercat del Mar. La secció de paleontologia va preparat tallers per als nens i activitats com la d'observar micro fauna amb els binoculars. També vàrem preparar una mostra de coralls fòssils marins de diferents èpoques geològiques molt visitada pel nombrós públic assistent.

Aquest any hem gaudit de la col·laboració de més membres de la secció, amb la qual cosa s’ha donat un millor servei d’explicacions als interessats i curiosos. Això fa palès que la secció creix de mica en mica.

Fira del Mar 2012 Jornadas i sortidas.

Des de l’abril passat la secció de paleontologia ha estat molt activa, hem realitzat tres jornades d’identificació i dues sortides de grup. Hem de dir que en aquestes activitats cada vegada som més afeccionats que col·laboren per poder-ne fer més.

Sortida de grup

PETIT ESTUDI. _______________________________________________________ APORTACIONS A LA IDENTIFICACIÓ I CONEIXEMENT DE biarritzensis D’Archiac, 1846

Chlamys

Introducció En els jaciments de l’eocè mitjà de Catalunya és freqüent trobar representants del gènere Chlamys, molt sovint en estat fragmentari. De vegades es poden trobar exemplars sencers amb les dues valves i amb les dues aurícules conservades. Una de les espècies de Chlamys que es troben amb més quantitat és Chlamys biarritzensis d’Archiac 1846. L’objectiu d’aquest estudi es entendre la seva morfologia, la seva classificació i el seu mode de vida.

Sistemàtica • Fílum: Mollusca (Linnaeus, 1758) • Classe: Bivalvia (Linnaeus, 1758) • Subclasse: Pteriomorphia (Beurlen, 1944) • Ordre: Pectinoida (Gray, 1854) • Superfamíla: Pectinoidea (Rafinesque, 1815) • Família: Pectinidae (Rafinesque, 1815) • Subfamília: Chlamydinae (Teppner, 1922) • Gènere: Chlamys (Bolten in Röding, 1798) Espècie tipus: Chlamys islandica (Müller,1776) • Espècie: biarritzensis (D‘Archiac, 1846) (acull sinonímia amb C. thorenti D‘Archiac, 1846) i C. subtripartitus D‘Archiac, 1847)

Etimologia Chlamys biarritzensis (D’Archiac, 1846) va ser assignada al gènere Pecten en la descripció original de D’Archiac, on apareix com a Pecten biaritzensis nov. sp. Pel que fa a l’etimologia, el terme grec chlamys, nom femení llatinitzat, designa una capa de llana curta semicircular enganxada a l’espatlla amb un fermall que es deixava caure lliurament i formava unes sinuositats als extrems. El terme fa referència a la forma de les costelles de l‘animal. El nom d’espècie, l’adjectiu biarritzensis, deriva de Biarritz, població del sud-oest de França d’on provenien els exemplars que d’Archiac va utilitzar per a descriure i il·lustrar l’espècie.

Fig. 1. Tres exemplars de Chlamys biarritzensis D’ Archiac, 1846 del bartonià d’Osona. Mesures (en mil·límetres, altura per amplada): Fig. 1A: 32 x 27 (exemplar lleugerament desgastat en el marges); Fig.1B: 34 x 32.4; Fig. 1C: 28.5 x 26.3.

Escala= 1cm

Fig. 2. Morfologia de Chlamys biarritzensis i esquemes de com realitzar els mesuraments (adaptat de Cox et al., 1969 i Jiménez et al., 2007) A: vista de la valva dreta; B: vista de la valva esquerra; C: marge ventral on s’observa la convexitat de les valves; D: detall de l’ornamentació de l’aurícula anterior.

Llegenda: H = altura o diàmetre umbo-pal·lial, W=

Descripció Si s'ha trobat una petxina fòssil i es sospita que és Chlamys: com s'ha de mirar? Què s'ha d’observar? Com es pot arribar a identificar l’espècie? Primerament s'ha d’orientar.

La manera més fàcil de fer-ho en el cas d’exemplars sencers és observant les aurícules, altrament anomenades “orelles”. Les aurícules són dissimètriques, és a dir, no coincideixen ni en la forma, ni en l’ornamentació, ni en les dimensions. L’ aurícula llarga és l’anterior i la curta, la posterior Fig.2A, 2D.

Si se situa l’aurícula llarga a la dreta, s’obté una vista de l’exterior de la valva dreta Fig.2A i la valva esquerra seria l’oposada Fig.2B. Sota l’aurícula anterior hi ha el sinus bissal Fig. 2A. En Chlamys biarritzensis, la forma és orbicular i tendeix a ser lleugerament més alta que ampla, els marges laterals són desiguals i la disposició de les costelles tendeix a l’obliqüitat. La mitjana de les dimensions seria de 28, 9 mm (Abad, 2001), amb tendència a major altura que amplada. De la regió umbonal Fig. 2A surten un nombre variable de costelles radials, que de mitjana en aquesta espècie serien unes 23-25 amb un mínim de 19 i un màxim de 29 (Abad 2001). En la Fig. 1 es poden observar tres exemplars amb unes dimensions i un nombre de costelles (24-25) que es corresponen amb aquesta descripció. L’espai intercostal és lleugerament menor que l’amplada de les costelles Fig.2B. L’ornamentació de les costelles i dels espais intercostals és molt variable en l’espècie. Prop del marge ventral, les costelles s’eixamplen.

Paleoecologia Evidentment no es pot comprovar com vivia exactament Chlamys biarritzensis, però és factible fer-ne una reconstrucció aproximada mitjançant l’observació dels seus trets morfològics, que es corresponen amb els dels membres del gènere Chlamys actuals.

Serien, per tant, bivalves epibentònics suspensívors, és a dir, que vivien en el substrat del fons marí sense enterrar-se i que s’alimentaven dels nutrients en suspensió en la columna d’aigua. Del bissus, situat sota el sinus bissal, sortirien uns filaments d’origen orgànic que mantenien la petxina enganxada al substrat dur (grava, roca, fins i tot l’ancoratge de les algues). Sembla que la finalitat d’aquests filaments seria mantenir la petxina ben orientada en relació al corrent d’aigua per tal de d’afavorir-ne el flux, ja que s’alimentarien filtrant els nutrients (Cox et al., 1969). Mirant les espècies actuals del gènere, aquests filaments segurament no eren massa forts i fàcilment l’animal podia desenganxar-se com a resposta a l’amenaça d’un predador o amb finalitats migratòries (Vahl, O. and B. Clausen, 1980) i nedar per la columna d’aigua mitjançant l’obertura i tancament ràpids de les valves que produiria un corrent en jet. La dissimetria i convexitat de les valves Fig. 2 C amb la presència d’una incisió bissal molt profunda i la major grandària de l’aurícula dreta en relació a l’esquerra representen una adaptació a la fixació bissal, que en els membres del gènere Chlamys es manté durant tota la vida (Waller, 2006).

Figura 3. A: Chlamys aff. infumata; B: Chlamys biarritzensis; C: detall de l’ornamentació de les costelles de l’exemplar B augmentat. D: detall de l’ornamentació de les costelles de l’exemplar A augmentat. Dimensions (en mm, altura per amplada): exemplar A: 19.3 (amb una estimació d’ altura aprox. de 20mm) x 19.3; exemplar B: 21.3 x 19.1; nombre de costelles en exemplar A: 28; en B: 22.

Diferències amb altres gèneres dins la mateixa família

Figura 4. A: Chlamys biarritzensis del bartonià d’Osona ( Fig. 2); nombre de costelles VD : 24; B: Chlamys aff. pradellensis de l’eocè inferior d’Osca. Dimensions (altura per amplada en mm) : 27.4 x 27.3. Nombre de costelles VD: 38

Si comparem els membres del gènere Chlamys amb altres membres del la família Pectinidae*, com ara Aequipecten o Pecten, podem observar diferencies morfològiques que respondrien a diferències en el mode de vida. Les valves en Pecten, per exemple, són diferents: la valva dreta, inferior, és convexa mentre que l’esquerra és més plana o, fins i tot, lleugerament còncava, ja que la majoria del membres d’aquest gènere, que de juvenils també viuen agafats pel bissus al substrat dur, d’adults viuen lliures en el substrat sorrenc encaixats (recessing) en un buit que formen en la sorra utilitzant un mecanisme de corrent en jet que també els permet moure’s per sobre el substrat.

Aequipecten, per la seva part, presenta una incisió bissal menys profunda que Chlamys, té les valves més simètriques i les dues aurícules tenen pràcticament les mateixes dimensions, ja que d’adult viu recolzat sobre la sorra (reclining) però pot ancorar-se puntualment fabricant filaments bissals (Waller, 2006).

Diferències amb altres especies Pel que fa a Chlamys subtripartita D‘Archiac 1847, l’espècie es va descriure i il·lustrar originàriament a partir d’exemplars de la zona de Biarritz seguint criteris d’ornamentació. Posteriorment va passar a ser considerada per alguns autors com a subespècie de C. biarritzensis (Wozny, 1977) i actualment, pel que fa al jaciments catalans, on les dues formes coexisteixen, les formes que presenten una ornamentació semblant a la descrita per a la subespècie subtripartita es poden considerar ja sigui com a varietats interespecífiques o com a individuals atribuïbles al desgast ( Abad, 2001).

A banda d’això, hi ha diverses espècies de Chlamys en els jaciments eocens catalans, així com també en l’eocè de la zona sud pirinenca. Les dimensions, la relació entre l’altura i amplada, els espais intercostals, juntament amb el nombre de costelles i el seu gruix i ornamentació ens donaran la clau per distingir espècies.

Estadísticament, les dues especies més freqüents en els jaciments catalans serien Chlamys biarritzensis i Chlamys infumata Lamarck, 1806. Totes dues tenen unes dimensions semblants. Tanmateix, C. infumata és menys elevada i presenta un major nombre de costelles, que pot arribar fins a 35 amb una mitjana de 24 a 30 i que són més fines que en C. biarritzensis (Abad, 2001) Fig. 3B. En La Figura 3 es presenten dos exemplars de Chlamys de l’eocè del Bages. En Fig. 3 A, s’observen característiques pròpies de Chlamys infumata. La comparació amb l’exemplar de C. biarritzensis Fig 3B, amb pràcticament les mateixes dimensions, permet constatar la presència d’un major nombre de costelles.

C. infumata és una espècie que morfològicament s’assembla molt a C. pradellensis Doncieux, 1911 documentada en l’eocè inferior de la zona de Roda, a Osca, on també hi ha documentada Chlamys aff. infumata (Martinus, 1983) Fig. 4B. La distinció no és fàcil donat que hi ha poques diferències clares entre aquestes dues espècies. Tanmateix, una d’elles seria la relació altura-amplada, que en C. pradellensis tendeix a ser gairebé igual (Abad 2001). En Fig. 4 es poden observar de forma comparativa l’exemplar de C. biarritzensis il·lustrat en Fig.2 al costat d’un exemplar del eocè inferior de Roda (Osca) que presenta unes característiques que l’acosten a Chlamys pradellensis, tot i que podria també considerar-se com a propera a C.infumata. *Gèneres actuals en revisió constant. Exemple: Chlamys varia (Linnaeus, 1758) ha passat recentment a Mimachlamys varia (Linnaeus, 1758) Ref: Gofas, S. (2012). Mimachlamys varia (Linnaeus, 1758). Accessed through: World Register of Marine Species at http://www.marinespecies.org/aphia.php?p=taxdetails&id=236719 on 2012-09-28

Bibliografia: Abad , Antonio 2001. Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesis doctoral. Accessible a: http://www.tdx.cat/TDX1004102-145010/ Cox, L.R., Newell, N.D., Boyd, D.W., Branson, C.C., Casey, R., Chavan, A., Coogan, A.H., Dechaseaux, C., Fleming, C.A., Fritz Haas, Hertlein, L.G., Kauffman, E.G., Myra Keen, A., Larocque, A., Mcalester, A.L., Moore, R.C., Nuttall, C.P., Perkins, B.F., Puri, M.S., Smith, L.A., Soot-Ryen, T., Stenzel, H.B., Trueman, E.R., Turner, R.D. y Weir, J. 1969. Bivalvia. A: R.C. Moore (ed.), Treatise on Invertebrate Paleontology, part N, volumes 1, 2, Mollusca 6 , Geological Society of America and University of Kansas, 951 pp.

D’Archiac, m. A. 1846, Description des fossiles recueillis par M. Thorent dans les couches à nummulines des environs de Bayonne. Mem. Soc. Geol. France, ser. 2, T. 2, N. 4.

D’Archiac, m. A. 1847, Description des fossiles du groupe nummulitique recueillis par M. S.-P. Pratt et H. J. Delbos aux environs de Bayonne et de Dax. Mem. Soc. Geol.

France, ser. 2, T. 3 N. 6.

Jiménez, A. P., Aguirre, J. i Rivas, P. 2009. Taxonomic study of scallops (Pectinidae: Mollusca, Bivalvia) from Pliocene deposits (Almería, SE Spain). Revista Española de Paleontología, 24 (1), 1-30.

Martinius, A. W. 1995, Macrofauna associations and formation of shell concentrations in the Early Eocene Roda Formation (southern Pyrenees, Spain). Scripta Geologica, 108.

Vahl, O. and Clausen, B.1980. Frequency of swimming and energy cost of byssus production in Chlamys islandica (O. F. Müller). ICES Journal of Marine Sciences 39 (1): 101-103

Waller, Thomas R. 2006. Phylogeny of families in the Pectinoidea (Mollusca: Bivalvia): importance of the fossil record. Zoological Journal of the Linnean Society, 148, 313-342.

Wozny, E. (1977). Pelecypods from the Upper Eocene of East Poland . Acta Paleontològica Polonica 22(1):93-112

Altra bibliografia consultada: Diccionari de la llengua catalana 2ª edició. http://dlc.iec.cat/ Diccionari de Zoologia. http://www.xtec.cat/centres/a8031711/depcn/dicczoo1.htm#E World Register of Marine Species at http://www.marinespecies.org Todd, Jonathan A., Molluscan Life Habits Databases. Consultable a http://eusmilia.geology.uiowa.edu/database/mollusc/mollusclifestyles.htm . Última actualització: març de 2001 Universitat d’Upsala , Early Evolution and Diversification of Life. Publicacions online. Consultable a http://www.palaeontology.geo.uu.se/Kurser/Livets/molluscs02.pdf Agraïments: A Jordi Sánchez per haver dedicat el seu temps a ensenyar-me com presentar la informació.

A Xavier Castellà pels seus valuosos comentaris al primer esborrany.

A Enric García per haver-me suggerit el tema.

A Silvio Domínguez per la seva ajuda.

EXPOSICIONS, MOSTRES I FIRES ______________________________________ Museu d’arqueologia Cehegín, noves sales de paleontologia.

El passat mes de Juny, el museu arqueològic de Cehegín va obrir tres noves sales dedicades a la paleontologia, amb més de 2000 exemplars que han ampliat considerablement l’oferta que tenien amb fòssils de la comarca. Les noves sales portaran el nom de Miguel Ángel Galve, qui ha donat la majoria de fòssils que hi podem trobar. L’exposició, que es pot visitar tots els dies de 10:30 a 13:30 hores, compta amb fòssils donats per la nostra secció. Podeu contactar al telèfon 968 742 525.

ELS NEANDERTALS EUROPEUS ______________________________________ Alan Mann-Bruno Maureille 2007, P.P 69-85 Interpretació d’en Francesc Morera, prehistoriador El Neandertal, és un europeu, Europa és la seva terra original i la terra on es va extingir.

Les formes neandertal anés més arcaiques estan en aquest continent. El seu destí i el nostre, estan íntimament lligats (quan nosaltres arribem, ells triguen poc a desaparèixer, entre altres raons).

En aquest article veurem només els Neandertals de l’últim període cronològic a Europa, la seva dispersió geogràfica i quins elements fòssils es coneixen..

Aquest article no jutja la posició filogenètica dels Neandertal, si pertanyen o no a la nostre espècie, encara que hi ha un fort debat sobre la qüestió...

L’ESPAI GEOGRÀFIC L’Europa dels Neandertals, es considerava al Paleolític Mitjà, com un Atzucac del continent Eurasiàtic, les condicions climàtiques de la zona, el gel, la neu i el Permafrost dels Alps, no els varen privar el pas per les valls dels rius. És important saber que el territori europeu no era el mateix que el que coneixem ara, el nivell del mar estava uns 120 metres per sota de l’actual i les capes de gel cobrien gran part del territori.

ELS NEANDERTALS, DES DE QUAN? Primer cal establir les bases clares del que és un Neandertal arcaic o no. Existeix una forta controvèrsia, tant a nivell morfològic com a nivell cronològic. En aquest article ens decidim per considerar un trencament en la glaciació de Würm (ja uns 120.000 anys b.p.), es a dir, que tots els Neandertals entre 120.000 i 30.000 anys b.p (quan considerem la seva extinció) es consideren moderns. Inclús podem considerar en la mateixa línia els de l’interglacial Riss-Würm, com Krapina o Saccopastore Aquests Neandertals anomenats “Würmians” tenen trets morfològics comuns, apomòrfics (derivats) del seus ancestres anomenats Preneandertals. Amb tots aquests es permet establir unes relacions filogenètiques entre grups de fòssils no contemporanis.

Existeixen 56 jaciments amb restes de Neandertals “Würmians” a França: a la Dordonya, el Lot, languedoc, midi pyrénnés, Poitu-Charentes, Provence costa Blava i Rhone-Alps, els mes coneguts, entre d’altres són, les situades al llar del riu Vézere i Dordogne i al sud dels Alps: • • • • • • • •

FONT DE GAUME LE MOUSTIER LA FERRASSIE LA COMBE GRENAL ARCY-SUR-CURE LA CHAPELLE AUX SAINTS LA QUINA SAINT CESAIRE

Entre d’altres, sobretot situats al llarg del riu Vézere i Dordogne i al sud dels Alps.

ALGUNES XIFRES... I ALGUNS CRANIS, DENTS I TROSSOS. El 30% dels jaciments amb restes Mosterianes i Neandertals de tot el món, estan a França, de 21 Sites, en traiem 56 jaciments, però si parlem de registre fòssil, encara es mes punyent, el 70 % del registre es troba a França, això no vol dir res, i més tenint en compte que a altres països com Itàlia, Croàcia i Espanya, s’han trobat alguns esquelets de Neandertals i de Preneandertals (Krapina, La Sima de los Huesos o Monte Circeo, per exemple) El tipus de terra, roques i vegetació pot en qualsevol moment determinar el trobar més o menys fòssils en determinades èpoques.

Ara us ensenyo una petita taula amb restes fòssils trobades classificades per sexe, edat, cultura lítica i tècnica de talla (fig. 1).

FIGURA 1

PAIS ALEMANYA FRANÇA FRANÇA FRANÇA FRANÇA UCRAÏNA UCRAÏNA CÀUCAS FRANÇA FRANÇA

ESQUELET FELDHOFER 1

SEXE MASCLE

LE MOUSTIER 1 MASCLE LA CHAPELLE AUX SAINTS 1 MASCLE LA FERRASSIE 2 FEMELLA

EDAT ADULT JOVE ANCIÀ ADULT

TÉCNICA DE TALLA ???

LEVALLOIS DISCOÏD LA QUINA LEVALLOIS LEVALLOIS DISCOÏD BIFAÇOS ???

LEVALLOIS

INDUSTRIA MICOQUIÀ??

MUSTERIA EV. MUSTERIÀ LA Q. MUSTERIÀ LA F.

MUSTERIÀ TÍPIC LE MOUSTIER 2 ???

NOUNAT KLIK-KOBA 1 MASCLE ADULT MICOQUIÀ EST. KLIK-KOBA 2 ???

I ANY MICOQUIÀ EST. MEZMAISKAYA1 ???

PERINAT MICOQUIÀ EST. SAINT CESAIRE 1 FEMELLA ADULT XATELPERRÓN XATELPERRONIÀ ROC DE MARSAL 1 ???

3 ANYS LEVALLOIS??? MUSTERIÀ TÍPIC

Petita mostra de jaciments amb individus fòssils neandertals, la majoria de la Técnica de talla, es Levallois d’origen mosterià o micoquià, el de datació mes jove, saint Cesaire, presenta una tècnica diferent de talla, levallois en base laminar i una industria diferent, sobre làmina en comptes de sobre lasca anomenada Xatelperronia. (nota Francesc Morera) La majoria d’aquestes troballes, són en abrics o coves, algun però molt escàs i estrany a l’aire lliure., en canvi alguns dels preneandertals, MAUER, SWANSCOMBE, SACCOPASTORE, BIACHE SAINT VAAS... son a l’aire lliure.

BIOLOGIA I CULTURES El gran problema de la paleoantropologia, és el registre fòssil, ja que és escàs, la majoria son dents, un esquelet prou sencer encara que esmorcilat de Le Moustier, alguns -pocscranis, una pelvis a KEBARA (Proper Orient).

Això comporta dificultats a l’hora de poder discernir edats, sexe, etc... no obstant això gràcies a algunes troballes de dents de llet, s’han descobert individus prematurs, i gràcies a la pelvis ben conservada de Kebara, s’intueix un fort dimorfisme sexual.

Per poder conèixer l’edat prematura, ens basem en les fase d’erupció de les dents de maduració o permanents, en el sexe si tenim la pelvis, en l’obertura del canal de part, molt acusat en les femelles de Neandertal donat el gran volum cranial dels seus individus.

Altres maneres de veure l’edat dels fòssils és mitjançant les seves patologies, així l’anomena’t “vell de la Chapelle”, gairebé no te dents i una forta artrosi.

Podem considerar que en general, un adult Neandertal Europeu, és un individu d’ossos robusts, fort i resistent, amb una alçada mitja similar a l’actual, bastant fornit i “xaparro” amb una gran musculatura. Aquesta forma física afavoria la seva vida en el seu entorn, fred i sec, al esser tant compacte, podia reduir al mínim la pèrdua de calor corporal (avui en dia els Esquimo-aleutians, tenen una estructura que permet això, no vol dir però que siguin similar als Neandertals).

A Europa, totes les restes d’un entorn Mosterià, tenen característiques epimòrfiques dels seus avantpassats, és a dir, arcaiques, que reflecteixen la robustesa esquelètica – muscular i la potencia del aparell masticatori.

El vell de la Chapelle aux Saints

Shanidar, proper Orient

CONCLUSIÓ (Francesc Morera) L’home de Neandertal, és un tipus que va evolucionar en el temps i en el espai, dels individus mes antics amb fortes apomorfies dels seus avantpassats fins als mes moderns de fa uns 30.000 anys, han evolucionat tant morfològicament com culturalment, mosterià, micoquià, Xatelperronià.... en l’època del seu descobriment, finals del segle XIX inici del XX, quan encara existia debat entre les teories evolucionistes d’en Darwin front les creences religioses, se’ls va poc mes que ridiculitzar, se’ls pintava com uns micos deformes que caminaven sobre dues cames i que eren poc intel·ligents, aquesta va ser la gran errada dels seus descobridors, que fins fa relativament poc temps i gràcies a descobriments com mostres d’art, enterraments... no es va redimir l’error.

Els Neandertals siguin o no de la nostra mateixa espècie (gran discussió científica...) son intel·ligents, tant com per tenir una religió, si mes no una acceptació del mes enllà, una ment abstracta, una capacitat d’evolució social adaptada a les necessitats del seu entorn, una apreciació de l’art i cura dels seus progenitors, el cervell mes voluminós que el nostre de mitjana i probablement algun tipus de llenguatge articulat (s’ha trobat un os hioides que demostra aquesta capacitat).

Nen Neandertal, representació a partir dels cranis coneguts

NOTÍCIES PALEONTOLÒGIQUES _____________________________________ Descobreixen al Pallars Jussà un jaciment amb les restes de dinosaure més grans trobades al Pirineu.

El Museu de la Conca Dellà i l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) han començat durant el 2012 els treballs d'excavació a un nou jaciment al municipi d'Isona i Conca Dellà.

Aquest jaciment, descobert per dos veïns de Basturs, compta amb restes d'ossos fòssils (dos tíbies i un fèmur) de mides excepcionals de fa entre 65 i 70 milions d'anys. La mida de les restes són les més grans trobades al Pirineu. Pel que els investigadors han pogut observar, les restes pertanyen a dinosaures herbívors del grup dels hadrosaures, coneguts com a dinosaures amb bec d'ànec.

D'aquests dinosaures, tant ossos com petjades, se n'han trobat en molts jaciments.

Aquest jaciment, però, en serà un dels més destacats.

Aquest jaciment, com tots els que es troben a la Conca, conserva restes dels darrers dinosaures que van viure a Europa, fa entre 70 i 65 milions d'anys. Precisament és en aquesta època quan una catàstrofe planetària, tal vegada la caiguda d'un meteorit que va provocar canvis mediambientals brutals, va provocar l'extinció de gairebé totes les espècies de dinosaures. www.bondia.cat

TÈCNIQUES DE NETEJA II, EQUINODEUS ______________________________

En el darrer article, vaig comentar la manera de netejar els eriçons mitjançant aparells mecànics i elèctrics. Ens queda una tercera opció, que és la de netejar els fòssils amb una sèrie de productes químics que tot seguit comentaré, sempre comentat des de la meva pròpia experiència, és a dir: això no son uns regles del que s’ha de fer, és el que jo he aprés, com ho faig i els resultats obtinguts .

D`una manera molt esquemàtica podem citar els diferents productes químics que més s`utilitzen que són: salfumant (àcid clorhídric) l’àcid acètic, el vinagre i el l’hidròxid potàssic o més familiarment conegut com la potassa. Es poden utilitzar per separat o combinar-los per veure quin és el millor resultat. El que és evident és que s`ha d`experimentar , i el millor és fer-ho amb peces poc importants o trencades que no ens sabrà tant greu si les fem malbé .

També cal tenir molt en compte el tipus de roca o matriu en la que està contingut el fòssil, és a dir, més dura o més tova, la roca calcària compacta i dura és la més complicada de netejar, treure un fòssil d`allà dins és gairebé una missió impossible. També trobem calcària amb restes d`argiles i materials orgànics, que són més toves i podem aconseguir més bons resultats.

Altres tipus de matriu són els gresos (en castellà areniscas) també són molt complicades de netejar, penseu que són els grans de sorra marina dipositats com un sediment i que mitjançant processos químics i geològics és consoliden i compacten formant una espècie de ciment per sobre del fòssil. D’aquest procés se’n diu diagènesis .

Per últim, comentar un altra tipus de matriu: les argiles i les margues. Són les més fàcils de netejar. Tal com indica el nom estan formades per argila i la roca no està consolidada.

Normalment les argiles tenen un contingut calcari bastant elevat.

Bé, un cop feta aquesta petita explicació geològica, important a l`hora de treballar amb els fòssils, podem observar els tres exemplars de la fotografia següent que serveixen per deixar més clar aquest procés de milions i milions d`anys.

Calcària compactada .

Gresos.

Matriu Margosa.

Respecte als diferents tipus de productes químics i començant pel salfumant, cal dir que gairebé no el faig servir, perquè és extremadament agressiu. S`ha de controlar molt bé el temps que tindrem el fòssil dintre del líquid i sempre tenim que rebaixar-lo amb aigua ja que pur és massa fort. Jo he tret veritables boles deformes de dintre del salfumant per no tindre cura, això sí: cal experimentar i arriscar-nos i veure si el resultat ens agrada.

Amb una calcària compacta és efectiu per arribar on està el fòssil però per això ja tenim medis mecànics com la “dremel“ i anirem més ràpids. També és veritat que molt rebaixat pot ajudar a donar-li brillo a un eriçó que haguem netejat per un altre sistema, els bivalves amb closca també les deixa netes. Els vapors que desprèn són tòxics i el contacte amb la pell provoca cremades, cal anar amb compte.

Un exemple gràfic de lo que no s`ha de fer amb el salfumant. No ha tret gaire matriu però la closca de l’eriçó està quasi desintegrada.

Seguint la llista tenim el vinagre, és un bon desincrustant, jo l`utilitzo quasi sempre amb tots els fòssils per fer una primera netejada, sobretot els que tenen matriu margosa, fins i tot alguns amb un bany de vinagre ja queden nets i no cal aplicar-los altre producte, un del components químics del vinagre natural és l’àcid acètic, és a dir, el desincrustant, quasi és el mateix que l’àcid acètic que ens venen a les drogueries molt més car i els resultats tampoc són gaire diferents dels del vinagre.

Naturalment no podem tenir l’eriçó dins el vinagre 6, 12 o 24 hores perquè és menjarà tot el fòssil. Normalment entre 10 i 25 minuts és el màxim que jo els tinc i asseguro que els resultats són prou bons. Amb matrius més dures el resultats son gairebé nuls. També he llegit o m`han dit persones que el vinagre no és gens bo, que ataca la closca dels eriçons, però jo de moment no he tingut problemes.

Exemple de neteja amb vinagre. Abans i durant la neteja.

Ja per últim tenim la potassa (l’hidròxid potàssic, KOH). Penso que és el més utilitzat per als que ens agrada netejar els nostres fòssils i poder-los exposar en una bona col·lecció. Com tots els anteriors no fa miracles i on actua millor naturalment és en marges i argiles però també dona bons resultats amb la matriu calcària no gaire compactada. En aquest cas no és un líquid, són unes petites pastilles en forma de llentia o en forma d`escames (unes son més pures que les altres).

Amb aquest producte també cal anar molt en compte, en contacte amb la pell la crema.

El millor és utilitzar guants per manipular-la.

El procés de neteja tal i com es veu a la imatge consisteix primer en mullar el fòssil amb aigua i col·locar les pastilles damunt (mullar el fòssil amb aigua és perquè les pastilles no rellisquin) i deixar que la potassa actuï sobre la matriu desfent-la i transformant-la en una mena de fang per sobre del fòssil. Naturalment les pastilles de potassa també es desfan amb la humitat de l’aire.

Una vegada acabat el procés netegem l’eriçó amb força aigua i un raspall petit. Si veiem que encara li falta neteja, podem repetir el procés fins que el tinguem al nostre gust.

Però... compte que la potassa és molt problemàtica, si es fica per dintre de qualsevol escletxa del fòssil, l’agent químic anirà actuant desfent el fòssil i fent-lo malbé o en el pitjor del casos pot arribar a “explotar”. Bé, per tal d`evitar això, una vegada tinguem net el fòssil, neutralitzarem els efectes de la potassa amb un bany en vinagre uns minuts i, posteriorment, el deixarem en aigua tot un dia. Podem repetir el bany de vinagre, o... no remullar-lo amb aigua, deixar-lo secar uns dies i esperar que es torni blanquinós pels efectes de la potassa, llavors li aplicarem el vinagre com en el cas anterior .

Un altre petit truc consisteix en tapar amb cera fosa les escletxes de la peça. La potassa no actua sobre la cera i d`aquesta manera el protegim dels seus efectes, més tard la cera la podem treure amb aigua molt calenta .

Ja veieu que les maneres de netejar les nostres peces son diverses. Cal provar, experimentar i quedar-nos amb la que més ens agradi, combinar-les totes o combinar elements mecànics i químics, etc. Sempre ens podem equivocar i espatllar una bona peça però és el preu que hem de pagar per aprendre .

Tot seguit posaré uns quants exemples en foto de neteja amb potassa i espero que la meva petita aportació sigui de profit per a tots vosaltres.

FÒSSILS CRETÀCICS: DURANT I DESPRÉS D`UNA PRIMERA NETEJA.

-DEL TERCIARI (EOCÈ) AMB LA MATEIXA TÉCNICA.

-CRETÀCI: UNA VEGADA NETS.

Com veieu els resultats son òptims, considero sens dubte que és la millor manera de netejar els nostres fòssils, però sempre el millor consell és paciència molta paciència .

PLIOCÈ MARÍ PROP DE CASA ________________________________________ Com sabem tenim coneixements sobre aquests terrenys pliocènics des de principis del segle XIX, mols han estat els que han aportat el seu granet de sorra: els Vallejo, Bauzá, Moulin… passant pels Maureta i Thos, sense oblidar a Jaume Almera (1891, 1894, 1898, 1900, 1907), Faura (1907), Conca (1974) i arribant als Martinell-Marquina en els anys 80 fins als més recents Mañé-Abad (1998), Font (2000), Eric Baulenas (2009), entre altres, han donat a conèixer molta informació sobre aquests terrenys pliocènics.

Hi ha diversos petits punts coneguts al marge esquerre del riu Llobregat tot i que potser els més importants i usats per als estudis han estat entre d´altres els del Papiol i el Torrent Benet a Molins de Rei, al marge dret trobem l´usat per a l´estudi realitzat per Martinell-Marquina (1981) al terme municipal de Sant Vicenç del Horts i la famosa Pedrera Anna (actualment d’accés prohibit), citat per Mañé-Abad (1988) a la Palma de Cervelló.

Aquests jaciments han donat a conèixer molta diversitat i quantitat de fauna, sobretot mol·luscs però també crustacis, equinoderms, coralls, peixos, braquiòpodes, rèptils, plantes, etc.

Comentar que en aquests darrers anys l´abusiva construcció de polígons industrials, urbanitzacions i la constant explotació minera han fet desaparèixer gairebé del tot els jaciments pliocènics del Baix Llobregat.

Amb tot comentar que tots ells pertanyen al Pliocè superior (Plasencia, entre 3,4 i 1,64 milions d´anys) Alguns fets importants i de rellevant importància en aquest període geològic seran l´aparició dels primers homínids a l´Àfrica i la formació del Mar Mediterrrani.

Tractem de donar a conèixer algunes característiques dels jaciments més importants i coneguts: -El Papiol: diversos petits punts intercalats des de l´explotació minera fins l´últim tram del polígon en qüestió del poble del Papiol, diversos metres de potència que es caracteritzen per la presència de margues grises- blavoses, aquestes argiles són riques en fauna malacològica i en equinoderms. Actualment en gran reseció a causa del creixement del polígons industrials i urbanitzacions a la zona.

-Pedrera Anna: Es tracta d’una pedrera a cel obert (actualment d’accés prohibit) i que l’empresa Cementos Molins Industrial, SA explota i extreu material per a la construcció.

El jaciment està constituït per argiles i margues grises-groguenques, aquests sediments són molt rics en quantitat i diversitat de fauna pliocènica, sobretot en mol·luscs i coralls i ens menys quantitat crustacis, equinoderms i peixos.

-Torrent de Benet: després de diferents noms com Terral del Juventeny, la Riera Bonet, el Torrent de la Mariona o el Jaciment del Tarc, al nostre Torrent de Benet pots trobar qualsevol cosa però darrerament és caracteritza per donar una fauna de mida molt menuda i alguna de les espècies trobades en aquest lloc no han estat trobades en altres (al menys no he vist aquests noms citats en les llistes de material trobat en altres jaciments). Tot això en uns terrenys argilosos grisos-grocs i actualment uns dels llocs que encara es poden visitar després d´uns dies de plujes que puguin netejar una mica les terreres.

En tots ells, segurament les argiles blaves indiquen unes condicions de deposició a major profunditat, mentre que les sorres grogues indiquen condicions i aigües més someres.

Fauna malacològica més típica e interessant de cada lloc: Papiol: Conus bitorosus, Turricula dimidiata, Anadara diluvii, Callista chione, Turritella subangulata, Aporrhais uttingeriana, Natica tigrina, Natica heleciana, Polinices josephina, Nassariu cabrianensis italicus ...

Cranc del Papiol.

Cantera Anna: Semicassis intermedia, Ranella olearia, Charonnia apeninnica, Astraea rugosa, Galeoda echinophora, Cypraecasis cypraeformis, Narona lyrata, Buccinus aduncus i el famós Strombus coronatus

Diversos gasterópodes.

Torrent de Benet: Buccinum aduncum, Natica millepunctata, Mitra atava, Trunculariopsis trunculus, Cymatium affine, Phos polygonum, Nassarius serratus, Arquitectonica simplex, Tritonali erinacea, ...

Gasteròpode i dent de Tauró I quin material podem trobar amb diferència en qualsevol d´aquets jaciments: Aporrhais uttingeriana, Dentalium inaequale, Anadara diluvii, Amussium cristatum, Nassarius semistriatus, Nassarius italicus, Turritella subangulata, entre altres.

A més, trobarem equinoderms com: el Brissopsis papiolensis, púes de Cidaris cidaris i Stylocidaris affinis, dents de tauró i altres peixos, entre molta altra fauna.

Vull aclarir que aquest treball no tracta de ser cap tipus d´estudi sistemàtic ja que podrem trobar estudis del pliocè barceloní que citaré a la bibliografia.

Un altre comentari a nivell personal: ja sabeu que sóc un gran aficionat a la biologia marina mediterrània i quan passejo per les nostres platges després dels pocs però famosos temporals que de tant en tant arriben a les nostres platges catalanes a la recerca i captura d´aquests exemplars que aquests temporals llancen a les nostres platges no us mentiré, però sembla que passegi per un d´aquests jaciments pliocènics comentats.

Potser les espècies no són les mateixes, encara que algunes persisteixen en el temps com: Aporrhais pespelicani, Polinices josephina, Calyptraea chinensis, entre d´altres... però també gèneres com Cymatium, Charonia, Conus, Turritella, entre moltes altres que recullo, em fan recordar com podien ser aquests ecosistemes pliocènics; tot i que certament està citat i comentat que els ecosistemes pliocènics eren uns ambients potser una mica més càlids que el de la nostra costa mediterrània.

Bibliografía: Almera, J., 1894. Descripción de los terrenos Pliocénicos de la cuenca del Bajo Llobregat y Llano de Barcelona.

Baulenas, E., 2009. El Strombus coronatus del pliocè marí de la pedrera Anna.

Baulenas, E., 2009. EL PLIOCÈ MARÍ DEL TORRENT BENET (Molins de Rei, Barcelona).

Martinell J., i Marquina, M.J., 1981. Malacofauna pliocènica de St. Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Barcelona).

Marquina, M.J., 1988. Clavatula acuticostulata n. sp.: propuesta de una nueva especie de Turridae (Gastropoda) para el plioceno mediterráneo.

Solsona i Masana, M., 1999. Sistemàtica i descriptiva de les famílies Tonnidae, Ficidae i Cassidae (Tonnoidea, Gastropoda) del Pliocè del Mediterrani nord-occidental.

Webs de interés: http://www.fossilshells.nl/itplia01.html http://www.comune.sesto-calende.va.it/tur_cult/cheglio/pages/familiare/gasteropodi.htm http://www.echinologia.com/Specimens%20en%20vente/plioceneitalien/Gasteropodes/i ndex.htm http://www.aicon.com/wshells/cypraeidae/cypreit.htm http://www.aicon.com/plio/ph_1.htm

RUTA TURÍSTICA SÀURIA PER LA PROVÍNCIA DE TEROL ______________

Són les 7 del matí i sona el despertador. M’aixeco ben ràpid perquè avui comença la ruta que m’han regalat pel meu aniversari.

Sortim de La Portellada a les 8 del matí cap a Galve. Desprès de dues hores i 135 km arribem a la població. El parc paleontològic de Galve va ser creat l’any 1993 i es troba integrat pel Museu Municipal Paleontológico, els jaciments d’Icnitas, les maquetes de dinosaures i Legendark.

Hem d’esperar una mica i ens obren LEGENDARK, una de les subseus de Dinòpolis on vam poder veure una família d’Aragosaurus, un niu de dinosaures i vam aprendre com es preparen els ossos un cop s’han estret del jaciment.

Després vam anar al Museo Municipal Paleontológico i ens van explicar que el centre el van obrir l’any 1992 per a exposar la col·lecció de José María Herrero, fruit de la seva tasca científica. Vam poder veure una gran mostra de la riquesa paleontològica del municipi amb restes de dinosaures, mamífers, rèptils voladors, cocodrils, taurons, etc.

També vam veure una espècie única al mon l’Aragosaurus Ischaticus. Ens van ensenyar restes d’Iguanodons, d’estegosaures, d’aragosaurus, de dromeosaures i de carnosaures. També, amb el microscopi binocular, vam veure les restes minúscules dels mamífers que van conviure amb els dinosaures durant el cretaci.

Després de la visita vam fer una petita excursió pels voltants (la ruta del riu Alfambra) per veure les maquetes a escala real d’uns quants dinosaures: l’Iguanodon, l’Aragosaurus i algun rèptil volador.

Finalment, vam fer part de la ruta de les icnites de dinosaures i vam visitar el jaciment de las Cerradicas.

En aquest jaciment de petjades de dinosaure vam poder veure les icnites d’ornitòpodes, sauròpodes i teròpodes.

Fem una pausa per dinar i seguim cap a Terol i arribem a l’Hotel Spa Teruel, ens instal·lem a les habitacions i gaudim d’un meravellós SPA SAURIO, unes piscines amb tobogans ambientades en l’era juràssica.

Ens van ensenyar el gran museu paleontològic i al taller estaven restaurant unes vertebres i altres restes d’un sauròpode molt gran. També vam veure grans troncs d’arbre fossilitzats. L’endemà, dediquem tot el dia a visitar DINÒPOLIS. Vam passar tot el dia i ens ho vam passar chachi pirulí amb les diferents atraccions i espectacles.

Vam fer un viatge en el temps, vam jugar a la sala de jocs saurioparc, vam veure també el TREX, una reproducció a mida real del dinosaure que es movia, vam fer la paleosenda i vam viure el darrer minut, que és la representació de tota l’evolució de milions d’anys en un minut.

El tercer dia el vam dedicar a visitar una altra subseu del Dinópolis, el mar Nummus i la ciutat d’Albarracín que és molt maca.

Fa 150 milions d’anys Albarracín estava coberta pel mar de Tethys, precursor de l’actual Mediterrani. Vam veure molts fòssils, sobre tot, ammonites i un exemplar del depredador més gran conegut: l’impressionant LIOPLEURODON, un rèptil gegantesc que va viure als mars juràssics i les seves dents eren molt grans i li servien per caçar els animals marins que convivien amb ell.

La visita guiada que ens va fer una monitora del centre va ser molt interessant i vam aprendre molt. Ens va explicar com es formen els fòssils i quins eren els animals que poblaven aquest mar: gasteròpodes, bivals, equinoderms, esponges, braquiòpodes i una espècie d’ammonite única al món que s’ha trobat a Albarracín: l’Albarracinites albarracinensis.

Quan vam acabar vam visitar Albarracín i ens va agradar tant que ens vam quedar a dormir. L’endemà vam fer un passeig vorejant el riu i quan vam acabar ens vam ens vam dirigir cap a Rubielos de Mora i vam visitar la darrera subseu del viatge, la Regió Ambarina. El centre està construït sobre les restes d’un Konservat-Lagerstätten, un llac fossilitzat de conservació excepcional, dels pocs que existeixen al món.

Ens van ensenyar com classifiquen els fòssils els paleontòlegs i vam poder veure insectes atrapats a l’àmbar, que és la resina fossilitzada dels arbres.

En acabar la visita hi havia un petit parc infantil a l’exterior on vam poder jugar i un sorral per trobar dents de tauró del Marroc i del Sàhara. Podies buscar moltes però només et deixaven emportar dues de record cap a casa, la resta les havies de tornar a deixar amagades al sorral perquè altres nens les poguessin trobar.

Després vam sortir direcció Morella. Quan vam arribar van dinar i desprès vam visitar la ciutat emmurallada. Per la tarda vam tornar cap a La Portellada.

Han estat quatre dies de viatge molt xulos i profitosos on hem pogut aprendre moltes coses sobre els fòssils i la paleontologia.

TÉCNIQUES PER FOTOGRAFIAR FÒSSILS _____________________________ Una bona presentació visual en un exemplar ho és tot avui en dia, si tenim en compte que posem fotografies a internet a totes hores us volem donar uns petits consells pràctics per que les vostres fotos quedin el millor possible.

La tècnica que us explicaré és senzilla, costa molt poc i segur que tots ho podeu fer a casa, amb maquina reflex o compacta, segur que noteu la diferència.

Els materials que farem servir son: Un tros de tela negra, si és possible de vellut.

Un peu d’uns 20 a 30 cm. Aquest peu serà molt prim amb una base gran per exemplars petits, per exemplars grans farem servir un peu una mica més robust.

Una càmera de fotos.

Doncs si, ja està, amb això podem fer unes bones fotos. El procediment de preparació consisteix en fer un tall al centre del trosset de roba per tal de que passi el peu primet pel mig i la base del peu quedi amagada sota la tela. Aconseguirem l’alçada amb el peu per posar l’exemplar a fotografiar a la part de dalt.

Al fer la fotografia des de la part de dalt, amb el mateix exemplars tapem el peu, que ja no sortirà a la foto, al guanyar alçada afavorim que la llum es reparteixi per tots els cantons.

Per fer la fotografia amb màquines reflex es convenient fer-ho amb modo manual, posarem la F al màxim per obtenir major profunditat de camp , d’aqueta manera tindrem tot el relleu del fòssil nítid, sense parts borroses. La velocitat d’obturació, es el número de la esquerra, el podem deixar a 30, perquè afecta a la lluminositat, ja que nosaltres estem fent fotografies molt a prop dels exemplars i no ens variarà.

Quan utilitzem el peu per exemplars petits, només hem de posar una mica de plastilina a la punta del peu per posar el fòssil com vulguem i ja podem fer bones fotos.

LA FOTOGRAFIA ___________________________________________________ La fotografia correspon novament a una de les sortides del grup. En aquest cas la sortida del grup al Coll de Malla i al Santuari del Far. M’agrada aquesta fotografia perquè el/els protagonistes són una part de la secció més jove de la nostre agrupació. Un jove recol·lector de “boletes” totalment concentrat en la “feina”. I també m’agrada pel punt de vista de la fotografia, on molt encertadament el fotògraf s’ha ajupit per destacar no només al seu fill si no també els núvols i el cel com a bonic fons. Felicitar a l’Antonio López autor de la fotografia!

Autor: Antonio López

CONTACTA AMB NOSALTRES _________________________________________ Associació d’Estudis Científics i Culturals “AECC”, Camí Ral, 54, Premià de Mar, correu electrònic aecc_cultura@yahoo.com o mitjançant la pàgina web de la secció http://fossilpremiaaecc.jimdo.com/, aquí trobareu les activitats programades així com fotografies de les sortides, etc.

ELS DIBUIXOS DELS PETITS __________________________________________

Mar de Tethys, Joan Lopez Monreal 7 anys.

SUMARI

____________________________________________________________

Activitats realitzades:

Enric García

Petit estudi: - Chlamys biarritzensis

Gemma Siurinyach

Exposicions, mostres i fires: -

Museu arqueològic de Cehegín, Murcia.

Enric García

Els Neandertals europeus:

Francesc Morera Alcaraz, prehistoriador-evolució humana.

Notícies paleontològiques:

Enric García

Tècniques de neteja II, equinoderms:

Javier Bustos

Pliocè marí prop de casa :

Xavier Castellà

Ruta turística sàurica per la província de Teruel:

Àlex i Antonio López

Tècniques per fotografiar fòssils:

Enric García

Els dibuixos dels petits.

Mar de Tethys:

Joan López Monreal

La fotografia:

David Gámiz

Correcció:

Antonio López

Edita: Ass. d’Estudis Científics i Culturals,

correu electrònic aecc_cultura@yahoo.com

Camí Ral 54, 08330 Premià de Mar