EM DIC...
Teresa de Calcuta Els desheretats són els meus germans
Carmen Gil Mercè Galí
Em dic... Teresa01_12.qxd
3/1/08
11:55
Página 2
(TEXT BLACK plancha)
Projecte i realització Parramón Ediciones, S.A. Direcció editorial Lluís Borràs Ajudanta d’edició Cristina Vilella Text Carmen Gil Traducció Àtona. Centre d’edició, S.L. Il·lustracions Mercè Galí Disseny gràfic i maquetació Zink Comunicació S.L. Direcció de producció Rafael Marfil Producció Manel Sánchez Segona edició: febrer 2008 Teresa de Calcuta ISBN: 978-84-342-2822-1 Dipòsit Legal: B-1.292-2008 Imprès a Espanya © Parramón Ediciones, S.A. – 2005 Ronda de Sant Pere, 5, 4ª planta 08010 Barcelona (Espanya) Empresa del Grup Editorial Norma de América Latina www.parramon.com La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol recurs o procediment, comprenent-hi la impressió, la reprografia, el microfilm, el tractament informàtic o qualsevol altre sistema, resten prohibides sense permís escrit de l’editorial.
Hola... Em dic Agnes Gonxha Bojaxhiu, tothom em coneix com a Teresa de Calcuta. Mai no m'ha agradat parlar de mi, i ni tan sols he llegit els llibres que s'han escrit sobre la meva persona. Però ara faré una excepció, per vosaltres, perquè els joves sempre heu ocupat un lloc preferent en el meu cor. Vaig dedicar la meva vida als més pobres d'entre els pobres. A canvi, en vaig rebre molt més del que havia donat. Em van transmetre la seva alegria i la seva llibertat. Em van demostrar que podem gaudir del que ofereix la vida sense necessitat de posseir. Em van donar lliçons de generositat i de solidaritat. Em van regalar constantment el seu somriure. Vaig intentar aportar el meu gra de sorra en la lluita contra la injustícia: en el món n'hi ha uns quants que tenen molt, però n'hi ha molts que viuen amb ben poca cosa. En aquesta lluita sempre em van acompanyar les Germanes de la Caritat i milers de persones disposades a col·laborar. Sempre em van encoratjar i em van retornar la fe en l'ésser humà en els moments difícils. S'ha parlat molt de la fortalesa d'una dona tan menuda i amb un aspecte tan fràgil com jo. Us explicaré un secret. La força de l'esperit em venia directament de Déu. Vaig creure en Ell amb moltíssima fe durant tota la vida i Ell mai no em va abandonar.
18 / Em dic... L'hinduisme és una religió que ret culte a un munt de déus. Però en destaquen tres: Brahma, que és el creador del món; Vishnú, que n'és el conservador, i Shiva, que n'és el traductor. De segur que alguna vegada heu vist una imatge de Brahma, un déu multicolor i amb molts braços. Tots els déus viuen al cel més alt, que es troba al cim d'una muntanya inaccessible als éssers humans: el mont Neru. Els hindús creuen que quan una persona mor la seva ànima torna a néixer en un altre cos. Això s'anomena reencarnació. Si una persona no s'ha portat bé en la seva vida ni en les anteriors, quan mori es reencarnarà en un animal o en un intocable. Què és un intocable? No us preocupeu, ja us ho explicaré més endavant, perquè els intocables van ser els que van ocupar el meu cor a l'Índia. Si, contràriament, el karma és positiu, és a dir, que la persona s'ha portat bé en aquesta vida i en les anteriors, llavors l'ànima es reencarnarà en el cos d'un membre d'una de les castes privilegiades (sacerdots, mestres, nobles, guerrers...). La fita és aconseguir la perfecció després de reencarnacions successives per reunir-se amb el déu Brahma.
Les castes i els intocables Segons l'hinduisme, les persones es divideixen en quatre castes i cadascuna en té l'origen en una part del cos de Brahma: brahmans (sacerdots o mestres), que tenen l'origen en el cap; kshartriya (nobles i guerrers), l'origen dels quals es troba en els braços; vaisya (comerciants), que procedeixen de l'estómac, i sudra (artesans, obrers i camperols), que conformen la casta més baixa i pertanyen als peus de Brahma.
ksh art riy a
brahmans
vaisya
sudra
34 / Em dic... No va ser gens fàcil comunicar a les germanes de Loreto la meva decisió d'abandonar-les. N'hi va haver que van plorar una estona força llarga i d'altres es van dur un disgust tan gran que van haver d'allitar-se. És evident que al Loreto House m'estimaven i em trobarien a faltar. Però va ser molt difícil aconseguir els permisos. Després de moltes cartes, viatges, gestions de sacerdots que creien en el meu projecte i un any sencer d'espera, va arribar, finalment, l'autorització per abandonar Loreto durant un any. Molt il·lusionada, vaig dirigir-me a una botiga de Calcuta i vaig comprar tres saris blancs amb franges blaves. Em vaig treure l'hàbit negre de les germanes de Loreto i, el 16 d'agost del 1948, amb cinc rúpies a la butxaca, vaig pujar a un tren cap a Patna, on vaig passar una temporada fins que vaig adquirir els coneixements mèdics que necessitava. El que més em costava era agafar els nadons. Eren tan petits i fràgils...! I em feia tanta por fer-los mal! Amb la resta no vaig tenir cap problema. Vaig aprendre a posar injeccions, a prendre la pressió, a canviar embenatges... I sobretot, vaig aprendre com n'era, d'important per a un malalt el tracte afectuós. Una carícia, un somriure, un gest de tendresa feien més efecte, de vegades, que el medicament més bo. No vaig passar gaire temps a Patna. Ja havia esperat massa. De seguida que em vaig sentir més o menys preparada, vaig tornar a Calcuta.
En sortir va dir als manifestants que només ens expulsaria del Nirmal Hriday quan aconseguissin que les seves mares, les seves germanes i les seves esposes fessin el que nosaltres estàvem fent. Una cosa semblant va passar amb els sacerdots brahmans que tenien cura del temple de Kali. Al començament es van oposar de manera rotunda a la nostra presència. Pensaven que era una profanació al temple de Kali. Fins que un dia n'hi va haver un que es va presentar a la llar amb una malaltia greu i contagiosa. Va ser atès amb tant amor i respecte que, quan ja estava curat, es va dirigir a la resta i els va dir: «Nosaltres rendim culte a una Kali de pedra, però aquesta és una Ma-Kali real, una Kali de carn i ossos.»
Les llars infantils Hi havia moltes coses a fer. Per sort, el nombre de Germanes de la Caritat augmentava i els col·laboradors de totes les religions i procedències socials eren cada vegada més nombrosos. Gràcies a tota aquesta ajuda, el 23 de setembre del 1955 vam inaugurar el Shishu Bhavan, la primera d'una sèrie de llars infantils. De primer, només era un edifici humil en el qual recollíem un grup de nens abandonats. N'hi havia que els havíem trobat als abocadors o tirats pel terra a les andanes. I ploraven tant! Necessitaven menjar i un bon bany; però, sobretot, necessitaven que els amanyaguessin. Eren nens malalts, abandonats per les famílies perquè no podien alimentar-los, fills de mares solteres que no serien acceptats per les famílies, retardats mentals...
Em dic... Teresa de Calcuta «Tot i que em dic Agnes Gonxha Bojaxhiu, tothom em coneix com a Teresa de Calcuta. Mai no m’ha agradat parlar de mi, i ni tan sols he llegit els llibres que s’han escrit sobre la meva persona. Però ara faré una excepció, per vosaltres, perquè els joves sempre heu ocupat un lloc preferent en el meu cor. He dedicat la meva vida als més pobres i n’he rebut a canvi alegria i esperança.»
Premi Crítica Serra d'Or Juvenil de Coneixements 2005
www.parramon.com
,!7II4D4-cciccb!
Col·lecció guardonada amb el
Altres títols Marco Polo Leonardo da Vinci Albert Einstein Saint-Exupéry Gandhi Alexandre el Gran Vincent van Gogh Jules Verne Mozart Cleòpatra Picasso Miguel de Cervantes Shakespeare Marie Curie Charles Chaplin Charles Darwin John Lennon
ISBN 978-84-342-2822-1
A partir de 9 anys