EM DIC...
Mar e Cur e La radioactivitat em va regalar dos premis Nobel
LluĂs Cugota Luisa Vera
Projecte i realització Parramón Ediciones, S.A. Direcció editorial Lluís Borràs Ajudanta d’edició Cristina Vilella Text Lluís Cugota Traducció Àtona. Centre d’edició, S.L. Il·lustracions Luisa Vera Disseny gràfic i maquetació Zink Comunicació S.L. Direcció de producció Rafael Marfil Producció Manel Sánchez Primera edició: setembre 2005 Marie Curie ISBN: 84-342-2824-6 Dipòsit Legal: B-34.809-2005 Imprès a Espanya © Parramón Ediciones, S.A. – 2005 Ronda de Sant Pere, 5, 4ª planta 08010 Barcelona (Espanya) Empresa del Grup Editorial Norma www.parramon.com La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol recurs o procediment, comprenent-hi la impressió, la reprografia, el microfilm, el tractament informàtic o qualsevol altre sistema, resten prohibides sense permís escrit de l’editorial.
Hola... Sempre he volgut saber el perquè de les coses. De petita, quan vivia a Varsòvia, o de més gran, quan vaig anar a París, volia saber per què les coses eren com eren. Cada dia descobria un món nou. Cada nit em rondava pel cap un munt de preguntes sense resposta. Com que volia ampliar els meus coneixements vaig anar a la universitat. I em vaig casar amb en Pierre, amb el qual vaig compartir aquesta mateixa actitud davant la vida. Fruit d’aquesta unió vam tenir dues filles precioses. Vaig viure una època de grans canvis per a la ciència. Es diu que en aquells anys vam fundar de nou la física, i potser hi ha quelcom de cert en aquesta afirmació. Després va venir el reconeixement internacional. Vaig ser la primera dona que es va doctorar i que va ser professora de ciències a la prestigiosa Universitat de la Sorbona. Vaig obtenir dos premis Nobel, en Física i en Química, com a reconeixement per les meves aportacions a aquestes disciplines del saber. Reis, presidents i acadèmics requerien la meva presència. Us he de confessar que tot allò em complaïa... Però sempre em va acompanyar el record de l’època de l’estudi. Aquell estudi esgavellat en el qual en Pierre i jo vam passar una pila d’hores preguntant-nos quin podia ser aquell element químic que emetia unes radiacions tan sorprenents. El vam anomenar poloni. Després vam descobrir el radi. Vam dir que aquell fenomen era la radioactivitat. Sempre vam creure que la radioactivitat era una propietat interna d’un àtom inestable, d’un àtom que guardava un munt de sorpreses... i d’energia.
34 / Em dic... La mostra de bismut es comportava com el bismut, però atès que era radioactiva i el bismut no ho és, havia de contenir algun altre element, tot i que en quantitats molt petites. El juliol del 1898, aquest element desconegut va ser batejat amb el nom de poloni, evidentment en honor del meu país, Polònia. En Pierre va estar d’acord amb aquesta idea. Mig any més tard, el desembre, l’element desconegut inclòs en la mostra de bari el vam identificar com el radi. El poloni i el radi eren dos nous elements de la taula periòdica, amb propietats totalment diferents, però que compartien la facultat de ser intensament radioactius. També haig d’assenyalar que més endavant el nostre bon amic André Debierne va detectar l’actini, un nou element radioactiu, que va obtenir d’un precipitat de ferro a partir de la separació de la pechblenda.
Aconseguir 0,1 grams de radi no és una tasca fàcil Però una cosa és identificar un nou element químic i una altra, molt diferent, aïllar-lo dels compostos en els quals sol presentar-se barrejat.
Marie Curie / 35 A més, cal aconseguir una quantitat suficientment pura per tal d’estudiar-lo amb garantia d’èxit. Aquesta exigència, en el cas del radi, va durar tres anys, però si ens referim al poloni, no ho vam aconseguir mai. I amb el radi, vam assolir la fita gràcies a algunes ajudes procedents de científics amics i d’institucions molt diverses. Semblava que jugàvem amb una mica d’avantatge. Les propietats del radi despertaven un gran interès en la ciència i la indústria. La qüestió és que necessitàvem grans dosis de pechblenda per obtenir unes quantitats ínfimes de radi. El govern d’Àustria ens va proporcionar una tona de pechblenda, amb l’esperança que trobéssim alguna utilitat a aquest residu de les seves mines. També vam obtenir set tones més de pechblenda de la qual s’havia extret l’urani. Vam tractar tot aquest material industrialment, en grans quantitats, la qual cosa ens va permetre accelerar força el procés. Després, l’extracte de clorur de bari obtingut de la pechblenda el vam sotmetre a cristal·litzacions successives. En cada pas obteníem cristalls més radioactius i, per tant, més rics en radi. El procés era lent, és cert, però sabíem que anàvem per bon camí! Tres anys més tard, per primera vegada, vam disposar d’un decigram (0,1 g) de clorur de radi pur. Semblava una quantitat petita, però per a nosaltres era un tresor. Llavors, vam determinar que el pes atòmic del radi era de 225, i el del bari, de 137. Vam tardar vuit anys més a aïllar el radi en estat pur.
50 / Em dic...
El preu de la fama i el naixement d’Ève En Pierre es trobava molt feble aquell desembre i no vam poder desplaçar-nos a Estocolm per recollir el premi Nobel. L’Acadèmia Sueca ens va animar a presentar en el futur una comunicació sobre els nostres treballs. Vam anar a Suècia el 1905 i en Pierre va pronunciar un discurs molt emotiu. Va repassar els nostres estudis sobre la radioactivitat, va alertar del perill que suposava el mal ús de les fonts radioactives i va concloure en un to optimista, tot assenyalant els possibles beneficis que podia proporcionar a la humanitat. La concessió del premi Nobel va alterar totalment les nostres vides. Un munt de gent ens volia veure, ens demanava articles i sol·licitava la nostra presència per impartir conferències arreu del món. Els fotògrafs ens perseguien a casa i a la feina. Tanta publicitat i tants requeriments ens atabalaven; no ens agradaven perquè ens treia temps i ens distreia de la feina. Podem dir que vam perdre un any amb tantes intrusions i distraccions. Finalment,
Marie Curie / 51 després d’uns quants contratemps, en Pierre va ser anomenat professor de física de la Sorbona. Hauria d’ensenyar els fonaments de la física, la química i la història natural a alumnes de primer curs de medicina. A mi em van anomenar cap de laboratori, d’un laboratori que ens van prometre immediatament, però vam haver d’esperar dos anys més per veure’l equipat. A més, el desembre del 1904 va néixer la nostra segona filla, Ève.
La tràgica mort d’en Pierre De mica en mica semblava que la vida ens mostrava la seva cara més amable. La feina a la Universitat començava a donar fruits, en Pierre semblava que es trobava més animat i les nostres filles creixien felices. Però aquell dia de la primavera del 1906 va ser nefast. En Pierre va treballar tot el matí al laboratori. Va sortir a l’hora acostumada per dinar amb l’associació de professors de la facultat de ciències. Després havia de passar per la biblioteca a recollir uns llibres. Recordo que plovia a bots i barrals i que els carrers estaven negats.
Em dic... Marie Curie «Amb el meu marit, en Pierre, vam passar una pila d’hores preguntant-nos quin podia ser aquell element químic que emetia unes radiacions tan sorprenents. El vam anomenar poloni. Després vam descobrir el radi. Vam dir que aquell fenomen era la radioactivitat. Sempre vam creure que la radioactivitat era una propietat interna d’un àtom inestable, d’un àtom que guardava un munt de sorpreses... i d’energia.»
Premi Crítica Serra d'Or Juvenil de Coneixements 2005
www.parramon.com
,!7II4D4-ccicef!
Col·lecció guardonada amb el
Altres títols Marco Polo Leonardo da Vinci Albert Einstein Saint-Exupéry Gandhi Alexandre el Gran Vincent van Gogh Jules Verne Mozart Cleòpatra Picasso Miguel de Cervantes Shakespeare Charles Chaplin Teresa de Calcuta Charles Darwin John Lennon
ISBN 978-84-342-2824-5
A partir de 9 anys