Història d'un desig insatisfet. L'ensenyament del valencià fins 1939

Història d'un desig…

e

s

t

2/12/05

r

a

t

è

11:53

g

i

Página 3

e

1 s

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 5

Joan Enric Pellicer i Borràs

HISTÒRIA D’UN DESIG INSATISFET

L’ensenyament del valencià fins a 1939 Introducció de Josep Ballester i Vicent Miralles

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 6

Aquesta col·lecció Estratègies compta amb l’assessorament del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València

Director de la col·lecció: Josep Ballester Consell Assessor: Jesús Figuerola, Manuel Garcia, Pascuala Morote, Mateo del Pozo i Paulina Ribera

1a edició: gener de 2006

© Del text, 2006 Joan Enric Pellicer i Borràs © D’aquesta edició, 2006 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038 e-mail: periferic@hotmail.com Disseny col·lecció: Paco Giménez Correcció lingüística: Adolf Gisbert Maquetació: José María de Gracia Bonache Impressió: Romanyà-Valls ISBN: 84-933851-7-4 Dipòsit Legal: B-809-2006

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 9

ÍNDEX

LLENGUA I ENSENYAMENT. NOTES PRÈVIES A UNA HISTÒRIA INEXISTENT per Josep Ballester i Vicent Miralles ............................................. 13 I. L’ENSENYAMENT DE LA LLENGUA SOTA L’ABSOLUTISME BORBÒNIC. 1707-1833 .........................................

1.1 La resistència .....................................................................

1.1.1 Carles Ros i Hebrera ..................................................

1.1.2 Lluís Galiana .............................................................

1.1.3 Manuel Joaquim Sanelo .............................................

1.2 Cap a la unificació en la formació de mestres .....................

19 26 26 34 36 41

II. L’ENSENYAMENT DE LA LLENGUA SOTA EL LIBERALISME JACOBÍ. 1833-1902 (PRIMERA PART) ..................... 49 2.1 La promulgació de la «Ley de Instrucción Pública», de Claudio Moyano ............................................................ 50 2.2 L’aportació conciliadora de Roc Chabàs .............................. 66 2.3 La ètició de Manuel Polo y Peirolón .................................... 69

III. L’ENSENYAMENT DE LA LLENGUA SOTA EL LIBERALISME JACOBÍ. 1902-1931 (SEGONA PART) ......................

3.1 Els dies i els fets .................................................................

3.2 Les memòries pedagògiques ...............................................

3.3 L’excursió filològica d’Antoni Maria Alcover ........................

3.4 La visió de Bonaventura Pascual ..........................................

73 73 90 93 96

3.5 La publicació de la Gramàtica Valenciana (nocions elementals) per a escoles de primeres lletres, de Bernat Ortín ....................................................................... 98

9

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 10

3.6

L’associació Nostra Parla i els concursos infantils de lectura en llengua valenciana ............................................ 99 3.7 L’afer del batle Valentín .................................................. 105 3.8 L’ensenyament de la llengua a la Universitat. La tasca de Lluís Fullana ................................................................... 106 3.9 L’activitat de Carles Salvador, una aportació definitiva ...... 109 3.10 L’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana.

(Primera època) .............................................................. 112 3.11 L’Assemblea d’enaltiment de Nostra Parla ........................ 116

IV. L’ENSENYAMENT DE LA LLENGUA SOTA LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA. 1931-1939 ...........................

4.1 Els fets, els dies i les idees ...............................................

4.1.1 Cap a una normativa ortogràfica comuna ...............

4.2 Alguna cosa nova es mou a la Universitat Valenciana ......

4.3

125 125 132 134

El setmanari humorístic d’Alacant El Tio Cuc, de la mà d’Enric Valor, se suma al procés d’ensenyament i dignificació de la llengua ............................................................ 157 4.4 L’Escola d’Estiu de Barcelona. La tècnica Freinet ............... 160 4.5 Les peticions del decret de bilingüisme ............................ 162 4.6 L’Assemblea de Mestres de «Levante» ............................... 165 4.7 Les Setmanes Culturals Valencianes ................................. 169 4.7.1 La Primera Setmana Cultural .................................. 169 4.7.2 La Segona Setmana Cultural ................................... 170 4.7.3 La Tercera Setmana Cultural ................................... 173 4.7.4 La Quarta Setmana Cultural ................................... 173 4.8 L’Associació de Mestres Valencians ................................. 174 4.9 Algunes activitats pedagògiques i didàctiques interessants 180 4.9.1 La publicació de contes infantils ............................ 180 4.9.2 Una experiència didàctica a l’aire lliure: «La Colònia Escolar Valencianista».......................... 183 4.9.3 La publicació de El primer llibre per a infants .......... 185 4.9.4 La primera jornada pedagògica de la Vall d’Albaida 186 4.9.5 La Setmana Pedagògica de les comarques d’Albaida i Ontinyent ................................................................. 188 4.10 L’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana.

(Segona època) ............................................................... 189 4.10.1 L’escola en llengua valenciana .............................. 211

10

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 11

4.11 Un intent frustrat de dur al sistema educatiu valencià l’ensenyament de la llengua ............................................ 213 4.12 La tasca de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial Valencià ......................................................................... 215 4.12.1 L’Institut d’Estudis Valencians ................................ 220 4.13 Uns decrets tan tardans com poc útils ............................. 224 SIGLES UTILITZADES ................................................................... 233 REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES .................................................... 235

11

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 13

Als meus pares.

Ells em van donar, també, la pàtria que més estime: la llengua

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 15

LLENGUA I ENSENYAMENT. NOTES PRÈVIES A UNA HISTÒRIA INEXISTENT

I. En llegir aquesta ben interessant i documentada obra de Joan Enric Pellicer sobre l’ensenyament del valencià des de l’any 1707 fins a l’acabament de la Guerra d’Espanya, la primera idea que ens ve a la memòria és que l’ensenyament de la llengua autòctona no es va introduir de manera oficial i sistemàtica fins el dia 10 de gener de 1983. Bé és cert que durant la República es van publicar sengles Ordres del Ministeri d’Instrucció Publica mitjançant les quals s’atorgava als instituts valencians el dret d’ensenyar valencià. En concret, el dia 21 de gener de 1938 es concedia a l’Institut de Castelló «una càtedra de lengua valenciana, de asistencia voluntaria para los alumnos de bachillerato»; el 8 de març d’aquell mateix any se’n signava una de similar per als Instituts de València. Però la situació bèl·lica que es patia va fer impossible que aquest ensenyament es dugués a la pràctica.

Retrotraient-nos a l’any 1239, en què Jaume I conquerí el Regne de València, l’incipient sistema educatiu –i en concret el procés lectoescriptor– tenia com a objectiu l’aprenentatge de la llengua llatina. Ara bé, per a aprendre la llengua clàssica calia primer aprendre a llegir en valencià. És a dir, la llengua del país hi tenia un caràcter exclusivament instrumental i propedèutic. L’existència de textos com ara el Liber Elegantiorum en què s’ofereix el valor d’una

15

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 16

paraula en llatí a partir de la corresponent valenciana, posen en evidència la necessitat que tenien els alumnes d’aprendre prèviament el sistema de lectura i l’escriptura en la llengua autòctona. En aquest sentit, el nostre sistema d’aprenentatge no va ser, en una primera època, considerablement diferent dels de la resta de llengües neollatines.

A més a més, hi tenim notícia sobre l’establiment de mestres a diverses poblacions. En concret, i pel que fa a la capital del regne convé tenir present que en el Manual de Consell y establiments de la Insigne Ciutat de Valencia de l’any 1625 es reporta que el Consell de la ciutat, el dia 25 de novembre de 1625 va aprovar les «Ordinacions dels mestres de llegir y scriure». En qualsevol cas, però, com va assenyalar Josep Giner, «l’humanisme llatinista causà molt de mal a la nostra llengua: a partir del segle XVI tot l’esforç cultural s’enfocà en una sola direcció, la d’estudiar llatí. Els humanistes llatinistes eren en el fons lacais de l’absolutisme: la cultura a base del rònec llatí anava en perjuí de la nostra llengua i, al capdavall, en perjuí de la cultura del nostre poble.»

A València, com a la resta del domini lingüístic, el català començà a recular, tan aviat com es va associar l’aprenentatge del llatí amb la llengua castellana. Després amb la promulgació del Decret de la Nova Planta i la creació de la societat liberal s’imposa l’exigència del monolingüisme de manera obligatòria mitjançant ordres i disposicions coercitives que obliguen a l’ús del castellà com a única llengua d’ensenyament: «la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana, dondequiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y justicias respectivas, recomendándose tambien por mi consejo a los diocesanos, Universidades, y superiores regulares para su observancia

16

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 17

LLENGUA I ENSENYAMENT. NOTES PRÈVIES…

y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonia y enlace recíprocos»1.

Però, malgrat l’elevat nombre de disposicions estatals en què es proscrivia l’ús de les llengües no castellanes en l’ensenyament, Joan Enric Pellicer ha pogut constatar –i documentar– el fet que la gran majoria de mestres valencians, fins fa relativament poc de temps, es veien obligats a explicar primer en valencià i tot seguit repetir l’exposició en castellà si pretenien que els seus alumnes aprengueren allò que se’ls explicava.

Com és natural, la introducció de la llengua de Castella en tots els àmbits escrits de la vida valenciana va impedir que la llengua del país arribés, ni tan sols, a fixar la seua codificació. Els pocs que escrivien en valencià ho feien com sabien o com podien. Per aquesta raó, molts dels erudits dels segles XVIII i XIX interessats en la llengua autòctona van maldar per establir una norma ortogràfica per al valencià. El resultat va ser desigual, car mentre que uns, com ara Carles Ros, Manuel Joaquim Sanelo o Josep Escrig, intentaven basar-se en la tradició escripturària valenciana medieval; uns altres, com és el cas de Lluís Lamarca, Josep Maria Cabrera o Martí Gadea procuraren acostar com més millor les grafies valencianes a les castellanes.

Bé és veritat, d’altra banda, que la finalitat última de tots els diccionaris i tractats que s’escriviren tenien com a objectiu últim l’aprenentatge del castellà, però alguns d’ells –i en aquest punt cal distingir Carles Ros, Manuel Joaquim Sanelo, Roc Chabàs i Constantí Llombart– s’esforçaren a preocupar-se de la llengua dels valencians. Pel que fa al cas concret dels problemes que els alumnes tenien, atés el seu desconeixement de la llengua d’ensenyament, cal fer men1 Real Cédula de S. M. a consulta de los señores del Consejo reduciendo el arancel de los derechos procesales de vellón en toda la Corona de Aragón y para que en todo el reyno se enseñe en la lengua castellana con otras cosas que se expresa. A. D. B. Can. 1768-1771, ff. 133, 135v, 136. (T.195).

17

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 18

ció especial de l’erudit de Dénia, el canonge Roc Chabàs.

Un altre aspecte que aquest estudi ens mostra és la revisió dels autors que, específicament, van escriure obres la finalitat de les quals era la castellanització de l’escola valenciana. Tal va ser el cas de Miquel Rosanes, que va publicar una Miscelania que comprende 1ª. Un vocabulari valenciano-castellano, 2ª. Apuntes para facilitar la enseñanza de la gramática en las escuelas de las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana, o bé Vicent Salvà, que va traure a la llum un Compendio de la gramática castellana… para el uso en las escuelas, con un apéndice muy útil para los niños de la provincia de Valencia.

Aquest llibre dedica un espai ben significatiu a demostrar que una de les tasques que va dur endavant la Sociedad Económica de Amigos del País (SEAP) va consistir a castellanitzar l’escola. Així, la SEAP no va prendre en consideració l’oferta que Manuel Joaquim Sanelo els va fer de publicar un «un silavario copioso de voces Valencianas, y un plan de enseñanza de este idioma para la lectura, instrucción e inteligencia de los escritos lemosinos». D’un altre costat tampoc no va considerar interessant la publicació d’una Ortografia Valenciana, que va compondre Escorigüela, tot i que, com li escriu en una carta el mateix Sanelo: «la Societat d’amics del País pendrá molt particularment á son cárrec lo foment dest ram de lliteratura tan interesant, com digne». D’una altra banda, hem constatat que l’SEAP va ajudar a publicar molts dels textos la finalitat dels quals era l’aprenentatge del castellà per part dels valencians. I així, va ajudar a la publicació del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig Martínez i, va promoure un concurs per a cercar el millor mètode de «difundir el idioma castellano en las classes del pueblo del Reino de Valencia, que no tienen dicho idioma por nati-

18

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 19

LLENGUA I ENSENYAMENT. NOTES PRÈVIES…

vo». La gran majoria d’estudiosos del fet pedagògic, i fins i tot lingüístic, han valorat extraordinàriament la revolució didàctica que va constituir la creació de les Petites Écoles de Port-Royal, que es distingiren per una pedagogia racionalista, cartesiana i personalista, però, sobretot, perquè va eradicar el llatí com llengua vehicular d’ensenyament i hi van introduir l’ús de la llengua vernacla –francés en aquest cas. Els nostres infants, però, com molts altres a Europa, no varen poder gaudir d’aquest avanç fonamental en la metodologia didàctica, sinó que es van veure, una vegada més, mancats de la seua pròpia llengua per a expressar els progressos que feien en matèria d’aprenentatge. I aquest fet va contribuir també a l’alt percentatge d’analfabetisme que històricament hem patit.

Els pares valencians, tot cal apuntar-ho, tampoc no consideraven la seua pròpia llengua adequada per a ser usada en l’ensenyament. Aquesta actitud és denunciada per Maximilià Thous quan uns anys després (1922) i arran l’Assemblea d’Enaltiment de la Nostra Parla va intervenir-hi per a assenyalar «la hostilitat dels pares a que s’ensenyen als fills en valencià i proposa algunes conclusions pràctiques».

En general, tal com es remarca en l’estudi de Pellicer, la gran majoria dels mestres del país es valien del valencià a l’hora de fer les seues explicacions escolars. Per contra, el nombre de mestres que se significaren per una presa de consciència pel que fa a l’ensenyament i l’ús actiu de la llengua, va ser més aviat minso. Això no obstant, A. Vila (1990), tot referint-se a la dictadura de Primo de Rivera parla d’un «gruixut lligall d’expedients sancionadors», cosa que, en la seua opinió «nos indica l’efectivitat de la repressió (i al temps, l’existència de mestres que havien fet cas omis de les disposicions legals)», ensenyants que «propiciaren o simplement admeteren els idiomes vernaculs en les escoles».

19

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 20

Hem tingut ocasió de constatar que el valencianisme pedagògic es va formar tot tenint sempre el moviment pedagògic de Catalunya com a referent. Els mestres amb una consciència per la llengua autòctona van posar els ulls més enllà de la Sènia, i d’allí importaren models d’actuació cívica, com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, rebatejada ací com a Valenciana i tota una sèrie d’iniciatives, però sobretot, el model d’escriptura de la llengua –i no exclusivament l’ortografia– promogut per Fabra que havia estat promulgat per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1913.

Entre els ensenyants que més es van significar en el valencianisme pedagògic –si no el que més– hem de retraure la figura de Carles Salvador, autor que va exercir com a mestre de Benassal durant molts anys. Va ser un personatge infatigable que s’autodefinia com a «apòstol de l’idioma». Va publicar El valencià a les escoles (1919); l’any 1921 llançà un manifest Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, va mantenir lligams estrets amb els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura, etc.

Fou un col·laborador molt actiu en la premsa de Castelló de la Plana, de València i de Barcelona on, a més d’articles d’índole diversa, en va publicar no pocs sobre aspectes pedagògics i didàctics, entre els quals hi havia la necessitat d’establir en les escoles del país la llengua autòctona. Va introduir la modalitat d’ensenyament de la llengua per correspondència, a través, sobretot, de les pàgines d’El Camí i que a la postguerra, així mateix, va dur a terme. Publicà diversos opuscles gramaticals que van ser importants per a la divulgació de la doctrina gramatical de Fabra. Va ser designat secretari general del malaguanyat Institut d’Estudis Valencians i fou nomenat professor de valencià a l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València.

El professor Pellicer ha pogut exhumar el Llibre d’Actes de l’Agrupació Valencianista Escolar, associació d’estu-

20

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 21

LLENGUA I ENSENYAMENT. NOTES PRÈVIES…

diants universitaris, que a més de desenvolupar a la Universitat una tasca de valencianització, van dur endavant una experiència pedagògica força interessant: la Universitat Popular Valenciana. Un altre Llibre d’Actes que també ha tingut ocasió d’aconseguir –i presentar per primera vegada– ha estat el de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (2a època).

Finalment, però, la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 i la conseqüència que fou la implantació d’una fèrria dictadura durant gairebé quaranta anys va frustrar cadascun d’aquells intents per introduir la nostra llengua a les escoles del país. Sense cap mena de dubte no sols un desig insatisfet, sinó una esperança i, una vegada més, una oportunitat perduda.

Aquest estudi, a banda de tot allò que hem comentat i d’omplir un buit en el panorama de la recerca pedagògica i didàctica, també conté la gran qualitat d’obrir noves perspectives d’investigació sobre l’ensenyament de la llengua autòctona, com per exemple la continuació cronològica, des del final del conflicte bèl·lic fins a la mort del general Franco. Van ser gairebé quatre dècades de dictadura i de repressió en què, hem de recordar, no obstant això, alguns esforços i projectes ben importants no sols per tractar-se d’uns moments ple de tenebres sinó de cara al futur: l’any 1949 el primer curs de llengua per als treballadors del diari Levante organitzat per la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat Penat fou l’inici dels seus cèlebres cursos orals i per correspondència; la publicació de la Gramàtica Valenciana de Manuel Sanchis Guarner l’any 1950 o la de Carles Salvador l’any 1951; la represa de l’edició del Diccionari Català-Valencià-Balear dels darrers vuit volums entre els anys 1950 i 1962; les plataformes editorials com Torre, Sicània o Lletres Valencianes i moltes iniciatives més que van sembrar un gra humil però necessari, i segurament no hi podia ser d’una altra manera en aquella terra de difícil con-

21

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 22

reu. Un altre estudi, sense cap mena de dubte, ben bé podria fer-se des del 1983 fins l’actualitat sobre l’ensenyament de la llengua autòctonona d’una manera oficial i sistemàtica. De segur que ens hi podríem trobar més d’una sorpresa.

II. Si hem d’acceptar les explicacions que ha donat Joan Enric Pellicer en diverses ocasions –i no contemplem per què no hauríem de fer-ho– aquest treball és fruit de la perplexitat que li va provocar el fet de participar, el gener de 1983, en l’adjudicació de places als professors de valencià que havien superat les primeres oposicions de la matèria per a l’educació secundària. La data ens descobreix una de tantes anormalitats que han afectat la incorporació de la llengua pròpia al sistema educatiu: ja s’havia escolat un trimestre sencer des de l’inici del curs. I, d’altra banda, encara faltaven deu mesos per a l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

Però també servia de base per a alguns càlculs. Per exemple, quant de temps havia durat el parèntesi que aquell acte semblava tancar? Segons el conseller de Cultura, Educació i Ciència del moment, 276 anys, el temps transcorregut des de la desfeta d’Almansa, el 1707. Afortunadament, Pellicer no es va quedar totalment satisfet amb aquesta resposta. I, a més, es va fer més preguntes. Feia veritablement tants anys que al País Valencià no s’ensenyava la llengua que hem usat històricament? Més encara, s’havia ensenyat alguna vegada, oficialment, el valencià? En aquesta obra trobem la resposta a aquestes i a moltes altres preguntes, gràcies a la minuciosa recerca feta pel professor Pellicer. Per raons d’espai, el llibre se centra en el període que va de 1707 a 1939; però els qui hem tingut la sort de conéixer més a fons el seu treball seguirem encoratjant-lo a traure a la llum l’estudi que ja ha fet de la resta d’èpoques, perquè estem conven-

22

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 23

LLENGUA I ENSENYAMENT. NOTES PRÈVIES…

çuts que no sols els estudiosos, sinó també un públic més ampli, li ho agrairan.

Si alguna cosa cridarà l’atenció dels lectors, aquesta serà, sense dubte, la constatació de la intensa connexió entre el que va ocórrer en les èpoques estudiades i la situació actual de l’ensenyament del valencià i en valencià. D’una banda, a nivell de relació causa-efecte, ja que s’evidencien clarament les conseqüències d’algunes actuacions polítiques, però també les de determinades actituds d’alguns sectors de la societat valenciana al llarg del temps. D’altra banda, i això resultarà més sorprenent per a alguns lectors, pels paral·lelismes que hi trobaran entre les dificultats, els anhels o els objectius d’ahir i d’avui.

Les cites documentades del llibre contribuiran a desmuntar interessades i mitificades fal·làcies, com la que insisteix a fer-nos creure que la nostra llengua mai no ha estat perseguida, sinó que els valencians li van girar l’esquena en adonar-se que ja no els era útil. Hi podrem comprovar també com, fa més de vuitanta anys, ja hi havia valencians que reclamaven un canvi d’actitud de l’església quant a la llengua del poble; aixó sí, al costat d’uns altres que manifestaven una clara hostilitat envers la possibilitat que s’usara el valencià en l’educació dels seus fills.

Res de nou, doncs. Com tampoc no són noves, ni molt menys, reivindicacions com la del requisit lingüístic, i no sols en el camp de l’ensenyament, ja que a més de les peticions de creació de càtedres de valencià en batxillerat i, molt especialment, a les Escoles de Magisteri, veurem com es reclamava el coneixement del valencià per part de metges, advocats, notaris… si veritablement volien prestar un bon servei a la societat valenciana. No es tractava de peticions maximalistes, ni de bon tros, sinó que estaven basades en la reflexió i el més elemental trellat, derivat, aixó sí, d’un canvi radical en la consideració del poble: de súbdits a ciutadans.

En qualsevol cas, els protagonistes, o millor dit, els artí-

23

Història d'un desig…

2/12/05

11:53

Página 24

fexs, d’aquesta transformació seguien tocant de peus a terra i, lluny de triomfalismes ingenus, no amagaven la seua preocupació per la manca de professionals degudament preparats per a dur a terme amb garanties la incorporació del valencià a l’ensenyament. Com acabem d’indicar, la llengua del país encara no tenia cap presència en la formació inicial dels mestres, i el voluntarisme dels més compromesos a penes havia aconseguit unes poques dotzenes de docents amb un coneixement acceptable del valencià.

Hi havia, a més a més, un altre obstacle per a la vida normal de la llengua: l’absència d’una normativa acceptada i, sobretot, coneguda per tothom. I van ser, una vegada més, els mestres, junt amb altres sectors implicats (escriptors, editors, estudiosos...) els que més van fer sentir la seua veu per a reclamar no sols un acord sobre una normativa oficial, sinó també una autoritat que s’encarregara de la depuració de l’idioma.

Aquells mestres, el treball i l’entusiasme d’alguns dels quals encara hem tingut ocasió de conéixer de primera mà, varen ser els introductors entre nosaltres dels corrents pedagògics més avançats de l’època (escoles d’estiu, Freinet, correspondència entre escolars de diverses comarques, colònies, missions pedagògiques...). Havien llaurat ben fondo, i havien adobat la terra amb el bo i millor dels productes al seu abast, feina apassionada, estudi incansable. Estigué molt de temps sense ploure, però.

Josep Ballester Vicent Miralles Universitat de València

24