FET D'INVENTARI - LLIBRET 2018 DE LA FOGUERA PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

FET D’

Pla del Bon Repòs-La Goteta 2018

INVENTARI. Fernando Morales i Checa Santiago Linares i Albert Agustín Medina i Ramos Víctor M. López i Arenas Rubén Bodewig i Belmonte Óscar Llopis i Barragán Albert Poveda i Gadea Dionisio Gázquez i Méndez Leyre Jerez i Marín Sònia Tirado i González Luis Amat i Vidal Majo Espuch i Svoboda Amadeu Mezquida i Ortega

-1-

-2-

Pla del Bon Repòs-La Goteta 2018 “El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià”

Dipòsit legal: A-285-2013

-3-

-4-

inventari 1. m. Enumeració minuciosa i precisa dels béns i altres objectes pertanyents a una persona, a una comunitat o una empresa. Abans d’avisar els proveïdors, farem inventari.

2. m. ECON./DRET Paper o document on apareixen registrats els objectes inventariats.

3. A benefici d’inventari. V. benefici 10 i 11 DICCIONARI NORMATIU VALENCIÀ (AVL)

-5-

CONTINGUTS. INTRODUCCIÓ F* / any 2008 Foc renovador, Fernando Morales i Checa A cau de festa, Mireia Mollà i Herrera

ELOGI DE L’EXPERIMENTALITAT / any 2009 Els altres cartells, presència de la modernitat en la publicitat de la festa, Santiago Linares i Albert

VIURE / any 2010 (1979-1980) La democràcia en la festa de les Fogueres de Sant (Chuan) Joan, Agustín Medina i Ramos

CENDRES D’INNOVACIÓ / any 2011 El llibret: una visió innovadora de la memòria de la festa, Víctor M. López i Arenas

ADÉU ALACANT / any 2013 Alacant invisible, Rubén Bodewig i Belmonte Folklore i jocs populars a Alacant, Óscar Llopis i Barragán

ARTISTES EN TRÀNSIT / any 2014 Coordenades sociopolítiques d’una dècada de finalització de segle, Albert Poveda i Gadea

EL LLEGAT EXPERIMENTAL / any 2015 El ciutadà Segundo García, Dionisio Gázquez i Méndez

FESTES LÍQUIDES / any 2016 El renaixement de les muixerangues, Leyre Jérez i Marín Sobre l’impacte econòmic de les fogueres, Sònia Tirado i González La sostenibilitat de la festa, un camí per fer, Ignasi Seguí i Arnau El cartell com a eina de comunicació, Luís Amat i Vidal

PERILL D’EXTINCIÓ / any 2017 Alacant, ciutat de la memòria, Majo Espuch i Svoboda En perill d’extinció, Amadeu Mezquida i Ortega

-6-

INTRODUCCIÓ

Sovint se sol dir que els llibrets de foguera són llibres. Doncs bé, enguany hem decidit crear un llibre amb alguns dels articles que han anat apareixent al llarg dels últims déu anys a les pàgines dels nostres llibrets.

Un homenatge a totes i a tots aquells que de forma altruista han dedicat hores del seu temps perquè tot el que havien de contar apaguera als fulls de les nostres publicacions festeres.

No estan tots els que són -farien falta més de dos o tres llibres per a recollir tot allò que s’ha publicat- però sí que són tots els que estan.

Un llibre creat amb el desig que aquest inventari de textos siga una font de consulta per aquell que vulga saber un poc més de fogueres o d’Alacant. És el nostre treball, fet d’inventari.

-7-

F* LLIBRET 2008

PLA DEL BON REPÃ’S

-8-

FOC RENOVADOR

FERNANDO MORALES I CHECA Si les festes de l’art efímer, del foc arrogant i l’espenta creadora, les Falles i les Fogueres, tenen alguna característica especial davant la resta de festes és la seua possibilitat de contínua renovació. Cada any la festa es reinventa i trau al carrer la seua expressió artístico-plàstica del moment. Com deia aquell mite de l’au Fènix; és el renàixer de la cendra. Però aquell ocell podria renàixer adaptant-se a les èpoques o als temps. Avui, la crua realitat és que el foc renovador només trau a la llum un art quasi repetitiu, mimetitzat i ancorat en un cànon derogat pel pas de dècades.

Es parla d’innovació. Es fan concursos de fogueres experimentals. I es premien a les falles i fogueres que més novetats aporten. Però són una opció marginada dins un context que xafa qualsevol possibilitat de normalització dels fenomens originals més particulars. Els premis es donen a les obres que millor s’adapten al cànon, i totes les que se n’ixen, encara que siga per les particularitats estètiques de l’autor que intenta copiar, es qualifiquen com a “innovadores” en els millors casos o se’ls lleva el caràcter d’obra amb intenció artística en aquells pitjors.

El problema es centralitza en dos grans grups de pressió. D’una banda, les comissions que organitzen i nodreixen a la festa busquen contínuament una recompensa a l’esforç de plantar cadafal; el premi dóna prestigi i suposa un ingrés econòmic extra. D’altra, el jurat que valora els monuments no sempre està preparat per a definir-se amb criteri propi i actua amb el mateix automatisme que es repeteixen els ninots de cartró pedra. Tot allò ha fet que amb el pas dels temps es cree un cànon del que ha de ser una foguera i del que de ser una falla. I el que és més greu: s’ha definit un model estàndard d’obra premiable que impedeix que qualsevol altre tipus de propostes estètiques o conceptuals es queden de bestreta al marge de l’anàlisi del conjunt.

Però al capdavall, res trenca amb els cànons. Perquè fins i tot hi ha un cànon de la innovació. I per això estic en contra de definir a la majoria d’obres que se n’ixen de la tònica com a innovadores sense més.

En molts casos estem parlant de falles d’autor. En altres parlem de monuments que retrocedeixen en el temps i suposen una estranyesa dins el context coetani. I la majoria de les vegades parlem de falles i fogueres amb referents estètics adoptats de mons externs: del còmic, la il.lustració i l’art d’avantguarda. Això és inevitable. I cada any serà més difícil trobar alguna peça innovadora, perquè cada any es produeix més creativitat i conseqüentment el nombre de referents de l’art universal creix, es multiplica molt més ràpid que la capacitat artística de la majoria de persones que es dediquen a fer art combustible en un marc tan localitzat com és el País Valencià.

Per posar un exemple, en l’any 2008 s’ha plantat a València la que per a molts ha sigut una de les falles més innovadores de la història: “Concepte, percepte, afecte” de l’artista Alfredo Ruiz. La demarcació de la falla Mossén Sorell-Corona va veure com naixia sobre l’asfalt un monument completament diferent a la resta de falles plantades amb anterioritat. Un prisma roig de catorze metres de llarg i un metre d’altura servia per ficar una falca en el carrer, i d’ahí la metàfora. Una falca perquè no es tanque la porta, per mantindre les portes obertes i que continue entrant en l’art, en la literatura i en la música aires nous, sense contaminar, nets i naturals. Pura filosofia integrada en una peça mínima. Això és diu minimalisme. I és un moviment artístic de principis de segle XX. Però a les falles ha tingut cabuda ara amb la figura d’un artista como Ruiz.

Estavem contemplant, per tant, una obra innovadora? Tal volta la resposta més correcta siga “no”.

Perquè ja s’han fet coses paregudes. Però dins del context de l’art auctòcton del mediterrani amb finalitat de ser cremat, sí, era una obra absolutament nova, revolucionària i transgressora. Era una actitud -9-

plenament original en formes i contingut. I complia amb un dels supòsits anteriors; malgrat la novetat resultava una expressió amb molts referents anteriors. Es podria tractar d’un experiment, ja que dins d’un panorama caracteritzat pel hieratisme conceptual significava una prova, una edició original, que buscava noves possibilitats dins el llenguatge de l’expressió plàstica fallera.

En eixe sentit el que sí que, trobe, tenen més sentit, són els concursos de propostes experimentals.

En contra d’un concurs de premis paral.lel al concurs de monuments que segueixen un cànon, tal volta seria millor deixar-los participar junts, com ara, fomentant la innovació i l’experimentalitat de les comissions que arrisquen. Això sí, el que és del tot necessari és la consecució i recuperació (en el cas de València) de les convocatòries dirigides a artistes i creatius amb un tarannà d’investigació plàstica. Perquè falles i fogueres són avui d’una manera, però en un passat foren d’una altra manera, i si no deixem vies fluides a la creació, es quedaran estancades. Falles i fogueres estan obertes a nous llenguatges, que fora, en el món de les Belles Arts o de la il.lustració, la moda, la creació publicitària i inclús la comunicació audiovisual, s’estan emprant per actualitzar les formes d’entendre les coses.

No hi ha lleis per fer art. Per què no integrar en les falles el minimalisme, l’abstracció, les projeccions audiovisuals, el moviment? Per què no integrar en les fogueres el realisme, la fotografia, la cinètica?

Per què rebutjar la poesia, la literatura i la ciència? Tots els temes i plantejaments tenen cabuda en l’art efímer. Les propostes innovadores o experimentals tenen la funció d’endinsar-se en tots eixos àmbits inexplorats i convertir-los en combustible per a cremar.

Ningú ha posat normatives per a dir el que ha de ser una falla o una foguera. I qui s’atrevisca, que ho faça. No ha de ser una tasca fàcil classificar tot el que s’ha produït en els seus diferents estils i vessants.

Perquè les coses que creen cànon, acaben trencant-lo. I de vegades les apostes per renovar l’estètica s’acaben convertint en un altre cànon molt més fort que l’anterior. Bon exemple d’esta imposició de modes és la que va fer que les fogueres dels anys 80 de Pedro Soriano hui definisquen l identifiquen “l’autèntica” estètica alacantina per davant d’altres formes de modelatge i pintura que es conrearen durant molt més temps. A València, l’estilització de les formes i les estructures piramidals ja s’han convertit en l’estàndard, malgrat que la falla “clàssica” per antonomàsia era vertical, xicoteta i agrupada en un bloc central.

Les tendències estilístiques, per tant, representen sempre una innovació pausada, acceptada que es consolida. Mentre que les innovacions més impactants perquè intenten canviar el concepte només són excepcions a eixos cànons variables al llarg de les èpoques. I van quedant escrits en la història de la festa, com aquella obra diferent, extraordinària i enriquidora. És necessari una marxa endavant des de les dos perspectives.

Per això és necessari contar amb l’univers particular de gent d’àmbits de diferents disciplines artístiques. El concurs de maquetes experimentals és (era, en el cas de València) la millor manera de fomentar l’esperit jove i integrador de vessants creatius diversos. Significa obrir portes a l’evolució i una veritable “innovacio”, perquè el món de la professió respira el mateix aire que es ve respirant dins la festa des de fa dècades, i agarra les malalties que aporten eixe aire; la obsessió per agradar al públic, la necessitat d’aconseguir premi, i altres coses més destrellatades, com la formalització efectiva d’un model de foguera triomfal davant d’altres que no aspiren més que al maleïts premis d’experimentació.

Moltes vegades m’he plantejat unes falles plantades a Nova York, Londres o no tan lluny... a Barcelona.

I pense que seria poc factible una situació semblant a la que es dona ací, perquè són ciutats molt més cosmopolites, amb una activitat cultural de relleu internacional, que deixen espai a qualsevol oferta artística. Perquè el concepte de l’art és infinit. I la festa, de que si, és molt oberta a les noves formes.

- 10 -

El que passa és que el context tradicional venç de vegades al monument, el lliga i impossibilita la seua llibertat. I això no es pot consentir, perquè destinarà el monument efímer a no poder ser mai equiparable amb l’art en majúscules.

Projectes que mai s’han plantat d’ara en davant han de tindre cabuda. Jugar amb conceptes i formes, parlar de filosofia o poesia, integrar de nous materials, noves textures, aprofundir en la màxima i en la mínima expressió artística i buscar llenguatges alternatius i que resulten una novetat. La festa necessita una renovació externa, i solament així servirà de plataforma integradora de cultures en un futur proper.

- 11 -

A CAU DE FESTA

MIREIA MOLLÀ I HERRERA Arriba juny, i donem la benvinguda a l’estiu. Quina alegria: color, calor...I la primera de les cites: a Alacant. En aquesta ciutat, foguerers i barraquers t’obren les portes per compartir la seua festa, res no està tancat, cap recinte, i des del seu mutisme i en cada racó, els monuments de cartró-pedra, les Fogueres et conviden a vore i gaudir.

Monuments que són expressió artística i popular. Perquè les fogueres, en els seus origens es construiren en materials que no servien. Els veïns els amuntegaven als carrers mentre treien ninots vestits i plens de serrill per a calar-los foc en la nit de Sant Joan. Ninots que passaren a simbolitzar figures carregades d’ironia sobre la política i la societat de la ciutat. Una ironia i unes ganes de riure, sens dubte, reclam per a moltes i molts dels qui acudim. Però, en queda de crítica? Jo, complint amb aquest origen, vaig a exercir-la.

Si n’hi ha un tret que caracteritza les nostres festes és que són del poble i per al poble. Les han creat, madurat i consolidat les veïnes i veïns de la nostra terra; i les Fogueres, com no pot ser d’una altra forma, basen també la seua singularitat en aquesta característica tant pròpia del nostre patrimoni i, en especial, el de les comarques meridionals del País Valencià. Patrimoni de tots i no d’uns quants. Perquè en els últims anys, ja s’ha encarregat el govern del PP, com fa en tot allò que toca, de manipular-les.

Així trobem unes Fogueres que perden la seua personalitat en pro del reclam turístic, una vessant polític-comercial i no lúdica. I a ells els dic: què no les han creat vostés , senyors del PP! Venen de fàbrica, valenciana, això sí!

Quan s’apropa per Alacant el President de la Generalitat i diu això de “Alicante se convierte en la gran capital del Mediterráneo” no vaig a llevar-li la raó, però és que venint d’ells aquestes són paraules buides, de manual, experts en allò de crear i vendre grans eslògans però després només se’n recorden d’arrimar-se quan volen traure profit i esprémer el suc de les nostres terres per a només uns quants constructors, patrocinadors d’esdeveniments i per pur electoralisme. Aqueixos són els seus interessos i fer-ho de la forma més gran possible.

També està aquell lema d’Alacant “la millor terreta del món”, que amaga tota la resta del que hi ha darrere: especulació, corrupció, falta d’inversió en infraestructures bàsiques, i més...i un no parar!

Així és: el problema d’aparcaments brutal que té la ciutat es respon amb una ampliació del port per a que “aparquen” els velers; no hi ha una xarxa de rodalies que connecte les nostres comarques però es reclama un AVE que connecte a Madrid; no es rehabilita i no s’inverteix per recuperar el nostre patrimoni però s’inverteix en noves icones com un Palau de Congressos apegat a la Serra Grossa amb la coberta “d’or”; no hi ha aigua però hi ha PAIs...i què passa amb les fogueres, doncs que participen d’aquesta societat de lluernor i opulència, de castells en l’aire que ha construït el PP, d’una imatge al “món”, però només una imatge.

Però jo, i molts de nosaltres, estem convençudes que a més de la promoció exterior hi ha que promocionar l’interior i millorar-lo, complir amb els compromissos que com a polítics cada quatre anys pactem amb la nostra gent, i treballar per millorar les seues vides i necessitats, cosa que obliden des dels governs locals i autonòmics del PP. Així és, treballem per una terra on viure amb qualitat de vida, conservant-la, protegint-la; volem i treballem per garantir l’accés a uns serveis sanitaris, educatius, socials de totes i tots per igual sense que ens costen més diners de la butxaca que aquells que paguem amb els nostres impostos; volem que l’economia vaja bé, i per això l’hem de diversificar apostant per reviscolar els nostres sectors productius tradicionals, la xicoteta i mitjana empresa; i també volem - 12 -

conservar el nostre patrimoni, invertint en la seua recuperació, i entre tot aquest patrimoni estan les Fogueres. Recuperar-les és que no les capitalitzen els polítics ni els governs de torn, sinò que compten amb tota la participació de la gent dels pobles i ciutats on es celebren. Recuperar el seu esperit crític i pagà, la seua originalitat, recuperar el valencià que és la llengua amb la qual van nàixer les Fogueres.

Vindre a les Fogueres de Sant Joan a Alacant o a qualsevol altre indret de les nostres comarques és vindre a participar d’una festa que és història viva, singularitat com a poble, i germanor per als de dins i per als viatgers. La despertà, les barraques, els ninots, els festers, les Belleses, els coets, la coca amb tonyina i les bacores, la cremà, la banyà... Un gran cau de festa. Aquest és l’esperit de les Fogueres.

- 13 -

ELOGI DE L’EXPERIMENTALITAT LLIBRET 2009

PLA DEL BON REPÒS

Disseny d’Enrique Martínez Piñol

- 14 -

ELS ALTRES CARTELLS. PRESÈNCIA DE LA MODERNITAT EN LA PUBLICITAT DE LA FESTA SANTIAGO LINARES I ALBERT

La trangressió i l’experimentació han tingut sempre el seu lloc, més o menys destacat, en la veritable llarga història de les Fogueres de Sant Joan. Des del seus inicis, fa més de vuitanta anys, els artistes plàstics més inquiets van saber deixar la seua emprempta en aquesta festa, en forma d’atrevits dissenys per als monuments, portades de llibrets, il.lustracions per a periòdics i revistes, i en els cartells utilitzats per a promocionar aquestes celebracions. D’alguna manera, aquesta experimentació ha estat present al llarg d’aquests anys. I en els períodes més caracteritzats pel classicisme i la figuració, trobem xicotets rastres de modernitat que després cobraran força en temps més propicis.

El cartell anunciador, definit com un crit a la paret, ha propiciat el desenvolupament d’una especialitat artística pròpia, en la qual es combinen els aspectes purament artístics amb elements propis dels cartells cinematogràfics, la seua funció eminentment comercial limitava les possibilitats d’expressió dels dissenyadors. Les grans productores cinematogràfiques volien un producte que es puguera reconèixer fàcilment, en el qual ressaltara l’element figuratiu i fóra comprensible per a tot tipus de públic. Els pintors, com a única eixida, es permitien utilitzar colors cridaners i poc naturals en els rostres de les estreles. La publicitat, per la seua banda, permetia una major llibertat artística, es volia vendre el producte, però a vegades un aspecte impactant i provocador podia ser útil per a cridar l’atenció.

En el cas d’una festa com la nostra es va fer prompte palés, des de la seua primera edició, la necessitat de comptar amb uns elements promocionals que difongueren aquestes celebracions, a l’igual que succeïa amb el Carnestoltes i les tradicionals festes d’estiu en honor a la patrona de la ciutat. La societat Alicante-Atracción va organitzar un primer concurs, el 1928, per trobar una obra que anunciara els actes a celebrar al juny. No podia ser-ne el guanyador cap altre que Lorenzo Aguirre, pintor d’origen navarrés, però afincat a Alacant des dels quatre anys. Aleshores era un artista reconegut i estimat a la nostra ciutat, amb una llarga trajectòria de pintor i dibuixant. Obres seues havien anunciat les festes d’hivern i els balls de Carnestoltes. El seu meravellós cartell de Fogueres de 1928 impressiona encara, amb les seues grans dimensions i la moderna composició, herència de les avantguardes històriques europees que tan bé coneixia. En el diari El Luchador es deia “es cosa magnífica, tanto el asunto como el dibujo y la nota de color son admirables”. Era una gran creació en què diferents figures es debatien entre les flames, amb atrevits escorços, en un joc ple de ritme i color que avalava, amb la seua qualitat, la nova festa.

Aguirre no es va limitar a fer una obra pictòrica i va utilitzar amb saviesa la tipografia perquè fora un element més de la composició. Aquest primer encert a la diana tingué continuïtat amb uns altres dos grans cartells en els anys posteriors. El del 1929 pareix assentar les bases del que s’ha conegut com estil alacantí, estilització, repetició de motius, i clares influències de l’Art-Decó, definit com l’adaptació del cubisme al gust burgués. La composició menys coneguda d’aquest autor, del 1930, té també l’atreviment de centrar-se en una figura femenina, flanquejada per dos dimonis/Dionisos en tons freds i calents. D’aquests anys trenta, hem de destacar també el cartell de Manuel Baeza, guanyador del primer concurs convocat per l’Ajuntament, el 1931, i el de Ramón Gaya, del 1933, tan diferent de la seua obra posterior.

Després de la Guerra Civil, es premien obres d’estil clàssic i figuratiu, imposant-se Manuel Moreno en tres ocasions. En aquesta època s’escolten diferents veus defenent un cartell publicitari oposat a les obres clarament pictòriques. García Sempere en el llibret Bon Tabaquet, del 1942 defén un cartell “que se olvide de la preocupación artística y tenga en cuenta lo ingenuo, lo propicio a la risa”.

- 15 -

Posteriorment (el 1949), el popular José Navarro “Jota Ene” defenia un cartell sintètic i comunicatiu en afirmar en el llibret d’Hernán Cortés que “el cartel en esencia en un medio de publicidad popular, al dominio de la técnica del cartel debe unirse el conocimiento de la psicología y gusto del público... que no siempre alcanza a saborear las exquisiteces de un artista elevado”. La dècada dels cinquanta apareix dominada per la figura de Manuel Albert, el qual amb nou primers premis i set segons és l’artista més guardonat. El seu inconfusible estil va anar evolucionant cap a la simplicitat formal. El 1958, va realitzar una de les seues millors creacions, el seu Sol d’Or en què les fogueres s’integraven en forma de collage amb els elements més característics de la ciutat, amb un estil deutor de les noves formes del pop internacional.

El 1956, un jurat del qual formaven part els artistes Javier Soler, Adrián Carrillo, José Gálvez, Pérez Gil, Baeza i Pérez Pizarro premiava el cartell “Danza”, obra dels germans Álvaro i Manuel Núñez Pérez-Galdós. El periòdic Información deia “el cartel, airosa concepción moderna del tema clásico, es de vibrante colorido y altamente sugestivo”. Efectivament, es tractava d’una composició innovadora, amb tímides referències de l’abstracció geomètrica, que anunciava una certa renovació estètica. Coincidint amb l’inici de la dècada dels seixanta i la certa obertura que va suposar el desenvolupament econòmic i els inicis del turisme, es va premiar, el 1961, un cartell de clara inspiració abstracta i informalista.

L’autor, l’arquitecte José Blanco Cantó, trencava així una llança en favor de la modernitat. L’any següent, Juan Bautista Sanchís aconseguia el segon premi amb una obra clarament abstracta, utilitzant el tema dels focs artificials per omplir el cartell de brotxades de diferents colors. Repetiria guardó dos anys després amb un altre cartell de manifesta influència informalista.

En aquesta dècada va sorgir la figura d’Otilio Serrano, el popular Oti, i uns cartells molt recordats, com el titulat Armonía que va anunciar les Fogueres del 1964 i on s’atrevia a utilitzar la tècnica del “dripping”. També és interessant la seua Mano del 1972; com a curiositat en la premsa es va destacar que, en el jurat, Manuel Baeza va apostar fort per aquesta obra, enfront de l’opinió dels arquitectes municipals més partidaris d’una estètica més tradicional.

Fulgencio Blanco Cantó va aparéixer en els concursos dels anys setanta, guanyant, el 1974, amb el seu Fuego abstracte, definit per la premsa local com “una modernísima composición y un auténtico grito de colorido”. Aquest autor ja havia guanyat, amb 17 anys, el concurs de Setmana Santa, el 1965. La seua trajectòria es va prolongar fins a la dècada dels vuitanta, sempre amb el foc com a leivmotiv i una reduïda paleta de colors molt característica.

Unes altres interessants aportacions d’aquests anys les devem a Dionisio Gázquez i Eduardo Palenzuela. Van ser uns anys en què es va apostar fort per la renovació, en els jurats, junt amb polítics dels diferents partits, trobem jóvens creadors i dissenyadors que van premiar obres com la d’Adelina E. Petz, primera dona que va guanyar el concurs. Una altra artista destacable és Marisa Llongo, qui ha sigut l’únic cas de “doblet”, en guanyar a Alacant el 1994, i a les Falles de València el 1995. A partir d’aquestes dates la important millora en la quantia dels premis va atraure participants de tota Espanya, els quals utilitzant les noves eines informàtiques van presentar obres de gran acabat formal, però, potser, una mica despersonalitzades.

- 16 -

VIURE LLIBRET 2010

PLA DEL BON REPร S

Il.lustraciรณ de Marina Mayor Zaragoza

- 17 -

(1979-1980) LA DEMOCRÀCIA EN LA FESTA DE LES FOGUERES DE SANT (CHUAN) JOAN AGUSTÍN MEDINA I RAMOS

Els anys 1979 i 1980, van ser els més durs per a les gents, polítics, ciutadans, festers, foguerers que hagueren d’adaptar la Festa i les seves anquilosats engranatges als nous temps democràtics i constitucionals.

Les fogueres en 1979, seguien funcionant igual que en els últims 40 anys que havia durat el Franquisme, En Tomás Valcárcel i la seva Comissió Gestora s’aferraven als costums autoritàries, antiquades i presidencialistes de l’anacrònic i passat règim anterior. En Tomás, va ser confirmat en el seu càrrec, l’estiu de 1978, per l’alcalde Ambrosio Luciáñez, i va rebre com sempre, l’acostumada tancada ovació de tots els assistents al ple de fogueres, a pesar de les peticions de canvi, fetes per partits i col.lectius democràtics, es va fer cas omís de les protestes de l’oposició i tots es van posar a organitzar una segona correguda goyesca, (la 1a. va ser l’any anterior 1978, el de el “Cincuentenario”. En Tomás es va encarregar, com sempre de tot com director d’escena, va organitzar, va llogar els vestits, va decorar la plaça de bous, etc., li va encarregar a Julio Esplá un gran retrat de Goya). Jacinto Masanet i Gomis, que va formar part de la Comissió Gestora durant tres anys, seria l’encarregat de realitzar la tasca de modernitzar i normalitzar la festa alacantina de “les Fogueres”.

Al febrer de 1979, va haver Eleccions Generals, i a l’abril les primeres eleccions democràtiques municipals, des de la II República, va guanyar el PSOE, i José Luis Lassaletta i Cano, va prendre possessió el 19 d’abril, com nou alcalde, en la Diputació Provincial va triomfar la UCD i va ser nomenat com a President: Luis Díaz i Alperi.

JACINTO MASANET Jacinto Masanet i Gomis, nou president de la Comissió Gestora, nomenat a dit per l’alcalde Lassaletta, amb la missió de donar un gir a la Festa, va haver de suportar moltes tensions, tenia molts sectors enfrontats, conservadors uns, esquerrans altres, totes les bufetadas anaven per a ell. Al llarg de diferents plens de foguerers, que es van succeir consecutivament, es va intentar una veritable democratització de les estructures organitzatives de la “Festa”, alhora, que es tractava de recuperar tot allò que fos popular, així com es va intentar assolir que participassen tots els sectors de la Festa, es va començar a reglamentar l’ús del valencià, la indumentària típica, tradicional, es van inaugurar nous locals, com seu de la nova organització, la creació del Museu de Fogueres, la inauguració del Monument al Foguerer, es va recuperar la Cavalcada del Ninot, es va suprimir la del Foc, es van crear noves categories per a enquadrar i premiar els monuments foguerers, es va veure la necessitat de realitzar un sorteig per a triar a la Bellea del Foc Infantil. El terme “Bellea”, es va substituir, per la seva variant normalitzada “Bellesa”, això va portar molts enfrontaments i problemes, en general, davant totes les novetats, el món tradicionalista de les fogueres, va reaccionar i sempre ha reaccionat malament. Jacinto va ser Vicepresident de la Gestora, amb Valcárcel, els anys 1976, 77 i 78, el 7 d’agost de 1980, la Comissió Gestora va dimitir en un ple que va presidir l’alcalde Lassaletta, i el 12 d’agost, per primera vegada, la Gestora es va triar democràticament. Va ser President tres exercicis, de juliol de 1979 a juliol de 1982, que va ser rellevat per Raúl Baeza.

El 11 de maig, l’himne d’Alacant que es va compondre feia 76 anys, va ser declarat himne oficial, en un Ple municipal. El 9 de juny, es va aconseguir que la Bellesa del Foc Infantil es triara mitjançant un sorteig. Es va aprovar en un ple de fogueres, amb l’oposició d’En Tomás Valcárcel.

- 18 -

RECUPERACIÓ DEL VESTIT DE LLAURADORA ALACANTINA: FI D’UNA VELLA POLÈMICA? Jacinto Masanet, li va oferir el càrrec de delegat de Cultura de la primera Gestora a Lluís Amat amb la funció d’assessorar sobre temes lingüístics, d’indumentària i costumistes. Per fi es van permetre l’ús dels vestits de “saragüells” per a “els foguerers” i de llauradora alacantina per a les comissionades.

Pepe Espadero es va encarregar de confeccionar diversos models de vestits per a la “Festa”, basats en gravats i en aportacions d’indumentaristes, així entre altres innovacions, es va recuperar per al poble alacantí, el vestit de llauradora alacantina, que estava marginat des de feia més de quaranta anys. En un ple de Fogueres, es va aprovar pels assistents la recreació que d’aquest vestit va presentar Pepe Espadero com delegat artístic de la Gestora. En dit plenari, es va prendre l’acord que les belleses i altres lluirien en els actes oficials el vestit de “núvia alacantina”, quedant el de llauradora, per a ser lluït, de forma voluntària pels participants en la festa, com per qualsevol altra persona. En la premsa, podíem llegir, que molts opinaven del vestit dissenyat per Espadero, que no era més que el model del de núvia alacantina, de Valcárcel, el qual se li havia llevat la mantellina.

JOSÉ TORREGROSA, “L’AVI” El 28 de juliol, com primer acte oficial: l’homenatge a José Torregrosa i Pina, “L’Avi”, gran foguerer en actiu des de 1952 i ànima organitzadora i fundador de la foguera de Sagrada Família, home de caràcter amable i cordial, tot el barri li professava un afecte. L’alcalde Lassaletta, després de dedicar-li unes entranyables paraules es va llevar de la seva solapa, l’emblema d’or de la ciutat, que li van imposar el dia de la seva presa de possessió com alcalde, i la hi va col.locar en la solapa de “L’Avi”, dient-li: “Tu, t’ho mereixes més que jo!”, aquest gest va ser molt aplaudit pels allí presents.

L’ALCALDE LASSALETTA A José Luis Lassaletta i Cano, impulsor de la festa i molt vinculat a tot allò a veure amb Alacant li va tocar normalitzar el anquilosat món de les fogueres als nous temps, va acceptar públicament la dimissió de Tomás Valcárcel, posant fi a 19 anys de mandat presidencialista. El seu paper va ser decisiu en la recuperació de les llibertats, la reconquesta del carrer, que amb el Franquisme s’havia perdut.

Va democratitzar les estructures festives, va fer que es redactara i aprovara un nou reglament, que fosen electes els membres de la Comissió Gestora, va mantenir i va fomentar el fet diferencial de les fogueres de Sant Joan, que encara que van nàixer de les Falles valencianes, estètica i festivament han volgut marcar la seua empremta.

Va impedir diversos intents de “cop d’estat”, per part dels partidaris d’En Tomás i de l’antic règim.

Va assentar les bases d’un nou model de viure la festa. Va recuperar l’edició per l’Ajuntament, de la revista “Festa”, el seu amor, el seu compromís amb el món de “les Fogueres” es va materialitzar en la seua decidida actitud, participant de forma esgotadora, de manera directa en les festes, va anar a votar vestit amb “saragüells” (el vestit recuperat, i distintiu dels que volien gaudir de nous temps), i agafat del braç de la “Bellesa del foc”, tot això va despertar, recels i crítiques en alguns sectors alacantins.

Aquest any, 1980, en la Revista oficial “Fogueres”, l’alcalde Lassaletta, feia una “Salutació”, la va titular “La festa del Poble” (amb dibuixos de Pérez Nadal), que volem ressaltar pel seu transcendent simbolisme: un alacantí que volia servir a la seua ciutat i a les seues festes: “I tot aquest amor de tota la meua vida a la festa de les fogueres, a la festa del meu poble, es plasma i actualitza ara des del meu - 19 -

lloc en l’Ajuntament, i perquè com representant del poble d’Alacant, encara que no estimara la festa com l’estime- hauríem de fer tot el possible per ella.”

Va morir el mes de maig de 2002, Jacinto Massanet, va morir abans, prematurament als 52 anys, a l’abril de 1985. El silenci més absolut va acompanyar el seu record, d’aquests alacantins que es van entregar en cos i ànima a la Festa, a la seua ciutat, van posar la seua vida i la seua salut al servei de les Fogueres i d’Alacant.

Només conec un article: “Jacinto Masanet i Gomis, un President per al record”, de Santiago Linares, en el llibret de la Barraca Pica i Vola 2006, on alhora que glossava la seua figura i la seua obra, es demanava fora reconegut el seu treball i la seua dedicació.

GASTÓN CASTELLÓ El 17 d’octubre de 1979, Gastón marginat en els anys d’En Tomás Valcárcel, va rebre el títol de: “Fill Predilecte de la Ciutat”. En 1980, a proposta de la Comissió Gestora, se li va proposar representar al rei Gaspar, en la Cavalcada de Reis, així com ser el Pregoner de les Fogueres, al juny.

El pregó va estar dirigit a la gent jove, Gastón els va contar com va estar vinculat a les fogueres des del principi, i com li va entregar els millors anys de la seua joventut, després els va parlar del seu pas per la Presidència de la Comissió Gestora, dels seus records sobre els vaixells especials que venien d’Orà, a les nostres fogueres, sobre la primera Elecció de la Bellea del Foc, en la qual ell va ser jurat, l’any 1932, va contar com va ser el President llavors de la Gestora, Ferrándiz Torremocha, el qual va proposar el nom de “Bellea del Foc”, títol que s’ha mantingut fins als nostres dies.

“ALBORADA” Així es va denominar l’espectacle, per a l’elecció de la Bellesa del Foc, d’aquest 1980, amb guió de Lluís Amat i la direcció artística de Pepe Espadero, el Festival va tindre lloc el 3 de maig, per primera vegada en el Pavelló d’Esports (l’únic que havia llavors, a Alacant, el situat en el Tossal), en el text en valencià, segons la Universitat d’Alacant, es va canviar BELLEA per BELLESA, perquè així ho van decidir els lingüistes perquè estiguera correcte, i com es va acordar que el Festival fora íntegrament en valencià, va haver un fort malestar en un ampli sector de les fogueres, diverses comissions, al ser nomenades en valencià, es negaven a sortir a l’escenari, un president gairebé va agredir a Lluís Amat, i a més no es va poder evitar la tradicional polèmica en les votacions, encara així, la “Nostra llengua”, per primera vegada, va ser l’autèntica protagonista.

ADÉU A UN GRAN ALACANTÍ El dia d’abans a l’Elecció de la Bellea del Foc, havia mort Agustín Segura i Morote, foguerer durant més de 50 anys, comissionat, president, fundador de Pius XII, 1er actor d’obres de teatre valencià i foguerer; inoblidables les seues actuacions en l’obra: ”Taronges de Corbera”. Com homenatge, la seua comissió de Pius XII, no va voler substituir-li, i la seua bellesa va aparèixer sola, fent el “paseíllo” sense el seu president, tot el Pavelló d’Esports, del Tossal, posat en peus, ho va acomiadar amb una clamorosa ovació.

50 ANYS DE BARRAQUES Les barraques van complir 50 anys, “Los Gorilas” i els “Trenta ú” van ser les dos primeres penyes.

- 20 -

Prop de dues mil alacantins, dividits en 87 barraques, van repetir la cerimònia de la “plantà”, com feia 50 anys. Va ser en 1930, quan van ocupar per primera vegada un espai tancat i li van anomenar barraca, En José García i Sellés, Oficial Major de l’Ajuntament alacantí ens contava: “ens vam situar “Los Gorilas”, en la porta del desaparegut bar “Julio Abril”, en Alfons El Savi, on està ara la “Caseta de Masatusa”.

La Barraca Popular, que aglutinarà a la joventut, a partir d’aquests anys, va sorgir en 1979, aquest any 1980, era Municipal i es va instal.lar en l’antiga Llotja, les actuacions, eren un reflexe del gran ambient, popular i nacionalista, tan diferent al dels nostres dies. El dia 22 actuava: “La Trinca” i Joan Blasco i els seus dolçainers”. El dia 23: “Els Pavesos” i “Lluís El Sifoner”. El dia 24: “L’Orquestra Platería! i “Carcaixet”. Tots ells grups que tractaven de fer música basada en les nostres arrels i tradicions.

Com han canviat les coses, i els costums!

VA SER NOTÍCIA La recuperada Cavalcada del Ninot, va decebre aquests primers anys, doncs la desorganització i la falta de bandes de música van deslluir la desfilada. Aquest any només va haver tres bandes, una de cornetes i tambors, a més de la dolçaina i el tabalet, davant l’absència de música, la fredor dels participants, es va quedar en un trista i silenciosa desfilada (deia la premsa).

El 20 de juny, es va posar la primera pedra del monument als màrtirs de la Llibertat, en la Plaça del Mar, en aquesta primera pedra es va inserir dos periòdics del dia, una moneda, un pergamí que explicava el motiu de la instal.lació del monument i un programa de les Fogueres de Sant Joan d’aquest any. La seua realització va ser encarregada a l’esculptor José Gutierrez, i estaria finalitzat per a març de 1981. Aquest monument no es va portar a terme, i encara espera, tot l’allí dipositat, que sobre això s’aixequi, el monument que antany ja va existir en aquesta plaça, en homenatge a tots els que han donat la seua vida per les llibertats ciutadanes.

Tancava les seues portes el club d’Amics de la UNESCO, que tants serveis va prestar a la cultura alacantina, tan encotillada, durant els llargs anys de Dictadura.

Va ser notícia en plenes fogueres, les amenaces d’ETA, que al final va fer esclatar artefactes en l’hotel Meliá, sense víctimes, però ens van deixar el seu neguit, i la seua amargor, en un clar intent de deslluir les nostres festes.

UN COMUNISTA EN CULTURA I FESTES President de la Comissió de Cultura i Festes, Salvador Forner, catedràtic d’història contemporània, militant, i candidat a l’Ajuntament pel partit Comunista d’Espanya, va ser molt crític amb l’Alcalde Lassaletta, així com amb Jacinto Masanet, opinava que l’Ajuntament havia d’immiscuir-se el menys possible en les Fogueres, proposava un Reglament on se separara a l’Ajuntament i a l’Alcalde, de la Comissió Gestora, afirmava que no es tractava que l’Ajuntament donara l’esquena a la festa, sinó que havia de potenciar-la al màxim, més que mai, però sense cap tipus de contrapartida i sense que intervinguera la política.

FOGUERERS, BARRAQUERS, MOROS I CRISTIANS L’any 1979 es van independitzar els Moros i Cristians de Sant Blai de les festes de Fogueres, alhora va començar un boom, de comparses sarraïnes per tots els barris d’Alacant que sol.licitava permís per a - 21 -

desfilar i per al tir de arcabucería durant les festes de les Fogueres de Sant Joan.

Aquest any de 1980, tenim la comparsa de Moros “La Kasba”, la barraca comparsa “Els Marroquins”, del barri de Tómbola, també van sorgir comparses de Moros i Cristians al voltant de la foguera del barri de José Antonio, la comparsa “Moros Negros” de la Foguera de La Florida, la comparsa de Moros i Cristians “Benacantil” del Districte de la Foguera Obra Social del Hogar.Fins a Ciutat d’Assís, també se sumava aquest any a combinar ambdues festes Fogueres i Moros i Cristians, amb un Castell, reproducció del de Santa Bàrbara, de 12 metres de llarg per 4,50 m d’altura i un programa de desfilades, en els quals volien que el rigor històric prevalguera, es destacava que la Reina Mora, era la filla del president de la Foguera.

En Sant Blai, aquestes desfilades es van celebrar entre el 13 i el 16 de juny (el permís per a desfilar i per a cremar 1.000 Kg. de pólvora, ho signava l’Alcalde el dia 22 de juny). Fernando Gil, en la premsa, opinava, que havien aconseguit a pols la seua independència, per la seua qualitat, el seu sabor, pel que mereixien un marc propi, una glòria pròpia. Havien deixat de ser un modest projecte per a transformar-se, en alguna cosa que aglutinava passions i promovia, “fantàstics suports econòmics”.

LES FOGUERES 1980, ha passat a la història, perquè artistes tan diferents, però tan creatius com Ángel Martín, Javier Mayor, Pedro Soriano, van portar a terme fogueres ja mítiques i probablement les seues millors obres, concretament Àngel i Javier, el de Pedro Soriano va ser una altra cosa, ell va començar a marcar el rumb estètic de les nostres fogueres i entre 1978 i 1993, podem afirmar que va realitzar alguns dels millors monuments del nostre art efímer. ÁNGEL MARTIN Davant del Mercat Central, Ángel Martín va plantar un espectacular monument de 26 metres d’alçaria, unit o sobre un monumental violonxelo.

Representava el rostre de la inspiració musical que presidia, rematant el monument, amb ella Ángel comparava els intèrprets musicals de l’ahir amb els del moment, així podíem veure a Antonio Machín, Elvis Presley, els Bee Gees sobre un disc d’or, etc. “Música, Música!”, era el seu lema, i la proposem com la millor obra d’Àngel, per la seva bellesa i harmonia, per l’elegància en la seua composició amb unes línies tan clàssiques i alhora noves i alacantines, per la seua monumentalitat i risc. Qué bella foguera! Quin acabat més bo! I quin modelatge!

Per a molts aficionats, la millor obra d’Ángel amb el seu estil característic, basat en el modelatge, va aconseguir el 2on. premi de totes les categories en un any de tan alt nivell.

JAVIER MAYOR I LEÓN Per a Alfons El Savi, va muntar un temple del món, l’entrada del qual era una gran porta capgirada i majestuosa. Els cristalls que l’envoltaven en un difícil joc de colors, representaven la fragilitat de la vida. Dues orquestres interpretaven de manera diferent la “partitura de la vida”.

Un gran lleó engabiat representava a l’oposició i dues rates menjant-se un formatge que simbolitzava a Espanya, eren Adolfo Suárez i Abril Martorell, amb “la Campanada”, que així es va anomenar aquesta foguera, que va merèixer ser el primer premi, Javier seguia amb el seu renovador i personal estil, - 22 -

que va començar en 1978, de gran capacitat creativa, amb una harmoniosa i alhora nova disposició d’unes formes i figures enginyosament modelades i caricaturitzades, els entesos diuen que amb un estil pròxim al còmic, amb un fort contingut ideològic, anticlerical i antisistema. Javier es va permetre tot tipus de recursos retòrics i un notable desplegament de monumentalitat, que no va deixar indiferent a ningú.

RAMÓN MARCO La Foguera de Ramón Marco, “Hay que sembrar”, per a Ciutat d’Assís, un gran monument amb una rematada que representava una elegant figura al.legòrica de l’agricultura, amb reminiscències estètiques de les fogueres dels anys 30, de formes estilitzades, harmonioses, de suaus colors, hem de considerar-la com una obra menor, pont entre dos anys, 1979 i 1981, amb dos de les seues millors fogueres. “Mos l’han clavat” i “Els Mites”, on Ramón, que per alguna cosa era i és, el “Mestre”, va utilitzar totes les bones armes de les quals ell disposava, un bon modelatge, grans i importants modelatges, colors cridaners, un gran drac, una gran figura de Marilyn Monroe, artistes i mites del cinema magistralment modelats, etc. Tot el que amb la seua experiència, havia d’utilitzar per a guanyar, però els JURATS, van apostar els dos anys per Pedro Soriano. Aconselle als aficionats que comparen les fogueres d’aquests anys 1979 i 1981, de Pedro i les de Ramón Marco, i comprovaran, el canvi d’època, el suport des de l’Ajuntament es va donar a l’art d’avantguarda, a la renovació, Ramón desdenyat es va retirar de “Les Fogueres” i no va tornar fins a 1987, que va realitzar altra de les seves obres mestres “Piròmans”, però tampoc va guanyar el primer premi.

JURATS Aquests anys va ser crucial el que els membres dels Jurats van apostar per artistes que apostaren per la renovació plàstica; els nous jurats democràtics van donar als artistes i a les fogueres creatives i que coincidien amb les idees de progrés i de canvi polític. Van apostar fort i sobretot en la màxima categoria, i van premiar fogueres de línia avantguardista i estilitzades, que entroncaven amb les que van crear Gastón Castelló, Lorenzo Aguirre, M. Baeza, A. Pantoja, D. Tafalla, etc.

Una característica essencial d’aquests anys és que per a premiar a les fogueres de la màxima categoria tots els jurats després de donar els seus premis en les seues categories respectives, s’ajuntaven tots els membres de tots els jurats, perquè el seu veredicte fora més democràtic i ajustat a la veritat.

ALTRES FOGUERES De 1980, a més de ser un gran any en la categoria Especial, hem de ressaltar que per exemple Javier Mayor León no només va triomfar al realitzar la millor foguera d’aquest any, sinó que a més també va aconseguir, el 1er. premi de fogueres Infantils, per a Calderón de la Barca-Plaça d’Espanya, amb el lema “Bagul Fester”, aquest va ser l’any de Javier, doncs també es va dur el 1er premi, en la categoria 2na. C, “Les tres desgràcies” en Obra Social del Hogar, a més de plantar en Sèneca-Autobusos, la foguera adulta i infantil. Quin gran artista Javier! I que grans disgustos començarien a partir de l’any següent 1981.

El districte de Benalúa que va guanyar en 1979 i guanyaria en 1981, aquest any per contra va pagar els seus deutes, i es preparava per a èxits esdevenidors.

L’artista J. Muñoz Fructuoso, va triomfar amb el 1er premi en 3a. categoria, en Maestría Industrial (futura Polígon de Babel), destacant el seu enginy i bon acabat, i a més va protagonitzar una de les - 23 -

grans anècdotes d’aquest any, va plantar la foguera Infantil, davant de l’Ajuntament, en la seua Plaça, la hi va encarregar Jacinto Masanet (podeu veure l’esbós en la Revista Oficial), com no li van fer el contracte, no tenia garanties de cobrar, no havia ni tanques, ni ningú l’atenia, va decidir desmuntar la foguera i dur-se-la al seu taller de Torrellano.

Un clar exemple que els temps estaven canviant va ser el de la foguera de Sant Ferran-Llotja, que celebrava els seus cinquanta anys i l’artista Julio Esplá, que tants anys va realitzar la seua foguera, concretament: 1966, 67, 68, 69, 70, 71, 72, 73, 74, 75, 76, 79 i aquest 80, En Julio, amb un bon pressupost (800.000 pessetes) per l’aniversari, els va plantar un enorme monument, que sens dubte, evidenciava, que era ja hora de passar pàgina, aquest artista ja no va plantar més en aquest districte.

El nou sistema que va adoptar la Gestora, que va crear dintre de cada categoria A, B i C, pel que per exemple la 1a. categoria, ara se subdividia en tres més 1a. A, 1er., 2n. i 3er premi, 1er. B, el mateix, 1er. C idem.

A l’hora de recollir els premis va ser un desastre, i un acte que quedava deslluit, doncs les comissions no es presentaven a recollir els premis, doncs solament consideraven importants, els de 1er. A, 2n. A i 3r. A (per a entendre’ns), els premis anaven amuntonant-se i els premiats no apareixien, les belleses, les comissions, cansades s’asseien en bars i terrasses, almenys una bona colla de dolçaines i tabalets portada de València va tocar sense descans, durant tot l’acte, i el personatge alacantí “Caruso”, que aquest any va ser el “ninot indultat”, el públic ho va fer pujar a la tribuna perquè saludara, rebent grans aplaudiments, entre el “jolgorio del cotarro”.

Aquest any va haver dos ninots que representaven a aquest personatge típic dels carrers d’aquell Alacant, un pertanyia a la foguera del Mercat, de l’artista Ángel Martín, que es queixava (La Verdad 20/06/80), que algú li havia donat el “chivatazo” a Pedro Soriano, i aquest havia fet “altre” prou millor que el seu, ho reconeixia, aquest, que apareixia en la foguera oficial de la Plaça de l’Ajuntament, va ser el premiat.

El president Jacinto Masanet, va ser el protagonista de la rematada, de la foguera de Carolines Baixes, que amb el lema “Nostra Festa”, el veterà artista José Abad i Martínez, li va situar al comandament del timó de la festa i vestit d’espadaxí D’Artagnan, un homenatge de l’artista, per a un president que va sofrir injusts atacs durant el seu mandat, el monument va aconseguir el 3er premi de la 3a. categoria C. LA PÓLVORA Un silenci impressionant és el que va haver en el barri de la Florida al llarg de tot el dia 23 de juny, després de la defunció el dia anterior de Carlos Ramírez, de 38 anys, membre de la Comissió de La Florida, quan es disposava, a entrar en la barraca de Maestría Industrial, no se sap com, però el mall de coets que portava sota l’aixella, va explotar i li va volar tot el paquet intestinal, la barraca, les fogueres, l’alcalde Lassaletta, van testimoniar el seu dolor per el “coheter” mort en aquests moments de dolor i dol.

PEDRO SORIANO Pedro Soriano, va plantar en la ja democràtica plaça de l’Ajuntament: “Búsqueda” obra ja mítica, en la història de la nostra estètica alacantina, obra genial, monumental, de gran harmonia en la seva composició i formes, obra mestra i autèntica eclosió estètica de Pedro.

- 24 -

La seva harmoniosa monumentalitat, la combinació del classicisme amb el modernisme més avantguardista, la seua antològica rematada final, l’ús magistral del color, la perfecció de les seues formes, l’ús dels espais, el buidatge d’aquests i el seu joc amb les formes planes i estilitzades en una combinació de formes perfectes. Aquesta foguera, a pesar de ser la foguera Oficial, i no entrar per tant en concurs, els Jurats van voler donar-li una menció especial, pel seu extraordinari disseny i per la seua perfecció de formes. Segons l’opinió d’experts i aficionats, la millor foguera realitzada per Pedro al llarg de tota la seva carrera. Pedro va començar a renovar estèticament, en 1978, amb “Contrastes”, en el Mercat Central, va restaurar senyals estètics, i va lograr contagiar als professionals i als seus companys artistes, aquests trets estètics, els quals els va servir de referència, van ressorgir els nostres senyals d’identitat estètica, la investigació i l’aprofundiment, en la recerca de les nostres arrels, aquest ressorgir va tindre una seqüela de joves artistes, que van apostar decididament per la renovació plàstica. És cert que es va produir una reiteració de temes, superfícies planes, de fusteria en detriment del modelatge de les rematades, en estrelles, palmeres, explosions… però s’imitaven al cap i a la fi, formes estètiques -amb major o menor brillantor- alacantines. Hem d’afirmar que va estar a punt de consolidar-se aquesta personalitat artística tan afí i que tant ens defineix… Però ningú va assolir recollir, aquest referent estètic, aquesta creació, el testimoni estètic que va deixar Pedro.

Avui, després de la pèrdua d’aquests referents, sense suports, els nostres artistes vaguen als llimbs estètics, sense rumb, i a la disposició de la poderosa indústria d’art efímer valencià.

A més sembla com el seu art referent estètic haguera estat recollit per artistes valencians que són qui amb major enginy i creativitat innoven.

LA FOGUERA ALACANTINA Podem afirmar, que si bé les fogueres es van importar de València, a imatge i semblança de les Falles, a Alacant, des dels seus inicis, van voler tindre una idiosincràsia pròpia, una entitat pròpia, ja d’entrada, la festa es va denominar Fogueres i no Falles. També hem de reconèixer que hi ha dues tendències, dues formes d’entendre el monument, dues estètiques; doncs bé, tots aquests monuments uns estarien més prop del que és una falla, i altres més prop del que seria una foguera que a més requereix un major esforç i creativitat, en el disseny de la seua realització.

Avui dia, la gent, els aficionats a l’art efímer, saben reconèixer el que és més una falla, o el que és més una foguera.

Tant els períodes de Gastón Castelló, com de Pedro Soriano, van aconseguir la màxima popularitat per als seus monuments, això és fonamental: fer art d’avantguarda i que li agradi a la gent. Pedro Soriano va assolir que allò modern, abstracte i surrealista agradara i fora popular. Amb ella la foguera alacantina va aconseguir la màxima popularitat.

La foguera alacantina ha existit sempre, amb major o menor intensitat, existeix i existirà, ja que reviu amb cada període progressista de la nostra ciutat. Sinó volem dir estil alacantí, diguem almenys estètica, manera, repertori de tècniques, patrimoni estètic, etc. Podem considerar com artífexs d’unes fogueres alacantines als artistes que dins de la seua personal forma d’entendre l’art, basen la seua obra en la creativitat (no en la repetició estereotipada d’obres ja realitzades i plantades en altres pobles i ciutats els “REFREGITS”) la innovació tècnica i estètica, la llibertat per a crear noves formes, donant cabuda a tots els llenguatges, expressius i estètics, segons les avantguardes i l’art modern de cada època. No és possible marcar un cànon estètic únic per a definir l’estètica alacantina perquè si per alguna - 25 -

cosa s’ha de caracteritzar el treball dels artistes, això ha de ser perquè puguen crear en total llibertat, el respecte més rigorós de la pluralitat d’interpretació i dins de la seua individualitat.

Els artistes valencians, també influïts pel nostre esperit renovador i creatiu a Alacant van començar a realitzar monuments molt moderns i molt diferents dels quals després fan a València, artistes com Vicente Giménez, Enrique Burriel, Vicente Almela, Emili Miralles, Manuel Algarra (aquest mateix artista, haurien de veure el que fa a València en la màxima categoria a més, i el que fa aquí, no té gens a veure) i últimament Pere Baenas i Vicente Martínez Aparici, van començar a crear obres modernes a Alacant i podem afirmar que hi ha un abans i un després del seu pas per la nostra ciutat i les nostres fogueres.

Manolo Jiménez, president de Florida-Portatge que és qui va portar a Martínez Aparici, perquè afirma que aquest artista, s’ha emmotllat i ha sabut captar la forma de fer fogueres, i que té en compte “totes les peculiaritats de l’ESTIL ALACANTÍ, el qual va marcar l’artista Gastón Castelló”. Aquest artista va realitzar aquí el que ens agrada als alacantins i això no té gens que veure amb una falla. Però és que a més quan tornen a València, han canviat (alguns, uns altres no, poden fer fogueres aquí, i el més pur estil faller allí) i fan coses molt modernes i diferents.

Volem acabar, pel significatiu que resulta amb l’opinió de Vicente Almela, conegut i consagrat artista faller valencià: “Vaig descobrir les fogueres fa ja alguns anys, degué ésser a la fi dels anys setanta i començament dels vuitanta. Allò que va començar sent una excursió… acaba convertint-s’en una visita habitual i desitjada cada mes de juny de cada any. A mi, de sempre m’han agradat les falles i m’agraden, però quan vaig veure les fogueres per primera vegada vaig quedar fascinat, ERA UNA ESTÈTICA COMPLETAMENT DIFERENT, amb alguns punts en comú amb les falles, és cert, però amb estructura, composició i estètica, ben diferents. Si les falles es recolzen sempre en un model figuratiu, les fogueres, sense menysprear el figurativisme, feien servir elements eixits simplement de la IMAGINACIÓ del creador, sense cap referència a cap objecte real, els quals la major part de les voltes arribaren a l’abstracció més pura. Per a mi, S’OBRIA TOT UN MÓN DE POSSIBILITATS. Dels artistes que feien els monuments d’aleshores, he de destacar-ne un, Pedro Soriano Moll…”

Almela, Vicent, “Sobre les Fogueres de Sant Joan”, Revista d’Estudis Fallers, núm.5.

- 26 -

CENDRES D’INNOVACIÓ LLIBRET 2011

Il.lustració de Rodrigo García Llorca

PLA DEL BON REPÒS

- 27- -27 -

EL LLIBRET: UNA VISIÓ INNOVADORA DE LA MEMÒRIA DE LA FESTA VÍCTOR M. LÓPEZ I ARENAS

El llibret s’ha erigit com element fonamental dins de la nostra festa. És l’únic testimoni fiable del passat que arreplega entre les seues pàgines com eren i com entenien la festa les diferents comissions de fogueres al llarg de la nostra història.

Present des dels inicis de les nostres celebracions, el llibret ha passat per diverses etapes que li han dut a tenir una funció merament informativa de l’explicació del monument, fins al moment actual en el qual ens trobem amb monografies de gran qualitat relatives a temes festers o de la cultura alacantina.

L’estructura més o menys fixa que ha mantingut el llibret des de la seua aparició fa difícil que trobem entre les seues pàgines un concepte tan variable i divers com és la innovació. Encara així, a través d’una breu aportació al tema, tractarem de reflectir part de l’evolució que ha patit aquest mitjà, imprescindible per a reconstruir la nostra memòria festiva.

ARTISTES I LLIBRETS: UNA PANORÀMICA A LA DÈCADA DE 1930 L’exportació del model valencià a les nostres tradicionals celebracions en honor a Sant Joan va suposar no només l’adaptació del monument efímer com element central de la festa, sinó també l’adopció d’una sèrie d’elements, entre els quals es trobava el llibret, que ja es trobaven presents des de temps passat en el món de les falles.

En 1928, any zero de les fogueres, es van editar tres llibrets que contaven amb una estructura senzilla, bàsicament dedicada a ajudar a la fàcil comprensió del significat de les escenes que apareixien en el monument. Entre les pàgines d’aquells llibrets dels inicis, es barrejaven els anuncis dels comerciants amb l’explicació de la foguera als quals en alguns casos s’afegia el programa de festes.

L’estructura, senzilla i eficaç, venia precedida per la portada en la qual apareixia el nom de la comissió i del monument o l’esbós del mateix que acaparava el protagonisme de la publicació.

A poc a poc el contingut del llibret va anar enriquint-se amb xicotets articles de temàtica alacantina o relativa a la barriada. Entre els pioners d’aquest canvi cultural trobem el llibret de la Plaça de Gabriel Miró de 1933, també conegut com “Passeig del Chanco”. Entre les seues intencions estava la de ser un referent literari dins de les publicacions alacantines de l’època.

Nosaltres ens centrarem en algunes de les portades de llibrets pertanyents a aquest període. Ens resulten d’interès perquè demostren com la col.laboració dels artistes plàstics de la ciutat no es va limitar al camp dels monuments o dels cartells de fogueres, sinó que es va estendre desinteressadament a l’àmbit dels llibrets, amb aportacions de gran qualitat artística. En elles, veurem com el llenguatge predominant és l’art déco, estil utilitzat per la gran majoria dels il.lustradors de l’època.

La primera aturada la farem en una publicació a la qual no podem designar pròpiament com llibret.

El Tio Cuc, revista dirigida per Coloma Pellicer, tractava temes de l’actualitat alacantina mitjançant la sàtira i l’humor, utilitzant com llengua vehicular un valencià no normatiu. L’aparició de les fogueres en 1928, va fer que la revista editara anualment un exemplar extraordinari en el qual s’arreplegaven els esbossosesbóssos i explicacions de totes les fogueres que es plantarien cada any. En la primera de les edicions d’aquest número especial, es va reproduir en portada l’esbós de la foguera de la Plaça de Ruperto Chapí que tenia per protagonistes als dos personatges principals de la publicació: El Tio Cuc - 28 -

i el Cuquet, que muntats en un globus observaven i criticaven algunes de les misèries de la ciutat.

Un anys després, en 1929, la portada li va ser encarregada al pintor, cartellista i caricaturista Lorenzo Aguirre, un dels artistes més implicats amb els inicis de la festa. La seua activitat en aquest camp es va estendre a través de la construcció de fogueres, la realització dels tres primers cartells anunciadors dels nostres festejos i fins i tot al teatre de temàtica foguerera.

La portada del número extraordinari del Tio Cuc ens mostra fins que nivell era coneixedor de les avantguardes que dominaven l’àmbit artístic europeu. El motiu de la il.lustració és senzill, un xiquet es troba saltant sobre unes flames mentre anúncia la venda de la revista que duu sota l’aixella i en una de les seues mans. El realment interessant és el tractament que ofereix a la figura, a través de la reunió de formes geomètriques, que unides, van formant la silueta del xiquet. A la geometria dels seus traços s’uneixen les formes sinuoses del fum que ix de la foguera. La composició està dominada per un encreuament de diagonals formada una pel cos del xiquet i l’altra pel fum que eix de les flames.

Tot es completa amb les tipografies que reafirmen el llenguatge geomètric del conjunt i pel preu de la publicació, 20 cèntims, col.locat sobre la boca del xiquet i que sembla suggerir que és el missatge que es troba cridant. La novetat i modernitat d’aquesta il.lustració ens fa relacionar-la amb moviments artístics com el cubisme o el constructivisme per als quals la reducció de la forma a figures geomètriques era essencial.

Un any després, en 1930, trobem la portada d’una publicació l’àmbit d’acció de la qual era exclusivament el de la nostra festa. “Fogueres d’Alacant” era una revista que, com en el cas dels especials del Tio Cuc, tenia com objectiu reunir els esbossos i explicacions de les fogueres que es plantarien cada any.

En aquest exemplar, l’encarregat de realitzar la portada serà un artista que estaria destinat a transformar l’essència formal i conceptual dels nostres monuments. Gastón Castelló, anunciava ací l’essència de la seua aportació al món de les fogueres, utilitzant un llenguatge art déco de gran elegància formal.

El motiu central era un cavall blanc d’estilitzada factura sobre el qual es trobava un fauno o dimoni que somreia davant la contemplació d’una foguera situada als seus peus. El cavall apareixia encabritat davant l’acció de les flames, alçant les seues potes com si es trobara surant. En la foguera es distingien les siluetes dels ninots que semblaven dotats de moviment. La composició, com en el cas anterior, estava protagonitzada per un encreuament de diagonals provocades una pel cavall i l’altra pel fum que produïa la foguera. Precursora de tot un estil que serà dominant en els monuments de Gastón, la il.lustració ens mostra una marcada estilització i un gust pels temes de component al.legòric.

La proclamació de la II República a l’abril de 1931, va suposar un gir en la temàtica i el caràcter popular de les nostres festes. Els monuments es van fer eco d’aquest esdeveniment, arreplegant entre els seus assumptes la crítica al règim monàrquic, o les esperances davant els canvis que s’esperava que produïra la República. La foguera corresponent al districte de Plaça de Ruperto Chapí de 1932, va ser un dels monuments, que va incloure la nova realitat política com assumpte principal.

La portada del llibret, signada per J. Pérez, va compartir amb la foguera la temàtica a través d’una il.lustració que estava protagonitzada per la comare republicana, tocada amb el capell frigi, mentre el seu cos estava totalment nu. En una de les seues mans duia unes tisores de gran grandària, mentre amb l’altra sostenia les cordes d’un grup de titelles, vestits com si foren gnoms, als quals volia lliurar de la seua esclavitud llançant-los a la foguera. La resta de la il.lustració està ocupada per les flames entre les quals apareixien les tipografies que reproduïen el nom de la comissió i que estaven disposades com - 29 -

si es tractara de ninots.

Com hem dit anteriorment, un dels llibrets que van elevar el nivell cultural d’aquest tipus de publicacions va ser el de la Plaça de Gabriel Miró de 1933. Ens centrarem en la seua portada i en el seu disseny que resulta com menys nou.

La portada estava dividida en dos registres. Un ocupat per la il.lustració i l’altre destinat a arreplegar l’escut d’Alacant i un fragment del poema del Marquès de Molins en el qual declarava a la nostra ciutat com “la millor terreta del món”. El dibuix va ser realitzat per Germán Bernabéu Almiñana, artista aficionat, que a més tenia el càrrec de president de la comissió. El motiu principal de l’obra eren les siluetes dels arbres i l’arquitectura de la plaça que es mostraven a contrallum a causa de la lluminositat que eixia d’una foguera que es trobava al fons. Les flames apareixien entre el fum, que estava delineat com si es tractara de bombolles amuntonades unes sobre unes altres. La part inferior estava destinada a acollir les tipografies que tenien un marcat caràcter geomètric, corresponent-se amb el plantejament de tot el conjunt.

El disseny del llibret, com hem dit anteriorment, resultava nou. Concebut de forma horitzontal, la portada es dividia en dues parts, donant pas d’aqueixa forma al contingut del llibret. Abans de descobrir les pàgines s’havia utilitzat un paper vegetal en el qual apareixia imprès un anunci dels ferris organitzats des d’Orà per a acudir a les nostres festes. A açò s’uneix una maquetació, que com la il.lustració de la portada, utilitzava un llenguatge art déco.

Entre les portades realitzades durant aquests anys trobem alguns exemples en els quals a pesar de no intervindre els artistes, s’utilitzen unes elegants formes art déco, basades en l’aplicació de xicotets mòduls geomètrics i lineals. Aquest és el cas del llibret de la foguera Benito Pérez Galdós de 1934.

La imatge representa una posada de sol en el mar que està emmarcada en una balustrada. Els llamps del sol amatents en ventall serveixen per a col.locar amb unes tipografies geomètriques el nom de la ciutat, de la festa i l’any de la celebració, mentre que la superfície solar és utilitzada com suport per a col.locar el nom de la comissió. Si ens fixem en la composició de cadascun dels elements, observarem com estan compost a força de sumar menudes formes d’unitat.

Tornem a remetre’ns a l’artista Gastón Castelló a l’abordar altra de les portades que va dibuixar, aquesta vegada per a la comissió de la Plaça de República de 1935. La imatge, de gran bellesa, reproduïa un dels ninots que formarien part de la foguera d’aquell districte i que amb el pas del temps s’ha convertit en una icona de l’estil “alacantí”. Una dona, la musa de la inspiració. Va muntada sobre el cavall de la fantasia. Les figures, concebudes de forma plana, cobren volum a través d’un lleu ombreig produït a força de menudes línies. Contrasta el color groc empleat per al motiu principal de la il.lustració amb el negre del fons sobre el qual es retalla.

En la composició veem una combinació de línies corbes i rectes, com ocorre amb les ones que representen les crineres del cavall i el cabell de la musa. A través d’elles, l’artista aconsegueix un efecte de ritme i continuïtat que enriqueix els perfils de la il.lustració. A banda i banda del motiu principal de la portada es disposen una successió de línies corbes que aporten moviment a tota la composició. La part superior i inferior de la portada estan destinades a unes tipografies molt lineals i geomètriques que completen l’estètica estilitzada i elegant de tot el conjunt.

L’última de les portades d’aquest període a la qual farem referència, va ser realitzada en 1936 per a la comissió d’Orà. L’artista artífex de la il.lustració, va ser Ricardo García López, el nom artístic de la qual era K-Hito. Aquest caricaturista, crític taurí, escriptor i director de cinema, era oriünd de Jaén, - 30 -

però va passar tota la seua joventut a Alacant. Es va formar en l’acadèmia de Adelardo Parrilla, desplaçant-se posteriorment a Madrid on va col.laborar amb diverses revistes creant un dels personatges més populars de l’època “Gutiérrez”.

Vinculat a les Fogueres de San Juan des dels inicis, va organitzar diversos ”trenes botijo” procedents de Madrid per a promocionar les festes nounades. Al capdavant d’aqueixes expedicions anava un ninot que representava al propi Gutiérrez, que era complimentat amb tots els honors a la seua arribada a Alacant.

La portada a la qual fem referència representa a un avió solcant el cel sobre el mar. Sobre les ones sembla albirar-se el masteler d’un vaixell en el qual onegen les banderes francesa i republicana acompanyades per una gavina que està volant al costat d’elles. Trobem una utilització de les tintes planes en tots els elements de la il.lustració, amb un predomini dels colors groc, blau i blanc. El dibuix, signat en l’angle esquerre reproduïa l’esbós de la foguera que la comissió d’Orà plantaria aqueix any al costat del port i que representava l’arribada de visitants que procedents d’Algèria, recalaven en la nostra ciutat per a gaudir de les nostres festes.

EL LLIBRET DESPERSONALITZAT Després de la guerra civil el llibret patirà un procés d’involució. El seu contingut es reudirà a allò essencial, apareixent en la majoria de les ocasions tan sols la relació de components de la comissió, les fotos dels càrrecs i les explicacions i esbossos de la foguera. La resta de les seues pàgines estaran dedicades a arreplegar anuncis, sent aquesta una de les finalitats a les quals es va reduir el llibret, ja que va ser vist com una font de finançament de primer ordre. Quan algunes d’aquestes publicacions contenien articles, aquests eren de caràcter genèric, aliens a la realitat del barri en el qual eren publicats i amb una extensió d’una o dues pàgines. Es dóna la circumstància que un mateix article podia ser publicat en diversos llibrets el mateix any, i fins i tot repetir-se en anys posteriors.

El mateix va ocórrer amb les portades. Algunes comissions compartien les mateixes portades i altres per a diferenciar-se repetien en anys succesius el mateix disseny. No obstant això, durant aquesta època alguns personatges es van involucrar en la realització dels llibrets intentant dotar-los de dignitat i d’una identitat pròpia. Aquest és el cas d’Antulio Sanjuán, escriptor omnipresent en alguns dels llibrets d’aquesta època mitjançant les seues composicions en vers i d’explicacions de fogueres en les quals va incloure un gran sentit de l’humor i la seua característica ironia.

També en les portades va haver honroses excepcions, en les quals van participar alguns pintors de la ciutat. A manera d’exemple citarem tan sols dos d’elles, que serviran com mostra de la pervivència d’aquesta participació dels artistes en els llibrets d’aquests anys.

La primera d’elles pertany al llibret de la Foguera Rambla de Méndez Núñez de 1942. El seu artífex va ser el pintor alacantí Melchor Aracil Gallego, qui va triar una escena costumista com motiu principal de la il.lustració. En el centre de la composició apareix un ninot que representa a un ancià vestit amb ampli gaban i barret de copa alta. Al seu voltant, dos xiquets contemplen a un tercer, que brotxa en mà, es troba donant-li els últims retocs per a finalitzar-lo. Sabem que l’ancià és un ninot perquè té ancorats els seus peus a una base, però res en el seu gest indica que ho siga, ja que segueix amb la mirada l’activitat dels xiquets. Al fons i situada en una balconada, una dona mira somrient la innocència de l’escena. El segon dels exemples pertany igualment als anys quaranta i va ser realitzat pel també pintor José Pérezgil. Aquest artista va col.laborar en nombroses ocasions en la realització de portades de llibrets, especialment per a la comissió de José María Py, de la qual era president d’honor perpetu.

- 31 -

En aquest cas, l’obra il.lustra la publicació festera de la Plaça de Ruperto Chapí amb una imatge, que ens remet a l’acte essencial de la nostra festa; la cremà.

La superfície de l’obra està dominada per una gran foguera que es retalla sobre el color blau del fons. D’entre les flames, eixia el cos central d’una foguera, en l’estructura de la qual estaven fixats dos ninots que semblen ballar al ritme del so que produeix el foc. A pesar de ser ninots, com ens suggereix la fusta que subjecta els seus peus, sembla que ens troben dotats de vida, al suggerir-nos l’artista mitjançant la seua actitud dinàmica, que es mouen. En altre ordre de coses destacarem un grup de llibrets que van utilitzar les seues portades per a reivindicar temes relacionats amb el barri o amb el món de la festa. Aquest és el cas dels llibrets de la Foguera Hernán Cortés, que des mitjans dels anys quaranta van demanar la desaparició d’una font que es trobava en la plaça del districte. D’aquesta manera, anavent mostrant-se en les seues portades, dibuixos en els quals apareixia el popular “Bon Tabaquet” queixant-se de la presència de la font. Fins i tot es va arribar a editar una historieta en la qual es feia un recorregut per la presència històrica de la font en aquell lloc des dels temps d’Adan fins a l’actualitat. Acompanyava a les vinyetes un text en vers compost en valencià no normatiu que acabava en to humorístic, preguntant-se que alcalde acabaria amb aquella font.

El caràcter reivindicatiu el trobem també temps després en la portada del llibret de la foguera Sèneca-Autobusos de l’any 1978. Tractada com si fora un dibuix infantil, la il.lustració demanava canvis no només en la fisonomia del barri. D’aquesta forma apareixien diversos missatges que demanaven la democratització de la llavors Comissió Gestora, l’accés popular a les barraques i la desaparició de l’Estació d’Autobusos per col.locar en aquell espai un jardí.

EL DESPERTAR DELS LLIBRETS A la fi de la dècada de 1980, el llibret es va veure immers en un procés de canvi que acabarà per transformar la seua estructura interna i el seu contingut. Asçò es va deure a la implicació d’algunes comissions que van apostar decididament per dignificar el llibret i donar-li un paper preponderant.

Al principi van ser poques les fogueres que van iniciar aquest procés de canvi. Port d’Alacant, Sèneca-Autobusos o Diputació-Renfe van ser algunes d’elles.

L’aparició de diversos concursos, alguns d’ells dotats amb un premi en metàl.lic com és el cas del convocat per la Conselleria de Cultura, van fer que una segona generació de comissions apostaren per aquestes publicacions festeres fins a convertir-les en el que avui són, veritables monografies de temes relacionats amb Alacant i la seua festa oficial. En aquest apartat intentarem recuperar l’aportació d’algunes fogueres al món del llibret, destacant un exemple de cadascuna d’elles en el que el caràcter innovador estiga present. No tractem de fer una relació de totes i cadascuna de les publicacions festeres, sinó assenyalar aquelles que a més d’un valor cultural, van aportar una visió nova i moderna del que ha de ser el llibret.

PORT D’ALACANT / Des de l’any de la seua fundació, Port d’Alacant ha sigut una comissió que s’ha caracteritzat per fer una aposta decidida pel contingut cultural dels llibrets. Així, des de 1987 ha anat oferint monografies de gran qualitat centrades a recuperar aspectes inèdits i tradicionals de la nostra ciutat o de la nostra província. Cada llibret ha ressaltat un tret diferent de la cultura alacantina, abastant aspectes com l’art, la devoció, el folklore o en els últims anys reflexions intressants sobre el que és o ha de ser la festa.

Centrarem la nostra atenció en el llibret publicat el 1999 amb el títol “Amb una altra mirada”. La portada apareixia dominada per una hipèrbole visual d’un ull que mira al lector creant una tensió - 32 -

entre el receptor i la publicació, no deixant-li indiferent. El títol del llibret serveix d’ancoratge per a la imatge, contextualitzant l’aparició d’una fotografia de tanta força en la portada. D’altra forma l’ull ens resultaria inquietant, ja que a més s’ha reforçat el seu impacte dividint-lo en dues parts, una negativa i altra positiva.

En la part inferior es dóna importància al títol del llibret, deixant com subtítol el nom de la foguera.

D’aquesta forma es prioritzava la importància de la publicació enfront de l’editor. Tant en la portada com en la contraportada s’utilitza una tècnica d’uvi que en la part posterior reflecteix la silueta del pont roig. Les pàgines interiors reunien una sèrie de fotografies sobre la ciutat que convidaven el lector a reflexionar i mirar des d’altra perspectiva la realitat quotidiana. Es representen espais comuns a tots els ciutadans des d’un punt de vista crític i estètic, reforçant espais de participació popular i aportacions artístiques com les de Morán Berrutti o el ceramista Emili Boix. Al costat d’aquestes fotografies, uns textos col.locats a l’esquerra reforcen la idea crítica sobre la nostra ciutat i aporten una significació al contingut visual de les imatges. El disseny realitzat per Bañuls impressors, demostra la cura de la foguera Port d’Alacant ha tingut sempre per les seues publicacions festeres.

SÈNECA-AUTOBUSOS / Des de finals dels anys setanta, Sèneca-Autobusos havia apostat en els seus llibrets per la inclusió de textos en valencià i il.lustracions realitzades amb encert per diversos dibuixants que col.laboraven amb la comissió. En la dècada següent continua aquesta tendència i a més s’observa una xicoteta picada d’ullet de disseny a l’incloure portades en finestra, que servien per a col. locar una il.lustració que donava pas al contingut del llibret.

En la dècada de 1990 el llibret de Sèneca va apostar per dedicar una monografia al seu contingut. En 1991, la publicació incloïa un apartat anomenat “Rotatius per a la festa 1979-1986” que arreplegava retallades de periòdic amb notícies relacionades amb les fogueres. Un any després va tornar a repetir contingut amb un arc temporal que començava en 1987 i acabava en 1992.

A partir de 1993 les portades seran realitzades pel dissenyador Lluís Amat, mentre que les monografies eren dutes a terme en col.laboració per Andrés Llorens i Juan Carlos Vizcaíno. A partir d’aquell moment les portades d’Amat s’anirien succeint aportant a la visió externa de la publicació un caràcter modern i desenfadat, gràcies a un disseny elegant i colorit.

Un dels llibrets més innovadors de quants ha realitzat aquesta comissió correspon a l’any 1996, que amb el títol, “En blanc i negre”, es presentava una carpeta en format tabloide que contenia en el seu interior els elements que conformaven la publicació d’aquell any. En la portada, sobre cartolina de color vermellós es presenta un colp en sec que li dóna un caràcter subtil i net, amb el qual s’aconsegueix un efecte elegant i estilitzat. Emmarcat en un quadrat es presenta la figura principal del monument d’aquell any a través d’una silueta de traç simple. En la part inferior, el titular a caixa, arreplegava el nom de la foguera i l’any de publicació i com subtítol apareixia el títol. D’aquesta forma s’exaltava el nom de la comissió que es mostrava com la veritable protagonista del llibret.

En l’interior de la carpeta s’incloïa un quadernet a una sola tinta en el qual apareixia la informació bàsica que ha de contindre tota publicació festera: relació dels membres de la comissió, fotos dels càrrecs d’honor, esbossos i explicació de les fogueres i programa de festes. La distribució del quadernet es componia de sis pàgines amb un cos central que es desplegava en finestra, obtenint d’aquesta forma quatre pàgines extra en les quals es col.locava l’explicació i esbossos dels monuments. Una vegada més es dóna importància a una part significativa de la publicació com és la relació de les fogueres. Al costat del quadernet una sàrie de llàmines amb el mateix format de la carpeta, reproduïen fotografies relacionades amb la ciutat d’Alacant. La part posterior d’aquestes llàmines servia com suport per a la col.locació de la publicitat.

- 33 -

S’ha utilitzat el format de llàmines d’una exposició, a través de la reproducció de fotografies i la inlcusió del que seria un quadernet explicatiu, si ho extrapolàrem al món de l’art. La presentació amb un contenidor específic i la utilització d’un que surt de l’habitual en aquest tipus de publicacions, eleva la categoria del llibret i en conseqüència de la foguera. Lluís Amat, dissenyador del llibret, va cuidar al màxim tots els detalls de la publicació, atorgant importància a cadascun d’ells, sense deixar cap element a l’atzar.

DIPUTACIÓ-RENFE / A la fi de la dècada dels vuitanta la foguera de Diputació-Renfe va editar un grup de llibrets que poden considerar-se els més innovadors quant al seu disseny i concepció de quants s’han fet fins a la data. Entre les seues pàgines s’intregava paper vegetal que oferia una visió dels monuments per seccions, una cosa no realitzada fins eixe moment. Al mateix temps realitzaven una publicació difernciada per a la foguera infantil, adaptant el seu contingut als xiquets.

Nosaltres ens centrarem en el llibret que va veure la llum en 1988. Destaquem en ell el material utilitzat per a la portada; un cartó reciclat fet artesanalment com el que és utilitzat habitualment pels artistes de fogueres per a confeccionar els seus monuments. En el centre de la portada trobem un encunyat de forma triangular que permet veure una il.lustració abstracta que simula les formes del foc. A aquesta figura geomètrica li acompanyen dues línies traçades impreses en groc i roig que reforcen la idea d’una flama. Baix l’encuny, el nom de la comissió és utilitzat com titular principal de la portada. De l’interior el més destacat és la presentació de l’esbós de la foguera que emergeix tridimensionalment al desplegar la pàgina central en la qual es troba. La portada servia com contenidor de l’altra publicació, aquesta vegada dedicada als més xicotets, que comparteix en l’exterior el disseny de la principal, amb un encuny triangular que en aquesta ocasió deixa veure una fotografia dels xiquets de la comissió. L’interior deixa de tindre un caràcter cultural substituint-se per una finalitat lúdica, amb jocs i recortables.

PASSEIG DE GÓMIZ / Des de la seua fundació en 1994, Passeig de Gómiz ha sigut altra de les comissions que han apostat per elevar la qualitat cultural dels llibrets. A través de les seues publicacions han arreplegat aspectes relacionats amb les nostres tradicions, com la indumentària alacantina del segle XVIII, el ball i cant tradicional, els llibrets, els cartells de fogueres o l’estètica dels nostres monuments.

Però el seu compromís amb la cultura alacantina ha anat associat a una intenció de diferenciar els seus llibrets mitjançant la utilització dels disseny gràfic. Mostra d’això és l’edició de 1999 en la qual es trenca amb el tradicional format en A4, que sol ser el més utilitzat. La portada utilitza un cartó rugós en color crema sobre el qual es disposava una obra de Julio Castillo en la qual a través de traços moguts se’ns suggereixen les formes d’una palmera. La il.lustració distribueix l’espai de manera regular i simètrica. El titular, disposat sobre la il.lustració destaca el nom de la foguera.

La portada actua com contenidor de dues publicacions interiors que estan subjectades en el llom per una cinta blava que podria recordar-nos a la utilitzada per lligar petards propis de les nostres festes.

L’interior, com hem indicat, estava reservat per a dues publicacions totalment diferenciades entre sí.

Una d’elles arreplegava els continguts bàsics d’un llibret com els càrrecs, el programa de festes, la relació de comissionats i els anuncis. Per altra banda el segon dels llibres tenia per títol “Ninots” i feia un recorregut per aquest element essencial dels nostres monuments. En ell s’incloïen articles d’Isabel Tejeda, Gil-Manuel Hernández i Javier Martos.

PLA DEL BON REPÒS / Els llibrets de la foguera Pla del Bon Repòs van canviar el seu disseny - 34 -

i contingut gràcies al treball d’Albert Poveda. Des dels començaments de la seua col.laboració amb aquesta comissió, no ha deixat de sorprendre amb publicacions molt cuidades i de vegades arriscades i de contingut crític. Les maquetacions d’Albert Poveda destaquen per la utilització de composicions simples, ordenades i coherents en el seu disseny. A pesar de no tindre formació gràfica, compta amb una gran intuició i curiositat que li han dut a produir grans llibrets, molt diferents entre sí.

Una mostra del que exposem és el primer dels llibrets que va realitzar per a aquesta comissió. “L’edat d’Or” era una publicació de gran format en A3, composta per dos quaderns engrapats que ens recorden a dues revistes de caràcter cultural. Ambdues publicacions queden subjectades per una funda de paper negre que les cobria totalment sense deixar de veure el contingut de l’interior.

El primer dels quaderns era el llibret en sí mateix i tenia com a portada una fotografia de les fogures plantes per Pla del Bon Repòs (antiga Pla-Hospital) durant els anys trenta amb un titular en color taronja. En l’interior s’utilitzaven dues tintes que es distribuixen al llarg del contingut cultural i de les fotos dels càrrecs i la informació de la comissió. L’altre quadern imitava una revista de fogueres dels inicis de la nostra festa en la qual estava col.locada la publicitat. Entre els anuncis apareixen esbossos i explicacions dels monuments plantats el 1931 en la nostra ciutat. La portada tenia una organització pròpia d’un periódic de l’època, contant com motiu principal amb una il.lustració pròpia.

BULEVAR DEL PLA-GARBINET / Els llibrets de Rubén Gómez Radioboy han suposat un gir important a la concepció tradicional del llibret. No només en el disseny, sinó també en el contingut cultural d’aquest tipus de publicacions, sent també un suport per a incloure propostes artístiques de joves creadors contemporanis. Els seus dissnenys que aporten un aire fresc al món del llibret mostren la llibertat amb que tracta tant la maquetació com el component gràfic amb un lleguatge més proper a revistes com Vice o Lamono.

El llibret de 2010 conté dos cossos de diferents grandàries. El primer d’ells té un format A5 i destaca per una portada en paper estucat impresa a una tinta. La coberta mostra l’escut de la foguera en tres dimensions sobre el qual està disposat el titular que marca el centre de la publicació. El contingut d’aquest cos té la informació tradicional del llibret. El principal gràfic està compost per formes orgàniques tridimensionals. El segon llibre té un format A4 i a diferència de l’anterior, s’utilitza una cartolina color fusta per a la portada. Amb el títol “Creador” s’arrepleguen en el seu interior diferents propostes artístiques sense un fil conductor que les organitze. Aquestes obres estan impreses en blanc i negre, mentre que la publicitat, que es troba en la part posterior ho està en un paper rosat. Allò interessant del llibre, a part de tot el que s’ha dit, és l’enquadernació. Ambdues publicacionses reuneixen en una mitjançant un “fastener”, sent una manera intel.ligent d’economitzar recursos, al mateix temps que se li dóna una imatge original. La llibertat amb que Radioboy aborda el llibret, li va dur l’any passat a ser censurat per altra de les comissions amb la qual col.laborava. El seu llibret “Prendería muy bien” tractava de les coses o persones que caldria cremar per a renovar la ciutat. La concepció transgressora present en tota la publicació, va ser el motiu pel qual finalment no va veure la llum, sent incomprés per part dels membres d’aquella comissió.

CONCLUSIÓ El llibret és un element tan antic com la pròpia festa. Ha estat present en l’esdevenir històric de les fogueres, convertint-se en un testimoni mut dels esdeveniments que any rere any han anat succeint-se en les comissions de la nostra ciutat. La seua evolució ha sigut lenta però s’ha mantingut vigent al llarg del temps.

- 35 -

A través d’aquest article hem reflectit breument l’evolució formal del llibret fins al moment actual.

Com s’ha dit a la introducció, la innovació és un concepte complex que pot abordar-se des de diferents perspectives. El llibret és un mitjà tradicional en el qual la innovació és més difícil de percebre, a pesar de la qual cosa no deixa d’estar present mitjançant l’aposta personal d’algunes comissions que concebeixen aquestes publicacions amb la mateixa dignitat amb la que aposten per altres parcel.les de la festa.

El llibret es troba en aquests moments en un dels punts més àlgids de la seua història, creixent el nombre de comissions que aposten per ell. Espere que aquesta tendència continue en els pròxims anys, perquè lleguem al futur la nostra pròpia concepció de la festa i de les nostres tradicions.

- 36 -

ADÉU ALACANT LLIBRET 2013

PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

- 37 -

ALACANT INVISIBLE

RUBÉN BODEWIG I BELMONTE Als meus companys de l'Associació Cultural Alicante Vivo i tots aquells que la recolzen i la fan possible dia a dia, a tots els que des de l'anonimat o exposant la seua figura al públic, han lluitat per defensar el patrimoni alacantí, als grans exemples d'estudiosos de la matèria com Joan Calduch, Justo Oliva, Andrés Martínez Medina, José Luis Oliver, Santiago Varela, Màrius Bevià o Pablo Rosser, a Solveig Nordström per ensenyar-nos el camí, a tots els que heretaran aquesta ciutat quan nosaltres ja no estiguem aquí, perquè la cuiden i l'estime més del que vam saber fer nosaltres, i especialment, a tots els responsables de la decisió dels quals depenga la conservació i posada en valor del nostre patrimoni, amb el desig que algun puga llegir aquest article i decidisca ser el canvi que necessita la nostra història.

I a la foguera del Pla del Bon Repòs-La Goteta per permetre'm escriure sobre un tema tan dolorós com aquest.

ALACANT INVISIBLE També les ciutats creuen que són obra de la ment o de l'atzar, però ni la una ni l'altre basten per mantindre en peus els seus murs.

(Les ciutats invisibles, Italo Calvino) Quan visites un bosc arrasat per un incendi, només observes destrucció i desolació.

No obstant això, hi ha ocasions en les quals malgrat que tot el que hi ha per sobre del sòl sembla mort, existeix l'esperança que la terra que ha alimentat a aquests arbres i tots els éssers vius de l'ecosistema, haja funcionat com a escut protector tractant de conservar com a últim recurs un intricat sistema d'arrels que penetren metres i metres baix terra.

Aquestes arrels armen el terreny i eviten que les primeres pluges comencen a erosionar-ho portant-se tots els valuosos nutrients, i permeten que aquesta aigua es retinga i faça germinar les llavors que arrossega el vent i aquelles que encara es puguen haver conservat.

Al seu torn, fins i tot poden tractar d'impulsar un poquet d'aliment cap als seus troncs, amb l'esperança que encara hi haja alguna cosa que salvar i els arbres puguen rebrotar uns mesos després.

Finalment, el verd comença a brollar entre el negre de la cendra, i el bosc pot tornar a néixer. Serà un procés lent, mai més serà el mateix que va ser, però potser amb el temps, el cant dels seus ocells, l'olor de les seves herbes salvatges, el rumor del vent bressolant les branques dels arbres, les senderes que ascendeixen cap a la muntanya, i les vistes del paisatge que ho envolta, puguen recordar la memòria del bosc desaparegut.

Fins i tot aquells que ho enyoren, podran tornar a estimar-ho, a cuidar-ho i a transmetre l'afecte per aquest lloc als qui ho podran gaudir en la seua plenitud en les dècades posteriors.

Contemplem la ciutat com un bosc, i siguem les arrels indestructibles que mantinguen als seus habitants vius i arrelats a la terra sobre la qual s'aixeca la nostra cultura.

PRÒLEG Fa uns mesos vaig rebre una petició molt compromesa: escriure un article per aquest llibret en el qual - 38 -

es fera un recorregut sobre les arquitectures que han anat desapareixent a la ciutat d'Alacant. Tot aniria englobat dins d'un projecte conjunt en el qual s'aportessin diverses visions sobre la cultura, les tradicions i l'art desaparegut a Alacant.

Per a mi va ser una proposta molt ambiciosa i alhora, arriscada, ja que la pretensió de poder explicar el complex mecanisme pel qual els successius responsables d'Alacant han permès el menyspreu i la destrucció del nostre patrimoni, queda molt lluny del meu abast.

Podria tractar d'afrontar-ho amb l'estructura d'una enumeració acadèmica, tècnica i de caràcter divulgatiu, a manera de catàleg cronològic d'edificis que ja no existeixen, amb una descripció asèptica dels mateixos i del context en què s'englobaven. Des d'aquí, ja hauria de ser el lector el que s'ocupés d'indagar qui els va fer desaparèixer, com i perquè.

O bé, podria tractar de filar un text en el qual foren apareixent aquests edificis dins d'un desenvolupament que connectés diferents èpoques viscudes a la ciutat, i que pogués fer comprendre al lector el marc cultural, social, econòmic i polític en què es produeixen aquestes decisions moltes vegades dramàtiques, i altres desapercebudes. Potser d'aquesta manera, aquest text podria passar a convertir-se en un xicotet manual d'instruccions tant per comprendre d'una manera ràpida alguns dels singulars mecanismes d'autodestrucció que posseeix Alacant, així com per poder enfrontar-se a ells i aconseguir eradicar-los.

Entre la bibliografia consultada, podrà observar el lector que existeix una extensa i molt recomanable base documental de llibres i catàlegs que pretenien precisament, documentar les arquitectures rellevants d'Alacant.

Algun d'ells, eren guies d'edificis i espais existents en un moment donat, que pretenien registrar i posar en valor els elements de major interès (constructiu, històric, compositiu, estructural…) de la ciutat, i que amb prou feines passats uns anys de la seua publicació, ja allotjaven entre les seues pàgines desenes d'edificis que ja havien deixat d'existir en un breu interval de temps.

Finalment, vaig optar per la segona opció. Segurament molts consideraran aquest article una visió compromesa amb el patrimoni i la identitat d'Alacant, i uns altres l’acusaran d’una visió esbiaixada i immobilista.

No obstant això, per a mi l'interessant és que aquest text puga deslligar aquest debat, i almenys la informació siga coneguda, perquè el posicionament de la societat davant els futurs debats sobre conservació de patrimoni, almenys es produïsca sobre una mínima base de coneixement sobre el qual poder aprofundir i participar.

Considere que el context de les Fogueres pot ser realment un lloc idoni per parlar d'aquest tema, ja que la naturalesa efímera d'aquestes construccions arriba a ser moltes vegades una autèntica metàfora del que succeeix amb el patrimoni d'Alacant, suposadament construït per perdurar, però que igual que els monuments, sembla condemnat a desaparèixer, en lloc de past de les flames, past dels buldòzers. És possible que la ciutat estiga absorbint perillosament un influx de les fogueres totalment equivocat i esbiaixat, i que comence a adoptar una postura de construir la seua identitat a partir de decorats, construccions provisionals i una perpètua temporalitat, que impedeix que amb prou feines s'arrele i conserve res que puga suposar una aposta de valor i personalitat per a la ciutat, evitant que puga rivalitzar amb el model imposat de ciutat de serveis, d'estiueig i d'urbanitzacions genèriques.

- 39 -

No obstant això sí que es podria aprendre de la transversalitat que es genera darrere de la festa, i que aglutina a milers de persones que treballen durant tot l'any amb tal d'aconseguir perpetuar any a any una identitat cultural que prové dels rituals mil.lenaris del culte al sol.

Partim llavors, d'una aproximació bàsica a la definició de patrimoni que estableix la Reial Acadèmia Espanyola: patrimoni.

(Del lat. patrimonium).

1. m. Hisenda que algú ha heretat dels seus ascendents.

2. m. Conjunt dels béns propis adquirits per qualsevol títol.

3. m. Conjunt dels béns propis, abans espiritualitzats i hui capitalitzats i adscrits a un ordenant, com a títol per a la seua ordenació.

4. m. patrimonialitat.

5. m. Der. Conjunt de béns pertanyents a una persona natural o jurídica, o afectes a una fi, susceptibles d'estimació econòmica. És possible que al llarg d'aquest article, tractem totes les accepcions aquí disposades, ja que parlarem de les accepcions del terme patrimoni tant com a herència i llegat, com bé de valor quantificable (o fins i tot inquantificable).

Com veurem, no s'estableix en la seua definició un concepte estètic, tècnic o cultural, ja que això queda supeditat a tot tipus de corrents de pensament, moments històrics, relacions socioculturals… i aquests són paràmetres inestables i de gran variabilitat al llarg del temps. És possible que sempre hagen existit persones que hagen defensat el patrimoni per diferents causes com la intuïció, el coneixement, la defensa de la tradició, l'economia, el benefici personal, l'estètica… i uns altres que hagen estat en contra del mateix exactament pels mateixos motius.

No resoldrem aquí una definició apta per indicar què ha de ser considerat com a patrimoni (i per tant preservat) i què no, però sí que podrem oferir una perspectiva global del complex espectre d'enfocaments que ha d'envoltar les decisions de conservar o no les construccions històriques o singulars, i segurament acabarem alarmats per la lleugeresa, desconeixement, negligència i irresponsabilitat amb la qual aquestes decisions (o l'absència d'elles) s'han pres i se segueixen prenent a Alacant.

Benvolgut lector: encara que el puga semblar, el propòsit d'aquest article no és un cant trist enyorant temps passats, sinó una reflexió per poder afrontar els complexos reptes que vinguen en el futur sense repetir vells errors.

Si la lectura del mateix li inunda de malenconia per una ciutat que va veure desaparèixer, o bé que li haguera agradat conèixer, li convide al fet que reconduïsca aquesta energia a realitzar un exercici: tracte d'imaginar breument la ciutat dins de 100 anys.

Considere en aquesta particular visió tot allò que li agradaria llegar a els qui ens succeeixin. Pense quina petjada deixarà la nostra generació davant les societats esdevenidores. Tracte de realitzar un recorregut per la nostra ciutat, contemplant el paisatge, les places, els parcs, els carrers, el mobiliari urbà, les platges, els monuments, els comerços, les tipografies dels rètols, els colors predominants dels teixits, el disseny de la publicitat…

- 40 -

Com veurà, hi ha moltes coses que no seran del seu interès, i unes altres sobre les quals no s'haurà parat mai a reflexionar. La perspectiva del temps és molt difícil de contemplar, ja que és un factor inherent a nosaltres no saber apreciar ben el valuós del que tenim fins que l'exotisme que el massiu es torne escàs o únic ho torna excepcional.

Així hui existeixen col.leccionistes i admiradors precisament de productes de producció massiva de dècades anteriors: des de roba a mobiliari, dissenys publicitaris, automòbils o fotografies que evoquen temps pretèrits.

Si de tot allò, ara tracta d'imaginar succintament la postura de les centenars de milers de persones que viuen al costat de vostè formant aquesta ciutat, sumades a les opinions d'aquells que estan per vindre i que potser fins es vegen fascinats per la cultura de la malaptesa de la nostra bombolla immobiliària com a emblema de tota una època, i avorreixin totalment les arquitectures del segle XIX. Obtenim per tant, una infinitat insuportable d'elements que bloquejarien qualsevol presa de decisions sobre aquest tema, i que en cas de no comptar amb suficient informació, es correria el risc d'oblidar factors essencials, donar massa rellevància a altres irrellevants, o bé arribar a tindre grans tresors incompresos que acabarien per desaparèixer.

De fet, si estenem l'exercici mental a imaginar què haguera opinat un propietari d'una fàbrica de l'eixample industrial d'Alacant a principis del Segle XX, si li haguéssim explicat que era un magnífic espai diàfan de grans llums que reflectia l'esperit del seu temps i que podria albergar importants equipaments culturals un segle després, segurament hagués pensat que estàvem bojos i que aquella nau construïda amb una estructura prefabricada de ferro, repleta de sorolloses i fumejants màquines, i oculta en un eixample industrial, no podia tindre més utilitat que la de servir a la funció fabril, i que quan algú li oferira diners per ella per aixecar un gran bloc de cases, no dubtaria a derrocar-la. És per tant, el factor de l'herència cultural el que ha d'enfortir-se de cara a garantir un adequat tractament del patrimoni, que evolucione amb el temps, però que mantinga criteris universals per tractar de conservar els llegats més valuosos.

L'única invariable en tot aquest procés és la del temps. Sempre flueix cap a davant i no podem revertir cap error del passat, sinó només estudiar-los i aprendre d'ells. Tampoc podem avançar-nos al temps en què vivim, i per tant, l'única eina efectiva que ens queda és la de la transmissió del coneixement i l'afecte pel lloc en què vivim, de manera que qui se sentisca receptor d'aquesta herència, siga el que lluite per perpetuar-la cada vegada que sentisca que està a les seues mans defensar el que considera just i valuós.

1- EL QUE ELS NOSTRES REBESAVIS VAN ANOMENAR ANTIGONS És relativament fàcil assimilar la història des d'una perspectiva lineal generalista, que ressalta grans moments puntuals, i tracta de transmetre els trets essencials d'un moment del temps en particular a partir dels factors fonamentals que ho caracteritzaven.

Així, podem comprendre com l'origen de la ciutat d'Alacant es va localitzar en el municipi romà de Lucentum, i com després del seu declivi, la ciutat va tornar a nàixer de mans de la cultura islàmica, protegida per les faldilles de la muntanya Benacantil, i va evolucionar fins als nostres dies.

No obstant açò, l'estudi dels jaciments arqueològics de la ciutat, ha aportat, especialment al llarg de la - 41 -

segona meitat del segle XX, una immensa quantitat d'informació que desentranya una història molt complexa en la qual ja les primeres ciutats, com a artefactes complexos on una societat es concentrava per a comunicar-se, intercanviar béns, protegir-se i conviure, eren delicats ecosistemes artificials en els quals igual que en els naturals, el canvi o la desaparició d'un factor podia desencadenar la seua desaparició.

Pensem que prèviament al poblat romà de la Albufereta, ja existia un assentament íber en la zona, i açò no són casualitats, sinó tècniques de supervivència.

Els romans tendien a estudiar on estaven assentades les cultures dels territoris que ocupaven, ja que el procés d'assaig de “prova i error” que els havia portat fins a ací, tancava una saviesa valuosíssima que els faria començar amb molt temps guanyat.

Els íbers de la Contestania havien escollit la zona del Tossal de Manises i el Turó de les Basses per la seua proximitat al mar per a poder alimentar-se amb la pesca, la presència de xicotetes deus d'aigua, i l'existència d'una horta fèrtil que els podria proporcionar productes per a la subsistència i el comerç, doncs tenien contactes amb els grecs, els fenicis i fins i tot els tartesos.

També des del punt de vista estratègic i militar, podien disposar d'una muntanya que els donara protecció i els constituïra tota una torre vigía per a observar la badia d'Alacant i tota la comarca cap a l'interior, detectant la presència d'enemics o possibles intrusos, i controlant la xarxa de camins.

Els habitants de Lucentum, van aprofitar la infraestructura i la saviesa dels seus predecessors, i van establir la seua ciutat en el mateix lloc, introduint les millores pròpies de la seua cultura: clavegueres, fòrum, camins empedrats, muralles, termes… i aprofitant la llacuna litoral de la Albufereta com un idoni port on protegir les seues embarcacions.

Com a ocupants, i posseïdors d'una tecnologia i una economia superior, i una cultura impositiva que desplaçava o eliminava les cultures envaïdes, els romans van destruir pràcticament totes les construccions íberes per a alçar el seu nou assentament amb la influència arquitectònica cartaginesa, mantenint amb prou faenes alguna construcció que van absorbir per economia de mitjans, com algun tram de les fortificacions de la muralla.

La ciutat va viure el seu auge entre els segles I a. de C. i I d. de C., quan es va iniciar el seu període de decadència en contraposició al creixement de la veïna Ilici, la prosperitat comercial de la qual i ubicació estratègica va generar un intens creixement econòmic en el seu entorn, i Lucentum va quedar fora d'aquella àrea d'influència, molt lluny de ser capaç de generar la seua pròpia.

Al costat d'aquests factors, el port romà de la Albufereta va començar a generar problemes per a les embarcacions per l'acumulació de fangs i llims provinents de la rambla que ací desembocava en el mar, arrossegant sediments de tota l'horta que provocaven que les barques encallaren, i per tant tornant inútil el port.

Així va ser com un moviment del centre de gravetat econòmic territorial, la decadència política i econòmica de l'Imperi Romà, i la pèrdua d'una infraestructura de riquesa i comunicació local, van portar a una població completa a la desaparició.

Podem imaginar per ventura el moment en què una persona es queda sola en una ciutat com a últim habitant de la mateixa? O les últimes famílies que decideixen abandonar-ho tot i emigrar a un lloc - 42 -

més pròsper deixant darrere de si una ciutat que començarà a esfondrar-se amb el pas del temps?

Podríem tindre una idea en acostar-nos a algun dels pobles deshabitats de l'interior de les províncies d'Espanya, en els quals els seus últims habitants envelleixen veient com les últimes generacions de joves s'han marxat a les ciutats a la recerca d'un futur millor. És un procés que no és instantani, i que a més del drama socioeconòmic, alberga un procés de pèrdua del patrimoni (material i immaterial) molt alarmant.

Les construccions de Lucentum no es van abandonar sobtadament deixant una ciutat fantasma, segurament van ser reutilitzades per camperols i agricultors, que van seguir habitant la zona.

Mentre la falta de manteniment i els agents naturals anaven degradant les construccions més precàries de tova i fusta, les més sòlides fetes amb pedra servien de pedrera per a obtenir fàcilment carreus amb els quals alçar cases de conreu als voltants.

De fet, el nivell romà més tardà és molt més pobre que els anteriors, i la capa més recent dels estrats arqueològics trobats en Lucentum, és la d'un cementeri musulmà datat en el segle X d. de C., per la qual cosa podem afirmar que de manera simultània a la nova ciutat als peus del Benacantil, va existir algun tipus d'assentament en la Albufereta, vinculat a les activitats agrícoles.

Així va ser com amb el pas del temps, l'ensulsiada de les construccions abandonades, el saqueig d'allò que encara tenia valor, i l'acció dels elements, va acabar sepultant l'antiga ciutat baix capes de terra, i condemnant-la a l'oblit de la memòria.

Ara anem-nos cap al sud, i remuntem al segle XVIII, i fins i tot finals del XIX. Pensem en un Alacant de grandària xicoteta, emmurallat i envoltat de camps de labranza. Sense una disciplina arqueològica, amb prou faenes existia coneixement dels orígens de la ciutat que es poguera remuntar més enllà de l'edat mitjana.

Durant els segles previs, les llegendes de tradició oral es barrejaven amb les cròniques escrites (a l'abast de molt pocs) i tampoc existia molt interès en la població per conèixer el passat, el coneixement del qual s'havia enfosquit en la nit dels temps.

De tant en tant, succeïa que llaurant la terra, apareixia algun carreu, ceràmica, atuell o element constructiu. Moltes vegades estaven fets miques i qui els trobava no tenia capacitat d'entendre el seu valor o el seu significat, ni molt menys reconstruir-los. Unes altres, es trobaven en bones condicions i podien ser venuts a algun col.leccionista com a ornament, suposant una ajuda per al descobridor.

A voltes aquelles pedres, si estaven ben llaurades, fins i tot podien reciclar-se i recuperar-se per a incorporar-les a ampliacions dels habitatges.

Quan existia una zona en la qual es trobaven amb relativa freqüència aquest tipus d'elements, en la nostra terra solien rebre el nom de Antigons. El nom al.ludia a l'antiguitat d'aquestes troballes remotes, que ens parlaven que abans de nosaltres, va haver-hi molts altres que van viure en aquest lloc, que van desaparèixer, i van deixar algun rastre de la seua activitat. No obstant açò, no hi havia molta capacitat de determinar a quina cultura van pertànyer, o quina antiguitat tenien aquestes troballes.

Aquesta denominació toponímica tan comuna, va donar lloc a més d'un maldecap dels historiadors, que llegint-ho en diversos textos antics, van confondre més d'una vegada els Antigons d'Elx amb els d’Alacant.

- 43 -

A Alacant, es va anomenar així al terreny hui ocupat per Benalúa i Baber, on els primers esments escrits pel deán Bendicho en 1640 en la seua Crònica de la molt il.lustre, noble i lleial ciutat d'Alacant, ja parlaven de la troballa d'una antiga moneda en la partida dels Antigons, al sud del Barranc de Sant Blai. Durant els segles posteriors, l'explotació agrícola de la zona va donar lloc a l’afloració de restes ceràmiques a la superfície, i els primers estudiosos alacantins de la matèria, van començar les seues excavacions.

Va ser amb la construcció del barri de Benalúa quan l'ajudant del cronista provincial, Manuel Rico García, va anar documentant i recopilant materials trobats de l'època romana, destacant els fragments de terra sigillata tardana, àmfores, estructures de basses i forns, i enterraments d'època baiximperial.

Va ser un jove Adelardo Parrilla qui li va ajudar a dibuixar tots els elements rescatats. Tot indicava que en la zona va poder haver-hi algun tipus d'indústria de salaons o una fàbrica de ceràmica, i en lloc de continuar la recerca, el seu treball va romandre més de mig segle oblidat fins que ho va recuperar el president de la Comissió Provincial de Monuments, Vicente Martínez Morellá. No obstant açò, gran part de les restes trobades no va córrer aquella sort i va acabar en parador desconegut.

El mateix va succeir amb les construccions, que van ser destruïdes per a edificar sobre el seu terreny, i no és casualitat que l'Església de Sant Joan Baptista se situara sobre les restes d'un cementeri paleocristià.

La falta de recursos, de tècnics especialistes i d'escrits sobre l'origen d'aquestes construccions, només llançava hipòtesi amb escassos fonaments, i va bastar amb una troballa fortuïta perquè molts consideraren que aquelles restes eren els de una primitiva ciutat romana, anomenada Lucentum. Aquesta hipòtesi va sorgir arran de que en 1877, es localitzara en el tram final de la desembocadura de Sant Blai, en l'actual confluència d'Óscar Esplá i Catedràtic Soler, un fragment de marbre amb una inscripció que feia referència a aquest municipi.

La realitat, com sabem hui dia, va ser ben diferent, i ací reenllacem amb el declivi de la ciutat romana de la Albufereta, que el procés de diàspora dels seus habitants, va donar naixement a alguns petits assentaments dispersos, com el d'aquestes indústries vinculades a la platja de Baver, on el desembarcament era segur i senzill sense necessitat d'un port, i a les quals probablement es van portar materials de construcció i altres ornaments, que van acabar sent enderrocs i sepultant-se amb les aportacions del barranc de Sant Blai.

Segons Lorenzo Abad Casal, en el seu llibre “Els orígens de la ciutat d'Alacant”, existeix la possibilitat que en l'època de Marco Aurelio, tal com es relata en la Història Augusta, una invasió islàmica va atacar a aquell Lucentum decadent, i la població supervivent es va aixoplugar en les restes fortificades que encara quedaven en peus, i uns altres es van refugiar allunyant-se de la ciutat, en el barranc de Sant Blai, que probablement estaria envoltat d'arbrat, oferint un bosc on ocultar-se fàcilment.

Va ser un dels estudiosos posteriors a Bendicho, el Pare Juan Bautista Maltés, de la Companyia de Jesús, qui va associar la ciutat d'Alacant amb Ílice i va estudiar aquestes restes amb l'esperança de llançar un poquet de llum sobre el passat d'Alacant.

Segons ell, es tractava de "una ciudad tan principal y extendida que aún oy se hallan vestigios de su grandeza por los Huertos de su marina que oy dezimos Antigones continuados desde el sitio que aora tiene: muchos de estos se han ocultado, empleándolos en las diferentes fábricas de sus muros. Se han hallado curiosidades de Romanos y de Godos en su territorio, y monedas casi infinitas, que confirman su antigüedad, magestad y grandeza (...) De ahí es que casi los más de los Authores conspiran en afir- 44 -

mar que Alicante es la verdadera Illice".

En els seus escrits, parlava de la troballa d'arcs de pedra i restes de termes, i parets de construccions antigues desconegudes, que es trobaven en condicions precàries, doncs com afirmava: “Muy pocos son las ruinas y rastros que oy quedan; porque los han ido arrancando y sacando para cultivar la tierra en aquellos Huertos, y para aprovechar los materiales en algunos edificos, que después acá se han construido en el contorno."

Cita a més Maltés un aqüeducte que es conservava parcialment en el seu temps per a portar l'aigua a la seua Ílice, açò és, al que hui és Alacant. El monument també ho cita Escolano en 1610, doncs en tractar del pantà de Tibi diu textualment: "Ya los romanos parece que atinaron en parte el conducto desta agua, tan necesaria para el riego de la vega de Alicante por esta misma canal: porque en ella a un lado, ala mano derecha, se halla por dentro de la peña viva, abierta y minada una larga acequia, que los vezinos de por allí llaman de los enamorados y devió de durar hasta tiempo de los moros (...)" també parla d'ell Bendicho, qui creu que proveeix a la ciutat del Tossal de Manises, tal vegada perquè en la seua Crònica no esmenta les restes dels Antigons.

Les restes d'aquest aqüeducte rebien el nom popular de Sèquia dels Enamorats, perquè en l'imaginari col.lectiu existia la llegenda que va ser construït per a aconseguir l'amor d'una dona.

Convide al lector a realitzar un nou exercici d'imaginació, i tractar de visualitzar hui dia un xicotet aqüeducte romà, en el Barri de Benalúa o els seus voltants. S'imagina destruir-ho? Per sort, sembla que la nostra cultura i educació, ens ensenyen a admirar cert tipus de construccions històriques, especialment les dels períodes clàssics, i no solament ho hauríem conservat sinó que segurament ho hauríem reconstruït.

En quin moment deixa la nostra societat de veure les edificacions dels seus ancestres com a elements útils (habitables o utilitzables com a pedreres per a noves construccions) i passen a ser tractats com a peces de museu per a ser admirades i “congelades” en el temps?

Plantegem-nos que en la nostra ciutat no es conserva pràcticament cap construcció de l'època que no acabara en ruïnes. Van bastar uns segles per a esborrar totalment la petjada de ni més ni menys que el pas de l'Imperi Romà per la nostra terra. Com anava un alacantí del segle XV, per exemple, a plantejar-se conservar una construcció, per bella que fora? És fonamental que la ciutat eduque i ensenye a admirar les seues arquitectures per la seua simple presència, i açò no es va començar a produir fins a fa relativament poc.

Així que podem fer-nos una idea de la quantitat d'edificis interessants que haurem perdut sense deixar rastre, i la ciutat tant diferent que podríem tindre si els haguérem preservat.

De la mateixa manera, podem tractar d'aventurar què seríem capaços de preservar d'ací a dins de 2000 anys, si visquérem una altra crisi sistémica o conflictes bèl.lics que acabaren totalment amb la nostra forma de vida i haguérem de començar de nou. O fins i tot sense ells, contemplant només l'evolució de la ciutat.

En quin moment detenim el temps? En quin moment congelem un instant de la ciutat i decidim que d'ací no es mourà? És tan complicat que ningú té la resposta, encara que per norma general es tendeix a contemplar que quan una arquitectura arriba a aconseguir un nivell d'excel.lència, singularitat, representativitat o iconisme suficient com perquè siga rellevant per a explicar la història d'un moment - 45 -

clau de la ciutat, se li atorga aquell privilegi de l'indult.

No obstant açò, hauríem de fer-ho ara o quan passen 100, 500 o 1000 anys? Segurament cap dels constructors d'un humil aqüeducte rural com l'alacantí, haguera considerat que aquesta construcció havia de ser mereixedora de ser admirada.

De nou, més incògnites i més situacions controvertides. La conservació del patrimoni és tot un laberint de complicades decisions, i en els temps en els quals no existien poderoses màquines o recursos energètics per a portar la difícil empresa d'erigir una obra, era fonamental tindre sempre en ment el principi de la llei del mínim esforç quant a recuperació i reutilització d'estructures preexistents es referia.

Tornem ara a Alacant, i reprenguem el fil conductor. Les construccions romanes estan en la seua decadència, ja derrocades o utilitzades per a altres finalitats. Del seu pas per l'ací, amb prou faenes quedaran els fonaments dels murs que van construir.

Des del segle VIII, la ciutat entra en un període de dominació islàmica, i els seus nous pobladors funden sobre el promontori del Benacantil la Medina Laqant (o Al-Laqant), a l'abric d'una muntanya costanera protectora, en una elevació que permetia observar tota la badia.

Aquest lloc ja havia cridat l'atenció prèviament d'altres pobladors, ja que en els seus vessants s'han trobat restes arqueològiques de l'Edat de Bronze, ibèrics i fins i tot d'època romana, però mai va tindre un assentament permanent.

Aquesta xicoteta localitat d'Al-Ándalus, va absorbir l'escassa població cristiana que encara vivia en la zona, i va anar creixent molt lentament, doncs la seua economia estava basada en la pesca, l'agricultura i no era un important centre de comerç. No van haver d'enfrontar-se a com tractaven les restes de la cultura anterior, almenys en el nucli urbà, sinó que van construir ells un intricat sistema de carrerons i places, van alçar un perímetre fortificat, i fins i tot van construir un soc.

La seua aportació al desenvolupament de la nostra ciutat i el nostre territori va ser fonamental per a comprendre el nostre present. Tot que existisquen fins i tot menys petjades visibles del seu llegat, el patrimoni que ens van deixar és d'un valor incalculable. Des del nom de la ciutat a la toponímia, passant per altres paraules del nostre llenguatge, els seus sistemes de cultiu i de gestió de l'aigua tan fonamentals en el nostre clima, i fins i tot tècniques constructives que posteriorment serien absorbides com a pròpies, i que vam estar repetint i perfeccionant fins a l'arribada de la industrialització en ple segle XX. Com pot ser que el pas d'una civilització durant sis segles no puga observar-se en les construccions caminant pels nostres carrers? Lamentablement, en ser una medina humil i sense grans riqueses, no es van alçar construccions rellevants com les que podem trobar per exemple a Granada. I si bé mantindre la vida dels edificis és un factor fonamental per a la seua preservació, no ho és menys la qualitat i la solidesa de la seua construcció.

El simple fet de transitar pels carrers de l'entorn de l'Ajuntament i la la Vilavella d'Alacant, ens hauria de fer recordar que estan alçades sobre la mateixa llista de carrers islàmica, igual que succeeix en la immensa majoria de poblacions del nostre entorn, on els traçats romans van desaparèixer, i els islàmics van perdurar, exceptuant, és clar, els casos singulars de les poblacions reconstruïdes després del gran terratrèmol de la Vega Baixa en 1829.

- 46 -

Una altra emprempta fonamental és la presència de l'Església de Santa Maria i la Cocatedral de Sant Nicolau, que malgrat ser construccions cristianes, marquen de nou una emprempta fonamental per a poder llegir aquesta ciutat desapareguda (o en aquest cas, més prompte substituïda).

L'Església de Santa Maria en la la Vilavella, s'alça sobre el terreny que anteriorment va ocupar la Mesquita de la Medina fortificada, i la Cocatedral de Sant Nicolau en la Vila Nova cristiana, es va construir sobre el lloc en el qual va estar la Mesquita menor del raval exterior, en el qual també va estar el Soc, les terrisseries, el cementeri i l'horta que proveïa als seus habitants.

De nou, i igual que amb els romans, les vicissituds polítiques a gran escala van tindre el seu reflex en el creixement i evolució de la ciutat. Quan es va desmembrar el Califat Omeia, va passar a formar part de les Taifes de Dénia i Almeria, i la fortalesa territorial va anar afeblint-se, a mesura que a l'altre costat de la frontera, els exèrcits cristians anaven avançant en el territori.

La conquesta militar cristiana de la ciutat en 1248 va obrir un nou període marcat per la pauta repetida en tots els territoris presos, heretada de les tècniques romanes: la substitució sistemàtica de tots els centres de culte i de poder, per a implantar i visibilizar sobre la població local el nou ordre. Va ser així com es va prendre la fortalesa militar, i com es van transformar gradualment totes les construccions islàmiques en edificacions cristianes.

Sobre l'ocupació del raval entorn de Sant Nicolau pels musulmans, el cronista Bendicho escrivia en el segle XVII: “primero fue Mezquita, pues cerca de ella contiguas ay unas casas a la parte de levante que servían de baños en tiempos de Moros, y se ven en ellas vestigios manifiestos… y se hallan muchos fundamentos que no dicen con las obras que ahora vamos derribando para la obra nueva, y en particular el fundamento de pilar que había entre las capillas de San Martín Sta. Lucía a la parte de la Sacristía que no estaba junto con ninguna de lo que havia, y es cierto era de la mezquita antigua, y otros vestigios en las cornisas…”.

Hui no podem gaudir de cap rastre que ens done una pista sobre com van ser aquestes construccions andalusíes, però van anar desapareixent amb el pas dels segles, i no arrasades sobtadament, doncs com deia Viravens, encara existien elements islàmics: “en el siglo XV se advertían borrados los adornos del cornisamiento que debían ser de la antigua mezquita”.

Aquest literal aixafament cultural va suposar un xoc menys violent en altres ciutats, i per exemple a Còrdova es va alçar una basílica renaixentista en el centre de la seua espectacular mesquita, generant així un edifici únic, que va permetre mantindre part del seu patrimoni previ.

Ni tan sols el castell de Santa Bàrbara, que prèviament va ser la fortalesa de la Medina, conserva les seues construccions inicials, doncs després de ser pres, va ser reformat i transformat progressivament.

En el s. XIV, Pere IV el Cerimoniós va ordenar rectificar el seu recinte, i en el s. XVI, Carles I va iniciar la seua fortificació i transformació. Però encara hauria d'arribar Felip II per a impulsar la gran reforma que va portar la majoria de les construccions que han arribat fins als nostres dies.

Així doncs, d'aquella fortalesa que protegia a la població musulmana, hui no queda ni el record.

Tenim també moltíssims testimoniatges del passat islàmic repartits per la nostra província, des de sistemes de cultius amb sèquies de regadiu a muntanyes escalonades amb bancals en les muntanyes de la Marina Alta, centres urbans amb carrerons laberíntics, i ruïnes militars com l'antic castell de Alfofra sobre Aitana, a Confrides.

- 47 -

Fins i tot podem parlar del particular cas d'Altea la Vella, el vertader casc antic de la localitat d'Altea, el centre de la qual probablement conega molta gent, però no correspon amb el seu poblat medieval.

Va ser Altea la Vella, un petit caseriu situat a l'interior i grimpant per la Serra de Bèrnia, el poble original islàmic, situat en el mateix lloc que íbers i romans també van habitar.

Aquest poblat, que va estar sota el poder d'Al-Azraq fins que la Corona d'Aragó li'l va arrabassar, va començar a despoblar-se en el segle XVI, i ja apareixen documents en 1560 en els quals l'enginyer Giovanni Battista Antonelli fa referència a ella com “Altea la vella destructa”, confirmant el seu abandó, i traslladant-se la població cap a la costa.

Un habitant d'aquell Alacant que va viure la fi de l'època islàmica i el principi de la cristiana, segurament viuria en un context social en el que la guerra, les invasions, les migracions per a repoblar pobles conquistats, l'abandó de pobles i edificacions… era la manera de vida normal. I per a ells, la presència o la destrucció d'una construcció antiga, amb l'excepció evident dels temples de culte religiós, no tenia més repercussió que si es tractava del sostre sota el qual dormirien aquella nit.

Així és com aquests canvis socials, econòmics, polítics, militars… condemnen a uns pobles a desaparèixer i a uns altres a florir, i en moltes ocasions, ni en uns ni en uns altres queden empremptes del seu passat.

A excepció d'alguns elements constructius situats en jaciments arqueològics, murs i fonaments d'edificis de l'antiga medina, o la fortalesa de Santa Bàrbara, en la ciutat d'Alacant no queda gens d'aquells temps pretèrits, és un Alacant invisible i desaparegut.

Tindríem més sort si ens acostàrem a alguna antiga casa en les partides rurals i pobles veïns per a trobar algun element constructiu islàmic que haguera sigut mantingut i absorbit per les contínues reformes succeïdes en aquest tipus de construccions. Potser en el nostre entorn encara sobrevisquen pedres col.locades per algun alacantí musulmà fa mil anys, que van construir una sèquia, un aljub, els fonaments d'una casa o els murs d'un bancal per al cultiu. És des del moment de la conquesta cristiana, quan comença a nàixer l'embrió de la ciutat actual, i d'aquesta època daten els edificis de major antiguitat conservats en els nostres carrers.

2- LA CIUTAT PERDUDA Deixàvem l'anterior bloc d'aquest viatge en el temps per la ciutat que va ser (i mai més serà), alçada en l'edat mitjana alacantí. Igual que va succeir amb molts altres àmbits del coneixement, la cultura i l'art en aquest període, la nostra ciutat va patir una congelació en el seu desenvolupament urbà, cristal. litzat per la dura cotilla que van suposar les seues muralles defensives.

Ja deia el cartògraf i geògraf Al-Idrisi sobre la nostra medina: “Es poco importante, pero de bastante población y buenas construcciones. Tiene zoco, mezquita, aljama y otra mezquita con predicación. El esparto que crece se exporta a todos los países marítimos. La tierra da fruta y legumbres en abundancia, principalmente higos y uva. Tiene una alcazaba inasequible y bien fortificada. A pesar de su poca importancia, Alicante es un lugar donde se construyen barcos para el comercio y barcazas”.

Si algú desitja conèixer l'aspecte que podria tindre aquell senzill Alacant d'ascendència islàmica, que ja havia perdut les seues mesquites, l’alhama, els banys, l’alhóndiga… segurament aconseguiria aproximar-se molt visitant el nucli emmurallat històric de la ciutat marroquina de Fes configurat per un laberint de xicotetes cases de tova amb xicotetes finestres i cobertes planes, amb la qual guardaria - 48 -

molts més vincles que amb una vila castellana amb cases de pedra i teulades.

De fet, la “classe mitjana” dels edificis alacantins, configurada immensament per aquest tipus de construccions humils, va romandre pràcticament inalterable fins a ben entrat el segle XIX, quan el desenvolupament econòmic i el desplaçament de la població a nous barris, va forçar la regeneració de l'antiga vila emmurallada i no més de 50 anys va desaparèixer pràcticament tot.

Aquella ciutat conquerida en el segle XIII, que per aquell llavors tot just arribava a les tres mil ànimes, va començar a adquirir progressivament els trets d'una ciutat cristiana gràcies a la florida del seu port, que va ser el punt diferenciador respecte a altres poblacions de la zona, que li va aportar les riqueses del comerç i els valuosíssims intercanvis de coneixement que en aquell moment només es podien produir en les ciutats portuàries, si atenem al fet que les rudimentàries comunicacions per perillosos camins carreters, i l'aïllament de les poblacions de l'interior, feien molt més lenta l'arribada de notícies, avançaments o mercaderies als territoris allunyats de la costa.

Aquestes relacions i aquesta riquesa, van anar materialitzant-se en importants construccions religioses, civils i militars, que van esguitar d'edificis singulars l'homogeni teixit d'habitatges humils.

En reconeixement d'aquest potencial per a la seua política d'ultramar, el rei Alfons X el Savi va protegir les relacions mercantils amb privilegis fiscals proteccionistes, facilitant que ni els armadors nacionals ni els forans evitaren pagar les taxes d’ancoratge (amarratge) en el port per a ser calafatetjats o reparats. Va ser posteriorment Pere IV en 1372 qui va prohibir la descàrrega de mercaderies per la ribera de Baver, que venia utilitzant-se des de feia més de mil anys.

Aquesta mesura va aconseguir que aquest ancoratge perdera importància en favor del port d'Alacant, però aquestes mercaderies van seguir arribant i fins i tot es va obrir un accés en la muralla denominat “Porta de Baver” per la qual van transitar fardells, toneles i altres càrregues fins a finals del s.XIX. Al llarg del recorregut que realitzarem a partir d'ara, efectuarem salts temporals cada vegada més intensos, ja que el creixement de població i superfície de la ciutat, així com el reflex de la seua riquesa i el seu poder polític territorial sobre la ciutat, són cada vegada majors.

D'aquesta època podríem destacar l'existència de la Llotja dels Cavallers, un tipus de construcció que es va popularitzar entre les ciutats florents de la Corona d'Aragó seguint un mateix esquema d'un bosc de columnes que sostenien les voltes de creueria de tres naus. Va estar situada precisament darrere de l'Ajuntament, i encara hui són visibles unes tímides restes en un edifici municipal, precisament situat en un carrer que rep el seu nom, preservant una important emprempta en la memòria de la ciutat.

Aquesta llotja, era el lloc cobert designat perquè els mercaders comerciaren, i probablement, durant molts anys l'edifici no religiós amb els majors espais diàfans en el seu interior. No existeix pràcticament documentació gràfica d'aquest edifici, però per les descripcions que la citen en els textos, va haver de ser un edifici de gran bellesa i representativitat per als alacantins.

Lamentablement, la seua gran grandària ho convertia en un blanc ideal per als bombardejos que patiria la ciutat des de la costa en els segles esdevenidors, i açò unit a la ruïna de l'abandó, va acabar amb ella.

Hem parlat de bombardejos, avançant un concepte clau per a comprendre el que ha sigut i és Alacant: el de plaça forta militar. Paradoxalment la presència del Benacantil i d'una badia segura i còmoda per al desembarcament, els factors que van detectar els fundadors islàmics de la medina com a trets de protecció que garantiren prosperitat, van ser els mateixos que van contribuir a definir-la com a - 49 -

ciutat clau en l'estratègia militar, la qual cosa la va portar a ser objectiu de canons i bombes en tots els conflictes bèl.lics en els quals es va veure involucrada l'Espanya peninsular durant els següents segles.

Servisca com a exemple del càstig viscut pel patrimoni alacantí, que durant la Guerra dels dos Peres lliurada en el segle XIV, la vila d'Alacant va ser pràcticament destruïda i abandonada, havent de ser reconstruïda posteriorment, alterant moltíssim la seua fesomia.

Va ser en 1490 quan el rei En Ferran V de Castella i II d'Aragó, en reconeixement de la importància de la ciutat, va atorgar el noble rang de ciutat a Alacant, justificant-ho amb una enumeració dels manifests assoliments aconseguits en àrees del comerç, de la pròpia agricultura, de l'artesania i indústria en grau notable, un desenvolupament econòmic creixent i un encomiable renaixement urbà molt singular, vinculat amb la seua condició portuària i riquesa generada entorn del tràfic marítim.

Al seu torn, en una jugada econòmica magistral, s'atorgava el privilegi del cobrament de l'impost de la sisa sobre les mercaderies que entraven i eixien del seu port, baix el concepte de “drets de mollatge” (drets del moll). Però aquests diners no aniria a parar a la millora de la ciutat, sinó que un quart dels mateixos es destinaria al manteniment i conservació del castell, i la resta a les obres del port. És a dir, era una inversió que es retroalimentaria per a anar fent créixer al motor econòmic de la ciutat, al mateix temps que aquest finançaria i asseguraria el potencial militar de la plaça forta.

En resposta a aquest concepte, no solament es fortifica la alcaçaba, sinó que conforme creix Alacant, es reforça i amplia l'original muralla islàmica, abastant tota la ciutat construïda i alçant portes fortificades en els accessos als camins que partien des de la ciutat: la Porta d'Elx cap a l'històric camí en direcció al ponent, la del Moll orientada al migdia per on entraven les mercaderies del port previ pas per la Casa de la Duana, la Porta Nova cap a llevant en adreça paral.lela a la costa, i la Porta de l'Horta mirant a la Tramontana i de la qual partien els camins cap a les hortes que alimentaven la ciutat.

Hem de constatar que les portes intermèdies dels llenços de muralla que anaven quedant dins dels nous anells fortificats s'anaven absorbint per la ciutat, i així per exemple la històrica Porta Ferrisa situada al costat de la Mesquita Major (l'actual Santa Maria), probablement l'última construcció islàmica que va quedar en la ciutat, va ser modificada perdent les seues torrasses i alterant la seua fesomia per a reaprofitar la seua estructura i convertir-la en una edificació, que conservava un estret arc inferior.

No obstant açò, ni els llenços de muralla ni la pròpia porta van desaparèixer, mantenint-se com un últim reducte fortificat d'emergència en cas que una invasió accedira a l'interior de la ciutat.

Així la descrivia Camilo Jover en 1863: “ (…) hoy sería difícil fijar a qué género de arquitectura pertenecía su conjunto: el arco que miraba a la calle mayor era un medio punto esencialmente árabe, como lo probaba a más de su forma y del corte y colocación de los sillares, una inscripción del Korán, cuyos caracteres casi borrados por el tiempo, se distinguían hace pocos años en torno a su clave (…)”.

Malgrat no ser ja una porta perimetral, la seua desaparició va succeir en 1858, deguda a les molèsties de salubritat, tràfic i seguretat que la seua existència provocava en els veïns, tal com figurava en una denúncia presentada a l'Ajuntament pels veïns de la Vilavella un any abans: “(…) los angostos arcos del citado Palacio, que escasamente permiten el paso de un carro, viéndose obligados los transeúntes a detenerse continuamente a uno y otro extremo, para dejar paso a las caballerías y carruajes, sopena de ser atropellados a riesgo sus vidas. Hay más: en tiempos lluviosos los que habitamos en este barrio o se ven obligados a venir a él, experimentamos el gran trabajo de tener que pasar por el fango del carril porque ni existen ni caben aceras. La configuración de los pies - 50 -

de los arcos proporcionan de noche guardia a cualquiera malintencionado; y el aspecto de este recinto infunde pavor a cuantos tienen precisión de tramitar por él, y este mal paso está calificado por todos de traidor, pues se pueden cometer excesos a mansalva”.

A extramurs també es van conservar algunes construccions islàmiques (almuinas o finques d'esbarjo), com el Palau musulmà que va existir en el Carrer Major, una construcció noble que va servir de residència temporal per a les visites d'Alfons X i Jaume II. Sobre aquest lloc, s'alçaria posteriorment el Convent de Sant Domènec, habitat per frares fins que van haver de marxar-se en 1836 per la Desamortització de Mendizábal i la venda del seu terreny. De l'enderrocament d'aquest gran edifici, es van obtindre carreus per a nombroses construccions, i per exemple la seua porta, es va reutilitzar en l'església de Callosa d'en Sarrià.

Aquest espai seria adquirit per l'empresari José Amérigo per a construir en 1855 un majestuós edifici destinat a habitatges de lloguer per a les classes altes en ple centre de la ciutat. Hui només es conserva la seua façana després d'haver sigut reconvertit en un establiment hoteler.

En l'exterior només existien alguns petits nuclis agrícoles molt allunyats que depenien de la vila, i sorgien sobre creus de camins, controlant terres decultiu i normalment envoltant alguna ermita.

Posteriorment, van anar desenvolupant-se alguns monestirs com el dels Àngels, alçat en s. XV i el de Santa Faç, del s.XVI. La vila es densificava a marxes forçades conforme passaven els anys. La impossibilitat de créixer en superfície i alçar construccions a extramurs per motius de seguretat, obligava al fet que s'afegiren plantes als habitatges ja existents, o es derrocaren les construccions antigues per a alçar altres de major altura.

De la mateixa manera, dins de les cases els alacantins s'amuntegaven en habitatges sense quasi llum o ventilació, que abocaven les seues aigües residuals a carrers sense sistema de sanejament, creant un brou de cultiu ideal per a les epidèmies. Així va ser com les insuportables condicions de vida urbanes, i l'auge de l'activitat portuària i marinera, van portar inevitablement a fer brollar humils construccions adossades a les muralles pel seu llenç exterior i sempre entorn d'un dels accessos, que a poc a poc es van convertir en petits barris o ravals no planificats sorgits en la perifèria.

L'existència dels ravals fora de les muralles era sempre perillosa, doncs la seua presència era un blanc fàcil per a capturar ciutadans durant els setges, i mentre el Raval Roig que va nàixer al costat de la Porta Nova mai es va fortificar per la seua difícil accessibilitat des del mar per estar elevat sobre la roca; el Raval de la nostra Senyora de Gràcia o Sant Francesc, que va nàixer recolzat en el camí que arrancava de la Porta d'Elx, va constituir el primer creixement al que es va envoltar d'una muralla en el segle XIV, equiparant el rang d'aquests terrenys als de la pròpia ciutat.

En aquest barri es va construir el convent dels Franciscans, que es van traslladar en 1514 des del seu monestir de Los Angeles a un promontori conegut com La Muntanyeta, i que va romandre en peus fins a mitjan segle XV. S'observa el canvi en la tendència de l'evolució socioeconòmica de la ciutat quan el centre de gravetat comença desplaçar-se cap al mar gràcies a la presència de tallers, magatzems, tonelers, habitatges de marins i comerciants… i a un reflex d'açò és la presència d'un gran edifici conegut com a Casa del Rei o Alfolí de la Sal, que va ser un magatzem de sal procedent de les explotacions salineras de les llacu- 51 -

nes de la Mata i Torrevella. Des de 1849 va ser utilitzat com a presó, traslladant ací als presoners que probablement estarien en els calabossos del Castell de Santa Bàrbara. Va estar en funcionament fins que els liberals van denunciar les condicions infrahumanes dels seus lúgubres murs entre els quals es tancava als presoners, impulsant així la construcció del Reformatori d'Adults en Benalúa, basat en els principis del Panopticón de Bentham, les presons més modernes del moment.

Es va construir en el segle XVI, i probablement, junt al safareig de la balseta i l'històric molí de blat que va existir sobre la Muntanyeta, van ser les primeres arquitectures industrials d'Alacant. Una vegada que va entrar en ple funcionament la presó de Benalúa en 1910, es va abandonar fins a ser derrocat perquè ho substituïra un formidable i lluminós edifici civil, emblema de la modernitat i l'obertura dels nous temps que portava el segle XX, doncs seria la seu de la companyia nacional de Correus i Telègrafs (per cert, edifici que des de 1999 fins a 2011 va estar abandonat, i va poder haver-se sumat a la trista llista d'edificis emblemàtics desapareguts.

Deia Figueras Pacheco en el seu llibre “Geografia del Regne de València”: “El deseo de emprender obras sin medir las fuerzas es la causa del triste espectáculo que ofrece la cárcel. Los presos jamás dispusieron en Alicante de un lugar que hiciera compatibles las naturales molestias de quien se vé privado de la libertad, con la higiene y los demás requisitos que reclaman los derechos de los seres humanos. Entre los edificios ocupados por los reclusos, figuran la vieja casa en que hoy se halla la Escuela de Comercio y el piso bajo del Ayuntamiento. Pastor de la Roca llamaba al edifico "mole sombría y de repugnante aspecto", mientras que Roca de Togores decía "no hay delito, por grave que sea, que no quede vengado con creces, con la privación no sólo de la libertad, sino del espacio para moverse, la luz, el aire y la salud". A vista de tantas quejas, se procedió a construír la cárcel provisional de Benalua, de cuyas condiciones se podrá formar juicio por lo que tácticamente revelan los siguientes datos: el 2 de Octubre de 1899 se comenzaron las obras; el 27 de Noviembre quedaron concluídas. El 12 de Enero se trasladó a los presos a la nueva prisión y el 14 de enero se inauguró con asistencia de las autoridades. El coste total de las obras fue de 21.000 pesetas.”

Enfront del Alfolí, existia un ancoratge natural, generat per la desembocadura dels barrancs de Sant Blai i Canicia, i que era aprofitat com un xicotet embarcador fins que a la fi del segle XIX, amb l'enderrocament de les muralles, es van aprofitar els enderrocs per a emplenar aquest espai i guanyar-li espai al mar. En el seu lloc, es va alçar una bella plaça romàntica dedicada a la Reina Isabel II, encara que la memòria popular va mantindre durant moltíssims anys més el llunyà record del seu passat, denominant-la Plaça de les barques.

Durant el transcurs d'aquests segles, el port començava a créixer tant pel seu potencial estratègic militar com per l'establiment de vincles comercials per a la importació i l'exportació. La primera constància de la construcció d'un moll de fusta per al desembarcament de mercaderies al costat de la ciutat data de 1433, que es vaanar millorant gràcies al cobrament d'impostos.

En el segle XVI, els ports mediterranis aragonesos comencen un declivi en contraposició a l'explosió comercial que sorgeix en els ports atlàntics de Castella gràcies a les noves rutes amb Amèrica.

Malgrat açò, el port d'Alacant continua el creixement de la seua infraestructura instal.lant en 1476 el seu primer dic de cadirat de 200 passos de llarg per 36 d'ample, molt valorat pels mercaders genovesos i milanesos gràcies a la seguretat que donava als seus productes l'abric de les seues muralles en les botigues de la ciutat i la protecció que tenien els seus vaixells davant l'onatge de les tempestes dins del moll.

- 52 -

També gràcies a la seua fàcil comunicació amb Castella a través de la vall del Vinalopó, Alacant es consolida com a port de Castella per a l'exportació i importació de productes, la qual cosa estableix l'enllaç entre els països del Mediterrani i Espanya a través d'Alacant, una ciutat que no deixa de créixer i a mitjan s.XVII ja supera els sis mil habitants, experimentant un intens creixement que la portarà a duplicar la seua població en menys d'un segle.

Per aquella època va arribar a Espanya un corrent de pensament militar italià que estipulava la tesi que la millor defensa possible d'una ciutat era mitjançant un sistema de baluards defensius, per la qual cosa igual que en moltes altres ciutats del país, el rei Felipe II va enviar a un enginyer a traçar les fortificacions necessàries per a garantir la seguretat. Així va ser com Juan Bautista Antoneli va plantejar en 1688 un costosíssim projecte per a convertir Alacant en una ciutat abaluartada en el seu perímetre que oferia un major blindatge que el sistema medieval de muralla convencional.

No obstant açò, la ciutat es va oposar i mai es va arribar a realitzar íntegrament, encara que algun d'aquests principis sí que van calar i es van alçar dos baluards de protecció: un sobre la Muntanyeta, encara que alçat amb molta posterioritat, i un altre al costat del port, per a defensar tant a la ciutat com a la flota de vaixells amarrada.

Per açò, es va començar a construir el Baluard de Sant Carles, un parc d'artilleria en el malecón costaner, equipat amb una filera de canons defensius per a evitar atacs a la ciutat, doncs com més pes específic anava guanyant el seu port, major era el seu risc com a objectiu enemic en enfrontaments bèl.lics.

Així va succeir en 1691, quan l'armada francesa dirigida per l'almirall D’Estrées, enemiga de la Corona Espanyola, va atacar a la ciutat alacantina des de la costa, i que els seus cañonazos i incendis només van deixar dos-cents habitatges habitables de les dues mil que existien, deixant palesa la insuficiència de les obsoletes muralles medievals davant la potència del nou armament, que van quedar destruïdes, i la ineficàcia d'un sistema defensiu que sempre deixava punts febles conforme anava ampliant-se, doncs donat el condicionant orogràfic de l'entorn d'Alacant, sempre existien nous llocs vulnerables per on aproximar-se perillosament a la ciutat.

Amb aquest bombardeig es va destruir la Galeria de les Salutacions del Paseíto de Ramiro, les mitges torrasses de La nostra Senyora de Monserrate en la Porta del Moll al costat de la seua casa de la pólvora o la torrassa de Sant Bartolomé en el Portal d'Elx. També es van perdre els arxius del Saló Menor de l'Ajuntament, on es guardava tot tipus de documents ciutadans, registres civils i criminals, constituint una pèrdua històrica irrecuperable.

Açò explica Pablo Rosser en el seu llibre “Origen i evolució de les muralles d'Alacant”: “La quasi total destrucció tant de la ciutat com de les seues muralles, serà de vital importància per a la posterior evolució i desenvolupament d'ambdues. Es pot fins i tot afirmar que Alacant no haguera evolucionat tal com ho va fer, si no s'haguera produït aquest bombardeig, no solament per la intensa activitat edilicia que va a produir-se al llarg de tot el segle XVIII en haver desaparegut gran nombre d'edificis, sinó perquè el bombardeig provocarà el que s'òbriga un període de discussions sobre la construcció d'un nou recinte defensiu que posarà les bases del que ja en el XVIII es construirà i que, com tots, influirà en el posterior desenvolupament de l'entramat urbà”.

Entre les moltes pèrdues, va caldre lamentar un greu colp a la identitat d'aquesta xicoteta però important ciutat: la destrucció de la seua Casa del Consell, és a dir, el primitiu ajuntament.

Així doncs, quan l'economia es va recuperar lleugerament, es va iniciar el projecte de l'actual Casa Consistorial, alçada entre 1699 i 1780, i per tant, un dels edificis civils més antics que es conserven - 53 -

sobre sòl urbà.

Aquest període també va ser molt convuls, i cal destacar el bombardeig continu durant vuit dies per part de la flota anglesa, que va assaltar i va ocupar la Plaça i posteriorment el Castell en el context de la Guerra de Successió en 1706.

Durant aquests bombardejos, a més d'edificis d'habitatges, es va destruir una curiosa ermita del s.xv dedicada a Santa Anna, de la qual només tenim referències per mapes, i que s'alçava en un contrafort de la Serra Grossa. Sobre aquest lloc, també va haver-hi un molí de vent medieval, així com una torrassa de planta quadrada, de l'encara es pot observar part del traç de la seua planta, i que probablement va ser l'objectiu militar a destruir.

En 1708, el general D’Asfelt idea un pla per a recuperar la fortalesa, i construeix una sèrie de túnels a manera de mina, que omplen de pólvora i fan esclatar en 1709, causant gravíssims danys al Castillo, destruint una considerable part del mateix, i de nou causant una greu pèrdua patrimonial històrica a Alacant.

No seria just obviar que durant aquells anys d'ocupació, els anglesos van construir una sèrie d'edificacions, de les quals només sobreviuen unes voltes de pedra situat en el Raval Roig, que daten del s.XVII i que van modificar per al seu ús com a polvorí. Amb el pas dels anys, els alacantins van adaptar aquests espais a l'ús d'habitatges, que van estar ocupades fins a la segona meitat del s.xx. Avui encara roman en peus, malgrat estar abandonat i oblidat.

Observem que tots els canvis transcendentals en l'urbanisme i l'edificació que donen forma a la ciutat, estan vinculats amb el seu passat militar, sent els bombardejos o la necessitat de construir estructures defensives els agents més destructors, i el port i la seua riquesa el motor econòmic que propicia la construcció dels primers edificis nobles i senyorials, especialment quan en 1778 se li concedeix el privilegi del comerç amb Amèrica, convertint-se en el port més important del mediterrani espanyol.

Passem així al segle XIX, quan la durant la Guerra de la Independència, els alacantins alcen una nova fortalesa, que protegisca un dels punts febles del Benacantil i la ciutat feblement emmurallada. Naix així el conegut com Castell de Sant Ferran, una construcció realitzada precipitadament per mà d'obra inexperta i que la plagó de defectes constructius, que per sort mai va entrar en ús posat que les tropes de Napoleó es van quedar a les portes de la ciutat.

Com a mesura preventiva, es va prendre la dramàtica decisió de fer desaparèixer el barri més extens a extramurs: el Raval de Sant Antoni, deixant únicament en peus la Misericòrdia, l'antic Hospital del Rei (sobre el seu espai es construiria l'actual Caserna de la Guàrdia Civil enfront del Panteó de Quijano) i el Convent de Caputxins (que es convertiria en Fàbrica de Tabacs).

El dramàtic reallotjament dels habitants del demolit Sant Antoni té la seua petjada en l'urbanisme de la ciutat, atès que es construeix per a ells un nou assentament protegit per muralles adossat al barri de Sant Francesc i que se sumen als vint-i-dos mil habitants que ja s'amuntegaven dins de les muralles.

La seua nova llar es denomina Barri Nou, i comprèn les pomes que giren entorn de la Plaça Nova.

En aquesta època s'alcen també sobre els nous llenços de muralla un conjunt de peces d'arquitectura militar neoclàssica, com la Porta de la Reina o d'Alcoi (derrocada en 1868) o la Porta de Sant Francesc que reemplaça a la del s.XVIII i desapareix en 1861.

La construcció d'aquestes portes, diu l'arquitecte Juan Calduch que “s'emmarca dins de la tradició de - 54 -

les portes neoclàssiques de les ciutats espanyoles (Porta d'Alcalá a Madrid, Porta del Mar a València, etc.) a cavall entre l'arquitectura militar i la civil, amb una càrrega emblemàtica indubtable. El seu disseny recorda a les Portes bessones projectades per aquestes dates per a realitzar en la Porta del Mar i que al final no es va portar a efecte”.

Sobre els terrenys que va ocupar el tram de muralla que unia la Porta del Mar amb la Torrassa de Sant Bartolomé, enfront de l'Ajuntament, es va establir en 1845 el nou Mercat, un important edifici neoclàssic compost per dos volums simètrics de planta baixa amb grans patis interiors als quals s'accedia per arcs de mig punt en els extrems de les seues façanes, i que oferia un nombre de llocs suficients per a la població alacantina del moment.

Malgrat açò, l'escàs manteniment i la mala gestió van portar a unes condicions de males olors i sensació d'insalubritat que es va solucionar per la més genuïna via alacantina: la demolició en 1910 per mandat de l'alcalde Federico Soto, que es va embarcar en la important empresa d'alçar el nou Mercat Central de Proveïments que avui coneixem, però la construcció dels quals es dilataria tant en el temps que requeriria d'un mercat provisional que es va situar en la Rambla com a jugada estratègica per a evitar que la població s'acostumara, consolidant-se la precarietat i mai finalitzant el mercat definitiu.

El solar que va alliberar el Mercat de la Porta del Mar, seria ocupat anys després per l'actual Casa Carbonell.

Tanquem així la nostra etapa més convulsa, fidel reflex dels canvis i conflictes viscuts per Espanya com a conseqüència de ser una peça militar estratègica clau.

Açò ha comportat que del llibre de la història d’Alacant s’hagen arrancat desenes de capítols fonamentals dels quals no queda cap rastre. La nostra ciutat ha perdut la immensa majoria del seu patrimoni previ al segle XIX, ja que els escassos edificis de relleu que havien sobreviscut als bombardejos dels segles XVII i XVIII van ser reemplaçats i derrocats progressivament.

Anem ara amb una etapa en la qual encara tenim referents conservats, que encara que semblen escassos per a compensar la falta d’edificis històrics que presenta, haurien de ser suficients per a crear un jaç històric sobre el qual fer créixer la ciutat d’ara endavant, assumint el que va ser i mai serà, però també el que podria ser si aprenguérem del passat.

Benvolgut lector, li costarà creure-ho, però li garantisc que en els últims cinquanta anys, hem permès que es destruïsca més del que s’havia destruït en tota la fatídica història d’aquesta ciutat, i sense passar per cap terrible guerra, només mitjançant l’especulació i el menyspreu al nostre patrimoni.

3.-LA CIUTAT DE LES OPORTUNITATS PERDUDES El gran punt d’inflexió que transforma la ciutat és l’arribada de la modernitat a bord del ferrocarril per a connectar-ho amb el port, aquest moment és el punt clau per a entendre tot el que ocorre amb l’Alacant vuitcentista, al llarg del segle XX i el que hem recorregut en el XXI. És a dir, el gran desenvolupament socioeconòmic d’Alacant es produeix en clau industrial, encara que avui dia aquest testimoniatge s’haja esfumat com si la ciutat haguera sigut arrasada de nou per una sura fantasma, que en lloc d’un exèrcit, portara a bord un batalló de promotors immobiliaris i polítics afins.

El Port d’Alacant pràcticament no havia variat el seu perímetre des de les reformes impulsades pels Àustries en el s.XVI, i el seu creixement havia arribat a l’equilibri amb una ciutat que quasi podia - 55 -

veure’s reflectida per complet en la làmina d’aigua de la dàrsena.

El seu gran pes específic, ho converteix en el port de Castella per excel.lència sota la catalogació de “Interès General de Primer Ordre”, i açò fa guanyar enters en la llista de candidats a connectar Madrid amb el mar Mediterrani per primera vegada a través del mar, per davant fins i tot d’altres ciutats com Barcelona, València o Cartagena, gràcies no solament a la important infraestructura ferroviària, sinó també a les benignes condicions orogràfiques que facilitaven la mínima inversió en el traçat del camí de ferro sortejant els accidents geogràfics amb els mínims túnels i viaductes, arribant fins a una modesta però bella estació de passatgers de tall neoclàssic, alçada en un pla enfront del barranc de Sant Blai, allunyada de la ciutat existent, els límits de la qual llavors arribaven fins a la Muntanyeta i la Plaça de la Reina Victoria (actual Calvo Sotelo).

Per cert, pot ser que hi haja qui pense encara que aquesta estació es va destruir, però no és així, segueix conservada sota les diferents capes de desafortunades intervencions que van tractar d’actualitzar-la en les dècades de 1970 i 1990, i actualment, del conjunt d’aquelles grans estacions de primera generació que van ser capçaleres de línia en les principals ciutats, és la més antiga conservada en el país, i a més, segueix en funcionament, tota una gesta èpica per a una ciutat com la nostra, que tant ha menyspreat el seu patrimoni arquitectònic.

Des d’aquesta estació, baixaria un corredor ferroviari en paral.lel al barranc, en direcció al Port, el seu objectiu principal, generant al seu al voltant l’aparició d’una sèrie d’indústries, magatzems i tallers dels quals parlarem posteriorment. És en la meitat del segle XIX quan es produeix un autèntic xoc cultural, en aterrar a Espanya la tecnologia més capdavantera que portava dues dècades desenvolupant-se a Europa, amb l’objectiu de vertebrar i dinamitzar una tardana revolució industrial que impulsara el desenvolupament de les ciutats i la modernització d’una societat eminentment agrícola, que vivia en ciutats emmurallades de planta pràcticament medieval, com Alacant.

El primer ferrocarril arriba a la nostra ciutat en 1858, i a bord arriba la Reina Isabel II en el recorregut inaugural. Aquell cavall d’acer que expulsava vapor, i deixava atònits a tots els ciutadans que ho veien per primera vegada, va deixar en pública evidència el que portava clamant la ciutat des de feia més d’un segle: la cotilla imposada per les muralles i el concepte de Plaça Forta militar eren incompatibles amb el creixement urbà i la prosperitat.

Alacant necessitava expandir-se, higienizar els seus carrers, alliberar l’alta densitat de l’interior del seu casc urbà, i obrir-se a les noves teories higienistes que prosperaven en les expansions programades en altres ciutats.

Fins i tot les arts de la guerra s’havien modernitzat i les muralles ja no eren efectives per a detindre un possible atac, però l’arribada d’un vehicle carregat de centenars de persones per a realitzar intercanvis mercantils, invertir en indústries, o senzillament visitar Alacant, va acabar per plantejar la incoherència de tindre una ciutat que poguera tancar-se sense que ningú poguera entrar o eixir.

Així va ser com en aquesta visita, es va sol.licitar a sa Majestat l’enderrocament de les muralles que mantenien una ciutat amb “vint mil ànimes presoneres”, la qual es va sentir tan agraïda pel bon tracte que li van brindar els alacantins, que va aprovar no solament l’enderrocament de les muralles, sinó també la inclusió d’Alacant en la Llei d’Eixamples per a alçar una ciutat concorde a les seues necessitats. El dictamen del Ministre de la Guerra en 1858 deia textualment el següent: “Atendiendo la Reyna - 56 -

a la conveniencia y necesidad de dar más extendidos límites a la ciudad de Alicante, ceñida hoy por un recinto que impide su crecimiento, se autoriza su derribo total”.

Els arquitectes i enginyers alacantins van considerar, en una decisió que avui podem jutjar com a controvertida, fer desaparèixer la totalitat de les muralles en el seu recorregut urbà (es van mantindre probablement per la dificultat d’accedir a ells, els trams de l’estructura sobre el inexpugnable Benacantil). Al contrari que en altres ciutats com València, no es va decidir conservar ni tan sols les portes de les muralles com a homenatge i record als seus avantpassats per l’esforç d’alçar aquestes defenses i els patiments que van sofrir.

L’enderrocament i desmunte va començar en 1878, i es va decidir reciclar l’immens volum d’enderrocs generats per a regularitzar el terreny, sepultant barrancs per a donar lloc a passejos i avingudes que cosiren la trama urbana anteriorment separada. El paradigma d’aquestes operacions va ser l’actual Rambla, que arreplega el seu nom per la històrica rambla de Canicia, que discorria en paral.lel al llenç de muralla entre la Vila Nova i el barri de Sant Francesc, i la fonamentació del qual no es va desmuntar del tot i es va aprofitar per a executar a més un xicotet passeig elevat anomenat Passeig de la Reina.

L’anomenada Ciutat Nova planificada pel projecte d’Eixample realitzat per José González Altés, il.lusionava a la societat alacantina. El pla urbà establia un desenvolupament a imitació dels campaments romans, ordenat per un Cardo Maximus i un Decumanus Maximus, és a dir, dos eixos representatius perpendiculars que són els actuals passejos de l’eix Marvá-Soto-Gadea i Avinguda de l’Estació – Alfonso el Sabio, orientats el primer de Nord a Sud i el segon d’Est a Oest, amb les importants fites de la ciutat en els seus extrems exercint de fites urbanes: al nord, l’educació al Tossal amb el futur Institut Jorge Juan; al sud el port i el mar, com a motor econòmic i mercantil; a l’Oest el Benacantil amb el castell exercint el poder polític i militar històric; i a l’Est la modernitat i la tecnologia aportada per l’Estació del Ferrocarril. En la intersecció, apareixeria l’equivalent al fòrum romà, que es convertiria en la nostra actual Plaça dels Estels.

Paradoxalment, el desenvolupament del tan desitjat Eixample va ser excessivament lent i mancat d’incentius que feren atractiu traslladar-se a viure a una distància equivalent a quasi dues vegades la grandària de la ciutat preexistent, per la qual cosa la societat burgesa no va voler apostar per alçar les seues noves construccions en aquest traçat reticular de moment, i es van dispersar en diverses estratègies.

Uns van invertir construint palauets i edificacions senyorials entorn de l’eix del Carrer Sant Ferran, de les quals queden avui alguns magnífics testimoniatges com la casa i el palau de Bardín.

Aquest esperit senyorial, encara que afeblit, es manté encara en la zona, especialment en la façana marítima, que es resisteix a acabar de perdre aqueix aire burgés i intercanviar-ho definitivament pel turístic, molt més impersonal, genèric i desvinculat de les característiques intrínseques de la societat alacantina.

Un gran impuls al desenvolupament econòmic d’aquesta zona va ser la regularització geomètrica i l’aplanament o l’esplanació de l’antic malecó del port mitjançant l’aportació dels enderrocs de l’enderrocament de les muralles i del Baluard de Sant Carles. Amb aquesta operació, el port aconseguia un major calat i regularitat en el seu moll costaner, la implantació de zones d’activitat logística per a emmagatzemar mercaderies, fardells i tonells, així com zones per al trànsit de ferrocarrils en direcció al moll de llevant.

- 57 -

La ciutat, d’altra banda, guanyava un corredor litoral que creava un espai totalment nou i inèdit, obrint un passeig-saló replet de possibilitats, que amb el pas dels anys i després de successives millores, es convertiria en el centre neuràlgic de la vida quotidiana: l’Esplanada.

Enfront d’aquest passeig, van sorgir nombrosos edificis (avui tots desapareguts excepte l’antic Palas) d’hotels, fondes per als viatgers que enllaçaven el vapor a Marsella amb els ferrocarrils, així com restaurants per a viatgers, turistes i burgesos alacantins, que aprofitaven el magnífic clima de la ciutat obrint enormes terrasses cap al passeig, tradició que molt modificada, ha arribat fins a l’actualitat.

Potser en les paraules de Juan Gil Albert trobem la millor descripció possible de l’ambient viscut en el moment: “Alicante es una ciudad que parecía ofrecer su cuerpo al descuido, tendido hacia el interior, en la sombra, presentando su rostro al sol, apoyado en sus dos brazos, mirando al mar. El paseo de palmeras es su rostro y constituye al visitante su goce y tranquilidad; estar en Alicante es estar en la Explanada. Alicante vivía para ser la Explanada, para estar sentado allí” Les classes més benestants, fins i tot van alçar el seu propi edifici fundant una exclusiva societat: el Casino. La seua seu es va situar en un immoble dels Marquesos d’Escalambre, que el magnífic arquitecte José Guardiola Picó va reformar per a acomodar a les necessitats del seu nou programa, amb una espectacular escala imperial, salons, billars i fins i tot biblioteca. Aquest edifici es va mantenir en peus fins a 1974, quan la pressió urbanística i l’elevat preu del sòl en l’Esplanada, van animar als seus propietaris a derrocar-ho per a reconstruir una versió actualitzada del mateix. Almenys, la major part del mobiliari es va aconseguir salvar per a tornar a resituar-ho en el seu interior posteriorment, però el que avui coneixem és un edifici modern de 1981.

Uns altres, van decidir moure’s a cases i xalets construïts en un nou barri situat als afores, alçat per una societat d’inversors denominada “Els Deu Amics”, que s’havia avançat al propi Eixample i estava construint el Barri de Benalúa, un bell conjunt d’habitatges disposats sobre un traçat reticular i higienista modèlic, amb una perfecta orientació, l’ascens de la brisa del mar, carrers amplis i poblats d’arbres, habitatges ventilats i ben il.luminats amb patis posteriors, i tot tipus de comoditats i serveis: mercat, teatre, escola, església, plaça, i fins i tot el primer servei de línia de tramvia que aconseguia convèncer als qui consideraven que allò era més aviat un nou poble que una extensió urbana.

També va existir un important focus de xalets senyorials, i alguns fins i tot de cort modernista al voltant de les Avingudes d’Alcoi i Novelda, l’antiga carretera que connectava la ciutat amb les comarques de l’interior, i sobre la qual es van anar esguitant belles construccions amb jardí propi, que van desaparèixer després del desenvolupisme dels anys 50, que va anar acabant amb elles fins que en els anys noranta van desaparèixer les últimes.

Avui existeix un xicotet testimoniatge singular en la intersecció de les avingudes d’Alcoi, Novelda, Conde Lumiares i el carrer Aureliano Ibarra. Formen també part d’aquest conjunt el conegut com a “Cañaveral” i l’edifici de l’Institut Sismològic d’Alacant, tots dos situats en l’antiga albereda del Passeig de Campoamor.

Per cert, els alacantins estaven acostumats a gaudir dels concerts de la Banda Municipal en una construcció típica de l’època, denominada templet, que no era sinó un xicotet podi elevat i protegit del sol i la pluja, que se solia situar en places, parcs i jardins, perquè el públic poguera observar i escoltar amb facilitat als músics.

Aquest templet, va ser substituït diverses vegades fins a arribar a l’actual, alçat per Miguel López al - 58 -

mateix temps que es va instal.lar el nou paviment. L’original, va ser traslladat a la plaça central del floreixent barri de Benalúa, on segurament molts dels empresaris i professionals liberals que eren assidus espectadors de les funcions en l’esplanada, van agrair tenir-ho més a prop per als seus passejos dominicals. Aquest escenari es va mantenir en el barri fins que en 1965 es va desballestar, després d’haver assegurat l’Ajuntament en la premsa que es desmantellaria per a reparar-ho i tornar a col. locar-ho en el mateix lloc. Com veiem, hi ha coses que mai canvien en la nostra terreta.

Parlant de Benalúa, hem de fer una enumeració de l’impressionant patrimoni arquitectònic que va tindre aquest barri, i que donaria per a una publicació aparte, però que serà resumit a les fites més importants.

En aquest barri es van alçar exclusius xalets i palauets senyorials en les parcel.les més àmplies, i així va ser com van aparèixer singulars mansions amb jardins, com les d’Óscar Esplá, la Casa Visconti, la de Salvador Magro (l’empresari industrial), o el Xalet de Prytz. Va ser una xicoteta ciutat jardí pròxima a la ciutat, de la qual avui dia només queden dues edificacions: l’antic Xalet d’Aigües, avui dia seu d’Aigües d’Alacant (la façana de les quals és una reconstrucció historicista) i el Xalet de l’Enginyer de Tramvies, que va estar en les segones cotxeres que va tindre la companyia de tramvies d’Alacant, i avui dia és propietat municipal.

Com veiem, la societat industrial estava molt vinculada al barri, on van existir fàbriques d’electricitat, petroli, conserves, tèxtils, farines, ceràmica, i fins a la caldereria de Tomás Aznar Domenech… conformant el primer polígon industrial de la ciutat, gràcies a la proximitat del port i del seu branc ferroviari, que va augmentar d’interès quan en les dècades posteriors, es va enllaçar amb la línia de via estreta del Trenet de la Marina i la línia de Ferrocarrils Andalusos a Múrcia.

D’aquest passat industrial avui només queden les impactants farineres de Bufort i Cloquell, així com les dues ximeneres de la indústria ceràmica. La resta, es va acabar d’eliminar entre 1980 i 2000, en un clar exercici d’incomprensió per les immenses possibilitats de les arquitectures industrials, i el seu formidable valor tant històric com a constructiu, una xacra patida per aquesta ciutat, que en els últims anys ha vist com es derrocava impunement edificis singulars com la Sitja de Farines Magro de Sant Blai, un de les últimes baules d’una cadena de desaparicions de complexos industrials iniciada després de la Guerra Civil, i que va acabar amb les desenes de fàbriques de ceràmica amb ximeneres de rajola que esguitaven tota la ciutat (de les quals amb dificultats hem conservat un grapat d’elles), amb el gasómetre de la Fàbrica del Gas situada en l’actual plaça de Galícia, o el meravellós complex industrial de la refineria de petroli coneguda com La Britànica, situada en la Serra Grossa i de la qual ja només es conserva un dipòsit exterior i els subterranis, després d’haver destruït la línia del tramvia els últims i imponents dipòsits de maçoneria situats al costat de la carretera.

Tornant a Benalúa, no solament van desaparèixer indústries, sinó també un altre tipus de construccions singulars. Segur que a molts no els costarà recordar l’existència de la impressionant Caserna Militar de Princesa Mercedes o Sant Ferran, que una vegada buit, va ser derrocat vergonyosament l’any 2000 amb l’objectiu d’alçar en el seu espai la Ciutat de la Justícia. Sobra dir que açò mai es va produir, i que aquest complex d’edificis no solament havia d’haver sigut protegit, sense que podria haver albergat perfectament les funcions de jutjats de no haver sigut pel greuge de la malaltia crònica destructora que afecta als alcaldes d’aquesta ciutat.

Associat a aquesta caserna, va existir un xicotet edifici neoclàssic dins del barri, projectat inicialment en 1899 com a escola per José Guardiola, però reconvertit al poc temps com a Comandància Militar d’Enginyers. Va ser derrocat impunement en 2007 per a la construcció d’un edifici d’habitatges al no - 59 -

estar protegit i haver-ho venut l’exèrcit a mans privades. Aquest solar segueix a dia d’avui buit…

Fent un volta pels carrers de Benalúa, podríem parlar de l’antiga comissaria de la Policia Nacional, de la Clínica Carbonell, els humils barris de casetes que van sorgir en els barrancs pròxims o fins i tot els blocs que ràpidament es van enfonsar per fallades en la seua fonamentació en els Habitatges Socials de Benalúa, posteriorment conegudes com a Barri de José Antonio. Fins i tot va existir un Institut de recerca Bacteriològica (un precedent dels actuals laboratoris de Sanitat) o fins a un velòdrom on es van poder conèixer les primeres bicicletes que van rodar pels nostres carrers.

No obstant açò, ens centrarem en un curiós solar, sobre el qual en 1891, l’empresari José Jover Polo va decidir apostar, tal vegada per afany de notorietat o potser en represàlia contra l’empresa del Teatre Principal, per construir un impressionant teatre de grans proporcions, que tractara d’atraure a la incipient burgesia assedegada d’oferta cultural en Benalúa. No obstant açò, la seua mala gestió i el seu excés d’aforament, va portar a la ruïna l’empresa, i després de la retirada de les butaques que va convertir l’edifici en una caserna de cavalleria, en 1901 va patir un incendi i es va desmantellar, usantse la seua oferta cultural en altres edificis.

En el solar que va deixar alliberat, s’alçaria en 1937 una escola, obra de Miguel López, un dels pares de l’arquitectura moderna alacantina.

Aquest edifici, de disseny capdavanter en la clara aposta de la República per la modernització de l’ensenyament, va ser derrocat sense motius reals l’any 2000, al.legant un suposat risc d’ensulsiada quan en realitat només es tractava d’un xicotet tram del fals sostre que havia caigut per la falta de manteniment. Tot formava part d’una aposta de l’Ajuntament d’Alacant per eradicar els col.legis públics del centre de la ciutat i expulsar-los cap a la perifèria.

La lluita dels professors en col.laboració amb els pares i mares del centre va obtenir com resultat el manteniment d’aquest històric centre, que va batre el rècord nacional del temps suportat per un centre educatiu en barracons: 11 anys.

Com podem veure, el barri de Benalúa, que constitueix el primer precursor en la història del país dels actuals Habitatges protegits, gràcies a haver sigut una promoció d’habitatges econòmics, construïdes amb criteris de seriació i industrialització i accessibles a les butxaques de les classes mitjanes, ha patit històricament un gravíssim espoli del seu fantàstic llegat arquitectònic.

Avui dia solament queden un parell de desenes de les seues més de dos-cents habitatges originals, que haurien d’haver estat protegides per la singularitat del seu conjunt, però que fins i tot es permet que es continuen derrocant “preventivament” per a deixar vergonyosos solars buits durant anys, amb tal que ningú decidisca protegir-les abans de poder alçar en aquest lloc un anodí bloc de cases.

De totes maneres, és un procés similar al viscut en qualsevol dels barris de finals del s.XIX i principis del s.xx a Alacant, doncs ha succeït el mateix amb totes les illes de vivendes compostes per xicotets habitatges de planta baixa o dues altures que van configurar els barris de La Florida, Sant Blai, Carolines, L’Altell, Sant Anton, el Pla… amb puntuals excepcions i illes que sorprenentment encara s’han salvat, i ens parlen d’una ciutat avui desapareguda i invisible.

Van ser els barris que van acollir els grans fluxos migratoris del mitjà rural a l’urbà en el segle XX, i que van generar la gran massa demogràfica que és l’actual base social de la ciutat d’Alacant.

A partir de la dècada de 1960, es va produir la major mutació urbana viscuda en la història d’Alacant: - 60 -

la revaloració d’aquells terrenys inicialment barats i allunyats de la ciutat, unida a la gran demanda d’habitatge propiciat pel desenvolupament econòmic del país i la bonança econòmica d’Alacant gràcies al turisme, va permetre la substitució d’aquelles humils casetes per edificis de formigó i rajola que ocupaven diverses parcel.les, i oferien un xicotet i modern piset als propietaris originals.

Així va ser com va nàixer el nostre actual model d’urbanisme de promotor, i es va arrasar amb tot el que es va interposar en el seu camí.

Només cal la comparativa del que va ser el magnífic barri del Raval Roig, amb els habitatges de pescadors i les seues precioses façanes ornamentades enfront del mar, que constituïen un bell barri mariner que aportava identitat i singularitat a Alacant, i que avui no haguera tingut gens que envejar a localitats com la Vila Joiosa. No obstant açò, quan els interessos de la constructora Yoraco es van creuar amb aquest històric enclavament, en col.laboració amb el clientelisme de l’administració, es va permetre un dels majors crims del paisatge urbà de la nostra ciutat: la substitució d’aquest xicotet caseriu per una immensa pantalla de formigó en altura, que va rivalitzar, va ocultar i va trencar per sempre la relació del Benacantil amb la Platja del Postiguet, va trencar l’escala de la ciutat i va obrir la veda a tots els excessos que estarien per venir amb la construcció desordenada de gratacels en el centre de la ciutat o sobre els primers metres de la costa en la Albufereta.

Al costat de tots aquells habitatges de pescadors, es van portar per davant en 1973, fins i tot la històrica Ermita del Socors, creada en 1585 sobre una antiga Casa de Cavallers Templaris de 1270. Semblant atrocitat va tenir com a objectiu la creació d’un aparcament per a allotjar els cotxes dels nous veïns de la zona, doncs açò era el paradigma de la modernitat per aquell llavors, i no una “vella ermita”.

Abans de continuar per aquesta època a la qual hem saltat, hauríem de fer un breu repàs d’altres arquitectures singulars de curta vida, que van desaparèixer de l’Eixample d’Alacant.

La nova cultura de l’oci s’havia materialitzat en l’establiment del Teatre Principal com a centre neuràlgic i punt de trobada de la burgesia, que trobava en les funcions artístiques el moment idoni per a intercanviar opinions, citar-se per a fer negocis o simplement temptejar les seues possibilitats econòmiques en el hall de l’entrada.

En 1892 es va construir un espectacular Teatre Circ en la Plaça de Balmes (la parcel.la sobre la qual s’alçaria el Mercat Central anys després), i per cert, la seua instal.lació elèctrica va ser signada per Isaac Peral. Els Teatre Circ eren una tipologia constructiva d’origen francés, avui quasi desapareguda, i com indica el seu nom, eren aptes tant per a representacions de circ com a teatrals. Aquest va tenir un aforament de dos mil places, però no va triomfar a Alacant, per la qual cosa va tenir una curta vida útil i en 1906 va ser desmuntat i traslladat a Oriola per a tornar a alçar-ho allí en 1908, on continua en funcionament des de llavors.

L’arribada del cinematògraf a la ciutat va suposar una autèntica revolució cultural, i les primeres projeccions es van realitzar en el Teatre Principal en 1896, fins que es van començar a autoritzar xicotets pavellons temporals per a les exhibicions de el “Cinematògraf Lumière” en la Plaça de l’Ajuntament o el Passeig de Gómiz. Amb el temps, l’èxit d’aquesta nova tecnologia va propiciar la creació d’edificis permanents que possibilitaren sales amb projeccions a l’hivern i s’adaptaren a les necessitats exclusives dels cinemes, evolucionades des de la tipologia dels teatres, i enfocades al fenomen de masses que va transformar la cultural global durant el segle XX. Així van sorgir el Teatre d’Estiu en Canalejas de Luis García Vigil en 1904 i el Cinema Hall de Juan Vicente Santafé en 1908. Després arribarien el Teatre Nou en la Calle Jorge Juan, el Saló Novetats - 61 -

en la Rambla, el Saló Modern (posteriorment Cinema Monumental) i el Saló Espanya en l’Avinguda d’Alfonso el Sabio, i molts altres. Solien tenir una programació que combinava cinema amb funcions teatrals, i aforaments per entre 200 i 300 persones. Per a la seua estètica i la seua construcció es va recórrer a imitar el que ja s’estenia per Europa i Espanya, recorrent a historicismes i ornaments en les façanes sota la batuta de Juan Vidal, possiblement per a tractar d’invocar un ambient urbà culte i de tradició en una ciutat que havia perdut pràcticament tot el seu patrimoni arquitectònic en els segles anteriors, i cremava en desitjos de tenir una escena urbana a l’altura d’altres com Múrcia o València.

La història del cinema a Alacant donaria per a una altra extensa i interessantíssima publicació independent, sobre la quantitat d’edificis formidables alçats en totes les èpoques, que han anat desapareixent en funció dels designis d’aquesta indústria, ja que eren grans construccions que ocupaven grans parcel.les en ple centre urbà, i una vegada tancades, l’única manera que se’ls va ocórrer als seus propietaris per a rendibilitzar-les va ser la demolició per a la construcció d’habitatges.

Vam dir adéu al Capitol, al Monumental, a l’Avinguda… així com a molts xicotets cinemes de barri i d’estiu com el del Pla, el Roxy, el Lux, el Goya, el Saló Granados, el Novetats, el Rialto… molts d’ells amb façanes Art Déco formidables, que tristament van desaparèixer. Avui només conservem d’aquest conjunt històric el meravellós Ideal, tancat i abandonat des de fa anys, sumit en un perillós procés de degradació en lloc de recuperar-ho com a exponent d’un brillant passat desaparegut.

Alacant es construïa i reconstruïa constantment sobre si mateixa, en una recerca desesperada per configurar una ciutat amb presència de capital, i destruint cada vegada més el seu escàs patrimoni arquitectònic.

Al llarg del segle XX, van desaparèixer del centre grans institucions docents com el Liceu Francés (el vergonyós solar del qual continua buit al costat de la Plaça dels Estels encara) o els Maristas en l’Avinguda de la Diputació, i es van produir trasllats com el de l’Escola de l’Aneja o l’Institut Jorge Juan, deixant arrere edificis històrics que es van convertir en enderrocs.

Anteriorment, altres centres educatius tràgicament desapareguts van ser els col.legis de Salesianos al costat de la Diputació, el Parc-Escola dels Jesuïtes en Benalúa, el Col.legi de Jesús María en Canalejas, el Col.legi dels Maristas en la Rambla, l’Escola de la Companyia de María en l’Altell, i les Escoles de l’Ave María i el Divino Maestro en Carolines, tots ells incendiats i saquejats en els tràgics successos de l’11 de Maig de 1931, que també van arrasar amb un important patrimoni arquitectònic religiós per tota la ciutat.

Podríem extraure que com més gran era un edifici, i més pròxim se situava al centre, menys possibilitats tenia de sobreviure per ser un sucós mos per a l’incipient desenvolupament urbanístic. Així doncs, la immensa majoria del patrimoni arquitectònic que actualment conservem del segle XIX, sol respondre a xicotetes construccions residencials que no van arribar a molestar molt per l’escàs benefici que podria haver suposat la construcció d’un nou edifici sobre el seu terreny. És per açò pel que peces com els estadis de futbol que van ocupar Hèrcules CF i Alacant CF, van suposar obstacles urbans conforme la ciutat creixia. Així, després de successius trasllats entre els camps de Bardín en Benalúa i La Vinya en La Florida, es van construir en la dècada de 1970 els estadis de José Rico Pérez i El Palamó, alliberant aquests terrenys per a altres desenvolupaments urbanístics.

Alguna cosa similar va succeir amb el complex d’edificis que va existir en el Passeig de Campoamor, del qual només sobreviuen dos col.legis.

- 62 -

Ací es van alçar el Convent dels Capuchinos i les Cases de la Beneficència, desaparegudes en la dècada de 1980 per a la instal.lació d’un macrocomplex cultural, projecte frustrat del que només es va poder construir l’auditori quasi trenta anys després.

Mentrestant, aquell enorme solar va albergar una curiosa instal.lació denominada “Barraca Popular”, un escenari per a concerts i festes que va funcionar durant quasi una dècada fins al seu desmantellament.

També va existir el factor accidental quant a la destrucció del patrimoni arquitectònic, doncs un fet com el de l’explosió de l’Armeria El Gato al juliol de 1943, va acabar amb els edificis de la plaça original de l’Ajuntament (que tenia forma triangular). Entre ells, es va portar per davant l’edifici de 1793 del Consolat del Mar, una institució precursora de la nostra actual cambra de comerç, i que arbitrava en les controvèrsies mercantils entre empresaris.

La nova Plaça de l’Ajuntament, construïda sota imatge i semblança dels protocols que tractaven d’estandarditzar a nivell nacional el concepte de Plaça Major porticada, va ser dissenyada per Miguel López, tractant de conviure amb l’estètica de la Casa Consistorial.

A escassos metres d’ací es va produir una altra destructiva operació amb l’ampliació de la Rambla, tant cap al seu costat superior obrint-se a Alfonso el Sabio i a la Plaça Sant Cristóbal, com cap a l’Esplanada, eliminant un conjunt d’edificis que tancaven aquest passeig.

En aquesta aposta per convertir l’antic passeig produït per l’enderrocament de les muralles, en una avinguda que emulara a escala la Gran Via madrilenya, van desaparèixer importants edificis senyorials i alguns dels escassos exemplars de façanes modernistes de la ciutat. Amb aquesta pèrdua, es va incrementar encara més el sentiment de desafecció cap al passat constructiu de la ciutat d’Alacant.

Especialment a conseqüència de l’ocultació del nucli històric de la ciutat, que ara havia quedat amagat i ridiculitzat per la impressionant escala de les noves construccions en la Rambla, que constituïen una nova muralla que tancava la ciutat moderna i amagava darrere un barri de construccions humils que necessitaven ser mantingudes i recuperades.

La política del desenvolupisme va ser la que tot allò nou era sempre millor, i açò va calar profundament en els xicotets propietaris d’immobles, que van deixar d’apreciar el seu valor, en contraposició a l’obra nova que podien edificar sobre ells.

Aquest va ser el principi de la fi de la immensa majoria d’habitatges del casc antic, que van anar abandonant-se o malvenent-se perquè els seus propietaris originals es traslladaren a la perifèria o a l’Eixample. Així, va caure el nivell de vida del barri i la seua economia, arrossegant a comerços tradicionals a la seua desaparició o substitució per bars i discoteques, enquistant greus problemes socials que van derivar en l’abandó i enderrocament de centenars d’edificis amb els quals el cor de la ciutat històrica d’Alacant va anar perdent la seua ànima.

En aquest trist procés, els alacantins van poder contemplar com els anaven arrabassant impunement xicotets fragments de la seua història, com la preciosa Escola del Paseíto de Ramiro, eliminada per a construir l’actual biblioteca o la Casa Bergé, probablement un dels edificis d’habitatges més bells que va tenir el centre d’Alacant i que va ser derrocat amb el compromís de construir una rèplica fidedigna, amb el fracassat resultat d’obtenir una insultant caricatura.

Alguna cosa similar va succeir amb l’antic govern Militar en l’Avinguda de la Constitució, en una de les típiques jugades consentides pel consistori alacantí, es va permetre alterar la façana d’un edifici - 63 -

protegit per a elevar-li dues altures i convertir-ho en un hotel. Finalment, l’hotel mai es va realitzar, van destruir la façana lateral i la cúpula original, i van construir un espantall que va destruir qualsevol besllum de preservació d’aquest important edifici.

Tampoc hem d’anar-nos molt lluny per a donar amb un altre cas paradigmàtic: en el Portal d’Elx s’alçava la Nova Aduaneta, una casa senyorial construïda amb carreus i arcs de pedra, un dels escassos exponents del segle XVIII alacantí, i que posseïa un baix comercial amb una preciosa façana folrada de fusta. Veient com sobrevolaven els falcons especuladors al voltant d’aquest preuat edifici, després d’haver alçat recentment a escassos metres el gratacel de l’Hotel Gran Sol, la Comissió Permanent Municipal proposava en 1977 la declaració de l’edifici com a Monument Històric Artístic.

No obstant açò, els propietaris van pressionar per a evitar aquesta catalogació, doncs estaven desitjosos de declarar la ruïna de l’edifici, expulsar als inquilins i derrocar-ho per a obtenir extraordinaris beneficis, per la qual cosa van iniciar un corrent de desinformació en els mitjans de premsa local per a tractar d’infondre la idea que aquell edifici era vell, lleig, ruïnós i sense interès arquitectònic.

El seu enderrocament va tractar de ser impedit en 1976 per la comissió provincial per a la Defensa del Patrimoni Històric Artístic d’Alacant, i en 1977 per la Comissió de l’Arxiu Històric del Col.legi Oficial d’Arquitectes de València i Múrcia. Mentrestant, va ser comprat per un banc que volia situar ací la seua seu, i tornat a vendre pels problemes administratius que estava generant.

Fins i tot l’Ajuntament es va plantejar la seua adquisició, però va ser una altra idea que es va abandonar. Així, es va aconseguir cansar a l’opinió pública, en una jugada de manual, i després de més de vint anys de discussions sobre la destinació de l’immoble, s’havia aconseguit que el seu nivell de deterioració per abandó, i el deplorable aspecte que presentava la seua façana plena de brutícia i cartells, fera oblidar el vertader valor de l’edifici. Al març de 1989, es feia pública la notícia que l’Ajuntament havia concedit llicència als propietaris de cinc immobles singulars per a demolir-los donat el seu estat d’avançada ruïna i el perill d’esfondrament que presentaven, exigint-los que els nous edificis que s’alçaren respectaren en el seu aspecte exterior les característiques arquitectòniques i estètiques dels derrocats. Entre ells, estava la Aduaneta.

La resta de la història és una tragicomèdia pròpia del gènere alacantí: la Aduaneta es va demolir, desmuntant la seua façana amb els carreus numerats per a una posterior reconstrucció. I un gran solar va quedar en el seu lloc. Tot va quedar paralitzat, i van ser passant els anys. Des del primer moment en què els carreus es van dipositar en apilaments en la plaça del Portal d’Elx mentre van durar les obres, ja van començar a desaparèixer alguns. Alguns anirien amb destinació a xalets i finques privades. Uns altres, a una destinació desconeguda, però amb aquest espoli es feia impossible la reconstrucció.

En 1995, l’Ajuntament renunciava a reconstruir l’edifici, confessant l’engany i el menyspreu a la ciutat, obrint una ferida que ni el pas d’un segle hauria de cicatritzar per a evitar tornar a confiar en el seu procedir. Per cert, les pedres que no van ser robades, van ser apilades en un solar al costat del cementeri municipal, i la riuada de 1997 que va convertir el Barranc de les Ovelles en un autèntic torrent fluvial, les va arrossegar al llarg del seu llit, per a acabar de rematar una obra mestra de la destrucció del patrimoni. Sobre el lloc que s’alçava l’Aduaneta, es va construir un infame edifici que tractava d’actualitzar la seua façana a un llenguatge modern, amb un resultat fins i tot pitjor que el de la Casa Bergé.

Però aquest espoli sistemàtic durant els últims 50 anys no ha sigut només competència exclusiva de l’Ajuntament (i de la Generalitat Valenciana per extensió), sinó que també han contribuït molt altres - 64 -

institucions com el Port d’Alacant, l’autonomia del qual li concedia una capacitat independent per a fer i desfer al seu parer sobre la seua jurisdicció. És al Port d’Alacant a qui hem d’agrair la seua contribució en l’anihilació del singular patrimoni portuari alacantí, acabant no solament amb edificis únics com els embulls de mercaderies o la institució “Madre e Hijo” al costat de la Llotja del Peix, sinó també per haver mutilat el singular conjunt eclèctic constituït en l’eix litoral format per la Llotja del Peix, el Club de Regates i la Comandància de la Marina, dels quals només va sobreviure el primer per haver passat a titularitat municipal.

L’únic objectiu d’aquesta operació d’enderrocament, multitudinàriament protestada, va ser el de lliurar el port a l’activitat comercial i d’oci, sense haver comprès que aquests edificis podien haver format part de l’atractiu turístic del mateix.

El Port d’Alacant, l’activitat comercial del qual havia donat tant a Alacant per al seu creixement i desenvolupament, es convertia ara en un enemic, una pseudo ciutat situada entre Alacant i el mar, lliurada al benefici econòmic propi en lloc del conjunt amb la ciutat. Abandonava així la seua activitat originària que tant èxit li havia reportat, i es lliurava al desenvolupisme salvatge.

Pensem com el turisme que va brollar a Alacant gràcies a l’arribada del ferrocarril, que portava en els seus trens “botijo” centenars de turistes disposats a prendre banys de sol i mar, va ser l’artífex de la construcció dels singulars balnearis en el Postiguet, que fins i tot van sobreviure als bombardejos de la Guerra Civil, però una vegada es va instaurar l’actual model de turisme massiu de sol i platja, no va haver-hi pietat ni tan sols per a preservar un, sinó que es van destruir amb el pretext que eren estructures obsoletes, brutes, fosques i velles (un argument conegut) però la realitat era que el Port havia autoritzat la construcció de l’edifici de l’Hotel Meliá (que tenia originalment en el projecte un balneari), i pretenien reemplaçar-los per a acaparar tot el negoci generat fins al moment.

Va ser en aquests anys quan es van retirar les vies del ferrocarril de la costa, eliminant les estacions classificadores de mercaderies, obrint aquest espai per al traçat d’una autopista urbana litoral, ja que el nou model de desenvolupament econòmic anava sempre lligat a la implantació de l’automòbil com a mitjà de transport universal.

Després d’aquesta pèrdua, es va iniciar el declivi de les instal.lacions ferroviàries d’Alacant. Primer es van perdre els preciosos tallers i naus de manteniment de l’Estació de Benalúa. Posteriorment, van ser les rotondes de l’Estació d’Alacant-Terme, que va acabar de ser mutilada recentment en perdre els seus històrics embulls per a ser substituïts per un aparcament de taxis.

Encara queda pràcticament intacte el complex de l’Estació de la Marina, que pròximament cessarà la seua activitat, i com bé sabem, un edifici sense ús és un candidat ideal a la degradació, abandó i destrucció.

Resulta paradoxal, però malgrat que la ciutat d’Alacant va patir un dels majors càstigs en forma de bombardejos durant la Guerra Civil, les seues edificacions no es van ressentir tant com en els anteriors períodes bèl.lics. La destrucció del segle XX ve motivada pel clientelisme de l’administració cap als promotors i especuladors, obrint així un nou capítol en la destrucció del nostre patrimoni que encara avui no hem sigut capaços d’eradicar.

Les últimes dècades del segle XX a Alacant també han fet desaparèixer un altre tipus de construccions de manera massiva, que no tenien tant que veure amb criteris de conservació patrimonial, sinó amb intervencions urbanes de gran escala.

- 65 -

Són els exemples del traçat de la Gran Via, que al seu pas per Los Ángeles va haver de derrocar alguns edificis, o la prolongació d’Alfonso el Sabio cap al Pla, que va crear una autopista urbana d’accés ràpid al centre seguint la filosofia de l’època del desenvolupisme, anteposant l’automòbil al bon urbanisme, i tallant per sempre l’íntima relació que el barri de Sant Antoni tenia amb el Benacantil, al que grimpava pel seu vessant sense cap fissura que els delimitara.

També va ser necessari derrocar tot un barri, conegut com Las Mil Viviendas, promogut en 1956 per a allotjar a les milers de persones que vivien en infraviviendes per tota la ciutat, i allunyar la seua presència del centre d’una ciutat que perseguia convertir-se en un reclam turístic.

La mala conservació d’aquests edificis, la presència de greus problemes socials i la degradació irreversible del seu espai públic, va portar a decidir que en la dècada de 1990 es renovara tot el barri amb edificis de nova construcció i no quedara ni rastre de l’anterior, fins i tot canviant el nom per Verge del Carmen.

El segle XXI va començar a Alacant sense canviar la tendència quan apareixia un conflicte urbà, posat qui sempre portava les de perdre era l’edifici històric. Mai es va crear una comissió eficaç d’experts en patrimoni, urbanisme i arquitectura que poguera oferir alternatives, ni mai va interessar escoltar les veus que oferien alternatives.

Les pitjors presses es van cometre i es van permetre aquesta vegada en les zones de nous desenvolupaments urbanístics en la Condomina i la Albuferta. Allí es va assetjar a les Torres i cases de l’Horta, un conjunt declarat com Bé d’Interès Cultural, i que es troba en ruïnes, espoliat, i sense perspectiva de millora per part de l’administració.

De fet, s’han perdut diverses torres, arcs i cases només per la permissivitat i la nul.la vigilància d’aquestes construccions úniques i diferenciadores del nostre patrimoni.

Així va ser com per exemple, es va perdre l’oportunitat de conservar un magnífic edifici modern com la cafeteria de La Isleta, una obra de Julio Ruiz Olmos, que va desaparèixer sota l’excavadora per capritx de l’Ajuntament, que no va voler escoltar ni tan sols la petició d’una institució internacional com el DoCoMoMo, que sol.licitava la seua protecció i rehabilitació pel gran valor que tenia.

Un altre cas curiós és el de la xicoteta plaça de bous de la família Esplá en Benissaudet, derrocada quan estava dins d’una parcel.la d’ús públic, i podia haver-se convertit en un xicotet auditori o sala polivalent que donara servei al barri o al centre educatiu que heretaria la parcel.la.

En paral.lel, s’ha produït un fet dantesc però silenciat, el nivell del qual de destrucció probablement supere al del que es planteja en el mateix Cabanyal de València, però que al no estar concentrat en un punt concret, aconsegueix dissoldre’s.

Alacant no deixa de perdre amb un degoteig incessable la seua classe mitjana arquitectònica, els edificis d’habitatges construïts entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX, de gran valor arquitectònic, que generen una presència urbana de gran qualitat ambiental, i que al no estar protegits, en lloc de ser restaurats, són enderrocats per a ser substituïts per noves obres freturoses de qualsevol interès.

Fins i tot, l’actual normativa ofereix protecció als qui desitgen destruir el nostre escàs paisatge urbà - 66 -

històric, creant la figura de la protecció ambiental que atorga la possibilitat de destruir un edifici per a alçar-ho de nou imitant la seua façana, construint la ciutat com si fóra el decorat d’un parc temàtic, arrancant-li la seua ànima, pervertint la composició de les façanes amb el mal ús d’elements constructius a imitació dels antics, i generant un espai urbà ridícul i espantós.

També s’ha permès menysprear l’interès arquitectònic d’importants edificis com l’antic Hotel Palas, que va ser buidat per complet, sense respectar la seua magnífica (i protegida) escala imperial, reduint el suposat interès de l’edifici al d’una closca de maçoneria, com si l’interès de l’arquitectura només residira en el que ofereixen les façanes a la ciutat, i no hi haguera res darrere.

Aquesta perversió i negligència a l’hora de conservar el nostre patrimoni és la causant que tinguem una ciutat tan necessitada de protegir i posar en valor l’escàs patrimoni que encara conserva.

Necessitem protocols i estructures de debat efectives en temes de protecció, conservació, recuperació i posada en valor del patrimoni arquitectònic, ja que si volem que aquesta ciutat prospere, no podem permetre que s’obvie l’evident vincle entre identitat urbana i sentiment de pertinença a Alacant.

Una societat sense història ni referències és una societat inculta i sense ànima. No podem permetre que seguisquen esborrant la petjada dels nostres avantpassats fins a fer desaparèixer la nostra cultura per complet i reemplaçar-la per la d’una ciutat genèrica.

Si l’administració no és capaç d’aportar-les o segueix interessada en l’anihilació de la nostra història, haurem de ser nosaltres els que exigim el canvi i ens plantem davant de les excavadores per a evitar la pròxima tragèdia.

Desig que aquest article li servisca al lector per a pensar que la ciutat ací descrita no és una ciutat desapareguda, sinó invisible. Que cada vegada que transite pel lloc en el qual anys arrere va existir un patrimoni arquitectònic valuós i que va desaparèixer, no ho oblide com si ja no existira, sinó que ho recorde com si només fóra invisible, però sabera que roman.

Una vegada que ens arrabassen el patrimoni físic, només ens queda l’immaterial, el que roman en la memòria, i és fonamental que ho conservem per a evitar que aquests cicles tornen a repetir-se.

Podem concloure que l’estat d’una ciutat en un moment donat és el reflex d’una suma de les persones que l’habiten actualment i les que l’han habitat en el passat, doncs han pres una sèrie de decisions la barreja de les quals ha creat el que coneixem avui.

Entenent que es tracta d’un procés complicat, però no impossible, no oblidem mai que cadascun de nosaltres som un factor d’aqueixa suma, i que entre tots podem aconseguir que el futur d’Alacant no oblide el seu passat.

- 67 -

FOLKLORE I JOCS POPULARS ÓSCAR LLOPIS I BARRAGÁN

La paraula original folklore va ser creada per l’arqueòleg Williams Jhon Thoms, qui la va proposar a la revista Athenaeum en 1846. No obstant açò, el seu reconeiximent oficial només es va aconseguir a partir de 1878, quan és fundada a Londres la Folklore Society. Des de llavors és acceptada universalment pels estudiosos de la nova ciència que té per objecte d’estudi la cultura tradicional del poble.

Aquest vocable esà compost de dues paraules: FOLK (poble o gent) i LORE (coneixement o saber).

Entenem per folklore al conjunt de manifestacions culturals i artístiques per les quals s’expressa un poble o comunitat en forma anònima, tradicional i espontània, per a satisfer necessitats de caràcter material o immaterial.

El folklore és patrimoni de totes les classes socials, encara que preferentment dels sectors populars i infantils. Els jocs tradicionals són aquells jocs que es practiquen en grup amb la finalitat de divertir-se i entretenir-se. Molts dels jocs tradicionals que perduren fins als nostres dies es remunten a segles arrere i per açò se’ls anomena “tradicionals” perquè moltes generacions han crescut practicant aquests jocs i perquè té una importància cultural el fet que se seguisquen practicant. Aquests estan molt lligats a les activitats del poble senzill, i al llarg del temps han passsat de pares a fills. De la majora d’ells no es coneix l’origen: simplement van nàixer de la necessitat que té l’home de jugar, és a dir, es tracta d’activitats espontànies, creatives i molt motivadores.

El joc tradicional és aquell que es coneix des de la infància i que s’ha practicat des de fa innombrables generacions en multitud de llocs. Joc popular seria el que està molt arrelat en una determinada zona i que es practica habitualment en un context lúdic i festiu. Són elements de transmissió cultural, valors i comportament de majors a xicotets. Els jocs es transmeten d’un lloc a un altre, però sofreixen modificació de noms, regles, materials, etc.

A la nostra ciutat les primeres dades de l’existència de jocs populars els trobem en les innumerables festes de carrer que se celebraven en els barris a principis del segle XIX. Alacant comptava en aquells dies amb 19.000 habitants que es veien constantment amenaçats per les epidèmies que causaven una gran mortalitat. Tenien un gran contingut religiós ja que se celebraven en honor del patró de cada barri i els encarregats de l’organització eren generalment els majordoms de les diferents confraries que existien. A més se celebraven també per motius com els de les noces, enllumenaments o visites reials, celebració del carnestoltes o com en 1.820 per a solemnitzar la restauració del sistema constitucional.

Després de la desarmotització de 1.836 creixen el nombre de festes en els barris, on els veïns de forma particular organitzen els festejos. En 1.837 els majordoms del barri de Santa Creu sol.liciten a l’Ajuntament permís per a celebrar misses, sermó, tret de morteretes, a més de tocar l’instrument anomenat donzayna i celebrar balls de danses en honor a la invenció de la Santa Creu. En 1.844 els majordoms de Santa Creu en concret el 17 de maig sol.liciten permís per a la realització entre altres actes de “carreres de pollastres”, que és el primer antecedent de jocs populars dels quals hem trobat documenta.

Aquest joc no era una altra cosa que carreres pedestres de joves, lliurant-se un pollastre als vencedors.

En aquells anys els veïns de Sant Roc festejaven al seu patró il.luminant el barri amb fanalets de paper amb cresols d’oli adornant les cantonades amb altars de flors i celebrant danses diàriament.

Seguint el recorregut de les festes de “carrer“ en la nostra ciutat, al juny de 1.858 l’alcalde pedani de Tabarca, que per no saber signar ho feia amb una ics, sol.licita permís per a fer la funció el dia de Sant Pere i que consistia a córrer una vaca pels carrers, un castell de focs i música. Els pescadors de la illa - 68 -

donaven la quarta part del que aconseguien amb el seu treball a una germandat que es va constituir per a així poder pagar les funcions religioses i festejos públics que se celebraven en honor dels sants patrons.

El culte popular a Sant Antoni Abad és ú dels més difosos i posseeix manifestacions riques i pintoresques. Se li atribuïa protecció sobre el porc i els animals domèstics en general. Entre el llocs en els quals es celebra una cavalcada en el mes de gener amb benedicció d’animals es troba el barri de Sant Antoni. Ja en el segle XIV trobem ordenances prohibint que els porcs anaren solts pels carrers i els ravals de la ciutat. El porc una vegada confiscat es venia i posteriorment es feien tres parts, una per al rei, una altra per a la ciutat i una altra per al delator.

L’eix principal d’aquesta festa és el mercat de carrer on es pot adquirir tota classe de dolços, torrons, confitures i fruita seca de la terra. A la nostra ciutat, la Plaça de Bous s’omple de tota classe d’animals, que acompanyats pels seus amos, van passant per rigorós ordre sota la plataforma on són beneïts per a recaptar fons se sorteja un xicotet porc conegut com “el marranet”.

El barri del Raval Roig habitat en la seua majoria per pescadors i mariners ja celebrava les seues festes al setembre des de 1.839. En 1.840 Agustín Marcili en representació dels majordoms del Raval Roig, sol.licita permís per a la celebració de diverses festes, danses, així com per al llançament de dos castells de foc que se situaven entre l’Ermita del Socors i la també desapareguda de Santa Ana. Un apartat molt important d’aquestes festes, ha sigut el de les danses, que ja se celebraven en 1.839, trobant nombroses referències literàries com la de Vila i Blanco, arran de les celebracions que es van dur a terme en 1.858 amb motiu de la visita de la reina Isabel II, que deia el següent: “si veieu ballar a les dones del Raval Roig i Santa Ana, us inspiraran piadós respecte aquelles filles o esposes d’honrats pescadors que pensen més en el mar que en el ball, i en la desgràcia que en els plaers” Han destacat al llarg del temps, dansaires il.lustres com la filla de l’Oncle Porris, Manolico el Carnicer, la dona de l’Oncle Merino, el Moreno de l’Illa i Xima la Ballaora que juntament amb el seu pare Ximo van ser durant molt de temps “caps” de dansa en el Raval. D’aquestes festes i amb data de 1.902 es conserva el primer programa de festa i que és el precursor del que avui coneixem en la majoria de festes com “llibret” en ell s’anuncien els actes religiosos i festius, entre els quals destaquen les corregudes de pollastres.

Seguint el recorregut per les festes de carrer de la nostra ciutat ens trobem als veïns del carrer Sant Pasqual, que en 1.846 celebren tres dies de corregudes de vaca o bous de corda. El carrer de la Vilavella i els veïns que vivien en els voltants de “la muntanyeta” eren uns altres dels quals organitzaven festejos en aquella època. No cal oblidar dins del calendari de l’època a les partides rurals com la Santa Faç, la Canyada del Fenollar, Verdegàs, Rebolledo, L’Alcoraia, El Moralet, i Tànger on se celebraven carreres de cavalls. A partir del primer terç del segle XX s’incorporen a les festes de carrer moltes zones de la ciutat, com Benalúa, Sant Gabriel, el Barri Obrer, els carrers de Pablo Iglesias, Quintana i Belando, Sant Blai, Campoamor, Carolines Baixes, Vistahermosa de la Creu, els Àngels i Villafraqueza.

Amb el pas del temps, les transformacions urbanístiques, l’aparició de les Fogueres de Sant Joan i en alguns casos el parèntesi de la Guerra Civil, van fer que la majoria d’aquestes festes desaparegueren amb l’excepció de Santa Creu, Sant Antoni, Sant Roc, Sant Gabriel, Raval Roig, Barri Obrer, Tabarca i algunes de les partides rurals. Després d’aquest recorregut per les festes de “carrer” podem entrar pel que fa als jocs populars alguns dels quals han desaparegut amb el temps.

- 69 -

Ja hem parlat amb anterioritat de les carreres pedestres on a mitjan segle XIX es lliurava als guanyadors pollastres, galls i altres aus de corral. En el barri de Sant Antoni, amb el seu porrat s’ha recuperat un joc molt comú en una altra època, “les galeres “. La seua construcció era molt simple una fusta de base i uns coixinets d’acer, després feia falta una costa pronunciada i molta habilitat i prudència a l’hora de triar el lloc. En l’actualitat en algunes festes s’està fent un esforç molt important pel que fa als jocs populars , per en uns casos mantenir-los i en uns altres recuperar-los.

Anem a fer un repàs pels mateixos: la cucanya de mar que se celebrava evidentment en aquelles festes situades a la vora del mar com el Raval Roig i consisteix a col.locar un pal ensabonat entre uns cavallets, tenint el guanyador o guanyadora que arribar fins al final. Als anys cinquanta se celebraven en les festes de Fogueres cucanyes en el port, utilitzant en comptes de cavallets dos vaixells, la qual cosa li donava una dimensió més arriscada per l’altura en la qual es realitzava.

Les xocolatades eren unes altres de les diversions que servien d’esbarjo als més joves. Les carreres de cintes amb bicicleta que consistien a aconseguir encertar en l’orifici de la cinta senta parar amb l’altra mà ni posar el peu en terra, com a normal general eren els solters els que participaven, portant-se com a premi una banda brodada per les joves del barri. Va haver una època en què per als més xicotets es realitzaven carreres de tricicles. L’evolució d’aquests jocs va tindre i té la seua continuïtat en les carreres de cintes amb motos on el joc es fa per parelles.

Passem a les canterelles que se segueixen celebrant i que no són sinó l’intent de trencar un càntir ple d’aigua per part dels participants amb els ulls tapats després d’haver-li donat unes voltes perquè perda el sentit de l’orientació. La cucanya de terra, uns dels jocs més antics i populars de llarg a llarg de la nostra comunitat. Al final del pal ensabonat se situava un pollastre que en l’actualitat s’ha canviat per una bandera o per un pollastre de plàstic, és un joc de destresa i habilitat en el qual també fa falta molta força física. La carrera de sacs i les carreres a peu junts són també uns jocs antics i molt senzills. La carrera de “crancs“, una altra modalitat de joc que consisteix a avançar per terra en aquest cas en sentit contrari. La carrera de carretons una altra variant que es realitza per parelles. Les carreres d’habilitat amb ous que consisteix a arribar a la meta amb l’ou intacte en la cullera que se sostenen amb la boca.

La carrera de les veles que consisteix a arribar a la meta amb una vela encesa.

El joc de les vuit olles, que consisteix a omplir unes olles quasi semre amb un poquet de diners i caramels però amb sorpreses com a safrà, farina, sal o “azulete” i intentar trancar-les amb els ulls tapats.

El tira-soga, un joc també molt estès i de força i destresa.Hi ha altres jocs d’habilitat amb monedes que consisteixen a fer passar del front fins a la boca una moneda sense utilitzar les mans.

Com es veu són molts els jocs populars en les festes de carrer que tenen com a denominador comú entre altres coses una participació activa, l’habilitat, l’enginy, i l’esforç físic. Res a veure amb donar salts en els castells unflables i altres diversions. I també perquè no dir-ho, jocs que ens són gens costosos econòmicament i que poden omplir de contingut moltes hores de les nostres festes, alhora que recuperar part del folklore festiu de la nostra ciutat i del nostre entorn.

- 70 -

ARTISTES EN TRÀNSIT LLIBRET 2014

PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

- 71 -

COORDENADES SOCIOPOLÍTIQUES D’UNA DÈCADA DE FINALITZACIÓ DE SEGLE ALBERT POVEDA I GADEA

Té alguna cosa d’especial i màgia ser l’última dècada d’un segle, i fins i tot d’un mil.lenni. Secularment les dècades que tanquen períodes són molt donades al misteri i la màgia de la transformació social i allò que ve i és nou i desconegut, amb un aire que podríem qualificar fins i tot d’apocalíptic.

En el mes de novembre de 1999 a la part alta del Castell de Santa Bàrbara, sobre el Benacantil, encarant-se a la ciutat va aparèixer un rellotge digital que descomptava els minuts, dies i hores per al canvi de segle. La ciutat assistia a un esdeveniment històric de caràcter global. Un nou temps s’obriria pas en una ciutat que destil.lava alegria i benestar, una felicitat col.lectiva que sembla llunyana, com si fóra ja d’un altre segle. Però açò és només el final d’una dècada que va veure i viure de tot i per a tots. Una dècada de transició no solament cap a un nou temps, sinó cap a un nou model urbà i social.

Els noranta van tenir de tot, des d’un cinquè centenari que va posar la ciutat de gal.la per a festejar el seu aniversari, fins a canvis polítics importants, passant per la ressaca d’un país que s’obria al món a ritme d’olimpíades, exposicions universals i capitalitats de la cultura.

La festa de les fogueres no va ser aliena a tot aquest canvi i va transitar des d’una consolidació del temps democràtic clarament viscut en la dècada anterior a una modernització d’acord amb la fi del segle que l’acollia.

I enmig de tot açò crisi, com no podia ser d’una altra forma: crisi econòmica post-olímpica, crisi d’identitat i crisi d’ideologia. Els noranta no van ser insulsos, sense arribar a tenir la força transformadora d’altres dècades precedents, però van ser anys d’adaptació i construcció de les bases de tot el que vindria després, per la qual cosa podríem afirmar que molts dels nostres èxits i la gran majoria dels nostres mals van començar a gestar-se per aquells anys, per la qual cosa no està malament tornar la vista arrere i recordar alguns fets que ens van succeir en aquells anys de finalització de segle.

L’any 98 es va celebrar el setanta aniversari de la fundació de la nostra festa, i amb tal motiu vaig realitzar un article per al llibret de la foguera Port d’Alacant titulat “Ciutat, societat i festa: Alacant, alancantins i fogueres”, en el qual vaig fer un repàs a la festa des d’una perspectiva sociològica i enfocada al creiximent de l’entorn urbà. Em sembla interessant tornar a rescatar l’últim capíto d’aquell article, que portava per títol “Globalització i fogueres (la dècada dels noranta i el repte del 2000)” per a enfilar aquesta crónica de coordenades.

“El canvi de mil.lenni apareix a l’horitzó pròxim com a referent social i cultural, com a excusa perfecta per fer balança i especular amb el futur. Són els signes del nostre temps. Però mentrestant, la realitat social ens ve presentada pels ciutadans d’un món finisecular. En l’últim deceni s’ha produït una profunda transformació económica, política i cultural, gràcies fonamentalment a dues fenòmens: l’evolució i implantació de les noves tecnologies i el procés de globalització. És per tant l’actual, una realitat social molt més complexa, influïda per multitud de succesos. El nostre objectiu d’anàlisi abandona, en certa mesura, l’àmbit local (micro), per a abastar un sistema món (macro). Alacant, lluny de ser aquella ciutat provinciana del llevant espanyol del què fèiem menció al principi, ha passat a ser un punt estratègic del sistema de ciutats que conforma l’arc mediterrani.

Però a més, és capital europea, paradís d’eurofuncionaris destinats a la seu de l’OAMI, i més és porta d’entrada al continent de milers d’inmigrants algerians, i per suposat, pista d’aterratge de la tercera - 72 -

edat británica, assedegada de sol i platja.

Alacant és moltes realitats en una. És un compendi de gent i vivències, punt d’encontre, per a alguns un punt i a part, per a uns altres el seu punt final. Els últims anys vuitanta i la década dels noranta ens han dibuixat una ciutat distinta, plena de projectes de futur, uns realitzats, uns altres irrealitzables.

En aquest ambient universalista i unificat per una cultura dominant, quin paper acompleix un festeig localista como són les Fogueres? La resposta és tant senzilla com parlar d’identitat o sentiment d’alicantinitat, i al mateix temps tan difícil com parlar de les Fogueres en l’actualitat.

A l’igual que la resta d’estaments de la vida social alacantina, les Fogueres de Sant Joan s’han vist sumides en un canvi tan important que han transformat, i encara ho estan fent la seua fisonomia particular. S’ha integrat en els últims anys una gran quantitat de gent jove que ha arribat a exercir alts càrrecs dins la jerarquia festera. Una gran part d’aquests joves són universitaris, la qual cosa hauria de dotar la festa d’un gran major nivell cultural. No obstant això, aquesta es trova en un moment crític, sense saber exactament on va, o quina dirección prendre. La cultura, que tant es va reivindicar en la década anterior, ha estat relegada a un segon pla a causa dels “play-backs” i “sardinades”. Els mateixos monuments es veuen minvats, i a vegades son utilitzats per part de moltes comissions com a mera excusa per a celebrar quatre dies de festa a tot drap. I des de la Comissió Gestora no es du a terme una política objectiva per a intentar trobar una solución.

Cada dia més, si no es remeia, podem parlar de l’existència de dues festes de fogueres: la de les comissions, i la de la joventut aliena a aquests setanta anys d’història. Em referisc a aquella joventut per a la qual la paraula “fogueres” significa beure en qualsevol barra del carrer Sant Ferran, ballar frenèticament els ritmes de moda, banyar-se al Postiguet en fer-se de dia i dormir durant tot el dia.

Aquesta segona concepció és molt més popular, anárquica i associada al significat últim d’allò que ha de ser una “festa”: diversió i alegria sense normes, regulació o protocol. El devenir del temps ens oferirà una resposta a aquest període crític. És cert sense ser tan pessimistes, que la nostra festa ha assolit unes cotes de participación com a mai havia aconseguit. Encara que també és cert que la tendencia actual s’acosta a una “radicalització” de postures. O ets foguerer, o no t’interessa la festa. Les nostres desfilades ja no acaparen l’atenció de tota aquella ciutadania que abans omplia les voreres per a contemplar el pas de les comissions. La col. laboració económica veïnal està davallant a un ritme vertiginós. La foguera esdevé associació, formada més que res per companys i amics.

La dona ha deixat de ser una cara bonica amb la boqueta tancada, i cada dia és més nombrós el grup de presidentes i tresoreres. Els joves han dinamitzat les activitats, i a vegades han posat en perill el component tradicional d’algun que altre acte. Les xifres econòmiques que giren al voltant de les Fogueres són multimilionàries però malauradament la despesa destinada als monuments és molt més petita del que caldria.

En definitiva, vivim una festa globalitzada, marcada per la imatge i la difusió exterior, que intenta recobrar l’important objectiu per a la qual va ser creada: el turisme.”

A Alacant la dècada dels noranta va començar amb la celebració d’una efemèride, el cinqué centenari del nomenament d’Alacant com a ciutat. Aquell esdeveniment va suposar un pretexte perfecte per transformar la ciutat, i recuperar patrimoni cultural i arquitectònic. L’acte més nombrós va ser la - 73 -

celebració d’una gal.la a la plaça de bous el vint-i-cinc de juliol de l’any noranta, amb la participación de Rocío Jurado i Montserrat Caballé. Lassaleta veia d’aquesta forma tancar-se tota una etapa en la que va ser el màxim protagonista de la nostra ciutat.

Tot el que estem patint ara mateix, en la segona dècada del segle XXI es va formalitzar d’una forma a l’altra en aquells anys noranta. Alacant va tancar la seua pròpia transició política amb el canvi del totpoderós Lassaleta, qui va ser substituit per Ángel Luna, l’últim alcalde socialista d’Alacant, qui va comptar amb un expresident de la Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan, Conrado Albadelejo Tello per la seua candidatura a les eleccions municipals de l’any 95, on finalment va perdre el poder, derrotat per Luis Diaz Alperi, del Partit Popular.

Curiosament a l’any 1999, que també es va celebrar una contesa electoral municipal, un altre president de Comissió Gestora, Andrés Llorens Fuster, va ser designat en la llista electoral del Partit Popular, convertint-se en el regidor de festes de la ciutat.

En l’àmbit autonòmic també es va produïr el canvi, i a les eleccions de maig del 95, Zaplana va guanyar la presidència de la Generalitat Valenciana, substituïnt al càrrec al president socialista Joan Lerma.

Però abans de marxar, els socialistes valencians van deixar aprobada a les Corts la nova llei del sól, una llei que va ser utilitzada per crear la bombolla immobiliària que va explotar fa ara huit anys, i que sent motor de creiximent econòmic i desenvolupament, també va ser la causant d’un model corrupte i de destrosa masiva de la natura valenciana.

Els noranta també van ser anys de crisi económica, de canvi de cicle, després del 92, any olímpic a Barcelona, i de la celebració d’una Exposició Universal a Sevilla. Tot el país va viure una explosió sentimental de grandesa i poder. Erem un país modern, evolucionat, pròsper al qui tot el mon mirava amb altres ulls. Les fogueres de Sant Joan van estar presents a la fita universal sevillana amb la plantà i cremà d’una foguera al recinte de l’exposició i una convivencia de totes les Bellees d’aquell any.

La crisi post-olímpica i l’increment de l’atur van fer que Felipe González, el president del govern que més temps ha estat exercint perdera les eleccions front a Jose María Aznar, qui pregonava anys més tard que Espanya anava be.

La festa de fogueres en aquells anys va patir com la resta de la societat tots aquests canvis. Conrado Albadalejo va ser el president amb el qual la festa va encetar aquesta dècada, sent substituït a l’any 1993 tras les eleccions per Luis Botella, que solament va estar al càrrec de la Comissió Gestora tres anys, guanyant les eleccions de l’any 96 el foguerer Andrés Llorens Fuster, de caràcter i programa més progressista i obert que el seu antecessor al càrrec. De fet el primer any com a president de la Comissió Gestora va tindre un enfrontament amb l’alcalde d’Alacant per temes protocolaris al dinar oficial del dia de Sant Joan i va decidir com a protesta no eixir a la balconada de l’Ajuntamet a veure la cremà. La situación aniria reconduïnt-se de tal forma que a l’any 99, tal i com ja hem comentat, el mateix Alperi el va fitxar per tal de portar la regidoria de festes.

En definitiva, els anys noranta, a diferència de la potència icònica de la dècada anterior van ser uns anys on es van assentar les bases dels tsunamis que ens han arrasat com a societat i com a persones. I es en aquell temps on quatre artistes van decidir realitzar un trànsit artístic personal, potser casualitat, o potser o no. Però en qualsevol cas, ja formen part d’aquella història i de la nostra com a festa.

- 74 -

LLIBRET 2015

PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

- 75 -

Disseny d’Enrique Martínez Piñol

EL LLEGAT EXPERIMENTAL

EL CIUTADÀ SEGUNDO GARCÍA DIONISIO GÁZQUEZ I MÉNDEZ

EL SEU TARANNÀ CÍVIC, CREATIU I PROGRESSISTA. LES FOGUERES EXPERIMENTALS D’ALACANT. Segundo García López va nàixer en Conca el 6 d’octubre de 1929. Com altres personatges de la seua generació, viurà les vicissituds, conseqüències polítiques, econòmiques, socials i culturals de la postguerra civil espanyola. Després dels estudis de batxillerat en la seua volguda Conca, es traslladarà a Madrid amb la intenció primera de realitzar estudis d’arquitectura, la qual cosa llavors exigia prèviament dos anys de Ciències Exactes. Es va preparar a fons amb l’estudi de les matemàtiques a través dels textos del senyor Julio Rey Pastor, en els que el nostre amic descobrirà la precisió i claredat d’esta important disciplina. Li fascinava la racionalitat i el rigor de les matemàtiques i per descomptat l’arquitectura, però al mateix temps se sentia poderosament atret pel cine, la pràctica del dibuix i de la pintura, que amb força creixien poderosament en el seu ànim. Finalment optarà per realitzar estudis de Belles Arts, sent companys seus de curs i a partir de llavors bons amics, els artistes Antonio López, Lucio Muñoz, Enrique Gran, Julio i Paco López Hernández. Una vegada acabats els estudis de BB.AA. en Sant Ferran (1959) , es presentarà a l’examen d’ingrés en l’Escola de Cinematografia, en l’especialitat de direcció, sent un dels vint que va aprovar entre els més de dos-cents candidats presentats. Allí va conéixer i va ser company dels cineastes José Luis Borau, Valcárcel i Carlos Saura, a qui ja coneixia de Conca. Esta jove afició de Segundo pel cine significaria una fita més en el seu permanent interés i preocupació per l’expressivitat plàstica i conceptual de les imatges, i en el seu objectiu per representar i dirigir-se cap a la palpitant, fascinant realitat.

En 1965 Segundo es presentarà a l’oposició nacional a Càtedres de Dibuix d’Instituts Nacionals d’Ensenyança Mitjana, obtenint el número u. Entre unes quantes ciutats espanyoles va decidir demanar la plaça d’Alacant, iniciant el seu camí docent en el per aquell moment Institut Femení de Batxillerat de la nostra ciutat fins a la seua jubilació. Sense oblidar els seus orígens de Conca, Segundo es va assentar i va arrelar prompte i per sempre en la nostra terreta, implicant-se socialment i amb gran entrega en l’educació, la política, la cultura i l’art d’Alacant. Des de 1972 fins a 1976 dirigirà l’Institut Femení, que passarà a denominar-se Miguel Hernández en homenatge a l’excels poeta oriolà. Institut en què el nostre amic, junt amb els seus companys del claustre de professors, arribarà a desplegar nombroses activitats con un tarannà cultural nou, democràtic i innovador. Serà precisament en 1976 quan se celebrarà l’Homenatge dels pobles d’Espanya a Miguel Hernández, amb la participació de poetes i nombrosos artistes plàstics políticament compromesos, que plasmaran els seus murals de temàtica social en les humils parets del barri de Sant Isidre d’Orihuela. Actuació reivindicativa en què el ciutadà Segundo s’implicarà activament junt amb altres camarades i artistes. Serà un temps de ple fervor i passió per la recuperació de les llibertats democràtiques, en el que Segundo prendrà partit, arribant a presidir en eixes circumstàncies el PSOE a Alacant. El socialisme va ser la seua ideologia de fons, a la que el nostre protagonista serà sempre fidel, encara que de vegades, precisament per defendre les seues conviccions i causes culturals (que no van ser degudament compreses ni ateses institucionalment) , se sentirà obligat a ser crític amb les actuacions de certs membres del seu propi partit.

En estreta col.laboració amb el seu amic l’artista plàstic i diputat de cultura del PSOE Mario Candela, Segundo dirigirà de 1984 a 1987 la fundació pública Centre d’Art i Comunicació Visual Eusebio Sempere, organisme autònom de la Diputació d’Alacant. Etapa fascinant de la moguda democràtica, creativa i cultural espanyola durant els anys huitanta, que a Alacant tindrà el seu particular desenrotllament amb singulars animadors polítics i culturals com Mario i Segundo. Des d’eixe centre d’art potenciat pel nostre personatge, es va establir un nou esperit progressista i una intensa activitat, amb - 76 -

animada col.laboració i participació de molts artistes plàstics que van acudir a ell com a lloc de trobada per al diàleg artístic i cultural. Es va crear i va impulsar una esplèndida biblioteca especialitzada en art per a l’ús de tots els artistes, es van crear i van desenrotllar tallers de formació, seminaris, cursos de creació tèxtil (environaments en els quals va participar l’acreditat artista del tapís Grau Garriga) , el concurs de disseny gràfic per a Carnestoltes, el concurs de murals per a parets mitgeres i el “Concurs de Propostes Plàstiques de Fogueres Experimentals”. Un concurs especialment volgut per Segundo i també pels que, en aquell temps col.laborem estretament amb ell, en el naixement i desenrotllament d’este atractiu projecte que, a banda de la seua concepció i intenció plàstica, ambicionava anar més enllà aspirant a imbricar-se en el fet festiu i en el fet social. El nostre protagonista es troba en un moment de plenitud i gran entusiasme per desplegar les seues idees a Alacant a través de la gestió cultural. Proposarà per a això convocatòries de projectes artístics que inviten al desenrotllament de la creativitat, sense oblidar el compromís polític i social. Li interessa la manifestació artística i la lliure expressió plàstica com a oportunitat per a la convivència i la celebració festiva de l’existència a través de l’arrelada festa local de les fogueres.

L’entusiasme que Segundo sentia pels assumptes artístics, polítics i per molts altres aspectes de la seua experiència vital i cultural era capaç de transmetre-ho amb interés, viva intel.ligència i gran simpatia. Quelcom admirable per a persones i artistes que pertanyíem a una altra generació. Encara en el rígid marc contextual de la dictadura franquista, en la seua joventut com a estudiant en la metrópoli havia viscut intensament les inquietuds que provenien de l’estranger, interessant-se sobretot pel que ocorria a França amb la Nouvelle Vague del cinema d’autor realitzat més enllà dels pirineus a finals dels anys cinquanta a través de la revista “Cahiers du Cinéma”. Preocupant-se també per les actituds existencialistes o el corrent pictòric internacional abstracte de l’Informalisme a què es va adscriure el madrileny grup El paso, del qual, a molts dels seus membres nostre inquiet protagonista va conéixer.

Recorde en un dels viatges que vam fer a Madrid per a veure exposicions, especialment en el mes de febrer coincidint amb la celebració d’Arco, quan em va portar a visitar les “cuevas de Sésamo”. Un café literari situat en un soterrani del carrer Príncipe, tradicional lloc de trobada dels artistes i intel. lectuals de la seua època on es conversava sobre art, política, literatura o filosofia, escoltant de fons recitals de poesia o música de jazz, i on Segundo i molts altres pintors i creadors de la seua generació somiaven amb les caves de la rive gauche de l’etern i bohemi París; el París llibertari de les revoltes de maig del 68. Estàvem a meitat dels moguts anys 80 madrilenys, havien transcorregut moltes dècades, però un cert aire decadent i una indubtable empremta nostàlgica de tot allò encara pervivia en l’ambient d’eixe mític lloc.

En el passat, un altre ciutadà, En José María Py y Ramírez (nascut a Cadis) , després d’haver residit vint-i-dos anys a València, coneixent i havent viscut intensament les festes de les Falles de Sant Josep, es va traslladar a Alacant, on prompte va conéixer els costums alacantins i pel seu caràcter obert va ser mereixedor d’un bon cercle d’amistats. José María Py de seguida va comprendre que esta xicoteta però bella ciutat del Llevant espanyol, per a potenciar-se necessitava d’uns festejos semblants als de València, per la qual cosa es va disposar a implantar a Alacant una festa amb atractiu turístic semblant a la de les Falles. Al febrer de 1928 l’entitat cultural Alicante Atracción es va implicar en la idea de crear unes festes populars per Sant Joan, que el diari Levante recolzarà el dia 26 d’eixe mateix mes i any. Van començar el seu camí amb prou dubtes sobre el seu èxit les Fogueres de Sant Joan en aquell Alacant fonamentalment liberal d’aquell temps, en el que les postures polítiques es movien en un ampli espectre ideològic, des de la dreta profeixista del diari Levante, fins a l’esquerra socialista del setmanari Mundo Obrero o el diari republicà El Luchador, entre moltes altres publicacions de gran influència social. A partir de llavors les festes de les Fogueres a Alacant no sols es van refermar, sinó que es desplegarien amb gran èxit, arribant-se a diferenciar substancialment els seus monuments - 77 -

respecte a les Falles, per estar configurats amb una estètica menys barroca i molt més estilitzada.

Diferenciació formal a què, sens dubte, contribuirà decisivament la personalitat i finor creativa de l’artista Gastón Castelló. Una persona molt volguda i popular en la nostra ciutat, que es va implicar durant molts anys en les festes alacantines com a president de la Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan i, sobretot, en la construcció de monuments de foguera, realitzats amb delicades pintures i interessants propostes sobre els costums llevantins i la influència heretada de formalitzacions estètiques tipus art-decó.

En certa manera també van contribuir a esta diferenciació estilística, entre altres, els constructors de fogueres Ramón Marco i Pedro Soriano. Arrelat profundament en la nostra ciutat i bon coneixedor de tots estos antecedents, el ciutadà Segundo (forà com José María Py) , va tindre un gran fervor pel cívic, el festiu i allò humà; com a persona jovial apassionada per la vida, a més de per la seua gran sensibilitat artística, va comprendre prompte que, amb els nous temps de llibertat i la plena normalització democràtica, era el moment adequat per a donar un impuls a les Fogueres i potenciar una renovació estètica dels monuments foguerers en Alacant, proposant per a això el Concurs de Fogueres Experimentals.

Així va nàixer en 1985 (amb suport pressupostari institucional de la Diputació d’Alacant per a poder construir les propostes que foren guanyadores) este magnífic projecte a què assistim i recolzem des del principi com a assessors i col.laboradors de Segundo, l’antropòleg Manolo Oliver Narbona, l’arquitecte Juan Antonio Moreno i jo mateix com a dissenyador. La iniciativa va sorgir com una proposta progressista que des dels seus orígens tenia clars els seus objectius, apostant decididament per una regeneració artística que aspirava a convertir la nostra ciutat en un referent no sols turístic, sinó també d’innovació plàstica i cultural. Potenciant la participació oberta dels creadors per a donar-los l’oportunitat de presentar propostes imaginatives, que enriquiren amb nova saba creativa les tòpiques construccions de les Fogueres.

Eixa era la principal vocació i intencionalitat del projecte. A partir d’ací es desenrotllarien els esdeveniments. El primer concurs ho guanyaria el dissenyador Lino Bellot amb la seua proposta Así se expresa un pueblo, Alicante en vivo, que es construirà al juny de 1986. En ella, sobre un disseny estructural prèviament establit amb línies i lones de saturats colors, es va invitar a participar a nombrosos jóvens i ciutadans, que van realitzar pintades i graffiti espontanis sobre el monument. A esta foguera experimental li seguirà en 1987 l’espiral ascendent del col.lectiu Ígneo 4. Ambdós propostes s’ubicarien per a la celebració ritual de la cremà junt el palau de la Diputació d’Alacant. A causa d’un desafortunat accident, en el que va morir un jove per descàrrega elèctrica junt amb la foguera experimental, en els anys posteriors la plantà de la foguera experimental s’ubicaria en el llavors desangelat passeig de Campoamor, un espai obert, aïllat i allunyat de l’alegre palpitar festiu. En l’estiu d’eixe any de 1987, des de la presidència de la Diputació se li va comunicar a Segundo el seu cessament en el càrrec. Açò ens va sorprendre a molts artistes i ciutadans, que li coneixíem bé i valoràvem positivament la seua gestió al capdavant del Centro de Arte Eusebio Sempere, per la qual cosa, no sense una certa ingenuïtat davant dels interessos i maniobres dels polítics, em vaig proposar junt amb un grup d’amics i artistes arreplegar en temps rècord firmes en favor de la continuïtat de Segundo, perquè es reconsiderara la dita decisió (veja respecte d’això la notícia publicada en el diari Información el 28/10/1987) . D’entre molts de què firmem en suport a Segundo, es pot citar a certes personalitats de gran rellevància cultural com Antonio López, Lucio Muñoz, José María Yturralde, Vicente Aguilera Cerni, Juan Ángel Blasco Carrascosa, Josep Grau Garriga i un llarg etcètera fins les dos-centes trenta firmes presentades (amb posterioritat es van rebre moltes adhesions més) .

Encara que les Fogueres Experimentals es continuaran construint durant diversos anys més, faltarà la presència i l’ànima de Segundo en la promoció del projecte, llanguint des de llavors la voluntat - 78 -

política institucional en la comprensió de la seua ambició i significat. Lamentablement, l’Ajuntament d’Alacant, com a institució potenciadora dels festejos de les Fogueres en la nostra ciutat, per rivalitat amb la Diputació, en cap moment es va adherir al projecte de les Fogueres Experimentals. Les lluites de poder en esta peculiar ciutat havien sigut i eren manifestes, inclús en un partit hegemònic en eixe temps com era el PSOE, de tal manera que Antonio Fernández Valenzuela, president de la Diputació, s’arribarà a enfrontar públicament a galtades amb José Luis Lassaleta alcalde d’Alacant, quelcom insòlit per a resoldre les diferències i els conflictes que tingueren.

Segundo, com hem apuntat, a pesar de la seua fidelitat al socialisme, per damunt de tot era un ser sincer i lliure, una figura crítica, independent i fins a incòmoda per a alguns dirigents del seu propi partit.

Com a ciutadà preocupat per Alacant, s’interessarà pels assumptes de la seua ciutat, especialment per la manifestació artística que per a ell significava l’actitud contemplativa davant de la realitat i, sobretot, l’expressió de la llibertat del ser humà. En 1989 va ser anomenat director del Museo de la Asegurada; però una vegada més sense una generosa comprensió institucional cap als seus objectius i per descomptat sense una dotació pressupostària convenient, que li permetera reunir un equip d’especialistes que junt amb ell programaren i dinamitzaren l’art a Alacant a través del Museu, com sempre va anhelar Eusebio Sempere. No obstant això, pel seu gran interés personal, Segundo realitzarà des de la seua nova responsabilitat una ingent labor per a inventariar en solitari el patrimoni de L’Assegurada.

També durà a terme xarrades d’art i programes de visites didàctiques per als centres de batxillerat, en les que van col.laborar com esplèndides guies Rosa Castells i Eva Baeza, donant a conéixer el significat de la Col.lecció d’Art del s.XX llegada per Eusebio Sempere en 1977. Segundo presentarà un ampli programa d’activitats, que va quedar inèdit i sense ser atés. Per això, denunciaria “la grave penuria económica y el abandono de la Colección “ en escrit dirigit a l’alcalde d’Alacant, Ángel Luna. Esta lamentable situació i determinades queixes cap a José Antonio Martínez Bernícola, llavors regidor de cultura de l’Ajuntament d’Alacant, transcendirien en 1991 als mitjans de comunicació, però no es van prendre mesures institucionals per a remeiar-les. La de Segundo en l’Asegurada va ser una tasca desenrotllada sense a penes suport oficial i de gran patiment personal. Un treball realitzat en soledat fins a altes hores de la matinada, com vam poder comprovar alguns artistes i amics que anàvem a veure-li, per a conversar amb ell i compartir les seues preocupacions sobre la situació del Museu. Confiava pacientment en que pogueren canviar les coses. Finalment, després de contínues desavinences i anys sense poder desplegar els seus desitjos de dinamitzar convenientment la Col.lecció, amb molt pesar haurà de dimitir el 17 de febrer de 1998 amb estes paraules: “ me lo tomo muy mal; es frustrante “ (Información, Cultura y Sociedad, 18/2/1998) , quedant com a responsable de La Asegurada el crític d’art Pablo Rico.

A pesar de les circumstàncies mencionades, Segundo va ser fins al final de la seua existència (succeïda -sense el seu consentiment- el 10 de setembre de 2014) una persona positiva, utòpica i somiadora. Com en els finals de les pel.lícules de Charlot sempre amb expectatives de tornar a reiniciar amb il.lusió els seus projectes. Una persona profundament vitalista, fins a tal punt que en les qüestions quotidianes a alguns amics, amb sorprenent ànim i gran convicció, ens solia afirmar: “ yo no me pongo enfermo ni me constipo porque no me da la gana. ¡Y ya está! Eso lo dejo para otros, los que no tienen carácter ni fe en sí mismos “. També un dels seus latents entusiasmes confessos era la seua debilitat pel gènere femení. La dona per la seua significació real però també com un ideal, com a font d’inspiració per a una imaginació contemplativa sense límits com la seua.

Poc de temps abans d’anar-se’n a eixe etern viatge a què tots inexorablement estem convocats, després d’haver visitat junts una exposició en el MUBAG i estant assentat en la seua cadira de rodes ens confessava: fijaros en esa moza que pasa ante nuestros ojos, yo la miro con admiración, observando su - 79 -

figura, sus gestos, su elegante caminar e invariablemente me sigo emocionando, ¡caramba como siempre me ha emocionado la belleza de una mujer! Anècdotes en què es mostra el seu desig per superar qualsevol adversitat i la seua permanent passió per la vida.

En 2007, als 77 anys, el nostre “pintor novel”, com es va definir ell mateix, recolzat pel periodista José María Perea realitzarà en la sala del “Club Información” d’Alacant la primera exposició de la seua vida: Dibujos y pinturas al margen de la consumación, amb obres realitzades entre 2003 i 2006, sorprenent a tots amb una intensa i esplèndida figuració de personatges, retrats i paisatges, on predominarà la forma dibuixada, la textura o el clarobscur dels volums en homenatge als seus admirats artistes del Renaixement Caravaggio o Sandro Botticelli, mostrant excepcionals vistes de Conca, retrats de la seua família o l’impressionant Homenaje a la realidad, d’un pensatiu ser davant d’una pissarra repleta de fórmules matemàtiques (inicial preocupació de Segundo per esta disciplina) .

En esta última etapa nostre volgut artista reprendrà el plaer de la pràctica pictòrica, per la filosofia d’una reflexió existencial que mai va deixar de practicar i un acostament als valors de la fraternitat universal de la maçoneria. Promocionada per la CAM a través del seu amic el veterà gestor cultural Carlos Mateo i amb la col.laboració de la Diputació de Conca, la seua obra pictòrica serà presentada en 2008 en la seua ciutat natal. En 2011 tornarà a exposar novament a Alacant en la sala d’exposicions de la Llotja del Peix. Com va dir en una entrevista periodística la vespra de la inauguració de la seua primera exposició a Alacant, “ la política en sí no me interesa; me interesa la sociedad “. Però, com i per què li interessa la societat? En el mateix lloc ho va explicar: “ quiero una sociedad que sea progresista siempre “. Este va ser invariablement el tarannà de Segundo, el d’un ser confiat i convençut d’una societat que progressa, avança i experimenta superant tots els obstacles.

En el meu cas particular, quan en 1995 vaig ser anomenat director del Departamento de Arte Eusebio Sempere, ja s’havia anunciat des de la Diputació en els mitjans de comunicació que el concurs de Fogueres Experimentals desapareixeria definitivament. A pesar d’esta mort anunciada i conscient d’este perill, vaig presentar junt amb altres activitats la proposta de la convocatòria d’este concurs en la programació del Departament i la vaig defendre davant de la Junta Rectora de l’IACJGA, argumentant les raons per a la continuïtat d’este concurs. Un projecte que des dels seus orígens permetia proposar moderns plantejaments estètics sobre les tradicionals Fogueres i que no estava en confrontació amb elles: eren propostes creatives obertes, en les que molts artistes estaven interessats per a oferir solucions innovadores. Vaig exposar que havien de confiar en els fins de la programació que presentava.

Finalment la proposta de continuar convocant des del Departamento de Arte Eusebio Sempere el concurs de Fogueres Experimentals va ser acceptada. Des d’eixe moment vaig posar tot el meu interés en la continuïtat del projecte. En 1996 es va celebrar en l’àmplia sala d’exposicions del Carrer Major la que va ser, des del meu punt de vista, una esplèndida mostra retrospectiva en què, junt amb les maquetes que es van presentar a eixa XIIava. edició, em vaig proposar fer un balanç de la història d’este concurs. Es van reunir per a la seua exposició totes les maquetes que s’havien premiat des del primer any que es va convocar el concurs.

En el catàleg, entre altres coses, vaig dir que el projecte era “una invitación destinada a propiciar iniciativas plásticas que tiendan a ennoblecer las típicas construcciones para el fuego con nuevos conceptos y planteamientos […] en las operaciones estéticas no se debe olvidar que ‘lo experimental’ en gran medida es consustancial con la actividad creativa. Todos, en mayor o menor medida ‘experimentamos’ en uno o en otro campo, y esto nos obliga a adoptar un talante ante el arte y ante la vida que puede ser más o menos arriesgado. Habrá que reconocer que las cosas nunca permanecen fijas y estables, sino que todas ellas están sometidas a la permanente experimentación de un inexorable cambio. A fin de cuentas, como se sabe, ‘lo experimental’ no es nada nuevo, ya que pertenece a nuestras vidas y - 80 -

depende más que nada de la actitud y el deseo de búsqueda de una existencia y un arte gratificante…”

Vaig iniciar llavors converses amb la direcció de l’IVAJ, tractant-los de contagiar la meua convicció i entusiasme compartit amb Segundo cap este projecte, la qual cosa va donar els seus fruits. A València, s’arribarien a plantar falles experimentals. Un destacat artista de la Movida madrilenya com Sigfrido Martín Begué arribaria a dissenyar i plantar una falla experimental a València i participaria també com a membre del jurat de la nostra XVIIava. edició. Paral.lelament també des de l’IVAJ durant 1997, 1998 i 1999 es van convocar Fogueres Experimentals per a jóvens. Les maquetes presentades i premiades de l’IVAJ i del Departamento de Arte Eusebio Sempere serien mostrades juntes en la sala d’exposicions del Carrer Major d’Alacant. En el cas de l’IVAJ, li les va dotar de pressupost perquè pogueren ser construïdes i plantades amb gran alegria festiva junt amb la Platja del Postiguet.

Fins a l’any 2003, quan va finalitzar la meua labor com a gestor cultural en el Departamento de Arte i Comunicación Visual del IACJGA, vaig sostindre el meu compromís de promocionar les convocatòries de les Fogueres Experimentals. En totes les seues edicions, fins a la XIXava. celebrada al juny de 2003, vaig invitar Segundo García com a membre especial del jurat. L’any següent els nous responsables del Departamento van decidir eliminar este tradicional concurs. No obstant això, la llavor està ací, disposada a créixer novament. La comissió de la Foguera Pla del Bon Repòs d’Alacant i el seu excel.lent coordinador Víctor López ha entés el missatge de la innovació. Des de fa quatre anys sosté la torxa del foc en les seues mans, disposada perquè el foc de la creació experimental s’estenga IN MEMORIAM al ciutadà Segundo García.

- 81 -

FESTES LÍQUIDES LLIBRET 2016

PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

- 82 -

EL RENAIXEMENT DE LES MUIXERANGUES LEYRE JEREZ I MARÍN

El dia 11 d’octubre de 2014, la Muixeranga d’Alacant feia la seua presentació davant la imatge de la plaça dels Cavalls, un marc incomparable de la nostra ciutat. Des d’eixe moment, es va crear un món de cultura i estima cap a la terra que es compartia amb altres localitats de la terreta i que mai no havia vist en la meua ciutat.

Però, què són les muixerangues? Són torres humanes amb intenció de representar un conjunt d’imatges plàstiques. No tenim un origen clar del naixement del fet de fer torres humanes però podem remuntar a mitjans del segle XIII per a trobar una explicació. La història ens conta que els cristians, quan comencen a conquerir el Regne de València, hereten dels àrabs el costum de fer torres humanes.

Aquest costum va evolucionant i s’hi estén per tot el Regne de València però d’una manera diferent de què entenem ara. S’escampa la tradició de fer torres humanes cada vegada que se celebra un esdeveniment. De fet, el poble de Titaigües (València) encara fa la dansa de la moixiganga una vegada cada set anys per a celebrar les festes patronals, on barregen elements profans i religiosos en honor a la Verge del Remei amb música, ball i torres humanes.

Amb el temps, la nova tradició instaurada als pobles valencians igual que arriba, s’hi perd i la gent deixa de banda el costum. Llavors, el 1724 hi ha un punt d’inflexió en el món de les muixerangues perquè l’església, que fins aleshores estava al marge, incorpora i adopta les torres humanes dins de la processó a la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. A partir d’aquest moment, s’institucionalitza el fet de fer aquestes torres i dóna pas al que coneixem ara com a muixeranga. Per aquest motiu trobem figures que mostren imatges religioses com ‘la marieta’ que representa l’assumpció de la Mare de Déu o ‘el retaule’, que simula l’estructura de fusta amb el mateix nom que trobem a l’església. Llavors, deixa de ser un fet espontani i es transforma en una tradició que, els voltants d’Algemesí, també s’apropien.

A mitjans del segle XVIII, es fa el desdoblament de muixerangues i castells quan els camperols que conreen l’arròs a l’Albufera de València se’n van a fer-ho al Delta de l’Ebre (Tarragona). Açò fa que se’n porten part de la cultura, com va ser la tradició de fer torres humanes, cap a Catalunya i que, primerament, va ser coneguda com a ‘ball dels valencians’. Llavors, aquest costum va evolucionant al llarg del temps i es comencen a observar diferències entre els castells i les muixerangues. Els primers busquen l’altura i els segons continuen amb les figures plàstiques comentades adés.

A Alacant, gràcies als estudis que s’han fet, sabem que hi ha gent que recorda haver vist a la platja torres humanes de forma habitual dins i fora de l’aigua i, aquest mateix fet, també s’ha vist en altres localitats com Vinaròs o Peníscola a principis del segle XX. Una de les nostres fonts és un documentari del nodo franquista sobre la ciutat d’Alacant en què apareix un fragment d’una gravació en la qual hi ha una estructura que sembla una muixeranga feta a la platja del Postiguet d’Alacant.

A mesura que passa el temps, les poblacions que envolten Algemesí comencen a tornar a reviscolar les muixerangues, però el moment clau és el 1997, quan es crea la Nova muixeranga d’Algemesí. La fundació d’aquesta nova colla aporta la composició mixta al món de les torres humanes i, amb això, es crea una altra visió i fa que el fet muixeranguer arribe fins a llocs en què mai no havia arribat.

Però el boom muixeranguer va arribar el 2012-2013 quan s’escampa sense límits per tot el territori.

- 83 -

Molta gent del País Valencià comença a voler crear colles en pobles de totes les comarques del nostre territori i es torna habitual que totes les festes i celebracions acaben coronades per una muixeranga ja siga la pròpia o la del poble veí.

Fins que arribà a Alacant, on naix la muixeranga més al sud de tot el País Valencià. Aquesta és una colla que pisa ben fort des del principi i que es reconcilia amb la seua cultura que semblava oblidada.

La Muixeranga d’Alacant naix quan dos membres actuals amb les mateixes inquietuds fan una crida per les xarxes socials per a saber quanta gent estaria interessada a formar part d’una muixeranga.

La proposta va ser ben acceptada per la gent d’Alacant i els seus voltants i es va fer un primer assaig després d’un parell de reunions organitzatives. La nova colla es va crear gràcies a l’ajuda de la Nova muixeranga d’Algemesí, la Muixeranga de Camp de Túria i la Muixeranga de Pego que van fer tot el possible perquè continuàrem pel bon camí i perquè aprenguérem les coses essencials d’aquest món.

Un dels trets característics de la Muixeranga d’Alacant és la tria dels colors que la representa: blanc i blau, els de la bandera de la ciutat. Un altre element que connecta la muixeranga amb Alacant és el seu logotipus, que barreja “la cara del moro” del mont Benacantil, la senyera i una torre humana.

La cultura i les seues diferents manifestacions sempre van de la mà i un exemple d’aquesta afirmació el trobem ben a prop. El 1958, l’artista foguerer Ramón Marco Marco va crear un monument amb forma de muixeranga per a la Foguera de Benalua com a mostra de solidaritat amb València per la riuada del 14 d’octubre de 1957. Gràcies a aquesta creació, la foguera va rebre el primer premi de Categoria Especial.

Les conclusions que podem traure al respecte són ben positives. L’arribada del fet muixeranguer a Alacant ha sigut una explosió cultural en tots els sentits tant per revifar la llengua com la tradició. En general, es percep la necessitat dels valencians de recuperar les seues arrels, d’indagar en el passat i reviure i reviscolar la cultura perduda. També, a part de ser una manera de reconciliació amb la terra i la llengua, és una manifestació tradicional que implica treballar braç a braç amb un grup de persones i el contagi dels seus valors fonamentals com són la força, el seny, la germanor i la constància.

Salut i muixerangues!

- 84 -

SOBRE L’IMPACTE ECONÒMIC DE LES FOGUERES SÒNIA TIRADO I GONZÁLEZ

Cultura, tradició, art. Arrels, identitat, ciutadania, germanor. Poble. Conceptes que per si mateixos justifiquen l’existència de les Fogueres. Sense ells no entendríem la nostra Festa.

Allò que començà com un ritual relacionat amb l’agricultura, es transformà, des dels inicis del segle XX, en l’esdeveniment més rellevant de la ciutat d’Alacant, esdeveniment que, any rere any, uneix a locals i visitants i mobilitza a quasi tots els sectors de la nostra ciutat.

Que les Fogueres són una potencial font de riquesa i ocupació és innegable. En aquest sentit, les despeses que fan els visitants a la festa els dies de Fogueres han sigut quantificades en vora 22 milions d’euros diaris a l’informe “Impacto Turístico de les Fogueres de Sant Joan de Alicante” que va realitzar l’equip de l’Institut Universitari d’Investigacions Turístiques de la Universitat d’Alacant en setembre de 2013. Estem parlant d’una mitjana de 500 mil persones que cada dia de fogueres gaudeix de la nostra festa i gasta els seus diners en allotjament, transport, restauració, compres i altres. L’hostaler sembla ser el sector més afavorit, fins al punt que, ens diu l’anomenat informe, el 63% de les empreses augmenten el nombre d’ocupats en eixes dades.

Per descomptat, nosaltres, els alacantins i les alacantines, també gaudim de la nostra festa i també fem despeses en els mateixos conceptes, què segons el mateix informe sumen 15 milions d’euros, una mitjana de 28 euros per persona i dia. Si, a més, li afegim alguna despesa addicional en roba, calcer, perruqueria i estètica, la xifra pot arribar a ser molt major.

I què dir de l’ànima de la Festa, els monuments, les fogueres, que hi representen l’eix central i que li donen sentit, què aquest 2016 tenen uns pressupostos al voltant de 2 milions d’euros. Mestres foguerers, pirotècnics, indumentaristes, representen les principals activitats econòmiques de la Festa i, al mateix temps, són professions que possiblement no existirien sense la mateixa.

Però, fins i tot la seua rellevància, tot això no només és el cap de l’iceberg. Les Fogueres són una festa plena de tradició i cultura que manté uen col·lectiu de dones i homes que, a més a més, vertebren i donen vida cultural i social als barris, alhora que generen un moviment econòmic molt important. Persones anònimes què amb dedicació, il·lusió, treball, esforç, generositat i sense ànim de lucre se senten recompensades sols per ser fidels a la nostra tradició i a la nostra festa. L’activitat fogueril va més enllà dels monuments i els visitants: lloguer i despeses dels locals, perruqueries, floristeries, sales de festes, espectacles, seguretat, neteja, tintoreria, il·luminació, fotografia, pirotècnia, arts gràfiques, bandes de música, confecció, bandes i insígnies... ascendeixen a milions d’euros. 90 fogueres, 69 barraques, donant vida i riquesa a la ciutat, sense els quals no serien possibles ni rendibles molts àmbits.

Sabem que l’activitat econòmica generada per la Festa ha experimentat un gran creixement. Precisament per això seria una errada pensar que ja està tot fet, més ben al contrari, hem de cuidar-la i avançar en ella sense deixar de costat altres aspectes no menys importants com la seua sostenibilitat mediambiental (la contaminació atmosfèrica, lumínica i acústica, l’excés de despesa energètica, la gran quantitat de residus què es generen), la sostenibilitat social (destrossa de material urbà, problemes de convivència), la millora de la qualitat dels serveis oferits per tal d’augmentar el seu impacte turístic, o, i no menys important, la quantitat i qualitat de l’ocupació que puguem ser capaços de generar. La nostra Festa és com la nostra xiqueta: l’hem de cuidar i acaronar, ajudar-la a créixer, però posant-li límits, sense consentir-la, perquè puguem estar orgullosos d’ella.

Cultura, tradició, art. Arrels, identitat, ciutadania, germanor. Poble. Però també riquesa, economia, benestar, prosperitat i treball. A la Festa, també, com deia el poeta Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”.

- 85 -

LA SOSTENIBILITAT DE LA FESTA, UN CAMÍ PER FER IGNASI SEGUÍ I ARNAU

Hi ha un fet al qual no se li ha donat gaire importància que tindre lloc durant l’acció portada a terme a Göteborg per promocionar les Fogueres de Sant Joan. Es tracta de la prohibició per part de les autoritats locals de cremar la foguera que es va traslladar en camió degut a que contravenia la normativa ambiental sueca. Desconec si des de la Diputació Provincial o l’Ajuntament d’Alacant s’havien parat a pensar en el que pretenien fer, que era ni més ni menys que cremar derivats del petroli juntament amb pintures fetes amb metalls pesants a un dels països amb una de les normatives ambientals més desenvolupades que hi ha al món.

No vull dir que no s’hagen de fer accions promocionals de les fogueres, però sí que s’han de portar a terme amb trellat i tenint en compte el perfil i comportament del turista objectiu del mercat al qual ens adrecem.

El problema és que Espanya és un país de contradiccions, ací podem implementar unes polítiques dirigides a reduir les emissions contaminants de vehicles mitjançant la peatonalització de carrers, la reducció de la velocitat màxima permesa al centre de la ciutat, la creació de nous carrils bici, la bonificació de l’IVTM per aquells vehicles menys contaminants, etc. I, alhora, permetre durant les Fogueres de Sant Joan que, pràcticament sense cap impediment, s’alliberen a l’atmosfera grans quantitats de partícules contaminants, entre elles metalls pesants i tot. Una cosa pareguda passa amb l’horda rociera que arrasa al seu pas una zona protegida com és el Parc Nacional de Doñana any rere any, de fet, els alacantins no som una excepció en este assumpte.

Però sembla que Suècia no és així, enllà les lleis mediambientals regeixen tot l’any, sense excepció.

Este va ser només un dels molts errors que es van cometre a l’hora de planificar i executar esta acció promocional. Suècia va ser un dels primers països que van desenvolupar una legislació mediambiental als anys 60 de segle XX. A dia de hui, fins i tot les espelmes al país nòrdic tenen una etiqueta de qualitat ambiental que garanteix que estan fabricades amb materials no contaminants. Per això, ens hem d’imaginar la cara dels suecs quan els comunicaren la composició de la foguera i es donaren compte que el què anaven a cremar era, ni més ni menys,poliestirè expandit... lògicament, la resposta va ser no.

I és que el poliestirè expandit o suro blanc, material amb el que es fan les foqueres, juntament amb les pintures i els focs artificials que s’utilitzen per calar-les-hi foc, desprenen una gran quantitat de partícules contaminants que no estan permeses per les lleis mediambientals del país nòrdic. Tampoc haurien d’estar permeses ací, ja que de la directiva europea sobre qualitat de l’aire es deriven la resta de legislacions europees en la matèria i nosaltres no som una excepció.

El suro blanc es va introduir als anys 90 del segle passat. Este material ha permès als artistes foguerers incrementar l’espectacularitat de la flama i la mida dels monuments a un preu molt alt, com és el de multiplicar per 1.500 durant la nit de la cremà a Alacant la quantitat de metalls pesants que s’alliberen a l’atmosfera. Amb els focs artificials passaria una cosa semblant. A nosaltres ens pot semblar això un detall sense importància, però en altres societats avançades és un tema molt important. Sobretot, si el què es pretén és presentar, al igual que les Falles, una candidatura per esdevenir Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Un dels criteris que exigeix la UNESCO a les candidatures presentades és que han de ser compatibles amb els principis del desenvolupament sostenible. I este és sense dubte el major obstacle que tenen tant les Falles com les Fogueres per esdevenir Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. En este sentit, a València en comptes d’afrontar el problema, l’anterior govern va tracta d’amagar-lo - 86 -

tal i com es pot escoltar al vídeo de presentació de la candidatura de les Falles a Patrimoni Immaterial de la Humanitat que, quan parla de la composició de les Falles, diu que tenen una estructura de fusta, cartró, teles i “nous materials”. I si cola, cola... De fet, amb una tàctica semblant Consuelo Císcar ja va fer creure a The Economist que l’IVAM tenia més visitants que el Tate Modern de Nova York.

El turista s’està conscienciant sobre la necessitat de consumir productes i serveis turístics cada volta més sostenibles i, en este sentit, pareix que no anem pel bon camí. Especialment, si tenim en compte que el tema de la combustió dels materials de les fogueres és només un aspecte a tenir en compte quan parlem de sostenibilitat, n’hi ha d’altres igual d’importants que requereixen la nostra atenció com els residus generats i el seu tractament, els nivells de soroll, etc. Hem d’assumir, per tant, que la sostenibilitat de les destinacions turístiques és un criteri de decisió pel turista cada volta més important.

Tornar als materials tradicionals com el cartró o tractar d’introduir nous polímers biodegradables fets a base de la pell de la taronja, el blat de moro o la pell d’arròs i també pintures sense tòxics ha d’esdevenir una prioritat per la festa de les Fogueres de Sant Joan a on totes les comissions han d’estar implicades, si el que es vol és tindre alguna possibilitat de rebre algun dia el reconeixement de la UNESCO. En definitiva, les Fogueres de Sant Joan han de competir en autenticitat i originalitat, perquè hem de ser realistes, no podem competir en espectacularitat amb les Falles de València pel simple fet que hi ha una gran diferència entre el pressupost que es dedica al monument a Alacant i a València. I tampoc crec que siga necessari, hem de treballar la qualitat de l’experiència i la seua sostenibilitat per damunt d’altres aspectes que, en realitat, no són tan importants.

- 87 -

EL CARTELL COM A EINA DE COMUNICACIÓ LUÍS AMAT I VIDAL

A l’estiu de 2015, la revista Canelobre de l’Institut Juan Gil Albert, va publicar el seu nombre especial 65 amb el títol “Imatge, Disseny i Comunicació a Alacant, 1975-2015”. A més de contenir treballs destacats de 50 professionals de la província (m’enorgulleix estar entre ells) realitzava un profund estudi sobre diversos aspectes de la imatge i comunicació, tals com la imatge d’Alacant a través del cinema, la imatge en el diari Información, Alacant a través de les seues campanyes turístiques, imatge gastronòmica, la publicitat en el torró, comunicació i cultura, evolució de la publicitat alacantina, etc.

Jo vaig ser requerit per a escriure un extens article sobre la imatge de les festes, donada la meua doble condició de dissenyador gràfic i fester.

Reproduiré alguns paràgrafs d’aqueix text perquè encaixen perfectament en el desenvolupament del tema que el meu admirat amic Albert Poveda m’ha sol.licitat per a aquest llibret, que versarà sobre la imatge gràfica que la Festa de Fogueres projecta a l’exterior, la qual ha d’influir en la percepció d’un públic neòfit que té formada una idea conscient i subconscient de les falles, una festa a la qual la nostra és idèntica però que els alacantins hem donat per anomenar d’una altra manera. Difícil tasca.

VENDRE LA CIUTAT A TRAVÉS DE LA SEUA FESTA. Independentment del valor tradicional i cultural que posseeix tota commemoració festiva, no hi ha dubte que la imatge que transmet li atorga un valor que va més enllà de la seua puresa i essència i que transcendeix del propi arrelament popular; aqueixa imatge serà directament proporcional a l’atractiu turístic, que en definitiva és l’objectiu final de les celebracions. No hi ha localitat indiferent amb la promoció de les seues festes, sentint-se més orgullosos, tant autoritats com a festers, quan més conegudes són allèn les seues fronteres. Tot açò té una fi: ser generadores de riquesa. A interès turístic de major nivell, major índex de visitants, i per tant, més ingressos i beneficis locals. I per descomptat, major notorietat per a la ciutat.

Açò sempre ha sigut així. Per posar dos exemples, en el bàndol de l’alcaldia d’Alacant, properes les llavors Festes Majors d’agost en Honor a la Verge del Remei de l’any 1894, i en el bàndol anunciador de les primeres Fogueres en 1928, es trien els següents paràgrafs: “El Excelentísimo Ayuntamiento de Alicante ha acordado hacer público el programa de festejos... para dar nuevos alicientes a esta población en la temporada veraniega, que motiva la estancia entre nosotros de numerosos forasteros atraídos por las comodidades de los balnearios de nuestra hermosa y tranquila playa” (1894); “Si estimamos que se trata de una empresa útil, que puede ser en lo porvenir, más que en el presente, de positivos resultados, porque atraiga al forastero proporcionándole amena distracción y grato esparcimiento” (1928). És molt important que la base siga sòlida, és a dir, que el festeig estiga arrelat, que els qui ho fan possible tinguen una gran dosi de sentiment i entusiasme, i cal afegir-li l’originalitat de les seues manifestacions festives. Amb aquests ingredients, atributs del producte, s’ha d’aconseguir l’interès turístic local, comarcal, de comunitat autònoma, nacional o internacional, segons la qualitat i antiguitat dels festejos, perquè així, un major públic objectiu conega la ciutat a través de l’atractiu de la seua festa. I és llavors quan entra en tota regla una adequada estratègia de màrqueting que ha de derivar en eficients campanyes publicitàries i per descomptat en què la imatge transmesa, no solament a l’exterior, sinó als propis ciutadans, siga adequada i concorde als temps.

El cartell ha sigut la base per a exportar aqueixa imatge principal capaç d’atraure; no en va, al llarg de - 88 -

la història, s’ha comptat amb prestigiosos dibuixants, il.lustradors i artistes que han sigut capaços de divulgar el que necessita el receptor per a aconseguir vendre una festa. El cartell és una especialitat del disseny molt concreta per a la qual no tots estan preparats.

En els últims anys, els concursos de cartells de diverses localitats, entre les quals incloc Alacant i les seues Fogueres, no han trobat aqueixa imatge notòria, atractiva, seductora i diferenciadora que mostre les excel.lències festives, potser siga per l’escassa participació de professionals de publicitat i imatge en els concursants, però sobre tot en els jurats, formats majorment per polítics i representants d’entitats festeres que es limiten a seleccionar un cartell basant-se més o menys en l’estètica concorde als seus gustos personals, sense mesurar com va a ser rebut el missatge pel públic al que es pretén captar. No són conscients que el cartell no és per a anunciar-los la festa a si mateixos, sinó que és un element comunicador de vital importància. Potser per açò, la RAE associa la paraula cartell a prestigi i reputació.

LA GRÀFICA DE LES FOGUERES Un dels reptes més complicats en la publicitat és anunciar un producte similar a un altre, volent atorgar-li posicionament sense definir un clar factor diferenciador que li faça trobar un buit de mercat. Si a més la imatge que projecta no és coherent, professional, ni adequada als temps, la situació s’agreuja.

Més difícil encara és promocionar aqueix producte, amb les mateixes característiques que un altre amb més notorietat, cridant-ho de manera diferent i vendre-ho al mateix públic objectiu.

Açò és ni més ni menys, al meu entendre, la qual cosa ocorre en les Fogueres de Sant Joan, festa que, segons va escriure el desaparegut periodista Adrián López, “està constantment gastant esforços i diners per a demostrar que és diferent a les falles quan en realitat és igual”. Sobre la base d’aqueixa obstinació diferenciadora, a vegades obsessiva, la seua comunicació no té com a fi un posicionament concret fruit d’una estratègia de màrqueting, sinó que passeja sense rumb fix i dispers, en mans poc professionals, en lloc de conjuminar esforços per a reinventar la festa i que aquesta siga una font d’ingressos turístics i una adequada promoció de la ciutat.

El primer cartell, obra de Lorenzo Aguirre, de la mà de la societat “Alicante Atracción”, va transmetre amb gran mestratge els al.licients que el foraster trobaria en la ciutat, no oblidem, que les Fogueres van nàixer per a fomentar el turisme, que en aqueixos anys preferia les platges càntabres a les alacantines. En 1928 es van plantar el dia 23 i es van cremar el 24, ja en la matinada del dia 25, per caure aqueixes dates en cap de setmana i així ser més efectiva l’acció promocional, la qual cosa va fer que la cremà (fins llavors de trastos vells) es retardara un dia, canvi de dates que s’ha conservat des de llavors fins ara. En aqueixos primers anys de les Fogueres, fins a arribada la guerra civil, la imatge que es va transmetre va fer que la festa tinguera ressò destacat en la premsa nacional, i està escrit que en 1933, van arribar a Alacant tal quantitat de forasters, que van omplir les places hoteleres i es van haver d’habilitar els 400 cabines d’un creuer ancorat en el port. No obstant açò, després de la contesa, no va ressorgir amb la mateixa força, arribant fins i tot a témer-se la seua desaparició a principi dels anys 50 (de les 31 fogueres que es van plantar en 1936, en 1951 van ser només 17). En els anys 60 va començar a recuperar-se tímidament i a la fi dels 80 va començar a admetre actes i costums, molts d’ells aliens a la tradició i cultura popular d’Alacant, la qual cosa li va allunyar del posicionament que va tenir en els seus principis. Un fidel reflex d’aquesta realitat són els seus cartells, la majoria buits en contingut, que des de fa 30 anys, excepte glorioses excepcions, no transmeten una imatge de la festa capaç de donar-li una notorietat adequada.

Malgrat haver creat una vicepresidència d’imatge i comunicació dins de la Federació de Fogueres, el seu escut o logotip és un restyling realitzat en 1988 seguint la moda tipogràfica de l’època, ara anti- 89 -

quada i en desús, la qual cosa li confereix una imatge antiga que dista de la modernitat i avantguarda que es desitja transmetre. Igual ocorre amb gran quantitat de comissions de Fogueres, els escuts recarregats i obsolets de les quals no són precisament el reflex gràfic promocional adequat. Un dels problemes de la festa de Fogueres és la seua autosuficiència, recorrent a components de les pròpies comissions a els qui, sense ser-ho, se’ls donen tasques de comunicadors gràfics, no sent conscients que la imatge que transmeten és tal com es posiciona la festa, fins i tot hi ha comissions que convoquen concursos amateurs poc remunerats per a triar una marca la qualitat gràfica de la qual brilla per la seua absència.

Afortunadament, hi ha districtes que no solament estan actualitzant tota la seua iconografia i cuidant les seues publicacions, sinó que, com en el cas de Pla del Bon Repós–La Goteta, estan realitzant una promoció adequada optant pel factor diferenciador i original. Potser les Fogueres, a través del seu òrgan rector i del propi Ajuntament, haurien de plantejar-se comptar amb bons professionals i no aficionats inexperts sense criteris polítics per a crear un estil propi, una imatge coherent i fixar d’una vegada per sempre el rumb de la seua imatge i comunicació.

CONCURS O ENCÀRREC DIRECTE? Mai he sigut partidari dels concursos si el jurat no m’ha merescut confiança. També he fugit de formar part de jurats en els quals els seus components, lluny de ser experts en disseny i comunicació, eren els polítics de torn al costat de càrrecs públics que anteposaven el seu gust personal a altres criteris.

Concretant en l’elecció de cartells de Fogueres, em va bastar una solament experiència quan, per sobre de l’opinió dels únics dos professionals, el regidor de festes de torn va triar un cartell i la resta de presidents dels diferents festejos d’Alacant, al costat de polítics presents, van secundar la seua opinió sense cap criteri.

Estic convençut que el concurs per a aquest tipus de promoció és un error, com l’és el concurs d’esbossos per a triar una foguera o el de dissenys per a triar un logotip empresarial, i així opine des de fa molts anys.

Alcoi, per posar un exemple, ho té molt clar. Arribat l’1 d’abril, mes de la trilogia festera, hi ha una gran expectació davant l’Ajuntament. Ningú vol perdre’s l’arrencada de la seua Festa de Moros i Cristians, d’Interès Turístic Internacional. Però aqueix inici no és un pregó, ni un acte d’exaltació de càrrecs, es tracta de la presentació del cartell. Alcoi és un clar exemple de ciutat que cuida la imatge de la seua festa, que dóna gran valor a la seua comunicació gràfica i que aposta per ella.

Potser perquè els concursos de cartells no encertaven amb la imatge de qualitat i prestigi que desitjaven tant l’Ajuntament com la Associació de Sant Jordi, a més de que molts anys eren font de polèmica per no posseir els ingredients necessaris per a la promoció de la seua festa sobre la base d’una representació adequada de la seua iconografia, es va decidir que el cartell de 1986, obra de Rosana Crespo i Enric Soler, fora l’últim convocat per concurs, i des de 1987 es fera per encàrrec a un prestigiós artista del País Valencià, sent Manolo Boix el primer autor.

La decisió, a la meua manera de veure i si s’ha de jutjar pels resultats va ser encertada. Se selecciona cada any a un bon professional sobre la base del seu curriculum, estil i prestigi, capaç de donar al cartell el seu toc personal i sobretot la seua signatura, convertint-ho en una autèntica obra d’art. No hi ha dubte que s’obté una imatge de qualitat que col.loca a Alcoi en un alt nivell cultural. El cartell de 2016, obra dels germans Piñero, ha trencat tots els tòpics i la seua presentació ha sigut una posada en escena d’imaginació i bon fer. Promoció de la Festa des de dins cap a fora.

- 90 -

Però no solament és qüestió d’un cartell. El conjunt dels escuts de totes les seues filaes constitueix una representació icònica coherent i senzilla que respon a un mateix estil inconfusible. Fins i tot els vestits, la forma de fer la festa, absolutament tot transmet una imatge d’unitat capaç de promocionar els seus valors d’una manera encertada i adequada.

Altres localitats, com per exemple, Elx i Altea, segueixen el seu exemple, i els anuncis del Misteri i del Castell de L’Olla són cartells magistrals de destacats artistes.

VALÈNCIA: FALLES 2016.

Un altre tant ha passat a València. El tradicional cartell que anunciava les falles cada any, es va substituir en 2016 per una campanya gràfica de quatre cartells amb colors homogenis, potents i altament transmissors del concepte que es vol dotar a les falles: modernitat, homogeneïtat i coherència. El taronja com a base, color amb major velocitat de percepció i transmissor de positivitat i dinamisme, i el concepte “menys és més”, bàsic per a un bon disseny, han aconseguit, cara a la concessió de Patrimoni de la Humanitat per a les Falles, donar una imatge de força i originalitat impressionants. Les adaptacions gràfiques, des dels carnets de premsa fins a qualsevol senyalització, tenien la mateixa sinergia, per la qual cosa la segona norma de la bona comunicació global “el tot és major que la suma de les parts” també es va aplicar a la perfecció. L’autor del projecte, Ibán Ramón Rodríguez, va definir així la campanya: “Una imatge gràfica no pot matisar massa, ha de generar interès, explicar la pròpia festa i traslladar a la resta la mirada dels ciutadans valencians. A més ha de ser una potent eina de comunicació”. Aqueix és el concepte que els grafistas tenim gravat a sang i foc i que no tothom entén.

València va estar empaperada amb nombrosos cartells que mostraven elements com a trossos de fusta per a simbolitzar la tradició, una forma de sabata per la indumentària fallera o una baldufa (caràcter lúdic i infantil) i que cerquen crear expectatives sobre una campanya, que es va presentar en el IVAM i que no volia ser “solament un cartell sinó una eina de comunicació”.

Curiosament, els enrevesats cartells premiats els últims anys a Alacant, freturosos d’aqueixa frescor gràfica que els ha de convertir en “un crit en la paret” (com definia el gran Josep Renau), transmeten, al meu entendre, manca d’interès i falta d’expressivitat. És curiós: ens cau la boca pregonant que Les Fogueres són una festa que es diferencia de les Falles perquè ací som més conceptuals i moderns i no obstant açò, a la vista de la imatge que es transmet, la percepció del públic objectiu és just al revés.

Qüestió de fer-li-ho mirar.

- 91 -

PERILL D’EXTINCIÓ LLIBRET 2017

PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

- 92 -

ALACANT, CIUTAT DE LA MEMÒRIA MAJO ESPUCH I SVOBODA

Alacant ciutat de la Memòria és la marca de la nostra ciutat com a referent en la defensa de les llibertats i la democràcia. Alacant és una ciutat molt especial en el context de la guerra civil, per ser la ciutat amb el conjunt patrimonial més important de refugis antiaeris d’Espanya, l’última ciutat ocupada pels sublevats, la que va patir més bombardejos sobre la població civil i, finalment, per ser el port l’escenari tràgic de l’exili i la repressió. Es tracta de posar en valor aquests elements i per a això es treballa en la declaració de Bé de Rellevància Local dels elements patrimonials com refugis i búnquers, i la declaració de Bé d’Interès Cultural a Alacant com un lloc històric de la memòria. A través d’aquest projecte Alacant Ciutat de la Memòria hem començat a visibilitzar aquestos temes i a realitzar projectes de continuïtat que tenen un impacte positiu en el comerç i en el turisme.

Alacant va ser al llarg de la guerra civil ciutat de rereguarda; no va ser escenari de combats ni enfrontaments directes, però, el sofriment de la població civil va ser molt pels bombardejos constants a què es veia sotmesa per part de l’aviació feixista italiana, que donava suport al bàndol nacional des de la base a les Illes Balears. Alacant va ser l’última ciutat que va romandre fidel al legítim govern de la República, i tenia enclavaments molt cobejats en termes militars: el port era un punt estratègic per al subministrament d’aliments, la refineria de La Britànica, les fàbriques reconvertides per a la producció d’armament , l’aeròdrom de Rabassa ... eren blancs perfectes per a les bombes.

En algun moment els objectius van deixar de ser militars -potser per minar la moral de les tropes republicanes que començaven a no poder contenir l’avanç dels sublevats-, i es van bombardejar barris de la ciutat, sense altre objectiu que causar dolor i víctimes. Va ser arran dels primers bombardejos, a finals de 1936, quan les autoritats municipals van començar a habilitar refugis antiaeris per protegir la població. Aquesta terrible circumstància és la responsable que Alacant siga una de les ciutats europees amb més refugis subterranis anti-aeris, comptabilitzant més de noranta, hui perfectament identificats i inventariats i, alguns, en procés de rehabilitació per a ser visitats.

Entre tots els actes de terror perpetrats sobre la població civil durant la guerra en destaca un per la seua especial crueltat: el bombardeig del Mercat Central d’Alacant el 25 de maig de 1938. A les 11:15 del matí el rellotge del Mercat es va aturar quan l’aviació legionària Savoia-Marchetti, composta per nou bombarders, va descarregar noranta bombes sobre la població (majoritàriament dones i menors) que es proveïa de fruites, sardines i verdures en la part del darrere. El nombre de víctimes va ser enorme: en la relació que es conserva a l’arxiu municipal es comptabilitzen 393. Aquell bombardeig s’interpreta com un acte deliberat de posar a prova una nova estratègia de guerra que seria utilitzada amb profusió durant la imminent Segona Guerra Mundial: el bombardeig sobre la població civil.

Alacant no té un Gernika que recorde aquells dies d’horror, tot i que les víctimes del Mercat Central gairebé tripliquen les de la població basca. Però això no és el més dolorós, el que causa veritable tristesa és que Alacant no guarda pràcticament memòria d’allò. Molt pocs alacantins i alacantines coneixen aquest episodi de la nostra història, tot i la tenacitat i la perseverança amb que algunes associacions com la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica han intentat, any rere any, demanar el suport de les institucions per retre públicament homenatge a les víctimes i recordar aquella massacre.

“Alacant recorda i honora a aquelles víctimes de la barbàrie. Però ho fa des del respecte a la veritat històrica. Ho fa denunciant i condemnant la massacre de l’aviació feixista italiana, sequaç i mercenària d’aquells que es van aixecar contra la legitimitat del govern republicà. I ho fa així, conscient que, en - 93 -

democràcia, qualsevol deliberada ocultació o recurrent oblit dels fets o d’una part dels fets, és, si més no, un temerari despropòsit “deia Cerdán Tato.

La memòria de la guerra civil a Alacant es condensa hui en el record de la massacre del Mercat Central, com a reconeixement a unes persones l’únic delicte era tractar de sobreviure enmig de la duresa de la guerra. A Alacant van ocórrer fets molt significatius en el context de la guerra civil. Va ser un lloc de referència en el camí de l’exili, amb el trist final que coneixem: quinze mil persones atrapades al port esperant vaixells que mai van arribar, excepte el Stanbrook, un cargero anglès capitanejat per Archibald Dickson, natural de Cardiff, qui es va jugar la vida i va acollir a prop de 3000 persones que van posar rumb a Orà. Tal tremenda havia de ser la situació perquè Dickson decidís obviar les ordres per les quals s’havia jugat la vida, i obrí la passarel.la del vaixell perquè totes les persones possibles accediran en ell. El gal.lès sabia perfectament que a més passatgers que acollira major objectiu anava a ser dels navilis franquistes, i menys fàcilment podria esquivar-los. D’altres, els que no van poder pujar al vaixell, van acabar en camps de concentració com el d’Albatera o van ser afusellades.

A Alacant també va morir Miguel Hernández de qui recordem en el 75 aniversari de la seua mort ...

Cal recordar, perquè fer memòria és fer justícia. No és recordar per a la revenja, l’odi o la confrontació, és fer memòria per a la restitució de la dignitat de les persones que van donar la seua vida a la nostra ciutat per la defensa de les llibertats i de la democràcia.

Una de les últimes actuacions ha estat obrir al públic el refugi antiaeri de la plaça Balmis, el qual s’uneix al projecte ‘Alacant, Ciutat de la Memòria’, així com el conjunt defensiu de la zona del Molinet, anterior a la Serra Grossa. El Refugi de Balmis ha començat a rebre els primers grups de visitants i amb el Molinet, gràcies a la feina durant quatre mesos d’una trentena de treballadors de l’Emcorp programa públic d’ocupació d’interès social- vam guanyar una zona de passeig i recuperem una part de el seu passat. Més de dos quilòmetres de senders a la Serra Grossa que hem fet vianants i creat un mirador a la zona coneguda com Molinet -pel molí medieval els vestigis es conserven- als quals s’accedeix des de les parades de La Goteta i de Sangueta del Tram.

L’espai rehabilitat forma part de les línies defensives que durant la Guerra Civil es van col.locar per defensar, tant els dipòsits de la refineria de La Britànica com la pròpia ciutat dels bombardejos.

També s’ha recuperat la zona de pedrera que hi havia anteriorment. Durant la Guerra Civil, les autoritats republicanes van instal.lar un sistema antiaeri i una línia de trinxeres i garites de vigilància, un búnquer, galeries i una plataforma de defensa antiaèria que s’han conservat i ara es posen en valor.

La recuperació de la memòria històrica no es limita a canviar el nom dels carrers, sinó a recuperar la memòria de la ciutat i els vestigis d’Alacant com a ciutat de rereguarda.

Per tot, Alacant té una història dura i alhora bonica que ha d’eixir a la llum. Hem apartar els miratges revengistes i veure més enllà i adonar-nos del potencial que té Alacant pel que fa a això. Rebem correus electrònics de gent del Japó o els Estats Units interessant-se per la nostra història, pels bombardejos d’ací. A dia de hui, hi ha britànics visiten Alacant per a realitzar una ruta que és descrita en un llibre molt popular al Regne Unit perquè el Capità Dickson era gal.lès. Fan la ruta assenyalada en aquest llibre i nosaltres ho estem deixant passar, invisible davant nostre, i tenim un recurs turístic per explotar, amb una història molt dura.

El nostre principal objectiu és arribar a la gent jove, ja que el primer pas perquè tota la nostra història es transmeta és arribar a elles i ells. La gent jove ha de conèixer qui va ser Franco, que la guerra no va ser una guerra entre iguals o germans, sinó un alçament militar i un cop d’Estat que va eliminar, a més, drets adquirits que després hem tardat molt a recuperar. No ens oblidem que a la República ja existia - 94 -

el divorci, la llibertat de vot per a la dona i molts altres drets reconeguts que amb l’alçament militar, la guerra, la postguerra i la posterior dictadura es van perdre. I tenim un objectiu molt clar que és arribar a primària i secundària, adaptant els continguts, però no podem acabar l’educació obligatòria sense saber res absolutament de la nostra història del segle XX.

- 95 -

EN PERILL D’EXTINCIÓ

AMADEU MEZQUIDA I ORTEGA Ens aboquem al carrer, ens llancem escales avall, amb la brusa i el mocador, amb les ulleres de sol i la cartera. Xafem fort, amb pas accelerat, que arribem justets, com sempre. No som de fer cas als rellotges. Al carrer la llum ens recorda on som. Ens recorda la mar, la nostra mar. Eixa que li dóna a la llum el reflex exacte i la justa mesura de cristall. Eixa que li dóna al cel un punt especial de blavor. Estem en març o estem en juny. Estem a València o estem a Alacant. I sols dir això ja hauria d’explicar-ho tot.

Pels que ens aboquem al carrer, amb la brusa i el mocador i caminem amb presses de gat no ens caldria res més que això: València en març i Alacant en juny, i ja sabríem que parlem de Falles i Fogueres, de la nostra ciutat, de la nostra festa, del que érem i del que som.

Els sentiments no es poden explicar. Explicar-los és confondre al personal. Com expliques una mascletà a un madrileny? Com expliques al turista britànic el sentit de cremar milions d’euros en forma de monuments? Que vinguen i ho vegen. Que vinguen i, així i tot, no hi haurà manera humana que ho entenguen.

Som fills del foc i de la mar, de la traca i de la música. Som de cuinar l’arròs al carrer i allargar la festa sense mirament. No som millors que els altres. Tampoc és que ho vulguem ser. Simplement som i ho som a través de la nostra festa, de la nostra cultura, del nostre patrimoni, de la nostra tradició.

Ah, la tradició! Alguns la voldrien immutable, com tancada en un reliquiari, i admirar-se-la de tant en tant i dir-se: ah, la tradició! I tornar a deixar-la allà, en una urna de cristall per ser admirada i venerada i para de contar. I llavors quan arribara el dia que un costat del vidre i l’altre no es reconegueren es lamentarien per haver-la tingut així, segrestada, privada de la companyia necessària de la societat.

La tradició no és una relíquia, la tradició és l’àlbum de fotos del poble. D’ella s’aprén d’on venim, per què fem el que fem, per què som com som i no som d’altra manera. Amb ella recordem els moments bons i els roïns del que ens ha anat passant i, com l’àlbum, anem posant fotografies, anem eixamplant el llegat. Quin sentit podria tindre que la foto que posàrem enguany fóra exactament igual que la de l’any anterior? Per què voldríem tindre un àlbum amb desenes (i decennis) de fotos iguals? Hi ha qui per voler protegir la tradició la descontextualitza tant que acaba matant-la, no hi ha mala intenció sols una concepció equivocada de la mateixa.

Fotografies color sépia, en blanc i negre, a color… i amb cada canvi s’han trobat resistències, s’han alçat veus en contra i malgrat això la festa i la tradició han guanyat amb cada canvi, han fet d’espill de cada moment viscut, que sinó tot seria, encara hui, de color sépia. El que vull dir és molt simple: la innovació és la millor aliada de la tradició. Tot i que sone contradictori, tot i que siguen conceptes contraris. Precisament per això, l’una no podria existir sense l’altra. Sense la innovació, la tradició esdevindria una relíquia, tancada en una urna de cristall, per a admirar-nos-la i venerar-nos-la, per un temps almenys, fins que es feren majors els infants i no trobaren en ella res que els identificara i els despertara sentiment. La innovació mante viva la festa, introdueix els necessaris debats, revisa el que es va fent vell, introdueix el que la societat li aporta.

Així és com haurien de ser les nostres festes: tradicionals, en tant que ens acompanyen des de la nit dels temps; innovadores, per a adaptar-se a cada nou context i millorar; populars, en tant que el poble no sols se les estima sinó que es reconeix en elles.

I si se’m permet, hom diria que l’àlbum ja se’ns ha quedat vell també, que seria adient que ens obrirem un compte a Instagram i que vessarem allà totes les nostres fotos, en un intent, il·lús sí, ho sé, que este - 96 -

món globalitzat puga entrar al nostre perfil i entendre que és això que fem a este raconet de la mediterrània, que fem figures i monuments, que cremem la pólvora i la fusta i fem música al carrer. No acabaran de pair-ho ho sé. Potser doncs, no ho hem de fer pels de fora sinó pels d’ací, pels que vindran i ara són menuts i no hauran vist mai els àlbums de fotos i necessitaran una referència més clara, més pròxima, més actualitzada per poder sentir-se part de la festa i sentir que la festa és part d’ells.

Hi ha festes que naixen i festes que moren, algunes moren a poc a poc, altres sense alçar ni pols ni remolí. Les festes són, en cert sentit, una espècie en constant perill d’extinció. Però no les nostres festes del foc, seria un crim que això passara, doncs la nostra història, allò que som no podria explicar-se sense les nostres Falles, les nostres Fogueres. Devem per tant ser especialment curosos i deixar-les créixer, innovar, equivocar-se, rectificar… no les clavem en l’urna de cristall, no les ofeguem en una abraçada insuportable. Atrevim-nos a innovar per a mantindre viva la tradició.

- 97 -

- 98 -

- 99 -

inventari 1. m. Enumeració minuciosa i precisa dels béns i altres objectes pertanyents a una persona, a una comunitat o una empresa. Abans d’avisar els proveïdors, farem inventari.

2. m. ECON./DRET Paper o document on apareixen registrats els objectes inventariats.

3. A benefici d’inventari. V. benefici 10 i 11 DICCIONARI NORMATIU VALENCIÀ (AVL)

- 100 -