Del Blau Infinit. Alacant, aigua i medi ambient. Llibret 2022

L E _ U D LA IT_ B FIN IN

T, N A T C N A L E A UA MBI AIG EDI A I M DEL ÒS P A PL N RE ETA O T B GO LA 22 20

_1

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022

In tro_ D E L B L A U I N F I N I T. A L A C A N T, A I G U A I M E D I A M B I E N T

2_

Aquest llibret hauria d’haver vist la llum ja fa dos anys, el temps al qual una pandèmia global ens ha fet plegar les nostres vides. Tots i tot s’ha aturat, el temps ha congelat vides, futurs, esperances i il·lusions i ara, després de tant d’esperar, les Fogueres encetem de nou el camí cap a allò que sabem fer i ens agrada fer: festa!

Alacant, aigua i medi ambient és un llibret blau per parlar d’allò més verd. Les nostres terres estan plenes de ciutats i pobles portuaris i costaners, però també de muntanyes i espais dedicats a l’agricultura i l’horta. Tant les seues platges com els espais naturals d’interior són un tresor que a vegades, per la mateixa acció de l’home estan sent posats en perill.

Aquest llibret fa dos anys parlava d’això, de la relació entre el medi natural, especialment l’aquàtic, i els hòmens i dones que per aquestes terres habitem. Un llibret per conscienciar de l’importància que té per al futur poder deixar una terra millor als nostres fills, i ells a la vegada als seus.

Però després de dos anys, parla de tot això i d’alguna cosa més que ens ha passat. És el que té el pas del temps, que sempre acaba deixant petjades, que ens marquen d’una forma o d’una altra.

Esperem en tot cas en nom de tots aquells i aquelles que hem invertit part del nostre temps en la seua creació que gaudiu de la seua lectura, o almenys de la seua contemplació i que penseu que al nostre costat tenim un tresor que hem de cuidar. Un tresor que és blau infinit.

_3

4_

Crèdits__ Edició__ Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta Impressió__ SENEN IMPRENTA Autors articles__ Xavier V. Crespo Momiejo / Vicente Torromé Alhambra/ Albert Poveda Gadea / Fotografies__ Arxius particulars dels autors / Arxiu Municipal d’Alacant (AMA) / Fons Museu Art Contemporani d’Alacant (MACA) / Fons Museu Nacional d’Art Contemporani Reina Sofia / Vicente Gomis Pérez / Adrián González / Estela Seller Gol Dipòsit legal__ A 285-2013 Amb la col·laboració de la Generalitat

_5

ALACANT, AIGUA I MEDI AMBIENT__

6_

PRÒLEG ELS GRANS REPTES DEL CANVI CLIMÀTIC A CASA NOSTRA ALACANT I L’AIGUA. UNA INTENSA HISTÒRIA. QUINA AIGUA ENS BEVEM? ALACANT I LA GESTIÓ DE L’IAGUA HUI. JARDINS, ELS NOSTRES ESPAIS NATURALS DE TERRA I AIGUA. VIATGE A LES NOSTRES PLATGES XAVIER V. CRESPO MOMIEJO

DEL PENYAL A L’EVEREST VICENTE TORROMÉ ALHAMBRA

_7

Prò leg__ XAVIER V. CRESPO MOMIEJO

L’ésser humà i l’entorn, una relació de simbiosi en la qual nosaltres, els éssers humans, no sempre hem estat a l’altura i molt sovint no hem sabut cuidar tot allò que la natura ens ofereix. Estem davant d’una situació d’emergència mediambiental, climàtica i de degradació del nostre entorn, i tot allò que ens està succeint està passant per voler anar més enllà del que és prudent i del que els recursos que tenim ens permeten sense danyar-los de forma irreversible, no estem a l’altura, ens pot la immediatesa, els beneficis a curt termini o la por dels polítics a explicar amb claredat les conseqüències que necessàriament hem de pagar hui per tenir un futur sostenible per nosaltres i el nostre entorn.

Cal dir-lo clar, sí, mantenir el nostre entorn té un preu, i hem de saber que serà molt incòmode, pot ser molt alt en terminis econòmics i molt impopular entre aquells que no veuen més que el benefici de hui i de demà, però necessari per a salvar la nostra terra i salvar-nos nosaltres d’unes conseqüències que a mitjà i llarg termini van a demostrar-se molt més perjudicials i destructives que fer cara hui, si és que encara estem a temps, als problemes reals que dia a dia se’ns mostren amb més claredat.

I per damunt de tot un recurs es demostra irreemplaçable per la nostra supervivència, per la nostra evolució, pel nostre desenvolupament… l’aigua.

8_

Necessària per a viure, necessària per aconseguir aliments, tant mitjançant el conreu agrícola com en les nostres extenses costes, eixes costes d’un blau intens plenes de vida i de recursos a la nostra disposició i que tan sovint posem en perill amb una irresponsable ambició de curta volada, sols cal veure la quantitat de punts negres que tenim encara en les nostres costes, per altra part, tant envejables i meravelloses. Molts pensaran que no hi ha per a tant, que hi ha moltes més banderes blaves, símbol a la Unió Europea de la netedat de l’aigua i la qualitat de l’arena de la platja, que punts negres, banderes negres, i tenen raó, però una sola bandera negra és un fracàs, un fracàs voluntari i sense excusa que pagarem molt car en un futur pròxim.

Far de l’illa de Tabarca. Única illa habitada de la Comunitat Valenciana.

I en el nostre recorregut per les nostres terres també han de ser present les nostres muntanyes, unes muntanyes que són també part important del nostre medi ambient i un complement ideal a un turisme que cada vegada demana molt més que sol i platja. Enguany, entre totes, hem triat la muntanya que sempre trobem retallada contra el blau intens de la nostra mar i el nostre cel, el “Penyal d’Ifac”, la muntanya que, a parer nostre, representa amb més força eixa unió eterna entre els tres elements que conformen el nostre paisatge, la mar, la terra i el cel. I ho farem de la mà d’un gran coneixedor del tema, Vicente Torromé Alhambra, autor del llibre “Everest 1991, l’última expedició clàssica” al qual han ajudat amb les seues aportacions dos dels escaladors més rellevants que ha donat la nostra terra i que formaren part de la primera expedició de la Comunitat Valenciana que aconseguí fer cim a l’Everest l’any 1991.

Tot això i molt més és el que volem posar en evidència amb la nostra foguera d’enguany... Què som encara i on podem arribar si no reaccionem. Encara estem a temps...

Alacant ha de ser blava a la vista i blava en la seua essència.

Alacant és mar, és costa, és muntanya…

Alacant és “Sol i Aigua”, el sol que travessa el nostre cel blau intens, l’aigua, un regal del cel que hem de mimar, protegir i saber utilitzar amb cura i amor.

D’això va aquest llibret de 2022, de conéixer les nostres possibilitats, de reflexionar quina relació busquem amb la nostra terra i les nostres aigües….

REFLEXIONEM I ACTUEM.

_9

Els grans reptes del canvi climàtic a casa nostra__

XAVIER V. CRESPO MOMIEJO

10_

No vull entrar en aquest article a valorar els motius de l’actual canvi climàtic, són molts i molt complexos, els canvis en l’ús del sòl, la urbanització i el turisme, la intensificació agrícola, la contaminació, la disminució de la biodiversitat, la competència pels recursos i les tendències socioeconòmiques, però el que està cada dia més en evidència és que el clima canvia, i que ho fa més ràpidament del que teníem pensat agreujant els reptes als quals fem front tots aquells, homes i dones, xiquets i xiquetes, que vivim al voltant de la mar Mediterrània.

El planeta es queixa, es remou i protesta davant la situació. És un “ser viu” que evoluciona i que sent els canvis de

_11

Pantà de l’Amadòrio el 2015

forma diferent en cada part del seu “cos”, les terres, els cels i les seues aigües. Un cos maltractat pel ésser humà, per nosaltres, per tots nosaltres i els nostres hàbits de consum, per la nostra manera de mirar cap on ens supose el menor cost a curt termini, encara que això implique pagar-lo molt més car a mitjà i llarg termini. Això està cada dia més clar i nosaltres, els habitants de la mediterrània ho estem percebent cada vegada de manera més nítida i molt més intensa que en altres zones del nostre planeta blau.

Som ja part de les zones més afectades per la crisi mediambiental que ens fueteja a escala global...

La Mediterrània, la nostra mar, està entre els punts més afectats pel canvi climàtic que estem provocant. Solament unes dates…

Com a mínim, durant els últims deu mil anys la nostra mar es mantenia estable, però des de l’any 1920, en solament cent anys, el nivell de l’aigua de la Mediterrània ha pujat uns 16 cm, 8 cm des de 1990, és a dir, en els últims trenta-dos anys.

La temperatura mitjana ja ha pujat 1,2 ºC sobre l’era preindustrial. El límit de no retorn està en 1,5 ºC. Ja estem a punt de sobrepassar-lo.

Les nostres costes han retrocedit o erosionat a un ritme de 0,5 m a l’any des dels anys vuitanta del segle passat.

I com a exemple greu tenim el retrocés d’entre 20 a 60 metres de les platges de Pinedo i el Saler a València, motivades en gran part per les obres d’abric del port de València acabades el 2011.

12_

Una mostra més que no podem primar el desenvolupament econòmic i industrial a tot preu, es paga molt car a mitjà termini. (Interessantíssim consultar el “Visor per a l’adaptació al canvi climàtic de la costa” de la Generalitat Valenciana, on podem veure en diferents escenaris l’afectació a la nostra costa dels fenòmens que comencem a entreveure i patir cada any).

Oriola devastada a causa de la DANA de gener de 2020

Pluges torrencials, inundacions, sequeres, pèrdua d’ecosistemes i la temuda pujada del nivell del mar en una comunitat que té 524 km de costa, amb gran quantitat d’arenals i població que viu a menys de 50 m de la línia de costa ens devia fer repensar quina ha de ser la nostra manera de fer front a un futur del qual ja estem veient una aproximació en els últims temps.

Els riscos mediambientals als quals estem exposats a la conca mediterrània fa molts anys que han estat i estan denunciats per la comunitat científica i són estudiats per les nostres universitats. Ací, a la mediterrània, aquests estudis ens avisen que escalfament global avança un 20% més ràpid que la mitjana del planeta. Aquest fet es materialitza posant en risc els recursos naturals del nostre territori. Moltes espècies animals i vegetals estan exposades a uns ecosistemes cada vegada més inestables i canviants. Al mateix temps que patim borrasques i episodis de pluges torrencials extremades en la seua intensitat el 75% de la península està en perill de desertització, les nostres terres, àrides de per si, estan dins d’eixe percentatge, exposades cada vegada més a l’alternança de períodes llargs d’absència total de pluges seguits de l’acumulació intensa de precipitacions torrencials, fenomen que hem constatat sense anar més lluny aquesta tardor i hivern del 2021/2022 en la qual no hem tingut a penes pluges, la qual cosa ha provocat una greu sequera que probablement tindrà greus conseqüències en les collites d’enguany en cereals i conreus de secà, mentre que durant el mes de març n’hem trobat amb el pas de borrasques consecutives que han deixat pluges torrencials i contínues que han omplert els embassaments i provocat desperfectes en la costa i diferents llocs també de l’interior donant pas a l’inici de primavera més plujós des de 1950 segons les dades que aporta el Laboratori de Climatologia de la universitat d’Alacant, però no superen, a final de març, els inicis del 2015 i 2020 que foren encara més plujosos. Com a exemple indicarem que s’han superat els 600 lt. per metre quadrat a la Marina i el Comtat.

Evidentment, durant els darrers anys hem tingut diferents episodis de La DANA de finals de 2019 que provocà una de les pitjors inundacions que han patit les nostres terres en moltíssim de temps i la repetició a principis del 2020 dels fenòmens meteorològics extrems amb la borrasca Glòria ho han deixat clar per si no érem prou conscients encara.

_13

Dades de la pujada del nivell de la Mediterrània a Marsella i Alacant fins 2021

14_

Cases en la zona de “La garrofera” del Saler de València en 1977, quan foren construïdes i tenien davant d’elles una platja de 50m, i en l’actualitat

Previsió de les zones inundades i inundables a Alacant i Gran Alacant al 2050 si continua l’actual ritme d’augment de les temperatures

_15

El passeig de Xàbia durant la borrasca Glòria

Hi haurà un augment de la intensitat de les borrasques ja de per si fortes a l’àrea mediterrània. Es registraran cada vegada amb més freqüència onades de rècord, fins a 8 m a Dénia i Xàbia, i un augment preocupant del nivell del mar que ja ha arribat a registrar els 80 cm al mareògraf de Gandia durant la borrasca el 20 de gener de 2020.

Un bon resum de qué ens espera el tenim en com van veure a la cadena de notícies Antena 3 el fenomen a les nostres terres: Borrasca Glòria (Publicat: 21.01.2020) Antena 3 Notícies Alacant Les destrosses causades per la borrasca Glòria a Dénia, des de l'aire.

“La borrasca 'Glòria' està deixant importants danys en el litoral valencià. Els negocis a peu de platja i nombrosos baixos i habitatges han quedat arrasats.

Aquest temporal 'Gloria' ha deixat danys molt greus en tot el litoral de la Comunitat Valenciana. El nivell de la mar va pujar ahir 80 centímetres, envaint els passejos marítims de localitats com Dénia i Xàbia. Els negocis que estan en primera línia han quedat destrossats. El paisatge que es pot veure aquest matí és el de rebles i edificis danyats, colpejats per la força de l'onatge.

El passeig marítim també ha quedat completament destrossat a causa de la borrasca Glòria, amb els blocs de formigó arrossegats pel vent. A la platja, l'aigua s'ha menjat l'arena i ha deixat a la vista les canonades. Els blocs de formigó han sigut arrossegats pel vent.”

16_

Es calcula que les pèrdues seran milionàries. Les ones van passar per damunt de totes les terrasses i es tem que els edificis s'esfondren.

D’altra banda, més de la meitat del litoral de la Comunitat Valenciana es troba en clara regressió, moltes de les

(20/01/2020) La platja de les deveses (Dénia)

nostres platges perden arena contínuament en cada episodi de borrasques intenses, els passejos litorals són afectats per fortes destrosses en les seues infraestructures… i el 14% de la franja costanera està afectada per una greu inestabilitat.

Això és el que veiem, però hi ha molt que no està a la nostra vista, però no per això deixa de ser tant o més important que el que podem constatar en la superfície. Estem parlant del deteriorament que s’està produint als fons marins, amb la desaparició d’espècies que contribueixen a regular l’aportació d’arena, la pràctica desaparició de l’aportació de sediments per la canalització, i en molts casos desaparició, dels cursos fluvials i l’efecte de barrera que la urbanització salvatge i excessiva suposa en tota la nostra costa amb una fortíssima pressió humana derivada en molts casos pel turisme. És de ressenyar la reflexió que sobre el litoral de Dénia, un dels més castigats en els seus arenals i en les seues costes per la construcció descontrolada d’apartaments, xalets i tota mena de construccions arran de la mar, es feu des del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant l’agost de 2017 en la publicació digital “La Marina Plaza”, en ella es deia: “Ara bé, una institució tan prestigiosa com el Laboratori de Climatologia de la Universitat d'Alacant sosté que el mal temps només és el detonant, però no la causa real, que Dénia estiga perdent les seues platges.

Les vertaderes raons per als científics d'aquest laboratori que el litoral de Dénia estiga presentant una «tendència regressiva» són unes altres. Tres en concret.

En primer lloc, la urbanització de la costa, «amb la construcció d'apartaments, xalets i altres sobre els mateixos cordons dunars» que la ciutat porta patint des de fa dècades. Aquesta mala planificació urbanística, que ha fet malbé la major part de les dunes en la zona, suposa segons el parer de l'entitat universitària «tallar la circulació i regeneració naturals de les arenes de les platges».

En segon lloc, «la construcció d'espigons perpendiculars a la deriva litoral». Aqueixos espigons faciliten «que existisquen sectors que degut la presència d'aquestes obres-estructures no puguen rebre les arenes que són distribuï-

_17

Blocs de formigó desplaçats per la força de la mar (Xàbia) i ones durant la borrasca

Cotxes inundats a Oriola, i cobertura de la DANA ‘Glòria’ a la televisió nacional

18_

Punts de major afectació de la Borrasca Glòria

_19

Cadascú de nosaltres és com un gra d’arena...

des pels corrents, amb el que queden en una zona d'ombra».

De fet, molts veïns que s'havien queixat de la regressió que pateix la platja de les Deveses atribueixen aquest problema precisament a la construcció d'un d'aqueixos espigons als quals es refereix la Universitat.

Per fi, en tercer lloc, la disminució de les aportacions sòlides dels rius a la mar, a causa de la seua regulació aigües amunt mitjançant preses. I és que en el sud del Golf de València (on es troba el litoral nord de Dénia) «tenen molta importància les aportacions del Xúquer, Túria i Serpis, rius, no obstant això, molt regulats en els seus trams alts i mitjans».

Aqueixos llits són molt importants atés que per si no fos prou els principals rius que desemboquen en la mateixa costa de Dénia (Girona i Molinell) manquen de cabals pràcticament tot l'any, menys quan es produeixen fortes pluges.”

Com es pot veure un panorama gens engrescador pel nostre futur més proper i el més llunyà.

Aquesta és la realitat que tenim al davant i negar-la solament ens ha de fer més vulnerables davant les segures repercussions que els canvis que estem vivint tindran sobre nosaltres, les nostres costes i la nostra economia, ja és hora que prenguem consciència i ens preparem amb serietat per ells.

No ens fem “trampes al solitari”.

Cadascú de nosaltres és un granet de sorra, de grandària, forma i composició diferent... però la platja no existiria sense ell.

Reflexionem

20_

i actuem

Les platges de Benidorm després de ‘Glòria’

_21

Alacant i l’aigua.

Una intensa història__ XAVIER V. CRESPO MOMIEJO

22_

L’aigua, eixe element imprescindible per al desenvolupament de la vida que marca i ha marcat la viabilitat de les poblacions, la seua ubicació i les seues possibilitats de desenvolupament i creixement. Alacant i l’aigua, l’aigua i Alacant, una relació intensa la que la ciutat d’Alacant i els seus voltants tenen amb l’aigua, element imprescindible pel desenvolupament humà i de la qual sempre estem molt necessitats patint una escassetat crònica donada per no disposar de cor-rents continus d’aigua superficial importants, per haver superat el punt de recuperació natural dels nostres aqüífers que estan mots d’ells, a hores d’ara, arribant a fenòmens d’intrusió d’aigua salada a

Vista interior dels Pous de Garrigós, a la Plaça del Pont

_23

Precipitacions a la província d’Alacant en mm.

Climograma de la ciutat d’Alacant amb les pluges i temperatures mitjanes dels últims 30 anys

la costa com els de Dénia, Xàbia o Torrevella-Oriola o als nivells de sobreex-plotació en els de Iecla-Villena, Polop, Cabeçó de l’Or, Serralada del Sit, Serralada de Quibes, Serralada de Crevillent i el de Rebate ( sols cal veure com estan els pous de Sax que foren la font principal de la qual va beure Alacant ciutat des del segle XIX i feren possible l’expansió de la ciutat fins arribar al que hui en dia som ).

I per acabar d’arrodonir la preocupant realitat que tenim al davant, les pluges a la nostra terra són escasses i molt irregulars, no solen superar mai els 300mm anuals en la costa i presenten també una gran irregularitat estacional i per anys ( l’any 2020 247’42mm mentre que, excepcio-nalment, l’any 2021 fou un any extremadament plujós, 452’11 mm a l’estació de l’Altet).

Tot això ens fa dependents de les aportacions d’altres fonts externes, com el trasbalsament del Tajo-Segura, el qual ens aporta gran part de l’aigua que necessitem tant per mantindré la nostra agricultura com una part important del consum humà en algunes de les nostres ciutats des de 1979. la sola possibilitat d’una reducció en les seues aportacions, tal i com s’està plan-tejant en l’actualitat per la manca d’aigua que també pateix la conca donant, ens fa tremolar i posa a totes les institucions en alerta màxima.

A més, l’activitat turística, activitat econòmica fonamental a casa nostra, és màxima a l’estiu, coincidint amb els pics de demanda de l’agricultura de regadiu, la qual cosa crea tensions per l’aigua, i això amb tota seguretat empitjorarà en el futur a causa del canvi climàtic.

Un estiu que es caracteritza per la manca pràcticament absoluta de pluges, amb un més de juliol amb una mitjana de 2 mm i amb un màxim de pluges mensuals concentrades en uns pocs dies de pluges torrencials a la primavera i a la tardor, amb una mitjana de 40 mm situat a l’octubre, la qual cosa dificulta molt l’aprofitament de l’aigua caiguda i obliga a buscar mèto-des d'emmagatzematge en superfície com els embassaments, alguns tan antics com el de Relleu o el de Tibi que inicià la seua construcció al 1574 , i altres molt més moderns com el d’Amadorio de 1957.

Malgrat tot, les dificultats per obtenir recursos d’aigües superficials, la manca d’aqüífers impor-tants que puguen assortir la ciutat i l’entorn, el caràcter torrencial de les pluges… les alacanti-nes i els alacantins sempre han aconseguit sortir-se guanyadores i guanyadors en la lluita per la supervivència i som un exemple d’èxit en un àmbit climàtic tan difícil.

24_

És per això que val la pena recordar els nostres orígens com a pobladors d’estes terres i com el nostre origen estigué lligat a la possibilitat de l’obtenció, emmagatzemament i distribució de tan preuat recurs.

El pantà de Tibi

L’aigua i els primers pobladors de les nostres terres Les nostres terres han estat habitades des de la més remota antiguitat, les primeres troballes de l’activitat d’eixes dones i homes que arribaren a les nostres terres tenen una antiguitat aproximada de 350.000 anys i, evidentment, van viure en un entorn molt diferent a l’actual… eren poblacions caçadores/recol·lectores que vivien dels recursos que la natura, les nostres terres i el nostre mar, els oferien. Molt després, farà uns 50.000 anys apareixen per ací els Neandertals i deu ser que les nostres terres els van ser un lloc acollidor i segur ja que les últimes restes de poblacions neandertals d’Europa es troben precisament a les nostres terres, visqueren ací fins farà uns 28.000 anys, quan ja els homo sapiens eren els únics habitants humans al nostre continent.

De jaciments d’homo sapiens en tindrem molts… som nosaltres… les dones i els homes actuals que habitem estes terres.

Amb tot, i fins els inicis del neolític, fa uns 5.500 anys, les poblacions humanes que ocuparen de forma successiva les nostres terres i aprofitaren els nostres mars no eren creadores dels seus aliments, solament els prenien de la natura, eren societats que recol·lectaven allò que tenien al seu voltant, caçaven els animals que les nostres muntanyes i valls posaven al seu abast i pescaven i mariscaven als nostres rius i costes.

Fou al neolític quan l’home domesticà els primers animals i les primeres plantes del seu entorn, donant lloc als primers enclavaments duradors en el temps, és el moment en que apareix un poblament del territori amb habitatges d’ús continu, dispers o en xicotetes concentracions que van a demanar unes primeres infraestructures comunals per l’aprofitament de les aigües que comportarien clarament una certa organització i col·laboració per part del pobladors de la zona.

Esta distribució dels assentaments, ja foren rupestres com l’important jaciment de la Cova de l’Or a Beniarrés o en les primeres construccions de pedra o adob que podem denominar “cases”, no fou a l’atzar o decidida solament per paràmetres estratègics o de defensa o per la proximitat de la costa pensant en l’aprofitament dels recursos de la mar, en la seua ubicació influí, i de manera molt important, l’existència de l’aigua potable i la facilitat per aconseguir-la. Sense ella no era possible ni l’agricultura ni la supervivència del grup.

D’estes infraestructures primerenques d’època neolítica per a captació i emmagatzematge de l’aigua, tant per a consum humà com per l’agricultura, ens han arribat ben poques restes com és natural. Tot i això ens podem enorgullir de tenir ben prop de nosaltres un dels pocs exemples que hem trobat a la península, són les restes de pous i sèquies trobades al “Tossal de la bassa” a la zona de l’Albufereta on hem trobat habitatges i uns pous que

_25

Esquerra. Plànol amb jaciments a la Comunitat Valenciana Baix. Imatge d’una societat al neolític

Pintures rupestres del santuari del Pla de Petracos, Castell de Castells (Alacant)

26_

Localització dels jaciments a l’entorn de l’Albufereta, i restes de construccions hidràuliques en el mateix entorn.

_27

Exemples d’antics cigonyals

poden servir tant per aprofitar una veta d’aigua subterrània com per rebre l’aigua de les pluges a través de canalitzacions excavades en la roca i la terra.

Les datacions aconseguides amb carboni-14 ( C14 ) ens parlen d’una ocupació que va des d’uns +/- 5000 anys A.C. fins uns als +/- 3500 A.C. ÉS a dir d’uns 1500 anys , no sabem si de forma continuada o de forma intermitent, ocasional prefereixen anomenar-lo alguns autors, però amb materials que ens informen del seu ús durant tots aquests anys.

Es tractaria probablement del que ha vingut denominant-se poblats oberts, és a dir un poblament que s’articula en unitats extenses, pero dispers i al voltant de terrenys susceptibles de ser explotats.

Però que sabem de la forma d’aprofitament de l’aigua? Tenien conreus irrigats? Hortes? Com s’abastien?

No són massa les dades recuperades fins ara, però sí que ens parlen de l’existència d’un àrea d’irrigació, que lògicament pensem destinada a l’agricultura, i que està constituïda per dos pous i dos fosses o canals.

Els pous probablement tenien una doble funció, per una part extreure l’aigua dels nivells freàtics tant per consum humà, com per irrigació de camps a través dels canals i també, molt probablement, estaven destinats a emmagatzemar l’aigua de la pluja que pogués emmagatzemar a través del fossat menut.

No sabem com s’extreia l’aigua dels pous, però ens podem fer una idea veient com ho fan actualment algunes comunitats que continuen utilitzant sistemes de pous similars. Les quals utilitzen un sistema consistent en uns recipients, bé ceràmics o bé realitzats amb les pells dels animals, units a unes cordes que fan baixar fins el nivell de l’aigua i que una vegada plens tornen a recuperar tirant de la corda. Com els sistemes que encara continuen utilitzant-se a certs llocs…

S’han documentat també fins 14 fossats de captació i drenatge d’aigües paral·lels al pendent.

28_

Com veiem tot això ens parla d’un treball i esforç important dedicat a l’obtenció i conservació dels pobres recursos hídrics que l’entorn oferia ja en aquelles llunyanes èpoques i que els eren tan necessaris com ho són hui en dia per nosaltres.

Temps després, vindrà l’època que anomenem històrica, l’aparició de la població de Lucentum, igualment al vol-

_29 Les vies Augusta i Dianium al s.III

Lucentum i l’Albufereta al s.III

tant de l’albufereta i dels recursos hídrics que esta aportava, enclavament interessant que exercia probablement, al igual que Santa Pola o “Portus ilicitanus “, de port de la llavors població més important dels voltants , Ilici ( Elx ) per on passava la via Augusta, una mena AP 7 de l’època, que unia les poblacions més importants de la costa mediterrània.

Amb el rebliment de l’albufereta i la possible manca de manteniment del port que en ella estava situat l’enclavament de Lucentum veié reduïda la seua importància durant el baix imperi romà , sobretot a partir de la denominada “crisi del S.III”, fins la seua desaparició a l’inici de l’Edat mitjana.

Desaparició que no indica despoblació de l’entorn, més aviat la població deixà de tenir interès d’habitar una “ciutat” i es va anar al camp a tot l’imperi i ,com a part d’eixe imperi, a les nostres terres passà d’habitar els nuclis urbans a situar-se al costat de les terres que havia de treballar creant un entorn humà format per habitatges dispersos arreu del territori.

Evidentment , el problema de l’aigua continuava sent una de les principals preocupacions per als “alacantins” i les “alacantines” de l’època ( denominació que per ells no tindria cap sentit però que a nosaltres ens permet delimitar un entorn, denominant alacantins i alacantines aquelles persones que habitaven el que hui anomenem “comarca de l’Alacantí”).

Sabem que aquest poblament dispers s’assortia de recursos hídrics de brolladors des de les altures mitjanes de les muntanyes o turons dels voltants, amb pous que exercien també la funció de bassa o aljub( com hem vist documentat al “Tossal de les basses” ), xicotets Qanats ( túnels de desaigüe i camins d’aigua ) i clar està aprofitant també l’escorrentia cíclica de les rambles.

La població clarament s’organitza al voltant dels recursos i dels eixos de distribució de l’aigua, compostos pels complexos sistemes hidràulics que portaven l’aigua als terrenys de conreu , hortes, fruiters … , accionaven probablement molins i , com no, abastien d’aigua a la població que hi vivia al seu voltant.

30_

Poc sabem de que va succeir entre la marxa al camp de la població urbana de finals de l’imperi romà i l’inici del període islàmic, però si sabem que la localització d’aqüífers serà una de les claus per localitzar la població rural islàmica. És per això que al voltant de l’actual Alacant hem pogut constatar l’existència de nombroses edificacions

Dreta. Detall de la font de La Goteta en el seu naixement travessada la sèquia pel camí de València

Entrada de la sèquia que portava les aigües des de la font de La Goteta a la Madîna musulmana travessant la ronda i detall del Plànol

La canalització de l’aigua de la goteta fins Alacant pel barranc de Bonhivern

o nuclis de poblacions incipients nascuts al voltant d’aquests perímetres hidràulics.

I després de plantejar el tema de l’aigua en l’entorn de la ciutat busquem les fonts que assortiren i feren possible l’aparició del nucli habitat que esdevindrà Alacant i que encara estava per nàixer …

Les fonts documentals ens parlen des de ben prompte de dos brolladors o fonts principals des de les quals sembla que arribaria l’aigua a través de sèquies i canals, tant per la irrigació de les hortes properes com pel consum humà, al Benacantil i els seus vessants.

Són les fonts de “La Goteta” per la banda nord de la ciutat i de “Santa Anna” al sud.

La font de la Goteta Aquesta font, hui desapareguda, es trobaria situada aproximadament on avui en dia està l’edifici “Montreal”, conegut popularment per les alacantines i alacantins com “ la piràmide”, la qual cosa obligà al seu arquitecte, l’eldenc Alfonso Navarro, a projectar un cimentació especial donada la gran humitat del subsol.

Per la seua localització i la informació que disposem suposem que fou la font que principalment proveïa, a través de canals, d'aigua potable al primigeni enclavament islàmic, constituït tant per l’alcassaba situada al capdamunt de la muntanya com pel primer nucli urbà o “madîna” a les faldes del Benacantil, junt als més que probables aljubs per arreplegar l'escassa pluja dels que disposarien moltes de les cases i amb tota seguretat l’alcassaba situada dalt del Benacantil.

Mentre que la Font de Santa Anna serviria més per la irrigació de les hortes en un primer moment, i ja amb el creixement de la ciutat durant la baixa edat mitjana passaria també a proveir d’aigua potable a la ciutat.

Aquestes aigües de La Goteta ,segons sembla, entraven a la Madîna LQNT ( que en temps cristians esdevingué la “Vil·la vella” ) pel Raval Roig, travessant el camí de ronda que baixava del castell fins el Portal Nou. Una vegada dins de la Madîna es distribueix l'aigua , probablement , des d’un primer canal d’abastiment per l’actual carrer de la balseta, i a partir d’ell, per diferents canalitzacions arribaria a la Mesquita ( situada on està ara

_31

Aspecte que podria tindre la Madîna LQNT al S XII i XIII (l’àrab escrit no ressenya les vocals, per la qual cosa podem intuir com es pronunciava a través d’altres fonts però no assegurar-la ).

El dibuix es basa en la descripció del geògraf àrab del segle XII Al-Idrisi.

l’Església de Santa Anna ) banys…

Aspecte que podria tindre la Madîna LQNT al S XII i XIII (l’àrab escrit no ressenya les vocals, per la qual cosa podem intuir com es pronunciava a través d’altres fonts però no assegurar-la ).

El dibuix es basa en la descripció del geògraf àrab del segle XII Al-Idrisi.

Estem parlant d’un sistema de distribució de les aigües per a ús de les persones que tindria els seus orígens als segles XI i posteriors i arribaria fins finals del XIX i principis de XX, del qual encara queden nombroses restes de canals, bassetes i basses de sènies relacionades amb ell i que amb l’arribada de les aigües de Sax , ja a les acaballes del segle XIX ,quedaren a poc a poc en desús, però que fins llavors podem considerar fonamental per a la ciutat d’Alacant.

La Font Santa o del Través Probablement , aquestes aigües que naixien al vessant oriental del Tossal, foren ja utilitzades des dels temps antics per regar les hortes que per totes esta zona s’anaren desenvolupant en un poblament dispers . Tenim certesa de l’aprofitament en temps de l’emirat per abastir l’Almúnia que en la zona existia i la continuïtat del seu ús al llarg del temps fins la conquesta cristiana de les seues aigües.

En referencia als primers testimonis sobre la seua existència val la pena la curiosa llegenda que converteix el Rei Alfons I d’Aragó “El bataller” , en el seu descobridor quan passà per estes terres l’any 1124.

Diu aquesta llegenda que… “Estant el rei Alfons en els plans del Tossal intentant la conquesta de la ciutat d’Alacant als seus habitants musulmans i necessitant aigua per les seues tropes, llençà la seua llança amb tal força al terra demanant ajuda al cel que feu brollar una font que denominà Santa…”

Amb la conquesta cristiana al segle XIII i el posterior increment de la població que feu que la població cresqués cap la madîna musulmana acabés convertida en la Vil·la Vella enfront dels nous barris que cresqueren cap al sud.

32_

Sabem també que en els temps de la madîna musulmana els seus habitants havien dut l’aigua fins les proximitats de la ciutat, utilitzant sistemes de Qanat (túnels i canalitzacions subterrànies que aprofitaven els pendents naturals per una vegada arribats al pla distribuir l’aigua mitjançant sèquies de rec, safareigs i fonts).

Esquerra. Les noves fortificacions del port d’Alacant del segle XVII serien uns dels factors fonamentals del creixement de la ciutat Dreta. Situació aproximada de la font, el canal del través i el dipòsit del 1880

Aquest sistema és el que Alfons X de Castella utilitzà, reparà i millorà per reconduir l’aigua dins de la ciutat com a mesura per promoure la repoblació de la ciutat nova, amb l’aportació de 500 maravedís, “ en axuda por aduzir el agua de la Fuente Santa a vuestra villa “.

Per proveir d’aigua a una ciutat que amplia constantment la seua extensió i la seua població des de la seua font principal la Font Santa ( també coneguda com a Font del Través nom donat per la població ja que des del seu naixement al vessant nord-oest travessava la muntanya per un tall excavat en la roca d’uns cinc metres de profunditat per vessar l’aigua al costat nord-est i dirigir el seu cabdal cap al Benacantil ) se li unien al seu pas per la “partida de Sant Blai” les aigües de les menys cabaloses fonts del Baile, de Valladolid i de los “Chorros”, aconseguint d’esta manera convertir-se en el principal aprovisionament d’aigua a la ciutat.

Diuen d’ella J.B. Maltés i L. Lopez, en el seu llibre “Ilice Ilustrada” de l’any 1752: “Naze aqesta Fuente en un llano, que está a la otra parte del zerro, que llaman Tosal, entre Norte y poniente, donde hoy está el Través. Esta agua de la Fuente Santa se lleva a la ciudad por medio de una Mina y Acequia clavada en las entrañas del Tosal, y sale encañizada azia el llano de Capuchinos bajo tierra, y se distribuye por las varias fuentes artificiales de la ciudad para su abasto y consumo”.

El recorregut del sistema hidràulic fins entrar a la ciutat d’Alacant abans de repartir-se per les diferents fonts i basses/llavadors per a ús dels alacantins i alacantines vindria a ser el següent , traduït als carrers actuals seria aproximadament el següent: una vegada travessat el Tossal pel través les aigües baixaven fins el que hui és el passeig de Campoamor, des d’allí aniria pel raval de Sant Anton per Misericòrdia-Panteó de Quijano i pel carrer Díaz Moreu travessava la sèquia mare, la muralla per la Plaça de Sant Cristòfol ( prop de l’antiga Porta de l’Horta, pel carrer denominat llavors “ entre dos portes “ i des d’allí a una casa o recinte de la ciutat junt a l’antiga Porta de la Reina des d’on es distribuïa l’aigua a les diferents fonts per al seu ús per la població ) pera encaminar-se cap els carrers Llauradors, Sant Nicolau, Montegón, Sant Agustí fins arribar a l’antiga Plaça del Mar, hui Plaça de l’Ajuntament.

Ja en la primera meitat del S. XIX, a causa del creixement de la població i a la baixada del cabal per exhauriment de la font, es va decidir perforar nous pous al costat de la Font Santa, els denominats pous de la Casa Blanca, construint-se una nova mina per davall del castell de Sant Ferran per a des d'allí canalitzar les aigües fins a la Plaça de Santa Teresa, en el Raval de Sant Francesc, actual Plaça Nova.

En quant a les fonts públiques d’on s’assortien els Alacantins per al seu ús particular tenim una interessant des-

_33

Dreta. Recorregut de part de la canalització per la Plaça de Bous Baix. Font de Santa Maria (1850)

34_

Antics plànols de la ciutat d’Alacant, amb les seues fortificacions

_35

Esquerra. Planta dels Pous de Garrigós Dreta. Entrada als pous abans de la seua restauració

cripció del cronista Bendicho a principis del segle XVII on ens descriu la situació de les diferents fonts per abastir-se d’aigua la població. «la del Ángel, en la plaza de la Mar, con quatro caños y dos albercas en que cae el agua, con las armas reales en el pecho del ángel. La fuente Biexa, cerca del hospital, debaxo de las casas de Luis Martí, que antiguamente solían ser lonja de la villa, están sobre la fuente las armas de la Ciudad. La fuente Nueva, en la plaza de Pedro Fernández de Mesa, de un caño. La de San Cristoval, en la plaza del portal de la Huerta, puesta donde oy está, en el año de 1603 y la última de San Nicolás, casi en las paredes de la colegial, con quatro caños en su alberca, alrededor y encima la ymagen del santo obispo y patrón de piedra, antiquíssima y bien entallada, y otra que ha dentro del claustro de la misma yglesia colegial con quatro caños, que solo sirve para regalo del huerto y limpieza de la yglesia» A aquests punts d’abastiment pel sud des del sistema d’aigües de la Font Santa o del Través cal sumar l’aigua que pel nord entrava des de La Goteta, i a la qual es sumava la de Pou del Drac, en el camí que feien les seues aigües fins la ciutat en les faldes del Benacantil, en el que s’esdevindria amb el temps el Raval Roig.

L’escassetat d’aigua i el repartiment d’esta per la ciutat fou un constant problema, es per això que a partir del 1816 les autoritats invertiran constantment en ampliar el nombre de fonts publiques dins de la ciutat on canalitzar l’aigua que arribava de les veritables fonts de les quals hem parlat abans.

El següent problema amb el que es van trobar fou la necessària salubritat de les aigües que estes fonts oferien les alacantines i els alacantins ja que arribaven tèrboles a les fonts. El 1824 es feu una primera analítica i es va determinar que la qualitat de l’aigua era molt bona però que s’enterbolia durant el seu pas per les sèquies fins arribar a la font, fou en este moment quan es va decidir passar l’aigua a través de canonades de ceràmica vidriada. Obres que duraren fins el 1861 i que donarien lloc al primer abastiment d’aigua directa als domicilis amb els primer doscents abonats, els quals no pagaven pel consum, pagaven per tenir l’immens luxe d’aigua a casa seua.

Com hem vist, el problema de la manca d’aigua ha estat crònic durant total la història de la nostra ciutat, però comença a ser veritablement preocupant a partir de la dècada de 1860 quan es van assecar per sobre explotació dos de les fonts que abastien la ciutat des de l’antiguitat, La Goteta i la Font Santa o del Través.

36_

Tot este sistema es reforçava amb l’existència d’aljubs i pous particulars allí on era possible la seua existència i que en algunes de les cases suposava l’aportació més important d’aigua i la seguretat de l’abastiment per la casa i els seus habitants en èpoques de sequera quan les fonts deixaven d’aportar la necessària aigua de forma suficient.

Estos no eren els únics doncs també van existir aljubs més grans que eren utilitzats per abastir el conjunt de la ciutat.

Entrada actual als Pous de Garrigós, Seu del Museu de l’Aigua d’Alacant

Estem parlant dels coneguts com a Pous de Garrigós, nom que han rebut per ser Antonio Garrigós qui dirigí les obres de la seua remodelació i engrandiment els anys 1862-1863, just qual l’assecament de les dos fonts principals de la ciutat, La Goteta i la Font del Través feu necessari buscar solucions d’urgència. Pous on està actualment l’interessantíssim “Museo de Aguas de Alicante”.

Sembla que en la coneguda com a Plaça del Pont ( passava per allí un aqüeducte que arreplegava les aigües pluvials del Benacantil) durant l’època islàmica, al menys des de mitjans del segle XI, hi havia un aljub que fou ampliat fins a quatre al segle XVI, d’estes estructures primeres no sabem exactament la seua capacitat en aquells moments i es construïren per arreplegar l’aigua dels vessants del Benacantil acomplint una doble funció, per una part assortien a la ciutat d’aigua quan les fonts publiques deixaven d’aportar-la en quantitat suficient i per altra evitaven les riuades en moments de fortes pluges.

L'aigua emmagatzemada en ells es venia per la ciutat pels aiguaders que la transportaven fins els seus carrers i places en cànters carregant-los en carros , posteriorment, es va canalitzar amb bombes, canals i canonades fins a cotes més baixes: en un principi es dugué fins a la casa nº47 del carrer Major, on es venia als alacantins i alacantines que allí anaven quan les fonts que oferien l’aigua de forma gratuïta reduïen el seu cabal o s’assecaven; i posteriorment fins a Sant Antón, Raval Roig, Santa Creu i la Vilavella.

Avui tenim l’aigua a casa nostra, no reparem en que significa este acte tan habitual i tan senzill d’anar a l’aixeta i omplir un got, carregar la rentadora i donar-li al botó d’encès, arribar cansat i suats del treball un dia d’estiu i anar directes a la dutxa per llevar-nos de damunt la desagradable sensació d’estar bruts... podria continuar durant molt de temps recordant totes estes coses i moltes més que hem convertit en tan “normals” i “imprescindibles” per a les nostres vides que no se’ns passa ni per un moment que algun dia puga ser un luxe, i molt menys que puguem arribar un dia a obrir l’aixeta i no omplir eixe got d’aigua que desitgem. Però podria passar, no és probable, però tampoc impossible. L’aigua a les nostres terres és un bé escàs, hem de ser conscients i no malbaratar-lo, l’hem de mimar i per damunt de tot hem de fer un ús molt responsable d’ella.

Reflexionem, ni que siga un minut, què seria de la nostra vida si deixàrem de tindre l’aigua a casa, si, com havien de fer els nostres avantpassats de fa 150 anys, l’aigua l’arreplegarem en cànters de les fonts públiques, o de l’aiguader que en la venia passant pels carrers i places. No, no arribarem a eixos extrems, però si que pot arribar, i no massa tard, el dia en que l’aigua solament estiga disponible unes hores al dia, o que cada habitatge tinga assignats uns litres per persona... això alguns ja ho hem viscut i molts ho viuen cada any en algunes poblacions de les nostres terres.

Reflexionem

i actuem

_37

Dalt. Aiguader pels carrers d’Alacant al segle XIX Dreta. Quiosc d’aigua al Portal d’Elx Baix. Font de la Plaça d’Espanya

38_

_39 Dalt. Font a la Via-Parc Dreta. Inauguració Font de la Plaça de la Mar

Quina aigua ens bevem?

Alacant i la gestió de l’aigua hui__ XAVIER V. CRESPO MOMIEJO

40_

Fins ací hem vist com l’aigua ha estat un factor essencial per al desenvolupament de la ciutat d’Alacant des de la llunyana LQNT de temps emirals fins els nostres dies passant per les fonts de la Font Santa i de la Goteta i ,com no, pels dipòsits de Garrigós a mitjans del segle XIX.

L’Aiguadora, Plaça d’Isabel II (actual Plaça de Gabriel Miró) a Alacant

_41

Detall de la Font dels Cavalls, a la Plaça dels Estels

Hem vist també com van arribar les aigües de Sax a la ciutat assegurant d’esta manera un abastiment continu i estable d’aigua, i per tant fer possible el desenvolupament econòmic de la ciutat i l’augment de la seua població.

Tot això en ha dut a ser una ciutat en expansió, activa emprenedora.

Però... Tenim futur? Gestionem adequadament un recurs escàs i preciós com l’aigua? Som sostenibles com a ciutat en un entorn àrid com el nostre? Som conscients que la nostra terra pateix un dèficit hídric crònic resultat d’un model de proveïment de recursos hídrics que ens fan permanentment dependents de recursos exteriors com els transvasaments d’altres conques, concretament la del segura i la del Xúquer?

Intentarem donar resposta a estes i altres preguntes que, com és normal, en assalten en quant ens parem a pensar i analitzem la nostra història i el nostre entorn.

Els psicòlegs diuen sempre que per poder remeiar un problema el primer que cal és ser conscient d’ell, i a casa nostra ho som.

El 28 d’abril de 2018 es va signar el denominat “Pacte provincial de l’Aigua” arreplega en l’acord I aquesta declaració conscient de la situació i la seua gravetat.

“Els recursos hídrics derivats del cicle natural de l'aigua propis de la província d'Alacant (aigües superficials i aigües subterrànies renovables) són significativament menors que les necessitats actuals. És evident que s'ha de fer un ús total dels recursos propis, sotmesos per tant a la màxima situació d’estrès, i que són necessaris recursos externs a més dels procedents de dessalació i reutilització. Existeix un greu dèficit hídric a la província d'Alacant, que està sent pal·liat amb una explotació insostenible de recursos subterranis i amb un ús intensiu de tots els recursos naturals convencionals i no convencionals. No existeix cap dubte sobre l'existència d'un greu dèficit hídric de caràcter estructural, posat de manifest des de fa dècades i reconegut en la planificació hidrològica vigent. Aquest dèficit estructural s'ha vist agreujat per un creixement urbanístic insostenible La magnitud del dèficit és relativament estable des de fa anys, però podria agreujar-se per una eventual reducció dels recursos naturals de la qual comença a haver-hi indicis significatius”.

42_

Com es por comprovar la gravetat del tema és plenament reconeguda en tots els seus aspectes i de fet som una ciutat i una província de l’Estat Espanyol, que difereix en molt del que és normal en quant a recursos per a l’abas-

Recursos hídrics de la província d’Alacant

timent de les ciutats tal i com deixa constància Joaquín Melgarejo Moreno al pròleg de l’interesantíssim informe El Agua en la provincia de Alicante publicat per la Diputació d’Alacant conjuntament amb la Universitat d’Alacant l’any 2020, en ell deixa constància que: “En el conjunt d'Espanya el proveïment urbà es realitza en un 75% a partir d'aigües superficials, en un 20% amb aigües subterrànies i la resta per mitjà de dessalinització. La província d'Alacant és excepcional en aquest sentit, ja que el subministrament urbà-industrial es realitza en més d'un 50% a partir d'aigües subterrànies i quasi un 10% correspon a aigües dessalinitzades de mar o d'aqüífers. La resta del proveïment es realitza a partir de recursos superficials, en la seua majoria provinents de fora de la província d'Alacant, a través de la Mancomunitat dels Canals del Taibilla, ja que els provincials a penes superen el 3% del total de subministrament urbà. El proveïment urbà consumeix, aproximadament, uns 105 hm³ anuals procedents dels aqüífers provincials. L'agricultura de regadiu consumeix uns 175 hm³ anuals procedents dels aqüífers provincials.”

Com a síntesi i per no estendre’ns massa direm que El problema de l’abastiment de l’aigua és un problema greu, que encara que tots els recursos potencials estigueren activats, considerant una demanda d'uns 1250 hm³/any, que té en compte les demandes actuals i les derivades dels drets de reg, la província d'Alacant continuaria tenint un dèficit hídric anual de 218,4 hm³/any.

No obstant això, com tots aqueixos recursos potencials no estan disponibles, per diferents motius, ens trobem que el dèficit real ascendeix a 493,1 hm³/any. Aquest dèficit, que concerneix principalment els regadius de la Vega Baixa, el Baix Vinalopó i L'Alacantí, té les seues pitjors conseqüències en el medi ambient, ja que es produeix una elevada sobreexplotació dels recursos subterranis, centrada en les comarques del Mitjà i Baix Vinalopó, que afecta directament la qualitat del recurs, a l'erosió i al paisatge.

Malgrat tot podem alçar el cap orgullosos de ser un referent en l’ús i aprofitament dels recursos dels que disposem, estem entre les ciutats més conscienciades i som referents a nivell mundial en molts d’estos paràmetres.

Coneguem per què…

La ciutat d’Alacant havia anat sobrevivint amb els recursos d’aigua propis de les seues fonts properes al llarg dels segles però amb el creixement de la ciutat produït durant el segle XIX aquest recursos restaren ja definitivament insuficients i per fi l’any 1898 arribà l’aigua dels pous de Sax a través dels «Canals de Sax» (també coneguts com

_43

Un dels pous d’aigua dels “Prados de Sta. Eulàlia”, Sax

a «Canal del Cid» o «Canal dels Belgues»), les obres dels quals van ser realitzades entre 1897 i 1898. Els canals tenien un diàmetre de 30 centímetres i un cabal diari que passava de 10.000 metres cúbics. Segons Figueras Pacheco, «La canalització que proveeix a la capital té una longitud total de 48 quilòmetres. Part d'un depòsit de 400 metres cúbics, que recull les aigües il·luminades a Sax i acaba en els depòsits de la capital, que són dos, i tenen una capacitat total de 8.000 metres cúbics. En el trajecte de la conducció ha calgut construir cinc túnels i gran nombre de sifons. El més important dels primers té 500 metres de longitud. Les obres van començar el dia 17 de febrer de 1897 i van quedar acabades el 5 d'agost de 1898”.

Aquestes obres es feren de mà d’una empresa privada en mans de D. Enrique Caucourte i Joulliot, el qual va rebre de l’ajuntament la concessió administrativa en règim d’exclusivitat per abastir d’aigües a la ciutat d’Alacant per un termini de 60 anys, i ho feu a través d’un concurs-subhasta ( cosa que no tenia massa misteri ja que ell era l’amo dels pous ). L’escriptura de concessió administrativa es va signar l’11 de juliol de 1893. Els cinc anys següents es dediquen a la construcció de la infraestructura necessària i el 1898 arribà per fi la desitjada aigua.

60 anys semblen molts, però passen i al setembre de 1952 l’Ajuntament d’Alacant acorda estudiar, en el Ple Municipal del dia 30, la municipalització del servei que fins aleshores es trobava en règim de monopoli.

Tot això portarà a la constitució el 17 de setembre de 1953, 60 anys 2 mesos i 6 dies després de la concessió administrativa a Enrique Caucourte, de la Sociedad de “Aguas Municipalizadas de Alicante, Empresa Mixta (AMAEM)”, que associava l Ajuntament d’Alacant i la Sociedad Mercantil Aguas de Alicante, S.A. , al 50% del capital social.

La primera empresa mixta pública-privada d’aigua del món. I està considerada avui en dia un model internacional de gestió.

A la funció d’abastir d’aigua la ciutat se li afegeix el 1987 la gestió del servei municipal del clavegueram.

Després de diferents pròrrogues, actualment l’empresa te adjudicats la gestió integral dels serveis d’abastiment d’aigua potable, sanejament i reutilització de les aigües depurades fins el 14 de maig 2036.

44_

AMAEM s’enfronta a la dia a dia al repte d’abastir la ciutat d’Alacant enfrontant-se a tres factors que són un fort repte.

Dalt. Canalització d’aigües entre Sax i Alacant Baix. Obres de construcció de les canalitzacions a la ciutat de Sax

_45

Alacantines van a per aigua a una font a començaments del segle XX

46_

Font del carrer Lucentum a l’any 1913

_47

Font pública amb cànters al voltant de 1955

•

Les precipitacions irregulars i escasses amb absència de recursos hídrics locals.

• Un consum fortament estacional, causat per una economia que té a l’estiu, en el turisme de platja, la seua font d’ingressos principal, que converteix el moment de més escassesa en el moment de consum màxim.

•

El previsible augment de la població en els propers anys.

Com i d’on arriba l’aigua a casa nostra?

Tots nosaltres obrim les aixetes de casa, fem el dinar, ens dutxem , posem rentavaixelles, llavadores… però hi ha dues preguntes que poques voltes ens fem…

- Com arriba eixa aigua a les nostres cases?

- On va a parar l’aigua que aboquem per les piques i els sanitaris?

Crec que val la pena i per a molts serà curiós conèixer algunes de les dades que han fet i fan d’Alacant una ciutat amb una gestió de l’aigua model per moltes altres.

Des de 1816 la ciutat es pren seriosament la idea que l’abastiment de l’aigua per a les alacantines i alacantins havia de ser solucionat pel govern de la ciutat i comencen a utilitzar diners públics per a crear una xarxa de fonts on poder accedir a l’aigua de forma gratuïta dins de la mateixa ciutat, no eren les primeres però eren molt escasses i on no hi havia una font a prop passaven els aiguaders amb els seus carros carregats de cànters venen l’aigua a qui la necessitava. Per això, després de recórrer els carrers de la ciutat, la població esperava moltes vegades "torns interminables" amb els seus cànters, poals, o llibrells amb els quals carregar l'aigua fins al seu domicili, aigua que era utilitzada tant per a la seua higiene personal, sempre deficitària per raons òbvies, com per cuinar, rentar de la roba, la neteja de les cases...

48_

Eren llavors les fonts un lloc de trobada per una ciutat d’Alacant relativament menuda fins mitjans del S.XIX , on eren les dones alacantines les que habitualment s’encarregaven d’esta feixuga faena junt als xiquets i xiquetes que molt sovint les acompanyaven, era també un lloc de socialització, de confessions privades on, igual que passava amb els llavadors públics, les dones podien trobar un espai de llibertat fora del control dels homes on poder ser elles mateixes sense la reprovació d’uns societat masculina que pocs espais els deixava lliures del seu control.

Inauguració de l’arribada de l’aigua de Sax a Alacant

No serà fins el 1861, quan després d’obrir els nous pous de la Casa Blanca que sumaven les seues aigües a la ja pràcticament esgotada Font del Través, que es feu arribar l’aigua fins les primeres 200 cases alacantines de forma directa mitjançant canonades de fang amb el seu interior vidriat, permetent accedint per primera vegada estes famílies benestants al que llavors era un luxe inimaginable feia uns pocs anys.

Així començà el primer subministrament d’aigua “corrent” a les cases alacantines però depenia d’uns pous i fonts que ja donaven clares mostres d’esgotament i no permetia ampliar este servei a una ciutat que cada vegada demandava més aigua.

Per arribar la possibilitat d’un abastiment d’aigua constant i suficient Alacant haurà d’esperar fins que el 18 d'octubre 1898 arriben les aigües de Sax a través del “Canal del Cid” i de la mà de la “Societé Anonyme des Eaux d'Alacant”. El lloc triat per a l'esdeveniment oficial d'inauguració va ser la Plaça Isabel II (actual Gabriel Miró), on es va establir una gran font d'aigua.

A partir d’este moment l’abastiment directe d’aigua a les llars alacantines no deixà de créixer i el 1901 eren ja 500 els abonats i començaren a funcionar els primers comptadors.

Des de llavors, i fins l’actualitat, Alacant ha crescut molt i ha d’abastir a uns 330.000. habitats habituals que arriben a ser més de 500.000 persones a l’estiu quan tenim la major afluència de visitants forans, coincidint just amb el moment més difícil pel que respecta als recursos hídrics de la ciutat i els seus voltants.

Tot plegar l’aigua arriba a les nostres cases a través de més de 1.200 Km de canonades de distribució i 200 km de xarxes de transport que subministres 40 Mm3 anuals . Aquesta aigua eix camí a les nostres cases des de 17 dipòsits amb un volum de 284.000 m3 que regulen el cabals i la pressió. Si no arribés ni gota d’aigua a la ciutat amb aquesta quantitat tindríem per assegurar el subministrament a les llars de la ciutat més de 4 dies.

I... d’on ve ara la nostra aigua?

Les tradicionals fonts ja deixaren de subministrar-nos aigua a principis del segle XX. Els pous de Sax no són suficient, començaren abastint una població d’unes 30.000 persones i aquesta població s’ha multiplicat per 11, la qual cosa els ha dut a una greu sobreexplotació que ha obligat a buscar recursos nous.

On hem buscat els nous recursos ?

_49

Presa de toma del Taibilla

Durant el segle XX la recerca de recursos va ampliant-se i podem dividir-la en dos fonts diferents: -

Aigua superficial :

· Rius Taibilla i Segura · Trasvase Tajo-Segura · Plantes desaladores.

-

Aigua subterrània:

·Aqüífers de l’Alt i Mitjà Vinalopó Estos són els recursos dels que disposem hui en dia, no hi ha més.

Per això és tan important no malbaratar-la, és un bé molt escàs a les nostres terres i l’hem de “mimar-la” tant com puguem fent un ús responsable i recordant que no és un recurs inesgotable com tan sovint sembla que el tractem.

Depuració i reutilització Un dels grans problemes que tenen totes les grans i xicotetes ciutats és el de la pèrdua d’aigua pel camí a les nostres cases que arriba fins i tot.

Però no tot és fer arribar l’aigua a les cases, establiments, hotels … també hem de fer-nos càrrec de les aigües que denominem residuals, les grises (aigua de les piques, dutxes , rentavaixelles, rentadores) i les negres (sobre tot les dels sanitaris, aigües fecals que contenen bacteris Escherichia coli).

Malauradament encara no estem preparats per diferenciar-les en la seua recollida i van totes juntes a les depuradores la qual cosa dificulta i molt la seua depuració i seu reaprofitament.

50_

De fet, la xarxa de clavegueram d’Alacant està composta en un 82 % per col·lectors de caràcter mixt o unitari , es a dir, aquells col·lectors que arrepleguen les aigües residuals urbanes, industrials i pluvials, mentre que solament

Infraestructura del trasvasament Tajo-Segura

_51

Esquerra. Captació d’aigua en el Fondó dels Frares . Galeria dels suïssos.

Baix. Dessaladora Alacant II

un 18% dels col·lectors arrepleguen específicament l’aigua de pluja.

Parlem ara de la depuració de totes eixes aigües que necessiten tractament abans de poder reintegrar-se al cicle de la natura o ser reaprofitades per a reg agrícola o dels parcs i jardins de la ciutat.

Alacant i els seus voltants disposen de dos: -EDAR RINCÓN DE LEÓN, amb un cabdal de depuració de 75.000 m3/dia i una població equivalent de 300.000 h.

El seu procés de depuració és biològic/ fangs actius i té un percentatge d’aigua reutilitzada per a usos agrícoles i urbans del 42%.

-EDAR MONTE ORGEGIA, amb un cabdal de 60.000 m3/dia i una població equivalent de 180.000 h.

En el seu cas, el procés de depuració és també biològic/fangs actius i el percentatge de reutilització és menor , solament el 23% destinat d’ús agrícola i urbà.

Com es pot veure la ciutat està preparada no solament per depurar l’aigua del dia a dia, sinó també per assimilar el gran augment de població que a l’estiu es viu provocat per una economia basada en gran part en un model de turisme poc sostenible i d’un gran consum de recursos hídrics com és el de “sol i platja”.

Turisme evidentment estacional que concentra el major consum de recursos i al mateix temps la major necessitat de depuració d’eixes aigües, precisament en l’època de major escassetat (mesos de juny, juliol i agost). És de ressenyar, a partir de l’aprovació l’any 2002 del “Pla director d’Aigües Regenerades”, l’augment de l’ús de les aigües reutilitzades que en l’actualitat supera el 1.200.000 m3 suposant més de 70% de l’aigua destinada al reg i permetent el gran augment de zones verdes a la ciutat que ha passat de ser al 2002 de 3’5 m2 6.2 m2 per habitant actualment.

Com podem veure la importància de la depuració i reutilització de les nostres aigües, grises i negres, és de cabdal importància per la nostra ciutat, pels alacantins i les alacantines, per dos motius igualment importants: El primer no contaminar més encara el nostre entorn i les nostres platges tan preuades i elogiades arreu del món i que any rere any aconsegueixen el reconeixement d’obtenir ,precisament per la qualitat de les seues aigües i el seu respecte al medi ambient, les desitjades banderes blaves.

52_

El segon fer possible que les alacantines i els alacantins, i tots els nostres visitants, puguen gaudir de parcs i jardins que d’altra manera no seria possible mantenir per la manca crònica de recursos hídrics a la nostra ciutat i els seus voltants.

Reflexionem

i actuem

Dalt. Planta depuradora d’Orgegia Esquerra. Planta depuradora de Racó de León Baix. Imatges de dos parcs d’Alacant: Lo Morant i el Palmeral

_53

Jardins, els nostres espais natu rals__ XAVIER V. CRESPO MOMIEJO

Al darrer article hem parlat de la importància que ha tingut pels alacantins i les alacantines l’ús de les aigües depurades per tal d’ampliar les possibilitats de gaudir de cada vegada més zones verdes sense que això comporte una minva dels escassos recursos hídrics dels que disposem.

54_

Alacant és una ciutat amb una qualitat de vida envejada per molts i en gran part poder gaudir dels nostres espais verds, del nostre mar i de les nostres platges és un dels motius que la fan tan especial… Però coneixem quins són estos espais? Coneixem els nostres jardins? Anem a repassar-los…

Antigues escoles i jardí del Passeig de Ramiro a Alacant

_55

56_

_57

58_

Vista del Parc de la Marjal

Amb aquest repàs no hem vist tos els espais verds, també hi ha nombroses avingudes amb zones d’esbarjo i descans com Xavier Soler, Juan Sánchez Candela, Via Parc... i molts altres indrets que malgrat ser molt menys amples no per això deixen de ser zones de relaxació i descans per molts de nosaltres en el nostre dia a dia.

Malgrat tot si les alacantines i alacantins busquem millorar la nostra qualitat de vida i la salut física i emocional de la ciutat que habitem els parcs i jardins són molt importants, fonamentals, sols la contemplació de la natura durant uns instants produeix canvis psicològics, emocionals i fisiològics als sers humans. Ja al segle XIX, molts hospitals d´Amèrica i Europa es dissenyaven envoltats de jardins, es considerava la dimensió emocional com una estratègia més del projecte. En este sentit els alacantins i alacantines ens podem considerar molt afortunats tenint davant nosaltres uns espais naturals com la Serra Grossa, la muntanya del Benacantil amb el nostre castell de Santa Bàrbara i el seu Parc de l’Ereta, el Castell de Sant Ferran i el seu parc i muntanya del Tossal, la platja del Postiguet on tots nosaltres hem gaudit de passejos i banys i les nostres filles i fills repeteixen cada estiu el que nosaltres fèiem amb les nostres famílies. Tots ells són uns espais naturals en els quals no ens parem a pensar moltes voltes, estan simplement allí, són una presència contínua, però “inexistent” al mateix temps, fonamental en la nostra percepció de la ciutat però “oblidada” si pensem en espais naturals.

L´OMS recomana entre 10 i 15 m2 per persona en zones verdes públiques, però a Alacant i en general a tota la Comunitat Valenciana ens trobem molt per baix d’eixe llindar, tenim 6’12 m2 per cada alacantí o alacantina segons les dades presentades per Álvaro Piqueras en un article publicat en “Deporte y Vida” de maig del 2019, (estes dades prenen les superfícies declarades oficialment com a parcs a l’interior de cada ciutat en un estudi sobre les ciutats espanyoles de més de 100.000 h.). En este estudi ocupem la posició 22 , amb una població de 329.947 h i una densitat de 1639 h/km2 ( dades de l’Ajuntament d’Alacant del 2020) les alacantines i alacantins podem gaudir d’una extensió de 2’2 km2 de parcs, jardins i avingudes arbrades pel nostre esbarjo, per suposat no comptarien, per no estar oficialment declarats com a parcs, part de la muntanya del Benacantil ni la Serra Grossa.

Si repassem les 38 ciutats de més de 100.000 h. amb les quals hem comparat Alacant, València i Castelló en funció dels espais naturals que poden gaudir els seus ciutadans i ciutadanes el resultat seria el següent segons la base de dades de l’Open Street Maps del 2020: •

Alacant ocupa la posició nº21 amb 6’2 m2/hab i 2’02 km2 de parcs i jardins en total.

•

Vitòria (26,76 m²/hab) és la ciutat que ofereix la major proporció per habitant.

•

Completen el podi, a molta distància, Lleó (17,96 m²/hab) i Madrid (15,78 m²/hab).

•

Barcelona (5,53 m²/hab), queda fora de les 20 ciutats més verds en proporció.

•

Madrid és la ciutat líder en superfície total de parcs (50,23 km²).

•

Li segueixen, encara que a molta distància, Barcelona (8,96 km²) i Sevilla (7,77 km²).

•

València ocupa el lloc 29 amb 4’18 m2 i Castelló el 37 amb 2’73 m2 per habitant.

_59

Ciutat

Població

Parcs m²/hab

Total (km²)

Lleó

125.317

17,96

2,25

Vitòria

Madrid

Pamplona Sevilla

Valladolid

Santander Lleida

Saragossa

San Sebastià Gijón

Ourense

Granada Huelva

Oviedo

Albacete

Salamanca Badajoz

A Coruña Jaén

Almería

Alacant

Cartagena Bilbao

Barcelona Córdoba Tenerife

Las Palmas València

Tarragona Vigo

Palma

Murcia

Màlaga Burgos

Castelló Cádiz

60_

246.976

3.182.981 197.138

689.434 299.715 171.951

138.144

664.938 186.370

272.365 105.893 232.770 145.115

220.301 172.816

144.436

150.543

244.099 114.238

195.389

329.988 214.177

345.110

1.620.809 325.916

203.692 377.650

787.808 131.507

292.986

406.492 443.243

569.002 175.623

169.498 118.048

26,76 15,78

12,29 11,27

11,00

10,62 10,10 9,02 8,17

7,85 7,45 7,39 7,39 7,31

7,16 7,12

6,75

6,58 6,55

6,50 6,12

5,97 5,73

5,53

5,34

4,39 4,31 4,18

4,01

3,64 3,42

3,38 2,92

2,80 2,73 1,80

6,61

50,23 2,42 7,77

3,30 1,83

1,40

6,00 1,52 2,14

0,79 1,72

1,07 1,61

1,24

1,03 1,02 1,61

0,75 1,27

2,02 1,28

1,98

8,96 1,74

0,89 1,63

3,30 0,53 1,07

1,39

1,50

1,66

0,49

0,46 0,21

El Benacantil al fons, amb l’Avinguda Alfons el Savi

M’agradaria pensar que en un futur pròxim podem millorar eixa posició fent d’Alacant una ciutat sostenible mediambientalment , on tots els alacantins i totes les alacantines que hi vivim puguem tindre un espai verd molt a prop on poder gaudir del nostre temps lliure.

Amb tot, val a dir que si fem una comparativa som les alacantines i els alacantins els que més m2 de parcs podem gaudir per habitant de les tres capitals del País Valencià, com ja hem dit de 38 ciutats amb més de 100.000 h. Alacant ocupa la posició 22ª, però València ocupa la 29ª posició , amb 787.808 h. i 3’3 km2 de parcs, tenint solament una ràtio de 4’18 m2/h i menys encara poden gaudir a Castelló que amb els seus 0’46 km2 de parcs ocupa la 37ª posició amb uns 2’73 m2 per cada castellonenca o castellonenc dels 169.498 que hi viuen a la ciutat de la Plana.

Són xifres que ens deurien fer pensar que tenim encara molt a millorar a les nostres ciutats, que deuríem planificar-les pensant en la sostenibilitat i més enllà de les necessitats urbanístiques, estètiques i socials, no podem sols pensar en la quantitat de les zones verdes que disposem sinó també en la qualitat d´estes, dels plans i programes de gestió. Veure si la distribució i accés als parcs és homogènia a totes les persones que habiten una ciutat . la presència d’un gran parc fa que en un barri determinat les xifres resulten superiors a les d´altres barris, en eixe sentit és molt aclaridor per veure quin és l’accés de les alacantines i alacantins als espais verds de la ciutat obrir el Google maps, i en l’espai de la pantalla situar el mapa de la nostra ciutat per comprovar com la major part dels grans espais verds a excepció del Parc de l’Ereta (el Palmeral, el Parc de Lo Morant…) estan situats als afores de la ciutat, però ¿són tots ells accessibles de la mateixa manera a totes els xiquets i xiquetes que acompanyades per les seues mares o pares necessiten d’un espai verd on poder desenvolupar-se com a infants?

La proximitat i la intensitat del trànsit rodat és un dels factors més importants per a determinar la contaminació de dins i fora de les escoles. Aquells centres que tenen zones verdes properes milloren significativament la qualitat de l´aire. Si la vegetació té la capacitat de depurar l´ambient i millorar el rendiment escolar dels nostres infants, així com la seua capacitat de concentració, ¿no hauria de ser un bon motiu per a dissenyar i ubicar millor els nostres centres educatius?

Tots els Alacantins i les alacantines seríem els beneficiaris d’una ciutat més verda i millor planificada, cal insistir en la pacificació de l´espai públic, potenciant les zones per a vianants i bicicletes, així com l´ús del transport públic.

La reducció de les emissions de gasos resulta una prioritat per a la salut de les persones i del planeta. Cal buscar dissenys i gestió del verd més ajustats a la nostra realitat geogràfica i ambiental, també amb les característiques

_61

Aquesta pàgina. .El Bencantil al mig de la badia d’Alacant Pàgina dreta. La Serra Grossa o Serra de Sant Julià

62_

_63

Dalt. El Parc de la Marjal a la platja de Sant Joan Baix. El Parc de la Marjal inundat, agost de 2019

64_

Projecte Parc inundable “Via Parc”

sociològiques (parcs de diferents escales, urbans, periurbans, molt utilitzats...). Cal plantejar-se una jardineria diferenciada, jardineria urbana sostenible o ecològica, per a poder incidir ambientalment a través d´un verd més adaptat a les característiques pròpies del nostre clima, no pot ser que amb estius tremendament calorosos i una pluviometria molt escassa els parcs tinguen vegetació amb unes altes necessitats d’aigua en una ciutat que és clarament deficitària d’este element tan essencial.

Establir unes noves pautes de gestió, unes rutines més sostenibles ajudaran a garantir esta nova manera de plasmar la vegetació a les ciutats. Creant estratègies d'estalvi d'aigua, reg més eficients, ús de terres adequades, control de plagues i malures, cap a les noves regles de la jardineria ecològica. Amb manteniments més suaus, diversificant els estrats arbustius i entapissats.

Una altra manera de viure i entendre les urbs és possible. Incidint en els ecosistemes existents i els processos ecològics naturals. Potenciant les infraestructures verdes urbanes i periurbanes, augmentant la quantitat i qualitat de les zones verdes; sols així millorarem la qualitat ambiental, en definitiva, guanyarem salut.

Una especial atenció mereix el nostre parc de “La marjal”, es tracta d’un espai inundable construït per Aigües d’Alacant que va ser seleccionada el 2019 a la COP25 de Madrid com un dels millors exemples en la lluita contra les conseqüències del canvi climàtic en les ciutats.

Un any abans la nostra ciutat ja havia rebut el Premi Ciutat Sostenible de la Fundació Fòrum Ambiental y Ecomed en la categoria del Cicle Integral de l’aigua, per la candidatura Gestió Sostenible del Parc Urbà Inundable de La Marjal.

Es tracta d’un parc amb 3.6 hectàrees de superfície i amb capacitat per embassar fins 45.000 m3 d’aigua provinent de pluges torrencials impedint les inundacions que patia la zona i evitant al temps que les escorrenties bolquen a la mar tot allò que arrosseguen en el seu camí cap a la mar.

Al mateix temps acompleix igualment una funció social, com a parc per a ús de la ciutadania, i ambiental, com a pulmó verd per a la ciutat que afavoreix la biodiversitat.

Aquesta funció ambiental ha estat buscada amb una vegetació que cerca mostrar la ribera, la muntanya i les

_65

Dalt. Font al Parc de Canalejas Esquerra. Parterre del Panteó de Quijano Dreta. Quiosc al Portal d’Elx

66_

Dalt. Abandó al parc del Botànic, Alacant Baix. Destrosses al jardí del Teatre Principal

terrasses agrícoles en un espai unificat presentant d’esta manera una finestra divulgativa dels nostres entorns. I si parlem d’un entorn de marjal podrem veure fotges, ànecs, cabussons o cueretes blanques i l’arribada d’espècies com els blauets que, abans de la creació d’este parc, no s’havia localitzat a Alacant i que ara fa niu a l’illa central de la zona humida.

En este sentit hem de felicitar-nos del projecte que l’ajuntament d’Alacant ha aprovat del nou parc inundable “Via Parc”, que serà finançat en part per Aigües d’Alacant al 25% i espera rebre fons europeus Nex Generation gestionats per la Fundació Biodiversitat F.S.P del Govern Central.

La creació d’este parc vindrà a dotar a sis barris de la zona nord de la ciutat, Els Àngels, Sant Agustí, Tómbola, Rabassa, Mare de Déu del Remei i Ciutat Jardí, d’una infraestructura de gran valor urbanístic i mediambiental similar a la ja existent del Parc de la marjal i que ens convertirà als alacantins i alacantines en tot un referent en la prevenció d’inundacions i en la gestió del cicle hídric.

A manera de conclusió direm que estem en el bon camí però que hem d’aspirar a molt més, volem... necessitem una ciutat molt més verda, amb més espais on poder gaudir d’uns moments de relax i on els nostres fills i filles puguen jugar i gaudir d’eixos moments de llibertat i expansió que tant necessiten i junt a la construcció de nous espais, i fins i tot més important, es necessari també un bon manteniment dels jardins i parcs ja construïts, aspecte on decididament suspenem. No més cal passar per la majoria dels nostres parcs i places més importants per adonar-nos, veure i sentir immediatament que les mateixes institucions que els han construït els estan abandonant, rajoles caigudes, estructures de ciment rebentades per la ferralla interior, ferros amb una manca de pintura que els fan mostrar el rovell, camins de terra plens de pedres o que han perdut la terra per les pluges i no s’han refet, espais de plantes on es veu clarament que els han deixat sense la cura necessària...

I això, Alacant, una ciutat imatge de la mediterrània no s’ho pot permetre... No ens fa justícia i dona dels alacantins i les alacantines una imatge que no ens mereixem.

Reflexionem

i actuem

_67

De terra i agua.

Viatge a les nostres platges__ XAVIER V. CRESPO MOMIEJO

Parlar d’Alacant, de mar i aigua, és parlar de les nostres platges, unes platges infinites, unes platges úniques amb una arena i un aigua que les fan tan especials...

68_

Alacant a l’alba des de la platja d’Aiguamarga

_69

Ban de l’alcalde Miguel Pascual de Bonanza amb les indicacions per a banyar-se el homes i les dones per separat. 3 de juliol de 1847.

La Platja del Postiguet i els seus balnearis, un emotiu recorregut per la seua història Però no sempre les platges foren un atractiu i banyar-se a la mar durant gairebé tota la nostra història no era normal i era vist com no adequat i fins i tot contrari a la salut, els metges aconsellaven durant el segle XIX als alacantins i alacantines no més de 9 banys a l’any“ ... de "Verge a Verge", és a dir, del 16 de juliol al 15 d'agost” i com que per entrar i fer ús dels serveis que t’oferien calia pagar molts arriben a fer paquets descompte per justament eixa quantitat, 9 banys.

Malgrat tot sempre ens ha cridat la mar i pot ser per això mateix ja des de 1834 tenim constància dels primer balnearis a las platge del Postiguet i de Babel, eren casetes de fusta dins de la mar i sobre pilars amb tot tipus de decoració, flors, estàtues de guix... i a mitjans del segle XIX apareix la primera normativa que regulava el bany a la platja del Postiguet, concretament un ban del 3 de juliol de 1847, signat per l’alcalde Miguel Pascual de Bonanza, això sí, vetllant sempre per la moral i el “decoro”, homes i dones no podien gaudir els banys junts, ho havien de fer amb horaris diferenciats i com sempre hi havia “desaprensius immorals” l’ajuntament posà dos guàrdies municipals per vigilar que els homes no deambularen per les platges mentre es banyaven les dones.

Si això ja era així durant la primera meitat del segle XIX a partir de la inauguració del ferrocarril entre Madrid i Alacant l’any 1858 i la visita d’Isabel II, coincidint amb l’ampliació del port a partir també del mateix any 1858, estes construccions es traslladen definitivament a la platja del Postiguet i la nostra platja es va convertir en un punt d’atracció pels “turistes” madrilenys, que ja en aquells temps començaren a omplir les nostres platges, molt abans que Benidorm aparegués en els mapes, el Postiguet es va convertir en el centre d’atracció del visitant que des de Madrid i les principals ciutats per on passava el nou ferrocarril recent estrenat la burgesia, i aprofitant el “tren de la botija”( a l’estiu fa molta calor i calia refrescar-se durant el llarg trajecte que en el millor dels casos durava unes 14h.) ,començaren a arribar simplement per plaer, canviant la fesomia de la ciutat que va acabar adaptant les seues infraestructures, canvià les posades i fondes per altres més importants i de més qualitat, aparegué una creixent demanda d’hotels, també apareixen altres llocs d’oci com els casinos i balnearis més grans i en molta major quantitat.

70_

És durant aqueixa època quan metges i facultatius parlen a la població sobre els banys com una pràctica que afavoreix la salut. Els professionals parlen d'una duració màxima del bany d'entre 30 i 60 minuts depenent de cada pell. "N'hi ha molt gruixudes que poden resistir l'hora indicada, i n'hi ha primes que només poden resistir 30 minuts".

Dalt. Platja del Postiguet hui en dia Baix. Casetes de bany i balenaris a la platja del Postiguet al segle XX

_71

Esquerra. Banyistes al Postiguet Dalt. Entrada Balneari Diana, entre 1915 i 1920 Esquerra. Entrada del Balneari “La Alianza” 1905 Pàgina dreta. Banys a començament del segle XX

72_

_73

Balneari “La Estrella”

I serà a partir de 1863 quan apareixeran els balnearis que després coneixerem. Es creu que els Banys de Simó (que posteriorment van rebre el nom de “L'Esperança” ), van ser els primers a ocupar un lloc a la platja.

Arriben a ser 11, dels quals quatre són permanents, “La Alhambra”, “Diana”, “La Alianza” y “Madrid”. I la resta, “La Confianza”, “La Estrella”, “La Rosa”, “Delicias”, “Guillermo”, “Almirante” y “Florida”, es desmuntaven a l’acabar la temporada de bany.

Tan importants arriben a ser en l’imaginari popular que amb el temps corregué un poemeta/cançó que recordava els seus noms...

De Madrid vino un Almirante llamado Guillermo Delicias tuvo relaciones con Rosa Florida perdio la Confianza y se caso con Estrella.

Tuvieron tres hijas que fueron Alhambra, Diana y Alianza.

(Poema Tradicional sobre els Balnearis del Postiguet) Prova de la importància que els banys arriben a tindre per al nou fenomen de l’arribada “massiva” de visitants la tenim en la guia per a banyistes que el 1869 es va publicar a Madrid 'La Guía del bañista en el mar', un manual que parla d’ Alacant com "una ciudad bien comunicada por el ferrocarril con amplia oferta hotelera y baños de mar calientes con casetas".

74_

Els balnearis eren un prodigi de tècnica i construcció. S'alçaven sobre columnes de ferro o fusta, clavades en l'arena i encastades en un fonament de maçoneria hidràulica per a atorgar-los seguretat. Constaven de dues

Balneari “Alhambra”

parts essencials: l'entrada (a manera de pont sobre pilastres, que salvava la primera zona d'arena i algues de la platja)i la plataforma (que solia ser rectangular, amb un saló central que rebia el sol per tots els seus fronts i lluernes). En els corredors que envoltaven la zona central, a banda i banda existien unes casetes amb les seues portes perquè els banyistes pogueren canviar-se de roba i baixar per unes escales fins a l'aigua. Amb això, les persones entraven als balnearis vestides pulcrament, es canviaven en les susdites casetes deixant la seua roba i pertinences dins i, amb el vestit de bany (que no era el d'ara), baixaven per les escales a l'aigua. Es donaven el seu bany i de nou a la caseta a canviar-se i eixir al carrer una altra vegada vestits com manaven els cànons de l'època.

Les formes arquitectòniques dels balnearis conjugaven les funcions higièniques i d'oci, amb unes connotacions diferents de les formes tradicionals. En alguns casos, aquests edificis participaven i s'impregnaven dels valors estètics imperants en el moment, però és sens dubte en les seues façanes on millor es plasmava el caràcter d'esplai i on es pretenia representar artificiosament unes estructures fastuoses.

En aquests balnearis a part del bany normal en l'aigua de la mar, s'oferien altres serveis, com a banys d'algues, gimnàs i restaurant. Amb tot això es va aconseguir una gran fama per a Alacant que després copiaran algunes altres ciutats amb platges.

Quins temps... el balnearis “Diana” i “La Alianza” estigueren en funcionament fins 1969 i foren enderrocats a principis de la dècada de 1970, la manera de banyar-se a la mar havia canviat, el turisme també i els balnearis ja no eren atractius, ara el bany es desitjava molt més lliure y les classes més populars omplien cada vegada més els espais que anteriorment havien sigut bàsicament burgesos, recordem que l’ús de les instal·lacions dels balnearis tenien un preu i això els feia ser utilitzats bàsicament per les classes benestants. A partir dels anys 50 del segle passat la platja és “reclamada” per la classe obrera i a poc a poc va alliberant-se d’espais exclusius i de privilegi fins arribar a unes platges obertes a tots els ciutadans i totes ciutadanes com ho són avui en dia.

I Alacant té unes platges meravelloses, i volem fer un repàs de les principals , la majoria són conegudes per tots i totes, com la del Postiguet, però també hi ha altres que no ho seran tant per molts de nosaltres¬...

_75

Platja de Sant Joan, 1930

La Platja de Sant Joan Ja... ja sé que gairebé ningú reconeixeria en esta foto l’actual platja de Sant Joan, les nostres eren unes platges paradisíaques que amb el boom del turisme internacional i nacional a partir dels anys 60 foren acorralades per murs d’edificacions que les han convertides en franges d’arena vorejades per ciment i aigua, encara que la primera idea d’urbanitzar la platja de Sant Joan venia d’un concurs urbanístic convocat pel govern republicà per a donar un lloc d’oci a les classes treballadores. Però als anys 50, la platja seguia sent un lloc de visita puntual, com passava el 25 de juliol, dia de Sant Jaume. L’actual avinguda de la Costa Blanca començava a marcar territori sobre les desaparegudes dunes, estretint l’hàbitat de fardatxos, semprevives i patinegres. A poc a poc la platja ha guanyat en serveis de tota mena, restaurants, accessibilitat ... però han perdut eixe caràcter “verge” i “salvatge” que les feu diferents i atractives al mateix fenomen turístic que les acabà malmetent.

76_

Avui en dia es tracta d’una platja oberta esplèndida, de poc més de 3000m de llarga amb una amplada de 85m que s’estén des de les platges de El Campello fins al Cap de l’Horta, d’una fina arena daurada, de molt fàcil accés tant en vehicle particular com amb transport públic ( arriben les línies 3-4 i 5 del TRAM i les línies 21-22 de l’autobús, tant en el servei diürn com en el nocturn ). Una aposta segura per passar un dia molt agradable, ja siga passetjant per les seues arenes o pel passeig que la voreja durant els mesos de menys calor o refrescant-nos en les seues tranquil·les aigües blaves durant els moments de més calor.

Platja de Sant Joan hui en dia

_77

Platja de L’Albufereta, any 1950

La Platja de l’Albufereta De nou una altra imatge que ens transporta a paisatges que hui ens semblen irreals. La platja de L’albufereta és la platja a la que, junt a la platja de l’Almadrava, podríem considerar la nostra primera “platja urbana” ja que en estava travessada pel canal que permetia a als vaixells d’un cert calat arribar el primer port de la ciutat romana de Lucentum que es situava en el canal d’eixida d’una albufera que llavors ocupava la vall darrere de la platja, allà pel segle I. És esta una platja d’arenes fines i daurades com la majoria que ens envolten, d’uns 400m de longitud i 18 d’amplària, situada entre la Serra Grossa i el Tossal de Manises. Com les anteriors també té un molt fàcil accés amb vehicle propi o transport urbà, tant amb el TRAM (línies 1-3-4-5 amb la parada “Isleta”) com amb l’autobús (línies 21 i 22 tant en servei diürn com nocturn i la línia 9) i està també adequada per que puguen accedir les persones amb mobilitat.

La Platja de l’Almadrava Esta platja actualment té una longitud de 750m i una amplada de 6m amb forma de cunya la qual cosa la converteix en una franja estreta d’arena fosca que no la fa atractiva a alguns banyistes però que compta amb el segell de qualitat SICTED i unes aigües tranquil·les ideals per a famílies amb fills i filles menuts. El que ningú podrà mai negar són els meravellosos capvespres que es poden gaudir des de les seues arenes...

Cales del Cap de l’Horta El cap de l’Horta es troba entre la platja Sant Joan al nord i la platja de L’Albufereta al sud, Es tracta d’una línia de costa rocosa plena de caletes de grandària reduïda, de vegades d’accés complicat que ha fet d’elles una zona naturista al ser molt menys concorregudes. Malgrat això són un enclavament excepcional per a la pràctica del busseig per la gran transparència de les seues aigües i uns fons rocosos plens de vida.

78_

El nom de les principals cales és de sud a nord “Cala de l’Amor”, “Cala dels jueus”, “La caleta”, “Cala Cantalar” i la “Cala la Palmera” però la costa permet en gairebé tota la seua extensió entrar a les seues aigües per gaudir del bany o el busseig. És també un enclavament molt utilitzat per pescadors que troben en els fons rocosos una pesca abundant i variada.

Dalt del tot. Platja de L’Albufereta actualment Dalt. L’horitzó de l’albufereta hui i al segle I Esquerra. Capvespre des de la platja de l’Almadrava Baix. El Cap de l’Horta abans i després de la seua urbanització a partir de l’any 1970

_79

Platja dels Saladars - Urbanova És esta una platja amb 1900m de longitud i uns 50m d’amplada mitja que es troba allunyada uns 5 km del centre de la ciutat d’Alacant i dins del seu terme municipal en una zona residencial però no massa poblada i sense aglomeracions, la qual cosa la converteix en una possibilitat molt agradable per aquells i aquelles banyistes que defugen les grans masses de gent i ideal per poder passejar pel seu cordó dunar durant la major part de l’any pràcticament en solitari amb la sensació que, d’alguna manera, ens retrobem de nou amb les nostres platges de temps passats.

Com la gran majoria de les nostres platges compta també amb nombrosos serveis per als banyistes entre els quals destacaria l’existència d’un àrea lúdic-pedagògica per a persones amb discapacitat intel·lectual i és una de les platges amb un punt accessible amb assistència per a persones amb dificultats de mobilitat o mobilitat reduïda durant l’estiu.

Platja d’Aiguamarga Fins ara hem estat sempre parlant de gaudir del nostre entorn amb les nostres famílies o en solitari... però, no formen part també de la nostra família el nostres gossos? Sempre companys inseparables i fidels. Molts pensarem que sí, que un dia complet d’esbarjo no ho és sense ells, és que a ells també els agrada poder gaudir de l’arena, l’aigua, i dels renovats flaires a la vora de la mar.

Encara que no es estrany veure gossos a les nostres platges durant l’estiu, la normativa indica que durant els mesos d’estiu no deuen acompanyar-nos, sí ho poden fer durant la resta de l’any, i és per això que també disposem de platges on és possible que els nostres inseparables companys puguen vindre amb nosaltres a banyar-se.

Aigua amarga és la platja del terme d’Alacant dedicada als nostres gossos, això sí, si bé hi ha una línia d’autobús urbà que ens pot acostar fins la platja amb ella solament podrem anar amb la nostra mascota si es tracta d’un animal guia, per la qual cosa es fa necessari disposar d’un vehicle propi per poder acostar-nos a la mateixa i és la platja més llunyana dels centre urbà.

La seua extensió és xicoteta, solament 250m de llarg però amb una bona amplada, 50m, i disposa de pipi-can i llocs on poder netejar d’arena i endreçar la nostra mascota.

Recordem que hem de mantindré les mateixes normes de respecte cap a la resta d’usuaris i banyistes que si estiguérem a la ciutat, però a més a més, hem de parar especial atenció a la seua hidratació i procura que no bega aigua de mar, procura evitar les hores de màxima insolació igual que deuríem fer nosaltres, entre les 12h i les 16h aproximadament, disposa d’ombra per que puga tombar-se al seu abric si ho necessita i si té la pell amb poc de pèl no està de més aplicar-li protector solar. També és molt important llavar-lo amb aigua dolça quan acabem la nostra jornada de platja per llevar-li tota la sal i arena possible.

Altres platges properes...

I si ens cansem d’anar sempre a la mateixa platja tenim altres opcions, però això sí, no estan dins del terme municipal d’Alacant i ens hem de desplaçar un poc, o molt, més. A la província hi ha 10 reconegudes, les més properes a nosaltres estan a El Campello, que disposa de dos, la Platja del Barranc d’Aigües i la Punta del Riu Sec, amb dues de pedra.

Més lluny tenim a l’extrem de la Platja del Xarco la “Platja Can” a La Vila Joiosa.

80_

La resta de poblacions alacantines on han habilitat una part de les platges o la costa per poder anar amb les nostres mascotes són, Santa Pola, Altea, Calp, Dénia, Oriola i Torrevieja.

No són moltes, però en elles podrem gaudir amb els nostres gossos d’uns dies de mar inoblidables.

Platja per a gossos d’Aiguamarga

Platja del Saladar-Urbanova

Dunes de la platja del Saladar

Platges del Riu Sec i Barranc d’Aigües (El Campello)

_81

Cala Les Urques (Calp)

Badia de Xàbia

Les nostres platges tenen una gran qualitat pels seus serveis, la seua arena es troba entre les millors del món per la seua finor i el seu color acostuma a ser d’un daurat que enamora a qui va a refrescar-se dins de seues aigües. És per tot això que no ens ha d’estranyar que moltes d’elles, les platges de Sant Joan, Albufereta, Postiguet, Saladars-Urbanova i Illa de Tabarca estiguen guardonades en l’edició del 2021, i ho estaran també a ben segur en la d’enguany, amb la “Bandera Blava” que atorga la fundació europea d'Educació Ambiental a les platges i ports que compleixen una sèrie de condicions ambientals i d’instal·lacions.

Però, tal i com volem mostrar amb la nostra foguera d’enguany, malauradament no totes les nostres platges estan tan bé. Tots els anys l’associació Ecologistes en Acció denuncia el mal estat d’algunes de les platges amb el distintiu “Bandera Negra”, una manera de reclamar atenció i millora per alguns punt del litoral que es degraden constantment i que presenten problemes de contaminació, mala gestió ambiental abocament d’aigües no depurades i contaminació.

A la nostra costa han “entregat” tret de la llista dos, Babilònia a Guardamar i San Gabriel, però han denunciat dos de noves...

LA BADIA DE XÀBIA Després dels intensos temporals que hem patit durant els última anys, la costa de la Badia de Xàbia, apareix repleta d’abocaments residuals urbans com a tovalloletes. Aquests residus queden repartits en una extensió de dos quilòmetres, des de la zona del port fins a la platja de l’Arenal.

CALA MOSCA Cala Mosca “és l’únic espai litoral de tot el municipi d’Oriola que no es troba urbanitzat, i que compta amb grans valors ambientals i paisatgístics” destaca l’informe Banderes negres.

Però de de 2007 ha estat i està en perill pels projectes d’Urbanització i actualment s’ha reactivat un projecte de construcció de 1.500 habitatges sobre 456.000 metres quadrats. Ciutadans d’Oriola juntament amb les associacions mediambientals denuncien aquest cas amb la finalitat de preservar un dels escassos punts verges del litoral oriolà.

82_

Cadascú de nosaltres, cadascuna de les alacantines i cadascú del Alacantins, som responsables de les nostres platges, en les nostres mans està tenir cura les seues arenes i procurar que les seues aigües resten netes, que siguen unes aigües plenes de vida. Som responsables de fer que les nostres autoritats es preocupen per implementar polítiques que conserven i milloren, si cal, la nostra més preuada riquesa, el nostre medi ambient.

Reflexionem

i actuem

_83 Dalt. Cala Mosca (Oriola) Baix. Manifestació en defensa de Cala Mosca , 2021

Bi blio gra fia__ 84_

Per a la creació i redacció d’aquest llibret s’han consultat fonts molt diferents, llibres de viatges dels finals del segle XIX i principis del XX, estudis sobre el medi ambient i la climatologia..fins a les múltiples pagines web que sobre els temes tractats es poden trobar en la xarxa. És per això que em prenc la llibertat de posar solament aquelles fonts documentals de les que he begut principalment amb la intenció de no fer interminable el llistat de publicacions consultades.

Començarem per la bibliografia més clàssica: - Alicante, estación invernal. Sañudo Autran, Pedro (1899). Alicante: Imp. de Manuel y Vicente Guijarro.

- Guía de Alicante para el año 1900. Aller y Vicente, José (1900). Alicante: Est. Tip. y Compª.

- El agua en el origen de Alicante, Rosser Limiñana, Pablo. (2011) Alicante: Aguas de alicante - “La ciudad explicada en su castillo”. Rosser Limiñana, Pablo, (Coord ). (2012) Museo de la ciudad de Alicante - “El agua y los retos del siglo XXI.” Albert Martínez Lacambra, Aquae Papers, nº 7 (Setembre 2017). AQUAE FUNDACIÓN. - “Resiliencia en el uso urbano del agua.” Jorge Olcina Cantos i altres., Aquae Papers, nº8 ( juny 2018) AQUAE FUNDACIÓN. - “Ciclo urbano del agua en la ciudad de alicante”. Informe d’Aguas de Alicante i l’Ajuntament d’Alacant. (2017) - “Clasificación regional de los periodos de sequia en la Comunidad Valenciana”. Jorge Monterde, Patricia. (2017). UPV - “Problemes derivats de l’explotació de les aigües subterrànies”.David Serrat i Alfons Bayó, dins de la “Historia Natural dels Països Catalans.

- “Canvi climàtic i ambiental a la conca mediterrania. Situació actual i riscos per al futur”.

MedECC (Mediterranean Experts on Climate and environmental Change), Setembre 2020 - “Informe anual de la red de control costero 2018-2019”. Ajuntament d’Alacant.

- “Alicante a través de sus fuentes”, Rosa Mª Castells. (2009).Aguas de Alicante - “Historia de la ciudad de Alicante” ( 4 volums, 1990). Director; Francisco Moreno Sáez. Ajuntament d’Alacant - “Memoria de gestión sostenible 2020”. Ajuntament d’Alacant - “Tratado de Climatologia”, Antonio Gil Olcina i Jorge Olcina Cantos (2017). Publicacions de la Universitat d’Alacant.

Pàgines web: Sense aquests pàgines, i moltes més, el treball no hagués estat possible però vull ressaltar la pàgina web de la Generalitat Valenciana que mostra en primer lloc per la seua capacitat visual de fer comprendre els riscos i els impactes que sense dubte van a tenir en un futur no molt llunyà l’esclafament de la mediterrània i el segur augment del nivell de les seues aigües. En ella tenim la possibilitat de triar entre els possibles escenaris, des dels més optimistes fins els més catastròfics... i veure com es preveu que les nostres costes i les nostres platges poden canviar i en el cas de les platges arribar a desaparèixer... https://idevapi.gva.es/visors/adapta-costes/ https://www.aguasdealicante.es › el-museo-de-aguas-de-aguas-de-alicante... https://alicantepedia.com/empresas/aguas-de-alicante https://agroambient.gva.es/documents/163005665/164524980/ALICANTE+Ciclo+Urbano+del+Agua+18-7-2017. https://www.alicanteturismo.com/ca/museu-daigues-dalacant-i-pous-de-garrigos/ https://cvc.cervantes.es/artes/fotografia/martinez_sanz/galeria_lugares.htm http://www.aemet.es/ca/portada http://www.alicantevivo.org/ http://www.alicantevivo.org/2007/08/alicante-en-el-recuerdo-los-balnearios_23.html https://www.alicante.es/es/contenidos/buscador-colecciones-fotograficas-del-archivo-municipal https://www.absolutalicante.com/imagenes-de-alicante-antiguo/ https://www.miteco.gob.es/es/cop25/memoriacierrecop25_tcm30-511435.pdf http://www2.elo.utfsm.cl/~elo383/apuntes/InformeKioto.pdf https://unfccc.int/sites/default/files/spanish_paris_agreement.pdf https://www.alicanteturismo.com/ca/parcs-i-jardins-alacant/ https://arcarafal.es/2020/12/29/guia-de-jardines-historicos-de-la-provincia-de-alicante/ https://www.montiboli.com/es/blog/playas-en-alicante-provincia/ https://www.alicanteturismo.com/mejores-playas/ https://alicantedirectorio.com/playas-calas-alicante/ https://www.informacion.es/alicante/2021/07/02/banderas-negras-verano-2021-provincia-54538817.html https://www.lasprovincias.es/comunitat/banderas-negras-contaminacion-playas-20200630135908-nt.html https://www.alicanteturismo.com/ca/platges-alacant-bandera-blava/ https://www.alicante.es/va/contenidos/platjes-amb-bandera-blava “http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/58039” Clima, sociedad, riesgos y ordenación del territorio – RUA (2016) “https://papiro.unizar.es/ojs/index.php/geographicalia/article/view/5084/4835” INUNDACIONES DE SEPTIEMBRE DE 2019 EN LA VEGA BAJA DEL SEGURA. LA OPORTUNIDAD DEL PLAN “VEGA RENHACE”, Jorge Olcina Cantos _85

Del penyal a l’Everest__ VICENTE TORROMÉ ALHAMBRA

Aquest 2021 es compleixen 30 anys de la primera ascensió a l’Everest per part de valencians.

En 1991, un grup de huit compatriotes de la terra van muntar l’expedició a l’Everest, i el van pujar, fet aquest res menyspreable perquè no sol ser habitual que la primera vegada que s’emprén una empresa com aquesta s’aconseguisca saldar-la amb èxit, però ells sí que ho van aconseguir. No obstant això, aquella expedició va ser molt important per moltes altres coses.

La més evident és l’inexorable pas del temps. Trenta anys són molts anys, i més si parlem d’alpinisme i escalada, en els quals la tècnica quant a material i tecnologia ha avançat tant.

86_

Ara tots portem roba de muntanya per al nostre dia a dia, i gràcies a alguns grans magatzems que tots tenim al cap i a les línies de viatges de baix preu amb avió, s’ha democratitzat la realització d’activitats esportives i de risc. Però en aquells dies les coses eren bastant diferents, com a mostra un botó. Em va comentar Joan Grifoll, el director tècnic de l’expedició, en una de les nostres xarrades de les quals nasqué el llibre “Everest 1991. L’última expedició clàssica” que en un viatge als Alps es va comprar una peça d’abrigar que no havia vist mai, però que calfava com cap, era un folre polar. Al setembre els membres del Centre Excursionista solien reunir-se per a comentar els viatges i les ascensions que havien fet a l’estiu, i aqueix any Joan va aparéixer amb el “folret”, i com no serien les bromes i bromes de la resta, el més suau era que s’assemblava a la bata de “guatiné” de la seua àvia, que el “folret” es va passar diversos anys guardat en un armari.

Perquè ens posem més en situació, per descomptat que no hi havia ni 5G, ni 4G ni cap G (com a molt s’escoltaria

Vista del Penyal d’Ifac _87

Botes de sola rígida dels anys 80

pel Camp Base algun que altre “Xe”) No hi havia Internet, ni per tant, tenien accés a les dades de meteorologia o de les condicions de la muntanya, de fet, per a calcular el dia d’atac al cim Juan Carlos Gómez, el cap d’expedició, i Joan Grifoll, el director tècnic, el que van fer va ser traure una estadística amb els dies en què havien fet cim les anteriors expedicions, unes poques fins hui, i així van decidir, abans de partir cap allí, que intentarien fer cim en els primers dies d’octubre. Això de comprovar el comunicat meteorològic per a veure quins dies hi havia una finestra de bon temps era ciència-ficció.

Per tant, ni què dir d’ordinadors portàtils, ni mòbils. Per a comunicar-se portaven un telèfon via satèl·lit que ocupava tota una taula de mig metre per un metre, i que comptava amb la seua pròpia tenda de campanya, i que els va proporcionar... “Canal 9”( la primera televisió pública de la Comunitat Valenciana ), “a punt” ni estava en projecte, ni se li esperava.

En tota Espanya estàvem expectants davant el que anava a esdevenir un any després: “la Expo” de Sevilla i les Olimpíades. Encara ens durava l’eufòria d’haver entrat, només 5 anys abans a la Unió Europea, llavors la CEE, i estàvem ansiosos per tindre una moneda única, els ECUS... ( Moneda de compte europea abans de la moneda real que acabaria amb el nom d’Euro ).

Conclusió: hui dia, qualsevol de nosaltres pot eixir a la muntanya sabent quin temps farà al minut. Portem roba tècnica que no pesa res i que ens protegirà de fred, de l’aire i de la pluja, sense restar-nos seguretat. Portem peus de gat que ja no fan mal, botes que s’agafen a la roca com a peus de gat, arnesos que si te’ls pots posar del revés i no passa res. Per sort la pràctica de l’alpinisme i de l’escalada s’ha popularitzat, i està a l’abast de tots.

Però, com tot en aquesta vida, aquesta moneda també té la seua creu, que en aquest cas és la gran quantitat de persones que ixen a la muntanya sense formació, sense experiència prèvia i sense conéixer els riscos que comporta endinsar-se en un mitjà que no controlen ni les circumstàncies que envolten a la muntanya.

Tot el contrari que els nostres compatriotes, els primers valencians que van pujar al sostre del món. I és que aquest èxit en bona part es deu al fet que els sis muntanyencs que van ser per allí, Moisés García, Coc Pérez, Javier Botella, Joan Grifoll, Juan Carlos Gómez i Rafa Vidaurre, s’havien criat i havien fet els seus primers passos com a alpinistes entre les muntanyes valencianes i alacantines, com el Puig Campana o el Penyal d’Ifach.

88_

Quan els vaig dir a Joan Grifoll, que ja ha eixit abans, i a Rafa Vidaurre, un dels dos valencians que van fer cim, que m’havien demanat que escriguera un article pel llibret de la Foguera de la Goteta-Bon Repós relacionada

Xaqueta polar dels primers anys

amb l’ascensió, van estar encantats d’ajudar-me, encara que jo amb això ja comptava, per això li ho vaig dir, perquè des que vaig escriure el llibre de l’ascensió que sé de la seua generositat.

Els dos em van enviar el que per a ells han suposat les muntanyes alacantines, i com aqueixos primers passos van ser l’inici del camí al sostre del món.

En estar escrit en primera persona resulta tan gràfic i està tan ben explicat que he decidit incloure els textos tal qual. Només m’he permés fer alguns aclariments que estaran en cursiva, ja que m’imagine que no tothom que ho vaja a llegir té per què estar tan avesat en els temes alpins. Espere que ho gaudiu com ho he gaudit jo.

Rafael Vidaurre, primer escalador valencià a pujar un vuit mil, el “Nanga Parbat”, i primer valencià a pujar a l’Everest: “Jo vaig començar a escalar de debò l’any 1975, a 23 anys. No vaig començar abans per falta de diners, ja que estava estudiant i la meua economia a penes em donava per a cobrir despeses de “manteniment”. El primer que vaig fer va ser fer-me soci del Centre Excursionista, on vaig trobar informació i companys per a escalar. Prompte, un tal Nando, que era bon escalador, ens va proposar a Dionisio i a mi anar a escalar al Penyal d’Ifac. Jo llavors era un passerell al qual li faltava experiència i li sobrava il·lusió i coratge. En el Penyal, llavors, només hi havia tres vies d’escalada ( hui hi ha 43 resgistrades com “oficials” que indicarem al final... ), dues per la cara nord, la Pany i una variant a aquesta, anomenada “Diedre botella”, i una per la cara sud, anomenada “Via dels Valencians”.

El penyal d’Ifac era per als muntanyencs valencians una fita, un referent, un pic on mesurar-se. La seua figura, emergint sobre la mar exercia una atracció irresistible per a aquells que aspiraven a alguna cosa en el món de la muntanya. Si escalaves la Pany i la Valencians, havies superat l’examen, per dir-ho així. La seua altitud és modesta, 330 metres, però les seues parets verticals, i fins i tot extraplomades, ho fan únic.

Tornem a la primera vegada que vaig escalar el Penyal. El normal era plantejar-se l’activitat eixint de València el divendres, després de treballar, disposant així de dissabte i diumenge per a l’escalada. Llavors no hi havia autopista i es tardava unes tres hores a arribar a Calp. Llavors dormíem a l’Hotel de les Mil i una Estreles” (*) , que era gratis per als muntanyencs.

Es tractava d’una construcció inacabada (només tenia els forjats) que pretenia ser un hotel, situada en el vessant nord de la muntanya. Com mancava de llicència, cosa habitual en aquells temps, va ser paralitzada. Afortunada-

_89

Cimera de l’Everest

90_ Cara sud-est del penyal d’Ifac

Imatge de l’Everest

_91

Expedició valenciana a l’Everest 1991

L’hotel de les mil i una estreles, (Ifac Palace Hotel) abans del seu enderroc l’any 1987

ment el Penyal d’Ifac va ser declarat Parc Natural el 17 de gener del 1987 i l’estructura va ser demolida. Hui no queda ni rastre. El dissabte afrontem la via Pany. Nando, en observar les meues ànsies, em va deixar fer algun dels llargs de primer, amb el que l’examen l’estava aprovant amb nota. Dionisio preferia anar de segon, ja que no se sentia capacitat per a obrir. La via estava bastant equipada amb claus, només calia col·locar les cordes en alguns ponts de roca.

El primer examen estava aprovat, ara quedava l’os dur, la “Valencians”. La “Pany” era de grau IV superior, però la “Valencians” deien que tenia un pas de sisé grau (hui la guia del Penyal el gradua de V+). Nando ens va guiar els primers llargs i quan va arribar al pas clau em va preguntar, t’atreveixes a donar-lo? A mi se’m van posar els ulls com a plats, puix clar que m’atrevia. Reconec que les vaig passar molt “fotudes”, però ho vaig traure, amb el que em vaig guanyar el reconeixement de Nando i el d’una altra gent del club, perquè llavors érem pocs els que escalàvem i tot se sabia, la veritat i la falsedat, que fantasmes sempre hi ha hagut.

Després del Penyal van vindre altres escalades a Montanejos i sobretot al Puig Campana i en el Ponch, tots dos igualment a les comarques alacantines. Jo no parava d’escalar a les nostres muntanyes pròximes, fent de tant en tant alguna escapada als Pirineus.

92_

Aqueix mateix any de 1975, un tal Miguel Gómez (ja era un mite a València per la seua ascensió a la cara sud de l’Aconcagua) encordat amb Víctor Cano, van gosar obrir una altra via al Penyal per la paredassa vertical de 300 metres de la paret sud, a la dreta de la via “Valencians”. Jo em vaig assabentar perquè el periòdic Llevant va publicar una crònica que va escriure Miguel Gómez. La via era d’extrema dificultat i per a mi eren paraules majors. De fet, va haver-hi diversos intents de repetir-la sense èxit. Així les coses, l’any 1976, Sento Lillo i jo ens vam dir que si no ho intentàvem uns altres se’ns anaven a avançar. Quan comentem als amics que ens proposàvem repetir la “Miguel Gómez”, va haver-hi diversos que no van voler perdre’s l’espectacle des de la base. Entre ells estaven Julio Muñoz i Dolores, la que més tard seria la meua dona. Iniciem l’escalada a primera hora, però la marxa era més lenta de l’esperat, ja que la via calia anar equipant-la amb claus (llavors no hi havia empotradors). No havíem arribat a la meitat de la paret, quan la vesprada estava arribant a la seua fi, així és que ens vam disposar a passar la nit el més còmode que vam poder. Fred no feia, és el que té el clima alacantí, per la qual cosa la nit va ser bastant agradable.

L’endemà teníem molta tàpia per davant i sabíem que les dificultats majors estaven en la segona meitat de la paret.

Però la nostra determinació era eixir per dalt costara el que costara. Al final de la vesprada d’aquest segon dia estàvem fent els últims passos de la via. A dalt ens esperaven els amics per a abraçar-nos, mai oblidaré aquell moment.

Jo sempre he dit que per a escalar un “vuit mil” la preparació comença molt abans. A la nostra comunitat , el que tenim a prop són muntanyes modestes amb parets verticals, així és que aqueix era el nostre terreny de joc. L’entre-

Ifac Palace Hotel en el moment del seu enderroc

nament per a ascendir les altes muntanyes ha de comprendre el cos i la ment, a més del coneixement de la tècnica pròpia d’aquesta disciplina.

L’entrenament del cos s’aconsegueix de múltiples maneres, ja siga practicant la carrera a peu o pujant i escalant muntanyes, tant a l’estiu com a l’hivern.

L’entrenament de la ment només s’aconsegueix enfrontant-se a reptes difícils, al límit de les nostres possibilitats.

D’aquí ve que l’escalada de dificultat en roca constituïsca un bon exercici per a la ment de cara poder superar altres objectius més ambiciosos en els massissos muntanyencs més alts de la Terra. (*) El que Rafa Vidraurre nomena irònicament “Hotel de les mil i una estreles”, nom que li donaven els escaladors i excursionistes que s’acostaven pel Penyal d’Ifac per aquells temps era, en realitat, el que havia d’haver estat en la idea dels seus promotors i constructors, l’hotel més luxós de tota la costa alacantina. Amb unes vistes impressionants de la mar i el penyal en realitat s’havia d’anomenar “Ifach Palace Hotel” de l’arquitecte José Mas Capó , fou construït el 1957 i quedà inconclús fins el seu enderrocament pel mètode d’implosió amb 75 kg de Goma2 per l’exercit el 16 d’Octubre de 1987, ja declarat el Penyal Parc Natural des del 17 de gener del mateix any .

Joan Grifoll, cap tècnic de la primera expedició a un vuit mil de la nostra terra, i també el cap tècnic de la primera expedició a l’Everest de la Comunitat Valenciana: D’IFAC A l’EVEREST “O, com va dir Diemberger, entre zero i vuit mil metres” “Octubre de 1991: La neu esvara plàcidament pel sostre de la tenda, però com encara no sent a ningú pel camp base, seguiré una estona calentet dins del sac. Ahir va ser un dia de descans que cadascun va emprar la seua manera i d’ací a unes hores eixirem cap als campaments superiors, que ja tenim instal·lats i aprovisionats. En uns dies ens jugarem el tot pel tot, ja que a penes queden 5 o 6 dies per a aconseguir el cim, després, amb tota seguretat, vindrà el mal temps. L’Everest dona poques oportunitats, per això intentarem el cim amb un sol dia de descans, encara que les altres expedicions es prendran tres o quatre.

I la veritat és que molt no descansem, alguns el que volíem era més desconnectar que descansar. Juan Carlos va preguntar a tots què anaven a fer, uns volien bivaquejar prop del Pumori per a veure les estreles dormint sobre l’her-

_93

ba, uns altres van preferir quedar-se en el camp base a descansar i ordenar-se les coses, uns altres volien meditar i concentrar-se abans de la gran prova. “Soci, tu que faràs?” Em pregunte Juan Carlos. “Vull desconnectar, baixaré a Gorak Shep, al lodge’ de Nima, per a emborratxar-me i atracar-me a ous caiguts amb creïlles. I demà estic de tornada”.

Quan vaig deixar els últims trams de gel del Kumbu, ja de nit tancada, vaig parar a canviar la pila de la frontal i vaig veure una llum per darrere. Com ja tenia a prop la sendera de Gorak Shep i no hi havia perill de pèrdua, vaig esperar.

Quan arribava la llum, vaig sentir la veu de Juan Carlos: “Soci, el teu pla em semblava el millor, jo també vull desconnectar”. Hores després, després d’un munt de cerveses i atipats a ous caiguts, réiem amb Nima i la seua dona en la cuina del ‘lodge’, però quan van arribar els gotets de rakshi, ens va entrar la nostàlgia i entre els vapors de l’alcohol ens vam posar a recordar, era una bona manera de desconnectar: “Et recordes d’aquella vegada en la nord del Pollux, la nostra primera cara nord als Alps?” “I de l’Aresta Blanca del Piz Bernina, que ens va costar un vivaç en una clivella i sense sac de dormir, per fanfarrons?”. Entre riures i amb la mirada perduda, anàvem recordant les fites que ens havien portat fins a l’Everest: “I aquella vegada, en la “Valencians” del Penyal..., quina aventura?”

Poc després, dins del sac, en el dormitori del ‘lodge’, amb els ulls tancats i ennuvolat pels efluvis del rakshi, vaig veure la paret oest del Penyal d’Ifac davant de mi, blanca, immaculada, a la llum de la lluna i entre olors de romer i salnitre...

Juny de 1973: “Perquè mentre no enderroquen aquesta estructura d’hotel, ací es dorm bé”. Juan Carlos, Carmina i jo dormíem en aquell projecte d’hotel que afortunadament mai va arribar a acabar-se. Demà volem escalar la Via dels Valencians al Penyal i Rafa Cebrián ens va aconsellar que anàrem amb compte en les plaques, ja que la nostra experiència en escalada és escassa..., o molt escassa. El ‘soci’ i jo ens coneixem des de fa tres o quatre anys, però el que més hem fet ha sigut espeleologia. Però com ell es va enganxar a això de l’escalada abans que jo, demà portarà la veu cantant.

“Bé, doncs a veure com ho fem, perquè no sé molt bé com ens anem a encordar els tres amb una sola corda de 40 metres”. “No passa res, jo en un extrem, tu en l’altre i Carmina al mig. Farem llargs molt curts”. Els primers metres van ser molt fàcils, tot anava bé, però em semblava que anàvem molt a poc a poc si comparava el que portàvem escalat i el que quedava per dalt. Després d’una travessia en zig-zag, per una ‘quasi senda’ en plena paret, arribem al primer pas difícil, un tros de paret llavat en el qual no hi havia res on agafar-se, a la dreta, un sostre i a l’esquerra..., res. “ Tranqui, soci, porte estreps”. Signes de gran admiració: “ Caramba, amb aquests artefactes, s’en puja a qualsevol lloc”. Per fi deixem arrere aquell maleït pas en el qual quasi em desllorigue per a recollir els estreps, perquè penjar-se de la corda amb aquells arnesos de pit era realment temerari. I per fi: Les Plaques.

94_

Com només portàvem un martell, preferim no ficar claus si no era imprescindible, perquè allí no hi havia ni pedres per a intentar traure’ls i clar, el primer de corda havia de comptar sempre amb el martell i els claus per si sorgia algun imprevist greu, així que ens dediquem a buscar ponts de roca per a ficar les cordes, però realment la majoria de

Rafa Vidaurre

_95

les assegurances anaven sobre les mates de romer que creixien per allí i sobre algun tronc d’algun escanyolit pinet.

Per fi estem en la reunió intermèdia, un minúscul repeu allargat en la qual a penes cabem els tres i amuntegats, però el dolent és que ara queda un llarg ‘molt llarg’ fins a eixir de les plaques. “I com ho fem?” “No passa res, tu assegura’t a aqueix pinet amb aquesta corda. Puge jo, després Carmina i després, des de dalt, et tire la corda, et lligues i puges”. “Estàs segur, soci? Em quede ací, enmig de l’abisme, solo i sense corda, lligat a aqueix pi i vosaltres us aneu...?”

“Que sí, que sí, que segur que Gaston Rebuffat això ho ha fet un munt de vegades”.

Sense estar massa convençut i amb un cert buit en l’estómac (entre altres coses perquè no havíem menjat res), vaig veure allunyar-se al soci i a la poca estona li vaig sentir cridar: “Ja estic fora, puja Carmina, tot va bé”. El buit estomacal es va anar generalitzant a mesura que Carmina s’allunyava paret a dalt i a poc a poc es va anar transformant en una tremolor en tot el meu cos.

A l’estona: “Ja és ací Carmina. Ara et tire la corda i tot resolt, et lligues i puges”. “Vaaal”. Les primeres vegades, la corda s’enganxava en algun matoll i mai arribava fins mi, malgrat la terrible verticalitat de la placa (llavors així me’l semblava). “Soooociiiii, a veure si apuntes millor”. “Tranquil, canviaré la reunió de lloc per a posar-me en la vertical teua”. Tercer, quart, cinqué intent i jo enmig d’aquella paret, lligat a un romeret, sense poder pujar ni baixar i sense corda (encara que segurament no haguera sabut què fer amb ella).

Ara segur que arribaaaaa”. “Perquè si, mira a veure, perquè s’està fent de niiiiiit”. I..., miracle, l’extrem de la corda es quedà a només tres o quatre metres del meu repeu. “No passaaa reeeesss, la torne a tirar”. “Noooooo, pel que més vulgues, nooooo, em solte el segur i arribe fins ella”. “Ni se t’acudisca, sociiiiiii, no et solteeeesss”. “Val, val, però no te l’emportes, ja m’invente alguna cosa”. I així, a poc a poc, amb molta paciència vaig anar arrancant rametes del pinet, empalmant-les amb les cordes que portava i amb el cordó del tancament de la motxilla, fins a fabricar-me una espècie de vara amb la qual arribava a tocar la corda. “Glups! Si no l’enxampe ja, estic perdut. Està fosquejant”.

“Beeeeeé! Ara et lligues i puges. Veus com no era tan difícil”. “*Cabró!!! L’estat d’esgotament en el qual vaig arribar al cim del Penyal (més pels nervis que per l’esforç), em va impedir esplaiar-me amb el soci. Però ja me les pagarà................

96_

“Joan..., Joan, no t’alces? Pepe ja té el desdejuni preparat, estem tots a la tenda menjador i els xerpes ja estan a punt d’eixir. Desdejunem, fem les motxilles i eixim escapats, que cal arribar hui mateix al camp 2”. “Sí, sí, Coc, és que m’havia tornat a dormir. Com l’altra nit en Gorak Shep a penes vaig dormir... Em passe tota la nit recordant vells temps. Res, res ja vaig”.

L’Everest ens espera ací a dalt, no podem faltar a la cita....”

Segur que tots hem vist la pel·lícula “Everest”, o les imatges d’aquests últims anys amb les llargues cues per a fer cim a la muntanya més alta del món. Aqueix no és l’alpinisme que els nostres compatriotes valencians van practicar. Ja hem vist que ells van aprendre el que és el muntanyisme en els nostres cims. Ara els “clients”, que no alpinistes, després de pagar les seues bones desenes de milers d’euros tenen a dos xerpes, un davant i un altre darrere, que els porten l’aigua, les barretes energètiques i els enganxen a la corda fixa, ells només han de preocupar-se de posar un peu davant de l’altre.

La pel·lícula “Everest” relata una tragèdia que va ocórrer en 1996, el primer any que van començar a haver-hi aquest tipus d’expedicions comercials. Des de llavors, abans que arriben els primers turistes, els xerpes equipen la muntanya amb cordes fixes des del Camp Base, munten els camps d’altura, etcètera. Doncs bé, el títol de “Everest 1991. L’última expedició clàssica” precisament fa referència al fet que els nostres compatriotes valencians van ser els últims expedicionaris que van equipar la muntanya, van muntar tot l’equip de cordes i camps en la ruta d’ascensió, fins i tot indicant-los als xerpes com havien de fer el seu treball.

Sens dubte, l’haver-se-les vist complicades des de la seua joventut amb reptes en el Penyal d’Ifac o en el Puig Campana que van haver de solucionar per ells mateixos els va conferir el caràcter per a escometre amb èxit l’ascensió a la muntanya més alta del món.

Molts no ho entenen... no poden comprendre quin “profit” se li treu a “jugar-se la vida” per pujar a un cim al qual moltes voltes es pot arribar per un caminet fàcil i còmode. Ni tampoc passar grans penalitats i patiments de forma voluntària i “gratuïta” per arribar a cims mítics.

Jo no sabria explicar-lo... afany de superació... de sacrifici... una cerca interior dels teus límits... el que sí que sé és que no canviaria mai per res del món la sensació de plenitud al fer cim... qui no l’ha sentida no sap de qué estic parlant i qui l’ha sentida sap que és una droga potentíssima de la qual mai... , però mai, pots desfer-te...

P.D. Ací vos deixe com a informació i curiositat el llistat de totes les noves vies obertes al Penyal d’Ifac des de llavors per innumerables companys i companyes de muntanya que senten l’aventura i el risc com a part del seu ADN. Per cert, recordeu que en la cara nord les aus, i la seua nidificació, estan protegida d’abril a juny, ambdós inclosos, i per tant hem de deixar-les tranquil·les i intentar altres vies sense nius.

_97

98_

VIES D’ESCALADA DEL PENYAL D’IFAC

1. VERD MARAGDA 120 m, 6a+ Via interessant que comença per la característica cova situada uns metres abans d'arribar al túnel. Hi destaca el segon llarg, actualment equipat amb químics. A la resta de la ruta hem de col·locar algunes peces d'autoprotecció.

2. VAMPIR 120 m, 6c+ Itinerari molt tècnic que discorre en tot moment per plaques. L'escàs nombre de repeticions que rep en l'actualitat, permet que cresca molsa a la paret, fet que dificulta encara més la progressió. La ruta està equipada a l'estil de l'època, amb espits i claus, bastant deteriorats actualment.

3. ASSIGNATURA PENDENT 120 m, 6b De característiques semblants a l'anterior però un poc més senzilla. Equipament antic.

4. SIMFONIA DE LES GAVINES 160 m, 6b/A2 Itinerari per a cordades tot terreny, un poc difícil de seguir a la part superior, on apareixen algunes variants.

5. MATAS-LOZANO 180 m, 6a/A1 Bonica ruta obra de la magnífica cordada murciana que li dona nom. El traçat lògic enllaça diedres i fissures de manera elegant. Destaquen per la seua bellesa el diedre del segon llarg i la vertical fissura del cinqué. Recomanable.

6. ROXY 180 m, 6b Possiblement la més bella i repetida de les rutes que solquen la cara nord. Aquest itinerari connecta els millors llargs de les rutes Matas-Lozano i Diedre Botella amb l'últim llarg de la Directa Murciana. Per a això es van obrir dues tirades amb dificultat al voltant del 6b. El resultat va ser un itinerari bellíssim i original. La ruta ascendeix per diedres, plaques i fissures de bona roca. Indispensable.

7. PANY 240 m, 4+ La primera de les vies d'escalada obertes al Penyal d'Ifac i la que menys dificultat té. Aquesta ruta, molt herbosa al principi, va guanyant verticalitat i ambient, oferint llargs molt bells en els trams finals. Bastant repetida.

8. PELL DE TALC 240 m, 5+ Ruta interessant, un poc més complicada que la via Pany però que no supera en cap llarg el grau 5. El traçat als trams finals és un poc difús.

9. TROPICAL GANGSTER 240 m, 6b Ruta interessant encara que poc mantinguda. Destaca el tercer llarg per la dificultat.

10. PERE CABRERA 250 m, 5+/A1 Té un començament evident i molt atractiu. Per contra, la resta de la via és molt herbosa i un poc descomposta.

11. POTÈNCIA PERRUQUERA 160 m, 6c+/A1 Magnífica ruta sobre roca de gran qualitat. Els passos més delicats es troben equipats amb parabolts, però hem de fer bon ús del material flotant en la major part de la via. El descens es realitza en ràpel per la mateixa ruta. Molt recomanable.

_99

12. COP BAIX 165 m, 6b+/A3 Ruta moderna amb llargs de gran bellesa, tant d'escalada artificial com en lliure. El traçat recorre en diagonal el contrafort oest del penyal. Al principi del segon llarg la via reserva un pas, bastant exposat, que actua com a repel·lent de moltes cordades. Molt bona ruta, reservada a cordades competents.

13. EL PRESENT FUGISSER ÉS TÈNUE I ÉS ETERN, NO ESPERES CAP ALTRE CEL NI INFERN 220 m, 5a/A3+ Ruta moderna, espectacular i treballosa. El recorregut passa per una zona aparentment inexpugnable, superant 3 sostres amb passos d'ungla, per a la qual cosa hem de fer verdaderes acrobàcies sobre els estreps. Reservada als amants de l'escalada artificial.

14. VIATGER DEL VENT 220 m, 6b/A3 Itinerari modern amb llargs d'escalada lliure i "artificial sense treva" segons els oberturistes. Ruta amb molt d'ambient que travessa els compactes murs del contrafort oest amb ajuda de rivets casolans. És recomanable evitar els dies amb vent de llevant.

15. SAME 250 m, 6b+ Recorregut evident que combina escalada sobre diedres i fissures. La ximeneia de la secció superior s'ha convertit en un dels llargs més característics i representatius del Penyal d'Ifac. Imprescindible.

16. VALENCIANS 230 m, 5+ Itinerari històric que s'ha convertit en la ruta més repetida del Penyal. Molt estètica en els trams finals. El pas de nombroses cordades ha deixat alguns trams molt polits. Aquest és el cas del diedre del tercer llarg, graduat en el seu moment de 5 grau i que ara representa un veritable repte per a l'escalada lliure.

17. POLS MÀGIQUES 230 m, 6b Itinerari elegant que recorre el marcat sistema de diedres que forma el contrafort oest amb la cara sud. Igual que en la ruta anterior, el pas de gran nombre de cordades ha polit la roca, deixant alguns passos molt esvarosos. Molt recomanable.

18. VIRGINIA DÍEZ 110 m, 6b+ Itinerari esportiu que sorgeix del diedre superior de Pols Màgiques. Recomanable.

19. PILAR LÓPEZ DE SANCHO 165 m, 6c Aquest itinerari que s'inicia al repeu de la Valencians és la millor opció d'escalada esportiva en aquesta part de la paret. Hi ha una alternativa a l'últim llarg, eixint de la reunió cap a l'esquerra a través d'un mur desplomat amb bones arestes: Pilar López de Sancho, 7b (R. de Valera i M. Cebrián). Molt recomanable.

20. PIRATES 150 m, 5 Interessant itinerari, un poc més difícil que Valencians, que enllaça una sèrie de diedres fins a l'eixida del Diedre U.B.S.A. 21. ELS MISERABLES 140 m, 6c+ Itinerari esportiu amb passos de placa sobre roca bona.

100_

22. COSTA BLANCA 250 m, 6c+ Preciosa ruta de caràcter esportiu que escala un característic gendarme, xafant alguns llargs de la ruta Esperó Manfred.

El tram final creua la travessia del Diedre U.B.S.A. per a endinsar-se en un espectacular afonament de 6c+. El gran nombre de repeticions que suporta està afectant la qualitat de la roca, cada vegada més polida. Imprescindible.

23. P.P. ECOLÒGIC 250 m, 6c+/A0 Una dels ultimes vies esportives equipades al Penyal. Llargs molt bons i roca de qualitat. Un joc d'encastadors pot ser útil a la fissura de l'últim llarg, equipada amb "alegria".

24. DIEDRE U.B.S.A. 250 m, 6a La gran clàssica de la cara sud. Recorregut evident que evita els afonaments finals gràcies a un ràpel pendular.

Recentment es van afegir parabolts al vetust equipament original, augmentant considerablement la seguretat d'esta ruta pionera. La qualitat de la roca també s'ha vist afectada pel pas del temps i de centenars d'escaladors.

Imprescindible.

25. NAVEGANT 250 m, 7a La primera de les rutes equipades des de dalt i un autèntic referent de l'escalada esportiva en el Penyal. Escalada molt variada amb passos de diedre, afonament, placa, "creïlles", etc. L'últim llarg comença amb uns passos molt delicats que podrem superar en A0. Hi ha una alternativa d'eixida un poc més dura (7b), denominada Derbi Variant i que consisteix a prendre una magnífica fissura amb tendència a la dreta. Imprescindible!

26. LA GAVINA 250 m, 6a/A3 Itinerari d'aventura que compta amb molt poques repeticions, oberta al mes pur estil del seu creador. Roca de qualitat a excepció del segon llarg. Els tirades superiors son molt espectaculars. Encara conserva l'equipament original, merament decoratiu, a excepció d'alguna va reunir equipada amb parabolt. Recomanable per a experts en l'escalada peñonera.

27. TRONC PIRATES 250 m, 6b/A3+ Ruta d'artificial sense treva que es troba entre les més exigents de la Comunitat Valenciana. Haurem de preveure un bivac en la gran cova.

28. SYLDAVIA 250 m, 6b+/A3 Itinerari bell i exigent. La primera mitat de la ruta discorre sobre placa, per mitjà d'una escalada artificial treballosa i compromesa, mentre que els trams finals, menys exigents, ofereixen una escalada sobre afonaments, atlètica i amb molt d'ambient.

29. LA MANUEL 250 m, 6b/A1 Recorregut penyaner al 100%. Traçat molt intel·ligent i estètic. En els 3 primers llargs, amb alguns passos obligats, la roca sol estar patinosa pel que serà recomanable estar habituat a este tipus d'escalada si volem gaudir de l'itinerari. Molt recomanable.

30. LÍNEA MÀGICA 220 m, 6c/A1 Bonica ruta esportiva que aprofita el llarg d'artificial de Gómez-Canós per a superar l'afonament del segon llarg..

31. GÓMEZ-CANO 250 m, 6a+/A1 Possiblement la més coneguda de les rutes del Penyal. Una verdadera clàssica. La bellesa del traçat unit a una dificultat que podríem classificar com mitjana, la fan molt interessant a cordades de tots els nivells. Escalada molt variada amb llargs sobre diedres, plaques, ximeneies i afonaments. El pas de gran nombre de cordades ha tingut un efecte perniciós sobre esta roca marmòria. Açò, unit a l'ambient marí, li atorga als primers llargs un tacte humit i esvarós que anirà desapareixent amb l'altura. Molt recomanable. _101

32. ANGLADA GALLEGO 300 m, 6c Bonic recorregut que concentra la dificultat en els 3 primers llargs. Interessant.

33. ELS DILLUNS AL SOL 300 m, 7a Itinerari modern que es recolza en alguns llargs de l'oblidada Directa Manfred per a aconseguir un recorregut espectacular. Equipada amb parabolt allí on el material flotant és inútil. És recomanable conèixer bé les rutes d'esta zona per a no "embarcar-nos". Molt recomanable.

34. ESPAI LLIURE 310 m, 6b/A3 Ruta magnífica que compta amb poquíssimes repeticions. Tots i cada uns dels seus llargs són intensos i de gran bellesa.

L'escalada d'esta ruta en l'actualitat exigeix un cert compromís, ja que l'equipament, molt afectat per la corrosió, és purament testimonial. De moment és recomanable escalar el primer llarg per Directa Russa. L'últim llarg reserva una sorpresa, amagada pel singular oberturista de la ruta. Si es restaurara podria ser la millor ruta del Penyal.

35. DIRECTA RUSSA 310 m, 6b/A3 Itinerari audaç, durant molts anys considerat un dels més difícils d'Espanya. Només el seu nom provocava eriçons a alguns (entre els que m'incloc). Hui en dia el mite ha sigut superat en part i compte ja amb gran nombre de repeticions; això sí, evitant el 4t llarg, que creua el sostre de la Fragata amb ajuda de claus i tacs de fusta hui en dia inservibles.

36. SUPERDIRECTA 350 m, 6c/A2+ Esta ruta podria definir el concepte de "penyaner". Amb llargs molt acrobàtics sobre roca amb formes capritxoses i de vegades quelcom dubtosa, és considerada per molts assidus com la millor ruta de la paret. El seu traçat més o menys rectilini és una cosa realment inusual en el Penyal. La ruta ha sigut recentment restaurada amb parabolts, instal·lats allí on els oberturistes van deixar algun segur. A pesar de tot continua sent un verdader repte. L'últim llarg ha sigut escalat en lliure (6c), per al que haurem de mantindre el cap fred i per descomptat... No mirar cap avall! Imprescindible per als bons coneixedors del Penyal.

102_

37.REVELACIÓ 350 m, 6b+/A2 Al meu parer, una de les obres mestres dels germans Gallec. El seu traçat intel·ligent, la qualitat de la roca i el magnífic ambient la converteixen en una de les més belles rutes del sector. A pesar que en el croquis original esta ruta podia parèixer fàcil (A1/V), va suposar un verdader repte per a la major part de les cordades, rebent molt poques repeticions fins ben entrada la dècada dels 90. Gran part del caràcter aventurer d'este itinerari li va ser arrabassat després del seu últim equipament, en el que es van afegir expansius en els trams especialment compromesos.

Una de les rutes del Penyal d’Ifac

38. EL NAS 350 m, 5+/A2+ Traçat impressionant que ataca el magnífic esperó desplomat amb l'ajuda de nombrosos burins. Impressionant pel seu ambient vertiginós i per les excitants transicions articial-lliure. La magnífica restauració realitzada recentment li ha tornat la bellesa original.

39. HERBES MÀGIQUES 350 m, 6b/A2 Ruta que va marcar un abans i un després en el que a l'escalada en el Penyal es refereix. El seu reequipament amb parabolt li ha tornat el prestigi que antany va tindre. El llarg d'artificial que creua la gran volta final és un dels més característics i fotogènics del Penyal. Hi ha una curta variant d'eixida denominada Variant Voayante que ascendeix directament des del ràpel del penúltim llarg. Esta eixida, sense encadenar en lliure de moment, es troba equipada amb parabolts i ofereix una escalada molt atlètica en un ambient vertiginós.

40. A L’INFIERN AMB EL DIMONI 350 m, 6b/A4 Ruta d'artificial extrem amb gran nombre de passos sobre ploms en els primers llargs. Tan sols l'aspecte del seu primer llarg, graduat de A4, aconsegueix eriçar els pèls a més de u. Preveure un bivac.

41. NOVA DIMENSIÓ 350 m, 7b Recorregut esportiu, espectacular i exigent. El penúltim llarg es compte entre els més espectaculars del Penyal.

Comparteix 2 llargs amb Herbes Màgiques en els que pot ser útil un joc de fisurers. El primer llarg pot ser un verdader escull si li ataquem en gelat. Molt recomanable.

42. TEMPS NOUS, TEMPS S SALVATGES 350 m, 6c/A4 Una de les rutes més compromeses de la Comunitat Valenciana amb nombroses i agòniques transicions artificial-lliure. No es coneix repetició.

43. SENSE PERMÍS D’OBRES 450 m, 7a/A0 Itinerari esportiu de recent equipament que suposa el recorregut més llarg del Penyal d'Ifac. La ruta aprofita alguns dels llargs de la via Toni Bastides per a eixir per la volta d'Herbes Màgiques. Molt recomanable.

I a partir d’ací solament ens queda gaudir de les nostres muntanyes i el nostre entorn...

_103

DEL BLAU INFINIT__

104_

JUANA FRANCÉS, EN PORTADA ALBERT POVEDA GADEA

CELEBRAR LA VIDA A MAITE PASTOR PÉREZ, IN MEMÒRIAM

UNA ACCIÓ PER A LA CONSCIENCIACIÓ PROJECTE FOGUERA INNOVADORA 2022

_105

Juana Francés, en portada__ ALBERT POVEDA GADEA

En la immensitat del blau del fons de la mar, reflectida en la portada del llibret, destaquen només uns punts de color emmarcats en unes circumferències. Juana Francés s'ha colat en la nostra portada.

I aquesta excusa estètica és perfecta per a dedicar-li a aquesta pintora alacantina unes línies, acostant-la a un públic que potser no coneix de la seua existència i de la seua obra. És per això aquesta modesta aportació un homenatge a una pintora d'avantguarda nascuda a Alacant.

106_

Juana Francés, nascuda en 1924, segons publica el Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA) és una de les artistes més contundents de la trajectòria plàstica espanyola del segle XX. Membre fundador del grup El Paso i l'única dona que va formar part d'aquest, va anar sempre una creadora de fort caràcter i extrema sensibilitat però no sempre reconeguda.

_107

Juana Francés amb la sèrie “Fons submarí”

De fama internacional, les seues obres van ser exposades a Londres, Venècia i Nova York com una de les artistes espanyoles d'avantguarda més importants del segle XX. Com a cofundadora del Grup El Paso, creat en 1957, va participar de la configuració i definició de l'avantguarda espanyola de postguerra. Les seues obres destaquen dins del corrent informalista amb una pintura matèrica molt radical i expressiva, encara que mai va deixar d'explorar altres camins pictòrics d'expressió avançant-se a la nova figuració amb obres impregnades de crítica social.

Inicia els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid i viatja més tard a París amb una beca del govern francés on acaba la seua formació. En els anys 1954, 1960 i 1964 representa a Espanya en la Biennal de Venècia.

En 1956 coneix a l'escultor Pablo Serrano amb el qual des de llavors conviu i amb el qual més tard contraurà matrimoni. En 1957 funda al costat de Pablo Serrano, Antonio Saura i Manolo Millares, entre altres, el Grup El Paso, sent l'única dona del col·lectiu i per tant un cas paradigmàtic en l'art contemporani espanyol d'avantguarda dominat quasi en exclusiva per homes.

En 1960 forma part de l'exposició “Before Picasso, after Miró” en el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York; en 1961 en el Palais de Beaux-Arts de Brussel·les, i en 1962 en la Tate Gallery de Londres en l'exposició titulada Modern Spanish Painting. Aquestes dades evidencien que és pràcticament l'única artista espanyola que exposa a l'estranger en aqueix període.

Navega indistintament entre l'abstracció i la figuració, entenent-se tots dos conceptes no de manera antitètica sinó complementària, i com a opcions diferenciades de plantejaments que tenen molt en comú. Perquè «l'abstracció i la figuració, en si mateixes no comporten una tendència, una idea, ni una actitud, sinó un mitjà, un vehicle, i una manera de desenvolupar una tendència». Així en cada etapa, s'acostaria al llenguatge que més li satisfera per a materialitzar els seus interessos i idees.

108_

La seua obra s'ha exposat pels museus més importants d'Amèrica i Europa com el Museu d'Art Modern de la Vila de Paris, la Fundació Calouste Gulbenkian de Lisboa, la Brown University de Providence, Rhode Island, la Tate Gallery de Londres o el Museu Guggenheim de Nova York. La col·lecció d'Amos Cahan posseeix en el seu catàleg una de les seues obres.

Juana Francés, al seu taller _109

Dalt. “Sin Título. Homenaje a Juan Gris”, sèrie “Tierra y Materia”. 1963.

Tècnica oli, terra i elements adossats sobre llenç. MACA

110_

Dreta. “El hombre y la noche 1”, sèrie “Tierra y Materia”. 1960.

Tècnia oli i terra sobre llenç. MACA Pàgina dreta dalt. “Hombre con gafas”, Cajas, sense data circa 1973.

Tècnica Oli i elements adossats sobre llenç en armadura de fusta. MACA Pàgina dreta baix. “Incomunicado”, Cajas, 1966.

Tècnica Oli i elements adossats sobre llenç. MACA

_111

112_

Dreta. “Sense títol. Fondo submarino”, 1985 Tècnica Gouache sobre paper pegat a taula. MACA Dalt. “Bodegón” , 1950-1951 Tècnica: Llapis de color, aquarel·la i aigualida sobre paper, Museu d’Art Contemporani Reina Sofia

Es queixa, i amb raó, Laura Fernández Orgaz, historiadora de l'art en el seu article per a la UNED “Sobre Juana Francés” de l'escassa projecció i visibilitat de l'artista dins de la seua participació en el grup El Paso, i en el panorama artístic espanyol de l'època, i responsabilitza d'això al fet de ser dona. “[…]M'agradaria posar de manifest una qüestió més que evident: l'escassa visibilitat de Juana Francés com a artista.

M'atreviria a afirmar que Juana Francés és, sens dubte, un dels membres menys coneguts del grup El Paso, i segurament, un dels menys exposats. Aquest és un fet que encara hui es pot constatar. El 27 de maig del 2004, en un periòdic de tirada nacional es fa referència a una exposició del grup El Paso realitzada en una galeria de Madrid, el periodista cita en la seua crònica a tots els seus fundadors i omet —per oblit?, per desconeixement?— el nom de l'única dona que al costat de la resta d'artistes va contribuir a la creació del grup. La meua sorpresa no acaba ací quan en consultar diferents fonts sobre El Paso, el nom de Juana Francés figura rigorosament en els textos, però no la seua imatge. Desconec els motius però sorprén que enfront de nombroses fotos de grup dels seus companys inicials, la imatge de Juana fotografiada al costat de la resta d'artistes que en 1957 es van agrupar per a crear El Paso, és molt escassa.

El nombre d'exposicions que Juana Francés va dur a terme en vida o després de la seua mort tampoc milloren el panorama. La seua projecció exterior en temps del Paso durant els anys de la política cultural de promoció internacional que González Robles va realitzar amb aquests i altres artistes del moment, encara que fecunda, li posen en clar desavantatge enfront de la resta dels seus companys. […] Desafortunadament la tènue visibilitat de Juana Francés poc canvia quan mor en 1990. S'han realitzat molt poques exposicions individuals sobre la seua obra des de llavors, encara que sí ha sigut present en algunes col·lectives. Aquesta dada es constata en la «queixa» que Arcadio Blasco manifesta en el catàleg de l'exposició homenatge a Juana Francés que ell mateix va comissariar en 1995, a Alacant. En el text de presentació, Blasco es lamenta de la impossibilitat d'haver organitzat la gran exposició que Juana es mereixia, major i més completa de la que finalment es va fer en Alacant. De les seues paraules es dedueix una lamentable falta d'interés per part de les institucions davant l'obra de Juana Francés.”

Orgaz fa un recorregut per la seua obra en la publicació anteriorment esmentada que sembla interessant destacar per a aprofundir una mica millor en les seues creacions.

_113

Esquerra. “Maternidad”, 1952 Tècnica Oli sobre llenç. Museu d’Art Contemporani Reina Sofia Dreta. “Sense títol. Fondo submarino” , 1985 Tècnica Gouache sobre paper pegat a taula., MACA

“Si calguera definir de manera breu l'obra de Juana Francés, dues són les paraules que, al meu entendre, podrien utilitzar-se: cerca constant i versatilitat. Una vegada que Juana Francés es decanta per la vocació artística, practicaria, des dels seus inicis professionals, una exploració incansable que li portaria al llarg de la seua carrera a deambular per diferents llenguatges, materials, assumptes o gèneres. La figuració, l'abstracció, la matèria, el color, el paisatge, o l'ésser humà van ser alguns dels aspectes que van interessar a l'artista i que van donar lloc, en diferents moments creatius, a una obra diversa, intensa, i sobretot, molt coherent. Com que «la neutralitat de les imatges artístiques no existeix , al meu entendre, en estudiar l'obra i la vida de Juana Francés es detecta una contínua reivindicació per ser ella mateixa, per autoafermar-se com a artista, per trobar a través del seu art un espai com a persona, i un buit com a artista enfront dels altres. Davant la posició vulnerable que li va tocar viure com a dona artista, Juana reacciona de manera visceral i fa gala d'una forta personalitat artística a l'hora de crear estils propis.

Encara que part de l'obra de Juana Francés és contemporània a la irrupció del moviment feminista i a les experiències d'una sèrie de dones artistes que lluiten per la seua justa visibilitat i els seus drets, el seu art no sembla adscriure's a cap d'aquests postulats. No obstant això, en alguns períodes creatius, les seues obres revelen una postura crítica que arremet de manera simbòlica contra uns certs aspectes del sistema social imperant. Em referisc en concret al treball que desenvolupa a partir de 1963 en la sèrie “L'home i la ciutat” i altres sèries posteriors.

La primera etapa de l'obra de Juana Francés entre 1950 i 1953 es caracteritza per la presència d'una figuració hieràtica geometritzant, amb temes de tall molt tradicional. Posteriorment, en 1956 comença a experimentar amb l'abstracció. En 1957 després de la fundació del Paso, comença una etapa adscrita a l'informalisme matèric. Ja en els primers seixanta, s'insinua en la seua obra una gradual volta a la figuració que desemboca més endavant en la sèrie “L'home i la ciutat”, moment de crítica, i pessimisme existencial. Aquest tipus d'assumpte evolucionaria posteriorment en la sèrie “Torres-Participación” i més tard en la sèrie “Estructures”, fins a 1979. A partir de la dècada dels huitanta retorna a una abstracció de gran lirisme, plena de color i vitalitat, amb referències a paisatges, fons submarins, cometes, etc.

Un aspecte rellevant a destacar en aquesta trajectòria són els períodes de transició entre una etapa i una altra que denoten rastrejos, presa de decisions i que anuncien els canvis que després es desenvoluparan en diferents sèries.”

114_

Com veiem l'obra de Francés és una obra vitalista, que transita al llarg del temps per diversos estils, en alguns d'ells apareixen tonalitats fosques per a representar l'amenaça d'un futur incert on el progrés pot acabar amb l'home; però són les seues pintures dels anys 80, aquelles que pertanyen a la col·lecció “Fons submarí” les que ens van fer fixar-nos en la seua obra per a incloure-la a aquest llibret.

Una recreació pròpia de la seua idea del fons de la mar, representada en quadres d'abstracció en vius colors en un ensomni de les profunditats marines.

Orgaz es refereix també a aquesta última etapa de l'artista: “En iniciar-se la dècada dels anys 80, es produeix un brusc gir en la seua trajectòria i Juana Francés dona per acabat aquest moment pessimista i fosc. Abandona aqueixa pseudofiguració humanoide i represa de nou i amb més força l'abstracció. El pessimisme i la foscor donen pas a la llum, al color, al vitalisme. En algunes, predomina el geomètric. Unes altres, són més gestuals, i d'aparença biològica.

Es produeix un retorn de l'artista a la naturalesa. Aqueixa naturalesa, que en el període creatiu anterior havia sigut suprimida per la devastadora mà tecnològica de l'home, està representada per fons submarins, plens d'optimisme. De la mar puja al cel i com un bufe d'aire fresc ens presenta infinitat de coloristes cometes. És una abstracció plena de lirisme. A pesar que no és un moment fàcil en la seua vida, — Pablo Serrano mor en 1985 — aquest conjunt d'obres traspuen vitalitat i poesia. Sembla que ara el món és un lloc més amable. Com va definir Camilo José Cela «en els seus llenços sura, com en la mar immensa i dramàtica que ignora totes les fronteres, el sentiment que l'univers es va creant a mesura, que, un peu darrere l'altre, anem traçant la sendera que el creua de costat a costat». L'experiència de la vida i del propi art sembla que hagueren asserenat a l'artista. Juana Francés, ferm, decidida, apassionada, inquieta, incansable i lliure, va acabar la seua «lluita» i el seu art en 1990.”

Després de la mort de l'artista en 1990 ens queda el seu llegat artístic. Els alacantins podem gaudir de les seues obres gràcies a la col·lecció permanent que s'exposa en el Museu d'Art Contemporani. Composta per més d'un centenar d'obres entre dibuixos, pintures, caixes, torres, serigrafies i litografies recorre totes les seues etapes creatives: des de les primeres obres figuratives a les enlluernadores peces informalistes que van donar pas a les seues obres més recognoscibles, les “caixes” on va reflexionar sobre la deshumanització de l'home.

Però també podem gaudir-la a través de la col·lecció del Museu Nacional d'Art Contemporani Reina Sofia i altres museus d'art contemporani del món. És un deure dels alacantins conéixer una mica més la figura de Juana Francés i la seua obra. Però sobretot és una obligació reivindicar la seua importància en el panorama artístic nacional, invisibilitzada durant tant de temps pel solo fet de ser dona.

Biblografía: Laura Fernández Orgaz, “Sobre Juana Francés”, Espai, Temps i Forma, Sèrie Il, Hª.de l'Art, t. 16, 2003, pàgs.

233-252. UNED.

_115

Celebrar la vida + A MAITE PASTOR PÉREZ, IN MEMÒRIAM

No seríem les mateixes persones si no haguérem conegut a aquells que han passat al llarg de la nostra vida. Per a bé o per a mal, però no seríem.

La Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta no seria la mateixa si no haguérem tingut l’honor de tindre a una bona persona, i artista, entre nosaltres. Maite Pastor Pérez, Maite Goteta, que ens ha fet la broma de marxar-se massa prompte, deixant-nos un poquet més tristos i privant-nos del seu etern somriure.

Va ser el passat mes de setembre quan ens va dir adeu, d’una manera tranquil·la, sense fer massa soroll, com era ella, somrient fins al final i traient forces d’on ja no quedaven per demostrar que n’hi ha gent que són pura màgia i Maite era d’elles.

La nostra història, com ja hem dit, no seria la mateixa sense la petjada que Maite va deixar entre nosaltres en el besant artístic. No n’hi haurà presentació de belleses o play-back al qual el seu record no estiga present. Era única movent la bata de cola, ballant una batxata o fent un número de jazz, i això va se+r així perquè Maite a més de gotetera, foguerera i alacantina de pro era sobretot artista.

Cap persona avançava per l’escenari interpretant la lletra de les cançons amb el sentiment que posava la nostra Maite. Veure-la actuar i ballar era una experiència única. I per sempre tindrem el testimoni dels milers de fotografies i vídeos que deixen constància del seu art.

116_

_117

118_

_119

Però Maite era molt més que una artista, era una foguerera dels peus al cap, que sempre ha portat la seua foguera i el seu barri al cor. Maite era alacantina de la Goteta. Des de ben xicoteta va entrar a la foguera del barri i va participar en tots els actes d’una forma activa, i encara que li va tocar esperar un poc, va aconseguir el seu somni de ser la seua Bellesa, passant a ser part de la història de la nostra festa.

Quan La Goteta va donar un pas endavant i es va fusionar amb Pla del Bon Repòs, Maite va continuar en la nova foguera d’una forma activa, ajudant a fer pinya i assolir que el nou projecte es consolidara i fora la realitat que hui en dia és.

Cada 24 de juny, i gràcies a l’empremta de Maite, els trons i la música tornen a sentir-se als carrers de la Goteta. Quan en aquella desfilada arribàvem al barri, el nostre banderí deixava que fora Maite qui ens capitanejara.

I d’una forma o una altra sempre seràs el nostre far a seguir cada vesprada de Sant Joan pels carrers del barri.

120_

No volem acabar aquestes línies d’una forma trista, tot el contrari, volem agrair el fet d’haver pogut gaudir d’una persona com Maite entre nosaltres durant molts anys. Dels seus somriures, abraçades i felicitat. Sabem que mai deixarà d’estar entre nosaltres, perquè ningú marxa del tot quan queda el seu record. Per això hui et diem, Maite, estigues on estigues, que el teu llegat ha quedat per sempre amb nosaltres: celebrar la vida!

_121

122_

Una acció per a la conscienciació__ PROJECTE FOGUERA INNOVADORA 2022

_123

124_

“Hope” de Ricardo Cavolo, 2012

La Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta porta apostant per la innovació i l’experimentalitat durant més de deu anys.

El Bulevard del Pla ha acollit obres d’art efímer d’importants il·lustradors contemporanis, arquitectes i escultors.

Hem acostat l’art modern a l’arrel més popular d’una festa quasi centeneria.

Aquest 2022, i després d’un parèntesi obligat per culpa de la pandèmia volem presentar un projecte innovador, i al mateix temps integrador. Un projecte amb consciència social, que vol reflexionar al voltant del medi ambient i en nostre mar, la Mediterrània, que està patint com mai l’acció de l’home contra els seus ecosistemes.

Però com qualsevol projecte, aquest també va náixer de la reflexió, de la inspiració i de diferents referents. És el moment d’explicar què volem expressar amb el nostre projecte 2022. _125

126_

“Barraca de Fira” d’Aguirre i Marced. 1929

LA INSPIRACIÓ El punt de partida de la nostra foguera 2022 té dos referents artístics vinculats amb Alacant i les Fogueres de Sant Joan.

D’una part el blau intens de les pintures de Juana Francés de la sèrie “Fons submarí”. Connectar una foguera, que és la màxima expressió de cultura popular amb l’obra d’una artista d’avantguarda, que té les seues obres exposades a alguns del millors museus del món, és una forma de fusionar l’art amb el poble. Juana Francés i la seua forma de representar el fons de la mar està present en el blau de la nostra foguera.

D’altra banda també vam buscar mitjançant l’estructura la connexió amb l’orígen de la nostra festa. Fogueres on el dibuix sobre superfícies planes tenia gran protagonisme. Fogueres que encara no desenrotllaven grans volums, sent una mena de museu obert per al poble.

Eixa connexió amb fogueres com “Barraca de Fira”, obra d’Aguirre i Marced, per a la foguera de la Plaça de Gabriel Miró el 1929, segon any de les nostres fogueres, està present en aquest monument.

_127

128_

ALGUNES DADES A TINDRE EN COMPTE

Algunes dades per a entendre la magnitud del perill que aguaita a la Mar Mediterrània.

- Entre 70.000 i 130.000 tones de microplàstics (fragments de grandària menor que 5 mm) i entre 150.000 i 500.000 tones de macroplàstics (l’equivalent a 66.000 camions del fem) acaben en la mar Mediterrània i altres mars europees cada any.

- El Mediterrani acumula només l’1% de l’aigua del món i el 7% dels microplàstics globals.

- La conca Mediterrània (l’àrea costanera) és llar de 150 milions de persones que produeixen les majors quantitats de residus urbans sòlids per càpita, entre 208 i 769 quilos per any. Els turistes que visiten el Mediterrani durant l’estiu incrementen el fem marí en un 40%. Les restes també arriben a la mar a través dels rius, principalment el Nil, l’Ebre, el Po, el Roine i els rius Ceyhan i Seyhan a Turquia.

- La contaminació per plàstics afecta a sectors econòmics clau del Mediterrani, especialment a la pesca i al turisme. S’estima que el fem marí li val a la flota pesquera de la UE prop de 61,7 milions d’euros cada any, a causa de la reducció de les captures, als danys a les embarcacions i a la reducció de la demanda de marisc per la preocupació sobre la seua qualitat.

- En la mar Mediterrània, la ingestió per plàstic amenaça a 134 espècies (peixos, tortugues marines, mamífers i ocells).

- S’estima que el 18% de les poblacions de tonyina i peix espasa tenen restes de plàstics en els seus estómacs.

- Totes les tortugues marines que viuen al Mediterrani han ingerit plàstics. En alguns espècimens s’han trobat fins a 150 fragments d’aquest material.

- S’estima que el 90% dels ocells marins tenen fragments de plàstic en els seus estómacs.

- Les restes de plàstic en l’entorn marí contenen contaminants orgànics, com a plaguicides, PCB, ftalats o bisfenol A. En el moment en el qual els contaminants plàstics entren en el cos, interfereixen en importants processos biològics, causant danys en el fetge i alteracions hormonals.

_129

130_

Reflexionem

i actuem

EL MISSATGE El Mediterrani està amenaçat per l’acció dels plàstics en les seues aigües. És la mar més contaminada del món.

Acapara tal quantitat de microplàstics suspesos que són més de 130 espècies marines les que estan amenaçades.

Amb aquesta foguera pretenem amplificar la veu una miqueta silenciosa del Mediterrani i les espècies marines que en ell habiten. Pretenem conscienciar, i visibilitzar el fràgil equilibri dels ecosistemes d’aquesta mar per culpa de l’acció de l’home i les seues terribles conseqüències. És l’hora de salvar el planeta i les seues mars, com a única manera de salvar-nos nosaltres mateixos com a espècie. I això és a la mà de tots i cadascun de nosaltres. També en la teua.

_131

Pla del Bon Repòs La Goteta__ 2022

132_

_133

134_

Salutació dels Presidents__

Juny arriba carregat de festa. Però aquest no serà un juny qualsevol. La història ha fet que aquest juny siga el del retrobament, el de les abraçades, el de l'alegria de veure a aquells que comparteixen amb nosaltres les ganes de fer festa i perpetuar una tradició de la nostra ciutat que està prop de convertir-se en centenària.

El maleït coronavirus no has impedit fer festa durant dos llargs anys. Dos anys que s'han fet interminables, que han posat a prova la nostra paciència, les nostres ganes de viure i la nostra manera de sentir la vida. Però aqueix malson sembla que finalment ha passat i hui a través de les pàgines d'aquest llibret ens dirigim a tots vosaltres: foguerers, veïns i col·laboradors, per a convidar-vos a participar al màxim dels Fogueres 2022. Per a honrar als nostres avantpassats i també per a homenatjar a tots aquells que ja no estan entre nosaltres, bé siga pel maleït virus o per qualsevol altra circumstància. Per tots ells vos demanem que les Fogueres del 2022 siguen les millors fogueres de la nostra història!

Volem agrair des d'ací a totes i a tots els foguerers de Pla del Bon Repòs-La Goteta, menuts i grans, per la vostra paciència i per no haver abandonat el vaixell quan era potser el més fàcil. Gràcies de tot cor, perquè sou tots vosaltres els vertaders artífexs que ací estiguem de nou, amb més ganes que mai de sentir el foc i vibrar els pròxims dies de festa.

També a les nostres representants, tant adultes com infantils, per no haver perdut la il·lusió quasi tres anys després d'haver començat la vostra aventura. Qui us anava a dir aquella nit de febrer de 2020 en la qual celebràvem vostra demanada com a representants que el vostre regnat es convertiria en una cosa tan llarga i difícil? Perquè us puc dir a totes, a vosaltres nostres Belleses María i Paula, i a les nostres Dames d’Honor, Belén, Lucía i Nora, que l'espera ha valgut la pena, perquè farem que aquestes fogueres siguen les millors i inoblidables per a totes.

Recordar des d'aquestes pàgines a la nostra Barraca “Dit i fet”, per acompanyar-nos en el nostre dia a dia, i esmentar amb orgull a les nostres Falles Germanes, Dr. Ferrand d'Alzira, i Trinitat Alboraia, de València, per haver-nos rebut sempre amb calidesa i les portes de la vostra casa obertes, superant junts aquesta època de desànim i dificultats.

Encara que han sigut anys difícils, i duros per les pèrdues de gent a la qual volíem, també hem tingut alguna alegria, com veure a Gema, que s'ha criat en la nostra foguera lluir la banda de Dama d’Honor de la Bellesa del Foc d’Alacant.

Aquests presidents estan ansiosos que comence la festa per a veure en el Bulevard els monuments de Sergio Gómez i de Pedro Espadero; per a vibrar tots junts en desfilades i cercaviles; fent olor la pólvora de les mascletaes; rient al costat de tots vosaltres; sent feliços fent allò que ens agrada fer: Fogueres de Sant Joan!

Ens veiem en breu, els vostres presidents.

Jose Luis Martín Pérez Martín López LLorente

_135

Bellesa 2022 María Nondedeu i Aroca

136_

_137

Bellesa Infantil 2022 Paula López i Lorente

138_

_139

Dama d’Honor 2022 Lucía Navarro i Soler

140_

Dama d’Honor 2022 Belén Albertos i Vallés

_141

Dama d’Honor Infantil 2022 Noa Castellanos i Furquet

142_

_143

144_

Explicació_ DANGER NOSTRUM. “UN MAR EN PERILL” Pedro Espadero Colmenar El Mediterrani ha sigut origen de cultures i font de vida i prosperitat al llarg dels segles. El “Mare Nostrum” com ho van batejar els romans forma part de la nostra ciutat i la nostra essència com a alacantins. No es podria entendre Alacant sense la presència d’aqueixa mar acariciant-nos dia a dia al Postiguet, la Albufereta o la platja de Sant Joan. Sense les tabarqueres que ens porten a l’illa en el Port, o sense els falutxos que recorren la dàrsena interior.

El Mediterrani ens ha proporcionat aliments i ha generat riquesa gràcies al turisme que ve a banyar-se en les seues aigües o prendre el sol tombat en la sorra de les seues platges. Però ara aquesta mar ens està llançant un crit de socors, un crit desesperat, perquè és una mar que està realment en perill.

El Mediterrani està amenaçat per l’acció dels plàstics en les seues aigües. És la mar més contaminada del món.

Acapara tal quantitat de microplàstics suspesos que són més de 130 espècies marines les que estan amenaçades.

Amb aquesta foguera pretenem amplificar la veu una miqueta silenciosa del Mediterrani i les espècies marines que en ell habiten. Pretenem conscienciar, i visibilitzar el fràgil equilibri dels ecosistemes d’aquesta mar per culpa de l’acció de l’home i les seues terribles conseqüències. És l’hora de salvar el planeta i les seues mars, com a única manera de salvar-nos nosaltres mateixos com a espècie. I això és a la mà de tots i cadascun de nosaltres. També en la teua.

_145

146_

Explicació_ “ELS VENTS” Sergio Gómez Ferrer La foguera d’enguany porta per lema “Els vents”, i en ella l’espectador podrà realitzar un passeig, posant un toc de fantasia a tots els noms dels vents que coneixem: LLEVANT, PONENT, GREGAL, MAESTRAL, LLEBEIG...

I del centre del monument, del mateix cor de la foguera eixirà un colp d’aire fresc en forma humana que ens mostrarà la bellesa del vent en tot el seu explendor...

_147

148_

El Mediterrani i nosaltres__

_149

150_

Comissions 2022 COMISSIÓ ADULTA

COMISSIÓ INFANTIL

JOSE LUIS MARTIN

JOSE UBEDA

ALTEA POVEDA

MANOLO TORREGROSA

JULI PARRA

ALBA MARTÍN

ÓSCAR FURQUET

LUCIA EXPÓSITO

ALMA MARTÍNEZ

DOMINGO MELERO

LUCÍA LAVADO

ÁLVARO MARTÍNEZ

PATRI RIBERA

LUCIA NAVARRO

ANGELA MOURE

MARIA JOSE MOLINA

MARIA NONDEDEU

CANDELA MARTÍN

ESTHER POVEDA

MARISA RIBERA

CANDELA MARTÍNEZ

ALBERT POVEDA

MARITO MASÓ

CELESTE MELIÁ

ADRIAN FURQUET

PACA MARIN

CLAUDIA MARÍA

ÁLEX MAIQUEZ

FRANCISCO POVEDA

DANIELA MOURE

BEGOÑA SERRANO

PEPE LLORCA

GAL·LA GARCÍA

BELEN ALBERTOS

ROSA Mª BERNABÉU

LUCA MARTIN

BELEN LORENTE

ROSA MARIA POVEDA

CARLOS LOPEZ

SANDRA CARMONA

DENIS DOMINGO

SILVIA DIAZ

EVA TORREGROSA

VANESA BERENGUER

GEMA CAPELO

VANESA POVEDA

HORTENSIA MORENO

VERONICA BOYA

JOSE TORREGROSA

LUCIA UBEDA MARTÍN LÓPEZ MARTÍN GUIJARRO MIREIA TORREGROSA NOA CASTELLANOS PABLO MARTÍNEZ PABLO NAVARRO PAULA LOPEZ RAQUEL MELERO SILVIA MELERO TRIANA MARTÍNEZ

_151

Per fi tornen les festes, per fi els carrers i les places d’Alacant tornaran a ser nostres després de dos anys, tornarem a omplir-les amb els nostres vestits, i demostrarem de nou la nostra alegria per formar part d’un grup extremadament selecte d’alacantins i alacantines... foguerers i foguereres, barraqueres i barraquers, l’ànima de les Fogueres de Sant Joan.

I, “Dit i fet”, com diem per la nostra terreta, ja tornem a treballar junts amb la foguera “Pla del Bon Repòs - La Goteta”, un any més, per fer de la nostra Barraca i Foguera un lloc de trobada, d’amistat i de germanor per gaudir de les millors festes de món.

Vos desitge a tots i totes les comissionades de la Foguera “Pla del Bon Repòs – La Goteta” i de la la Barraca “Dit i Fet” unes esplèndides festes de Sant Joan 2022.

Xavier Vt Crespo i Momiejo President de la Barraca “Dit i Fet”

152_

Barraca “DIt i Fet”

COMISSIÓ 2022 XAVIER CRESPO ANA AROCA AMOR ONCINA ANTONIO ARROYO ANA RODRIGUEZ CHARO DELGADO ENRIQUE JEREZ EVA SOLER JORGE CAPELO JOSE AMAT JUAN ANTONIO LAVADO MIGUELANGEL SANCHEZ RUBÉN FURQUET TONI ALBERTOS VICENTE GOMIS

_153

Fallera Major .María Jesús Andrés

Fallera Major Infantil .Pastora Rosell

President.Salvador Sifre

President Infantil .Edu Navarro

154_

Falla germana Dr. Ferran d’Alzira__ Estimats amics de La Foguera Pla del Bon Repòs - La Goteta, Aquest mes de juny, i després de tant de temps, per fi vos disposeu a celebrar de nou eixa gran festa que són “Les Fogueres”. Des del si de la nostra Comissió, amb la seua directiva en cap, volem fer-vos partícips de la nostra alegria perquè així siga, esperant que les gaudiu, si cap, més que cap altre any dels anteriors, principalment per a poder rescabalar-vos de la situació que hem patit des de fa ja dos exercicis i, per descomptat, que no falte l’ànim, la il·lusió ni el bon fer que sempre vos ha caracteritzat.

Com que en aquests moments em trobe al capdavant de la Comissió del Doctor Ferran, desitjaria que els llaços que ens uneixen s’estretisquen encara més si és possible, i puguem gaudir junts d’unes festes que perduren en les nostres memòries. Com a exemple voldria recordar-vos els dies que vau estar amb nosaltres les falles passades, i que, malgrat la pluja, (i quina manera de ploure!) vam gaudir moltíssim.

No obstant això, no voldria oblidar-me de fer una menció especial al vostre president José Luis Martín i Pérez, a la Bellesa María Nondedeu i Aroca i a les seues Dames d’Honor Belén Albertos i Vallés i Lucia Navarro i Soler, per acceptar el repte de seguir representant-vos en un exercici tan extens en el temps i diguem que, com a mínim, peculiar. I per descomptat, a Martin López i Lorente i a Paula López i Lorente, president i Bellesa infantils, així com a la seua Dama d’Honor infantil Noa Castellanos i Furquet ja que, malgrat totes les adversitat que han pogut sorgir aquests llargs mesos, sempre han respost amb un somriure i més ganes de seguir amb la festa. I done fe d’aquest fet després d’aquells dies de març que vam passar junts a Alzira. Vos desitge de tot cor que aquest any sí pugueu celebrar unes festes com cal.

Així que, per mitjà del present i com a portaveu de la nostra Comissió, voldria transmetre-vos els millors desitjos de part de tots els ferraners i ferraneres i que gaudiu amb fervor la vostra gran festa. A més, espere que puguem seguir sent partícips d’ella, aportant el nostre humil granet d’arena a la mateixa i impregnant-nos d’eixe esperit jovial que destil·len tots i cadascun dels components d’aquesta gran foguera.

I com ja sabeu aquells que em coneixeu... “Que la fuerza os acompañe”.

Mamma! uuuuh Salvador Sifre President de la Falla Dr. Ferran

_155

Fallera Major Infantil .Sofía Estornell

156_

President Infantil .Jorge Mateu

President.Dionisio Canales

Falla germana Trinitat Alboraia de València_

Un any més, desde la Falla Trinitat-Alboraia tenim el plaer i l’orgull de saludar a la nostra foguera germana del Pla del Bon Repòs - La Goteta.

Però enguany amb més emoció que mai ja que per fi, després d’uns anys complicats, ha arribat la normalitat a les nostres vides. I amb ella els somriures i les ganes de festa, de pólvora i foc.

Així, esperem en molta il·lusió que en estes Fogueres 2022 pugam fruir de cada instant com si fora el primer, i poder-vos acompanyar en eixa alegria que estem segurs ens desbordarà.

Tota la comissió de la Falla Trinitat-Alboraia vos desitja que estes festes siguen tan meravelloses com esperades, que fruïm al màxim d’elles com sempre heu demostrat saber fruïr.

Una fort abraç i els nostres millors desitjos.

Dionisio Canales President de la Falla Trinitat-Alboraia _157

Programa de festes__

158_

Diumenge, 29 de maig 11:00 h. Festival de paelles al Parc Lo Morant Divendres, 3 de juny 20:00 h. Desfilada del pregó i pregó oficial de Fogueres a la Plaça de l’Ajuntament 23:00 h. Festa del Pregó Diumenge, 5 de juny 11:30 h. Homenatge a les Belleses i Dames d’Honor de les Fogueres Diumenge, 11 de juny 20:00 h. Cavalcada del ninot Dissabte, 18 de juny 19:00 h. Entrada de Bandes de Música i Comissions Diumenge, 19 de juny 00:00 h. Plantà de la nostra Foguera Infantil, “Els vents” obra de Sergio Gómez Ferrer 08:00 h. Visita del jurat infantil 14:00 h. Dinar Dilluns, 20 de juny 00:00 h. Plantà de la nostra Foguera, “Danger Nostrum. Un mar en perill” obra de Pedro Espadero Colmenar.

08:00 h. Visita dels jurats 14:00 h. Mascletà a la Plaça dels Estels 14:30 h. Dinar 16:00 h. Plantà racó Foguera 21:30 h. Inauguració racó popular 23:00 h. Primera revetlla de les Fogueres Dimarts, 21 de juny 11:00 h. Esmorzar popular 14:00 h. Mascletà a la Plaça dels Estels

17:30 h. Concentració al racó de la foguera per anar a l’Ofrena 19:30 h. Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Remei 21:30 h. Sopar al racó 23:30 h. Segona revetlla de Fogueres Dimecres, 22 de juny 11:00 h. Esmorzar popular 14:00 h. Mascletà a la Plaça dels Estels 14:30 h. Dinar 21:00 h. Sopar al racó 23:00 h. Tercera revetlla de Fogueres Dijous, 23 de juny 11:00 h. Esmorzar popular 14:00 h. Mascletà a la Plaça dels Estels 14:30 h. Dinar 20:00 h. Desfilada Folklórica Internacional 21:30 h Sopar al racó 23:00 h. Quarta revetalla de Fogueres Divendres, 24 de juny – SANT JOAN 08:00 h. Despertà pels carrers del barri 11:00 h. Esmorzar popular 14:00 h. Darrera mascletà a la Plaça dels Estels 14:30 h. Dinar de Sant Joan 19:00 h. Darrera desfilada pels carrers del barri 21:30 h. Sopar al racó 00:00 h. Palmera de focs d’artifici per anunciar la cremà dels monuments.

Quan arriben els bombers, quan es marxe a cotxeres l’últim TRAM botarem foc a les nostres fogureres, donant per acabades les festes de 2022 i prenguent la metxa a les Fogueres 2023!

*La comissió es reserva el dret de canviar l’horari o suprimir i/o afegir qualsevol acte del programa de festes.

_159

Moments, actes, vivències, records, i una alegria__

160_

MASCLETÀ NOCTURNA, FOGUERES 2019

_161

PRESENTACIÓ BELLESES I DAMES D’HONOR, OCTUBRE 2020

PRESENTACIÓ LLIBRET “LÍNIES”, OCTUBRE 2021

DINAR DE SANT JOAN, 24 DE JUNY DE 2021

162_

BRINDIS NADALENC AL RACÓ, DESEMBRE 2021

SOPAR FOGUERES, FEBRER 2022 _163

CONVIVÈNCIES 2022

164_

ACTES FALLERS, I FALLES 2022 AMB LA NOSTRA FALLA GERMANA DR. FERRAN D’ALZIRA

SETMANA SANTA, ABRIL 2022

SANTA FAÇ 2022, PEREGRINA I DINAR AL RACÓ

_165

CONCURS ARTÍSTIC, ABRIL 2022

SOPAR DE GERMANOR, MAIG 2022

166_

EXPOSICIÓ DEL NINOT, MAIG 2022

I entre mascaretes i mesures de seguretat, hem fet el que aquesta pandèmia ens ha anat deixant, mantenint la flama de la festa encesa, encara els problemes i les adversitats, un grup de hómens i dones, xiquetes i xiquets hem continuat treballant per la nostra festa, esperant el moment de tornar... i en tot aquest temps també hem tingut alguna que altra alegria. La nostra com a Foguera Pla del Bon Repòs- La Goteta té nom: Gema Capelo Rodríguez, Dama d’Honor de la Bellesa del Foc d’Alacant 2021-2022...

_167

Dama d’Honor de la Bellesa del Foc.Gema Capelo Rodríguez

168_

Guia comercial__

_169