AL VOLTANT DEL CANELOBRE - LLIBRET FOGUERA PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA 2019

AL VOLTANT DEL

CANELOBRE HISTÃ’RIES DE LES COVES I DEL POBLE DE BUSOT

pàg.- 2

CANELOBRE HISTÒRIES DE LES COVES I DEL POBLE DE BUSOT

PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA 2019

«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià».

DIPÒSIT LEGAL: A 285-2013

AL VOLTANT DEL

AL VOLTANT DEL CANELOBRE UN MONOGRÀFIC DE XAVIER V. CRESPO I MOMIEJO

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ LA COVA DEL CANELOBRE EL CABEÇÓ D’OR BUSOT, LA SEUA HISTÒRIA, LES SEUES GENTS...

ELS HABITANTS DE BUSOT AL LLARG DE LA HISTÒRIA BUSOT I EL VIDRE, UNA HISTÒRIA INTERESSANT EL CASTELL DE BUSOT pàg.- 5

MEMÒRIA HISTÒRICA BIBLIOGRAFIA FOGUERA PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA 2019

CRÈDITS:

EDITA: FOGUERA PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA IMPRIMEIX: SENEN IMPRENTA ARTICLES DE XAVIER V. CRESPO MOMIEJO FOTOGRAFIES: APORTACIONS DEL AUTOR, AJUNTAMENT DE BUSOT, TONY DIEZ, ADRIÁN GONZÁLEZ, LUCÍA LAVADO DIPÒSIT LEGAL: A 285-2013 AMB LA COL.LABORACIÓ DE LA GENERALITAT I DE L’AJUNTAMENT DE BUSOT (REGIDORIA DE CULTURA)

pàg.- 6

IN TRO DUCCIÓ

Parlar de les Coves de Canelobre és molt més que parlar d’una raresa geològica, és parlar del l’entorn físic i humà que el volteja, tan ric i interessant com les mateixes coves, i on el poble de Busot és el principal enclavament humà i el Cabeçó d’Or la principal fita geogràfica.

Tot plegat amb les coves fan un conjunt veritablement atractiu per al visitant i a través dels quals anem a construir una ruta humana i geogràfica que ens durà a la Cova del Canelobre, en un viatge pel temps que ens farà conèixer moments veritablement curiosos i interessants com la conversió de la cova en un taller de reparació i muntatge dels motors dels avions russos Polikarpov I16 , més coneguts durant la Guerra civil (1936/1939) com a “Mosca” , o els grafittis que ens mostren l’interés que suscità des de segles passats en personatges con ara el General Cayetano Valdés (1767/1835).

I tinguem present sempre que res no compta si no comptem amb aquells que viuen o han viscut ,somniat i treballat les coves i la terra que l’envolta.

Iniciem llavors el nostre viatge de descobriment de la Cova del Canelobre, endinsem-nos real i metafòricament en la muntanya i la seua història.

Entrem a la Cova del Canelobre!

Polikarpov I 16, de l’aviació republicana, conegut com avió mosca.

pàg.- 7

Entrada a les Coves del Canelobre. Busot.

pĂ g.- 8

Vista interior de la cova del Canelobre.

LA COVA DEL CANELOBRE

Anem a parlar ara del nostre objecte d’interés principal, i al voltant del qual estem construint la nostra narració i la nostra història de descobriment i recerca de Busot I el seu entorn...

Parlem llavors de la cova... és esta la més important de les que podem visitar a Alacant, hi ha més, és clar, podríem parlar de la “Cova de les Calaveres” a la qual li donaran el nom dotze calaveres que durant una exploració que efectuaven al segle XVII trobaren dins d’ella, esta cova es troba a Benidoleig.

També podríem fer referència a la “Cova de Rull”, en este cas el nom li’l dona el “Tio Rull” un veí de la Vall d’Ebo que la va descobrir el 1919.

I com no, som costa, i entre les nostres coves no podem deixar de nomenar la “Cova Tallada” a Xàbia, o la “Cova dels Arcs” de la cala Moraig a Benitatxell...

Però entre totes ressalta sens dubte la nostra Cova del Canelobre.

Anem a conéixer-la, fem un poc d’història al seu voltant ...

De la cova tenim notícies que ens indiquen que era coneguda des del segle X , però podem pensar, i no ens equivocaríem , que la seua existència seria ja coneguda des de l’antiguitat pels pobladors de la zona, pastors o caçadors que recorrien les muntanyes de les valls alacantines.

Cert és que no s’han trobat restes d’habitació ni ocupació a l’entrada natural de la cova que ens indiquen que pogués ser utilitzades des de

pàg.- 9

temps prehistòrics, ni restes posteriors de temps històrics fins l’etapa musulmana.

Després es perden les referències sobre la cova fins el segle XIX , quan al 1844 es tenen notícies de l’exploració d’En Santiago María Pascual.

Encara que ell mateix ens deixa constància que no és el primer en entrar i explorar-la, doncs en els seus comentaris ens parla d’haver trobar gravats en una llosa uns grafitis amb el nom , d’entre d’altres, del General Cayetano Valdés (1767/1835) que retrotrau la primera visita i exploració , si més no, a principis del S XIX.

pàg.- 10

Aquest fou un militar liberal i actiu polític que participà en les Corts de Cadis que proclamaren el 1812 la primera constitució espanyola com a governador, capità general i cap polític de Cadis.

Tall de la cova.

La qual cosa no li guanya precisament la simpatia de Ferran VII que al seu retorn de França i la imposició de nou de la monarquia absoluta fou confinat per ordre seua al castell d’Alacant entre 1814 i el 1820.

Presó curiosa la seua , ja que el mateix Ferran VII li encarregarà durant estos anys la revista de la guarnició de Cartagena, encàrrec que compleix ràpìda i eficientment pel que sembla, doncs als pocs dies es trobava de nou al castell d’Alacant on elaborarà la memòria que enviarà al rei.

Possiblement pel seu càrrec i reconeguda fidelitat a la paraula donada es va tractar d’una reclusió relaxada que de tant en tant i li va permetre fer eixides als voltants d’Alacant i en una d’aquestes eixides o exploracions, tan del gust dels homes il•lustrats com el mateix Cayetano Valdés, tindria notícies de l’existència de la Cova del Canelobre i de Busot i la seua curiositat li durà a visitar-la i orgullós de la seua fita deixar constància de la seua exploració gravant el seu nom en una llosa

Retrat de Cayetano Valdés.

en el seu interior. Podem pensar que un home tan meticulós possiblement faria una descripció detallada d’aquest viatge a Busot i de la seua visita a la cova , però si ho va fer no ens ha arribat malauradament.

També Figueras Pacheco el 1919 parla d’un manuscrit amb un plànol de la cova que diu, es trobava al nord d’Àfrica. Possible document que ens retrotrau als segles en que estes terres formaven part d’Al-Andalus.

Però si hem de ser respectuosos amb el que tenim de cert la primera descripció detallada de la cova conservada la tenim al 1900 feta pel Dr. Carraf.

Que sapiem no s’han conservat ni fotografies ni dibuixos de la cova anteriors a l’obertura de l’actual accés a través d’un túnel de 45 metres amb intenció d’habilitar la “gran sala” com a magatzem i taller de muntatge, i possiblement de reparació, dels motors de l’avió Polikarpov I16 ( més conegut entre els alacantins com a “Mosca”) durant la guerra civil del 1936 per part de l’aviació republicana. I ni tan sols d’aquests moments hem estat capaços de trobar material fotogràfic ni informació detallada, malgrat haver contactat amb els arxius militars de l’exercit els quals no s’han dignat ni en contestar les nostres demandes sobre documentació escrita o gràfica de l’obra efectuada. Com en altres moments del nostre treball d’investigació queda pendent la trobada d’aquesta documentació doncs una obra com aquesta deixa petjades i rastres obligatòriament en forma de projectes i en aquesta època segur que també un rastre gràfic de fotografies.

Aquest accés que hui facilita una entrada còmoda i ràpida als visitants i la creació d’un taller “secret i amagat “ a prova de bombardejos també va suposar la destrucció d’una part important de

la mateixa cova, així com la pèrdua , amb l’ús d’explosius per a condicionar l’espai , de part de les estalactites i estalagmites i formacions en general de la primera gran sala.

Amb tot el conjunt conservat és espectacular i la visió de les formacions que han resistit les agressions de la història continuen impressionant el visitant.

LA VISITA. Esta no sempre ha estat possible i la cova era solament això, una cova que s’havia convertit en taller durant la guerra i ara restava abandonada.

En farem cinc cèntims de com ha arribat a ser posada al servei de tots nosaltres amb gran il•lusió i tenacitat per aquells que sempre la consideraren una cova excepcional i no dubtaren en apostar per ella.

No fou fins l’any 1950 quan un veí de Busot, En Javier Giner Albert, aprofitant el nou accés i la plataforma creada per a convertirla en taller i la gran sonoritat que de forma natural te la cova es va proposar , i va aconseguir , realitzar un primer concert de música clàssica, triant per a l’ocasió obres de Bethoven i J.S. Bach. Fou el primer concert i alguns altres li han seguit.

Durant la dècada dels anys 50 es començaren a realitzar diferents aplecs culturals promoguts pel Centre Excursionista d’Alacant dins de la cova com la “Primera nit de l’Espeleòleg” de 1956 i a partir d’estos moments es desenvolupa una intensa activitat d’exploració i estudi amb projectes com ara convertir-la en una veritable sala de concerts que no arribaren a realitzar-se.

pàg.- 11

Fotografies de les primeres exploracions.

pĂ g.- 12

Vista des de la plataforma.

Interior de la cova.

Entre els anys 1960 i 1962 es realitza l’alçament del primer plànol topogràfic de la cova que serà completat amb les noves tècniques de comprovació per làser pel Centre Excursionista d’Alcoi l’any 2006.

Fou partir de 1963, i per iniciativa privada, quan la cova serà oberta al turisme . A partir d’ací , i fins els nostres dies , s’anirà realitzant la millora de l’experiència de la seua visita amb remodelacions de la il•luminació o condicionament de l’exterior.

Pot ser aquest no és el mitjà adequat però no puc estar-me de fer al lector de guia d’una ràpida visita i amb la imaginació i l’ajuda de fotografies que li mostren una engruna de la realitat que pot veure encoratjar-lo a visitar , com més aviat millor , la cova.

Primer hem d’arribar a Busot , cosa més fàcil hui en dia que mai amb els navegadors dels cotxes , dels telèfons ..., però mentre anem per aquestes carreteres també podem imaginar com seria el viatge per a personatges com Cayetano Valdés, Santiago Marís o el mateix Figueras Pacheco i tants altres que volgueren arribar a les coves per explorar i veure allò que els havien contat que contenien de meravellós, passant per camins de terra polsosos, en cavalleries, sense cartells indicadors que els conduïren d’una forma ràpida i segura.

Quan prenem el camí asfaltat que ens du a l’entrada actual de la cova pensem també que aquesta pujada la realitzarien per senderols de muntanya a peu, carregant tot allò que consideraren necessari per fer realitat la il•lusió d’estar davant de la visió d’unes creacions de la natura que molts pocs homes havien pogut gaudir i a una entrada , la boca natural, que es troba més amunt encara.

Però ja està bé de pensar en el passat i anem a entrar nosaltres a la cova ...

Si anem des de la ciutat d’Alacant hem d’eixir cap al nord a buscar la A 70 cap a València i després de fer uns km per la carretera CV 773 agafarem la CV774 i per ella arribarem a la desviació cap a la cova per la la CV 776 , el vell camí obert pels obrers que la convertiren en un taller i que ara es una carretera comarcal que ens facilita l’arribada a l’entrada d’una forma còmoda i segura, fins la porta d’accés de la mateixa cova.

Allí deixarem els cotxes en els aparcaments que l’ajuntament ha disposat pels vehicles i anirem a la taquilla per demanar els horaris d’entrada a la cova i demanar els tiquets d’entrada, possiblement hem d’esperar...

Mentre esperem a entrar anem al mirador d’enfront de la cova, la vista de la vall és espectacular i tenim a més uns panels que ens orienten sobre el que estem veient i també ens ajuda a comprendre el que anem a veure i ens podem posar en la pell de qui va creure que, per la proximitat al port d’Alacant, la cova seria un magnífic i segur taller secret per a l’aviació en temps de guerra , malgrat que això suposarà la construcció de nou de camins d’accés per la muntanya i obrir a barrina i dinamita la muntanya per accedir a la cova.

Ens criden per entrar... i ens guien per un corredor estret, de 2’25 m d’amplada per 2’50 d’alçada i 43’50 metres de llarg que en els seu moment tenia unes vies per les quals passaven les vagonetes que transportaven els motors i el material per al taller i ara ens explica a través d’uns panells en les parets folrades de fusta per fer més agradable l’entrada, el que anem a veure i la seua història.

pàg.- 13

pĂ g.- 14

Estalactites dins de la cova.

Activitat espeleològica.

Arribem al final, a una porta que ens separa de la cova natural i que té la missió de mantenirla tan aïllada de les condicions climàtiquese exteriors com siga possible. Al traspassar-la passem a la gran plataforma creada pels obrers durant la Guerra Civil , i on si ens girem i fixem en les roques que tenim a l’esquena encara es poden apreciar els senyals de les barrines fetes per posar els explosius necessaris acondicionar i engrandir l’espai, i des d’on se’ns obre un espectacle fabulós.

I és normal que ens sorprenga , la volta és una de les més altes de la península ibèrica, amb una alçada de 70 m, dins d’ella tenim un espai de més de 80.000 m2. La vista es perd entretinguda buscant quina de les formacions que queden davant nostre se’ns apareix com més interessant i admirant la grandària de la cavitat que ens envolta .

Dipositem la vista en les estalactites que per centenars veiem senyalar-nos des de la seua privilegiada posició en el sostre, les banderes amb diferents tonalitats de color roig segons les impureses de l’aigua que les ha formades , les estalagmites que pugnen per unir-se a les seues mares formant un tot.

Iniciarem , acompanyats sempre pel guia, el descens per la cova a través d’una escala habilitada per a les visites i arribarem al primer replà, allí ens explicarà el meravellós conjunt que denominen “el retaule” on estan representades totes les formes geològicament possibles de espeleotemes. A l’esquerra veurem un grup d’estalactites que formen una xicoteta cúpula que en la part inferior està plena de “banderes”, baix de les estalactites trobem ,com no podria ser d’altra manera, les seues “filles” les estalagmites formades pel degoteig constant des de les seues estalactites al llarg de milers d’anys.

Ens parlaran de la “Sagrada família”, un conjunt d’estalactites que ens mostra alguna similitud amb l’obra de Gaudí a Barcelona, també podrem veure un cap de Drac i a la dreta de la columna, com en una capella, veurem la imatge de la Mare de Déu amb Jesús als braços...

I continuarem el recorregut baixant cap a la propera parada, hem de girar-nos per admirar la que molts opinen que és la més impressionant de les estalagmites de la cova, fàcilment es reconeix des de dalt però se’ns apareix amb tot el seu esplendor i magnitud veient-la des de baix. És aquesta una fabulosa formació , podem imaginar el treball pacient i constant de la naturalesa que al llarg de mil•lennis , centenars de mil•lenis probablement, ha anat dipositant ,gota a gota des de les estalactites que naixen damunt d’ella , l’aigua filtrada des de la superfície que abans d’arribar a complir el seu destí constructor ha dissolt en el seu camí el material necessari per poder formar les estructures més fantàstiques i fascinats que puguem imaginar.

Es tracta del canelobre , formació que donarà per la seua espectacularitat, nom a la cova.

Però continuem admirant la cova en tot el seu esplendor, en la paret d’enfront trobem unes fantàstiques col•lades que des del sostre baixen cobrint tota la paret formant unes impressionants veles que al parer d’alguns dels primers visitants els recordava a un orgue.

Tot al nostre voltant ens ofereix un món de sorpreses, dalt, a la dreta l’entrada d’una galeria , a sota la figura que coneixem com

pàg.- 15

pĂ g.- 16

Interior de la cova.

a “El Cactus”. Si agafem el corredor de la dreta trobarem un xicotet túnel que ens conduirà fins la boca de la simà, la qual podríem explorar amb el material adequat i els permisos pertinents , i que ens duria a través de galeries i reduïdes sales a introduir-nos fins 57 metros de profunditat.

I això no és tot, no hem arribat al final ni de bon tros, a indicacions del guia continuarem baixant i ens dirigirà la vista cap a la paret esquerra per que admirem unes “ calaveres “ i unes “mascares” que la cova a llaurat amb paciència i junt a l’escala veurem el “xicotet canelobre” que, ja podeu imaginar, recorda la formació principal de la nostra cova.

Finalment arribarem al tercer replà, al fons de la cova, i continuarem admirant les cristal•litzacions que la cova ens regala sense fí, unes “meduses”, unes columnes formant una “rella” , una gran àguila , un tronc de palmera... la nostra vista trobarà, allí on es pare, una formació que ens farà somniar .

I com no, abans d’iniciar el retorn , parem-nos a admirar la fantàstica volta que tenim sobre nosaltres ( 70 metros de longitud, 45 d’amplada i situada a 55 metros d’altura ) i pugem admirant tot el que davant nosaltres es mostra amb una perspectiva que ens farà sentir tota la grandesa de la cavitat i podem divertir-nos intentant trobar noves formes capricioses i fantàstiques entre les cristal•litzacions de calcita pura que cobreixen les parets. I així iniciant la pujada arribarem a la 4ª plataforma que és la resta del que fou la gran plataforma que cobria tota la cova durant la seua conversió en taller/fàbrica de l’aviació republicana com ja hem comentat, on encara queden els senyals de murs i pilars, i dels llocs on es recolzaven les bigues que la sostenien. Des d’ella observarem formacions excèntriques on voldrem veure una geisha o la pota d’un elefant , la boca d’un hipopòtam i també el cap d’un porc, o tantes altres com la nostra imaginació i fantasia puga trobar...

I ja a poc a poc, amb llàstima per arribar al final de la nostra visita, tornarem a la plataforma inicial per retornar a l’exterior amb la sensació d’haver viscut una experiència difícil d’oblidar, al menys pels amants de la natura i del que “ella”, de forma generosa, ens ofereix constantment .

pàg.- 17

pàg.- 18

Escalada al Cabeçó d’Or a l’any 1958.

EL CABEÇÓ D’OR

I com no, és impossible parlar de la Cova del Canelobre i no parlar de la muntanya que l’acull en les seues entranyes.

De la seua rellevància dona fe que forà l’única muntanya costanera que apareix en el primer mapa realitzat de l’antic Regne de València amb mètodes científics pel gran geògraf valencià Jerónimo Munoz a mitjan del segle XVI , sembla que el tenia acabat al 1568, i fou este dibuix original , o una còpia del mateix, el mapa que posteriorment utilitzà el cartògraf flamenc Abraham Ortelius per fer la primera versió impresa del “Valentiae Regni” el 1584 a Amberes.

La veiem aparèixer clarament senyalada amb simbologia que ens indica que es tracta d’una muntanya i situada al costat d’Aigües, ja amb el seu nom complet en la seua versió castellanitzada , i malament transcrita , de “Cabeco de oro”. És el Cabeçó una muntanya de les més altes d’Alacant amb els seus 1.209 metres a menys de 7 km de la costa, la qual cosa la converteix en un punt de referència fonamental per a tota la comarca. La seua carena separa els termes municipals de Xixona , Busot, Aigües i Relleu i tots quatre s’enorgulleixen de posseir una muntanya tan emblemàtica.

El seu nom possiblement prové de la tradicional idea que

pàg.- 19

pàg.- 20

El cabeçó d’or al mapa d’Abraham Ortelius, Amberes. 1584.

pàg.- 21

Vista panoràmica del Cabeçó d’Or.

pàg.- 22

entre les seues entranyes es podia trobar or, el més desitjat del metalls . Idea que per altra part no ha tingut mai una realitat minera darrere, però que va fer que la llegenda passara de boca en boca provocant fins i tot que alguns aventurers, temps arrere, provaren de treure el preuat metall de les seues entranyes. Per això, i com a record del seu deliri, ens han quedat dos mines a les seues faldes , la Salvació i l’Orcolona.

El Cabeçó no té or, però les seues entranyes si que guarden un veritable tresor per a estos pobles, l’aigua de les seues fonts. És el Cabeçó d’or una muntanya de roca calcària del juràsic, molt fragmentada en el seu cim, que permet la filtració de l’aigua de la pluja, per estes terres molt escassa , convertint-la en una gran esponja que deixa anar amb delicadesa el tresor més preuat que en estes terres es pot buscar, l’aigua.

Esta aigua i la roca calcària seran els responsables de l’existència de dos coves i un gran “forat”La primera en importància serà La Cova del Canelobre, fantàstic resultat de l’arquitectura natural de l’aigua i la roca, és el centre que vertebra tot el nostre llibret i és, així mateix, l’excusa perfecta per parlar d’uns voltants que mereixen una atenció especial per la seua riquesa i gran interés.

La segona és l’Avenç o caseta del Marqués, també coneguda com a Cova de la Granota i no és tan coneguda fora de la comarca com l’anterior però no per això anem a deixarla de costat.

Fem cinc cèntims d’ella....

De les dues simes que componen el conjunt de la Caseta del Marqués la més fonda és la del Cabeçò que diu la llegenda fou explorada al segle XVIII per ordre d’un “marqués”, amo i senyor de tota la serra del Cabeçó, en Pràctica de l’escalada.

pàg.- 23

pàg.- 24

Pràctica de l’escalada.

busca d’un tresor o d’or dins d’ella , arribant a la profunditat de 115 m i, clar està, sense arribar a trobar més que una bella sima.

L’altra és la de la Granota , prou més xicoteta amb 25 m però també interessant per una visita.

En cap de les dues es necessita una gran quantitat de material per explorar-les. . És també el Cabeçó una font inacabable d’interessantíssimes rutes amb la família, per fer muntanyisme, per practicar amb la bicicleta de muntanya però sobre totes aquestes activitats, el Cabeçó d’or destaca per les seues més de 100 vies d’escalada ( oficialment unes 152 ) que la converteixen en un dels millors, si no el millor , punts d’interés de les comarques alacantines per als amants de l’escalada.

Permeteu-nos fer una xicoteta parada en les seues parets...

Trobarem en elles un gran ventall de possibilitats per passar un bon dia d’escalada i podrem triar amb tota tranquil•litat el tipus de via i modalitat ens abelleix practicar entre els seus 20 sectors, la Clàssica , l’esportiva, o l’artificial.

Podrem triar si ens abelleix un dia més relaxat entre les 25 vies de dificultat fins v+ o buscar una major dificultat atacant una de les moltes possibilitats que la muntanya ens regala, 86 vies de 6a fins 6c, 16 de 7a a 7c i 13 de 8 o superiors.

Totes elles amb una alçada mitja de 200 m però que en algún cas arriba a superar els 300m .

No vull allargar-me més però crec que val la pena llegir les sensacions que provoca l’experiència de la seua escalada en boca d’un enamorat de la muntanya.

Ens diu Manuel Bernabeu en “Senderos de la Roca “...

Pràctica de l’escalada.

“...he tornat i he redescobert un paradís vertical, immens, virginal, amb inesgotables possibilitats, allunyat de les urbs, on encara es pot assaborir la soledat i la pau. Un paradís que espere romanga inalterable en els anys esdevenidors.”

pàg.- 25

pĂ g.- 26

Mapa d’Abraham Ortelius, Amberes. 1584.

BUSOT,

Escut de Busot.

LA SEUA HISTÒRIA, LES SEUES GENTS... És Busot un xicotet poble de la Comarca de l’Alacantí i que va formar part de la històrica Foia de Xixona a 19 km de la ciutat d’Alacant, i a 7 km de la mar, encara que quan el visitant entra en ell té la completa sensació d’estar en un poble de muntanya i és que la nostra geografia ens regala sempre aquests contrasts que formen el nostre caràcter com a poble, obert i acollidor com la mar i al mateix temps reservat i dur com la muntanya.

La seua història és també la història de la terra que li envolta, la història d‘unes gents que han vist passar pel seu territori cultures diferents. Cultures que malgrat desaparèixer substituïdes les unes per les altres son la base del que hui en dia som, per què cap cultura desapareix del tot i tota cultura deixa rastre en la que la substitueix, en la seua llengua, en els seus costums, en la seua geografia i població, en definitiva conforma allò que som i per tant, mai hem de renegar d’allò, més aviat al contrari, hem d’alçar el cap i reivindicar orgullosos els nostres orígens.

Aquesta història la desconeixem en el detall, possiblement amagada en lligalls antics d’arxius civils o eclesiàstics, esperant que algú, amb temps i il•lusió, la puga rescatar de l’oblit injust a que està sotmesa.

Malgrat tot anem a fer un esforç i ens anem a cabussar en la història del territori, i amb ella i el que sabem del poble, anem a recrear la història de Busot , sense inventar res , amb la màxima serietat, solament amb les dates certes que es coneixen però que ens van a permetre crear una interpretació factible i possiblement real del seu pas pel temps.

La primera pregunta que ens fem és si fou prou “important “ per ser tingut en compte pels geògrafs i si , d’alguna manera, la seua existència deixa rastre i era coneguda més enllà de les nostres comarques i considerada important fora de les nostres fronteres.

pàg.- 27

Sabem que va formar una fita delimitadora entre les fronteres que es marquen al Tractat D’Almizra el 1244 entre les corones de Castella i d’Aragó, que este fet fa que el seu nom entre en la documentació i la història de forma clara al segle XIII, però... I després ?

Doncs després també... I el trobem situat amb claredat en el primer mapa que al segle XVI es va realitzar de l’antic Regne de València pel geògraf valencià Jerònimo Muñoz el 1568, este mapa realitzat a mà no es conserva però com que els mapes eren en aquells temps informació essencial per a exercits i comerciants uns anys després un cartògraf flamenc, Abraham Ortelius, l’utilitzarà per fer la primera impresió coneguda d’un mapa del “Valentiae Regni” a Amsterdam el 1584.

pàg.- 28

En ell apareix Busot deixant constància clara que era una població a tenir en compte, i hem de dir de forma anecdòtica que apareix amb un error ortogràfic que el perseguirà al llarg del segles i que podem intuir fou produït al copiar uns noms que per al cartògraf flamenc no representaven més que punts en un mapa i que és fàcil entendre al ser mapes fets a mà, va confondre una “s”, que en aquell moment s’escrivia llarga, per una g , fent que el nom que apareix siga “Bugot” i no Busot com probablement estaria escrit en l’original de Jerònimo Muñoz.

Mapa de Giacomo Canteli, Roma. 1696.

Este error es va repetir de forma continua al llarg del temps durant el que restava del segle XVI i fins finals del segle XVIII ja que els diferents mapes que es feren i hem revisat eren, clarament, còpies els uns dels altres i els errors es repetien contínuament o fins i tot eren majors quan en una còpia cometien un de nou...

La primer mapa on veiem aparèixer el nom de Busot correctament escrit és en el mapa de Giacomo Cantelli publicat a Roma el 1696 amb el nom de “Li regne de Valenza e di Murcia”. A partir d’este moment , imaginem que en funció de la còpia que utilitzen els diferents cartògrafs com a font, els dos noms s’alternen en els diferents mapes que sobre el territori van publicant-se.

Il.lustració representativa del Tractat d’Almizra.

Curiós és també el canvi de denominació que es veu en la cartografia de Tomàs López “ Regni Valenciae tabula” publicat a Nuremberg el 1792 i on apareix com a Universidad de Busot , entenen com a universitat el concepte de territori dependent d’un poble o ciutat. Poc a poc l’alternança de noms va desapareixent i va deixant pas a un de sols ... Busot.

Ja tenim clar que Busot era una població

Jaume I en campanya.

considerada prou important per ser ressenyada e la majoria dels plànols que sobre l’antic Regne de València es van publicar per tota europa i ara anem a cabussar-nos en el que sabem de cert sobre Busot i la seua història....

Comencem per les restes trobades al castell, al poble i la seua rodalia que ens traslladen a algun moment durant el SXII, moment especialment convuls al Xarq Al-Àndalus.

En estos anys el món islàmic es troba dividit en interminables disputes entre senyors musulmans i sotmés, com tota la península, als canviants imperis nord africans. Primer, a partir del 1090, els Almoràvits (Dènia s’incorporà a la dawla almoràvit al 1092 i Mallorca el 1115), després ,a partir del mitjans del segle XII, quan el poder Almoràvit declina i els nous senyors Almohades intenten el control Al-Andalus les nostres terres queden sota el govern de l’emir Muhammad b. Mardàniis, el qual va crear de la poderosa taifa de Murciyya, Balanciyya i Al-Mariyya ( Múrcia, València i Almeria ) al voltant de 1147. Taifa que controlava des de Lorca fins a Peníscola, i que aconseguí mantenir independent fins la seua mort el 1172.

Arrisquem-nos a pensar en possibles fundadors i, per què no, a donar noms, anem a donar per probable que durant aquests anys els senyors d’aquestes terres volien/necessitaven disposar de punts de control del territori que els donés la seguretat d’evitar sorpreses davant de possibles atacs o incursions, i que el territori entre la costa i les terres més interiors estava parcial o totalment despoblat , com de fet sabem que passava ja que la població en aquells moments era molt més reduïda i la major part de les terres estaven desertes.

També podria ser candidat a fundador un altre senyor i governador de nom Abd-Allah ibn Iyard, però creguem que no arribà a poder pensar en organitzar les seues terres , massa poc de temps al capdavant d’elles, el seu govern durà un any o menys entre el 1146 al 1147.

Tornem llavors al millor situat al títol de fundador per temps i poder , l’emir Muhammad b. Mardàniis, senyor de la més poderosa de les taifes del Xarq Al-Andalus, que hagué de lluitar molt dur militar i políticament , amb aliances amb els senyors musulmans dels seus dominis i també amb els cada vegada més poderosos regnes cristians del nord , per resistir els envits dels Almohades.

Sens dubte el millor moment per pensar en una nova torre de guaita al recer de la qual, a poc a poc, situar a la població i iniciar un nou “ lloc al bosc” on viure, Bisant.

A partir d’ací “ Bisant” , el primitiu nom arab del que acabaria sent conegut com a Busot, inicià la seua història com a nucli de població que anà prosperant al llarg del temps i amb un torre convertida en castell que , igual que el poble, anà agafant a poc a poc una entitat major...

Dels temps que el poble restà sota domini musulmà ens queda comentar que des de la desaparició del domini Almohade després de la seua derrota a la batalla de “ Las Navas de Tolosa “ el 1212 i l’aparició de nou de regnes de taifes o emirats independents, quedaren les nostres terres en mans de la dinastia Hudita des del 1229 fins el 1243.

Probablement la creació d’una xicoteta torre de guaita i control en la vall que ens ocupa, i que hem de situar al SXII com ja hem comentat, es donaria a partir de la desaparició del control Almoravits sobre les nostres terres . Moment de “desgovern” en el qual sabem que dominaren la zona els següents personatges , noms reals d’homes que podrien haver decidit la història del nostre poble...

Acabant este any definitivament el domini de senyors musulmans i passant a formar part des d’aleshores de l’Europa cristiana, malgrat que això no va suposar de cap manera que la població musulmana emigrara ni que canviara de religió ja que l’entrega de les terres a mans cristianes s’efectuà mitjançant pactes que permetien a les gents que les poblaven a romandre en elles i a continuar amb la seua religió. Si més no en uns primers moments donat que els nous amos no tenien capacitat de repoblació i no volien perdre els sucosos beneficis que els nous territoris i les seues gents els podien oferir.

El primer en dominar la zona fou Ahman ibn Abd-al-Malik Saif-ad-Dawla al 1145. Però pensem que aquest podríem descartar-lo, a penes va dominar les nostres terres ja que estava massa ocupat batallant i va morir en combat el 1146.

I així fou , en efecte , per als antics pobladors andalusins de l’antic Bisant quan, pel tractat de vassallatge que l’any 1243 signà Ibn Hub al Dawla i en el qual acceptava com a senyor a Alfons X de Castella, que es coneix com les Capitulacions d’Alcaraz, posava sota la seua autoritat l’emirat

pàg.- 29

Dirham almohade, segle XII.

pàg.- 30

Línia de frontera del Tractat d’Almizra.

de Murciyya i Alfons reconeixia el dret d’aquells que volgueren restar sota el seu domini a romandre en ell a canvi d’acceptar els nous senyors i realment no podia ser d’altra manera, ja que la manca de mà d’obra per al camp i la impossibilitat de la continuïtat d’activitats artesanals tan importants com la del vidre que es produïa a la població aconsellaven la permanència dels musulmans en les terres recent conquerides.

A partir d’este moment les terres de Busot formaren frontera i restaren sota el domini de Castella amb el seu rei Alfons X “ El Savi” que tenia reconegut el seu dret al sud de la frontera marcada en el tractat d’Azmirra que atorgava les poblacions de Biar , Tibi, Xixona i la Vil•la al rei en Jaume i Petrer, Elda, Busot i Aigües al rei n’Alfons. És en aquest tractat on per primera vegada veiem aparèixer el nom de Busot en un document cristià.

Però la història sempre pega moltes voltes i els territoris canvien de mans constantment durant uns temps en els quals el territori era patrimoni personal dels monarques i senyors i pertànyer a un o altre regne i la fidelitat a un o altre monarca variava segons els interessos del moment.

Així eren els segles passats...

Ja trobem a Busot formant part del terme d’Alacant des que el rei Alfons X de Castella , senyor d’aquestes terres , així ho decidís l’any 1252.

Però no ens hem de dur a engany, la convivència entre diferents sempre ha estat complicada.

Una societat que es conforma amb una majoria de la població de religió musulmana i costums andalusins front a una elit política, econòmica i militar cristiana que se sent superior i ofega cultural i econòmicament l’anterior , creant el lògic descontent i covant un ressentiment que uns pocs anys després esclatarà animant a la revolta als andalusins de Múrcia contra el seu senyor, Alfons rei de Castella, encoratjats per les promeses de suport dels regnes de Granada i del Marroc.

En esta difícil situació, al no poder fer front a la revolta entra de nou en escena el seu sogre, i rei de la Corona d’Aragó, Jaume I , al qual demanarà ajuda, i aquest concedirà per por a que la revolta s’estengués al recent creat Regne de València armant un exercit amb el qual conquerí les terres revoltades.

Esta vegada, després de la conquesta del rei en Jaume I es tornaren les fronteres a la situació anterior, però volent impedir noves revoltes aquesta vegada es va produir l’expulsió, si no de tota si de gran part de la població musulmana revoltada i donat que el rei de Castella no tenia súbdits que pogueren substituir la població musulmana aquesta repoblació fou duta pel rei en Jaume amb pobladors d’origen català.

Com afecta aquest moviment de població al nostre poble de Busot ? ho ignorem , podem imaginar que probablement part important de la seua població, si no tota, seria substituïda per nous pobladors d’entre les seues tropes.

Sufocada la rebel•lió, expulsats els seus antics habitants i repoblades de nou per homes i dones dels seus regnes, les terres i la població de Busot fou de nou entregat al rei Alfons de Castella.

I en mans d’aquest regne estigué el poble de Busot i les seues gents fins que l’any 1296 , en mig de d’una guerra civil entre hereus i pretenents a la corona de Castella un d’ells, Alfons de la Cerda , li ofereix el regne de Múrcia , dins del qual es troba Alacant i tot el territori al sud de la línia de

pàg.- 31

Escut dels senyors Martíez de Vera.

pàg.- 32

Retrat de Joan II d’Aragó.

Biar, Xixona, Busot i Aigües , Al rei de la Corona d’Aragó en Jaume II “ El just” a canvi del seu suport contra el rei Ferran IV de Castella.

cerca en arxius i biblioteques ens aporte noves dades que ens ompli les moltes llacunes que , malauradament , temin encara.

Evidentment no anem a descriure la guerra però val a dir que aquesta acaba amb la conquesta del dit regne per part del rei en Juame II caient la ciutat de Lorca el 21 de desembre de l’any 1300.

Però algunes coses coneixem, la família que durant més temps tingué la possessió del senyoriu de Busot, la família Martínez de Vera ,d’origen sorià i documentat a la baronia de Cocentaina des de 1330 en la persona de Pedro Martínez de Vera .

Aquesta conquesta dugué a que l’any 1304 es signara la “Sentència arbitral de Torrelles “ i poc després la modificació al “Tractat d’Elx” el 1305.

A partir d’aquest moment les comarques de la Vall del Vinalopó , l’Alacantí, on es trobava adscrit el poble de Busot i el Baix Segura passaran a formar part de l’antic Regne de València i per tant a la Corona d’Aragó ,creantse en aquells moments una nova “Procuració” o divisió administrativa, la Procuració d’Oriola, que comprenia les actuals comarques del Baix Segura, el Baix Vinalopó, l'Alacantí, les Valls del Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i Elda i Salines d'Elda de l'Alt Vinalopó amb el seu límit nord situat sobre el riu Montnegre o de Xixona, límit de l'antiga Governació de Xàtiva que era l'administració foral situada més al sud en aquell moment de l’antic Regne de València. l’any 1366 passaria a denominar-se ja definitivament Governació d’Oriola i que també seria coneguda com a Governació dellà Xixona sent el seu primer procurador Pere de Montagut.

Busot va pertànyer aquesta denominació administrativa i territorial fins la seua desaparició i conversió en la província d’Alacant el 1833 .

Esta família posseí amb els cognoms Martínez de Vera el senyoriu de Busot fins mitjans del segle XVII quan Llorenç Martínez de Vera vinculà el senyoriu al seu nebot Francesc Bosch, el qual afegí al seu cognom el de Martínez de Vera passant a ser conegut com a Francesc Martínez de Vera i Bosch, i ja sent el XI senyor de Busot, aconseguí ser nomenat primer Marques del Bosch d’Ares pel rei Carles II el 1689.

El primer senyor de Busot, del qual tenim coneixença com a tal, però que evidentment no seria el primer que va exercir la seua senyoria sobre les terres de Busot, fou Alfons Martínez de Vera i Sellers l’any 1475 durant el regnat del rei Joan II d’Aragó ( la data de 1437 que apunta Martí de Viciana no sembla acceptada per la majoria dels historiadors que han tractat el tema ), el qual tenim reconegut com a “Senyor del lloc de Busot” també pel seu successor Ferran II d’Aragó , el rei “Catòlic”. Corre per la història que fou este senyor de Busot .l’encarregar de rescatar dels prestamistes les joies i altres propietats que els Reis Catòlics havien empenyorat a Oriola per tal de pagar una part de la guerra de Granada, servei perl qual li estaven agraïts.

Busot i el seu territori serà també un dels 8 senyorius constituïts amb anterioritat al segle XVI que van romandre com a tals fins l’abolició dels senyorius a principis del segle XIX.

Amb anterioritat tenim un document notarial del 1423 on es fa una transferència de la propietat del “lloc i castell de Busot” de les hereves de Bonafonat de Llebrera a favor d’un tal Pedro Fernàndez de Mesa. Però no podem dir molt més, sobre tot dels senyors anteriors als Martínez de Vera i successors. D’estos si que coneixem més coses ja que foren una de les famílies principals de la noblesa alacantina, ostentant en múltiples ocasions la batllia de la ciutat , començant pel primer Alfons Martínez de Vera , senyor de Busot el qual transmetrà la batllia als seus successors com els seus fills, tant el major Joan que la va exercir a partir de 1484 com el seu germà Alfons que la exercirà al menys entre 1491 al 1501.

I situat el poble dins de l’univers dels senyorius poc fins hui en dia hem pogut esbrinar dels seus senyors, de nou haurem d’esperar que la

Durant estos segles Busot serà un població en creixement i probablement amb una economia que la convertia en un senyoriu que oferia

I què sabem dels senyors directes de Busot?

Per a començar direm que el castell i població de Busot restarà sota la Jurisdicció Alfonsina de 1329, la qual suposava per als senyors tenir la jurisdicció plena en assumptes civils però limitades en els criminals , i que implicava posseir el domini útil d’un territori amb un mínim de població fixa de “15 llars de cristians vells”.

pàg.- 33

pĂ g.- 34

Mapa amb la ruta feta per Cavanilles.

Retrat de Cavanilles.

ingressos importants als seus senyors. Prova d’esta puixança econòmica és la construcció de l’Església parroquial de Sant Llorenç Màrtir en diferents etapes, probablement iniciada a principis del XVI com semblen indicar les seues voltes de creueria de final del gòtic i que aniria ampliant-se i remodelant-se en diferents etapes, dos o tres possiblement, fins l’incendi de 1816 en que es veu afectada la volta central i per últim es va fer la nau lateral dreta i la capella de la comunió d’estil neoclàssic.

Tot això abans de l’abolició del règim senyorial.

Seria molt llarg i estaria fora de lloc fer un llistat detallat dels senyors de Busot, com ja hem comentat a finals del segle XVII el 14 d’octubre de 1688 el rei Carles II li concedirà a Don Francesc Martínez de Vera i Bosch el títol de Marqués del Bosch d’Ares i si ens ho permeteu amem a detindre’ns un instant en este moment de la història de Busot.

Serà llavors quan el nostre gran estudiós i científic il•lustrat Antonio José Cavanilles , que durant els anys 1791 i 1792 va rebre l’encàrrec del rei de fer un estudi de la flora espanyola, ens visitarà.

Este estudi el va empènyer a emprendre un llarg viatge de descoberta i estudi del territori que el dugué a visitar en persona molts llocs i pobles després del qual va escriure les “Observaciones sobre la historia natural , geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia” publicant el “Libro quarto” el 1795.

Allí per on passava preguntava i es deixava guiar per les autoritats i es reunia amb els il•lustrats i experts de les ciutats que visitava i així arribarà a Alacant, on s’estarà entre la vesprada del 19 de juliol al matí del 23 del mateix mes de l’any 1792.

I què li aconsellen els personatges que li serveixen de guia? Doncs que, junt a l’obligada visita i estudi de l’horta d’Alacant i les seues estructures hidràuliques, visite Busot.

I així ho farà deixant un document impagable sobre la seua població, agricultura, orografia, vegetació ... anotant les quantitats que es collien de diferents productes en un breu però completíssim estudi de l’economia del poble.

Val la pena llegir les seues paraules en el “Libro quarto. Sur o Tierras meridionales del Reyno de Valencia”, paraules que anem a reflectir tal i com ell les va escriure , completes i respectant l’ortografia original.

Busot apareix en la pag 246 amb l’entrada 161 i diu...

“I61 Pasando el término de Relléu ó raices orientales del monte Cabesó á las meridionales del mismo en busca de Busót, se pisa por mas de dos horas un suelo desigual sembrado de cerros, los mas reducidos á cultivo, principalmente en el término de Busót, que tiene mas de una legua de diámetro cercado por los de Alicante, Xixona y Relléu. En tiempo de Moriscos tenia Busót 80 familias, y hoy 326, sin contar las 150 de Aygües de Busót, pueblo no muy apartado del que le dió nombre . Hállase en aquellos cerros y lomas multitud de árboles fructíferos que forman como bosques; siendo los principales algarrobos que sueles dar 60250 arrobas de fruto: son tambien en gran número los almendros, y producen I@ cahices de almendraen càscara; cógense ademas 800 cahices de trigo, I260 de cebada,I00 de maiz, I00 cántaros de vino, 250 arrobas de higos, 600 de lana, I0@ de esparto, 30 @ de barrilla, 20 de miel, y 40 de cáñamo, que se riega con el agua que

pàg.- 35

Plànol del setge d’Alacant del 1708.

Retrat d’Isabel II.

pàg.- 36

Tropes austracistes defensores del castell.

Comparsa “Gastaors” de Busot.

sobra al pasto del pueblo. Hay en este una fábrica de vidrio, donde se frabrican 80@ piezas.”

Poc després en l’entrada 162 ens conta...

tenia bones defenses i estava situat en bona posició per abastir l'exèrcit que havia d'ocupar Madrid.

“162 En las alturas de Cabesó se encuentran vestígios de minas i piritas, que parecen deben seguir por lo interior del monte, como lo indican el calor de las aguas que brotan por sus faldas y raices.”

El gener de 1706, com a preparació del setge d’Alacant per les tropes de l’Arxiduc Carles per cloure l'ocupació del Regne de València, Jaume Rosell de Rocamora i Ruíz, marquès de Rafal, havia recuperat Sant Joan d'Alacant, Busot, Mutxamel, el Palamó, Agost, Montfort i Novelda. Ocupació que durà fins finals del 1708, quan després de la batalla d’Almansa les tropes borbòniques inicien la recuperació d’Alacant posant setge a la ciutat i controlant els pobles dels voltants. La ciutat caurà definitivament el 19 d’abril de 1709, amb la rendició del Castell de Santa Bàrbara.

És difícil donar més informació en menys paraules i una imatge més completa d’un poble i el seu entorn.

I passaran els anys i els senyors canviaran fins i tot de cognoms , Martínez de Vera, Bosch, Rotla Canicia, Canicia de Franchi, de Rojas ... en funció de casaments i aliances nobiliàries, i arribarem a l’any 1897 , durant la regència de Maria Cristina , quan a D. José Maria de Rojas i Galiano, “Senyor del lloc de Busot” i “Marqués del Bosch d’Ares”, als títols que ja tenia li afegiran la “Grandesa d’Espanya”.

Com a curiositat direm que el senyoriu ,amb caràcter de títol nobiliari , continua existint hui en dia i l’actual “ Senyora del lloc de Busot” és Na Maria Anunciada José de Borbon y Rojas des de l’any 1994.

Així doncs Bisant, aquell xicotet poble nascut al segle XII que donà nom al “Senyoriu del lloc de Busot”, ha sobreviscut al pas del temps passant per mans i famílies diverses , i el seu senyor ha esdevingut marqués i Gran d’Espanya...

Hem volgut relatar la història de Busot en aquells aspectes que la singularitzen i fan diferent a la resta de poblacions del seu entorn. Evidentment els busoters estaran immersos en la guerra de Successió a la Corona Espanyola i els seus habitants dividirien les seues fidelitats entre l’Arxiduc Carles o Felip d’Anjou.

Alacant i el seus voltants romangueren en fidels a Felip D’Anjou , futur Felip V, i a principis de 1706, Alacant era l'única ciutat del Regne de València en mans borbòniques, i la seva ocupació era d'importància estratègica, doncs el seu port

També la Guerra del Francés o de la Independència passà pels seus carrers, els conflictes successoris després del regnat de Ferran VII entre Isabelins i Carlins, tres guerres amb promesa de recuperació del furs inclosa per la part carlina, etc...

No pararíem de repassar moments de la nostra història i allí trobaríem Busot.

Busot és en definitiva un poble viu i viurà la història, i la patirà, i els busoters formaran part d’eixa història amb la mateixa intensitat que qualsevol personatge “important” o ciutat de renom.

Busot forma part de la nostra història com a alacantins i per extensió, valencians...

pàg.- 37

pĂ g.- 38

Dalt: xiquets de Busot al començament del segle XX. Baix: llauradors fumigant tomaques.

ELS HABITANTS DE BUSOT AL LLARG DE LA HISTÒRIA Aprofitant el mestre Cavanilles repassem l’evolució dels habitants que poblaren Busot al llarg dels segles.

Del període andalusí poc sabem, podem intuir que la primera població de busot seria molt reduïda si, com apunten les restes arqueològiques, estava centrada a l’interior de castell a l’aixopluc de les seues muralles. No seria estrany que també creixés algun nucli de població a les faldes del turó en un hàbitat poc concentrat o dispers.

Però aprofitem a Cavanilles i fem uns càlculs de la possible població que vivia a Busot aplicant uns coeficients històrics que siguen realistes.

Ens diu Cavanilles que la població que habitava el poble en temps de la conquesta ,o posterior fins 1609 segons interpretem “ en temps de moriscos”, era de 80 famílies , el que vindrien a ser entre 200 y 280 persones si apliquem un coeficient de poblament de 2’5 a 3’5 persones per “família” o “foc” ( es tracta de calcular la població fent una mitjana de les persones que podrien compondre una família, la qual es dona per entés que habitaria una llar o “foc”, que és altra manera de denominar aquesta unitat de poblament.

Pensem que moltes unitats estarien compostes per un membre i altres ho serien per una família que

pàg.- 39

Maqueta del castell de Busot amb els habitatges dins de les muralles (Associació Salmitre).

pàg.- 40

Moriscos.

Model d’habitatge islàmic.

podrien arreplegar en la mateixa llar tres, o mes generacions. Calcular un coeficient superior a 3’5 sempre a paregut als demògrafs històrics arriscat i no massa seriós).

A partir d’ací els busoters van anar en augment fins arribar a l’any de la seua visita, el 1792, any en que comptabilitza 326 famílies, xifra que aplicant el mateix factor de 2’5 a 3’5 ens donaria aproximadament de 815 a 1141 habitants. Dades perfectament creïbles si tenim en compte que les primeres xifres “oficials que tenim dels habitants de Busot són de 1842 i ens parlen que en aquell any Busot tenia 1250 busoters , la qual cosa parlaria d’un increment progressiu de la seua població d’un màxim de 400 a un mínim de 100 persones en 50 anys.

Evidentment Busot no estava al marge de l’esdevenir històric i demogràfic del seu entorn i patiria ,de ben segur , amb les guerres com la de la Unió, que va ajuntar-se també el 1348 amb l’arribada de la Pesta Negra que assolà Europa. O la “Guerra dels dos Peres” de 1356 al 1366 entre Pere “el Cruel” de Castella i el nostre rei Pere “ El Cerimoniós” i que tingué en les nostres terres un dels escenaris principals amb la presa de la ciutat d’Alacant . Ja podem suposar que el segle XIV no seria precisament un segle de creixement de la seua població. I si prenem com a referència la ciutat d’Alacant esta va perdre la meitat de la seua població a final de segle.

De ben segur altra fita demogràfica important seria l’expulsió dels moriscos la qual tindria un important impacte en la seua població que no sabem valorar.

Com ja hem comentat adés Cavanilles ens parla de 80 famílies en temps dels moriscos, la dificultat està en saber si eixos temps de “moriscos” dels quals parla són els temps anterior a la conquesta o els que passaren fins l’expulsió del moriscos l’any 1609, regnant Felip III. Sabem que la població morisca de la zona era gran i no hem de dubtar que una part important dels busoters ho seria com en la resta de les poblacions de l’entorn. És interessant en este sentit la notificació apareguda en el llibre d’actes de Villena del 24 de setembre de 1609 en la qual es fa referencia a una carta “del senyor de Busot” fent referència al tema.

1609 - 24 de septiembre – Villena Libro de Actas –

Expulsió dels moriscos pel Port d’Alacant.

pàg.- 41

Prevenciones del Concejo contra un posible ataque de los moros valencianos.

Primeramente dijeron que todo el reino de Valencia está muy alterado y se van pertrechando de armas y cercas, llevando a los lugares fuertes las mujeres y niños de los que no lo son, y la razón según dicen tienen es porque se dice que Su Majestad manda embarcar los moriscos del reino de Valencia, como se ha entendido del señor de Busot por una carta que ha escrito, y se echa de ver porque en Alicante está una escuadra de galeras y otra de galeones, y cada día llegan nuevas que desembarcan soldados para efectuarlo, y con esto están todos los lugares de los moriscos y lugares de cristianos viejos muy alborotados. Y porque a tres o cuatro leguas de esta ciudad hay lugares de moriscos, como son Elda, Petrel, Monóvar, Novelda, Aspe, Crevillente, Elche y otros lugares, y si éstos huyesen de la gente de guerra que está en la costa, es caso sin duda han de venir para esta ciudad, la cual está abierta y sin armas, y sería muy fácil entrarla y saquearla, porque el número

pàg.- 42

Grup de llauradors de Busot, anys 40 i 50 del segle XX.

Notícies sobre la “Grip Espanyola” de 1910. Diario de Alicante.

Panoràmica de Busot, dècada de 1930.

de los moriscos son muchos. Deseando esta ciudad prevenir y acudir al reparo del daño que podían hacer, les parece se ordene lo siguiente. (...)

Indubtablement l’expulsió i persecució del moriscos suposaria un colp demogràfic del qual tardaria alguns decennis en recuperar-se, el mateix que la resta del Regne de València.

Tots estos successos que colpejaren la població de l’entorn de Busot i per tant colpejarien també els busoters ens mostren una població que evoluciona amb la demografia del seu entorn com no podria ser d’altra manera i passant el temps ens situem en les dades certes que coneguem i anem a analitzar.

Busot tenia, segons Cavanilles, uns 1141 habitants el 1792 passant el 1842 als 1250 del cens que es va realitzar en aquest any.

L’any 1877 tenia un cens de 1261 habitants i arribà al màxim demogràfic el 1897 quan la població assolí la xifra de 1386 persones. A partir d’estos anys i fins el cens de 1910 la població esdevingué estable variant en unes xifres que s’entenen normals.

La dècada de 1910/1920 esdevingué demolidora per a la població de Busot, d’una manera que ens és difícil de justificar però que intentarem analitzar en totes les seues possibilitats.

Busot passarà de tenir el 1910 una població de 1353 habitants a deu anys després, el 1920 solament 982 ,i el que és pitjor, iniciar una tendència descendent de població que tindrà l’any 1950 com a fita de menor població en molts segles. Sols tenia 621, es a dir, en 40 anys va perdre més de la meitat dels seus habitants.

Analitzem els possibles motius començant pet la dècada de 1910/1920. Fou aquesta una dècada molt difícil en conjunt, ja el 1907 fou un molt mal any agrícola, a partir de 1908 la fil•loxera acaba amb gran part de les vinyes, el 1911 i anys següents una forta sequera acabà igualment amb part dels conreus tradicionals.

Podem pensar que una part important de la població es veuria obligada a emigrar per raons de pura supervivència. Son anys d’un fort corrent migratori que té en ciutats com Oran un destí per a molts alacantins. I si faltava algun motiu més per justificar aquest descens dels habitants de Busot el 1918 fou l’any de la pandèmia de la denominada “Grip espanyola” que provocà moltíssimes morts arreu d’Europa i nosaltres no fórem una excepció.

Esta funesta conjunció de factors provocà, sens dubte, el marcat descens de la dècada, però la pèrdua de població no acabà ací, entre els anys 1920 i 1930 Busot torna a perdre 100 habitants més, la majoria d’ells probablement a causa de l’emigració.

Després vindrà la Guerra Civil del 1939 al 1939, amb els seus morts “per la llibertat” o “Por Dios y por la patria”, i després no arribà la pau, si no “la victòria”, i amb ella la repressió que dugué a tantes persones a l’exili, als camps de concentració com el tristement famós “Camp dels ametlers” d’Alacant o al paredó.

Així en situem a la dècada de 1950 que començà , com ja hem dit , amb Busot reduït a 621 habitants. Una xifra que sols uns anys abans ningú hagués pensat possible. En aquesta tònica anem a passar els anys del franquisme ple i de la primera democràcia fins la dècada de 1980 que inicià ,partint dels 652 habitants

pàg.- 43

Ací tenim un grup de busoters de 1952... Paco i Concha de l’Estanc, Carmen, Carlota, Vicent “El de Nati, Manolo “L’Hort” , Carlos Valor.... pàg.- 44

del cens de 1981, un continu creixement clarament motivat per la immigració, primer de forma continua però moderada. El 1991 ja comptava amb 971, un increment de 319 habitants , quasi un 50%,. I a partir d’ací es dispara l’arribada de nous pobladors, la majoria d’ells buscant l’entorn agradable i amable on viure que els ofereix Busot.

Mirem l’evolució per anys...

2.001 tenim 1.683 habitants i l’increment anual a partir d’aquest any es molt fort, arribant ala fita màxima dels 3429 habitants de 2.013.

El 2013 és l’any de màxima població de la història de Busot ja que els anys següents veurem descendir esta fins els actuals 2.925 habitants de 2018 amb una densitat de població de 88,44 h/km2.

Evidentment un augment tan accelerat de la població no es deu a un creixement natural, si no a l’immigració assentada en el seu terme municipal, preferentment en les urbanitzacions que de forma continua han omplert el terme de Busot d’habitatges, població de procedència molt diversa on els busoters són clara minoria, els nascuts a la CV incloent el nascuts a Busot suposen a penes el 50’56 % un altre 18’26 % prové de l’estat espanyol i un 31’18 % es de procedència estrangera.

D’esta població la gran majoria són Britànics ( 402 ) que busquen en les nostres terres una qualitat de vida que d’altra manera no podrien assolir. Els segueix la colònia alemanya a distància amb 103 persones i França amb 76 . La resta està dividida entre una gran quantitat de països i continents molt diversa. És també de ressenyar l’augment de població que es produeix en estiu com passa amb tants altres pobles del nostre país, on el municipi por arribar a superar els 9000 habitants.

Com a curiositat adjuntem una taula amb l’evolució de la població de Busot des de 1900 fins els nostres dies on es deixa constància dels homes i dones que habiten el nostre poble:

Evolució de la població des del 1900 fins el 2018 Any

Homes

Doness

Total

2018

1.498

1.427

2.925

2017

1.483

1.421

2.904

2016

1.517

1.458

2.975

2015

1.559

1.516

3.075

2014

1.589

1.549

3.138

2013

1.730

1.699

3.429

2012

1.720

1.692

3.412

2011

1.658

1.656

3.314

2010

1.628

1.629

3.257

2009

1.580

1.568

3.148

2008

1.528

1.493

3.021

2007

1.440

1.407

2.847

2006

1.335

1.308

2.643

2005

1.217

1.204

2.421

2004

1.063

1.064

2.127

2003

1.010

988

1.998

2002

954

921

1.875

2001

908

885

1.793

2000

871

846

1.717

1999

818

795

1.613

1998

744

758

1.502

1996

683

694

1.377

1995

631

633

1.264

1994

583

575

1.158

1993

536

544

1.080

1992

497

508

1.005

1991

479

492

971

1990

405

412

817

1989

381

388

769

1988

371

386

757

1987

361

381

742

1986

359

380

739

1981

0

0

652

1970

0

0

730

1960

0

0

715

1950

0

0

614

1940

0

0

709

1930

0

0

836

1920

0

0

937

1910

0

0

1.258

1900

0

0

1.275

pàg.- 45

pàg.- 46

Flascó de vidre . Segle XVIII.

BUSOT I EL VIDRE,

UNA HISTÒRIA INTERESSANT El tema del vidre i els seus tallers o fàbriques a Busot és un tema molt atractiu que valdria la pena investigar a fons, de ben segur que ens duríem més d’una sorpresa.

Sembla ser que ja des dels seu origen musulmà Busot estigué relacionat amb la fabricació de vidre ja que d’aquella època s’han trobat en el castell fragments de vidre que així ho apunten.

Per fabricar-lo bàsicament fan falta dos materials, a saber, arena i cendra, les arenes com més silícies siguen millor, i pels voltants abunden estes arenes, i la cendra ha de ser la més rica en carbonats possibles i poques plantes produeixen una cendra millor per a la seua fabricació que les barrelles, i d’elles el teme de Busot estava ple... És per això possiblement que apareixeria el primer forn de fondre vidre i amb ell l’artesania que dona un cert renom al poble i el caracteritzà per les seues creacions...

La primera menció escrita de la que tenim notícia és curiosament d’un metge de “L’Armada invencible”, armada “invencible” acabà destrossada i vençuda pels anglesos i per les borrasques i galernes l’estiu del 1588. El nostre metge acabà presoner dels holandesos al ser capturat el vaixell en el qual viatjava i es va

pàg.- 47

Gravat sobre la inauguraciĂł del ferrocarril Madrid/Alacant.

pĂ g.- 48

Text de Cavanilles.

instal•lar als Països Baixos després de ser alliberat. Es deia, En Josep Gosalbes de Cunedo, era d’origen alacantí i en el poema que va escriure recorda els seus anys d’infantesa a la comarca que el veié nàixer, en ell també deixa caure dues paraules en llatí que ens demostra fins quin punt aquesta “indústria” era ja important i coneguda sobre altres productors de vidre de la zona al segle XVI, “ “utrificamque busoton” o el que és el mateix “ i Busot fabrica vidre”.

Com en altres aspectes de la seua història, Busot no ha deixat a la vista més rastres de la seua fabricació de vidre fins l’arribada del mestre Cavanilles, i dic això per que estem convençuts que amb el temps arribarem a conèixer molts més documents que ens il•lustraran segur sobre la seua història, la dels seus productors i amos del o dels fons que el produïen.

Cavanilles al recórrer el nostre territori feu una breu aturada a Busot a l’estiu de 1792, possiblement aconsellat pels il•lustrats alacantins, o pel mateix senyor de Busot convertit ja en “Marqués del Bosh d’Ares” per Carles II , que li mostraren la comarca i als quals traslladà ben segur el seu interés per conèixer les poblacions més rellevants de l’entorn d’Alacant.

Del que va escriure sobre la població i la seua economia ressalta que “...Hay en este una fábrica de vidrio dónde se Fabrican al año 80@ ( 80.000) piezas de vidrio.”

Lamentablement no ens indica quin tipus de peces de vidre es realitzaven, si eren fines copes i vaixella o simplement peces més bàsiques i rudes. Però sí la quantitat de peces, i esta ens dona a entendre una gran activitat, que evidencia una fabricació no destinada al possible consum intern dels habitants de Busot, si no a l’exportació, ja fora de la pròpia comarca i regne o a les terres que abraçaven la mediterrània a través del port del Campello, d’Alacant o qualsevol altre dels molts que per la costa hi havia.

I després de nou el silenci, però aquesta vegada és un silenci de sols un poc més de 50 anys ja que tornem a tindre notícies de la importància i qualitat de les seues peces de vidre al 1858.

Esta vegada la visita no és a Busot, si no a Alacant i qui la visita no és un científic encarregat pel rei de donar fidel relació de com era el seu regne, qui visita Alacant és la mateixa reina Isabel II i el motiu la inauguració del ferrocarril Madrid - Alacant el 25 de Maig de 1858.

Com que no és habitual que una reina es passege per estes terres, i els viatges eren pesats i incòmodes ni que fos en el més modern dels trens d’aleshores, la reina i el seu seguici es van quedar , a càrrec de la ciutat clar està, tres dies que van dedicar a rebre tot tipus de compliments i regals.

El tercer dia el van dedicar a rebre la representació de tots els pobles de la província, i com no , els seus regals que quedaren consignats per escrit en un llibre titulat “Isabel II a Alicante” de Juan Vila i Blanco, el detall és absolut consignant fins i tot els noms de les

pàg.- 49

Taller de vidre soplat. Segle XIX.

pĂ g.- 50

Manufactures de vidre.

“donzelles” que portaren els presents a “sa majestat”... La gran majoria eren fruits de la terra i altres productes que decididament la reina no podia dur-se amb ella, és per això que ressalta entre molts un xicotet vaixell de vidre amb els seus mariners i detalls fets amb alta mestria, regal del poble de Busot i produït en la fàbrica de Vicent Rafael Pérez i Ripoll ( 1803 – 1884 ). El llibre ens ofereix una imatge molt suggerent de la presentació del regal , llegim-la, tanquem els ulls i imaginem-nos l’escena...

«Van abandonando el salón las jóvenes, y quedan en él otros muchos objetos; frascos y redomas de aceite... D. Rafael Martos, oficial del Gobierno de la provincia, presenta a S. M. un pequeño buque de guerra, obra de vidrio, lindamente elaborado en Busot».

Tota una escena d’època...

Però indaguem un poc en el fabricant, propietari de la darrera fàbrica de vidre de Busot. És aquest un busoter interessant, a més de la seua fàbrica de vidre soplat posseí terres, exercí a Busot com a mestre i fou organista de la seua església, com podem veure era un home molt polifacètic i sembla que meticulós, i diem això per que a partir de 1833 inicià l’escriptura d’un diari el qual dugué amb algunes llacunes fins poc abans de la seua mort el 1884, i on , si bé en un principi les anotacions eren simplement les transaccions econòmiques que realitzava la família a poc a poc estes anotacions van anar convertint-se en una crònica familiar i social del Busot dels anys centrals del segle XIX amb anotacions molt interessants sobre com es vivien els esdeveniments polítics que sacsejaren l’espanya d’aquells anys, la revolució del 68 o la “Primera República” de 1873.

Per ell sabem per exemple que el salari que cobrava com a organista a Busot era de 75 reals de velló al mes , equivalents a 18 pessetes i tres reals, quantitat que tenien en compte que el salari mig mensual d’un obrer en estos anys estava al voltant dels 240 reals , unes 60 pessetes... i millor no pensem en la translació a euros doncs serien 36 cèntims al més!!! Clar està que parlem de mitjans del segle XIX però això no lleva que este salari no donava més que per sobreviure de molt mala manera . Els 75 reals ajudarien al manteniment de la família i li el seu ofici d’organista li donarien prestigi social al poble i junt al seu treball com a mestre i totes les seues altres activitats econòmiques es pogué permetre mantenir i treure endavant una família de dos fills i quatre filles.

Dels dos fills sabem que el major es va ordenar sacerdot i que va exercir el seu ministeri a l’església de Santa Justa y Rufina d’Oriola i el menor , Josep Llorenç Pérez i Giner (1830-1924) es va fer càrrec de la fàbrica de vidre de son pare i treballà en ella des de ben jove iniciant-se en l’ofici a la manera tradicional , primer aprenent , després fent-se oficial i per fí sent el mestre del taller , el seu mateix pare arreplega en el seu diari el 1866 que el seu fill treballa “ fa 20 anys que treballa a la llum del candilon”.

De les filles podem suposar que serien, com tocava a l’època, “ben casades “ o entrades a professar com a religioses...

Fou sens dubte aquest fill seu, Josep Llorenç Pérez i Giner (1830 – 1924 ), qui va realitzar l’obra de vidre de la qual parlem.

Llavors, per què al “Museo de faluas reales” de Aranjuez apareixen dos vaixells de vidre i sota el rètol de “Barco realizado por Pérez Orihuela” ?

pàg.- 51

Vidre soplat.

pĂ g.- 52

FĂ brica de vidre en temps de Cavanilles, segle XVIII.

Fou sens dubte el nostre Josep qui va realitzar les dues obres, sabem d’ell que en 1860 es traslladà a Oriola i deixà Busot per muntar una nou taller i , es tradició familiar que allí tornà a fabricar un altre vaixell similar i que va fer el viatge fins Madrid per entregar-li-ho personalment a la reina, cosa que no sabem si va aconseguir, però que explica molt bé les dues incògnites de la nostra història. Per que apareix sota el nom de Pérez Orihuela el seu fabricant i per que no hi ha un vaixell, si no dos.

Per cert, i a nivell d’anècdota, el taller va cobrar 800 reals pel seu treball , una bona xifra si pensem en els salaris de l’època, però els seus disgustos li costà cobrar-los segons deixa constància en el seu diari quan en l’anotació del 18 de junio de 1865 ens diu...

«Domingo 18. Después de misa mayor el Alguacil en nombre del Señor Alcalde me citó o comunicó orden para que a las cuatro de la tarde estuviera en la Sala municipal.

A las cuatro de la tarde (del día presente 18 de Junio); me presenté en la Sala municipal y recibí los 800 reales reclamados y mandados por el Sr. gobernador se me paguen por el barco de cristal elaborado por mi hijo José Lorenzo por orden de este Sr. alcalde para regalarlo a la Reyna (que Dios guarde); cuando vino a Alicante en el año 58».

Del taller ja no hem pogut saber més notícies però sí que al final del segle XIX Busot havia deixat de fabricar vidre, probablement el forn de vidre desaparegué amb el darrer dels seus propietaris.

Queda pendent està història, com tantes altres que han anat eixint al llarg d’esta aproximació a la Cova del Canelobre i el seu entorn, a que algú li puga dedicar el temps i les energies necessàries per continuar-la.

Segur que recompensa...

tindrà

merescuda

pàg.- 53

pàg.- 54

El castell des de la plaça de l’ajuntament de Busot.

EL CASTELL DE BUSOT Un altre dels motius per visitar Busot , i tenim molts per passar per esta població de l’alacantí , és la visita del seu castell. Pot ser no es tracta d’una “impressionant fortalesa” i no estarà en els llibres d’història per haver format part d’una gran batalla o setge plasmat en les cròniques medievals, però, per als amants de la història, té el sabor de les construccions defensives reals, aquelles que els llauradors i habitants de la zona veien i sentien com a pròpies , aquella que els havia de salvar de les situacions de perill que , malauradament en aquells segles difícils i convulsos, segur que acabarien patint. Això era tant com tenir al davant el lloc on salvarien la vida , el castell que els donava la seguretat necessària per sentir-se protegits i per això sempre trobem les seues cases als seus voltants, formant nuclis de cases on viure segurs al recer de la seua ombra.

I parlem d’ell... és una fortalesa que s’ubica en un turó al nord-est de la població a 360 metros sobre el nivell del mar, i el que és molt més important i en absolut casual, a la seua vista queden els castells de Xixona i Alacant. La qual cosa en dona una pista del motiu pel qual triaren aquest turó per a la seua construcció, i no qualsevol altre dels voltants, aquells primers pobladors i senyors almohades que a l’últim terç del S XII decidiren buscar un lloc on viure .

Aquell primer poble de Bisant, al parer de Rafael Azuar - un dels màxims coneixedors i estudiosos dels castells alacantins - es situaria dins del recinte del castell, el qual formaria un conjunt fortificat amb vivendes al seu interior.

pàg.- 55

pàg.- 56

El castell abans i després de la rehabilitació de la torre.

Vista aeria del Castell de Busot.

Per la seua importància dins del poblament andalusí de la zona possiblement va formar part d’una línia de defensa i vigilància del territori i la seua torre entraria dins del que denominem Talaies ( de l’àrab Tali’a ) que eren torres que sempre situaven en punts elevats i que permetien controlar visualment l’espai i amb senyals lluminosos de nit o d’altres tipus durant el dia comunicar les situacions anòmales a les altres guarnicions dels castells o torres del voltant, podent passar el missatges amb una gran rapidesa a grans distàncies, avisant d’un possible atac puntual, cavalcada o ràzzia de tropes cristianes o musulmanes i així donant temps a les poblacions dels voltants a refugiar-se , doncs sempre hi havia una altra torre a la vista.

molt ràpida i al mateix temps sòlida i econòmica.

Foren elements molt importants durant els segles XI , XII i XIII. Es tractaven d’estructures exemptes i aïllades en el camp, envoltades en molts casos per xicotets nuclis de població com el nostre Bisant, realitzades normalment en maçoneria i pràcticament inhabitables , llevat d’una xicoteta guarnició, per la seua grandària i escàs espai interior. Moltes d’estes talaies estaven rodejades d’una xicoteta muralla que podia fer de refugi i de vegades el ramat en cas de necessitat.

Poc després, a principis del s XIII, sembla que se li afegí una estructura poligonal tancada a forma de bastió per a la defensa de l’accés al castell i és molt probable que al mateix temps es construeix la torre nord per reforçar la defensa del conjunt. Totes dues construccions també de tapial amb reforços de maçoneria que com ja hem dit és habitual en les obres del període islàmic . Hem de pensar que no és casualitat que la construcció d’estos dos elements de reforç del sistema defensiu coincideix amb uns moments de la història convulsos en estes terres, i amb la desaparició d’un poder central islàmic que després de la desfeta almohade de las “Navas de Tolosa” el 1212 va fer que el món musulmà es divideix en emirats rivals enfrontats continuament els uns amb els altres. Estos constants enfrontaments donaren facilitaren sobre manera la conquesta cristiana de tots quests territoris i el 1244 ja apareix documentat per primera vegada en el tractat d’Almizra “el castell i el lloc de Busot “ com a frontera límit de la conquesta assignada entre la

I si, tots estos elements estan presents en el nostre castell d’origen almohade , trobem en primer lloc la que es coneix com la “Torre Motxa” o de l’Homenatge, que seria la primera construcció i formaria la talaia al voltant de la qual es desenvoluparia la resta del castell i que fou construïda durant l’últim terç del segle XII . És aquesta una construcció de tapial, tècnica constructiva en la qual s’utilitza un encofrat senzill, propi per a construir tàpies, que consisteix en dos peces planes de fusta mantingudes paral•leles i que és el mètode preferit pels pobles musulmans que ocuparen la península per a les seues edificacions per permetre una construcció

I com que una de les principals preocupacions de qualsevol defensor de talaia o castell sempre era la manca d’aigua en cas de setge d’aquesta primera època és la construcció de l’aljub, el qual té una capacitat important si pensem en una torre no massa gran com la que ens ocupa, de 6 m de llarg per 2’5 d’ample i 2 de fons , que donaria una capacitat màxima de 30.000 litres d’aigua, i que estava coberta per una volta de canó de maçoneria acantonada que protegia l’aigua i la preservava en les millors condicions possibles per a l’època.

pàg.- 57

El castell de Busot a començament del segle XX.

pàg.- 58

Panoràmica del castell amb la torre.

Corona d’Aragó i el regne de Castella.

Molt prompte les necessitats defensives del nous senyors cristians del castell de Busot desallotjarien els habitants musulmans del castell situant-los al peu del mateix, i junt a les que ja existirien a la part baixa del turó donarien pas a la localització de l’actual població de Busot.

Este nou nucli de població en augment possiblement propicià la construcció de les muralles que rodejaren les torres ja construïdes i ampliaren la zona de refugi, possibilitant també que una xicoteta guarnició permanent pogués viure al castell en els habitatges trobats, dels quals sols resten alguns murs descasa entitat.

Gabriel Segura ( arqueòleg que junt a Jesús Moratalla han excavat la torre nord en els estudis preparatoris per a la reconstrucció de la mateixa durant l’any 2009 ) ho defineix de la següent manera, indicant que el castell de Busot es converteix "en un castell feudal, guardià del territori i símbol permanent del domini senyorial".

La muralla que actualment forma el contorn del castell fou construïda durant el S XV, a les acaballes de l’edat mitjana , igual que les construcció que anaren creixent al seu interior, però amb les mateixes tècniques que la resta del conjunt, és a dir de tapiera i maçoneria i ara reforçats amb carreus ja que les tècniques militars i màquines de setge havien evolucionat molt i amb elles les necessitats de murs més sòlids per a la defensa.

Estem a l’inici de l’aparició de les de les primeres armes de foc que definitivament deixarien obsoletes estes tècniques constructives, però que al segle XV, i per este tipus de construcció que possiblement tenia més de demostració de domini i poder del senyor que una funció defensiva , era més que suficient.

Fins quan e castell mantingué la seua activitat i la seua guarnició militar es desconeix, no es coneix cap intervenció del castell ni del poble en els esdeveniments militars, que com la guerra de successió a la corona espanyola de principi del S. XVIII, tingueren una afectació important en les nostres terres.

Les tècniques utilitzades de tapiera i maçoneria farien que una vegada abandonada les estructures començaren la seua ruïna , sobre tot en el moment que les seues cobertes i teulades es vindrien a baix i els elements naturals feren la seua tasca, afeblint mus i parets. fins arruïnar-les i dur-les a l’estat en que es troben hui en dia, on solament podem trobar uns pocs murs de poca alçada que a penes ens deixen saber quins eren els edificis que el componien .

pàg.- 59

EXEMPLES DE TALAIES MUSULMANES VALENCIANES:

Torre Bofilla, Betera.

pàg.- 60

Torre espioca, Picassent. Segle XI. Exemple de tapial.

Tècnica constructiva de tapial.

Torre castell d’Adelua , Llombai S.XI.

L’ESPERANÇA Afortunadament des de finals del S.XX el nostre castell i el seu estat ha preocupat als diferents equips consistorials que han ocupat el govern del nostre poble.

Ja en els anys 1989 i 1990 el castell fou objecte de dues campanyes d’excavacions buscant confirmar amb dates certes els seus orígens i caber de la seua història. En aquestes campanyes es trobaren els murs que ens ajudaren a fer-nos una idea clara de les estructures que componien la fortalesa i els materials de construcció que empraren en la mateixa. També es confirmaren les dates de construcció de la primera torre amb la trobada de materials ceràmics dels segles XII i principis del XIII. Així com fragments de vidre dels S. XVII i S. XVIII que apuntarien al seu ús i manteniment durant estos segles ni que fos de forma puntual.

Fins el principi del segle XXI no tornarien els arqueòlegs a trepitjar aquest important enclavament històric.

A principis del S. XXI es comença a pensar en posar en relleu estes restes abans que la ruïna en que es troben siga ja irremeiable i l’any 2009 , per fi, poden començar els estudis arqueològics que dirigits pels arqueòlegs Gabriel Segura i Jesús Moratalla estudiaran en profunditat la torre nord i els seus voltants arribant a la conclusió que disposava d’una alçada prou més important del que es pensava en un principi i constava d’una habitació amb una planta superior.

Esta torre nord seria, segons les conclusions de l’estudi dels materials i estructura, una torre de construcció islàmica que reforçaria la defensa de la població que rebia l’aixopluc del recinte fortificat . Entre els S:XIV i XV va patir una forta reforma que la va convertir en l’element defensiu més important de l’accés i porta principal del castell.

La rehabilitació es va dur l’any 2010 per l’estudi de rehabilitació e2b i va estar realitzada en col•laboració amb l’arquitecte Jaime Giner Martínez.

Es tracta d’una restauració seriosa i duta a terme intentant en tot moment no desvirtuar en absolut les restes originals, utilitzant les mateixes tècniques i materials que utilitzarien en el seu moment, mantenint les tècniques i elements constructius utilitzats en el seu moment pels obrers que l’edificaren.

Abans de la intervenció, la torre es trobava en un estat de ruïna important i la façana sud era la més afectada . Elements curiosos eren unes mitges llunes de maçoneria i cal , que a manera de reforços , es conservaven sencers a diferència de les cantonades de la torre.

Amb tot això es proposà consolidar el seu volum, mantenint visible el seu peculiar sistema constructiu i reconstruir les parts que faltaven, deixant constància de quines parts eren noves i quines eren les existents amb anterioritat a la rehabilitació, mitjançant la inserció en les estructures d’una filada de taulell entre elles que les diferència clarament.

Però evidentment la Torre Nord ha estat solament el principi d’una rehabilitació que es vol

pàg.- 61

Projecte de restauraciĂł integral del castell. pĂ g.- 62

Fotografia de la Torre rehabilitada.

Projecte de restauració integral del castell.

integral per retornar el castell la seua presència original. És per això que el consistori , dirigit per Alejandro Morant, no deixà de buscar finançament ni d’intentar dur a termini el que és una proposta personal per fer de Busot i el seu entorn un paratge que no es puga deixar de visitar.

Fruit d’aquest treball, per fi, ’any 2017 començaren les obres de la segona fase de rehabilitació, esta vegada a càrrec del grup BDI i també assessorats per l’arquitecte Jaime Giner Martínez.

Aquesta segona fase estava dirigida a consolidar la cara nord del castell en una primera intervenció, per passar acabada esta, a la creació d’un itinerari interior que permetés la visita , còmoda i fàcil, del conjunt posant en relleu les parts més principals , les ja reconstruïdes i la llarga història del castell des del segle XII...

Com en l’anterior intervenció el projecte solament contempla una reconstrucció que siga escrupolosament respectuosa amb les restes històriques, sense afegir ni inventar res que les excavacions arqueològiques i l’estudi de les estructures i materials no confirmen, integrant els nous materials amb els existents, diferenciant l’obra nova de la preexistent, i utilitzant sempre els materials de la zona, pedra de Busot, arena de Biar ... i, com no, les tècniques constructives de cada moment.

També es va millorar l’enllumenat nocturn del conjunt.

I amb això les actuacions al castell solament han fet un punt i seguit, cada pas demana treball incansable i finançament per part de diferents administracions però quan hi ha voluntat ferma, com en el nostre cas, l’exit és solament qüestió de temps i paciència...

Segur que prompte podrem ampliar este article amb noves actuacions que faràn encara més interessant la visita al nostre poble i la seua història.

pàg.- 63

pàg.- 64

Quadre “A garrotazos” de F. de Goya.

MEMÒRIA HISTÒRICA Hui en dia sembla que parlar de Memòria històrica és parlar de la repressió , durant i després de la Guerra civil de 1936 al 1939 i la dictadura que la va seguir, com si la memòria no fora en si mateix un exercici de record i la història no fora allò que s’ha viscut, així , sense més , sense color polític.

Fou esta guerra dura com totes, quantes guerres civils hem patit per estes terres ? Des de la Guerra del francés (també coneguda com Campanya d'Espanya, Guerra de la Independència Espanyola, o Guerra Peninsular) que fou un conflicte bèl•lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d'Espanya al poder, totes les guerres han estat civils, i fins i tot cabria preguntar-se si esta no va enfrontar dos models d’estat diferents si l’existència i recolzament dels denominats despectivament “afrancesats” a José Bonaparte no la converteix també en un conflicte civil.

Recordem com a mostra i exemple com Goya morí a l’exili.

El mateix rei Ferran VII inicià ràpidament la repressió dels mateixos que havien fet possible el seu retor si opinaven que un poc de llibertat era desitjable. Recordem ,com a exemple que ens afecta, el nostre General Cayetano Valdés, empresonat al castell d’Alacant per les seues idees i “descobridor” de la Cova del Canelobre gràcies a això, i a la seua immensa curiositat.

pàg.- 65

Batalla d’Almansa, 25 d’abril de 1707.

pàg.- 66

Batalló Carlí, 3ª guerra carlista.

Monument commemoratiu de l’incendi de Xàtiva per les tropes borbòniques.

Rellotge del Mercat Central d’Alacant, aturat a l’hora del bombardeig del 25 de maig de 1938.

I si d’enfrontaments civils es tracta hem de parlar de les Guerres Carlistes entre els partidaris d’Isabel II , filla de Ferran VII, i els que li negaven el dret a ser reina per la seua condició de dona foren llargues i cruentes i recorregueren tota la geografia peninsular...

Alçaments per la llibertat populars o militars , batalles pels drets de l’infant Carles, amb ajudes exteriors o no, repressió d’uns i d’altres que marquen la memòria dels pobles a foc . Tot allò és històric, i de tot allò hauríem d’aprendre per intentar no repetir el que és absurd, vinga de qui vinga...

Pot ser no totes han tingut uns fronts tan amples a l’hora, pot ser no tingueren tants morts, possiblement això fou solament qüestió de possibilitats tècniques i armamentístiques, però totes foren “civils” i tots els morts mereixen “memòria”.

Alguns ja no podran tenir-la, els segles ho impedeixen, però a d’altres encara estem a temps de rescatar de l’oblit, no com a venjança si no com a exemple a no seguir i record que quan es desperta la rancúnia i l’odi el ser humà no té aturador...

Però a d’altres encara estem a temps de rescatar-los de l’oblit ; aquells que per formar part dels perdedors no han tingut més “record” que els de les seues famílies i amics, aquells que el poder que isquí de “la victòria” que no de “la pau” al finalitzar la guerra volgué fer que no existiren o mostrar en ells tot el seu poder de repressió, no fora cas que algú intentara retornar a la democràcia.

I si hem de rescatar de l’oblit aquells que foren perseguits per les seues idees tampoc seria just deixar caure ara en l’oblit aquells altres, pocs o molts igual té , no és una qüestió de números és una qüestió de dignitat, que patiren situació similar i igualment injusta durant la mateixa guerra a mans dels que es mantingueren fidels al govern legalment constituït de la república contra als que suposaven partidaris i afectes als generals colpistes que iniciaren la guerra intentant un colp d’estat... Aquells que no compartien les mateixes idees que els “defensors de la república i la llibertat”, curiosa forma també de defensar la llibertat i la democràcia.

Cert és que estos últims han estat recordats i presents durant molts anys en les parets d’esglésies i ajuntaments, en gran làpides amb un aclaridor epitafi “CAIDOS POR DIOS Y POR LA PÀTRIA, PRESENTES” (com si Dios y la pàtria foren patrimoni solament d’una ideologia) però no per això ara hem de seguir una de les més arrelades tradicions dels romans , la Damnatio Memoriae, condemnar-los a l’oblit esborrant de tota memòria el seu record.

pàg.- 67

La injustícia no es repara amb injustícia....

Anem , en primer lloc, a recordar aquells que perderen la vida no en el combat si no per culpa de la persecució de les seues idees o com a represàlia, per no sabem quins fets o actes aprofitats per a la venjança irracional, i que en este cas foren tots quatre afins a l’alçament militar del 36.

Tres d’ells ho foren de la forma més covard, assassinats per grups incontrolats en la que esdevingué la forma més habitual de fer desaparèixer tot contrincant, polític o no, per part dels dos bàndols enfrontats, el “paseillo”...recordem els seus noms , D: Nicásio Giner i Giner , agricultor de 55 anys, el cos del qual aparegué en la carretera d’Alacant a Madrid, D. Federico Picó i Giner , sacerdot de 55 anys, assassinat al cementeri de Busot i D. Joaquin Giner i Aracil, enginyer de 45 anys que havia sigut declarat “desafecte” a la república per les autoritats judicials, aparegué el seu cos a la platja de Sant Joan. És curiós ressenyar que de totes estes morts foren acusats persones que havien fugit a l’exili o mort en la guerra. pàg.- 68

El quart fou el secretari de l’Ajuntament en el moment de l’Alçament militar l’any 1936 D. Francisco Brotons i Brotons, el qual fou condemnat pel “Tribunal Popular” a mort i executat el 30 d’octubre de 1936 per , segons consta en la sentència , “su adhesión fervorosa a la sublevación fascista y su contacto con los elementos rebeldes”.

Set més foren jutjats en el judici seguit per “conspiració per a la rebel•lió militar” que es va seguir contra ells. Cinc foren absolts i dos condemnats a 20 anys de presó. I dotze patiren patiren l’estigma se ser declarades persones no afectes a la república.

Acabà la guerra i arribà “La Victòria” i amb ella la repressió i la venjança contrària , igualment injusta amb l’única diferència de l’oblit a que foren sotmesos estes víctimes i que ara es vol reparar...

Els represaliats del franquisme a Busot , la majoria agricultors, foren acusats de l’incendi d’imatges i destrucció d’objectes sagrats (curiosa la defensa que alguns al•legaren davant del tribunal de la denominada “Causa General” , eren “personas de derechas que fueron obligados por los dirigentes de izquierda a cometer los hechos de la Iglesia”.´i així ho arreplega la sentència) , altres foren acusats d’anar al front voluntàriament , de ser milicians, de continuar com a responsables de l’ajuntament , regidors , alcalde... ( D.José Prieto i Blasco que havia estat alcalde marxà a l’exili ) en fi, se’ls va acusar a la majoria de tenir idees polítiques i actuar amb coherència amb elles o a altres com la mestra ho foren per adoctrinar.

Dos d’ells foren condemnats a mort encara que els fou commutada la pena per 30 anys de reclusió major, la qual també fou aplicada a sis més. La resta dels represaliats tingueren penes molt diverses que compliren a presons de Xixona, Alcoi ,Novelda ... fins a ser duts com a presos- obrers a treballar en les obres del ferrocarril Madrid-Burgos o a la més coneguda d’estes obres “ El Valle de los Caidos”.

La repressió no sols es donà pels fets ocorreguts durant la guerra , també es van perseguir les possibles ajudes i conductes sospitoses posteriors, “encubrimiento de rebeldes” o per ajudar als fugits que havien marxat a l’Aitana, prestar “auxilio y protección a los bandoleros...”.

Però recordem-los per què no queden a l’oblit, segur que la gran majoria dels busoters veuen en esta llista un familiar proper o llunyà i mereix el nostre record...

Llista de represaliats: ( en els documents que hem consultat contem 80 i d’alguns consta el malnom ressenyat en cursiva ) ALBEROLA PÉREZ, Vicente (jutjat i absolt) ALEGRE ARAZÓ, Concepción ARMENGOL AGULLÓ, José ARMENGOL CLIMENT, Camilo, (m) Seaset ARMENGOL LINARES, José ARMENGOL MORA, Valentín, (m) Teular ARMENGOL MORA, Vicente ARMENGOL PEDRO, Miguel BLASCO CLIMENT, Vicente, (m) Vicent el Calvari BROTONS MORANT, José BROTONS NAVARRO, Vicente BROTONS VERDÚ, Vicente CLIMENT ALBEROLA, Vicente, (m) Roch d’Eugeni CLIMENT COMPANY, José, (m) El Cuca CLIMENT GINER, Lorenzo CLIMENT NAVARRO, Vicente CLIMENT PARRA, Francisco, (m) Tomaso CLIMENT VALOR, Vicente CREMADES, Manuel ENS GINER, José, (m) Pepe Pilara

pàg.- 69

Placa en record dels republicans presos a Mauthausen.

pàg.- 70

Mercat central d’Alacant durant la guerra civil.

Seu del Partit Comunista, en un edifici propietat del Círculo Unión Mercantil, en l’Esplanada d’Espanya.

Placa d’exaltació franquista.

ENS GINER, Manuel, (m) Manolo Pilara ENS GINER, Vicente, (m) Vicent Pilara Eugenio RODRÍGUEZ VALDEOLMOS, Eugenio (m) Cano GÁLVEZ PASTOR, Vicente GARCÍA CABRERA, Rafael GARCÍA IBÁÑEZ, Miguel GIMENO, María Josefa.

GINER ALCARAZ, José GINER ALEMANY, Manuel GINER BROTONS, Federico GINER CLIMENT, Hermenegildo, (m) Llorens Matilde GINER GINER, Francisco, (m) Paco Matilla GINER GINER, Vicente GINER SIRVENT, José GRACIA CUESTA, Miguel GUARDIOLA PÉREZ, Antonio IVORRA CLIMENT, José IVORRA GINER, José (m) Blai JAVALOYES ALEMANY, Vicente Ramón LLINARES GINER, Francisco LLINARES GINER, José LLINARES GINER, Vicente LLINARES MALLOL, Ana LLINARES MALLOL, Vicente LLINARES SEGUÍ, José LLINARES, Nadal

pàg.- 71

Placa homenatge a Jose Antonio Primo de Rivera.

Presó d’Alacant, 1940.

pàg.- 72

Camp de concentració d’Albatera.

Camp de concentració dels Ametllers (Alacant).

LLORCA ARMENGOL, José, (m) Xamarico LLORCA ARMENGOL, Manuel LLORCA ARMENGOL, Vicente, (m) Xamarico LLORCA CLIMENT, Vicente LLORCA MORANT, Julián LLORCA MORANT, Vicente MARTÍNEZ AGULLÓ, Francisco, (m) Quico de l’Hort / Tirrano MARTÍNEZ ESPÍ, José MOGINO BERZOSA, Elías MORA ARMENGOL, Joaquín MORA ARMENGOL, José MORA ARMENGOL, Luis MORANT GINER, Vicente, (m) Vicent Clara MORANT IBORRA / IVORRA, Daniel, (m) Usía MORANT MORENO, Luis MORANT ORTIZ, Vicente, (m) Rajón NAVARRO GINER, Francisco, (m) Paco el del Trinquet ORTIZ LLORCA, José PASTOR CLIMENT, Julián PRIETO BLASCO, Daniel, (m) La Obrera PRIETO BLASCO, Francisco, (m) Paco la Obrera PRIETO BLASCO, José, (m) Pepe Obrera PRIETO EXPÓSITO, José QUIRANT PARRA, Francisco RAMOS RIPOLL, José RAMOS VERDÚ, José

pàg.- 73

Cartell de la Victòria.

pàg.- 74

Franco com a cavaller medieval.

L’exili.

Desfilada de la Victòria, Alacant.

RIPOLL AGULLÓ, José RIPOLL AGULLÓ, Manuel, (m) Foia RIPOLL ALBEROLA, Lorenzo RIPOLL BROTONS, Lorenzo RIPOLL LLINARES, Vicente RIPOLL LLORCA, José RIPOLL ORTIZ, José VALOR MORANT, Vicente, (m) Meló / Torreta

pàg.- 75

BIBLIOGRAFIA I PÀGINES WEB

Per a la realització d’este treball s’han revisat una gran quantitat de treballs i articles dels més diversos temes, de la majoria hem pogut treure idees i informacions que, encadenant-se unes a les altres, han donat forma a el llibret que tenen entre les seues mans.

Fer un llistat de tots seria llarg i inútil per al lector que vulga anar a les fonts a ampliar o comprovar qualsevol dels temes que hem tractat, és per això que hem decidit fer relació , solament, d’aquelles fonts que considerem més importants o que ens han semblat més interessants.

Les fotografies són pròpies de l’autor en gran part i tretes també de diferents pàgines web, sempre respectant que siguen materials lliures de drets.

No hem posat en esta relació les webs oficials dels pobles ni les turístiques per ser de fàcil accés a tothom i les primeres en ser visitades.

pàg.- 76

Vull fer menció a la desinteressada atenció que Pepe Benavent em va oferir des del primer moment en que em vaig posar en contacte amb ell i li vaig explicar el motiu del meu interés. No dubtà en absolut en posar a la meua disposició el seu temps i els seus amplíssims coneixements de les coves i el seu entorn.

Tot el meu agraïment.

Comencem amb la relació ...

Per a parlar de les coves, la seua geologia i història hem revisat els següents llibre i articles.

Cuevas del Canelobre.

Pepe Benavent , 2002.

Catalogo de Cavidades de la Província de Alicante Espeleon, Año II, 1-2, pag 37-50.

Instituto de Geología de Oviedo Catalogo de cavidades de la Provincia de Alicante www.cuevasalicante.com Geografia de la Província de Alicante Francisco Figueras Pacheco, 1914.

Catalogo de protecciones de Alicante (Alicante), PDF. https://www.alicante.es Per a la història de Busot Observaciones sobre la historia natural,geografia, agricultura,población y frutos del Reyno de Valencia. Libro IV . Antonio José Cavanilles, 1797, Edició comentada i il•lustrada de la “Fundació Bancaixa”, 1997.

MURALLAS DE TAPIAL, MAMPOSTERIA, SILLAREJO Y LADRILLO EN EL ISLAM OCCIDENTAL (Los despojos arquitectónicos de la Reconquista. Inventario y clasificaciónes).

Basilio Pavón Maldonado (PDF) Torres vigía de la Valencia musulmana - Universidad de Valladolid

PDF] Les regions orientals d'al-Àndalus abans de la ... - Publicacions IEC [PDF] Sharq Al-Andalus - RUA per M Epalza - ‎1988 [PDF] las técnicas constructivas en al- andalus. el origen de la ... - Dialnet per RA Ruiz - ‎1995 Busot i l’entorn.

Pepe Benavent. (Ppbenevent.blogspot.com) Bosc i muntanya, indústries tradicionals comerç i serveis. (temes d’etnologia valenciana , 3.)

Per Gregori, J ; Cucó. J ...

Institució Alfons el Magnànim . Col•lecció: Politècnica. 1985 Información,es 24/05/2007 Isabel II i Busot Origenes de unos cavalleros alicantinos, los Martinez de Vera.

Artículo de Víctor Manuel GALÁN TENDERO Asociación cultural “Alicante vivo”

La represión de guerra i post guerra en Alicante.(1936-1945) Miguel Ors Montenegro.

Tesis doctoral , Alicante 1993.

Héroes y martires (1936-1939): Los otros nombres.

Héroesymártires.blogspot.com PARES. Portal de archivos españoles.

Victimas de la guerra civil Represaliados del Franquismo.

Ministerio de Cultura y Deportes. Gobierno de España.

Mapas del antiguo Reino de Valencia desdel siglo XVI al siglo XIX. Levante “El mercantil Valenciano” ( 2003) El Cabeçó d’or i el seu entorn.

Vies d’escalada. www.celaontinyent.es Cabeçó d’or. Guia d’escalada.

Manuel Bernabeu . Ed. Desnivel. 2009.

pàg.- 77

PLA DEL BON REPÒS LA2019 GOTETA

pàg.- 78

pàg.- 79

PRESIDENTS 2019

pàg.- 80

Jose Luis Martín i Pérez PRESIDENT DE LA FOGUERA PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

Pablo Navarro i Soler PRESIDENT DE LA FOGUERA INFANTIL PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

SALUDA Sense adonar-nos ja ha arribat el mes de juny! Alacant esclata en foc, fum, color i festa... I dins del nostre Alacant, un barri palpita amb la música de les bandes i les colles, i el soroll de les traques i la mascletà. El seu nom: Pla del Bon Repòs-La Goteta, i nosaltres som els seus presidents.

Volem aprofitar aquestes línies per agrair a totes i tots els que formen part de la nostra foguera el seu treball, la seua lluita, i el seu esforç per tirar endavant i fer de la nostra foguera una gran família on tot el món és benvingut.

Però aquesta és una bona ocasió per recordar-nos dels presidents que ens han precedit, concretament Albert Poveda, president adult, que ha cedit el càrrec després de huit anys de presidència i de Sergio Valcárcel, el nostre president infantil. Gràcies pel vostre treball i per haver representat a la nostra foguera per tot Alacant. També volem tindre un record per a les nostres dames d’honor infantils del 2018, Paula i Daniela, i sobretot per a les que han sigut la dona i la xiqueta que ens han representat al llarg de tot l’any i que es van acomiadar el passat 23 de març: Raquel i Arancha, ha sigut un plaer compartir amb totes vosaltres tantes hores i tants actes, i per això volem agrair-vos tota la vostra il.lusió amb aquest reconeiximent.

I eixe mateix dissabte 23 de març, en l’acte de presentació i proclamació de les nostres Belleses i Dames d’Honor, sis dones i tres xiquetes van agafar el relleu. El poc temps que hem compartit ja ens heu demostrat que aneu a deixar-vos la pell per la vostra foguera, per això com a presidents volem desitjar-vos que aquestes fogueres siguen les millors fogueres de tots el temps per a vosaltres, les nostres dames d’honor infantils Altea Masó i Candela Martínez, les nostres dames d’honor adultes Lucía Expósito, Aitana Nondedeu, Lucía Baño i Lucía Navarro. I com no a la nostra bellesa infantil 2019, Candela Mas i a la nostra bellesa 2019, Gema Capelo; sabem que esteu esperant aquests dies amb molta il.lusió i ganes, i anem a gaudir-los amb vosaltres!

Un record també per als nostres germans de foc: la Falla Doctor Ferrand d’Alzira, que ens va acollir i obrir les portes del seu casal el passat mes de març, i la Falla Trinitat-Alboraia de València, amb la qual compartim molts anys de germanor.

Però sense cap mena de dubte el més important de les nostres festes són els monuments de foguera, i estem molt orgulosos enguanys de poder plantar una foguera de caire innovador ideada per l’artista constructor alacantí Pedro Espadero, i un monument infantil obra de Sergio Gómez. Compartim els mateixos artistes que la Plaça de l’Ajuntament, i això és garantia de qualitat i saber fer, ja estem desitjant vore les nostres fogueres al Bulevar del Pla! Poc més a afegir, convidar-vos a totes i a tots a agafar una taula al nostre racó, gaudir amb la mascletà nocturna que llançarem la nit del 20, o amb l’espectacle de llums que tindrem per enllumenar el monument. Convidar-vos a acompanyar-nos a les desfilades, els passacarrers i les revetles populars. La nostra festa sense els veïns, els amics, la gent no té sentit. Volem acabar aquesta salutació amb un últim agraïment: a tots els patrocinadors i col.laboradors per ajudar-nos a fer més gran la nostra festa! Ara sí, Visca la Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta!

Visquen les Fogueres de Sant Joan!

pàg.- 81

COMISSIÓ 2019

pàg.- 82

José Luis Martín Pérez (President), Manuel Torregrosa Martínez, Óscar Furquet Alia, Domingo Melero Pastor, Patricia Ribera Ferrándiz, Carlos López Sevila, Carlos Valcárcel Peinado, César Martínez Alcantud, Albert Poveda Gadea, Pepe Llorca Piqueres, Pedro Martínez Cerezo, Marisa Ribera Ferrándiz, Lucía Expósito Hurtado, María Nondedeu Aroca, Ginés Baño Aliaga, María José Molina Esquitino, Belén Lorente Donat, Rocío Zapata San Nicolás, Gema Capelo Rodríguez, Lucía Lavado Masó, Eva María Soler Mira, Eva Torregrosa Martínez, Lucía Baño Monerris, Piedad Monerris Castejón, Rocío Lavado Masó, Rosa María Bernabeu Arques, Sandra Carmona Peralta, Esther Poveda Gadea, Álex Máiquez Díaz, Francisco Poveda Pérez, Arantxa Aliaga Beneito, Maite Pastor Pérez, Sílvia Díaz Puche, Vanesa Berenguer Muñoz, Rosa Poveda Gadea, María Antonia Masó Martínez, Hortensia Moreno López-Ucendo, Vanesa Poveda Moreno, Aitana Nondedeu Aroca, Paca Marín.

pàg.- 83

Pablo Navarro Soler (President), Sergio Valcárcel Hervás, Gal.la García Ribera, Mireia Torregrosa Oncina, Altea Poveda Ribera, Lucca Martín Lavado, Alba Martín Lavado, Martín Guijarro Poveda, Desiré Eugenio Miñano, Iria Gómez Coleto, Martín López Lorente, Candela Martín Aráez, Claudia María Poveda, Lucía Navarro Soler, Celeste Meliá Ribera, Pablo Martínez Cáceres, Candela Martínez Serrano, Noa Castellanos Furquet, Candela Mas Zapata, Julen Mas Zapata, Lucía Úbeda Boya, Álvaro Martínez Planelles, Raquel melero Parra, Silvia Melero Parra, Paula López Lorente, Vega Riera Zapata, Altea Masó Gómez, Daniela Moure Berenguer, Ángela Moure Berenguer .

Gema Capelo i RodrĂ­guez Bellesa 2019

Bellesa 2019

pĂ g.- 84

pàg.- 85

Candela Mas i Zapata Bellesa Infantil 2019

Bellesa Infantil 2019

pĂ g.- 86

pàg.- 87

pàg.- 88

Lucía Expósito i Hurtado

Lucía Navarro i Soler

Dama d’Honor 2019

Dama d’Honor 2019

Lucía Baño i Monerris

Aitana Nondedeu i Aroca

Dama d’Honor 2019

Dama d’Honor 2019

Altea Masó i Gómez Dama d’Honor 2019

Candela Martínez i Serrano Dama d’Honor 2019

DAMES D’HONOR 2019

pàg.- 89

EXPLICACIÓ FOGUERA 2019 Títol: “Canelobre” Autor: Pedro Espadero Colmenar

Presentem un projecte innovador, unes formes que suggereixen: les fantàstiques i alacantines Coves de Canelobre a Busot.

Les coves , estalactites i estalagmites han sigut realitzades amb un original procés creatiu, per a aconseguir la textura adequada similar a les originals.

Els interiors de les formes s'han construït amb fusta, paper i recobertes per una projecció de poliuretà especial, que li dóna cos i aparença. pàg.- 90

Només hi ha una figura en la foguera i hem volgut representar a l'alcalde de Busot, lluitador , que defensa les virtuts d'aquesta meravella de la naturalesa.

Les formes es disposaran de forma estudiada, formant una xicoteta volta.

En definitiva , una foguera diferent, en la línia que aquesta comissió ha seguit en anys anteriors amb altres conceptes.

ESBÓS FOGUE 2019

S ERA

pàg.- 91

EXPLICACIÓ FOGUERA INFANTIL 2019 Títol: “Història de joguets” Autor: Sergio Gómez Ferrer

“HISTÒRIA DE JOGUETS” si hi ha una cosa que mai s’oblida en la vida d’una persona és el seu joguet favorit.

En la foguera d’enguany vos convidem a veure si vos recordeu de quin va ser el vostre, potser un tren, un cavall, una nina, una trompa, una pilota, etc...es podrien posar milers d’exemples però de segur que en la foguera trobareu algun que siga del tot paregut.

pàg.- 92

Als més xicotets vos convidem a obrir molt els ulls i gaudir dels vostres joguets perquè segur que algun d’ells ho recordareu dins de molts anys!!!!!!

ESBÓS FOGUER INFANTI 2019

RA IL

pàg.- 93

CÀRRECS D’HONOR 2019

Q D 2

pàg.- 94

Arancha Aliaga i Beneyto

Raquel Melero i Parra

Padrina d’Honor 2019

Padrina d’Honor Infantil 2019

Daniela Roure i Berenguer

Paula López i Lorente

Comissionada d’Honor Infantil 2019

Comissionada d’Honor Infantil 2019

QUADRE D’HONOR 2019 PADRINES D’HONOR

FOGUERERS D’HONOR

FOGUERA GERMANA

Arancha Aliaga i Beneyto

Estrella Damm

La Marina (Alacant)

Raquel Melero i Parra

Anís Tenis

COMISSIONADES D’HONOR INFANTILS

Ayuntamiento de Busot

FALLA GERMANA Dr. Ferrand (Alzira)

Daniela Moure i Berenguer

FALLA GERMANA

Paula López i Lorente

Trinitat-Alboraia (València)

BARRACA “DIT I FET” Presidenta: Verónica Boya Padrina: Ana Rodríguez

pàg.- 95

SALUDA DE LA PRESIDENTA Cada dia,el nom de la nostra barraca pren més sentit ''Dit i Fet'',els comissionats estem sempre disposats a ajudar la nostra foguera en el que faça falta des de preparar un esmorzar fins a construir la portalà del nostre racó ,orgullosos de prestar la nostra col·laboració ja que a quasi tots ens uneix amb vosaltres vincles familiars i en definitiva el treball és per a tots ells.

Com a presidenta d'aquesta la nostra barraca he de dir-vos quant de contenta i orgullosa que em sent de vosaltres perquè a més amb molt de vosaltres compartisc una molt bona amistat. Gràcies pel vostre treball, seguim així ''Dit i Fet''.

Vos desitge a tots els comissionats de la Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta i de la barraca ''Dit i Fet'' que passeu unes grandíssimes fogueres!

pàg.- 96

Verónica Boya PRESIDENTA BARRACA “DIT I FET”

PADRINA DE LA BARRACA “DIT I FET” 2019 Ana Rodríguez

BARR “DIT 2019

RACA I FET” 9

Verónica Boya (Presidenta) Ana Isabel Aroca Adrián Furquet José Torregrosa Amor Oncina José Úbeda Juani Cerezo Pedro Martínez Ana Rodríguez Jorge Capelo Enrique Martínez Vero Planelles Alberto Masó Sonia Gómez Juli Parra Vicente Gomis Juan Antonio Lavado Antonio Arroyo Richard Eugenio Iván Mas Enrique Jérez Pere García Begoña Serrano Rubén Furquet Miguel Ángel Sánchez Yolanda Rufes Carlos Barbagelata María del Rosario Delgado

pàg.- 97

pàg.- 98

FALLA GERMANA DR.FERRAN 2019 Míriam Giménez i Bernia

Alejandra Hidalgo i Arocas

Fallera Major 2019

Fallera Major Infantil 2019

ND

Foc, color, música, alegria i tradició són components de les Fogueres de Sant Joan, unes festes que he tingut el plaer de gaudir i que, sense dubte, tornaré a viure en primer persona.

Encara que este ha sigut el meu primer any com a president de la meua comissió , la Falla Doctor Ferran d’Alzira, ja vaig poder visitar la ciutat d’Alacant durant les seues festes en l’any 2015, acompanyant la meua filla, que en eixe moment era Fallera Major Infantil. Junt a la resta de representants de la nostra falla, vam poder conéixer unes festes meravelloses i molt semblants a les nostres: indumentària, monuments, foc i pólvora són elements característics tant de les Fogueres de Sant Joan com de les Falles, per esta raó m’he pogut sentir tan identificat amb la tradició alacantina.

Soc molt afortunat de poder tornar este any com a president, i reviure l’emoció i l’alegria que caracteritzen esta festa. Encara que tot açò no hauria sigut possible sense la confiança que la foguera Pla del Bon Repós-La Goteta ha depositat en nosaltres, una foguera amb qui hem estat agermanats des de ja fa anys i amb qui hem compartit moments immillorables. Exercici rere exercici, ens fan partícips de la seua tradició i ens acullen com a autèntics germans. I gràcies a eixe gest, tots els representants de la Falla Doctor Ferran són capaços de descobrir les meravelles que oferixen les Fogueres d’Alacant.

Fa uns mesos ja vaig rebre el privilegi de ser convidat a l’acte de Presentació de les Belleses i Dames d’Honor, una nit màgica, tant per a les protagonistes com per a tots els convidats. La meua Fallera Major i jo ens vam sentir d’allò més acollits i atesos, i ho agraïm moltíssim.

Este any és per a mi un orgull poder fer que perdure el vincle de germanor que hi ha entre la meua comissió i la foguera Pla del Bon Repós-La Goteta. Una germanor que des de la falla Doctor Ferran seguirem cuidant perquè seguisca viva durant molts anys més.

José Antonio Lara Bohigues PRESIDENT FALLA DOCTOR FERRAN

Fa uns mesos, amb la vostra visita, em vaig haver de convertir en un bon amfitrió i ara vull tornar a estar a l'altura sent, en aquest cas, el millor convidat d'aquestes festes que ara comenceu.

Espere que les gaudiu tant com ho vaig fer jo i que aquests llaços d'amistat que ara ens uneixen perduren en el temps.

Bones festes!

Hugo Jarque PRESIDENT INFANTIL FALLA DOCTOR FERRAN

pàg.- 99

pàg.- 100

Raquel Guillot i Giménez

Helena Villuendas i Prats

FALLA GERMANA TRINITAT-A 2019 Fallera Major 2019

Fallera Major Infantil 2019

Luis Noé Dionisio Canales Mª Ángeles Peris Pedro Gil Toni Cherino Toni Estornell PRESIDENTS FALLA TRINITAT ALBORAIA

ALBORAIA

pàg.- 101

Arancha Aliaga i Beneyto

GALA

pĂ g.- 102

DEL PORT 2019

Raquel Melero i Parra

pàg.- 103

PROGRAMA DE FESTES 2019 Dia 12 de maig Certamen de paelles i convivència festera al Parc de Lo Morant

pàg.- 104

Dia 1 de juny Pregó de festes des del balcó de l’Ajuntament Dia 8 de juny Cavalcada del Ninot, desde la Plaça dels Estels fins la plaça de l’Ajuntament Dia 15 de juny Mascletà a la Plaça dels Estels Entrada de Bandes i Comissions pel centre de la ciutat Dia 19 de juny Mascletà a la Plaça dels Estels Plantà del nostre monument infantil “Història de joguets” de Sergio Gómez Dia 20 de juny Visita del jurat de fogueres infantils Mascletà a la Plaça dels Estels Plantà de la nostra foguera gran “Canelobre”, construïda per Pedro Espadero Colmenar Mascletà nocturna disparada per Reyes Martí Inauguració del racó popular de festa i de la barraca “Dit i Fet” i primera revetlla amb el nostre DJ Sopar amb coca amb tonyina i bacores Dia 21 de juny Visita del jurat de fogueres i de fogueres innovadores Mascletà la Plaça dels Estels Ofrena a la patrona del barri del Pla, la Immaculada Concepció, amb les fogueres veïnes Sopar al racó popular Revetlla popular amb el nostre DJ

A Dia 22 de juny Desfilada de recollida de premis a la llotja d’autoritats a la Rambla de Méndez Núñez Mascletà a la Plaça dels Estels Desfilada en l’Ofrena a la Mare de Déu del Remei, patrona de la ciutat d’Alacant, participant amb les fogueres del sector cinc Sopar al racó Revetlla popular amb el nostre DJ Dia 23 de juny Esmorzar de germanor i jornada lúdico-festiva al nostre racó Mascletà a la Plaça dels Estels Sopar al racó Revetlla popular amb el nostre DJ Dia 24 de juny, SANT JOAN Despertà pel districte Mascletà a la Plaça dels Estels Dinar al racó Darrera desfilada pel barri amb les nostres màximes representants per tal d’acomiadar les festes de 2019 Sopar al racó Revetlla popular amb el nostre DJ Cremà de les fogueres gran i infantil Nota: La comissió es reserva el dret de modificar, canviar i/o suspendre qualsevol acte d’aquest programa de festes.

pàg.- 105

GUIA COMER CIAL pàg.- 106

pàg.- 107

pàg.- 119

LLIBRET DE LA FOGUERA PLA DEL BON REPÃ’SLA GOTETA 2019