La flor de neu

flora la flor de neu o edelweis (leontopodium alpinum)

17 Aquesta flor és la més famosa de les plantes alpines, esdevinguda el símbol de l'alta muntanya i dels alpinistes. De la família de les compostes, fa menys d'un pam d'alçada (5 a 20cm) i està vestida, tota ella, d'una borra blanca, d'aspecte envellutat que la fa suau al tacte. A l'extrem de la tija hi neixen de tres a deu petits capítols formats per múltiples flors en forma de tub, unes de femenines i de color verdós, i altres de masculines i de color groguenc. El conjunt d'aquests capítols està envoltat de cinc a deu fulles diferents a les altres, disposades en forma d'estrella, tant peludes i blanques que semblen de franel·la, i que fan de la flor de neu una planta inconfusible quan floreix entre els mesos de juliol i setembre. El que vulgarment ens sembla una flor, correspon, doncs, a una agrupació de capítols, és a dir, un ram de rams de minúscules flors. La flor de neu és d'aquestes plantes que s'ha adaptat a una vida a les altures La gran abundància de pèls, que li donen aquest aspecte, no és cap abric pel fred, com ingènuament es podria pensar, sinó que és un dispositiu de defensa contra la transpiració excessiva i contra un escalfament exagerat, a més d'una protecció de les radiacions ultraviolades, tan importants en la llum de l'alta muntanya. Pertany al que anomenem plantes xeròfil·les, és a dir, plantes adaptades a un clima àrid. Tot i que el clima alpí sigui fred i plujós, els forts vents i els raigs solars són factors que fan disminuir la humitat de l'aire. Aquestes condicions provoquen una gran pèrdua d'aigua als vegetals, d'aquí l'adopció de mecanismes per contrarestar-ho. Les adaptacions a aquests ambients alpins són semblants a les dels deserts: plantes amb fulles endurides, fulles molt reduïdes o amb pilositat abundant. Coneixem algunes plantes companyes de la flor de neu que comparteixen el seu aspecte pelut, entre coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

elles, la potentil·la nival (Potentilla nivalis), l'herba blanca (Senecio leucophilhus) o el plantatge monosperm (Plantago monosperma). Habita en l'estatge subalpí i pot ascendir fins a la base de l'estatge alpí (2.350-2.400m), en prats i zones rocalloses de marcada tendència calcària. És aquesta característica la que fa que sigui una espècie força excepcional dins el Parc Nacional, on el granit és la roca principal. Han tingut que passar vora 50 anys per tornar a constatar la presència de la flor de neu dins del nostre Parc. Aquest estiu passat, botànics de la Universitat de Barcelona van trobar uns pocs exemplars prop d’una tartera calcària. Tot i la excepcionalitat d'aquesta flor en el Pirineu granític, és una espècie relativament abundant als Pirineus centrals, i al Pirineu aragonès la podem trobar ja a partir dels 1.000 m d'altitud. El gènere Leontopodium, a la qual pertany la flor de neu té el centre principal de distribució a les terres altes de l’Àsia Central (massís de l’Himàlaia) i es compon d'unes 50 espècies diferents. La flor de neu és l'única espècie d'aquest gènere present al nostre territori i a les muntanyes europees. El prestigi d'aquesta espècie i la facilitat de trobar-la va provocar, no fa massa anys, que es convertís en un objecte de record en molts paratges de muntanya, fet que la va portar a les portes de l'extinció. Actualment és una espècie estrictament protegida a Catalunya; la recol·lecció, tallada i desarrelament de la planta, incloses les llavors, està prohibida. Esperem que una nova conscienciació ens porti a valorar els tresors naturals i poder gaudir així dels secrets que ens mostren, sense pertorbar ni manipular la seva essència. Gemma Cots i Agulló Guia interpretadora de Denui (Ribagorça)