Els llimacs

18

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

coneguem el parc

fauna els llimacs

Eeecs!! Quin fàstic!! Això és el que molta gent exclama quan es troba un d’aquests animalets per dins del bosc. Ja és ben curiós que els llimacs ens facin fàstic i, en canvi, ens mengem amb gran delit als cargols (els seus cosins germans) a la llauna, en salsa picant, amb conill..., i fins i tot els fem protagonistes d’un dels aplecs de més anomenada de les terres de Lleida!! I és que els llimacs no són res més que cargols que, en el decurs de milions d’anys d’evolució, han perdut la closca. Bé, parlant amb més exactitud, els llimacs encara tenen petites restes d’una conquilla ancestral sota la part llisa que queda per darrera del cap i que s’anomena escut. Els llimacs més grans d’Europa, presents al Parc Nacional, pertanyen al gènere Arion. La superfície del seu peu està solcada per profundes estries. Darrera del cap es molt visible un forat contràctil, anomenat espiracle, que comunica amb una cavitat interior, molt vascularitzada, que actua com un pulmó. Quan són molestats es contreuen bastant ràpidament (tenint en compte la paradigmàtica lentitud dels cargols, i dels llimacs en particular) formant una bola endurida, més difícil d’empassar. Una de les característiques més conegudes del llimacs (a la que fa referència el nom castellà de “babosa”) és el rastre lluent que deixen al seu pas. Aquest líquid viscós que deixa anar la pell d’aquests mol·luscs és molt important per facilitar el seu moviment. Quan aquesta secreció es pressionada pel peu musculós del llimac, es converteix en un sòlid elàstic, que evita el lliscament i funciona com un adhesiu. Aquest fet, junt amb el moviment rítmic de contracció del peu, permet als llimacs i cargols enfilar-se fins i tot per superfícies polides, com el vidre, sense caure. Viuen sota les pedres, la molsa o a les esquerdes dels arbres. Però hi ha uns enormes llimacs de color negre que criden molt l’atenció dels visitants després d’un dia de pluja o amb una humitat molt elevada, quan surten a menjar herbes i bolets. Hi ha una elevada probabilitat de trobar-los amagats dins de qualsevol tipus de bolet, siguin comestibles o tòxics, ja que el seu aparell digestiu no funciona com el nostre i es poden alimentar de substàncies que per a nosaltres fins i tot poden arribar a ser mortals!! Gerard Giménez Pérez