Joanito del Sastre, guarda i pastor d'Aigüestortes

9

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

entrevista

joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes

Són les 6 del matí. Arribo puntual a Boí, a la plaça del Treio, on hem quedat amb Joanito per marxar plegats cap al pic del Mariolo. Fou en aquesta mateixa muntanya, vint anys enrere, on el vaig conèixer. Aquella vegada encara vam sortir més aviat; de fet, era de nit i tot just havien tocat les cinc del matí al campanal de Sant Joan. Ho recordo com si fos avui...

Explica’m coses de la teua infantesa... Vai nàixer a Boí, a ca del Sastre, que era una de les cases més baixes del poble, per no dir la més baixa. La mare, Pietat, treballava per llí, a casa, fent feines, i después per les cases grans; i el pare, Joan, de pastor! A casa tenívom quatre crabes, quatre conills i quatre gallines. No re! El pare tenia tamé un sarpat d’ovelles però pogues. Jo, quan me vai poder lligar les espardenyes, vai començar a caçar vaques i corders d’aguelles cases hasta que em vai poder llogar pra guanyar quartos. Vas pogué anar a estudi? A estudi, molt poc! Quan vai pogué, a còrrer! Les cases grans que teniven animals, em feien guardar corders, crabes, vaques; hasta tocinos era arribat a guardar, a ca de Casòs. Quan els hi tocava el sol, si voleven escapar cap a casa i no hi era Déu que els aturés! Colaven! Al Parc, per antes, s’havia fet tocinada, al planell de Sant Esperit; els tancaven allí i bé si deien estar tot lo dia i la nit. Allò ja no ho vai vere jo! Què més feies? Quan vai poder servir una mica més, pos a fer de pastor. Tamé havia treballat de mosso alguna temporada. A ca de Cília hi vai treballar molt; a ca de Casòs tamé hi vai guardar les borregues un any; i después, quan ja vai servir un poc, l’hivern pr’avall al pla i a l’estiu cap a la muntanya. Baixàvom lo bestiar a Térmens, Almenar, Sarroca de Lleida, Alfés, Saudí, Fraga... Marxàvom allà a la tardor, quan les ovelles havien de començar a acorderar, cap allà raders de setembre, no!, raders d’octubre, novembre i hasta el 15 de mai. Se tornava cap a la muntanya a partir del 10 al 15 de mai. Puiàvom a peu per la cabanera. Sis, set, vuit dies de marxa...Depèn! Com veus la transhumància avui en dia? Ho fan molt pocs pastors perquè ja no en queden i, a part d’això, si ho han de fer sols, carreguen els animals en camions i els puien. Per nai sol, molt mal rollo! Lo menos has d’anar dos, un a devant i un darrer, perquè si passa qualsevol cosa, que fas tot sol! A la tardor casi marxen totes amb camió. Pocs, encara en baixen, però ja menos! Quants ramats pugen avui en dia cap a les nostres muntanyes? Home, ací, a la nostra vall, pocs... En deu puiar cinc o sis: a Cardet, Llobeto, Armengol i Farré; a Durro, Llúçia; a Taüll, hi és Bellita i Moneny, però ell no s’hi mou del poble; i no nya cap més! De Castelldans puia tamé Rogèlio, però va cap a l’Hospital de Vielha (a la boca sud del túnel de Vielha). Els que anaven cap a la vall d’Aran, segons a què muntanya, passaven pel port de Caldes o pel port de Rius. Acabem d’arribar al planell d’Aigüestortes. Un silenci sepulcral ens rodeja. No es mou ni l’aire. Solament el bram de l’aigua del riu de Sant Nicolau ens rep amablement. De sobte, un roc comença a baldringueiar tarter avall. Joanito sempre diu que tots els rocs acudeixen als tarters. I és veritat! “Velos, velos!”–crida de sobte–. Un escamot d’isards comença a fuire desconfiat de nosaltres. Ell se’ls mira i diu: “Aguell crabit no marxa bé!” És

10

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes

veritat, ja fa dies que estem trobant animals malalts, però la selecció natural té aquestes coses... Quins ramats pujaven a Aigüestortes? A Aigüestortes hi puiaven els de Boí. Boí, sol, sempre! Bueno, per antes, arrendaven les riberes i hi puiava una parrada... Una parrada són els que puien de davall, de fora, d’allà de l’Aragó, i tinen un esparro. I quan sortiva una ovella d’ells diven “ja ha sortit la barraïna”. I les ovelles que es quedaven a casa, les que no si botxaven del poble, els diven “les botieres”. Es quedaven a casa perquè sortiven més barates, eren borregues, un sarpat d’ovelles. Se’ls feien a casa! Com es munyien les ovelles a la muntanya? Quan jo ho he viscut, els munyíem una quinzenada o vint dies, pra fer formatge pra casa. Quan xollaven casi ho feien sempre. Triaven les mares de les corderes. Les cases que en tenien pogues les barriaven i munyien junts, un dia pra cada casa. Si ni era tres, pos un dia pra cada casa... Abans si feia als orris però jo ho he vist fer sempre als pobles. Natres a l’orri en dèiom bergàs i era com una pleta; uns munyien i uns altres les aturaven. Es feia servir també com a comptador? No! Els comptadors a la muntanya eren diferents. Era un pas estret, l’envoltaven de pedres i pins (si en teniven), pra que no poguessin saltar; dos o tres amb els gossos aturaven, i l’altre contava. Un contava i l’altre marcava les cinquantenes! Què és per a tu una ovella? És un animal dòcil, una mica ruc perquè, no ho sé, aixit com les crabes salten més, l’ovella és més pacífica. És un animal que el que se hi ha criat el porta com a droga, perquè costa molt de què se’n desfaigue i si ho fan és perquè els emprenyen amb lo de la sang, i si no saquen dos zeros no poden anar a la muntanya. Molta gent se n’ha desfet, però sinó s’aguantava lo que fus! Avui en dia, en aguet país, ja en pots estar segur, hi falten ramats! La muntanya pra anar bé s’hauria de pèixer ben pescuda cada any. I un pletiu? Un pletiu és un puesto obert on s’hi quedaven els ramats a la nit, els pastors tamé, pra vigilar que no s’escapessin. Era un gran abono pra l’herba i a la primavera veniva molt aviat; sempre hi era verd... Ara no se’n troba casi cap enlloc. No es queden i se’n van pels caps de serrats i pletius amont! Com si recupera això? Trobar pastors no deu ser fàcil! No! De pastors, entre els emigrants, potser se’n trobarí. Lo que passa és que s’ha complicat tot: pra anar a invernar; después ací, amb el tema sanitari, els han emprenyat molt i que... ha canviat molt la cosa! Tamé la

Excrements de perdiu blanca

gent de fora, potser no ho sap, però la vaca ha tret el terreno a l’ovella... Sí, és més fàcil tinre vaques que ovelles. Vaques les té qualsevol i les ovelles, en canvi, s’han de seguir més, i la gent no les volen guardar! Hem deixat astí davall el planell d’Aigüestortes i curiosament ens dirigim cap unes altres Aigüestortes, les de Morrano. Més petites que les famoses, atresoren tanmateix aquella intimitat que costa trobar a l’alta muntanya. De sobte, li crido a Joan: “algú es mou per allí”. Tan sols estem veient el llom de dos animals, però ell ja ha endevinat que es tracta d’un altre animal, furgador per excel·lència: el tocino fer. Poc després surt escopetejat bosc endins! Falten herbívors a la muntanya... A la muntanya li va bé que hi passen tot tipo d’animals, tots hi fan...! Això depèn de la muntanya: la podeven seguir tota o la partiven un poc. Quan hi anaven les vaques, les ovelles no les hi podeves fer anar. Quan s’acabaven les vaques, les ovelles seguien perquè hi era trossos que les vaques no hi podien entran i les ovelles se n’aprofitaven. I después, les eqües! L’equa, si li cal, ho apure tot! Seu fot tot! Pela més! I después, les crabes, tamé hi anaven molt bé pels boscos, perquè es menjaven la fulla i les faldes dels pins. Entre les dents i les potes, limpiaven molt! Ara que no n’acaba de quedar cap, el bosc s’ha fornit massa i algun dia, amb la sequera, si fotrà foc i ho cremarà tot. Això és el que vei jo! Tornem als anys de la teua vida abans de fer de guarda... Vai treballar tamé a l’ENHER, al bosc, i tamé vai anar un any a Barcelona on hi tinc una germana i em va dir que baixessa, que poria treballar i viure allí. Hi vai anar, però no vai poder aguantar sinó un any. Me’n vai fartar i vai fotre el camp! Els pares, ja eren grans i no els poria deixar a casa sols! Tornes a Boí i és llavors quan et proposen fer de guarda, no? Sí! Joanet des Guardes, que era el guarda de la finca, em va preguntar si ho faria i li vai dir que no! Per què? Perquè no m’agradava. Però Joanet em va dir que ho provessa un temps i si de veritat no m’agradava que ho deixessa. I mira, provant-t’ho provant-t’ho, hi he estat 37 anys! Vai entrar al seixanta-vuit i he plegat al dos mil cinc! Era pensat marxar moltes vegades perquè guanyàvom molt poc i necessitava quartos pra viure. Ja m’havia casat amb Mari Carmen, la meua dona, i tenívom dos canalles, Paquita i Iolanda, però la gent que mi voleva bé me dive, tu tranquil, que un dia o altre se t’arreglarà. I si va anar arreglant i quan en vai tenir prou pra viure, ja no vai fer res! Ara,

estic ben content de no haveu deixat estar perquè después de treballar-hi molt, tot el que hai pogut, meu he passat molt bé i m’ha agrada’t molt aquesta feina. No deu ser fàcil treballar sol! Vai treballar molts anys sol, però jo penso que la gent mos acostumem a tot. Primer ho trobes una mica agre, però después t’acostumes, i encara vas millor sol que acompanyat. Més tard ja mi van portar un company, Vicente Martínez Lumbreras, i anàvom dos; va venir de Bellver de Cerdanya, però encabat el van fer anar a Seròs. Llavons van vindre Toñín i Jesús, però encabat tamé van marxar; i més tard va entrar un d’allà baix de Girona, no!, de Tarragona, un tal Gilabert, i después Manolo, i anàvom junts els tres! Encara perteneixíom a ICONA. T’he sentit explicar algun camí que al Parc tens una altra familia... Home, l’altra família, són tots els animalons que hi ha pr’ací: els esquirols, les faïnes, les truites, els picots, els culobres, les granotes, les fornigues... Els isards! Per mi, l’isard és l’animal més emblemàtic del Parc Nacional! Què té l’isard que no tenen altres animals? Té algo que t’agrada! Jo abans anava a caçar-lo pra menjar, però ara em fa més gràcia de vere’ls. Cada dia que surto, més o menos, ja sas on els has de vere, i cada dia que els vei, tinc la mateixa il·lusió de mirar-me’ls. Tamé m’agrada molt de vere la perdiu blanca perquè és difícil de trobar: la trobes quan no la busques i quan la busques no la pots trobar! El gall fer tamé és difícil, però encara menos que la perdiu. Tots els bitxos d’ací som la família que som! Ah! I pra vere’ls -els animals- se hi ha d’anar aviat i a casa seu! Després d’Aigüestortes de Morrano el camí s’enfila ribera amont a la descoberta d’un dels estanys menys coneguts i visitats del Parc: l’estany de la Ribereta. Situat a la ratlla dels 2.400 metres, la seua forma de peix fart contrasta amb la rudesa dels tarters que l’envolten, on solament un munt de pins arrossegats per la força de les allaus donen lloc a formes capricioses dins i fora de les seues aigües fredes. Quin és el bitxo que t’ha sorprès més? De tots s’apren! Sempre! La muntanya és un llibre que l’has de llegir. I com un llibre, no parla però té veus! Per exemple, al principi de treballar al Parc, quan no coneixeva bé el terreno, sempre mirava que hi hagués rastres o cagoles d’animals. Allò voleva dir que si podeva transitar perquè pr’ací, ja ho sas tu, hi ha país molt dolent. Si hi era pins anava més tranquil perquè sempre penses que ti podràs agafar per puiar o per baixar. En canvi, si et fots a un tallat, allí no tens defensa! Com era Aigüestortes abans de ser Parc? Antes hi era molt poga gent! Es pot dir que només els dels país, hasta que va començar a vindre algun excursionista que acampava en tienda. Quan la vedèvom plantada, a la nit quan mos trobàvom al bar la gent del poble, era notícia! Fus a Sant Esperit, al planell Gran, a estany Llong o a Contraix, era una novetat! Después en van venir més i més i llavons ja no en foteves cas de re i massa que n’hi era! L’arribada de l’ENHER va provocar molts canvis a la vall? Home, sí! Va vindre molta gent de fora i de tot tipo: al principi, anaven bastant malament ja que cobraven poc i estaven mal assistits. Però después la cosa se’ls va anar arreglant i va canviar tot. Hi era molta gent ací en estos treballs! La meua dona, que era de Vélez Rubio (Almeria), va vindre a vere als seus pares ací, a Boí, i ja s’hi va quedar. Venia d’una terra bastant muntanyosa, bueno, muntanyosa no, de serres, que és diferent: d’un país molt segallós! Des del primer dia, sempre m’ha dit, que s’hi va trobar bé! Jo des del primer dia que la vai vere, em va agradar. Com el poble és xic mos trobàvom moltes vegades i al cap d’uns anys ens vam casar! Cinquanta anys després, com veus el teu poble, la teua vall, el teu país? Pra jo tot ha evolucionat massa de pressa, però deu ser el ritme que porta la gent de vida; deu ser normal això. Tants adelantos a jo no me van, però s’han d’acceptar. El Parc, per exemple, ha donat ací a la vall molta vida perquè has de contar que quan jo vai entrar era sol; hi era un guarda a

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

11

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

Espot i un guarda a Boí; els enginyers, els vedeves una vegada o dos a l’any, i ja no en vedeves més cap. I ara ja veus la gent que hi ha entrat. Això dóna vida al país! Ha anat millor el Parc que l’ENHER perquè a l’empresa hi era primer molts puestos de treball, però ara no n’acaba de quedar cap! Ademés, la gent que ve de fora s’han d’adaptar al país, no mos hem d’adaptar natres a ells perquè si és al revés... tot se’n va a pique! Això no pot ser! La gent diu que perds la identitat; jo no sé què vol dir això, però deu ser algo així! Si natres mon anèssom cap a allà mos hauríom d’adaptar a lo seu, no? Ells volen viure ací amb les condicions d’allà baix i això no pot ser! Massa modernisme! Ara la cosa ja no la pots parar, està muntada així, però a jo no m’acaba de convèncer! No cal tant pra viure! És que ho volem tot! Volem maquinàries de tota classe a casa: cuina elèctrica, calentadors, neveres, televisions, rentadores; quan compres una cosa ja s’espatlla l’altra; i aigua calenta, calefacció... Jo no en tinc a casa ni en vull moia tapoc! Foc sí... i prou!! El foc! El foc és un medi de vida que l’èrom tingut sempre i s’està perdent! Prou que anava bé; la gent anàvom a fer llenya i es limpiava el bosc! El foc dóna companyia, sembla que estàs més acompanyat! A part de què t’escalfaves si feia fred, cuinaves, feves torrades, ous al caliu, carn a la brasa i feves petar la xerrada quan no hi havia televisió. La televisió ho ha fet malbé tot! Per antes, la gent, si passava la vetllada vora el foc tota la nit i allí s’explicaven les històries del que a cada un l’havien passat durant lo dia. Ara, això s’ha acabat! Abans semblàvom una família, hi era bon ambient! Penso que els adelantos són bons hasta cert punt, però em sembla que ara en tenim massa! Natres hem viscut una altra època de vida i això ho trobem en faltar! Abans, quan anàvom a vetllar, la canalla escoltàvom les històries que explicaven la gent gran! La gent jove ja s’adapta més a lo d’ara però no escolten! Van a lo seu! Hem deixat enrere l’estany en forma de peix fartaner i comencem a pujar, encara amb la fresca, cap un dels estanys preferits de Joanito: l’estany Major de Morrano. joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes 12

Quan hi arribem, la nostra sorpresa és majúscula: el nivell de les seues aigües és molt baix. De fet, ell no recorda veure’l tan baix... Aquesta maleïda sequera està martiritzant inclús els estanys de més altitud on, la neu caiguda, als circs glacials que els rodegen, ha estat molt inferior a la d’altres hiverns i primaveres...

Explica’m alguna història de l’osso! Pos fa molts anys, allà a la primavera, Xep de Simona anava per la passada de Copiello o pels feixants de Sant Nicolau, ara no me’n recorde, el cas és que a la passada hi va trobar un ossardó. Com era xicotot, ell que l’agafa i només va fer que agafar-lo que va sentir un bram a davall en un fener! Llavons se’n va puiar a un pi i l’óssa va arribar i va començar a arrepenxar-se-hi mentres ell l’amenaçava amb una destraleta. En vista de què Xep no deixava anar l’ossardó, l’óssa va començar a arrencar els rocs del costat del pi i aguell home va pensar, “encara em fotrà el pi a terra” i llavons li va tirar l’ossardó i l’óssa va marxar i el va deixar estar. Què en penses dels llops? El llop, pra jo, és l’animal més dolent que ha estat ací i que prou va costar de treure’l! Tot lo que expliquen ara és al revés de lo que em van explicar a mi! A la gent, amb això de la tele, els hi fan creure tot! El llop mata per capritxo i mentres pot! L’osso mata un animal, si fot fart i està tranquil! El llop, no! Mata mentre pot i s’hi ha guaires ovelles, encara més! Una vegada a Boí, quan nyere de llops, va quedar una ruca als Arenys perquè no va acudir cap a casa a la nit i l’endemà, allí mateix a l’hort, van trobar que se l’havien menjat. A l’hivern aguests animals s’atansaven hasta els pobles i la gent no sortiva per por a la nit! I del linx? Jo no en tenia coneixement hasta ara fa poc! Però Anselmo de Pey, quan encara feia de taxista, diu que en va vere un, a la ribera de Sant Nicolau, l’altre any; diu que teniva la cua curta i les orelles dretes amb el pèl a la punta. Natres no n’hem vist cap! Gat fer, sí! Però tamé de llúdriga no n’he vist mai cap, de viva, i nya, perquè s’han trobat rastres i altres companys n’han vist!

13

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes

El gall fer s’ha caçat, per abans, al país? Ací no hi va estar mai guaira afició a caçar el gall! Ací el gall es trobava al puesto de l’isard i al caçador d’isards no l’interessava caçar-lo. Si foteva un tiro al gall, s’escapava l’isard! Un gall no solventava gran cosa i amb l’isard teniva menjar per més dies! No vai conèixer digú del país que anés a caçar el gall! No hi era tradició! Es coneixien alguns cantadors però no tots! La majoria els vam descobrir amb Jordi Canut els raders vint anys. I la perdiu blanca? Tapoc! Ací se caçava la perdiu roia i la xerra, però la blanca no perquè tamé era al terreno de l’isard. Llavons no si caçava de capritxo, ni pra deport; si caçava pra menjar! La prova és... qui caçava l’isard? La gent pobra! I ara qui el caça? La gent rics! La gent rics, que se n’emporten? El que els pobres llençàvom! I lo que els rics deixen, natres mos ho portàvom! Perquè natres de corns no en volíem cap; aguets volen els corns i llancen la carn! Si se’n tornessen els caçadors d’antes i veiguessen això, a tiros se liarín! Tot al revés! Ademés, un caçador que anava a caçar pra menjar matava lo just i prou; aguestos tants com en passarín, en matarín! I tot per les banes; els hi tallen el cap i allí es queda la carn! Natres la conservàvom en una espècie de carner allà al rebost, i sinó coure-la, confita-la com el tocino, o sala-la! De l’isard, sinó la panxa, s’aprofitava tot! Hasta la carn del cap! La pell, si era de temporada, tamé; si era de muda, no!, perquè llençava pèl per tot arreu! Fins no fa gaire els boscos també s’havien aprofitat, no? I tant! Ara diuen que la fusta no val cap duro i que és molt difícil de treure-la d’ací. Jo crec que els boscos s’haurien de continuar aprofitant perquè sinó això és matèria perduda. Ben controlat ha de ser sano pel bosc! Però ara no si talla casi re! El perill d’incendi pot arribar aviat als nostres boscos!! Un any de sequera és molt fàcil perquè ven una tronada en eixut i un rayo ti pot calar foc. Ja ha passat vàries vegades. Per exemple, aguet és l’any més sec que he vist mai i l’hivern passat, un dels més freds. No el més fred; encara en recorde un que el febrer va ser més fred. Però ha sigut un dels més dolents que ha fet... fins ara! Un moment apurat de la teua vida... Dos vegades! L’una vegada, allà a Cavallers, anant a desenfeixanar un marrà. Jo no hi era estat mai. Nevava i el

Estany de la Collada

pastor em va dir: tu ara agafes el rastre pel que hem puiat amb el bitxo i faràs cap a davall a la ribera. Però con que nevava molt, si va tapar el rastre i no sabia sortir d’aguelles feixanes. Era tard, fred que foteva, nevava sense parar i jo no trobava el pas! Ja em buscava un forat pra passar la nit quan el vai trobar. Tenia la gorra i els pantalons gelats! I una atra vegada, en un rescat d’una noia alemana que vam fer a Contraix, amb els bombers i els guardes. Només teniva un anorac i va nevar tota la nit amb un vent que pelava! Allò de Contraix és molt fred! Aguelles dos nits van ser les més dolentes que he passat mai! Però tanmateix ho vam aguantar! Vai aprendre que, una, la gent aguantem més del que mos sembla; i dos, que a la muntanya se hi ha d’anar ben equipat. Parlem de menjar! Què ha de portar un bon guarda o un bon pastor al morralet? Bona bóta de vi, el ganivet, i si es porta bona berena, millor! Les ulleres (prismàtics) i ara l’emissora. Això és imprescindible! De berena, molta teca i un seu fot tot! Però quan un és gran no cal menjar tant! Coses ligeres i en nya prou, com a caserios, fruits secs, alguna tortilleta, olives, una amanida de ceba, un tall de cansalada... Quins són els teus plats preferits? Les sopes i la vianda; els llegums com mongetes, cigrons i llenties, i de carn, la d’ovella baciva, a la brasa o a la llosa. A la llosa és molt bona; amb llosa de granito! De pissarra tamé si fa, però natres tenim més costum de menjar-la amb llosa de granito. Dura més, el que passa es que costa de trobar-ne una de bona, però... se’n troba! De moment, l’has de sucar d’all i de cansalada, i una vegada calenta, tanta com ni fiques si cou! Comencem a enfilar, fent marrades, la collada que ens portarà fins el pic del Mariolo. Trepitgem les darreres congestes de neu que encara resisteixen les altes temperatures de les darreries d’aquesta primavera. Més amunt, una tarterilla fina formada pel granit descomposat pels freds i els vents alpins ens acompanyarà fins arribar a les vistes dels primers estanys de la Vall Fosca. I és que som a la partió de la vall de Boí amb la vall de Cabdella... Un munt d’estanys apareixen als nostres peus, per davant i per darrera, a la dreta i a l’esquerra, ací i allà! Un dia clar es podria veure Montserrat, inclús la mar, però avui hi ha massa bromes...

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

Què és l’aigua per a tu? De jove encara en bedeva, ara no! A molta gent, vere tanta aigua els agrada molt! Els andalusos, sol de veure’n tanta, diuen: “¡què país más rico!” A mi m’agrada molt anar a esmorzar o dinar a la vora de l’aigua, sentir el soroll que fa; amb això ja en tinc prou i no me’n cal veure moia! Quins són els teus estanys preferits? Casi el més preferit és aguet que tenim ací davall del Mariolo, l’estany Maior de Morrano, perquè és diferent de tots els altres. Una vegada entres a la vora de l’estany t’hi trobes diferent. Això passa aquí a la muntanya; ací mateix al pic, ja veus la vista que ten; hi fa de bon estar, veus cap a Cabdella, cap a Aigüestortes... Quins caps de serra t’agraden més? M’agraden tots, però pra la gent de Boí, els de la ribera de Sant Nicolau són els millors. Después el Campo tamé té molt bona vista; fa molt de bon estar. Abans hi era sempre un o dos ramats segurs d’ovelles. Tamé Pletamala, l’agulla del Portarró, el gran tuc de Colomers... Tots tenen bona vista. Veus, la pala Xespadera no m’acaba de convèncer! La trobo tancada i tot de rocs! Sarradé d’Amont tamé m’agrada molt! El bony de Copiello és prou majo. La ribera de Llacs, al ser calcària, és diferent, és més pelada i pels animals és bon país! Què és la neu? És una cosa natural de tota la vida! La primera nevada, a la tardor, ti fa il·lusió i durant l’hivern tamé... Ara, si has de transitar, és molt pesada! A mi, un dia de mal temps, de neu i de vent, tamé m’agrada trobar-me’l pr’ací! Canvia el paisatge molt; canvia tot! Veus la força de la natura lo que fa! Lo que passa que no t’has d’arriscar mai! A mi, un dia, em van dir que, a partir del migdia, sempre has de marxar de cara cap a casa. El padrí de ca de Farrero de Durro tamé deia que “no te’n fies dels que se giten el mateix dia que si lleven.” 14 joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes

Són les dotze del migdia tocades, hora de començar a marxar de cara cap a casa. Després de quasi dues hores de conversa, abandonem, crec jo, feliços, el pic del Mariolo, situat a més de dos mil vuit cents metres d’alçada sobre el nivell del mar.

Per acabar, quin missatge vols donar a la gent que continuarem treballant al Parc? No ho sé, tots en sabeu més que jo! L’únic que us diria és que estimeu la muntanya i que el treball que feu, el faigueu a gust perquè si ho feu a gust la mitat de la feina ja la teniu feta. Sempre trobareu coses noves per disfrutar de la natura. El país s’ha de llegir! Jo així ho he fet i mentres pugui ho continuaré fent! Ja drets, mentre tanquem les motxilles i recollim les nostres coses, sento la necessitat de confessar-li a Joanito un profund agraïment i un petit secret...

-Gràcies per pujar fins aquí per parlar-me de la teua vida. La veritat, no concebia un altre lloc on fer-ho que no fos en plena muntanya i, si era pels caps d’una serra, encara millor. Gràcies, també, per ensenyar-me a conèixer i estimar durant aquests setze anys, el teu país, els teus bitxos, els teus arbres pomposos, els teus cinglos, els teus glevadets, les teves serres i serrats... tossals, tossalets, collades, colladons i collets, riberes i valls, passades i carrerons, clenxes i capceres, baürtes i molars, calzins i tarters... Gràcies, Joanito! Ah! I també vull que sàpigues que tornaré a ser pare pels volts de Nadal!!

Ell em mira i em diu, serè, com sempre: - Per molts anys que hi pugues tornar! I jo li responc: - Per molts anys, Joanito!! Josep Maria Rispa Pifarré Pic del Mariolo, 8 de juny de 2005