butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
9 entrevista
joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes Són les 6 del matí. Arribo puntual a Boí, a la plaça del Treio, on hem quedat amb Joanito per marxar plegats cap al pic del Mariolo. Fou en aquesta mateixa muntanya, vint anys enrere, on el vaig conèixer. Aquella vegada encara vam sortir més aviat; de fet, era de nit i tot just havien tocat les cinc del matí al campanal de Sant Joan. Ho recordo com si fos avui... Explica’m coses de la teua infantesa... Vai nàixer a Boí, a ca del Sastre, que era una de les cases més baixes del poble, per no dir la més baixa. La mare, Pietat, treballava per llí, a casa, fent feines, i después per les cases grans; i el pare, Joan, de pastor! A casa tenívom quatre crabes, quatre conills i quatre gallines. No re! El pare tenia tamé un sarpat d’ovelles però pogues. Jo, quan me vai poder lligar les espardenyes, vai començar a caçar vaques i corders d’aguelles cases hasta que em vai poder llogar pra guanyar quartos. Vas pogué anar a estudi? A estudi, molt poc! Quan vai pogué, a còrrer! Les cases grans que teniven animals, em feien guardar corders, crabes, vaques; hasta tocinos era arribat a guardar, a ca de Casòs. Quan els hi tocava el sol, si voleven escapar cap a casa i no hi era Déu que els aturés! Colaven! Al Parc, per antes, s’havia fet tocinada, al planell de Sant Esperit; els tancaven allí i bé si deien estar tot lo dia i la nit. Allò ja no ho vai vere jo! Què més feies? Quan vai poder servir una mica més, pos a fer de pastor. Tamé havia treballat de mosso alguna temporada. A ca de Cília hi vai treballar molt; a ca de Casòs tamé hi vai guardar les borregues un any; i después, quan ja vai servir un
poc, l’hivern pr’avall al pla i a l’estiu cap a la muntanya. Baixàvom lo bestiar a Térmens, Almenar, Sarroca de Lleida, Alfés, Saudí, Fraga... Marxàvom allà a la tardor, quan les ovelles havien de començar a acorderar, cap allà raders de setembre, no!, raders d’octubre, novembre i hasta el 15 de mai. Se tornava cap a la muntanya a partir del 10 al 15 de mai. Puiàvom a peu per la cabanera. Sis, set, vuit dies de marxa...Depèn! Com veus la transhumància avui en dia? Ho fan molt pocs pastors perquè ja no en queden i, a part d’això, si ho han de fer sols, carreguen els animals en camions i els puien. Per nai sol, molt mal rollo! Lo menos has d’anar dos, un a devant i un darrer, perquè si passa qualsevol cosa, que fas tot sol! A la tardor casi marxen totes amb camió. Pocs, encara en baixen, però ja menos! Quants ramats pugen avui en dia cap a les nostres muntanyes? Home, ací, a la nostra vall, pocs... En deu puiar cinc o sis: a Cardet, Llobeto, Armengol i Farré; a Durro, Llúçia; a Taüll, hi és Bellita i Moneny, però ell no s’hi mou del poble; i no nya cap més! De Castelldans puia tamé Rogèlio, però va cap a l’Hospital de Vielha (a la boca sud del túnel de Vielha). Els que anaven cap a la vall d’Aran, segons a què muntanya, passaven pel port de Caldes o pel port de Rius. Acabem d’arribar al planell d’Aigüestortes. Un silenci sepulcral ens rodeja. No es mou ni l’aire. Solament el bram de l’aigua del riu de Sant Nicolau ens rep amablement. De sobte, un roc comença a baldringueiar tarter avall. Joanito sempre diu que tots els rocs acudeixen als tarters. I és veritat! “Velos, velos!”–crida de sobte–. Un escamot d’isards comença a fuire desconfiat de nosaltres. Ell se’ls mira i diu: “Aguell crabit no marxa bé!” És
