estiu tardor 2005
el portarró 18 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
El Portarró
índex 3
Presentació
4
L’arqueologia, una altra visió de l’alta muntanya
7
El respecte a la biodiversitat: un camí cap a la felicitat
9
Joanito del Sastre, guarda i pastor d'Aigüestortes
Estiu - tardor 2005 Col·laboren en aquest número:
Carlos Pérez Ermengol Gassiot Ballbé Jorge Jiménez Zamora Ferran Rella Foro Jaume Comas i Ballester Gerard Giménez Pérez Josep Maria Rispa i Pifarré
15
Noticiari
Mercè Aniz i Montes
Coneguem el Parc
J e s ú s Ta r t e r a O r t e u Jordi Vicente Canillas Núria Batalla i Barado Jordi Canut i Bartra
17 18
• La flor de neu
19
Caminem pel Parc
• Els llimacs
Gemma Cots i Agulló
• Monestero, la vall dels Fangassals
Fotografies:
Arxiu del Parc Nacional Ermengol Gassiot Ballbé
21
Publicacions
Jorge Jiménez Zamora Jordi Serra-Cobo Correcció lingüística: Judith Vidal Perelló Disseny i maquetació: Aran Dissenyadors Dipòsit Legal: L-1428-96 Casa del Parc Nacional de Boí
Edita:
Ca de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Te l . 9 7 3 6 9 6 1 8 9 · F a x 9 7 3 6 9 6 1 5 4 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 • E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Te l . / F a x 9 7 3 6 2 4 0 3 6 Pàgines web:
El Portarró no assumeix la
w w w. p a r c s d e c a t a l u n y a . n e t / a i g u e s t o r t e s . h t m
responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles
w w w. m m a . e s / p a r q u e s / l a r e d / a i g u e s / i n d e x . h t m
signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors.
Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es
presentació
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
3
Este año se celebra el cincuenta aniversario de la creación del Parc Nacional d´Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Su situación actual es el resultado de los numerosos vaivenes de carácter político que se han dado en este país al tratar de enmarcar, dentro del régimen de las autonomías, la gestión de los espacios naturales; y es también el resultado del trabajo de sus diferentes gestores quienes, en cada momento y dentro de sus posibilidades, han procurado mejorar el estado inicial en que se encontraba el Parque Nacional cuando fue creado el 21 de octubre de 1.955. Durante trece años, desde su creación hasta finales de 1968, no tuvo un Director-Conservador sino que existía la figura de un Secretario cuya función era administrativa. Recibía las peticiones de actuación dentro del espacio natural, las estudiaba y las elevaba a la consideración de un Patronato, en aquellos años presidido por el Gobernador Civil de Lleida. En la vertiente de Espot había un guarda que hacía lo que podía. En la otra vertiente, en la Ribagorça no había ni guarda. Tampoco se realizaban ningún tipo de inversión. En 1968 fui nombrado como primer director del Parque Nacional. Mi nombramiento casi coincidió con el de un guarda en la Ribagorça, el entrañable Juanito Gil recientemente jubilado con los máximos reconocimientos. Él no ha necesitado estudiar; la naturaleza y sus dotes de observación le han enseñado en que debe consistir su conservación. Dejé de ser Director en noviembre de 1977. Durante esos nueve años la situación del Parque fue la ya descrita: dos guardas y ninguna inversión. La relación con los dos ayuntamientos donde se ubica el Parque no era fácil. El Patronato denegaba o ponía condiciones a sus peticiones y ellos no recibían nada a cambio. Aunque se les intentaba hacer comprender que, gracias a la existencia del Parque, el turismo de montaña, entonces casi inexistente, lo elegía como lugar de visita aportando así un beneficio económico. ¿Qué podía hacer un director sin dinero? Pues bastante. Toda la superficie del Parque Nacional era de propiedad privada. Cómo director me propuse sanear la situación legal de los terrenos. Lo primero que intenté y, debo reconocer que me fue fácil de resolver, fue tratar con el Ayuntamiento de Espot que el monte de su propiedad
fuera declarado de Utilidad Pública e incluido en el Catálogo de Montes. La protección legal que la antigua Ley de Montes proporcionaba con la declaración de Utilidad Pública era la máxima ya que, entre otras cosas, no se podía modificar el carácter forestal de los terrenos, ni, por tanto, edificarse. Más difícil de resolver era evitar la aprobación de las cortas anuales en la Ribagorça. La ley contemplaba, ante un derecho adquirido de corta, dar la conformidad a la misma si la petición se hacía de acuerdo con el plan previamente aprobado, es decir en el sitio fijado y con el volumen asignado. Cada año la propiedad hacía su petición. Se comprobaba que se amoldaba al plan previamente establecido y se enviaba el expediente a la Dirección General de Montes que otorgaba la autorización. Así se fue haciendo hasta el año 1977 en que a la propiedad le correspondía cortar en la zona emblemática de AigüesTortes. En esta época la conciencia conservacionista había entrado ya en la sociedad. Desde un principio se creyó que esa corta no se debía autorizar, Así que se empezaron conversaciones con la propiedad, que duraron dos años, para conseguir la venta de la finca a ICONA. La propiedad de esta finca fue transferida posteriormente, en el año 1995, de ICONA a la Generalitat de Catalunya. Yo intervine, junto con otros compañeros, en este proceso felizmente culminado, que facilita enormemente la gestión del Parque Nacional, al hacerse sobre terrenos propiedad de la Generalitat o sobre un monte de U.P. Modestamente, aunque otro en mi lugar habría hecho lo mismo, era yo el que estaba allí en ese momento, y creo que contribuí a facilitar la futura gestión del Parque Nacional. Hoy, felizmente, los problemas son otros, pero hay suficientes inversiones y, sobre todo, se conceden todo tipo de subvenciones a asociaciones, personas o ayuntamientos que hacen que hoy el Parque sea aceptado por los habitantes de la zona que además se benefician de los puestos de trabajo que directa o indirectamente crea la demanda de sus visitantes. A la actual Directora-Conservadora, Mercedes Aniz, la animo a que siga ilusionada con la difícil gestión de este Parque Nacional que, como en todos, tiene que compaginar el uso público con la conservación. Y eso no es fácil. Carlos Pérez González Ex-Director del Parc Nacional (1968-1977)
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
4 l’arqueologia,
Olla de l’Edat del Bronze o principis de l’Edat del Ferro.
una altra visió de l'alta muntanya No és gaire difícil d’imaginar que per a la majoria de visitants del Parc la visió de qualsevol dels seus paisatges evoca, bàsicament, a una natura agresta, imponent i esplendorosa. A la gent que ha nascut i crescut a la ciutat li és difícil pensar que entre els immensos tarters penjats sobre la vall o en petites canals enfilant-se pel vessant hi hagi la imprompta dels éssers humans que des de fa milers d’anys poblen i utilitzen les muntanyes del Parc per a viure. Mai ha estat gaire habitual fer recerca arqueològica en zones d’alta muntanya. A la majoria d’arqueòlegs/es també els ha costat de concebre que els éssers humans de fa milers d’anys no només poguessin viure en aquest tipus de paratges sinó que, a més, trobessin un atractiu en fer-ho. En el millor dels casos es pensava que les escasses restes arqueològiques en aquests entorns representaven les restes de poblacions marginals o apartades d’altres indrets més aptes per a l’assentament humà. Ara bé, en els darrers anys algunes troballes, com la d’Ötzi o l’”home dels gels” en una glacera a més de 3.300 m. d’alçada als Alps, han començat a replantejar aquesta perspectiva. L’Arqueologia és la ciència que ens permet conèixer el passat a partir dels objectes i altres restes materials de les poblacions humanes. Així doncs, la troballa de restes arqueològiques en zones d’alta muntanya ens adverteix que aquests territoris també tenen una Història pròpia, una Història que no només ha escrit la natura sinó també les dones i homes que hi han viscut des de fa mil·lennis. Ara es tracta de conèixer aquesta Història i atès que hi ha molt poques referències escrites que ens en parlin, l’Arqueologia és la millor eina per a fer-ho. L’Arqueologia al Parc Nacional Ja fa anys que a l’interior del Parc i a les seves rodalies
s’han anat trobant algunes evidències arqueològiques. Les “pedres de llamp” que alguns pastors duien i feien servir com amulet eren en molts casos destrals fetes de pedra polida i moltes havien estat recollides en les zones de pastura d’estiu dels ramats. Més recentment els mateixos guardes han recuperat algunes destrals i recipients ceràmics que daten, en alguns casos, de fa més de 3.500 o 4.000 anys. Ja fora del Parc, un equip d’arqueòlegs/es de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des de l’any 2001 ha localitzat vàries desenes de jaciments arqueològics, alguns força antics, a la meitat nord del Pallars Sobirà. L’any passat el Parc va encarregar, a aquest equip de la UAB l’inventari dels recursos arqueològics. Amb aquest estudi es pretenien dos objectius. En primer lloc, disposar del coneixement acurat de les restes arqueològiques existents al Parc, a fi de poder aplicar les mesures necessàries per a la seva protecció en quan a bé patrimonial. Segonament, l’inventari havia d’oferir dades arqueològiques que fossin el punt de partida per a escriure la història humana dels territoris del Parc, avui encara pràcticament desconeguda tot i que ja sabem que arrenca varis milers d’anys endarrera. La recerca duta a terme ha consistit el què s’anomena prospecció arqueològica, és a dir, la recerca i reconeixement visual de jaciments arqueològics en un territori des de la superfície. Així, prèvia la selecció de diferents àrees a la ribera de Sant Nicolau a Boí i d’estany Negre de Peguera a Espot, un equip de 8 arqueòlegs ha pentinat durant un mes valls, vessants i carenes buscant i documentant restes arqueològiques. Quan el terreny ho ha permès aquesta revisió s’ha fet mitjançant transectes d’amplada fixa, avançant formant un front amb cada arqueòleg separat de l’altre per uns 25 m. Alguns guardes
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
l’arqueologia, una altra visió de l'alta muntanya del Parc han col·laborat en aquestes tasques oferint tant informació d’indrets i de troballes com coneixement per a poder llegir el territori (camins dels animals, moviment dels tarters, etc.). En algunes ocasions s’han realitzat petits sondejos en alguns jaciments per a avaluar la potència dels sediments i recuperar materials arqueològics que permetessin situar-los en el temps. Aquesta activitat es continuarà aquest estiu, enguany centrada al circ de Cavallers i a la zona de l’estany d’Amitges. Les troballes La recerca duta a terme l’any passat ha portat a identificar 36 jaciments arqueològics, de diferents èpoques, tipologies i funcionalitat. Una bona part d’aquests jaciments consisteixen en restes d’edificacions que per la seva forma i emplaçament fàcilment poden vincular-se amb la pràctica de la ramaderia estival. Així s’han identificat passos comptadors, cabanes de pastors, tancats i munyidores. Tot i que és difícil donar una cronologia exacta a aquestes estructures, la seva semblança amb les utilitzades al segle XIX i XX pels pastors i estudis fets a la Cerdanya francesa permeten suposar que foren construïdes i utilitzades en els darrers 500 o 600 anys, amb un model de gestió ramadera similar al d’època recent. Ara bé, en bastants d’aquests emplaçaments és possible identificar a sota dels recintes més moderns, les restes de murs que indiquen la presència de construccions anteriors en el temps en el què, molt probablement, fou l’aprofitament del mateix indret en diferents èpoques. En altres casos les restes arquitectòniques localitzades defineixen aglomeracions que recorden un poblat. En elles es combinen tancats amb espais que semblen de vivenda i sovint s’intueixen carrers. Sovint es troben en zones de tarters força estables a cotes que poden arribar als 2.300 m., d’on aprofiten la pedra com a matèria primera per a la construcció. A falta d’estudis més acurats es fa difícil saber-ne la cronologia ja que la seva estructura no s’assembla als referents ramaders d’èpoques recents. Les evidències d’utilització de vuit petits abrics i coves entre 1.650 i 2.450 m. d’alçada possiblement també fan
5
referència a la pràctica de la ramaderia en el passat. En algunes d’aquestes cavitats s’han recuperat restes de ceràmica i lítiques (tant eines de pedra com els residus de la seva fabricació), que actualment estan sent analitzades als laboratoris del Departament de Prehistòria de la UAB i del Departament d’Arqueologia i Antropologia del CSIC a Barcelona . Les dades que ofereixen aquests materials són molt suggerents. En primer lloc indiquen que les poblacions que van habitar o utilitzar la zona (si més no durant certa part de l’any), no eren comunitats isolades. Així, en dos jaciments situats entre 2.350 i 2.450 m. d’alçada han aparegut restes d’un tipus d’urnes ceràmiques recurrents a gran part de Catalunya al final de l’Edat del Bronze i inicis de l’Edat del Ferro, fa entre 3.300 i 2.500 anys. En un altre jaciment, a la ribera del riu de Sant Nicolau, s’ha identificat ceràmica feta amb torn, del final de l’època romana, uns 1.500 anys endarrere. La datació per Carboni 14 del fogar d’un petit abric ha proporcionat una cronologia similar, dels s. V-VI després de Crist, que mostra un altre jaciment d’una època similar també a la zona de Boí. Igualment, les eines i residus de talla de sílex recuperats tant en coves, balmes i abrics com en una carena a 2.750 m. d’alçada, indiquen l’arribada de materials foranis al territori de l’actual Parc, ja que no es coneixen afloraments d’aquesta matèria primera ni en aquesta zona i en àmbits geogràfics propers. Finalment, cal destacar que un dels jaciments documentats, una balma, té una llarga seqüència d’ocupació prehistòrica i antiga (fins al final de l’època romana o inicis de la visigòtica). En un petit sondeig s’han obtingut dues mostres de carbó que han pogut datar, per C-14, dos moments de la presència humana a la zona. Un d’ells té una antiguitat d’entre 4.850 i 4.450 anys. L’altre se situa entre 5.750 i 5.600 anys enrere. Aquest fet és extremadament rellevant per dues raons. Primerament, en un estrat inferior (i per tant més antic) encara hi ha restes arqueològiques, en aquest cas només eines de pedra i residus de la seva manufactura. D’altra banda pràcticament enlloc dels Pirineus meridionals es coneixen jaciments d’aquesta antiguitat, fet que sovint ha servit per argumentar que a penes havien estat poblats per l’ésser humà.
l’arqueologia, una altra visió de l'alta muntanya
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
6 Cometes de Casesnoves.
El Carboni 14 o C-14 El coneixement del temps, és a dir, saber de quan són les coses que es troben és una de les principals preocupacions dels arqueòlegs/es. De vegades, com en el cas d’una moneda que té escrita la data d’emissió, saber l’època de fabricació d’un objecte pot ser relativament fàcil. En d’altres, el com ha estat fet, la seva forma o alguns trets decoratius també poden ajudar, com en el cas d’alguns recipients ceràmics, tot i que aquesta informació no sempre és del tot exacta. Finalment, hi ha alguns mètodes de datació absoluta. El més emprat és el del Carboni 14. El mètode consisteix en mesurar el procés de desintegració del Carboni 14 que tots els éssers vius tenim al cos i que quan morim comença a desaparèixer de forma constant i progressiva. Així, el recompte del Carboni 14 d’un os d’un isard ens indica quan fa que va ser caçat, el d’un esquelet humà quan va morir aquesta persona o el d’un carbó d’un fogar quan es va tallar la branca per a fer llenya. L’aprenentage Es evident que encara resta fer molt treball per fer per tal de tenir una imatge complerta de la Història i la Prehistòria dels Pirineus. No obstant, la informació obtinguda aporta dades fermes de que l’actual territori del Parc i altres zones properes van ser poblats per homes i dones que en van explotar alguns dels seus recursos per a viure. Aquestes persones segurament ja van dur a terme una activitat ramadera que aprofitava les pastures d’alçada des d’èpoques prehistòriques, quan aprofitaren petites cavitats com a
refugis. Probablement a partir d’època feudal (del s. XI en endavant), i amb una nova intensificació de les pràctiques ramaderes, la utilització de cavitats restà en segon terme per contemplar una major ús d’estructures arquitectòniques fetes amb pedra seca. No obstant, és també possible que algunes de les estructures ramaderes a l’aire lliure fossin ocupades en època anterior a l’Edat Mitjana. Un altre aspecte remarcable de la informació obtinguda és que, fins i tot en les èpoques més antigues, res no fa pensar que aquestes comunitats visquessin aïllades, com sovint suggereixen les descripcions que alguns autors del s. XIX i XX feren de les poblacions de l’alta muntanya pirinenca. Les matèries primeres emprades en la fabricació de moltes de les eines de pedra van ser transportades de lluny. Una bona part de la ceràmica trobada reprodueix “modes” i formes de fer presents a altres zones del nord-est de la península Ibèrica i el sud de França. En definitiva, quan admirem un paisatge del Parc, ja sigui un fons de vall o una successió de carenes rocoses i tarters, veiem el resultat d’una llarga història natural, resultat dels moviments tectònics, el clima, l’erosió i altres factors. L’arqueologia ens mostra, no obstant, que difícilment podem entendre aquests paisatges sense pensar en la presència humana que els va colonitzar fa molt temps i els ha anat poblant durant diferents èpoques. El Parc té un ric patrimoni cultural, sovint difícil de destriar del natural, que tot just en els darrers anys estem començant a conèixer. Ermengol Gassiot Ballbè Jorge Jiménez Zamora
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
7
el respecte a la biodiversitat: un camí cap a la felicitat
La celebració del 50 aniversari del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un excel·lent efemèride per reflexionar sobre la importància de respectar la biodiversitat, de saber llegir eficaçment, nosaltres humans capacitats, en el llibre obert de la natura. I és en aquest marc privilegiat que algunes imatges reiterades de comportament ciutadà entren en flagrant contradicció amb aquesta suposada intel·ligència. Mentre hi reflexiono veig amb tristor, des de casa estant, com se sacseja i es vincla un arbre jove fins a fer-lo tocar de cap a terra, cop s’arrenquen fulles impunement o com s’aboca un llauna al canal enlloc de dipositar-la tranquil·lament a la paperera que és a tocar... Petits detalls, ja ho sé, d’actituds incíviques que faciliten la comprensió sobre la necessitat de tenir una bona informació, però molt especialment una bona educació ambiental. Perquè com deien els padrins qui en fa un cove en farà un cistell i ens aproximarem a situacions alarmants com les que denuncia el prestigiós ecòleg Joandomènech Ros en el seu deliciós llibre El segle de l’ecologia: “Les paraules dels diaris porten cada dia noticies esfereïdores: sobre els efectes catastròfics de l’escalfament global; sobre l’abisme cada cop més gran entre rics i pobres; sobre la reducció galopant de la biodiversitat, l’enverinament dels
rius, la pèrdua imparable de sòl fèrtil...” i afegeix més endavant “llegim aquestes notícies com qui llegeix el darrer resultat d’un partit de futbol, el darrer exabrupte que deixa anar un personatge públic o la darrera broma sobre l’estat del benestar que ens etziba el ministre de torn: no en fem cas, no ens ho acabem de creure, ens rellisquen, se’ns en refum...” Aquest és un panorama devastador a què hem de posar fre en la mesura de les nostres possibilitats i com que som subjectes d’ús, la nostra participació individual, les nostres decisions s’acaben transformant en un fenomen col·lectiu d’ampli abast. Cal ser menys competitius i més cooperatius tal com ens ho explica el psicòleg Antonio Bolinches en el seu llibre El canvi psicològic, “tenim uns principis ètics que ens arriben filogenèticament, com són el respecte a la vida humana, el respecte a la propietat privada i la preferència per una organització de tipus democràtic més que no pas totalitari. També hi hem incorporat la importància de l’ecologia. Jo crec que aquest principis configuren el paradigma emergent del futur.” L’educació, el respecte per la natura, no només s’aprendrà des de l’escola, que ha fet, fa i farà el paper que li pertoca en aquest i altres camps de l’educació, s’edu-
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
8
el respecte a la biodiversitat: un camí cap a la felicitat ca, sobretot i primordialment des de la família, a través dels gestos, les actituds i les paraules. Malament educarem els altres si primer no ens eduquem a nosaltres mateixos. He pogut, sortosament, accedir a aquesta educació no solament a través de l’escola, molt especialment a través del pare que era guardabosc a les Valls d’Àneu i que em va saber transmetre amb amor i passió el respecte a la natura, a aquesta biodiversitat que paradigmàticament representa el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Aprenia en l’epoca tardoral com collir els rovellons sense que els sotabosc se’n ressen-
tís; com endolcia la veu entre pins i avets per no destorbar l’ambient; com em feia escoltar el cant d’amor del gall fer; com s’alliberaven faisans i cabirols per repoblar... m’ensenyava, sense valorar-ho en tota la magnitud, el camí cap a la felicitat personal. Quan visito la Mata de Valencia, el bosc de Perosa o el Parc Nacional em retrobo amb el principi de la meua formació, amb una manera d’entendre la naturalesa, de respectar-la i conservar-la. Aproximeu-vos-hi, deixeuvos ensenyar, practiqueu i també sereu feliços. Ferran Rella Foro President del Consell Cultural de les Valls d’Àneu
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
9 entrevista
joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes Són les 6 del matí. Arribo puntual a Boí, a la plaça del Treio, on hem quedat amb Joanito per marxar plegats cap al pic del Mariolo. Fou en aquesta mateixa muntanya, vint anys enrere, on el vaig conèixer. Aquella vegada encara vam sortir més aviat; de fet, era de nit i tot just havien tocat les cinc del matí al campanal de Sant Joan. Ho recordo com si fos avui... Explica’m coses de la teua infantesa... Vai nàixer a Boí, a ca del Sastre, que era una de les cases més baixes del poble, per no dir la més baixa. La mare, Pietat, treballava per llí, a casa, fent feines, i después per les cases grans; i el pare, Joan, de pastor! A casa tenívom quatre crabes, quatre conills i quatre gallines. No re! El pare tenia tamé un sarpat d’ovelles però pogues. Jo, quan me vai poder lligar les espardenyes, vai començar a caçar vaques i corders d’aguelles cases hasta que em vai poder llogar pra guanyar quartos. Vas pogué anar a estudi? A estudi, molt poc! Quan vai pogué, a còrrer! Les cases grans que teniven animals, em feien guardar corders, crabes, vaques; hasta tocinos era arribat a guardar, a ca de Casòs. Quan els hi tocava el sol, si voleven escapar cap a casa i no hi era Déu que els aturés! Colaven! Al Parc, per antes, s’havia fet tocinada, al planell de Sant Esperit; els tancaven allí i bé si deien estar tot lo dia i la nit. Allò ja no ho vai vere jo! Què més feies? Quan vai poder servir una mica més, pos a fer de pastor. Tamé havia treballat de mosso alguna temporada. A ca de Cília hi vai treballar molt; a ca de Casòs tamé hi vai guardar les borregues un any; i después, quan ja vai servir un
poc, l’hivern pr’avall al pla i a l’estiu cap a la muntanya. Baixàvom lo bestiar a Térmens, Almenar, Sarroca de Lleida, Alfés, Saudí, Fraga... Marxàvom allà a la tardor, quan les ovelles havien de començar a acorderar, cap allà raders de setembre, no!, raders d’octubre, novembre i hasta el 15 de mai. Se tornava cap a la muntanya a partir del 10 al 15 de mai. Puiàvom a peu per la cabanera. Sis, set, vuit dies de marxa...Depèn! Com veus la transhumància avui en dia? Ho fan molt pocs pastors perquè ja no en queden i, a part d’això, si ho han de fer sols, carreguen els animals en camions i els puien. Per nai sol, molt mal rollo! Lo menos has d’anar dos, un a devant i un darrer, perquè si passa qualsevol cosa, que fas tot sol! A la tardor casi marxen totes amb camió. Pocs, encara en baixen, però ja menos! Quants ramats pugen avui en dia cap a les nostres muntanyes? Home, ací, a la nostra vall, pocs... En deu puiar cinc o sis: a Cardet, Llobeto, Armengol i Farré; a Durro, Llúçia; a Taüll, hi és Bellita i Moneny, però ell no s’hi mou del poble; i no nya cap més! De Castelldans puia tamé Rogèlio, però va cap a l’Hospital de Vielha (a la boca sud del túnel de Vielha). Els que anaven cap a la vall d’Aran, segons a què muntanya, passaven pel port de Caldes o pel port de Rius. Acabem d’arribar al planell d’Aigüestortes. Un silenci sepulcral ens rodeja. No es mou ni l’aire. Solament el bram de l’aigua del riu de Sant Nicolau ens rep amablement. De sobte, un roc comença a baldringueiar tarter avall. Joanito sempre diu que tots els rocs acudeixen als tarters. I és veritat! “Velos, velos!”–crida de sobte–. Un escamot d’isards comença a fuire desconfiat de nosaltres. Ell se’ls mira i diu: “Aguell crabit no marxa bé!” És
10 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
Excrements de perdiu blanca
joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes veritat, ja fa dies que estem trobant animals malalts, però la selecció natural té aquestes coses... Quins ramats pujaven a Aigüestortes? A Aigüestortes hi puiaven els de Boí. Boí, sol, sempre! Bueno, per antes, arrendaven les riberes i hi puiava una parrada... Una parrada són els que puien de davall, de fora, d’allà de l’Aragó, i tinen un esparro. I quan sortiva una ovella d’ells diven “ja ha sortit la barraïna”. I les ovelles que es quedaven a casa, les que no si botxaven del poble, els diven “les botieres”. Es quedaven a casa perquè sortiven més barates, eren borregues, un sarpat d’ovelles. Se’ls feien a casa! Com es munyien les ovelles a la muntanya? Quan jo ho he viscut, els munyíem una quinzenada o vint dies, pra fer formatge pra casa. Quan xollaven casi ho feien sempre. Triaven les mares de les corderes. Les cases que en tenien pogues les barriaven i munyien junts, un dia pra cada casa. Si ni era tres, pos un dia pra cada casa... Abans si feia als orris però jo ho he vist fer sempre als pobles. Natres a l’orri en dèiom bergàs i era com una pleta; uns munyien i uns altres les aturaven. Es feia servir també com a comptador? No! Els comptadors a la muntanya eren diferents. Era un pas estret, l’envoltaven de pedres i pins (si en teniven), pra que no poguessin saltar; dos o tres amb els gossos aturaven, i l’altre contava. Un contava i l’altre marcava les cinquantenes! Què és per a tu una ovella? És un animal dòcil, una mica ruc perquè, no ho sé, aixit com les crabes salten més, l’ovella és més pacífica. És un animal que el que se hi ha criat el porta com a droga, perquè costa molt de què se’n desfaigue i si ho fan és perquè els emprenyen amb lo de la sang, i si no saquen dos zeros no poden anar a la muntanya. Molta gent se n’ha desfet, però sinó s’aguantava lo que fus! Avui en dia, en aguet país, ja en pots estar segur, hi falten ramats! La muntanya pra anar bé s’hauria de pèixer ben pescuda cada any. I un pletiu? Un pletiu és un puesto obert on s’hi quedaven els ramats a la nit, els pastors tamé, pra vigilar que no s’escapessin. Era un gran abono pra l’herba i a la primavera veniva molt aviat; sempre hi era verd... Ara no se’n troba casi cap enlloc. No es queden i se’n van pels caps de serrats i pletius amont! Com si recupera això? Trobar pastors no deu ser fàcil! No! De pastors, entre els emigrants, potser se’n trobarí. Lo que passa és que s’ha complicat tot: pra anar a invernar; después ací, amb el tema sanitari, els han emprenyat molt i que... ha canviat molt la cosa! Tamé la
gent de fora, potser no ho sap, però la vaca ha tret el terreno a l’ovella... Sí, és més fàcil tinre vaques que ovelles. Vaques les té qualsevol i les ovelles, en canvi, s’han de seguir més, i la gent no les volen guardar! Hem deixat astí davall el planell d’Aigüestortes i curiosament ens dirigim cap unes altres Aigüestortes, les de Morrano. Més petites que les famoses, atresoren tanmateix aquella intimitat que costa trobar a l’alta muntanya. De sobte, li crido a Joan: “algú es mou per allí”. Tan sols estem veient el llom de dos animals, però ell ja ha endevinat que es tracta d’un altre animal, furgador per excel·lència: el tocino fer. Poc després surt escopetejat bosc endins! Falten herbívors a la muntanya... A la muntanya li va bé que hi passen tot tipo d’animals, tots hi fan...! Això depèn de la muntanya: la podeven seguir tota o la partiven un poc. Quan hi anaven les vaques, les ovelles no les hi podeves fer anar. Quan s’acabaven les vaques, les ovelles seguien perquè hi era trossos que les vaques no hi podien entran i les ovelles se n’aprofitaven. I después, les eqües! L’equa, si li cal, ho apure tot! Seu fot tot! Pela més! I después, les crabes, tamé hi anaven molt bé pels boscos, perquè es menjaven la fulla i les faldes dels pins. Entre les dents i les potes, limpiaven molt! Ara que no n’acaba de quedar cap, el bosc s’ha fornit massa i algun dia, amb la sequera, si fotrà foc i ho cremarà tot. Això és el que vei jo! Tornem als anys de la teua vida abans de fer de guarda... Vai treballar tamé a l’ENHER, al bosc, i tamé vai anar un any a Barcelona on hi tinc una germana i em va dir que baixessa, que poria treballar i viure allí. Hi vai anar, però no vai poder aguantar sinó un any. Me’n vai fartar i vai fotre el camp! Els pares, ja eren grans i no els poria deixar a casa sols! Tornes a Boí i és llavors quan et proposen fer de guarda, no? Sí! Joanet des Guardes, que era el guarda de la finca, em va preguntar si ho faria i li vai dir que no! Per què? Perquè no m’agradava. Però Joanet em va dir que ho provessa un temps i si de veritat no m’agradava que ho deixessa. I mira, provant-t’ho provant-t’ho, hi he estat 37 anys! Vai entrar al seixanta-vuit i he plegat al dos mil cinc! Era pensat marxar moltes vegades perquè guanyàvom molt poc i necessitava quartos pra viure. Ja m’havia casat amb Mari Carmen, la meua dona, i tenívom dos canalles, Paquita i Iolanda, però la gent que mi voleva bé me dive, tu tranquil, que un dia o altre se t’arreglarà. I si va anar arreglant i quan en vai tenir prou pra viure, ja no vai fer res! Ara,
Quin és el bitxo que t’ha sorprès més? De tots s’apren! Sempre! La muntanya és un llibre que l’has de llegir. I com un llibre, no parla però té veus! Per exemple, al principi de treballar al Parc, quan no coneixeva bé el terreno, sempre mirava que hi hagués rastres o cagoles d’animals. Allò voleva dir que si podeva transitar perquè pr’ací, ja ho sas tu, hi ha país molt dolent. Si hi era pins anava més tranquil perquè sempre penses que ti podràs agafar per puiar o per baixar. En canvi, si et fots a un tallat, allí no tens defensa! Com era Aigüestortes abans de ser Parc? Antes hi era molt poga gent! Es pot dir que només els dels país, hasta que va començar a vindre algun excursionista que acampava en tienda. Quan la vedèvom plantada, a la nit quan mos trobàvom al bar la gent del poble, era notícia! Fus a Sant Esperit, al planell Gran, a estany Llong o a Contraix, era una novetat! Después en van venir més i més i llavons ja no en foteves cas de re i massa que n’hi era! L’arribada de l’ENHER va provocar molts canvis a la vall? Home, sí! Va vindre molta gent de fora i de tot tipo: al principi, anaven bastant malament ja que cobraven poc i estaven mal assistits. Però después la cosa se’ls va anar arreglant i va canviar tot. Hi era molta gent ací en estos treballs! La meua dona, que era de Vélez Rubio (Almeria), va vindre a vere als seus pares ací, a Boí, i ja s’hi va quedar. Venia d’una terra bastant muntanyosa, bueno, muntanyosa no, de serres, que és diferent: d’un país molt segallós! Des del primer dia, sempre m’ha dit, que s’hi va trobar bé! Jo des del primer dia que la vai vere, em va agradar. Com el poble és xic mos trobàvom moltes vegades i al cap d’uns anys ens vam casar! Cinquanta anys després, com veus el teu poble, la teua vall, el teu país? Pra jo tot ha evolucionat massa de pressa, però deu ser el ritme que porta la gent de vida; deu ser normal això. Tants adelantos a jo no me van, però s’han d’acceptar. El Parc, per exemple, ha donat ací a la vall molta vida perquè has de contar que quan jo vai entrar era sol; hi era un guarda a
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
estic ben content de no haveu deixat estar perquè después de treballar-hi molt, tot el que hai pogut, meu he passat molt bé i m’ha agrada’t molt aquesta feina. No deu ser fàcil treballar sol! Vai treballar molts anys sol, però jo penso que la gent mos acostumem a tot. Primer ho trobes una mica agre, però después t’acostumes, i encara vas millor sol que acompanyat. Més tard ja mi van portar un company, Vicente Martínez Lumbreras, i anàvom dos; va venir de Bellver de Cerdanya, però encabat el van fer anar a Seròs. Llavons van vindre Toñín i Jesús, però encabat tamé van marxar; i més tard va entrar un d’allà baix de Girona, no!, de Tarragona, un tal Gilabert, i después Manolo, i anàvom junts els tres! Encara perteneixíom a ICONA. T’he sentit explicar algun camí que al Parc tens una altra familia... Home, l’altra família, són tots els animalons que hi ha pr’ací: els esquirols, les faïnes, les truites, els picots, els culobres, les granotes, les fornigues... Els isards! Per mi, l’isard és l’animal més emblemàtic del Parc Nacional! Què té l’isard que no tenen altres animals? Té algo que t’agrada! Jo abans anava a caçar-lo pra menjar, però ara em fa més gràcia de vere’ls. Cada dia que surto, més o menos, ja sas on els has de vere, i cada dia que els vei, tinc la mateixa il·lusió de mirar-me’ls. Tamé m’agrada molt de vere la perdiu blanca perquè és difícil de trobar: la trobes quan no la busques i quan la busques no la pots trobar! El gall fer tamé és difícil, però encara menos que la perdiu. Tots els bitxos d’ací som la família que som! Ah! I pra vere’ls -els animals- se hi ha d’anar aviat i a casa seu! Després d’Aigüestortes de Morrano el camí s’enfila ribera amont a la descoberta d’un dels estanys menys coneguts i visitats del Parc: l’estany de la Ribereta. Situat a la ratlla dels 2.400 metres, la seua forma de peix fart contrasta amb la rudesa dels tarters que l’envolten, on solament un munt de pins arrossegats per la força de les allaus donen lloc a formes capricioses dins i fora de les seues aigües fredes.
11
Pic de Mariolo
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes Espot i un guarda a Boí; els enginyers, els vedeves una vegada o dos a l’any, i ja no en vedeves més cap. I ara ja veus la gent que hi ha entrat. Això dóna vida al país! Ha anat millor el Parc que l’ENHER perquè a l’empresa hi era primer molts puestos de treball, però ara no n’acaba de quedar cap! Ademés, la gent que ve de fora s’han d’adaptar al país, no mos hem d’adaptar natres a ells perquè si és al revés... tot se’n va a pique! Això no pot ser! La gent diu que perds la identitat; jo no sé què vol dir això, però deu ser algo així! Si natres mon anèssom cap a allà mos hauríom d’adaptar a lo seu, no? Ells volen viure ací amb les condicions d’allà baix i això no pot ser! Massa modernisme! Ara la cosa ja no la pots parar, està muntada així, però a jo no m’acaba de convèncer! No cal tant pra viure! És que ho volem tot! Volem maquinàries de tota classe a casa: cuina elèctrica, calentadors, neveres, televisions, rentadores; quan compres una cosa ja s’espatlla l’altra; i aigua calenta, calefacció... Jo no en tinc a casa ni en vull moia tapoc! Foc sí... i prou!! El foc! El foc és un medi de vida que l’èrom tingut sempre i s’està perdent! Prou que anava bé; la gent anàvom a fer llenya i es limpiava el bosc! El foc dóna companyia, sembla que estàs més acompanyat! A part de què t’escalfaves si feia fred, cuinaves, feves torrades, ous al caliu, carn a la brasa i feves petar la xerrada quan no hi havia televisió. La televisió ho ha fet malbé tot! Per antes, la gent, si passava la vetllada vora el foc tota la nit i allí s’explicaven les històries del que a cada un l’havien passat durant lo dia. Ara, això s’ha acabat! Abans semblàvom una família, hi era bon ambient! Penso que els adelantos són bons hasta cert punt, però em sembla que ara en tenim massa! Natres hem viscut una altra època de vida i això ho trobem en faltar! Abans, quan anàvom a vetllar, la canalla escoltàvom les històries que explicaven la gent gran! La gent jove ja s’adapta més a lo d’ara però no escolten! Van a lo seu! Hem deixat enrere l’estany en forma de peix fartaner i comencem a pujar, encara amb la fresca, cap un dels estanys preferits de Joanito: l’estany Major de Morrano.
12
Quan hi arribem, la nostra sorpresa és majúscula: el nivell de les seues aigües és molt baix. De fet, ell no recorda veure’l tan baix... Aquesta maleïda sequera està martiritzant inclús els estanys de més altitud on, la neu caiguda, als circs glacials que els rodegen, ha estat molt inferior a la d’altres hiverns i primaveres... Explica’m alguna història de l’osso! Pos fa molts anys, allà a la primavera, Xep de Simona anava per la passada de Copiello o pels feixants de Sant Nicolau, ara no me’n recorde, el cas és que a la passada hi va trobar un ossardó. Com era xicotot, ell que l’agafa i només va fer que agafar-lo que va sentir un bram a davall en un fener! Llavons se’n va puiar a un pi i l’óssa va arribar i va començar a arrepenxar-se-hi mentres ell l’amenaçava amb una destraleta. En vista de què Xep no deixava anar l’ossardó, l’óssa va començar a arrencar els rocs del costat del pi i aguell home va pensar, “encara em fotrà el pi a terra” i llavons li va tirar l’ossardó i l’óssa va marxar i el va deixar estar. Què en penses dels llops? El llop, pra jo, és l’animal més dolent que ha estat ací i que prou va costar de treure’l! Tot lo que expliquen ara és al revés de lo que em van explicar a mi! A la gent, amb això de la tele, els hi fan creure tot! El llop mata per capritxo i mentres pot! L’osso mata un animal, si fot fart i està tranquil! El llop, no! Mata mentre pot i s’hi ha guaires ovelles, encara més! Una vegada a Boí, quan nyere de llops, va quedar una ruca als Arenys perquè no va acudir cap a casa a la nit i l’endemà, allí mateix a l’hort, van trobar que se l’havien menjat. A l’hivern aguests animals s’atansaven hasta els pobles i la gent no sortiva per por a la nit! I del linx? Jo no en tenia coneixement hasta ara fa poc! Però Anselmo de Pey, quan encara feia de taxista, diu que en va vere un, a la ribera de Sant Nicolau, l’altre any; diu que teniva la cua curta i les orelles dretes amb el pèl a la punta. Natres no n’hem vist cap! Gat fer, sí! Però tamé de llúdriga no n’he vist mai cap, de viva, i nya, perquè s’han trobat rastres i altres companys n’han vist!
13 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
Estany de la Collada
joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes El gall fer s’ha caçat, per abans, al país? Ací no hi va estar mai guaira afició a caçar el gall! Ací el gall es trobava al puesto de l’isard i al caçador d’isards no l’interessava caçar-lo. Si foteva un tiro al gall, s’escapava l’isard! Un gall no solventava gran cosa i amb l’isard teniva menjar per més dies! No vai conèixer digú del país que anés a caçar el gall! No hi era tradició! Es coneixien alguns cantadors però no tots! La majoria els vam descobrir amb Jordi Canut els raders vint anys. I la perdiu blanca? Tapoc! Ací se caçava la perdiu roia i la xerra, però la blanca no perquè tamé era al terreno de l’isard. Llavons no si caçava de capritxo, ni pra deport; si caçava pra menjar! La prova és... qui caçava l’isard? La gent pobra! I ara qui el caça? La gent rics! La gent rics, que se n’emporten? El que els pobres llençàvom! I lo que els rics deixen, natres mos ho portàvom! Perquè natres de corns no en volíem cap; aguets volen els corns i llancen la carn! Si se’n tornessen els caçadors d’antes i veiguessen això, a tiros se liarín! Tot al revés! Ademés, un caçador que anava a caçar pra menjar matava lo just i prou; aguestos tants com en passarín, en matarín! I tot per les banes; els hi tallen el cap i allí es queda la carn! Natres la conservàvom en una espècie de carner allà al rebost, i sinó coure-la, confita-la com el tocino, o sala-la! De l’isard, sinó la panxa, s’aprofitava tot! Hasta la carn del cap! La pell, si era de temporada, tamé; si era de muda, no!, perquè llençava pèl per tot arreu! Fins no fa gaire els boscos també s’havien aprofitat, no? I tant! Ara diuen que la fusta no val cap duro i que és molt difícil de treure-la d’ací. Jo crec que els boscos s’haurien de continuar aprofitant perquè sinó això és matèria perduda. Ben controlat ha de ser sano pel bosc! Però ara no si talla casi re! El perill d’incendi pot arribar aviat als nostres boscos!! Un any de sequera és molt fàcil perquè ven una tronada en eixut i un rayo ti pot calar foc. Ja ha passat vàries vegades. Per exemple, aguet és l’any més sec que he vist mai i l’hivern passat, un dels més freds. No el més fred; encara en recorde un que el febrer va ser més fred. Però ha sigut un dels més dolents que ha fet... fins ara! Un moment apurat de la teua vida... Dos vegades! L’una vegada, allà a Cavallers, anant a desenfeixanar un marrà. Jo no hi era estat mai. Nevava i el
pastor em va dir: tu ara agafes el rastre pel que hem puiat amb el bitxo i faràs cap a davall a la ribera. Però con que nevava molt, si va tapar el rastre i no sabia sortir d’aguelles feixanes. Era tard, fred que foteva, nevava sense parar i jo no trobava el pas! Ja em buscava un forat pra passar la nit quan el vai trobar. Tenia la gorra i els pantalons gelats! I una atra vegada, en un rescat d’una noia alemana que vam fer a Contraix, amb els bombers i els guardes. Només teniva un anorac i va nevar tota la nit amb un vent que pelava! Allò de Contraix és molt fred! Aguelles dos nits van ser les més dolentes que he passat mai! Però tanmateix ho vam aguantar! Vai aprendre que, una, la gent aguantem més del que mos sembla; i dos, que a la muntanya se hi ha d’anar ben equipat. Parlem de menjar! Què ha de portar un bon guarda o un bon pastor al morralet? Bona bóta de vi, el ganivet, i si es porta bona berena, millor! Les ulleres (prismàtics) i ara l’emissora. Això és imprescindible! De berena, molta teca i un seu fot tot! Però quan un és gran no cal menjar tant! Coses ligeres i en nya prou, com a caserios, fruits secs, alguna tortilleta, olives, una amanida de ceba, un tall de cansalada... Quins són els teus plats preferits? Les sopes i la vianda; els llegums com mongetes, cigrons i llenties, i de carn, la d’ovella baciva, a la brasa o a la llosa. A la llosa és molt bona; amb llosa de granito! De pissarra tamé si fa, però natres tenim més costum de menjar-la amb llosa de granito. Dura més, el que passa es que costa de trobar-ne una de bona, però... se’n troba! De moment, l’has de sucar d’all i de cansalada, i una vegada calenta, tanta com ni fiques si cou! Comencem a enfilar, fent marrades, la collada que ens portarà fins el pic del Mariolo. Trepitgem les darreres congestes de neu que encara resisteixen les altes temperatures de les darreries d’aquesta primavera. Més amunt, una tarterilla fina formada pel granit descomposat pels freds i els vents alpins ens acompanyarà fins arribar a les vistes dels primers estanys de la Vall Fosca. I és que som a la partió de la vall de Boí amb la vall de Cabdella... Un munt d’estanys apareixen als nostres peus, per davant i per darrera, a la dreta i a l’esquerra, ací i allà! Un dia clar es podria veure Montserrat, inclús la mar, però avui hi ha massa bromes...
14 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
joanito del sastre, guarda i pastor d'aigüestortes Què és l’aigua per a tu? De jove encara en bedeva, ara no! A molta gent, vere tanta aigua els agrada molt! Els andalusos, sol de veure’n tanta, diuen: “¡què país más rico!” A mi m’agrada molt anar a esmorzar o dinar a la vora de l’aigua, sentir el soroll que fa; amb això ja en tinc prou i no me’n cal veure moia! Quins són els teus estanys preferits? Casi el més preferit és aguet que tenim ací davall del Mariolo, l’estany Maior de Morrano, perquè és diferent de tots els altres. Una vegada entres a la vora de l’estany t’hi trobes diferent. Això passa aquí a la muntanya; ací mateix al pic, ja veus la vista que ten; hi fa de bon estar, veus cap a Cabdella, cap a Aigüestortes... Quins caps de serra t’agraden més? M’agraden tots, però pra la gent de Boí, els de la ribera de Sant Nicolau són els millors. Después el Campo tamé té molt bona vista; fa molt de bon estar. Abans hi era sempre un o dos ramats segurs d’ovelles. Tamé Pletamala, l’agulla del Portarró, el gran tuc de Colomers... Tots tenen bona vista. Veus, la pala Xespadera no m’acaba de convèncer! La trobo tancada i tot de rocs! Sarradé d’Amont tamé m’agrada molt! El bony de Copiello és prou majo. La ribera de Llacs, al ser calcària, és diferent, és més pelada i pels animals és bon país! Què és la neu? És una cosa natural de tota la vida! La primera nevada, a la tardor, ti fa il·lusió i durant l’hivern tamé... Ara, si has de transitar, és molt pesada! A mi, un dia de mal temps, de neu i de vent, tamé m’agrada trobar-me’l pr’ací! Canvia el paisatge molt; canvia tot! Veus la força de la natura lo que fa! Lo que passa que no t’has d’arriscar mai! A mi, un dia, em van dir que, a partir del migdia, sempre has de marxar de cara cap a casa. El padrí de ca de Farrero de Durro tamé deia que “no te’n fies dels que se giten el mateix dia que si lleven.”
Són les dotze del migdia tocades, hora de començar a marxar de cara cap a casa. Després de quasi dues hores de conversa, abandonem, crec jo, feliços, el pic del Mariolo, situat a més de dos mil vuit cents metres d’alçada sobre el nivell del mar. Per acabar, quin missatge vols donar a la gent que continuarem treballant al Parc? No ho sé, tots en sabeu més que jo! L’únic que us diria és que estimeu la muntanya i que el treball que feu, el faigueu a gust perquè si ho feu a gust la mitat de la feina ja la teniu feta. Sempre trobareu coses noves per disfrutar de la natura. El país s’ha de llegir! Jo així ho he fet i mentres pugui ho continuaré fent! Ja drets, mentre tanquem les motxilles i recollim les nostres coses, sento la necessitat de confessar-li a Joanito un profund agraïment i un petit secret... -Gràcies per pujar fins aquí per parlar-me de la teua vida. La veritat, no concebia un altre lloc on fer-ho que no fos en plena muntanya i, si era pels caps d’una serra, encara millor. Gràcies, també, per ensenyar-me a conèixer i estimar durant aquests setze anys, el teu país, els teus bitxos, els teus arbres pomposos, els teus cinglos, els teus glevadets, les teves serres i serrats... tossals, tossalets, collades, colladons i collets, riberes i valls, passades i carrerons, clenxes i capceres, baürtes i molars, calzins i tarters... Gràcies, Joanito! Ah! I també vull que sàpigues que tornaré a ser pare pels volts de Nadal!! Ell em mira i em diu, serè, com sempre: - Per molts anys que hi pugues tornar! I jo li responc: - Per molts anys, Joanito!! Josep Maria Rispa Pifarré Pic del Mariolo, 8 de juny de 2005
15 Cartell del 50 anys del Parc amb el seu autor, Josep Guinovart
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
Curs de formació per a informadors
noticiari EL LOGOTIP DEL 50 ANIVERSARI El passat dia 22 d’abril es van presentar al Palau Robert de Barcelona el cartell i el logotip del 50 Aniversari del Parc, l’autor dels quals és el mestre Josep Guinovart, de reconegut prestigi i dilatada obra. L’acte va ser presentat pel President del Patronat, Joaquim Llach, i va comptar amb la presència, entre d’altres, del Conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, del propi autor, Josep Guinovart, i del Director General para la Biodiversidad del Ministerio de Medio Ambiente, José Luís Arranz. FORMACIÓ PER A INFORMADORS Del 9 al 11 de maig va impartir-se el segon curs de formació destinat al personal que treballa en l’atenció turística a les comarques veïnes del Parc. Vam poder compartir una bona estona amb aquestes persones que, des del seu lloc de treball, informen al visitant sobre el patrimoni natural i cultural dels pobles pirinencs i han de conèixer i saber transmetre una quantitat ingent de coneixements sobre les àrees més diverses. Esperem que, a part del contingut de les classes i les sortides pràctiques, el curs hagi servit per gaudir de la visita al Parc. DIA EUROPEU DELS PARCS Com cada any, a finals de maig i a principis de juny celebrem la creació del primer parc europeu amb activitats destinades als escolars dels voltants. Enguany, coincidint
a més amb el 50è aniversari, hem pogut fer un major esforç per aconseguir que més de 500 nens de les escoles de Sort, Esterri d’Àneu, El Pont de Suert, la Vall de Boí i Vilaller hagin pogut pujar a visitar-nos. VISITA DE LA GENT DE RIALP Hem d’aprofitar aquest any 2005 d’aniversaris per aconseguir que la majoria de la població que ens envolta puguin conèixer el Parc de primera mà. El passat dia 9 de juliol, 56 veïns del municipi de Rialp van pujar fins a l’estany de Ratera i el mirador. La gran majoria ja coneixien, com a mínim, l’estany de Sant Maurici; fins i tot, alguns dels visitants de més edat, hi havien pujat a treballar en alguna temporada; però també alguns van venir al Parc per primera vegada, malgrat viure-hi tan a prop. EXPOSICIÓ “50 ANYS D’UN PARC NACIONAL” AL PALAU ROBERT Del 8 de setembre al 23 d’octubre es podrà visitar al Palau Robert (al passeig de Gràcia de Barcelona) una exposició que mostra els canvis ocorreguts a les comarques veïnes del Parc des del moment de la seva declaració. Alguns d’aquests canvis han estat provocats directament per l’existència del Parc, mentre d’altres són producte de l’evolució general de la societat; però tot plegat il·lustra la profunditat de les transformacions experimentades als Pirineus en aquest curt període de temps i obre expectatives de cara al futur que encara està per escriure.
16 Inauguració del nou centre d'informació de Llessui
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
noticiari EL MUSEU DELS PASTORS DE LA VALL D'ÀSSUA COMENÇA A CAMINAR El passat dia 20 d’agost va obrir les seves portes el museu dels Pastors de la vall d’Àssua. Les antigues escoles del poble de Llessui, al Pallars Sobirà, han vist com es remodelaven les seves aules i es convertien en una nova infrastructura que formarà part de la xarxa de centres d’informació i atenció als visitants del Parc. Aquest nou centre d’informació veu complementades les seves instal·lacions amb una magnífica mostra del que representa l’activitat ramadera en aquesta vall pallaresa: el museu dels Pastors. Potser una de les particularitats d’aquest museu és que descriu una activitat i una manera de viure que encara és ben viva a la vall. No es tracta doncs de recrear només activitats passades ni de rememorar històries dels padrins, sinó que defineix molt bé el que és avui dia l’activitat ramadera dels pastors i els ramats, que qualsevol visitant pot encara veure per poc que es passegi per les muntanyes d’Àssua. Esperem que amb l’obertura d’aquestes noves instal·lacions, aquesta vall es converteixi en una referència obligada pels visitants d’aquest espai natural protegit, fet que sense cap mena de dubte ajudarà a la dinamització d’una de les zones més belles d’aquesta comarca. INFORMACIÓ DEL PARC A TOTES HORES Durant la primavera passada vàrem començar a instal·lar a totes les oficines d’informació turística de la zona d’influència, i també les del propi Parc, uns aparells informàtics que ofereixen la possibilitat d’obtenir informació bàsica sobre el Parc Nacional i els municipis circumdants a qualsevol hora del dia. Aquests aparells funcionen amb una pantalla tàctil prou sensible que permet puguin fer-se servir des de l’exterior a través del vidre.
Inauguració al refugi Josep M. Blanch
NOU FULLETÓ Aquest estiu el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha editat un nou fulletó d’informació general per a cada espai natural protegit de Catalunya. D’aquesta manera es recupera una imatge corporativa comuna de tots aquests espais. Ja feia temps que trobàvem a faltar una publicació general d’aquestes característiques, amb una tirada suficient, apta per a fer-ne una distribució generosa arreu. UNA DE L’OESTE Una de les activitats programades pel 50 aniversari és un cicle de cinema on podrem veure diverses pel·lícules comercials, de llarg metratge, que es van rodar durant els anys 60 i 70, fent servir com a plató d’exteriors el Parc Nacional. L’al·licient es troba en mirar de trobar, potser disfressat d’indi pell-roja, a algun veí de Boí, al film “Río maldito” o reconèixer els paisatges que apareixen a “La dama de Alba” o “Verd madur”. Consulteu la cartellera!! INAUGURACIÓ AL REFUGI JOSEP MARIA BLANC El passat dia 17 de juliol es va inaugurar, de manera oficial, l’ampliació d’aquest refugi situat a la vall de Peguera (Pallars Sobirà). Amb aquesta important remodelació, el Centre Excursionista de Catalunya ha adaptat als nous temps aquest antic refugi que va obrir l’any 1953 (per substituir-ne un d’encara més antic que va quedar negat per l’aigua després de la construcció de les preses per a l’aprofitament hidroelèctric de l’estany Tort). Amb l’ampliació, a part d’augmentar una mica la capacitat d’acollida, s’hi han afegit lavabos, un menjador més còmode i una cuina més moderna.
flora
coneguem el parc
la flor de neu o edelweis (leontopodium alpinum) Aquesta flor és la més famosa de les plantes alpines, esdevinguda el símbol de l'alta muntanya i dels alpinistes. De la família de les compostes, fa menys d'un pam d'alçada (5 a 20cm) i està vestida, tota ella, d'una borra blanca, d'aspecte envellutat que la fa suau al tacte. A l'extrem de la tija hi neixen de tres a deu petits capítols formats per múltiples flors en forma de tub, unes de femenines i de color verdós, i altres de masculines i de color groguenc. El conjunt d'aquests capítols està envoltat de cinc a deu fulles diferents a les altres, disposades en forma d'estrella, tant peludes i blanques que semblen de franel·la, i que fan de la flor de neu una planta inconfusible quan floreix entre els mesos de juliol i setembre. El que vulgarment ens sembla una flor, correspon, doncs, a una agrupació de capítols, és a dir, un ram de rams de minúscules flors. La flor de neu és d'aquestes plantes que s'ha adaptat a una vida a les altures La gran abundància de pèls, que li donen aquest aspecte, no és cap abric pel fred, com ingènuament es podria pensar, sinó que és un dispositiu de defensa contra la transpiració excessiva i contra un escalfament exagerat, a més d'una protecció de les radiacions ultraviolades, tan importants en la llum de l'alta muntanya. Pertany al que anomenem plantes xeròfil·les, és a dir, plantes adaptades a un clima àrid. Tot i que el clima alpí sigui fred i plujós, els forts vents i els raigs solars són factors que fan disminuir la humitat de l'aire. Aquestes condicions provoquen una gran pèrdua d'aigua als vegetals, d'aquí l'adopció de mecanismes per contrarestar-ho. Les adaptacions a aquests ambients alpins són semblants a les dels deserts: plantes amb fulles endurides, fulles molt reduïdes o amb pilositat abundant. Coneixem algunes plantes companyes de la flor de neu que comparteixen el seu aspecte pelut, entre
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
17
elles, la potentil·la nival (Potentilla nivalis), l'herba blanca (Senecio leucophilhus) o el plantatge monosperm (Plantago monosperma). Habita en l'estatge subalpí i pot ascendir fins a la base de l'estatge alpí (2.350-2.400m), en prats i zones rocalloses de marcada tendència calcària. És aquesta característica la que fa que sigui una espècie força excepcional dins el Parc Nacional, on el granit és la roca principal. Han tingut que passar vora 50 anys per tornar a constatar la presència de la flor de neu dins del nostre Parc. Aquest estiu passat, botànics de la Universitat de Barcelona van trobar uns pocs exemplars prop d’una tartera calcària. Tot i la excepcionalitat d'aquesta flor en el Pirineu granític, és una espècie relativament abundant als Pirineus centrals, i al Pirineu aragonès la podem trobar ja a partir dels 1.000 m d'altitud. El gènere Leontopodium, a la qual pertany la flor de neu té el centre principal de distribució a les terres altes de l’Àsia Central (massís de l’Himàlaia) i es compon d'unes 50 espècies diferents. La flor de neu és l'única espècie d'aquest gènere present al nostre territori i a les muntanyes europees. El prestigi d'aquesta espècie i la facilitat de trobar-la va provocar, no fa massa anys, que es convertís en un objecte de record en molts paratges de muntanya, fet que la va portar a les portes de l'extinció. Actualment és una espècie estrictament protegida a Catalunya; la recol·lecció, tallada i desarrelament de la planta, incloses les llavors, està prohibida. Esperem que una nova conscienciació ens porti a valorar els tresors naturals i poder gaudir així dels secrets que ens mostren, sense pertorbar ni manipular la seva essència. Gemma Cots i Agulló Guia interpretadora de Denui (Ribagorça)
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
18 fauna coneguem el parc
els llimacs Eeecs!! Quin fàstic!! Això és el que molta gent exclama quan es troba un d’aquests animalets per dins del bosc. Ja és ben curiós que els llimacs ens facin fàstic i, en canvi, ens mengem amb gran delit als cargols (els seus cosins germans) a la llauna, en salsa picant, amb conill..., i fins i tot els fem protagonistes d’un dels aplecs de més anomenada de les terres de Lleida!! I és que els llimacs no són res més que cargols que, en el decurs de milions d’anys d’evolució, han perdut la closca. Bé, parlant amb més exactitud, els llimacs encara tenen petites restes d’una conquilla ancestral sota la part llisa que queda per darrera del cap i que s’anomena escut. Els llimacs més grans d’Europa, presents al Parc Nacional, pertanyen al gènere Arion. La superfície del seu peu està solcada per profundes estries. Darrera del cap es molt visible un forat contràctil, anomenat espiracle, que comunica amb una cavitat interior, molt vascularitzada, que actua com un pulmó. Quan són molestats es contreuen bastant ràpidament (tenint en compte la paradigmàtica lentitud dels cargols, i dels llimacs en particular) formant una bola endurida, més difícil d’empassar.
Una de les característiques més conegudes del llimacs (a la que fa referència el nom castellà de “babosa”) és el rastre lluent que deixen al seu pas. Aquest líquid viscós que deixa anar la pell d’aquests mol·luscs és molt important per facilitar el seu moviment. Quan aquesta secreció es pressionada pel peu musculós del llimac, es converteix en un sòlid elàstic, que evita el lliscament i funciona com un adhesiu. Aquest fet, junt amb el moviment rítmic de contracció del peu, permet als llimacs i cargols enfilar-se fins i tot per superfícies polides, com el vidre, sense caure. Viuen sota les pedres, la molsa o a les esquerdes dels arbres. Però hi ha uns enormes llimacs de color negre que criden molt l’atenció dels visitants després d’un dia de pluja o amb una humitat molt elevada, quan surten a menjar herbes i bolets. Hi ha una elevada probabilitat de trobar-los amagats dins de qualsevol tipus de bolet, siguin comestibles o tòxics, ja que el seu aparell digestiu no funciona com el nostre i es poden alimentar de substàncies que per a nosaltres fins i tot poden arribar a ser mortals!! Gerard Giménez Pérez
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
19
caminem pel parc
monestero,
la vall dels fangassals Si voleu passar una estona passejant per una de les valls més encisadores i tranquil·les del Parc Nacional us animem a que ens seguiu en aquest itinerari que ens portarà per la vall de Monestero. El nostre punt de partida serà l’estany de Sant Maurici, on s’hi pot accedir des d’Espot, amb vehicle particular fins a l’aparcament del Prat de Pierró i des d’allí pel camí que puja vorejant el riu Escrita, o bé amb el servei de transport públic de taxis 4x4. Un cop arribem a l’estany de Sant Maurici, tot seguint els cartells indicatius, baixarem fins al refugi Ernest Mallafré on, després de seguir el camí uns pocs metres, trobarem l’entrada de la vall de Monestero (si venim de l’aparcament no és necessari arribar a l’estany ja que trobarem el desviament del refugi abans). Des d’aquest punt tindrem una vista magnífica de la muntanya dels Encantats, símbol del Parc Nacional, que ens acompanyaran al llarg de tot el camí. Deixant a l’esquerra el barranc de Monestero i seguint el camí, ben senyalitzat, ens endinsarem a l’interior del bosc, on podrem observar arbres com l’avet (Abies alba) o el pi negre (Pinus uncinata) i un sotabosc de neret (Rododrendron ferrugineum), vegetació típica d’aquestes altituds (2.000 m). Poc a poc, el bosc es va obrint per donar pas als “Fangassals de Monestero” o les aigüestortes d’Espot, zona de gran bellesa que antigament havia estat un estany i que, amb el pas dels mil·lenis, s’ha anat omplint de sediments donant lloc a una gran esplanada. Aquí, el barranc de Monestero es divideix en petits rius formant meandres o aigüestortes que podrem travessar gràcies a les diferents passa-
rel·les de fusta que anirem trobant. Degut a les característiques del terreny, en aquesta zona és fàcil observar plantes com la viola d’aigua (Pinguicola vulgaris) o les molses típiques de les zones humides. Des d’aquí, ens endinsarem altre cop al bosc fins arribar al prat de Monestero, gran extensió de terreny des d’on, si tenim sort, podrem observar algun ramat d’isards (Rupicapra pyrenaica) passejant o alguna simpàtica marmota (Marmota marmota) prenent mandrosa el sol entre les roques. A continuació creuarem el prat i seguirem el camí, tot vorejant el riu, fins arribar a una petita tartera de grans blocs de granit, que podrem passar sense cap dificultat, i que ens portaran fins al final del nostre itinerari, l’estany de Monestero (2.170 m). Aquest estany es troba barrat per un seguit de blocs de pedra que actuen com a presa natural. Aquest fet fa que, en anys de sequera, baixi molt el nivell de l’aigua i que l’estany pugui arribar a assecar-se. Arribats a aquest punt, el camí continua fins arribar al fons de la vall, on es troba el circ de Monestero, zona rodejada de muntanyes en forma de semicercle, on s’acumulava la neu en l’època de les glaciacions. Des d’aquí, el camí es bifurca en dos: el de l’esquerra comunica amb la vall de Peguera, tot passant pel coll de Monestero, i el de la dreta ens permet accedir a la zona lacustre de Cabdella (Vall Fosca), tot passant pel coll de Peguera o el coll de Mar. Ambdós possibilitats presenten una certa dificultat degut al fort desnivell que s’ha de superar. Núria Batalla Barado Guia Interpretadora d'Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà)
A ESPOT ESTANY DE SANT MAURICI
GR-11 PRAT DE PIERRÓ REFUGI ERNEST MALLAFRÉ
ROCA DE L’ESTANY (2.505 m) ELS ENCANTATS PUI DE LINYA (2.868 m)
caminem pel parc
ELS FANGASSALS
PIC DELS FEIXANS DE MONESTERO (2.695 m)
ESTANY DE MONESTERO
PIC MORTO (2.903 m) COLL DE LA VALLETA SECA PONT
PIC DE MONESTERO (2.878 m)
PAS BARRAT PIC
COLL DE MONESTERO PIC DE PEGUERA (2.983 m) PIC DE MAR (2.840 m)
20 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
PRAT DE MONESTERO
A LA VALL DE PEGUERA
MIRADOR FONT REFUGI PARADA DE TAXIS
COLL DE MAR
COLL DE PEGUERA
CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ
A LA VALL FOSCA
PAS PONT APARCAMENT FUNICULAR ITINERARI PISTA CURS D'AIGUA CARRETERA
Durada: 1 hora 30 minuts des de l'estany de Sant Maurici. Desnivell: 260 metres ( 1.910m – 2.170m ) Dificultat: Baixa, camí molt ben senyalitzat. Fixeu-vos en: El fenomen de les aigüestortes, molt representatiu del Parc Nacional, on hi creixen algunes espècies vegetals ben adaptades a les zones humides.
publicacions
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
21
TÍTOL: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Mapa en relieve EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2004 FORMAT: 1 mapa, 670x210 mm. (297x210 mm pleg.) Més enllà del molts tríptics informatius tradicionals, l’Organismo Autónomo Parques Nacionales edita una nova forma de presentar el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: fer un tríptic informatiu amb un mapa en relleu. Tot el conjunt ve acompanyat d’excel·lents fotografies (algunes d’elles guanyadores del concurs que organitza el Parc) i les dades bàsiques del Parc. El tríptic ens explica l’origen del perquè dels estanys, les principals espècies de fauna i altres dades bàsiques d’interès.
TÍTOL: Pla rector d’ús i gestió 2003-2008 EDICIÓ: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici FORMAT: 16 p.; 30 cm Aquesta és una versió molt abreujada del principal document de planificació i regulació del Parc: el Pla rector d’ús i gestió. Un dels objectius principals del Parc és permetre un ús públic ordenat que garanteixi la seva conservació, així que el Pla ens explica de forma clara i entenedora presenta la normativa, l’organigrama i els programes d’actuació. Aquestes línies generals permeten saber com funciona i què es fa dins d’un Parc Nacional en materia de conservació. Per a un major enteniment s’inclou un mapa desplegable amb les diferents zones d’ús, reserva i protecció.
TÍTOL: Nuestros Parques Nacionales: red de vida EDICIÓ: Ministerio de Medio Ambiente FORMAT: 3 DVD, ca. 350 min. Espanya conté la major diversitat natural de flora, fauna i ecosistemes del continent europeu. Aquest pack de 3 DVD recull una sèrie original de TVE que ens ajuda a conèixer en profunditat la Red de Parques Nacionales de la mà del televisiu Miguel de la Quadra Salcedo. Cada parc es presenta en un capítol de mitja hora ens transportem als millors paisatges protegits de l’Estat espanyol. El desplegament tècnic per captar imatges és impressionant, i una excepcional fotografia, així com una adient i ben ambientada banda sonora ajuden a l’espectador a endinsar-se dins de cada espai natural. Com a extres s’inclou un extens recull de tot tipus de dades en fitxes de cada parc: història, fauna, flora, rutes, adreçes útils... Opcions d’idioma: nomès castellà amb subtítols per a sords.
publicacions
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
22
TÍTOL: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici EDICIÓ: Desnivel, 2004 FORMAT: 142 p.; 21 cm. Juanjo Alonso és molt conegut per les seves rutes en bicicleta per tot el món. Aquest cop, l’escriptor i viatger especialitzat en turisme actiu ens presenta una sel·lecció de 28 excursions a peu a l’interior del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Fent servir un sistema propi de classificació, les rutes se’ns presenten per ordre creixent de dificultat: del passeig tranquil de la Ruta de l’Isard a Sant Maurici a ascensions amb petits passos tècnics com la pujada a la Punta Alta de Comalesbienes. Cada ruta va acompanyada de fotografies de qualitat i d’una fitxa de distància i desnivell i explicacions d’altres aspectes de l’entorn que es pot anar trobar el caminant.
TÍTOL: Algues del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici EDICIÓ: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici FORMAT: 191 p. ; 23 cm. En paraules de l’autor, les algues són un tipus de vegetal poc familiar per als aficionats naturalistes i el públic en general. En aquesta guia se’ns presenten aquestes plantes de medi aquàtic d’una forma ben divulgativa, amb fotografies, dibuixos i gràfics a color amb la seva corresponent classificació i descripció. Per a poder fer més entenedor l’estudi, el llibre conté una introducció al món de les algues i el mètode de treball de l’estudi. També s’inclou un breu apartat de les comunitats d’algues dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Per arribar al màxim de lectors possibles hi ha una traducció al castellà al final del document.
TÍTOL: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Mapa guia excursionista 3D EDICIÓ: Alpina, 2002 FORMAT: 1 disc òptic (CDrom) Una de les majors dificultats en llegir un mapa és transportar a les tres dimensions allò que veiem en dues dimensions. Quan el terreny a identificar és abrupte, com el cas del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, la feïna esdevé més difícil encara. Aquest CD-ROM resol el problema i ens permet virtualment volar per sobre de l’àrea del Parc. Per si la curiositat de volar per sobre del Parc no fos suficient, el CDROM inclou rutes en mode de “vol guiat” a partir de 350 topònims i de 20 recorreguts de mitja i alta muntanya amb les quals ens podem fer una idea de les distàncies, desnivells i accidents geogràfics que es poden trobar a cada itinerari. D’altra banda el programa incorpora una utilitat per a poder crear i editar tracks i waypoints per a descarregar-los en dues dimensions i fer-los servir en dispositius GPS.
el portarrรณ
el portarrรณ
