L’arqueologia, una altra visió de l’alta muntanya

4

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

l’arqueologia, una altra visió de l'alta muntanya

Olla de l’Edat del Bronze o principis de l’Edat del Ferro.

No és gaire difícil d’imaginar que per a la majoria de visitants del Parc la visió de qualsevol dels seus paisatges evoca, bàsicament, a una natura agresta, imponent i esplendorosa. A la gent que ha nascut i crescut a la ciutat li és difícil pensar que entre els immensos tarters penjats sobre la vall o en petites canals enfilant-se pel vessant hi hagi la imprompta dels éssers humans que des de fa milers d’anys poblen i utilitzen les muntanyes del Parc per a viure. Mai ha estat gaire habitual fer recerca arqueològica en zones d’alta muntanya. A la majoria d’arqueòlegs/es també els ha costat de concebre que els éssers humans de fa milers d’anys no només poguessin viure en aquest tipus de paratges sinó que, a més, trobessin un atractiu en fer-ho. En el millor dels casos es pensava que les escasses restes arqueològiques en aquests entorns representaven les restes de poblacions marginals o apartades d’altres indrets més aptes per a l’assentament humà. Ara bé, en els darrers anys algunes troballes, com la d’Ötzi o l’”home dels gels” en una glacera a més de 3.300 m. d’alçada als Alps, han començat a replantejar aquesta perspectiva. L’Arqueologia és la ciència que ens permet conèixer el passat a partir dels objectes i altres restes materials de les poblacions humanes. Així doncs, la troballa de restes arqueològiques en zones d’alta muntanya ens adverteix que aquests territoris també tenen una Història pròpia, una Història que no només ha escrit la natura sinó també les dones i homes que hi han viscut des de fa mil·lennis. Ara es tracta de conèixer aquesta Història i atès que hi ha molt poques referències escrites que ens en parlin, l’Arqueologia és la millor eina per a fer-ho. s’han anat trobant algunes evidències arqueològiques. Les “pedres de llamp” que alguns pastors duien i feien servir com amulet eren en molts casos destrals fetes de pedra polida i moltes havien estat recollides en les zones de pastura d’estiu dels ramats. Més recentment els mateixos guardes han recuperat algunes destrals i recipients ceràmics que daten, en alguns casos, de fa més de 3.500 o 4.000 anys. Ja fora del Parc, un equip d’arqueòlegs/es de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des de l’any 2001 ha localitzat vàries desenes de jaciments arqueològics, alguns força antics, a la meitat nord del Pallars Sobirà. L’any passat el Parc va encarregar, a aquest equip de la UAB l’inventari dels recursos arqueològics. Amb aquest estudi es pretenien dos objectius. En primer lloc, disposar del coneixement acurat de les restes arqueològiques existents al Parc, a fi de poder aplicar les mesures necessàries per a la seva protecció en quan a bé patrimonial. Segonament, l’inventari havia d’oferir dades arqueològiques que fossin el punt de partida per a escriure la història humana dels territoris del Parc, avui encara pràcticament desconeguda tot i que ja sabem que arrenca varis milers d’anys endarrera. La recerca duta a terme ha consistit el què s’anomena prospecció arqueològica, és a dir, la recerca i reconeixement visual de jaciments arqueològics en un territori des de la superfície. Així, prèvia la selecció de diferents àrees a la ribera de Sant Nicolau a Boí i d’estany Negre de Peguera a Espot, un equip de 8 arqueòlegs ha pentinat durant un mes valls, vessants i carenes buscant i documentant restes arqueològiques. Quan el terreny ho ha permès aquesta revisió s’ha fet mitjançant transectes d’amplada fixa, avançant formant un front amb cada arqueòleg separat de l’altre per uns 25 m. Alguns guardes

del Parc han col·laborat en aquestes tasques oferint tant informació d’indrets i de troballes com coneixement per a poder llegir el territori (camins dels animals, moviment dels tarters, etc.). En algunes ocasions s’han realitzat petits sondejos en alguns jaciments per a avaluar la potència dels sediments i recuperar materials arqueològics que permetessin situar-los en el temps. Aquesta activitat es continuarà aquest estiu, enguany centrada al circ de Cavallers i a la zona de l’estany d’Amitges.

Les troballes

La recerca duta a terme l’any passat ha portat a identificar 36 jaciments arqueològics, de diferents èpoques, tipologies i funcionalitat. Una bona part d’aquests jaciments consisteixen en restes d’edificacions que per la seva forma i emplaçament fàcilment poden vincular-se amb la pràctica de la ramaderia estival. Així s’han identificat passos comptadors, cabanes de pastors, tancats i munyidores. Tot i que és difícil donar una cronologia exacta a aquestes estructures, la seva semblança amb les utilitzades al segle XIX i XX pels pastors i estudis fets a la Cerdanya francesa permeten suposar que foren construïdes i utilitzades en els darrers 500 o 600 anys, amb un model de gestió ramadera similar al d’època recent. Ara bé, en bastants d’aquests emplaçaments és possible identificar a sota dels recintes més moderns, les restes de murs que indiquen la presència de construccions anteriors en el temps en el què, molt probablement, fou l’aprofitament del mateix indret en diferents èpoques. En altres casos les restes arquitectòniques localitzades defineixen aglomeracions que recorden un poblat. En elles es combinen tancats amb espais que semblen de vivenda i sovint s’intueixen carrers. Sovint es troben en zones de tarters força estables a cotes que poden arribar als 2.300 m., d’on aprofiten la pedra com a matèria primera per a la construcció. A falta d’estudis més acurats es fa difícil saber-ne la cronologia ja que la seva estructura no s’assembla als referents ramaders d’èpoques recents. Les evidències d’utilització de vuit petits abrics i coves entre 1.650 i 2.450 m. d’alçada possiblement també fan 5

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

referència a la pràctica de la ramaderia en el passat. En algunes d’aquestes cavitats s’han recuperat restes de ceràmica i lítiques (tant eines de pedra com els residus de la seva fabricació), que actualment estan sent analitzades als laboratoris del Departament de Prehistòria de la UAB i del Departament d’Arqueologia i Antropologia del CSIC a Barcelona . Les dades que ofereixen aquests materials són molt suggerents. En primer lloc indiquen que les poblacions que van habitar o utilitzar la zona (si més no durant certa part de l’any), no eren comunitats isolades. Així, en dos jaciments situats entre 2.350 i 2.450 m. d’alçada han aparegut restes d’un tipus d’urnes ceràmiques recurrents a gran part de Catalunya al final de l’Edat del Bronze i inicis de l’Edat del Ferro, fa entre 3.300 i 2.500 anys. En un altre jaciment, a la ribera del riu de Sant Nicolau, s’ha identificat ceràmica feta amb torn, del final de l’època romana, uns 1.500 anys endarrere. La datació per Carboni 14 del fogar d’un petit abric ha proporcionat una cronologia similar, dels s. V-VI després de Crist, que mostra un altre jaciment d’una època similar també a la zona de Boí. Igualment, les eines i residus de talla de sílex recuperats tant en coves, balmes i abrics com en una carena a 2.750 m. d’alçada, indiquen l’arribada de materials foranis al territori de l’actual Parc, ja que no es coneixen afloraments d’aquesta matèria primera ni en aquesta zona i en àmbits geogràfics propers. Finalment, cal destacar que un dels jaciments documentats, una balma, té una llarga seqüència d’ocupació prehistòrica i antiga (fins al final de l’època romana o inicis de la visigòtica). En un petit sondeig s’han obtingut dues mostres de carbó que han pogut datar, per C-14, dos moments de la presència humana a la zona. Un d’ells té una antiguitat d’entre 4.850 i 4.450 anys. L’altre se situa entre 5.750 i 5.600 anys enrere. Aquest fet és extremadament rellevant per dues raons. Primerament, en un estrat inferior (i per tant més antic) encara hi ha restes arqueològiques, en aquest cas només eines de pedra i residus de la seva manufactura. D’altra banda pràcticament enlloc dels Pirineus meridionals es coneixen jaciments d’aquesta antiguitat, fet que sovint ha servit per argumentar que a penes havien estat poblats per l’ésser humà.

l’arqueologia, una altra visió de l'alta muntanya

6

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

Cometes de Casesnoves.

El Carboni 14 o C-14

El coneixement del temps, és a dir, saber de quan són les coses que es troben és una de les principals preocupacions dels arqueòlegs/es. De vegades, com en el cas d’una moneda que té escrita la data d’emissió, saber l’època de fabricació d’un objecte pot ser relativament fàcil. En d’altres, el com ha estat fet, la seva forma o alguns trets decoratius també poden ajudar, com en el cas d’alguns recipients ceràmics, tot i que aquesta informació no sempre és del tot exacta. Finalment, hi ha alguns mètodes de datació absoluta. El més emprat és el del Carboni 14. El mètode consisteix en mesurar el procés de desintegració del Carboni 14 que tots els éssers vius tenim al cos i que quan morim comença a desaparèixer de forma constant i progressiva. Així, el recompte del Carboni 14 d’un os d’un isard ens indica quan fa que va ser caçat, el d’un esquelet humà quan va morir aquesta persona o el d’un carbó d’un fogar quan es va tallar la branca per a fer llenya.

L’aprenentage

Es evident que encara resta fer molt treball per fer per tal de tenir una imatge complerta de la Història i la Prehistòria dels Pirineus. No obstant, la informació obtinguda aporta dades fermes de que l’actual territori del Parc i altres zones properes van ser poblats per homes i dones que en van explotar alguns dels seus recursos per a viure. Aquestes persones segurament ja van dur a terme una activitat ramadera que aprofitava les pastures d’alçada des d’èpoques prehistòriques, quan aprofitaren petites cavitats com a refugis. Probablement a partir d’època feudal (del s. XI en endavant), i amb una nova intensificació de les pràctiques ramaderes, la utilització de cavitats restà en segon terme per contemplar una major ús d’estructures arquitectòniques fetes amb pedra seca. No obstant, és també possible que algunes de les estructures ramaderes a l’aire lliure fossin ocupades en època anterior a l’Edat Mitjana. Un altre aspecte remarcable de la informació obtinguda és que, fins i tot en les èpoques més antigues, res no fa pensar que aquestes comunitats visquessin aïllades, com sovint suggereixen les descripcions que alguns autors del s. XIX i XX feren de les poblacions de l’alta muntanya pirinenca. Les matèries primeres emprades en la fabricació de moltes de les eines de pedra van ser transportades de lluny. Una bona part de la ceràmica trobada reprodueix “modes” i formes de fer presents a altres zones del nord-est de la península Ibèrica i el sud de França. En definitiva, quan admirem un paisatge del Parc, ja sigui un fons de vall o una successió de carenes rocoses i tarters, veiem el resultat d’una llarga història natural, resultat dels moviments tectònics, el clima, l’erosió i altres factors. L’arqueologia ens mostra, no obstant, que difícilment podem entendre aquests paisatges sense pensar en la presència humana que els va colonitzar fa molt temps i els ha anat poblant durant diferents èpoques. El Parc té un ric patrimoni cultural, sovint difícil de destriar del natural, que tot just en els darrers anys estem començant a conèixer. Ermengol Gassiot Ballbè

Jorge Jiménez Zamora