Presentació

3

presentació

Des de sempre els nostres Pirineus s’han considerat un lloc on hi ha aigua en abundància, i de fet així és, però els qui hi viuen saben que, des de fa uns anys, aquest preuat recurs natural ha minvat ostensiblement en la seva quantitat. Els padrins dels pobles diuen que ja no neva com abans, que ja no plou com abans, que les tronades d’estiu no són el que eren, que fa massa calor i que mai no havien vist una sequera tan llarga com la que hem estat patint aquests darrers anys... És veritat que des de fa un temps ja no se sentia tan viva la força dels barrancs que flueixen contents cap als rius; ni es notava la intensitat inoblidable d’olor a terra mullada; i la vegetació, en alguns racons i èpoques, tendia a lluir un color cansat, apagat, trist... Ara, de sobte, s’han obert novament les comportes del cel, que han vessat amb generositat i arreu del país els beneficis de la tan esperada aigua. Amb l’arribada de la primavera les pluges han fet honor a les dites populars, “a l’abril, aigües mil” i “pel maig cada dia un raig”; vés a saber però si han estat una petita treva dins d’un cicle més ampli que caldrà analitzar més acuradament. Mentre les pluges arribaven, es tornaven a veure les imatges del paraigua gotejant a les portes de les cases i de l’aigua regalimant pels prats que s’han vestit una altra vegada del verd més llampant, oferint un plat deliciós a tots els animals herbívors, salvatges o domèstics, com les egües que peixen tranquil·lament, en racons perduts del circ de Colomers o de

la vall de Subenuix. Unes precipitacions que també han ajudat a omplir els estanys que fan de mirall a les muntanyes que els envolten, com els Encantats, germà bessó de l’Öfelekopf austríac, molt més acostumat als excessos hídrics que la muntanya del Pallars. L’aigua és i dóna vida. Fa renéixer els verds, les flors i les aromes perdudes, fa florir els ranuncles i altres plantes aquàtiques dels estanys on les granotes roges, cada vegada més escadusseres, pugnen per sobreviure. Aquest recurs natural, que continua sent tan vital per als éssers humans actuals com ho va ser per als de les primeres civilitzacions, ha contribuït a modelar paisatges i a bastir cultures; ha mogut molins, serradores i centrals, i també ha estat una font de riquesa fins i tot per a territoris molt allunyats de les cascades i estanys pirinencs. Aquesta és una de les grans aportacions que les muntanyes han fet a la nostra societat; potser seria l’hora de preguntar-nos si hem sabut valorar-la en la seva justa mesura. Les necessitats d’aigua són cada vegada més grans, però recordem que els recursos aquí i a la plana no són inesgotables. Cada gota estalviada compta, també a les comarques de muntanya, capçaleres privilegiades que reben les primeres precipitacions d’un cicle natural que cada cop serà més complex. Cada acció encaminada a fer un ús racional de l’aigua ens ha de comprometre a tots plegats i és un pas més cap a un canvi de mentalitat que ens ha de portar a una nova cultura de l’aigua, cap a una nova manera d’actuar més intel·ligent i sostenible.