La vall i el Parc, cultura i natura

10
la vall i el parc, cultura i natura

Fa ja més de 25 anys que vaig visitar per primera vegada la vall de Boí i el Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Va ser un d’aquells viatges estiuencs amb amics, R-5 i tenda de campanya. Les coses que vam viure en aquesta vall van ser molt més que una escapada d’estiu. Per a uns joves mediterranis acostumats a boscs escleròfils, camps d’ametllers, garroferes, oliveres i dur estiatge, la visió d’aquella exuberància de verds, que feien la seua contemplació quasi luxuriosa, mesclada amb les olors fragants i dolces, molt allunyades del que era habitual per a nosaltres, va ser un punt d’inflexió, sobretot per a mi que ja en aquell moment em trobava estudiant a la universitat. Aquella immersió en un altre tipus de natura, tan rica i variada, probablement va ser un altre dels motius que em va portar a una inclinació, quasi obsessiva, per tot allò que significava l’estudi de les plantes i la conservació del medi ambient. En aquell primer viatge ja vam descobrir els paratges habituals, la pujada al Negre, el passeig pel planell d’Aigüestortes on fins i tot es podia pujar amb cotxe particular, l’acostament als Besiberri i més. I es va mesclar tot això amb la cultura i la vida de la vall com les nits de xerrada amb els amos del càmping i les seues històries de pesca, el recorregut pel romànic, la vida als xicotets pobles que comparteixen la vall i sobretot el caràcter de la gent. Pocs anys després vaig tornar a la vall amb qui poc després seria el meu marit. Per a ell, valencià i assentat en una cultura de mar, platja i horts de tarongers, la impressió va ser fins i tot més decisiva i intensa. De fet, des de llavors és estrany l’any que no ens acostem una o dues vegades. Tant la vall com el Parc es poden viure de molt diferents maneres. Com a turista, com a excursionista, com a amant de la natura, com a estudiós, com a científic... Però nosaltres vam tindre a més una experiència especial que va ser descobrir una de les cases de pagès que acullen tants visitants al llarg de l’any. En aquell moment el turisme rural estava quasi inexplorat i la sort va ser trobar la família Señís, amos de casa Pernalle a Erill la Vall. Des del primer moment hi va haver una especial sintonia amb la seua forma de viure, la seua forma de ser i la seua forma d’entendre la vida. Les transformacions que han experimentat moltes d’aquestes cases de pagès són mostra de les modificacions patides per la vall i el Parc en els últims 30 anys. Perquè a finals dels 80 podies veure munyir una vaca, donar-li un biberó a un corder acabat de nàixer, acompanyar el pagès a segar l’herba per a l’hivern o compartir les hortalisses del seu xicotet hort estival i tot això es mesclava amb l’aprenentatge que suposava el Parc, sobretot si tenies la sort que t’acompanyaren els seus guies interpretadors amb qui podies seguir rastres, observar aus, identificar espècies vegetals o descobrir una gran geologia. Els primers canvis bruscs que van patir les cases de pagès van ser fruit dels acords a nivell europeu i les regulacions en els preus de la llet, la carn i els seus derivats, per la qual cosa de forma ràpida vam poder observar l’adaptació de l’economia de les famílies de la vall a un altre tipus de requeriments. A més, el Parc ja tenia una gran

11

la vall i el parc, cultura i natura

entitat i les previsions de visitants podien presagiar un increment de necessitats que fins a aquell moment no es tenien (allotjament, restauració, guies interpretadors, guardes de pesca, transports col·lectius). I així, en no massa temps, els fills dels pagesos s’anaven acostant a noves formes de vida que per a alguns suposarien l’abandó de les antigues que en aquell moment no els permetien mantindre un nivell de vida acceptable. Però, tot i això, les nits durant les estades a les cases de pagès sempre es convertien en moments plàcids on descobríem històries viscudes per ells o explicades pels seus pares o iaios. Impressionaven els relats de la construcció de la presa de Cavallers que tot i estar integrada en el paisatge, la vida o la supervivència de la vall, tenia darrere moments dolorosos i en molts casos foscs. Altres històries recordades amb sorpresa eren les relacionades amb la cria del bestiar, el repartiment de les zones de past per a l’estiu, les moltes pujades a la muntanya per a controlar els animals o portar la sal. I tot això conservant un equilibri amb la zona natural i posteriorment amb l’àrea protegida, sense que potser en foren molt conscients. Històries de llops, d’óssos, de muntanyencs perduts, dels xiulets de les marmotes, del moment adequat quan s’havia de tallar la fusta per a les bigues d’una casa, de com bufa el vent pel port i potser neva a l’agost i així moltes més. Les cases de pagès s’han remodelat i potser alguns pagesos ja no estiguen per a continuar explicant històries com també potser els seus descendents hagen hagut d’adaptar-se a les noves circumstàncies, però la veritat és que la labor que han fet durant anys d’acolliment, transmissió de la memòria i conservació de molts valors naturals han contribuït a una espècie de connexió permanent entre els visitants, la vall i el Parc, la qual cosa suposa un valor afegit als esforços de difusió i conservació que es realitzen. Per a tots aquells que tenim la sort de treballar en l’ensenyament i més si aquest es relaciona amb el medi natural, els valors que es viuen a les valls que envolten el Parc i la seua gran riquesa paisatgística, de varietat geològica, de fauna i de flora ens estan permetent transmetre’n una gran part amb l’avantatge d’haver adquirit molts coneixements de primera mà. Aquesta sinergia cultural, mediambiental, d’acerb ancestral ha de ser cultivada i destacada com a èxit comú de la gent que conviu en un entorn tan privilegiat i permet suposar un futur sostenible i de creixement mutu.