Coneguem el Parc - El ranuncle aquàtic - La granota roja

flora

el ranuncle aquàtic butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

22

Els ranuncles són herbes que presenten flors de color groc o blanc, depenent de l’espècie. Els estams són nombrosos (més de 10) i les llavors es formen dins de pistils independents entre ells. A la base dels pètals hi ha unes petites estructures que fabriquen nèctar, un líquid ensucrat que la planta ofereix als insectes perquè aquests acudeixin a pol·linitzar les flors. Aquest gènere és el que dóna nom a la família de les ranunculàcies. Prop de vint espècies de Ranunculus han estat citats al Parc Nacional. Els representants d’aquesta família produeixen normalment nombroses substàncies tòxiques. Dins de les ranunculàcies hi ha algunes de les plantes més tòxiques que es coneixen, com la tora blava, per la qual cosa convé prendre algunes precaucions a l’hora de manipular-les. Concretament els ranuncles són irritants al tacte i si els toquem i freguem poden fins i tot produir butllofes i cremades a la pell. Els ranuncles dels prats són rebutjats pel bestiar que només arriba a mossegar-los per equivocació. El cas del ranuncle aquàtic ( Ranunculus aquatilis) és un cas una mica especial perquè ha aconseguit colonitzar un indret a priori tan desfavorable per als vegetals com l’interior dels estanys. Així doncs, queden lluny de l’abast del bestiar i dels botànics aficionats. Tot sovint ens caldran prismàtics per poder observar-los amb més comoditat. Les plantes que viuen arrelades dins de l’aigua, encara que no pateixin la sequera, tenen greus problemes per obtenir l’oxigen per a la respiració de les arrels i les parts submergides. A l’hora de florir han de trobar la manera de poder alliberar el seu pol·len i assegurar-ne la dispersió. Els ranuncles aquàtics tenen dos tipus de fulles diferents. Les fulles submergides són profundament dividides en segments filiformes; en canvi, les que estan al capdamunt de les tiges són planes i arrodonides, amb 3- 5 lòbuls. Fan la funció de flotadors per a les flors, que apareixen per sobre d’aquestes fulles flotants i d’aquesta manera poden obrir-se al món en unes condicions “normals” oferint el seu nèctar als insectes voladors. Les flors són petites, d’uns 2 cm de diàmetre, però en nombre elevat, de manera que allà on floreixen es fan prou evidents unes taquetes blanques surant a la superfície dels estanys més tranquils. La regulació hidroelèctrica de nombrosos estanys del Parc, al llarg de la primera meitat del segle XX, va representar l’eliminació d’importants comunitats de plantes lacustres, ja que totes aquestes espècies que colonitzen l’interior i les vores dels estanys no poden suportar els canvis sobtats en el nivell de les aigües. Per altra banda, les espècies que arrelen a l’interior dels estanys es troben limitades per la fondària i per la inclinació del seu llit. Així doncs, el ranuncle aquàtic no és gaire abundant al Parc. Només viu en alguns estanys d’aigües poc profundes dels estatges subalpí i alpí, fins a la ratlla dels 2.400 metres d’altitud. El trobarem florit als mesos de juliol i agost als estanys de Ratera i de la Cabana (sota d’Amitges) o al petit embassament de Lladres, a la vall de Peguera, en el sector pallarès del Parc. Al costat ribagorçà d’Aigüestortes, creix als estanys de Dellui, Coma d’Amitges i, més al sud, a l’estany Xic del Pessó. A la vall Fosca costa de trobarlo, perquè molts estanys han estat represats. De tota manera, a sota la collada de Dellui, a l’estany de Castieso que encara conserva el seu encant natural, el podrem veure. Gerard Giménez Pérez

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

23 fauna

la granota roja

La granota roja (Rana temporaria) és l’amfibi més abundant del Parc Nacional. Posseeix una àmplia distribució al llarg de la meitat nord d’Europa fins als Urals, penetrant cap al sud pels Alps, Balcans, Pirineus i serralada Cantàbrica. Està catalogada a la categoria biogeogràfica de les espècies eurosiberianes, aquelles adaptades al fred com ara la salamandra, el gripau comú, la sargantana vivípara, el vidriol i la serp llisa septentrional, totes presents també al Parc Nacional. D’aproximadament una mida de 10 cm, el seu cos és robust, les potes posteriors són llargues i proveïdes de membrana interdigital -adaptació per nedar- i té una pell relativament llisa. Es troba present als prats humits, els riuets i les basses d’aigua de tot tipus, poc profundes, així com a les vores i clarianes de bosc sempre que hi hagi un xic d’aigua. És activa sobretot al crepuscle, però també durant el dia. Per poder passar tot l’any en aquests ambients hiverna des del mes d’octubre fins ben entrat el febrer, fet aquest que varia en cotes altes La seva alimentació està basada en invertebrats com mosquits, mosques, abelles, cucs i erugues, entre d’altres. Comença l’aparellament al mes de març, un cop acabat el seu somni hivernal i la femella pon entre vuit i deu paquets de més de 400 ous cadascun, els quals queden surant sobre l’aigua: són aquells grumolls gelatinosos amb taques negres que sovint observem a la primavera. Els cap-grossos neixen al cap de tres o quatre setmanes i mitjançant els processos ja coneguts de metamorfosi arriben ràpidament a l’estat d’adult. Un dels problemes que té és la introducció de peixos al·lòctons o foranis –activitat totalment prohibida avui en dia- els quals depreden sobre els cap-grossos i limiten en gran mesura la seva demografia. Com la majoria d’amfibis és molt sensible a la qualitat de l’aigua i per tant, es tracta d’un perfecte bioindicador de la qualitat ambiental i una peça molt important dels ecosistemes del Parc on, no oblidem-ho, l’aigua és el principal protagonista. Jordi Canut i Bartra