8 minute read
L’essència de les paraules: Colomers, Colomèrs o potser Colomès?
24
Advertisement
Als que ens agrada caminar apassionadament pels laberints naturals i culturals per on es perden i es retroben els noms de la nostra geografia, el territori que avui ens ocupa ha estat un dels que més sorpreses ens ha generat darrerament, ja sia pels seus orígens certament complexos, tant etimològicament com geomorfològicament parlant, o bé, siguem sincers, per la transcendència turística que té aquesta pretensiosa conurbació aquàtica de quasi 50 estanys! Colom, coloma, colomí, colomaire, colomassa, colomar, colomer, colomers! Ditxós pardal, ocell, au, moixó o bitxo! Però alto! De què parlem? D’animals, d’un ofici, de femtes o de quelcom més? Diria que parlem d’una comarqueta aranesa, de la conca alta d’una vall atlàntica, d’una regió lacustre immensa, d’un gran circ. Parlarem, si us sembla, del circ de Colomès! Aquest gran espai natural per excel·lència que són els Pirineus també es podrien definir, amb el cor a la mà d’un limnòleg, com el regne dels mil estanys, sí, dels mil estanys! Estanys que, en línies generals, es caracteritzen per no tenir més de 10.000 anys de vida i que tot just estan entrant en la seua adolescència geològica; per tenir aigües fredes i oxigenades, d’elevada transparència, prenyades d’una vida difícil i molts cops injusta; per estar gelats i requetegelats fins a 8 mesos a l’any; i per ser fràgils, terriblement fràgils al progrés i als seus pitjors aliats! Situats entre els milsiscents i els dosmilvuitcents metres d’altitud sobre el nivell de la mar, les aigües d’aquests estanys nordpirinencs, com molts d’altres, són pobres en nutrients i en sals minerals, potser perquè descansen sobre roques granítiques impermeables, impenetrables, impossibles de conquerir! El granit, doncs, és la clau de les formes d’aquest circ polièdric, veí dels de Rius i Saboredo, situat a cavall dels termes d’Arties i Tredòs, gran part del primer, i que concentra el seu transport fluvial en l’arriu d’Aiguamòg, el riu de les aigües abundoses. Les múltiples cares de Colomès defineixen la seua complexitat geogràfica però dues destaquen per sobre de totes: la representada pel conjunt de sistemes naturals ben conservats que hi podem descobrir, amb estanys sense cap mena d’alteració artificial, de gran valor
25
ecològic, com la Bassa Nera; i la més humanitzada, encapçalada pels estanys tocats per aprofitaments hidroelèctrics, com els estanhs Major, Obago o Clòto de Baish, sovint molt sensibles als canvis. Canvis produïts per les oscil·lacions compulsives dels seus nivells d’aigua; per les dissolucions accelerades de minerals que canvien el color de les aigües; pels transvasaments constants i forçats d’aigües d’un estany cap a un altre, a través de les entranyes del granit (superant els 60 km de galeries fetes des de Saboredo a la frontera amb França, entre els anys 20 i 60 del passat segle). Colomès, però, resisteix! La natura salvatge d’aquestes masses d’aigua joves és un tresor captiu del seu propi misteri, que lluita sovint des de la solitud de l’alta muntanya per a sobreviure més enllà dels mèrits del seu passat glacial, del seu present turístic i ves a saber de quin futur. Grandioses torres ígnies de pics escarpats i gegantins, de parets abruptes i crestes rocalloses, als peus dels quals neixen tarteres interminables i prats de gleva esgraonada, custodien els estanys redons, longs, clòtos, plans o morts dels fons de vall i dels amfiteatres glacials. El gran Tuc i la Creu de Colomès (anomenat pic Desolation o pic Occidental pel seu conqueridor, Gourdon), el pic de Ratera o les muntanyes de Sendrosa, -un enclau del Pallars dins l’Aran, que “mentre lo món sia món, Sendrosa serà de Son” - en són alguns dels actors petris més reconeguts. Repassats estanys i pics ens faltaria recordar les collades de muntanya, els passos ancestrals que comuniquen unes valls amb les altres. Les més àmplies els anomenem ports, com els de Caldes, Ratera o Rius, essent riques zones de pastoreig per als grans ramats que pugen a finals de primavera cap als Pirineus des de la plana, transhumant per camins d’herba mil·lenaris; les més estretes, portals o portaus, com el de Colomès, sí, de Colomès, semblen escanyats expressament, amb costers atrevits ambdós vessants, amagant la seva presència als caminadors menys experimentats. Serà una estratègia de supervivència geomorfològica donada la seua extrema fragilitat? Com més costerut menys transitat? Com més amagat menys conegut? A fe de dena que sí! El gran circ ens amaga encara altres sorpreses! Imagineu que en un dels seus estanys, aferrada a una petita illa, puguem descobrir un poema (de Palmira Jaquetti, poetessa catalana) que ens descriu l’arribada emocionada al cim d’una muntanya mentre es rep el primer raig de llum del matí! Imagineu que les oscil·lacions cromàtiques dels blaus de l’Obago són degudes a un rar mineral –la riolita- present en la roca mare, que en dissoldre’s fa que les aigües canviïn cap a un blau lletós distint! Més sorpreses! Imagineu que a Colomès, sí, Colomès, hi ha unes altres Aigües Tòrtes, serpentejant cap a aquí i cap a allà, com les aigüestortes ribagorçanes o jacetanes. Imagineu que hi ha altres Colomès! El topònim ha estat capaç de fugir de les terres araneses i conquerir les terres pallareses, al vessant sud de la gran serralada, conegudes com a Colomès d’Espot. I l’última! Us imagineu per què quan parlem del circ, dels estanys, del gran Tuc, de la Creu, del port, del portau, del refugi... hem escrit sempre Colomès i no Colomers o Colomèrs? Un vint-i-dos de setembre de 1799 naixia a Tarba (Bigòrra) Charles-Joseph Colomès de Juillan. Fill de pares vigatans amb un passat d’il·lustres politics, militars i banquers, durant la primera meitat del segle dinou es convertiria en un dels primers exploradors i divulgadors dels Pirineus. Format com a enginyer de ponts i camins, aviat va especialitzar-se en la construcció de vies de ferrocarril i un dels seus grans projectes seria unir París amb Madrid travessant els Pirineus. Tot es va iniciar a partir d’un decret orgànic de Napoleó Bonaparte a primers del segle dinou, per tal d’obrir sis grans rutes pels Pirineus. Les exploracions geogràfiques de les nombroses valls del vessant atlàntic pirinenc, per construir la via fèrria, no es feren esperar i van ser motiu de contínues descobertes de paisatges i valls perduts. Probablement per aquesta raó, Colomès de Juillan, autor de croquis i mapes pirinencs, va arribar fins a un circ poc conegut, on vés a saber si la constel·lació d’estanys que hi va trobar el fes desistir en les seues pretensions de foradar la muntanya per aquest indret. Però entre els ramaders i veïns dels pobles de la ribera d’Aiguamòg se’n degué parlar molt de temps del famós enginyer i del seu projecte, rebent, casualment o premeditadament, la
26
capçalera de la vall, i fins i tot la ribera, el cognom pairal. Colomès de Juillan va morir el 1870 sense veure realitzat el seu gran somni. El projecte del gran túnel es traslladà a Gavarnia. La seua llargària aproximada seria d’uns 6 km, molt semblant a la de l’actual túnel de Vielha, però finalment va quedar aturat. Fidel a les idees de SaintSimon, va ser autor, però, de nombroses obres d’enginyeria civil al Migdia-Pirenèus i França endins. Va deixar tot un conjunt de treballs cartogràfics de gran interès geogràfic que fóra bo que les administracions públiques araneses recuperessin per tal d’aprofundir més en la vida d’aquest sorprenent enginyer occitanocatalà del segle XIX. Una de les millors novel·les de la literatura aranesa és Era Isla des Diamants, de Mossèn Condò Sambeat (1867- 1919), on el poeta i narrador, nascut a Montcorbau, evoca la profunda estima que sentia per la Val d’Aran i per una natura que és un tresor immens. El circ de Colomès encara és avui una peça privilegiada d’aquesta natura; una joia geomorfològica que forma part d’un puzle paisatgístic molt més complex com és tot aquest petit país occità que, durant les darreres dècades, ha sofert projectes i explotacions massa agosarats. Sortosament van haver-hi unes quantes obres pirenenques, per davant de l’insigne poeta que donà nom als premis literaris aranesos, d’aquells primers aventurers burgesos, primers turistes excursionistes i, sobretot, pirineistes ’’avant-la-lettre”, que deixaren mitja vida i fortuna, com el ja nomentat Gourdon, que va escriure, dibuixar i cartografiar la comarca amb el circ lacustre, de 1877 a 1884, o els seus compatriotas Schrader que també ens va escriure i cartografiar tot el Pirineu central el 1883, i Trutat, que va fotografiar la zona cap al 1899. Del vessant sud vam tindre la sort de comptar amb els enginyers Reig i el seu espectacular mapa aranès de 1894, i Soler, al 1906, amb els seus escrits, fotos i primer mapacroquis exclusivament dedicat al circ lacustre (tots ells van escriure ’’Colomès”, tal com encara ho diuen a Arties, propietaris comunals). Modernament encara es publiquen articles i reportatges fotogràfics en revistes dels dos costats de la carena, com un segle abans tinguérem amb els butlletins del CAF (Club Alpin Français) i el CEC (Centre Excursionista de Catalunya). Diu un conte popular poc conegut, que els veritables diamants de l’Aran s’amaguen, un a un, als sediments mil·lenaris de cadascun dels quasi cinquanta estanys que formen el circ de Colomès, miralls preciosos dera ribèra més polida de tot eth Pirinèu , i que qui gosi agafar-los caurà mort a l’instant!! Colom, coloma, colomí, colomassa, colomaire, colomar, colomer, colomers, colomès! Ditxós ocell, excrement, ofici, edifici o circ... amb nom d’enginyer!!
