L’entrevista: Eqües i eqüassers

13

entrevista eqües i eqüassers!

És un dia ennuvolat de setembre i el cel amenaça amb pluja. Aprofitant que s’ha acabat l’estiu, i que el nostre entrevistat té més temps lliure, ens trobem amb Lluís Llevot, a la plaça del Treio de Boí, on passa gran part de les hores fent la seva feina, la de taxista. En Lluís ens explica que va nàixer a Erill la Vall, a casa Joanamat, la qual té més de 500 anys i va ser fundada per Joan Amat de qui va heretar el nom. Erill la Vall ha canviat molt des de la creació del Parc, tot i que potser no tant com altres pobles de la vall... Sent el més petit dels germans, com recordes la teva infantesa a Erill? Més que res, me’n recordo de quan anàvom a col·legi. Èrom molts, 25 xics del poble i algun més de fora, que eren fills dels treballadors que feven les preses d’aquí. El col·legi ere a l’Abadia d’Erill, tenive 40 o 50 m 2 i anàvom tots amb només un mestre. Antes hi visqueve més gent que ara, i també hi ere més canalla. N’hi ere sobretot d’andalusos, però també gallegos, asturians, algun madrilenyo i de tot arreu. Això va donar una mica de vida al país. Molts visqueven als barracons del pont dels Llinsolers, les cases d’aquí també els llogaven els corrals, visqueven a qualsevol corralina; a casa, però, no en vam tindre mai cap. Els portaven amb camions fins Cavallers, anaven vestits de qualsevol manera, portaven xinel·les (albarques), viniven de pra allà baix que hi feve més bo que aquí, i n’hi ere algun que anava vestit amb sacs. Eren altres temps, antes es feven preses, ara ja no se’n fa, també es plantaven pins ara ja no, tot lo que feven antes ho desfan, i això no va bé. A casa mos alimentàvom a base dels tocinos que matàvom a casa, en matàvom 4 o 5 cada any, també tenívom conills, gallines, caçàvom algun isard, pescàvom truites, aprofitàvom els aliments de l’hort, trumfes, cebes; però també compràvom alguna cosa, tot i que no tant com ara, clar. Si et feve falta alguna cosa eres d’anar al Pont de Suert, i s’hi ere d’anar a peu o amb mula, hi passaves tot lo dia, a la tardor surtives de nit i tornaves de nit. Quan ja èrom una mica més grans combinàvom el col·legi amb fer de pagesos, a la tardor i a la primavera guardàvom vaques i egües. Antes també tenívom ovelles, matxos, mules i es deixaven uns sobrants (pollins de l’any passat) per fer-los treballar l’any següent. Sempre anàven amb les vaques, a l’estiu o a la tardor. Com hem vist, doncs, tradicionalment a Casa Joanamat s’ha treballat de valent amb els animals; Lluís, però, és un gran amant de les egües, per què t’agraden tant? Perquè és un animal molt agraït; així com les vaques fan més la seua, l’egua si la tractes bé et coneix, és com un gos, però s’ha de tractar bé, no s’hi pot anar amb crits i garrotades, perquè són molt rancoroses i si les tractes malament se’n recorden. Des del dia que naixen els pollins ja s’han de tocar i s’han d’acostumar a vere’t, perquè amansir-les de grans ja és més complicat, però a força d’anar-hi tornant les egües també s’hi van acostumant; però a un ramat de 25, com tenim a casa, sempre

14

eqües i eqüassers!

te’n pot sortir alguna de fulera. Amb les egües s’hi ha de passar temps, i això ho fas si t’agrade si no t’agrade no ho fas; s’ha de dir que jo sóc ramader sense cobrar perquè els animals són del meu germà Joanito, però a mi m’han agradat sempre. Ens podries explicar quina és la feina que fas amb les eqües durant l’any? A l’estiu estan a la muntanya i se’ls va a veure cada quinze o vint dies, per a donar-los sal i a recordar-les, les portem a muntanya a partir del mes de maig. Des del mes de maig fins a finals de juny o principis de juliol les portem a Basco, una petita comarqueta que hi ha damunt del poble d’Erill; després les portem al port de Caldes i s’hi peixen tot l’estiu fins que les fem baixar allà a l’octubre i les tornem a fer anar cap a Basco, on si no hi neva s’hi estan fins desembre o principis de gener; després les baixem cap als trossos. Què feu si neva quan són a muntanya? Sempre procurem que quan vulgui nevar no estiguen a un lloc perillós i les fem baixar cap a un lloc més pla. Però a vegades, en cas de trobar-se amb una nevada avançada al temps, tenen por de baixar amb neu perquè patinen, són diferents de les vaques que tenen peülles i s’arrapen més. Després, una vegada les baixem, passen l’hivern i la primavera als trossos del fondo de la ribera, és quan més s’està amb elles, els donem nedio o herba seca. Només els doneu herba? Algun hivern també els hem donat panís o granulat. El panís d’aquí els hi agradave molt, però el que portaven de França no el voleven, te’l bufaven, perquè hi posaven polvos pra conservar-lo i aguell no els agradave. El granulat d’aufals també els agradave bastant i els anave bastant bé. Però només els en donàvom el mesos d’hivern quan no tenen tant menjar, després arribada una altra vegada la primavera, el mes d’abril o maig les xollem i les tornem a aviar cap a Basco. Has comentat que feu anar les egües al port de Caldes. Creus que s’haurien de recuperar els camins tradicionals de ramaderia? Sí, perquè està molt malament, per a la gent i per als animals de quatre potes encara més. Hi ha punts al camí de la presa de Cavallers on poden relliscar i caure a la presa, hi ha llocs espadats i si cauen allí fan cap a la presa. A mitja presa hi ha unes escales i un pas molt estret que s’hauria de tancar. Jo vaig estar fa un parell d’anys a Estany Gento i als punts dolents està tot vallati aquí també s’hauria de fer. Diuen que abans de fer la presa el camí ere molt millor que no pas ara. A més a més a Toirigo hi ha un pas canadenc a la carretera, i hem de fer pujar les egües per zones que pertanyen a Taüll, i si es troben les nostres egües amb les de Taüll, els cavalls es garben. Si les poguéssim pujar per la carretera evitaríom que es trobessen. Ja ens va passar un cop que es van garbar i el nostre s’hi va fer un estarranc a la cuixa que quasibé semblava un pa de pagès. Va curar però a l’hora de vendre’l hi van vere una tara i el preu ja no va ser el mateix. Hi ha molta gent que en tingue a la vall? No, no massa, a Erill som nosaltres sols, a Boí no n’hi ha cap, a Taüll hi han diverses cases: Maria, Bellita, Moneny, Casolà, Faure...a Taüll hi deu haver prop de 100 egües. A Barruera en té Carlà; a Saraís, Arnalló i a Llesp en tenen Farré i Salvador; en total a la vall n’hi deuen haver unes 200. El pollí no es paga massa i la gent no en té, seria molt positiu que se subvencionessin més. Les egües són uns animals que van molt bé a la muntanya perquè la pelen molt i això és bo perquè no hi queda fenàs i no hi ha perill d’incendis, per això les haurien de protegir més, haurien de tindre les mateixes subvencions

eqües i eqüassers!
15

que tenen les vaques. Sempre han estat una mica marginades les egües, no sé perquè, això s’hauria de preguntar a l’administració. Fa anys, a la vall hi havia, si fa o no fa, la mateixa quantitat de vaques que d’egües. Hi va haver una època que eren molt apreciades, als anys 40 i 50, d’una mula se n’ere arribat a fer fins a 30.000 ptes d’aquella època que ara serien 7 o 8.000 euros. Llavors les egües no criaven de cavalls sinó de rucs i portaven mules i matxos, i es feven servir pra llaurar, pra tirar la fusta als boscos; pra fer-les treballar, i pagaven molt per això, però després van vindre els anys 60, l’època del tractor, i les mules van baixar de preu, quasi a zero, i la gent com aquell que diu quasibé les abandonaven. Potser van passar de 30.000 a 1.000 ptes. Llavors va siguer quan l’exèrcit se’n va fer càrrec i es va anant seleccionant la raça hispano-bretona. A partir de llavors se n’ha anat tenint. Ets l’únic egüasser que xolla les egües a la Vall? Jo crec que sí, no crec pas que n’hi haigue cap altre, jo les xollo totes; Carlà de Barruera també els xolle la cua a alguna. A l’egua que hi està acostumada li agrada molt, perquè la cabellera li dóna calor, quan comença el bon temps; si fa dos o tres dies de calor els moleste i comencen a rascar-se. Sé que els agrada perquè quan en xollo una vénen totes les altres de vegada pra que les xollegues. Has sentit a parlar que quan les egües no crien s’han de sagnar? Sí, quan passen un parell d’anys que no crien se’ls fa la sang espessa i llavors s’han de sagnar perquè si no no queden prenyades. Abans es feve sovint, ara no es fa perquè els veterinaris no hi creuen en això, si pensen

que són falòries, antes no hi era tants veterinaris i la gent d’aquí s’ho eren de fer ells mateixos, a cada poble hi era algú que més o menys hi enteneve una mica. A les egües normalment se’ls sagnave pel coll, però també per la cua. Se’ls posave una corda ben apreta al coll i quan es marcave la vena se li donave un copet amb les fleumes, una mena d’aparell on hi ha 5 o 6 classes de ganivets; llavors començava a sortir sang. Quan veieves que ja n’ere sortit prou, se’ls posave un imperdible, es lligave i se sucave amb regalat (greix de tocino). Al cap de 7 o 8 dies es treieve l’imperdible i ja quedava cicatritzat. Només se sagnaven les egües? No, les ovelles també se sagnaven, normalment per l’ull, per la vena llagrimal, i també per la cua. Però ara tot això ja no si fa, ja no s’hi creu. Es feia als animals que no criaven però també quan estaven malalts, i molts curaven però ara es fa tot amb antibiòtics. En aquells temps s’eren d’espavilar d’una manera o altra, perquè abans no n’hi era de subvencions, ara qualsevol és pagès. Abans si es perdeve un animal potser perdeves el benefici de tot l’any i tampoc no hi era seguros, cosa que ara tots els animals estan assegurats Quant anys pot viure una egua? Pot viure entre 25 o 30 anys, però els últims any acostumen a no criar; els anys productius són des dels quatre fins als 20 anys. La gestació no arribe a durar dotze mesos, depèn de com estigui l’egua de cuidada, si està flaca i no menja es pot avançar un mes; a casa nostra la que més es va avançar 15 o 18 dies. Per tant amb tota una vida una egua pot criar entre 15 i 18 pollins anant bé.

16

eqües i eqüassers!

A qui veneu els pollins? Se’ls emporta Alfonso de la Torre de Cabdella, els vénen a buscar allà a principis de novembre, se’ls quede tots, siguin xics o grossos. Ell els engreixa i en comercialitza la carn. La carn de pollí no és molt popular, n’has menjat mai? Sí, és una carn molt bona lo que passe és que no està reconeguda, la gent no la coneix. És més bona que la vedella. Abans allà on veneven carn de pollí no podeven tindre d’altra carn, llavors clar, no els compensave, ara sí, ara crec que ja ho poden tindre junt, lo que passe és que no s’ha donat a conèixer i la gent no sap el gust que té. La gent es pensa que són com un animal de companyia, si pensen que només hi ha egües de muntar, jo a n’ixa classe d’egües els hi dic bicicletes, perquè són estretes. Però aquí les egües si tenen per la carn. És una carn que no està massa comercialitzada per aquí als voltants, si bé per la ribera de Sort i a Lleida si pot trobar alguna cosa, es porta cap a altres països com Itàlia o grans centres comercials. A més a més, el pollí és un animal molt sa, de xic si està malalt, automàticament, donar-li antibiòtic i morir tot ve de vegada, en canvi el vedell si es posa malalt se li pot donar antibiòtic, té més aguante. La carn de pollí és difícil que porti medicaments. Diuen que la carn de pollí és més dolça en comparació amb la de vedell, jo la veritat n’he menjat i l’he trobat molt bona. L’apassionant feina de ramader la compagines amb una altra..., com vas arribar a fer de taxista? A partir dels 15 anys vaig treballar de pagès fins fer la mili durant un any a Saragossa. Després vaig continuar fent de pagès fins que van sortir unes places de guarda a Caldes de Boí per dos anys. Em van agafar i juntament amb un altre xicot de Taüll, Fermín del Sord; févom camins, pintàvom..., estàvom fora de la central, treballant amb la natura, fins que no van renovar les places. Va ser aleshores quan em van concedir una plaça de taxi que em va costar molt d’aconseguir. Vaig comprar el Land Rover, recordo que va costar 710.000 ptes, i el gasoil valeve 16 ptes, uns 2 cèntims d’ara! Va trigar a arribar 8 mesos i a la Setmana Santa del 78 vaig començar a fer de taxista. Érom uns 12 o 13 taxistes i no anàvom tots units com ara, llavors anàvom cadascú mirant per ell, fins arribar a fer l’associació cap allà als anys 93 o 94, on ja anem tots junts i endreçats. Antes fèvom dos parades, una aquí a Boí i una altra a Caldes, però treballaven bastant més la gent d’aquí Boí, ja que en haver-hi la Casa del Parc, la gent passava més per aquí. Desprès, al fer l’associació, ja es va decidir de fer la parada aquí. També hem augmentat una mica en nombre, ara, amb la mort d’un company, ens hem quedat 18 taxistes.

eqües i eqüassers!

17

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de

sant maurici Des del punt de vista de taxista com veus el funcionament del Parc? Bé, però encara es podria millorar alguna cosa. Per exemple, aquest pont de Tots Sants, arribava la txent a les casetes sense saber què fer, aparcaven de qualsevol manera i pujaven tots cap amunt per la pista. Si hi ha l’informador ja ho fan pel camí, però si no, pugen pista amunt i els sembla que correm massa per la pista i no és així. En definitiva, les casetes haurien d’estar més temps obertes. D’altra banda, la caseta d’Aigüestortes haurie de tenir un porxo més gran per abarcarmés txent quan les condicions meteorològiques no són bones. Aquest estiu no ha plogut gaire però el que plou, allà no hi cap la txent i s’hauria de fer 3 o 4 vegades més gran. Nosaltres algo hauríem de millorar, però també l’administració haurie de revisar els preus cada any, ja que resulta que estem treballant als preus de fa 3 anys quan tot s’ha apujat molt, el gasoil ha pujat casi un 50% en tres anys i nosaltres continuem treballant al mateix preu. Bé, doncs, a banda de tot això que ens has anat explicant al llarg de l’entrevista i que et deuen ocupar gran part del temps, tens altres aficions? Sí, m’agrade molt treballar la fusta. Això més que res a l’hivern, ja que a les sis de la tarda que és de nit fins a les 11 tens moltes hores mortes i a mi vere la televisió i posar-me a dormir no m’agrada i si em poso a llegir em passa lo mateix. Llavors me’n vaig a treballar. Tinc una mica de talleret, on vaig a fer quatre coses de fusta i passen tres-quatre hores que no te n’ enteres fins allà a l’hora de sopar. És en aquesta hora quan toque vere una mica la televisió, clanquear i cap a dormir. Al talleret faig de tot una mica, forquilles, salers, culleres, formatgeres i tot lo relacionat amb una cosa així manual, per consum propi, per passar el temps i entretindre’m. També m’agrada molt pescar, lo que passe és que cada vegada hi han menos truites. Hi ha moltes llúdrigues i bernats pescaires que se les mengen totes. Així que els pescadors només fem que pagar les llicències, pagar els impostos que hi ha i de truites cap. Antes anaves a pescar i en un moment feves el cupo, i ara el cupo l’has de fer en 3 o 4 dies. Antes també caçava i ara ja no perquè també s’ha posat tot difícil. Jo no sóc professional, però gent que sí que ho és i que li haigui de dir un de 25 anys a un home de 50 que ho ha fet tota la vida lo que ha de matar no em sembla gaire bé, per això ja no ho faig. Tot i això, creus que hi ha una bona relació de la gent del país amb el Parc? Els que en traiem benefici sí, però els que no en tenen ja no ho tinc tant clar. El Parc és molt positiu per a la vall, ha augmentat el turisme i ha creat molts puestos de treball. Aquí mateix a la Casa del Parc o a les casetes d’informació la meitat de txent que hi ha són del país i això és bo. Però el Parc també comporta moltes prohibicions, com per exemple la caça o la pesca, perquè antes de ser Parc s’hi podeva anar. Jo la veritat, no en puc dir si no bé, al Parc puc fer la feina que m’agrade, fer de taxista portant visitants al Parc, en contacte amb la natura. Jo estic content, com molta gent no ho està també. Abel Quintana Llevot

Elena Mur Cacuho