13
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
entrevista eqües i eqüassers! És un dia ennuvolat de setembre i el cel amenaça amb pluja. Aprofitant que s’ha acabat l’estiu, i que el nostre entrevistat té més temps lliure, ens trobem amb Lluís Llevot, a la plaça del Treio de Boí, on passa gran part de les hores fent la seva feina, la de taxista. En Lluís ens explica que va nàixer a Erill la Vall, a casa Joanamat, la qual té més de 500 anys i va ser fundada per Joan Amat de qui va heretar el nom. Erill la Vall ha canviat molt des de la creació del Parc, tot i que potser no tant com altres pobles de la vall... Sent el més petit dels germans, com recordes la teva infantesa a Erill? Més que res, me’n recordo de quan anàvom a col·legi. Èrom molts, 25 xics del poble i algun més de fora, que eren fills dels treballadors que feven les preses d’aquí. El col·legi ere a l’Abadia d’Erill, tenive 40 o 50 m2 i anàvom tots amb només un mestre. Antes hi visqueve més gent que ara, i també hi ere més canalla. N’hi ere sobretot d’andalusos, però també gallegos, asturians, algun madrilenyo i de tot arreu. Això va donar una mica de vida al país. Molts visqueven als barracons del pont dels Llinsolers, les cases d’aquí també els llogaven els corrals, visqueven a qualsevol corralina; a casa, però, no en vam tindre mai cap. Els portaven amb camions fins Cavallers, anaven vestits de qualsevol manera, portaven xinel·les (albarques), viniven de pra allà baix que hi feve més bo que aquí, i n’hi ere algun que anava vestit amb sacs. Eren altres temps, antes es feven preses, ara ja no
se’n fa, també es plantaven pins ara ja no, tot lo que feven antes ho desfan, i això no va bé. A casa mos alimentàvom a base dels tocinos que matàvom a casa, en matàvom 4 o 5 cada any, també tenívom conills, gallines, caçàvom algun isard, pescàvom truites, aprofitàvom els aliments de l’hort, trumfes, cebes; però també compràvom alguna cosa, tot i que no tant com ara, clar. Si et feve falta alguna cosa eres d’anar al Pont de Suert, i s’hi ere d’anar a peu o amb mula, hi passaves tot lo dia, a la tardor surtives de nit i tornaves de nit. Quan ja èrom una mica més grans combinàvom el col·legi amb fer de pagesos, a la tardor i a la primavera guardàvom vaques i egües. Antes també tenívom ovelles, matxos, mules i es deixaven uns sobrants (pollins de l’any passat) per fer-los treballar l’any següent. Sempre anàven amb les vaques, a l’estiu o a la tardor. Com hem vist, doncs, tradicionalment a Casa Joanamat s’ha treballat de valent amb els animals; Lluís, però, és un gran amant de les egües, per què t’agraden tant? Perquè és un animal molt agraït; així com les vaques fan més la seua, l’egua si la tractes bé et coneix, és com un gos, però s’ha de tractar bé, no s’hi pot anar amb crits i garrotades, perquè són molt rancoroses i si les tractes malament se’n recorden. Des del dia que naixen els pollins ja s’han de tocar i s’han d’acostumar a vere’t, perquè amansir-les de grans ja és més complicat, però a força d’anar-hi tornant les egües també s’hi van acostumant; però a un ramat de 25, com tenim a casa, sempre
