El Portarró 24

estiu-tardor 2008

el portarró 24 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Estiu-tardor 2008 Col·laboren en aquest número: Mercè Aníz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez Jordi Canut Bartra Maria Pou i Palau Abel Quintana Llevot Elena Mur Cacuho Paula Prieto Beguiristain Núria Artés i Llambí Jesús Tartera Orteu Elisenda Montserrat Freixa Mònica Jordà Agut Jordi Vicent i Canillas Eglantine Chappuis Ballvé Esperança Gacia Passola Enric Ballesteros Segarra Joan Lluís Riera Rey Ana Lumbreras Corujo Susana Rizo Eduardo Garrido Leonor Lapeña Barrachina Claudi Aventín-Boya

Fotografies i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Ricard Novell Agramunt Eglantine Chappuis Ballvé Enric Ballesteros Segarra Eduardo Garrido Marín Leonor Lapeña Barrachina Pere Pons Ribas Abel Quintana Llevot Mario Lancha Marc Estruga Colén Estefania Basanta Guerrero Leonid Nikitin Col·legi Canigó de Barcelona Banc de Dades de la Biodiversitat Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

índex 3 Presentació

4 Les plantes aquàtiques dels estanys 10 La vall i el Parc, cultura i natura 12 Öfelekopf, un gemelo de Els Encantats 13 L’entrevista: Eqües i eqüassers!

18 Noticiari 22 Coneguem el Parc - El ranuncle aquàtic - La granota roja 24 L’essència de les paraules: Colomers, Colomèrs o potser Colomès?

27 Caminem pel Parc - La vall de Subenuix 29 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 62 40 36 Centre d’Informació de Llessui Escoles de Llessui, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 62 17 98 · Fax 973 62 18 03 Centre d’Informació de Senet La Serradora · C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 69 82 32 · Fax 973 69 82 29

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: www.parcsdecatalunya.net http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es

3 presentació butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Des de sempre els nostres Pirineus s’han considerat un lloc on hi ha aigua en abundància, i de fet així és, però els qui hi viuen saben que, des de fa uns anys, aquest preuat recurs natural ha minvat ostensiblement en la seva quantitat. Els padrins dels pobles diuen que ja no neva com abans, que ja no plou com abans, que les tronades d’estiu no són el que eren, que fa massa calor i que mai no havien vist una sequera tan llarga com la que hem estat patint aquests darrers anys... És veritat que des de fa un temps ja no se sentia tan viva la força dels barrancs que flueixen contents cap als rius; ni es notava la intensitat inoblidable d’olor a terra mullada; i la vegetació, en alguns racons i èpoques, tendia a lluir un color cansat, apagat, trist... Ara, de sobte, s’han obert novament les comportes del cel, que han vessat amb generositat i arreu del país els beneficis de la tan esperada aigua.

Amb l’arribada de la primavera les pluges han fet honor a les dites populars, “a l’abril, aigües mil” i “pel maig cada dia un raig”; vés a saber però si han estat una petita treva dins d’un cicle més ampli que caldrà analitzar més acuradament. Mentre les pluges arribaven, es tornaven a veure les imatges del paraigua gotejant a les portes de les cases i de l’aigua regalimant pels prats que s’han vestit una altra vegada del verd més llampant, oferint un plat deliciós a tots els animals herbívors, salvatges o domèstics, com les egües que peixen tranquil·lament, en racons perduts del circ de Colomers o de

la vall de Subenuix. Unes precipitacions que també han ajudat a omplir els estanys que fan de mirall a les muntanyes que els envolten, com els Encantats, germà bessó de l’Öfelekopf austríac, molt més acostumat als excessos hídrics que la muntanya del Pallars.

L’aigua és i dóna vida. Fa renéixer els verds, les flors i les aromes perdudes, fa florir els ranuncles i altres plantes aquàtiques dels estanys on les granotes roges, cada vegada més escadusseres, pugnen per sobreviure.

Aquest recurs natural, que continua sent tan vital per als éssers humans actuals com ho va ser per als de les primeres civilitzacions, ha contribuït a modelar paisatges i a bastir cultures; ha mogut molins, serradores i centrals, i també ha estat una font de riquesa fins i tot per a territoris molt allunyats de les cascades i estanys pirinencs.

Aquesta és una de les grans aportacions que les muntanyes han fet a la nostra societat; potser seria l’hora de preguntar-nos si hem sabut valorar-la en la seva justa mesura.

Les necessitats d’aigua són cada vegada més grans, però recordem que els recursos aquí i a la plana no són inesgotables. Cada gota estalviada compta, també a les comarques de muntanya, capçaleres privilegiades que reben les primeres precipitacions d’un cicle natural que cada cop serà més complex. Cada acció encaminada a fer un ús racional de l’aigua ens ha de comprometre a tots plegats i és un pas més cap a un canvi de mentalitat que ens ha de portar a una nova cultura de l’aigua, cap a una nova manera d’actuar més intel·ligent i sostenible.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

Flors d’espargani. Foto:E. Chappuis

les plantes aquàtiques dels estanys Els estanys Catalunya no és coneguda pels seus estanys, però en trobem una bona quantitat de mida relativament petita escampats per la nostra geografia. Segons l’origen geològic podem diferenciar dos tipus principals d’estanys: els estanys pirinencs, resultants de l’acció erosiva del gel, i els estanys càrstics, formats per la dissolució de la roca calcària que porta a un esfondrament del terreny que s’omple d’aigua gràcies a un brollador subterrani. En són exemples l’estany de Banyoles, Montcortès i Basturs.

L’elevada presència d’estanys als Pirineus és ben coneguda i el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany Sant Maurici té l’honor de ser la zona amb la major densitat d’estanys, per això a voltes ha estat mencionat com el parc de l’aigua. Aquest fluid vital n’és el principal protagonista gràcies als seus 190 estanys (cossos d’aigua majors de 0,5 ha), 454 basses i a multitud de meandres que s’entrellacen per les planes de muntanya i on l’aigua comença el seu viatge cap al mar.

L’aparició d’aquesta munió d’estanys es deu a l’acció de les glaceres de l’última glaciació. La dinàmica del gel va formar, per diversos mecanismes, cubetes que foren negades d’aigua quan el glaç es fongué en reti-

rarse les glaceres (entre 15.000 i 10.000 anys ençà). Des que neixen, l’aigua dels rierols que els alimenten va aportant sorra fina i altres partícules que es van acumulant al fons del estany. També hi cauen esbaldregalls de les tarteres o penyasegats pròxims, fulles, pinyes i troncs de la vegetació de les vores així com la pròpia vegetació de l’estany. Tot aquest material, molt a poc a poc, va fent l’estany menys profund, fins que arriba un moment en què tot el forat que va excavar el gel queda reblert de pedres i sediment: l’estany s’ha curullat. És la mort de l’estany i el naixement d’una mollera, aquest és el destí d’un estany dels Pirineus.

Però durant els llargs anys de vida d’un estany i sota les calmades aigües transparents i fredes que reflecteixen el cel i els cims de les rodalies s’amaga un món que pocs coneixen i que sols es descobreix cabussant-s’hi.

Els éssers vius que habiten aquest món aquàtic i que es perceben a simple vista són principalment peixos (les truites i el barb roig), amfibis (la granota roja, el gripau comú i el tritó pirinenc), alguns macroinvertebrats (com larves de libèl·lula, cuquets, sangoneres, esponges, cargols...) i les plantes aquàtiques o herbotes com localment s’anomenen.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

Transecte de vegetació aquàtica

les plantes aquàtiques dels estanys Les plantes aquàtiques Les plantes aquàtiques són vegetals que viuen dins l’aigua, ja sigui totalment submergits o amb alguna part emergent en contacte amb el medi aeri. Hi trobem des d’algues fins a molses, falgueres i plantes superiors. Tot i que algunes poden tenir aspectes força diferents, el fet de viure dins l’aigua les ha condicionat en certs aspectes morfològics: - Moltes tenen una estructura tendra i flàccida sense parts llenyoses (com són els troncs i tiges dels arbres i arbusts) ja que queden suspeses dins l’aigua.

- Les tiges acostumen a ser força flexibles i fines, amb l’interior buit o ple de teixit esponjós per on circulen gasos.

- Les fulles poden tenir formes molt diferents (estretes i llargues, amples, circulars, dividides...) però solen ser primes, poc dures, tendeixen a tenir el màxim de superfície i augmenten la seva permeabilitat per tal de facilitar l’entrada de gasos i altres nutrients de l’aigua. Algunes presenten teixit esponjós per augmentar la flotabilitat.

- Les flors poden trobarse tant dins l’aigua com fora. Les subaquàtiques acostumen a ser petites i discretes, mentre que les altres poden ser més grans i més vistents (per exemple nenúfars i ranuncles) - Les arrels sovint es troben poc desenvolupades. En alguns casos es troben rizomes o tiges subterrànies que fan la funció de reservori de nutrients a més de ser l’origen de les arrels vertaderes, de les tiges i dels rebrots.

Cada espècie de planta ha adoptat una determinada estratègia per adaptar-se a la vida aquàtica de manera que en resulten un conjunt de trets comuns i convergents que ens permeten parlar de “tipus funcionals” de plantes aquàtiques. Una classificació senzilla ens permet agrupar-les en tres tipus: - Helòfits o plantes emergents que creixen a zones entollades i a les vores dels llacs. Només presenten les arrels, el rizoma i la part basal de les tiges i/o fulles dins de l’aigua mentre que la major part de la planta es troba emergida i en contacte amb l’aire (joncs i canyissos en són un bon exemple).

- Plantes submergides (hidròfits submergits), ja tinguin algunes fulles surants o siguin totes submergides (ranuncles aquàtics i isòets s’hi compten entre molts altres).

- Plantes flotants (hidròfits flotants), on la integritat de la planta es troba surant a la superfície de l’aigua (com les llenties d’aigua).

Cada planta segueix una estratègia de vida diferent i està adaptada a viure a un determinat lloc de l’estany, és a dir, té un rang de fondàries on pot viure. Així doncs, si des de la vora ens endinsem cap al fons de l’estany, primer tro-

barem una banda de plantes emergents, després espècies adaptades a fondàries baixes, algunes d’elles amb fulles que suren a la superfície. Si ens continuem enfonsant apareixeran noves espècies típiques de zones més fondes mentre que les de la vora aniran desapareixent. Fins que no arriba la llum i llavors cap vegetal pot viure-hi. El resultat de tot plegat és una zonació o disposició de les diferents espècies de plantes aquàtiques en bandes paral·leles a la vora de l’estany.

Perquè en alguns estanys o en determinades zones de certs estanys no hi ha plantes aquàtiques, mentre que altres en presenten moltes? La presència de les plantes aquàtiques depèn de molts factors, un dels que ja hem esmentat és la profunditat però n’hi ha molts altres: - el tipus de sediment del fons de l’estany i la presència d’esbaldregalls (si és molt fi i poc compacte no s’hi poden fixar bé les plantes arrelades, com tampoc poden si hi ha pedres o rocs).

- el pendent de la vora (pendents pronunciats fan el fons inestable i impedeixen que les plantes hi creixin).

- la fluctuació de l’aigua en els estanys represats (porta problemes per dessecació i per canvis en la quantitat de llum que reben ja que a més fondària menys llum).

- l’alçada que influeix tant pel que fa a nutrients (a més altitud aigües més pobres i fredes on menys espècies estan adaptades a viure) com pel gruix i temps de permanència de coberta de gel durant l’hivern (mentre hi ha coberta de gel la temperatura és molt baixa i gairebé no hi ha llum que penetra, així que a més alçada més s’escurça l’estiu, l’època en què les plantes poden créixer, florir i fer fruits).

Tot i que, al nostre entendre, els estanys dels Pirineus són un medi hostil on viure per les seves aigües fredes amb pocs nutrients i cobertes de gel durant gran part de l’any, fins a 15 espècies diferents de plantes aquàtiques s’han adaptat a viure-hi. Aquestes plantes tant poden créixer en clapes d’una sola espècie com trobar-se barrejades dues o més de diferents.

Què aporten les plantes aquàtiques a un estany? Quina és la seva funció? Podem destacar tres funcions principals: - Donen hàbitat i refugi a la resta de fauna de l’estany, des dels peixets fins a petits insectes, escarabats, cargols, etc.

També poden créixer-hi a sobre algues microscòpiques. A més a més, proporcionen un indret més protegit per a les postes.

- Les plantes arrelades fixen el sediment del fons de l’estany amb les seves arrels, disminuint, així, l’erosió i reduint la turbulència de l’aigua.

- Contribueixen a mantenir l’aigua neta absorbint l’excés de nutrients.

Fotos © E. Ballesteros i E. Chappuis

Càrex inflat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6

Càrex inflat

Espargani

Espargani

les plantes aquàtiques dels estanys Plantes aquàtiques dels estanys pirinencs - Càrex inflat (Carex rostrata) És una planta amfíbia de fulles erectes d’entre 30 i 70 cm. Creix fent clapes molt denses que poden cobrir grans extensions. Viu a les vores d’aigua i als mulladius d’alta muntanya (1.100 – 2.400 m) - Espargani (Sparganium angustifolium) Té fulles llargues i primes que poden fer fins a 3 m de llarg i que en arribar a la superfície de l’aigua suren. Fa unes flors que s’agrupen formant esferes blanques que queden fora l’aigua. Creix a les vores d’estanys i als bassiols des de 1.600 fins a 2.400 m d’altitud.

- Isòet (Isoetes lacustris) Mena de falguera de fulles primes d’entre 8 i 25 cm de llarg que creix fent clapes amb aspecte de gespa entre els 30 cm i els 8 m de profunditat. Habita estanys pobres en nutrients d’entre 1.700 i 2.500 m d’altitud.

- Ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis) Presenta dos tipus de fulles, unes molt segmentades dins l’aigua i unes altres lobulades que suren a la superfície de l’aigua. Les flors blanques són emergents. Es troba tant a aigües estagnants com corrents, des de terres baixes fins a alta muntanya.

- Miriofíl·lum (Myriophyllum alterniflorum) Planta totalment submergida que creix formant tofes de plomalls de fins 1m de llarg. Les flors són groguenques, subaquàtiques i poc atractives. Ocupa estanys i aigües de curs lent de zones silíciques fins als 2.400 m.

- Nitel·la sp.

Es tracta d’una alga i per això no té arrels.

Creix en estanys, basses, aiguamoixos, abeuradors d’animals... Pot arribar a viure a molts metres de profunditat, però allà on es troba millor és entre els 10 i els 12 metres. fotografies © E. Ballesteros i E. Chappuis

Isòet

Ranuncle aquàtic

Miriofíl·lum

Nitel·la

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

7

les plantes aquàtiques dels estanys Mapes de vegetació aquàtica Gràcies a un projecte d’investigació dut a terme per un equip de biòlegs del CEAB-CSIC i del Departament d’Ecologia de la UB (Els macròfits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: biodiversitat i evolució de les comunitats associada a les activitats tradicionals dins del Parc, Investigació Xarxa de Parcs Nacionals ref. 118/2003), s’han estudiat i mapat les clapes de vegetació d’11 estanys del Parc Nacional. Els mapes es van realitzar cabussant-se dins els estanys, durant l’agost del 2005.

Aquí es presenten tres emblemàtics estanys de la ribera de Sant Nicolau, situats a diferents altituds i amb vegetació aquàtica diversa.

1. Estany de Llebreta L’estany de Llebreta és un dels més diversos del Parc pel que fa a la seva vegetació aquàtica, hi creixen 9 espècies diferents.

Presenta un cinyell gairebé continu de càrex inflat trencat per taques d’espargani i eleòcaris. La major part del fons està recobert per miriofíl·lum barrejat amb una mica de potamogèton i nitel·la. A la part fonda només hi creix l’alga nitel·la, que és la única capaç de viure en aquestes profunditats.

Situació: es troba a la part baixa de la ribera de Sant Nicolau, envoltat de bosc i prats.

Alçada: 1.620 m sobre el nivell del mar.

Superfície: 8,4 ha Fondària màxima: 11,5 m Plantes aquàtiques: 9 espècies.

les plantes aquàtiques dels estanys

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

2. Estany Llong L’estany Llong presenta menys espècies i repartides bàsicament en dos tipus de taques: una clapa central on creix nitel·la (tal i com passa amb el de Llebreta) i una franja de miriofíl·lum i potamogèton alpí que ressegueix la vora excepte a la riba nord on hi ha els rocs del tarter que impedeixen el seu creixement.

Situació: ocupa un planell, entre prats, bosc i tarters.

Alçada: 2.000 m sobre el nivell del mar.

Superfície: 7,4 ha. Fondària màxima: 12,5 m Plantes aquàtiques: 5 espècies.

8 3. Estany Redó Finalment, a dalt de la vall hi ha l’estany Redó, el més pobre en espècies: només n’hi ha dues. Cada espècie es distribueix en una sola clapa. Així doncs, tenim la zona menys fonda de la vora sud i est on creix gespa d’isòet.

No pot estendre’s per les vores oest i nord ja que hi ha un gran cúmul d’esbaldregalls de les tarteres. Aquesta espècie és típica de les aigües més fredes i amb menys nutrients. La part més fonda i amb menys rocs està ocupada, com de costum, per l’alga nitel·la.

Situació: es troba a la part alta de la vall, entre tarters i algun pi atrevit.

Alçada: 2.114 m sobre el nivell del mar. Superfície: 6,3 ha Fondària màxima: 11 m. Plantes aquàtiques: 2 espècies.

9 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

les plantes aquàtiques dels estanys Després d’observar els mapes de vegetació d’aquests estanys, podem concloure que: - Hi ha estanys amb moltes espècies mentre que altres en presenten molt poques.

- Cada planta és característica d’una zona de l’estany (les vores, fondàries mitjanes o de les zones més fondes).

- Les clapes es distribueixen en cinyells resseguint més o menys les vores, però no sempre són clars ja que hi ha altres factors a més de la fondària que determinen la presència de les plantes (rocs, pendent del fons, tipus de sediment...).

- Els estanys més profunds no presenten vegetació a la zona central ja que cap espècie vegetal pot viure-hi.

Veiem que, tot i que l’estany de Llebreta, el Llong i el Redó es troben a una mateixa vall i que l’aigua del Redó també passa pel Llong i el Llebreta no tenen la mateixa vegetació.

Com més altitud menys espècies i distribuïdes en menys clapes cada cop més senzilles. Això es deu al fet que l’aigua que cau als cims és molt pura i a mesura que va baixant per la vall va acumulant nutrients, però també a més altitud més temps dura la coberta de gel, fa més fred, arriben més radiacions nocives del sol i acostumen a ser més freqüents els tarters. Tot això fa que les condicions de vida siguin més dures i extremes a més altitud, per tant hi ha menys espècies de plantes aquàtiques que hi poden sobreviure.

Eglantine Chappuis Ballvé, Esperança Gacia Passola, Enric Ballesteros Segarra, Joan Lluís Riera Rey, Ana Lumbreras Corujo Centre d’Estudis Avançats de Blanes-CSIC i Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona

10 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

la vall i el parc, cultura i natura Fa ja més de 25 anys que vaig visitar per primera vegada la vall de Boí i el Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Va ser un d’aquells viatges estiuencs amb amics, R-5 i tenda de campanya. Les coses que vam viure en aquesta vall van ser molt més que una escapada d’estiu. Per a uns joves mediterranis acostumats a boscs escleròfils, camps d’ametllers, garroferes, oliveres i dur estiatge, la visió d’aquella exuberància de verds, que feien la seua contemplació quasi luxuriosa, mesclada amb les olors fragants i dolces, molt allunyades del que era habitual per a nosaltres, va ser un punt d’inflexió, sobretot per a mi que ja en aquell moment em trobava estudiant a la universitat.

Aquella immersió en un altre tipus de natura, tan rica i variada, probablement va ser un altre dels motius que em va portar a una inclinació, quasi obsessiva, per tot allò que significava l’estudi de les plantes i la conservació del medi ambient.

En aquell primer viatge ja vam descobrir els paratges habituals, la pujada al Negre, el passeig pel planell d’Aigüestortes on fins i tot es podia pujar amb cotxe particular, l’acostament als Besiberri i més. I es va mesclar tot això amb la cultura i la vida de la vall com les nits de xerrada amb els amos del càmping i les seues històries de pesca, el recorregut pel romànic, la vida als xicotets pobles que comparteixen la vall i sobretot el caràcter de la gent.

Pocs anys després vaig tornar a la vall amb qui poc després seria el meu marit. Per a ell, valencià i assentat en una cultura de mar, platja i horts de tarongers, la impressió va ser fins i tot més decisiva i intensa. De fet, des de

llavors és estrany l’any que no ens acostem una o dues vegades.

Tant la vall com el Parc es poden viure de molt diferents maneres. Com a turista, com a excursionista, com a amant de la natura, com a estudiós, com a científic...

Però nosaltres vam tindre a més una experiència especial que va ser descobrir una de les cases de pagès que acullen tants visitants al llarg de l’any. En aquell moment el turisme rural estava quasi inexplorat i la sort va ser trobar la família Señís, amos de casa Pernalle a Erill la Vall. Des del primer moment hi va haver una especial sintonia amb la seua forma de viure, la seua forma de ser i la seua forma d’entendre la vida.

Les transformacions que han experimentat moltes d’aquestes cases de pagès són mostra de les modificacions patides per la vall i el Parc en els últims 30 anys. Perquè a finals dels 80 podies veure munyir una vaca, donar-li un biberó a un corder acabat de nàixer, acompanyar el pagès a segar l’herba per a l’hivern o compartir les hortalisses del seu xicotet hort estival i tot això es mesclava amb l’aprenentatge que suposava el Parc, sobretot si tenies la sort que t’acompanyaren els seus guies interpretadors amb qui podies seguir rastres, observar aus, identificar espècies vegetals o descobrir una gran geologia.

Els primers canvis bruscs que van patir les cases de pagès van ser fruit dels acords a nivell europeu i les regulacions en els preus de la llet, la carn i els seus derivats, per la qual cosa de forma ràpida vam poder observar l’adaptació de l’economia de les famílies de la vall a un altre tipus de requeriments. A més, el Parc ja tenia una gran

11 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

la vall i el parc, cultura i natura entitat i les previsions de visitants podien presagiar un increment de necessitats que fins a aquell moment no es tenien (allotjament, restauració, guies interpretadors, guardes de pesca, transports col·lectius).

I així, en no massa temps, els fills dels pagesos s’anaven acostant a noves formes de vida que per a alguns suposarien l’abandó de les antigues que en aquell moment no els permetien mantindre un nivell de vida acceptable. Però, tot i això, les nits durant les estades a les cases de pagès sempre es convertien en moments plàcids on descobríem històries viscudes per ells o explicades pels seus pares o iaios. Impressionaven els relats de la construcció de la presa de Cavallers que tot i estar integrada en el paisatge, la vida o la supervivència de la vall, tenia darrere moments dolorosos i en molts casos foscs.

Altres històries recordades amb sorpresa eren les relacionades amb la cria del bestiar, el repartiment de les zones de past per a l’estiu, les moltes pujades a la muntanya per a controlar els animals o portar la sal. I tot això conservant un equilibri amb la zona natural i posteriorment amb l’àrea protegida, sense que potser en foren molt conscients.

Històries de llops, d’óssos, de muntanyencs perduts, dels xiulets de les marmotes, del moment adequat quan s’havia de tallar la fusta per a les bigues d’una casa, de

com bufa el vent pel port i potser neva a l’agost i així moltes més.

Les cases de pagès s’han remodelat i potser alguns pagesos ja no estiguen per a continuar explicant històries com també potser els seus descendents hagen hagut d’adaptar-se a les noves circumstàncies, però la veritat és que la labor que han fet durant anys d’acolliment, transmissió de la memòria i conservació de molts valors naturals han contribuït a una espècie de connexió permanent entre els visitants, la vall i el Parc, la qual cosa suposa un valor afegit als esforços de difusió i conservació que es realitzen.

Per a tots aquells que tenim la sort de treballar en l’ensenyament i més si aquest es relaciona amb el medi natural, els valors que es viuen a les valls que envolten el Parc i la seua gran riquesa paisatgística, de varietat geològica, de fauna i de flora ens estan permetent transmetre’n una gran part amb l’avantatge d’haver adquirit molts coneixements de primera mà.

Aquesta sinergia cultural, mediambiental, d’acerb ancestral ha de ser cultivada i destacada com a èxit comú de la gent que conviu en un entorn tan privilegiat i permet suposar un futur sostenible i de creixement mutu.

Leonor Lapeña Barrachina Vicerectora de la Universitat Jaume I (Castelló de la Plana)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

öfelekopf

un gemelo de els encantats A mil kilómetros de distancia del Parc Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, se encuentra el Öfelekopf, una montaña situada en el Tirol austriaco la cual muestra un sorprendente parecido a nuestros emblemáticos Encantats. Öfelekopf significa “cabeza de hornillo” y dicha montaña se ubica en la cadena de cumbres Westlicher las cuales culminan en el Zugspitze (2.950 m) y pertenecen al macizo Wetterstein en los denominados Alpes Nördlichen. Este grupo montañoso se eleva bruscamente en la frontera con Baviera entre dos pequeñas poblaciones, Seefeld al sur y GarmischPartenkirchen al norte.

Los dos picos que forman el Öfelekopf (2.449 m y 2.469 m) se alzan por una vertiginosa vertiente sur de 1.300 metros de desnivel desde el valle de Leutasch, el cual recorre 16 kilómetros y alberga a unos 2.000 habitantes repartidos en una decena de típicos caseríos tiroleses como Reindlau y Puitbach, ambos emplazados al pie de la montaña. La geomorfología corresponde a roca de tipo dolomítico principalmente, por lo que el carbonato cálcico y magnésico proporciona a estas montañas un aspecto laminado de tonalidad marrón grisácea. Ello añadido a que el Öfelekopf también presenta un pequeño collado entre sus cumbres, una profunda canal central con cono de deyección contiguo a un extenso abetal y está rodeado de afiladas crestas de cumbres colin-

12 Cara surest de l’Öfelekopf vista des de Seefeld. Eduardo Garrido ©

dantes, todo crea una visión de conjunto que recuerda a la estampa que muestran Els Encantats y la cresta Monestero-Pui de Linya desde Sant Maurici-Ratera, pese a que esta montaña tirolesa no puede presumir de esconder a un gran lago en su base.

La historia del Öfelekopf está estrechamente ligada al reputado alpinista alemán Hermann von Barth, natural de Eurasburg (Baviera, 1845), quién un 29 de agosto de 1871 realizó la primera ascensión, recogida en su libro “From the northern lime Alps” poco antes de fallecer en Sao Paolo de Loanda (Angola, 1876). Asimismo, en los años 1964 y 1976, el Öfelekopf fue testigo de la celebración de diversas competiciones deportivas de los IX y XII Juegos Olímpicos de Invierno, debido que está ubicado sobre el privilegiado altiplano de Seefeld, próximo a Innsbruck, capital del Tirol. Pese a la infraestructura turística, los macizos montañosos de Wetterstein y Karwendels, se encuentran incluidos en la Reserva Natural de mayor extensión de Austria, por lo que hay establecidas medidas de protección medioambiental que favorecen el desarrollo de una biodiversidad alpina similar a la del Pirineo central.

Quién sabe, si un capricho geológico ha querido que dos montañas distantes por milenios puedan quedar hermanadas, aunque, bien seguro, sólo una... seguirá encantada.

Susana Rizo Gómez i Eduardo Garrido Marín

13

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

entrevista eqües i eqüassers! És un dia ennuvolat de setembre i el cel amenaça amb pluja. Aprofitant que s’ha acabat l’estiu, i que el nostre entrevistat té més temps lliure, ens trobem amb Lluís Llevot, a la plaça del Treio de Boí, on passa gran part de les hores fent la seva feina, la de taxista. En Lluís ens explica que va nàixer a Erill la Vall, a casa Joanamat, la qual té més de 500 anys i va ser fundada per Joan Amat de qui va heretar el nom.

Erill la Vall ha canviat molt des de la creació del Parc, tot i que potser no tant com altres pobles de la vall... Sent el més petit dels germans, com recordes la teva infantesa a Erill?

Més que res, me’n recordo de quan anàvom a col·legi. Èrom molts, 25 xics del poble i algun més de fora, que eren fills dels treballadors que feven les preses d’aquí.

El col·legi ere a l’Abadia d’Erill, tenive 40 o 50 m2 i anàvom tots amb només un mestre. Antes hi visqueve més gent que ara, i també hi ere més canalla. N’hi ere sobretot d’andalusos, però també gallegos, asturians, algun madrilenyo i de tot arreu. Això va donar una mica de vida al país. Molts visqueven als barracons del pont dels Llinsolers, les cases d’aquí també els llogaven els corrals, visqueven a qualsevol corralina; a casa, però, no en vam tindre mai cap. Els portaven amb camions fins Cavallers, anaven vestits de qualsevol manera, portaven xinel·les (albarques), viniven de pra allà baix que hi feve més bo que aquí, i n’hi ere algun que anava vestit amb sacs. Eren altres temps, antes es feven preses, ara ja no

se’n fa, també es plantaven pins ara ja no, tot lo que feven antes ho desfan, i això no va bé.

A casa mos alimentàvom a base dels tocinos que matàvom a casa, en matàvom 4 o 5 cada any, també tenívom conills, gallines, caçàvom algun isard, pescàvom truites, aprofitàvom els aliments de l’hort, trumfes, cebes; però també compràvom alguna cosa, tot i que no tant com ara, clar. Si et feve falta alguna cosa eres d’anar al Pont de Suert, i s’hi ere d’anar a peu o amb mula, hi passaves tot lo dia, a la tardor surtives de nit i tornaves de nit.

Quan ja èrom una mica més grans combinàvom el col·legi amb fer de pagesos, a la tardor i a la primavera guardàvom vaques i egües. Antes també tenívom ovelles, matxos, mules i es deixaven uns sobrants (pollins de l’any passat) per fer-los treballar l’any següent. Sempre anàven amb les vaques, a l’estiu o a la tardor.

Com hem vist, doncs, tradicionalment a Casa Joanamat s’ha treballat de valent amb els animals; Lluís, però, és un gran amant de les egües, per què t’agraden tant?

Perquè és un animal molt agraït; així com les vaques fan més la seua, l’egua si la tractes bé et coneix, és com un gos, però s’ha de tractar bé, no s’hi pot anar amb crits i garrotades, perquè són molt rancoroses i si les tractes malament se’n recorden. Des del dia que naixen els pollins ja s’han de tocar i s’han d’acostumar a vere’t, perquè amansir-les de grans ja és més complicat, però a força d’anar-hi tornant les egües també s’hi van acostumant; però a un ramat de 25, com tenim a casa, sempre

14

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

eqües i eqüassers! te’n pot sortir alguna de fulera. Amb les egües s’hi ha de passar temps, i això ho fas si t’agrade si no t’agrade no ho fas; s’ha de dir que jo sóc ramader sense cobrar perquè els animals són del meu germà Joanito, però a mi m’han agradat sempre.

Ens podries explicar quina és la feina que fas amb les eqües durant l’any?

A l’estiu estan a la muntanya i se’ls va a veure cada quinze o vint dies, per a donar-los sal i a recordar-les, les portem a muntanya a partir del mes de maig. Des del mes de maig fins a finals de juny o principis de juliol les portem a Basco, una petita comarqueta que hi ha damunt del poble d’Erill; després les portem al port de Caldes i s’hi peixen tot l’estiu fins que les fem baixar allà a l’octubre i les tornem a fer anar cap a Basco, on si no hi neva s’hi estan fins desembre o principis de gener; després les baixem cap als trossos.

Què feu si neva quan són a muntanya?

Sempre procurem que quan vulgui nevar no estiguen a un lloc perillós i les fem baixar cap a un lloc més pla.

Però a vegades, en cas de trobar-se amb una nevada avançada al temps, tenen por de baixar amb neu perquè patinen, són diferents de les vaques que tenen peülles i s’arrapen més. Després, una vegada les baixem, passen l’hivern i la primavera als trossos del fondo de la ribera, és quan més s’està amb elles, els donem nedio o herba seca.

Només els doneu herba?

Algun hivern també els hem donat panís o granulat. El panís d’aquí els hi agradave molt, però el que portaven de França no el voleven, te’l bufaven, perquè hi posaven polvos pra conservar-lo i aguell no els agradave. El granulat d’aufals també els agradave bastant i els anave bastant bé. Però només els en donàvom el mesos d’hivern quan no tenen tant menjar, després arribada una

altra vegada la primavera, el mes d’abril o maig les xollem i les tornem a aviar cap a Basco.

Has comentat que feu anar les egües al port de Caldes.

Creus que s’haurien de recuperar els camins tradicionals de ramaderia?

Sí, perquè està molt malament, per a la gent i per als animals de quatre potes encara més. Hi ha punts al camí de la presa de Cavallers on poden relliscar i caure a la presa, hi ha llocs espadats i si cauen allí fan cap a la presa. A mitja presa hi ha unes escales i un pas molt estret que s’hauria de tancar. Jo vaig estar fa un parell d’anys a Estany Gento i als punts dolents està tot vallat i aquí també s’hauria de fer. Diuen que abans de fer la presa el camí ere molt millor que no pas ara. A més a més a Toirigo hi ha un pas canadenc a la carretera, i hem de fer pujar les egües per zones que pertanyen a Taüll, i si es troben les nostres egües amb les de Taüll, els cavalls es garben. Si les poguéssim pujar per la carretera evitaríom que es trobessen. Ja ens va passar un cop que es van garbar i el nostre s’hi va fer un estarranc a la cuixa que quasibé semblava un pa de pagès. Va curar però a l’hora de vendre’l hi van vere una tara i el preu ja no va ser el mateix.

Hi ha molta gent que en tingue a la vall?

No, no massa, a Erill som nosaltres sols, a Boí no n’hi ha cap, a Taüll hi han diverses cases: Maria, Bellita, Moneny, Casolà, Faure...a Taüll hi deu haver prop de 100 egües. A Barruera en té Carlà; a Saraís, Arnalló i a Llesp en tenen Farré i Salvador; en total a la vall n’hi deuen haver unes 200. El pollí no es paga massa i la gent no en té, seria molt positiu que se subvencionessin més. Les egües són uns animals que van molt bé a la muntanya perquè la pelen molt i això és bo perquè no hi queda fenàs i no hi ha perill d’incendis, per això les haurien de protegir més, haurien de tindre les mateixes subvencions

15 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

eqües i eqüassers! que tenen les vaques. Sempre han estat una mica marginades les egües, no sé perquè, això s’hauria de preguntar a l’administració.

Fa anys, a la vall hi havia, si fa o no fa, la mateixa quantitat de vaques que d’egües. Hi va haver una època que eren molt apreciades, als anys 40 i 50, d’una mula se n’ere arribat a fer fins a 30.000 ptes d’aquella època que ara serien 7 o 8.000 euros. Llavors les egües no criaven de cavalls sinó de rucs i portaven mules i matxos, i es feven servir pra llaurar, pra tirar la fusta als boscos; pra fer-les treballar, i pagaven molt per això, però després van vindre els anys 60, l’època del tractor, i les mules van baixar de preu, quasi a zero, i la gent com aquell que diu quasibé les abandonaven. Potser van passar de 30.000 a 1.000 ptes. Llavors va siguer quan l’exèrcit se’n va fer càrrec i es va anant seleccionant la raça hispano-bretona. A partir de llavors se n’ha anat tenint.

Ets l’únic egüasser que xolla les egües a la Vall?

Jo crec que sí, no crec pas que n’hi haigue cap altre, jo les xollo totes; Carlà de Barruera també els xolle la cua a alguna. A l’egua que hi està acostumada li agrada molt, perquè la cabellera li dóna calor, quan comença el bon temps; si fa dos o tres dies de calor els moleste i comencen a rascar-se. Sé que els agrada perquè quan en xollo una vénen totes les altres de vegada pra que les xollegues.

Has sentit a parlar que quan les egües no crien s’han de sagnar?

Sí, quan passen un parell d’anys que no crien se’ls fa la sang espessa i llavors s’han de sagnar perquè si no no queden prenyades. Abans es feve sovint, ara no es fa perquè els veterinaris no hi creuen en això, si pensen

que són falòries, antes no hi era tants veterinaris i la gent d’aquí s’ho eren de fer ells mateixos, a cada poble hi era algú que més o menys hi enteneve una mica. A les egües normalment se’ls sagnave pel coll, però també per la cua. Se’ls posave una corda ben apreta al coll i quan es marcave la vena se li donave un copet amb les fleumes, una mena d’aparell on hi ha 5 o 6 classes de ganivets; llavors començava a sortir sang. Quan veieves que ja n’ere sortit prou, se’ls posave un imperdible, es lligave i se sucave amb regalat (greix de tocino). Al cap de 7 o 8 dies es treieve l’imperdible i ja quedava cicatritzat.

Només se sagnaven les egües?

No, les ovelles també se sagnaven, normalment per l’ull, per la vena llagrimal, i també per la cua. Però ara tot això ja no si fa, ja no s’hi creu. Es feia als animals que no criaven però també quan estaven malalts, i molts curaven però ara es fa tot amb antibiòtics. En aquells temps s’eren d’espavilar d’una manera o altra, perquè abans no n’hi era de subvencions, ara qualsevol és pagès.

Abans si es perdeve un animal potser perdeves el benefici de tot l’any i tampoc no hi era seguros, cosa que ara tots els animals estan assegurats Quant anys pot viure una egua?

Pot viure entre 25 o 30 anys, però els últims any acostumen a no criar; els anys productius són des dels quatre fins als 20 anys. La gestació no arribe a durar dotze mesos, depèn de com estigui l’egua de cuidada, si està flaca i no menja es pot avançar un mes; a casa nostra la que més es va avançar 15 o 18 dies. Per tant amb tota una vida una egua pot criar entre 15 i 18 pollins anant bé.

16 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

eqües i eqüassers!

A qui veneu els pollins?

Se’ls emporta Alfonso de la Torre de Cabdella, els vénen a buscar allà a principis de novembre, se’ls quede tots, siguin xics o grossos. Ell els engreixa i en comercialitza la carn.

La carn de pollí no és molt popular, n’has menjat mai?

Sí, és una carn molt bona lo que passe és que no està reconeguda, la gent no la coneix. És més bona que la vedella. Abans allà on veneven carn de pollí no podeven tindre d’altra carn, llavors clar, no els compensave, ara sí, ara crec que ja ho poden tindre junt, lo que passe és que no s’ha donat a conèixer i la gent no sap el gust que té. La gent es pensa que són com un animal de companyia, si pensen que només hi ha egües de muntar, jo a n’ixa classe d’egües els hi dic bicicletes, perquè són estretes. Però aquí les egües si tenen per la carn. És una carn que no està massa comercialitzada per aquí als voltants, si bé per la ribera de Sort i a Lleida si pot trobar alguna cosa, es porta cap a altres països com Itàlia o grans centres comercials. A més a més, el pollí és un animal molt sa, de xic si està malalt, automàticament, donar-li antibiòtic i morir tot ve de vegada, en canvi el vedell si es posa malalt se li pot donar antibiòtic, té més aguante. La carn de pollí és difícil que porti medicaments. Diuen que la carn de pollí és més dolça en comparació amb la de vedell, jo la veritat n’he

menjat i l’he trobat molt bona.

L’apassionant feina de ramader la compagines amb una altra..., com vas arribar a fer de taxista?

A partir dels 15 anys vaig treballar de pagès fins fer la mili durant un any a Saragossa. Després vaig continuar fent de pagès fins que van sortir unes places de guarda a Caldes de Boí per dos anys. Em van agafar i juntament amb un altre xicot de Taüll, Fermín del Sord; févom camins, pintàvom..., estàvom fora de la central, treballant amb la natura, fins que no van renovar les places. Va ser aleshores quan em van concedir una plaça de taxi que em va costar molt d’aconseguir. Vaig comprar el Land Rover, recordo que va costar 710.000 ptes, i el gasoil valeve 16 ptes, uns 2 cèntims d’ara! Va trigar a arribar 8 mesos i a la Setmana Santa del 78 vaig començar a fer de taxista. Érom uns 12 o 13 taxistes i no anàvom tots units com ara, llavors anàvom cadascú mirant per ell, fins arribar a fer l’associació cap allà als anys 93 o 94, on ja anem tots junts i endreçats. Antes fèvom dos parades, una aquí a Boí i una altra a Caldes, però treballaven bastant més la gent d’aquí Boí, ja que en haver-hi la Casa del Parc, la gent passava més per aquí. Desprès, al fer l’associació, ja es va decidir de fer la parada aquí. També hem augmentat una mica en nombre, ara, amb la mort d’un company, ens hem quedat 18 taxistes.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

eqües i eqüassers!

Des del punt de vista de taxista com veus el funcionament del Parc?

Bé, però encara es podria millorar alguna cosa. Per exemple, aquest pont de Tots Sants, arribava la txent a les casetes sense saber què fer, aparcaven de qualsevol manera i pujaven tots cap amunt per la pista. Si hi ha l’informador ja ho fan pel camí, però si no, pugen pista amunt i els sembla que correm massa per la pista i no és així. En definitiva, les casetes haurien d’estar més temps obertes.

D’altra banda, la caseta d’Aigüestortes haurie de tenir un porxo més gran per abarcar més txent quan les condicions meteorològiques no són bones. Aquest estiu no ha plogut gaire però el que plou, allà no hi cap la txent i s’hauria de fer 3 o 4 vegades més gran.

Nosaltres algo hauríem de millorar, però també l’administració haurie de revisar els preus cada any, ja que resulta que estem treballant als preus de fa 3 anys quan tot s’ha apujat molt, el gasoil ha pujat casi un 50% en tres anys i nosaltres continuem treballant al mateix preu.

Bé, doncs, a banda de tot això que ens has anat explicant al llarg de l’entrevista i que et deuen ocupar gran part del temps, tens altres aficions?

Sí, m’agrade molt treballar la fusta. Això més que res a l’hivern, ja que a les sis de la tarda que és de nit fins a les 11 tens moltes hores mortes i a mi vere la televisió i posar-me a dormir no m’agrada i si em poso a llegir em passa lo mateix. Llavors me’n vaig a treballar. Tinc una mica de talleret, on vaig a fer quatre coses de fusta i passen tres-quatre hores que no te n’enteres fins allà a l’hora de sopar. És en aquesta hora quan toque vere una mica la televisió, clanquear i cap a dormir.

17

Al talleret faig de tot una mica, forquilles, salers, culleres, formatgeres i tot lo relacionat amb una cosa així manual, per consum propi, per passar el temps i entretindre’m.

També m’agrada molt pescar, lo que passe és que cada vegada hi han menos truites. Hi ha moltes llúdrigues i bernats pescaires que se les mengen totes. Així que els pescadors només fem que pagar les llicències, pagar els impostos que hi ha i de truites cap. Antes anaves a pescar i en un moment feves el cupo, i ara el cupo l’has de fer en 3 o 4 dies.

Antes també caçava i ara ja no perquè també s’ha posat tot difícil. Jo no sóc professional, però gent que sí que ho és i que li haigui de dir un de 25 anys a un home de 50 que ho ha fet tota la vida lo que ha de matar no em sembla gaire bé, per això ja no ho faig.

Tot i això, creus que hi ha una bona relació de la gent del país amb el Parc?

Els que en traiem benefici sí, però els que no en tenen ja no ho tinc tant clar. El Parc és molt positiu per a la vall, ha augmentat el turisme i ha creat molts puestos de treball. Aquí mateix a la Casa del Parc o a les casetes d’informació la meitat de txent que hi ha són del país i això és bo. Però el Parc també comporta moltes prohibicions, com per exemple la caça o la pesca, perquè antes de ser Parc s’hi podeva anar.

Jo la veritat, no en puc dir si no bé, al Parc puc fer la feina que m’agrade, fer de taxista portant visitants al Parc, en contacte amb la natura. Jo estic content, com molta gent no ho està també.

Abel Quintana Llevot Elena Mur Cacuho

18 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari XIII Sessió de treball de Centres de Documentació de d’Espais Naturals Protegits de Catalunya Des de fa un anys, una iniciativa conjunta entre el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, permet la trobada entre responsables de centres de documentació ubicats en espais naturals protegits per a la formació i l’intercanvi d’experiències.

Els passat dies 17 i 18 d’abril es va fer una nova edició a la seu del Parc Nacional a Boí, comptant amb l’assistència d’una vintena de representants dels dos organismes.

Enguany la sessió de treball s’ha centrat en el tema La Biblioteca Híbrida , portada a terme per Anna Pèrez Hidalgo i Patrícia Riera del Servei de Biblioteques de la Universitat Oberta de Catalunya.

Aquest taller tractava sobre nous serveis i aplicacions telemàtics que poden oferir els centres de documentació aprofitant les tecnologies de la informació. La difícil accessibilitat dels centres, units a la gran quantitat d’informació que contenen, fa que els serveis via Internet siguin la millor opció per donar a conèixer i difondre la informació dels parcs.

La sessió es va concloure amb una visita al Parc, amanida amb una inesperada nevada que va fer la sortida molt més interessant.

Curs de GPS El passat 26 i 27 d’abril el Parc Nacional va organitzar un curs d’orientació a la muntanya i GPS a la Casa del Parc de Boí amb professors de l’Escola Catalana d’Esports de Muntanya (ECEM) amb l’objectiu d’acostar els participants a la introducció de l’ús d’aquest sistema de posicionament.

El curs va començar amb el repàs de conceptes bàsics d’orientació i exercicis sobre les coordenades UTM,

per després entrar en l’aprenentatge del funcionament del GPS (molts dels aparells van ser facilitats pel Parc o l’ECEM).

A la tarda va tocar sortir al carrer i posar en pràctica els conceptes apresos hores abans; GPS en mà, es van recórrer els carrers de Boí per familiaritzar-se amb aquest aparell. Alguns se’n van sortir més bé que d’altres, però tothom es va acabar orientant.

Diumenge tocava la prova més difícil; el seguiment d’una ruta amb GPS! Per finalitzar el curs, una demostració de transferència de dades del GPS a l’ordinador i de les utilitats de programes com l’OziExplorer que permeten, entre d’altres coses, situar sobre un mapa el seguiment de qualsevol ruta, va fer que tots els participants quedessin satisfets i amb ganes d’aprofundir coneixements en una futura edició.

I Jornada de Parcs Naturals El Departament de Medi Ambient i Habitatge va organitzar les I Jornades de Parcs Naturals els dies 19 i 20 de maig al Parc Natural del Delta de l’Ebre. La convocatòria va aplegar un centenar d’assistents, des del personal de brigades fins a tècnics, administratius i els directors dels propis parcs.

Després de la benvinguda als participants, la jornada va començar intensament amb la conferència de Javier Benayas (Departament d’Ecologia i Vicerector UAM) sobre Anàlisis de la capacidad de carga e ingresos generados por las actividades y equipamientos de uso público en la Red de Parques Nacionales.

Durant les jornades també es va comptar amb la participació entusiasta dels assistents a tallers tan diversos com La responsabilitat patrimonial de la Generalitat a les activitats dels parcs, o Cap a un Programa Marc d’Educació Ambiental, entre d’altres, on es van poder intercanviar diversos punts de vista. A més, es va donar a conèixer alguns dels projectes que s’han portat a

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari terme des dels diferents parcs, per tal d’acostar experiències entre els diferents espais protegits. Les jornades van finalitzar amb gran satisfacció tant per part dels organitzadors com dels assistents. Felicitats per a tots!

Curs de la biologia i conservació del trencalòs Gypaetus barbatus, conegut vulgarment com el trencalòs, és una de les espècies més amenaçades i menys conegudes dels vertebrats pirinencs. El Parc Nacional, amb la col·laboració de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), va celebrar el 24 i 25 de maig un curs sobre la biologia i conservació d’aquesta espècie emblemàtica a càrrec d’ Antoni Margalida, del Grup d’Estudi i Protecció del Trencalòs (GEPT).

Els participants van tenir una jornada per aprendre la biologia d’aquesta espècie, així com la problemàtica de conservació que li afecta, mitjançant fotografies i el dossier del curs. La segona jornada, encara que passada per aigua, va permetre observar l’hàbitat i, fins i tot, algun niu de rapinyaires com l’aufrany i el voltor comú, que es van deixar veure força estona pels participants del curs.

A més, es va fer una visita al Casal dels Voltors (la Torre de Tamúrcia) per observar el comportament d’aquestes espècies als canyets d’aliment habilitats a la zona.

Tot i la pluja va ser una jornada força interessant, encara que podria haver estat perfecte si l’espècie estrella del curs, el trencalòs, s’hagués deixat veure tan sols un instant.

AVANTE, un saló diferent Del 5 al 7 de juny va tenir lloc al recinte firal Gran Via de l’Hospitalet del Llobregat el 1r Saló per a l’Autonomia Personal i la Qualitat de Vida - AVANTE. Per primera vegada es reunien en un sol saló tot un seguit d’iniciatives, propostes, solucions i innovacions tecnològiques dirigides al col·lectiu de persones que pateixen alguna discapacitat amb l’objectiu de facilitar la seva vida diària i per donar-los a conèixer també l’oportunitat de realitzar altres activitats de lleure com el turisme, que constitueix una de les apostes d’oci més importants de les societats desenvolupades.

El Parc Nacional ha fet des de fa uns anys una aposta decidida per tal de facilitar l’accés d’aquestes persones

19

a alguns dels seus indrets més emblemàtics. Són prou conegudes les actuacions realitzades al planell d’Aigüestortes i a l’estany de Sant Maurici dirigides als diferents col·lectius de discapacitats. Potser per aquest motiu des de Turisme de Catalunya es va convidar el Parc a participar en aquest saló on el turisme accessible va tenir un paper molt rellevant entre les diferents propostes presentades. Esperem que la nostra presència en aquest saló hagi col·laborat a proporcionar un millor coneixement de les possibilitats de gaudir del Parc per part de tothom que, amb alguna discapacitat o no, vulgui retrobar-se amb la tranquil·litat de la natura i la bellesa d’uns paisatges únics als Pirineus.

Nova senyalització al camí dels Enamorats Durant aquesta primavera s’han renovat els plafons interpretatius del camí dels Enamorats, curt sender ple d’encant. Es troba situat a l’inici de la ribera de Sant Nicolau i uneix l’aparcament de la Farga amb el de la palanca de la Molina. Set nous cartells metàl·lics, amb textos, dibuixos i detalls d’algunes de les espècies animals i vegetals més representatives ens acompanyen durant aquest recorregut, que ressegueix el riu de Sant Nicolau aigües amunt o avall, segons la direcció que prenguem. L’esquirol, el bedoll, la truita, la merla d’aigua, el pi roig, Sant Nicolau o les restes d’un forn de calç són els elements naturals que podreu trobar mentre passegeu entre el brogit de les aigües que travessarem una vegada i una altra. Benvinguts de nou al camí dels Enamorats!

Les aus alpines El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un bon exponent de la representació del medi alpí a Catalunya. En aquest sentit, les aus alpines, ocells especialment adaptats a aquesta climatologia adversa i als hiverns llargs i estius curts, tenen en el territori del Parc ben representada la seva distribució. La comunitat d’ocells del medi alpí és però molt desconeguda a casa nostra (a nivell estatal inclòs) per diferents motius: requeriment de metodologies d’estudi molt concretes, dificultat de prospecció, zones marginals, limitacions meteorològi-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari ques i baixa rendibilitat estadística en la informació.

Aquest any s’ha decidit ampliar la informació de tres espècies d’aus alpines: el pela-roques, el pardal d’ala blanca i el corriol pit-roig. El pela-roques ( Trichodroma muraria ) és una espècie que viu sobre el substrat rocós de les cotes alpines i subalpines.

Actualment s’estimen unes 45 parelles a tot el Parc (inclosa la Zona Perifèrica), però la dificultat de detecció de l’espècie i el difícil accés a les zones de reproducció fa que s’hagi de realitzar un estudi més exhaustiu per poder aportar dades representatives de la seva densitat. Per altra banda, aquest estudi també pretén confirmar la reproducció del pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis) i del corriol pit-roig (Charadrius morinellus). El primer és un hivernant regular del Parc, però només hi ha alguna cita ocasional a l’estiu, per la qual cosa fins a l’actualitat no es pot confirmar que sigui un ocell reproductor al nostre espai natural. Igual fet succeeix amb el corriol pit-roig, ocell migrador del qual es tenen dades de cria al Pirineu oriental (escasses i puntuals). Existeixen força dades durant els mesos d’agost i setembre (període de migració postnupcial) però no d’època estrictament reproductora.

A partir d’aquest estudi es podrà, doncs, ampliar l’escassa informació de què es disposa actualment obtenint dades de la densitat del pela-roques a l’àrea del Parc Nacional i aclarir encara més l’estatus reproductor del pardal d’ala blanca i del corriol pit-roig.

Les dones de la vall de Boí ens visiten!

El 7 de juny el Parc Nacional i l’Associació de Dones de la Vall de Boí vam organitzar una diada naturalística força interessant. Primer van fer una visita guiada a Ca de Simamet, la seu actual de la Casa del Parc de Boí (Alta Ribagorça), on es van explicar coses del present

20

i coses del passat d’aquesta antiga casa restaurada ara fa cinc anys. Després de la projecció de l’audiovisual es van agafar els taxis 4X4 i vàrem pujar fins el planell d’Aigüestortes. Un cop allí, més d’una trentena de participants van iniciar un itinerari de natura guiat sota un fred vent de port. Després de dinar a la Roca de la Cremada i d’anar descobrint els valors naturals més destacats del Parc (animals, plantes, muntanyes, boscos...) cap a mitja tarda es va donar per acabada la sortida.

Aquesta activitat s’inscriu dins del programa educatiu que promou l’apropament de la població local en el coneixement i la protecció del nostre ric patrimoni natural. Ah! L’any vinent anirem a Sant Maurici...!!

3r Concurs de dibuix naturalista 2008.

Fins a 35 centres educatius han participat en la 3a edició del Concurs de Dibuix Naturalista. El que va començar com una activitat puntual del 50è Aniversari del Parc, es va consolidant poc a poc amb més participació a cada nova edició. El passat 30 de maig, es va reunir a la Casa del Parc de Boí el jurat del concurs, encapçalat per Mercè Aniz i Montes, directora-Conservadora del Parc.

Després de les llargues deliberacions i examinar centenars de dibuixos, els cinc membres del jurat van decidir atorgar els següents premis: - 1r premi: Marc Estruga Colén (IES Torredembarra) per Agulles d’Amitges i l’estany.

- 2n premi ex aequo: Estefania Basanta Guerrero (IES La Roca) per Agateador norteño i Albert Pérez Soro (Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques) per Sense títol.

- 3r premi: Leonid Nikitin (Col·legi Mare de Déu del Roser; Barcelona) per Els Encantats.

El Premi Col·lectiu pel millor conjunt d’obres va recaure en el curs 4t d’ESO A del Col·legi Canigó de Barcelona,

21 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari

que gaudirà d’una visita al Parc que van representar pictòricament els seus alumnes.

El jurat va decidir també fer menció als altres 15 participants finalistes així com a l’altra escola finalista del premi col·lectiu, el Col·legi Mare de Déu de la Mercè (Sant Feliu de Llobregat).

Properament es podran veure exposats els dibuixos guanyadors i una mostra dels participants a les cases del Parc de Boí i Espot. A la web del Parc podeu trobar una galeria amb les imatges guanyadores.

18èna Xollada d’ovelles amb tisora a Sort El passat dia 24 de juny, amb motiu de la diada de Sant Joan, l’ajuntament de Sort va organitzar una nova edició de la Fira d’Artesania i la Xollada d’Ovelles amb Tisora, una

activitat que es porta realitzant divuit anys consecutius.

Aquest any va ser el President del Patronat del Parc Nacional, el senyor Joaquim Llach, l’encarregat de xollar la primera ovella xisqueta.

Abans de fer-ho, però, va escoltar atentament les explicacions que li va fer el senyor Ramon Batalla i Marquet de Llagunes que li va comentar amb tot detall quins eren els passos a seguir abans de començar a xollar. Un cop fetes les pletes i peçolades les ovelles, per evitar que aquestes no donin cap guitza al xollador i així pugui xollar amb més facilitat, el senyor Llach es va posar mans a la feina.

Després la xollada va passar a mans de professionals on Pere Roi i Josep de Roi de Malmercat i Eloi de casa Camp van acabar d’esquilar la resta d’ovelles xisquetes, que en aquesta ocasió, van ser cedides per casa Camp de Llessui.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22

flora

coneguem el parc

el ranuncle aquàtic Els ranuncles són herbes que presenten flors de color groc o blanc, depenent de l’espècie. Els estams són nombrosos (més de 10) i les llavors es formen dins de pistils independents entre ells. A la base dels pètals hi ha unes petites estructures que fabriquen nèctar, un líquid ensucrat que la planta ofereix als insectes perquè aquests acudeixin a pol·linitzar les flors.

Aquest gènere és el que dóna nom a la família de les ranunculàcies. Prop de vint espècies de Ranunculus han estat citats al Parc Nacional. Els representants d’aquesta família produeixen normalment nombroses substàncies tòxiques. Dins de les ranunculàcies hi ha algunes de les plantes més tòxiques que es coneixen, com la tora blava, per la qual cosa convé prendre algunes precaucions a l’hora de manipular-les.

Concretament els ranuncles són irritants al tacte i si els toquem i freguem poden fins i tot produir butllofes i cremades a la pell. Els ranuncles dels prats són rebutjats pel bestiar que només arriba a mossegar-los per equivocació.

El cas del ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis) és un cas una mica especial perquè ha aconseguit colonitzar un indret a priori tan desfavorable per als vegetals com l’interior dels estanys. Així doncs, queden lluny de l’abast del bestiar i dels botànics aficionats. Tot sovint ens caldran prismàtics per poder observar-los amb més comoditat.

Les plantes que viuen arrelades dins de l’aigua, encara que no pateixin la sequera, tenen greus problemes per obtenir l’oxigen per a la respiració de les arrels i les parts submergides. A l’hora de florir han de trobar la manera de poder alliberar el seu pol·len i assegurar-ne la dispersió.

Els ranuncles aquàtics tenen dos tipus de fulles diferents. Les fulles submergides són profundament dividi-

des en segments filiformes; en canvi, les que estan al capdamunt de les tiges són planes i arrodonides, amb 35 lòbuls. Fan la funció de flotadors per a les flors, que apareixen per sobre d’aquestes fulles flotants i d’aquesta manera poden obrir-se al món en unes condicions “normals” oferint el seu nèctar als insectes voladors.

Les flors són petites, d’uns 2 cm de diàmetre, però en nombre elevat, de manera que allà on floreixen es fan prou evidents unes taquetes blanques surant a la superfície dels estanys més tranquils.

La regulació hidroelèctrica de nombrosos estanys del Parc, al llarg de la primera meitat del segle XX, va representar l’eliminació d’importants comunitats de plantes lacustres, ja que totes aquestes espècies que colonitzen l’interior i les vores dels estanys no poden suportar els canvis sobtats en el nivell de les aigües.

Per altra banda, les espècies que arrelen a l’interior dels estanys es troben limitades per la fondària i per la inclinació del seu llit. Així doncs, el ranuncle aquàtic no és gaire abundant al Parc. Només viu en alguns estanys d’aigües poc profundes dels estatges subalpí i alpí, fins a la ratlla dels 2.400 metres d’altitud.

El trobarem florit als mesos de juliol i agost als estanys de Ratera i de la Cabana (sota d’Amitges) o al petit embassament de Lladres, a la vall de Peguera, en el sector pallarès del Parc. Al costat ribagorçà d’Aigüestortes, creix als estanys de Dellui, Coma d’Amitges i, més al sud, a l’estany Xic del Pessó. A la vall Fosca costa de trobarlo, perquè molts estanys han estat represats. De tota manera, a sota la collada de Dellui, a l’estany de Castieso que encara conserva el seu encant natural, el podrem veure.

Gerard Giménez Pérez

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

23 fauna

coneguem el parc

la granota roja La granota roja (Rana temporaria) és l’amfibi més abundant del Parc Nacional. Posseeix una àmplia distribució al llarg de la meitat nord d’Europa fins als Urals, penetrant cap al sud pels Alps, Balcans, Pirineus i serralada Cantàbrica. Està catalogada a la categoria biogeogràfica de les espècies eurosiberianes, aquelles adaptades al fred com ara la salamandra, el gripau comú, la sargantana vivípara, el vidriol i la serp llisa septentrional, totes presents també al Parc Nacional.

D’aproximadament una mida de 10 cm, el seu cos és robust, les potes posteriors són llargues i proveïdes de membrana interdigital -adaptació per nedar- i té una pell relativament llisa.

Es troba present als prats humits, els riuets i les basses d’aigua de tot tipus, poc profundes, així com a les vores i clarianes de bosc sempre que hi hagi un xic d’aigua. És activa sobretot al crepuscle, però també durant el dia.

Per poder passar tot l’any en aquests ambients hiverna des del mes d’octubre fins ben entrat el febrer, fet aquest que varia en cotes altes

La seva alimentació està basada en invertebrats com mosquits, mosques, abelles, cucs i erugues, entre d’altres. Comença l’aparellament al mes de març, un cop acabat el seu somni hivernal i la femella pon entre vuit i deu paquets de més de 400 ous cadascun, els quals queden surant sobre l’aigua: són aquells grumolls gelatinosos amb taques negres que sovint observem a la primavera.

Els cap-grossos neixen al cap de tres o quatre setmanes i mitjançant els processos ja coneguts de metamorfosi arriben ràpidament a l’estat d’adult. Un dels problemes que té és la introducció de peixos al·lòctons o foranis –activitat totalment prohibida avui en dia- els quals depreden sobre els cap-grossos i limiten en gran mesura la seva demografia.

Com la majoria d’amfibis és molt sensible a la qualitat de l’aigua i per tant, es tracta d’un perfecte bioindicador de la qualitat ambiental i una peça molt important dels ecosistemes del Parc on, no oblidem-ho, l’aigua és el principal protagonista.

Jordi Canut i Bartra

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

24

l’essència de les paraules

colomers, colomèrs o potser colomès?

Als que ens agrada caminar apassionadament pels laberints naturals i culturals per on es perden i es retroben els noms de la nostra geografia, el territori que avui ens ocupa ha estat un dels que més sorpreses ens ha generat darrerament, ja sia pels seus orígens certament complexos, tant etimològicament com geomorfològicament parlant, o bé, siguem sincers, per la transcendència turística que té aquesta pretensiosa conurbació aquàtica de quasi 50 estanys!

Colom, coloma, colomí, colomaire, colomassa, colomar, colomer, colomers! Ditxós pardal, ocell, au, moixó o bitxo! Però alto! De què parlem? D’animals, d’un ofici, de femtes o de quelcom més? Diria que parlem d’una comarqueta aranesa, de la conca alta d’una vall atlàntica, d’una regió lacustre immensa, d’un gran circ.

Parlarem, si us sembla, del circ de Colomès!

Aquest gran espai natural per excel·lència que són els Pirineus també es podrien definir, amb el cor a la mà d’un limnòleg, com el regne dels mil estanys, sí, dels mil estanys! Estanys que, en línies generals, es caracteritzen per no tenir més de 10.000 anys de vida i que tot just

estan entrant en la seua adolescència geològica; per tenir aigües fredes i oxigenades, d’elevada transparència, prenyades d’una vida difícil i molts cops injusta; per estar gelats i requetegelats fins a 8 mesos a l’any; i per ser fràgils, terriblement fràgils al progrés i als seus pitjors aliats!

Situats entre els milsiscents i els dosmilvuitcents metres d’altitud sobre el nivell de la mar, les aigües d’aquests estanys nordpirinencs, com molts d’altres, són pobres en nutrients i en sals minerals, potser perquè descansen sobre roques granítiques impermeables, impenetrables, impossibles de conquerir! El granit, doncs, és la clau de les formes d’aquest circ polièdric, veí dels de Rius i Saboredo, situat a cavall dels termes d’Arties i Tredòs, gran part del primer, i que concentra el seu transport fluvial en l’arriu d’Aiguamòg, el riu de les aigües abundoses.

Les múltiples cares de Colomès defineixen la seua complexitat geogràfica però dues destaquen per sobre de totes: la representada pel conjunt de sistemes naturals ben conservats que hi podem descobrir, amb estanys sense cap mena d’alteració artificial, de gran valor

25 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules colomers, colomèrs o potser colomès?

ecològic, com la Bassa Nera; i la més humanitzada, encapçalada pels estanys tocats per aprofitaments hidroelèctrics, com els estanhs Major, Obago o Clòto de Baish, sovint molt sensibles als canvis. Canvis produïts per les oscil·lacions compulsives dels seus nivells d’aigua; per les dissolucions accelerades de minerals que canvien el color de les aigües; pels transvasaments constants i forçats d’aigües d’un estany cap a un altre, a través de les entranyes del granit (superant els 60 km de galeries fetes des de Saboredo a la frontera amb França, entre els anys 20 i 60 del passat segle).

Colomès, però, resisteix! La natura salvatge d’aquestes masses d’aigua joves és un tresor captiu del seu propi misteri, que lluita sovint des de la solitud de l’alta muntanya per a sobreviure més enllà dels mèrits del seu passat glacial, del seu present turístic i ves a saber de quin futur.

Grandioses torres ígnies de pics escarpats i gegantins, de parets abruptes i crestes rocalloses, als peus dels quals neixen tarteres interminables i prats de gleva esgraonada, custodien els estanys redons, longs, clòtos, plans o morts dels fons de vall i dels amfiteatres glacials.

El gran Tuc i la Creu de Colomès (anomenat pic Desolation o pic Occidental pel seu conqueridor, Gourdon), el pic de Ratera o les muntanyes de Sendrosa, -un enclau del Pallars dins l’Aran, que “mentre lo món sia món, Sendrosa serà de Son”- en són alguns dels actors petris més reconeguts.

Repassats estanys i pics ens faltaria recordar les collades de muntanya, els passos ancestrals que comuniquen unes valls amb les altres. Les més àmplies els anomenem ports, com els de Caldes, Ratera o Rius, essent riques zones de pastoreig per als grans ramats que pugen a finals de primavera cap als Pirineus des de la plana, transhumant per camins d’herba mil·lenaris; les més estretes, portals o portaus, com el de Colomès, sí, de Colomès, semblen escanyats expressament, amb costers atrevits ambdós vessants, amagant la seva presència als caminadors menys experimentats. Serà una estratègia de supervivència geomorfològica donada la seua extrema fragilitat? Com més costerut menys transitat? Com més amagat menys conegut? A fe de dena que sí!

El gran circ ens amaga encara altres sorpreses!

Imagineu que en un dels seus estanys, aferrada a una petita illa, puguem descobrir un poema (de Palmira Jaquetti, poetessa catalana) que ens descriu l’arribada emocionada al cim d’una muntanya mentre es rep el primer raig de llum del matí! Imagineu que les oscil·lacions cromàtiques dels blaus de l’Obago són degudes a un rar mineral –la riolita- present en la roca mare, que en dissoldre’s fa que les aigües canviïn cap a un blau lletós distint!

Més sorpreses! Imagineu que a Colomès, sí, Colomès, hi ha unes altres Aigües Tòrtes, serpentejant cap a aquí i cap a allà, com les aigüestortes ribagorçanes o jacetanes. Imagineu que hi ha altres Colomès! El topònim ha estat capaç de fugir de les terres araneses i conquerir les terres pallareses, al vessant sud de la gran serralada, conegudes com a Colomès d’Espot.

I l’última! Us imagineu per què quan parlem del circ, dels estanys, del gran Tuc, de la Creu, del port, del portau, del refugi... hem escrit sempre Colomès i no Colomers o Colomèrs?

Un vint-i-dos de setembre de 1799 naixia a Tarba (Bigòrra) Charles-Joseph Colomès de Juillan. Fill de pares vigatans amb un passat d’il·lustres politics, militars i banquers, durant la primera meitat del segle dinou es convertiria en un dels primers exploradors i divulgadors dels Pirineus. Format com a enginyer de ponts i camins, aviat va especialitzar-se en la construcció de vies de ferrocarril i un dels seus grans projectes seria unir París amb Madrid travessant els Pirineus.

Tot es va iniciar a partir d’un decret orgànic de Napoleó Bonaparte a primers del segle dinou, per tal d’obrir sis grans rutes pels Pirineus. Les exploracions geogràfiques de les nombroses valls del vessant atlàntic pirinenc, per construir la via fèrria, no es feren esperar i van ser motiu de contínues descobertes de paisatges i valls perduts.

Probablement per aquesta raó, Colomès de Juillan, autor de croquis i mapes pirinencs, va arribar fins a un circ poc conegut, on vés a saber si la constel·lació d’estanys que hi va trobar el fes desistir en les seues pretensions de foradar la muntanya per aquest indret. Però entre els ramaders i veïns dels pobles de la ribera d’Aiguamòg se’n degué parlar molt de temps del famós enginyer i del seu projecte, rebent, casualment o premeditadament, la

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

26

l’essència de les paraules colomers, colomèrs o potser colomès? capçalera de la vall, i fins i tot la ribera, el cognom pairal.

Colomès de Juillan va morir el 1870 sense veure realitzat el seu gran somni. El projecte del gran túnel es traslladà a Gavarnia. La seua llargària aproximada seria d’uns 6 km, molt semblant a la de l’actual túnel de Vielha, però finalment va quedar aturat. Fidel a les idees de SaintSimon, va ser autor, però, de nombroses obres d’enginyeria civil al Migdia-Pirenèus i França endins. Va deixar tot un conjunt de treballs cartogràfics de gran interès geogràfic que fóra bo que les administracions públiques araneses recuperessin per tal d’aprofundir més en la vida d’aquest sorprenent enginyer occitanocatalà del segle XIX. Una de les millors novel·les de la literatura aranesa és Era Isla des Diamants, de Mossèn Condò Sambeat (18671919), on el poeta i narrador, nascut a Montcorbau, evoca la profunda estima que sentia per la Val d’Aran i per una natura que és un tresor immens. El circ de Colomès encara és avui una peça privilegiada d’aquesta natura; una joia geomorfològica que forma part d’un puzle paisatgístic molt més complex com és tot aquest petit país occità que, durant les darreres dècades, ha sofert projectes i explotacions massa agosarats.

Sortosament van haver-hi unes quantes obres pirenenques, per davant de l’insigne poeta que donà nom als premis literaris aranesos, d’aquells primers aventurers burgesos, primers turistes excursionistes i, sobretot, piri-

neistes ’’avant-la-lettre”, que deixaren mitja vida i fortuna, com el ja nomentat Gourdon, que va escriure, dibuixar i cartografiar la comarca amb el circ lacustre, de 1877 a 1884, o els seus compatriotas Schrader que també ens va escriure i cartografiar tot el Pirineu central el 1883, i Trutat, que va fotografiar la zona cap al 1899. Del vessant sud vam tindre la sort de comptar amb els enginyers Reig i el seu espectacular mapa aranès de 1894, i Soler, al 1906, amb els seus escrits, fotos i primer mapacroquis exclusivament dedicat al circ lacustre (tots ells van escriure ’’Colomès”, tal com encara ho diuen a Arties, propietaris comunals). Modernament encara es publiquen articles i reportatges fotogràfics en revistes dels dos costats de la carena, com un segle abans tinguérem amb els butlletins del CAF (Club Alpin Français) i el CEC (Centre Excursionista de Catalunya).

Diu un conte popular poc conegut, que els veritables diamants de l’Aran s’amaguen, un a un, als sediments mil·lenaris de cadascun dels quasi cinquanta estanys que formen el circ de Colomès, miralls preciosos dera ribèra més polida de tot eth Pirinèu, i que qui gosi agafar-los caurà mort a l’instant!! Colom, coloma, colomí, colomassa, colomaire, colomar, colomer, colomers, colomès! Ditxós ocell, excrement, ofici, edifici o circ... amb nom d’enginyer!!

Josepmaria Rispa Pifarré i Claudi Aventin-Boya

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

27subenuix

caminem pel parc

una vall penjada Avui us volem donar a conèixer la vall de Subenuix, mostrant-vos un itinerari de dificultat moderada que ens permetrà descobrir aquest indret d’alta muntanya poc freqüentat pels nombrosos turistes que ens visiten durant l’any.

Començarem el recorregut des de l’estany de Sant Maurici i anirem pel camí que ens porta al refugi Mallafrè. Hi arribarem i continuarem el mateix sender cap a la dreta, deixant a l’esquerra la vall de Monestero, seguint els rètols indicatius. Ens trobarem amb una curta pujada i seguidament baixarem fins al costat de l’estany. A partir d’aquest punt començarem una altra vegada a pujar però de manera molt suau. El camí va transcorrent paral·lel a l’estany de Sant Maurici, per dins del bosc, d’un bosc de pi negre (Pinus uncinata), avet (Abies alba) i caducifolis, amb un sotabosc folrat de neret (Rhododrendron ferrugineum) i nabiu (Vaccinium myrtillus), propi de la vegetació subalpina. Com a música de fons ens acompanyarà durant tota l’excursió l’encisador cant d’alguna mallerenga carbonera (Parus major) o d’algun pinsà (Fringilla coelebs) i si parem atenció podrem sentir treballar algun picot negre (Dryocopus martius).

Més endavant a l’esquerra, ens sorprendrà el barranc de Subenuix, que serpentejant pel mig del bosc ens destorbarà una mica la tranquil·litat amb el seu so natural i la força de les seves aigües braves. Aquest barranc és l’enllaç entre els estanys de Subenuix i de Sant Maurici; també podríem dir que és el fil d’unió entre la vall penjada de Subenuix i la vall principal de l’Escrita.

Passat el barranc, a uns centenars de metres, hi trobarem un rètol que ens indica l’entrada cap al sud de la vall. A partir d’aquest punt començarem a guanyar

alçada, deixarem enrere el bosc i gaudirem d’una extraordinària vista de l’estany. Ens espera ara una pujada continuada per una vall oberta, solellada i esglaonada, que ens permetrà apreciar clarament l’erosió que va provocar el gel durant les darreres glaciacions a l'inici de l’era quaternària.

Anirem ascendint i reposarem en el primer planer, on podrem gaudir de la magnitud dels cims que ens envolten com l’agulla del Portarró (2.678m) a la nostra dreta, el pic inferior de Subenuix presidint la capçalera de la vall, el pic de Subenuix (2.949m) traient el capell per darrere d’aquest, i al seu costat, el pic Morto; a la nostra esquerra, ens acompanyaran el pic dels Feixans de Monestero i la Roca de l’Estany.

Continuant el nostre camí, trobarem blocs de granit transportats per l’antiga glacera i també podrem observar alguns arbres grisos, morts, que contrasten plenament amb el color verd de l’herba i dels arbres vius de la nostra vall. I ja a pocs metres, descobrirem el tranquil i relaxant estany de Subenuix (2.221m). Si volem seguir amunt uns 10 minuts més trobarem, amagadet, l’estany Xic situat a la falda del seu protector pic.

Per finalitzar el nostre itinerari tornarem al punt de partida pel mateix camí gaudint com a decorat de fons, d’una fantàstica vista de les Agulles d’Amitges, el tuc de Saboredo, el pic d’Amitges i els pics de Bassiero.

Més lluny a la dreta veurem el Monteixo (fàcilment distingible per la seva forma piramidal) i la pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya (3.143m). Un gran escenari natural on et sents alhora petit i vulnerable...

Núria Artés Llambí Guia interpretadora d’Altron

ESTANY DE ST. MAURICI

RUNES DE L’ANTIGA CASERNA MILITAR

AL PORTARRÓ

ERMITA DE ST. MAURICI

ROCA DE L’ESTANY (2.505 m)

AGULLA DEL PORTARRÓ (2.678 m)

ESTANY DE SUBENUIX

COLLADA DELS CANTALS

ELS ENCANTATS INFERIOR DE SUBENUIX (2.872 m)

(2.734 m)

(2.745 m) ESTANY XIC DE SUBENUIX

SUBENUIX (2.949 m)

28 caminem pel parc

VALL DE SUBENU IX

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

REFUGI DE MALLAFRÉ

PONT PAS BARRAT PIC MIRADOR FONT REFUGI PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS PÀRQUING FUNICULAR ITINERARI PISTA CURS D'AIGUA CARRETERA ERMITA

FEIXANS DE MONESTERO (2.695 m)

Durada: 2h (anada) Desnivell: 350 m.

Dificultat: Moderada Fixeu-vos en: Hi ha dos punts remarcables en el recorregut per les seves peculiaritats, l’un, a l’inici de l’itinerari passada la vall de Monestero i seguint per una curta pujada, ens trobarem a la dreta un avet centenari de 4,5m de diàmetre; l’altre, situats a l’estany de Subenuix i observant amb molta atenció les tarteres de l’agulla del Portarró, podrem gaudir de la presència d’algun ramat d’isards (Rupicapra pyrenaica).

publicacions

investigació al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de SantLaMaurici TÍTOL:

EDICIÓ: Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2007.

FORMAT: 413 p.; 24 cm.

Surt a la venda el llibre que recull els projectes de recerca que s’han dut a terme els darrers anys dins del Parc Nacional. Les línies de investigació vénen donades pel PRUG del Parc i el Plan Director de la Red de Parques Nacionales i molts d’aquests projectes són el resultat de les convocatòries d’ajuts dins del Plan Nacional de Investigación Científica. La temàtica és tan variada com les disciplines científiques: geomorfologia, enginyeria forestal, biologia, zoologia, botànica. No només es contemplen disciplines cientificotècniques. Les àrees d’Humanitats i Ciències Socials queden representades amb articles sobre arqueologia, evolució dels visitants o, fins i tot, la recuperació de l’artesania a les àrees al voltant del Parc. L’ampli ventall de ponències prova que, des de ja fa molt, aquesta zona lacustre entre els dos Pallars, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran ha atret no només excursionistes, sinó tots aquells científics que han volgut esbrinar i comprendre els secrets d’aquest territori.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

29

TÍTOL: Les ascensions de Verdaguer al Pirineu EDICIÓ: Cossetània, 2008.

FORMAT: 204 p.; 22 cm.

Verdaguer és una de les més grans figures de la literatura catalana. Per escriure la seva gran obra Canigó va realitzar una travessa pirinenca poc coneguda i admirable avui dia, 125 anys després. No només va visitar pobles i camins per a impregnarse de l’essència dels Pirineus, sinó que fins i tot va fer cap als cims més alts que es va trobar en el seu camí: Aneto, Puigmal, Pica d’Estats. L’autor, Bernat Gasull més que seguir els passos de mossèn Cinto pels Pirineus catalans, aragonesos, francesos i andorrans, els acompanya, de manera que amb la poesia i notes de Verdaguer i les precises indicacions de l’autor podem veure el mateix camí des de dues perspectives i dues èpoques diferents. Malgrat tot, la bellesa de les muntanyes del Pirineu roman immutable després que Jacint Verdaguer les visités ara fa 125 anys. El llibre conté gairebé trenta rutes amb abundants citacions per resseguir no només amb les cames ja que amb la lectura de les paraules del poeta podrem saber què va veure i com ho va veure Verdaguer.

Postals i fotògrafs (1900-1936). El territori del voltant del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a través TÍTOL:

de les postals de la col·lecció de Feliu Izard.

EDICIÓ: Garsineu, 2007.

FORMAT: 96 p.; 20 cm.

Les imatges registren la realitat al llarg del temps. Les postals, possiblement per ser molt corrents i fàcils de trobar, no es consideraven com un document de primer ordre per als historiadors. La col·lecció de Feliu Izard se centra en els Pirineus i, a partir d’aquí, Ignasi Ros basteix una mica d’història de com va començar la creació de postals al Pirineu, principalment per gent del territori com Joaquim Morelló. Lligada als inicis del turisme muntanyenc la postal permet tenir una imatge del territori visitat a baix preu, i incitava a conservar-la i col·leccionarla. El fons de Feliu Izard ens descobreix imatges de la vida quotidiana dels Pirineus i ajuden a resseguir els canvis que aquests han sofert des dels inicis del s.XX, però que tot i això continua atraient milers de visitants a les seves comarques.

30publicacions butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

TÍTOL: XVI Premi Literari Intercomarcal Anton Navarro.

EDICIÓ: Consorci per la Normalització Lingüística, 2008.

FORMAT: 63 p.; 18 cm.

El premi literari Anton Navarro posa a prova els escolars dels dos Pallars i de l’Alta Ribagorça a l’hora de posar paraules a la imaginació. Aquest recull mostra la els relats guardonat en la 16a edició d’aquest concurs que dóna veu als escolars que volen fer servir la ploma per explicar històries d’aquestes comarques pirinenques ja siguin basades en la natura, les tradicions, la fantasia o el mateix dia a dia dels seus autors. Fins a un total de quinze narracions corresponents a guanyadors i finalistes ens faran passar una bona estona llegint el que crea la imaginació dels escolars: gaudir de la lectura també pot venir de la mà dels més joves.

TÍTOL: Plantes medicinals del Pallars.

EDICIÓ: [s.n.], 2008.

FORMAT: 746 p.; 21 cm.

Aquesta obra adapta la tesi doctoral de l’Antoni Agelet sobre etnobotànica farmacèutica al Pallars. Es recullen les principals plantes que tradicionalment s’han fet servir com a remeis per a persones i animals Més de 400 fitxes ens presenten tot tipus d’herbes remeieres, no només des del punt de vista medicinal (aplicacions i usos). Degut a la llarga tradició de l’ús de plantes medicinals, l’autor ens presenta també els noms que la saviesa popular ha donat a les plantes a cada zona del Pallars on s’han recollit, mostrant que a banda de la diversitat d’aplicacions, les plantes tenen diversitat de noms. No només podem entendre aquest llibre com un recull botànic; l’obra esdevé dipòsit d’un llegat cultural, ja que com passa amb la majoria de les tradicions d’àmbit rural, l’ús de les herbes remeieres s’està perdent.

Cada fitxa inclou una imatge de la planta, els noms populars, el medi on trobar-la i les diferents virtuts que té ja sigui en medicina humana o en veterinària.

el portarrรณ

el portarrรณ