10 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
la vall i el parc, cultura i natura Fa ja més de 25 anys que vaig visitar per primera vegada la vall de Boí i el Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Va ser un d’aquells viatges estiuencs amb amics, R-5 i tenda de campanya. Les coses que vam viure en aquesta vall van ser molt més que una escapada d’estiu. Per a uns joves mediterranis acostumats a boscs escleròfils, camps d’ametllers, garroferes, oliveres i dur estiatge, la visió d’aquella exuberància de verds, que feien la seua contemplació quasi luxuriosa, mesclada amb les olors fragants i dolces, molt allunyades del que era habitual per a nosaltres, va ser un punt d’inflexió, sobretot per a mi que ja en aquell moment em trobava estudiant a la universitat. Aquella immersió en un altre tipus de natura, tan rica i variada, probablement va ser un altre dels motius que em va portar a una inclinació, quasi obsessiva, per tot allò que significava l’estudi de les plantes i la conservació del medi ambient. En aquell primer viatge ja vam descobrir els paratges habituals, la pujada al Negre, el passeig pel planell d’Aigüestortes on fins i tot es podia pujar amb cotxe particular, l’acostament als Besiberri i més. I es va mesclar tot això amb la cultura i la vida de la vall com les nits de xerrada amb els amos del càmping i les seues històries de pesca, el recorregut pel romànic, la vida als xicotets pobles que comparteixen la vall i sobretot el caràcter de la gent. Pocs anys després vaig tornar a la vall amb qui poc després seria el meu marit. Per a ell, valencià i assentat en una cultura de mar, platja i horts de tarongers, la impressió va ser fins i tot més decisiva i intensa. De fet, des de
llavors és estrany l’any que no ens acostem una o dues vegades. Tant la vall com el Parc es poden viure de molt diferents maneres. Com a turista, com a excursionista, com a amant de la natura, com a estudiós, com a científic... Però nosaltres vam tindre a més una experiència especial que va ser descobrir una de les cases de pagès que acullen tants visitants al llarg de l’any. En aquell moment el turisme rural estava quasi inexplorat i la sort va ser trobar la família Señís, amos de casa Pernalle a Erill la Vall. Des del primer moment hi va haver una especial sintonia amb la seua forma de viure, la seua forma de ser i la seua forma d’entendre la vida. Les transformacions que han experimentat moltes d’aquestes cases de pagès són mostra de les modificacions patides per la vall i el Parc en els últims 30 anys. Perquè a finals dels 80 podies veure munyir una vaca, donar-li un biberó a un corder acabat de nàixer, acompanyar el pagès a segar l’herba per a l’hivern o compartir les hortalisses del seu xicotet hort estival i tot això es mesclava amb l’aprenentatge que suposava el Parc, sobretot si tenies la sort que t’acompanyaren els seus guies interpretadors amb qui podies seguir rastres, observar aus, identificar espècies vegetals o descobrir una gran geologia. Els primers canvis bruscs que van patir les cases de pagès van ser fruit dels acords a nivell europeu i les regulacions en els preus de la llet, la carn i els seus derivats, per la qual cosa de forma ràpida vam poder observar l’adaptació de l’economia de les famílies de la vall a un altre tipus de requeriments. A més, el Parc ja tenia una gran
