Coneguem el Parc - El nabiu roig - El pardal d’ala blanca

19

coneguem el parc flora el nabiu roig

Sempre que se surt a la muntanya, encara que sigui a fer altres coses o simplement per passejar, hom es pot trobar amb una dada interessant, una citació d’una espècie rara de flora o fauna, o fins i tot nova per al Parc Nacional. La muntanya és molt gran i en el moment més inesperat salta la sorpresa. Darrerament, gràcies a les tasques de recol·lecció de llavors per a un banc de germoplasma, que s’està desenvolupant en col·laboració amb el Grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació, de la Universitat de Barcelona, s’han trobat, casualment, unes quantes espècies vegetals que no havien estat mai citades dins de l’àmbit del Parc Nacional. També s’han trobat noves poblacions d’espècies d’interès. El passat mes d’octubre, mentre personal propi del Parc es dedicava a buscar rastres de gall fer en un bosc de les valls d’Àneu, dins de la zona perifèrica, un petit arbust, semblant a la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), els va despertar la curiositat. Un cop examinada la mostra que van collir, ha resultat ser una mena de nabiu estrany a les nostres terres. Als Pirineus hi ha el nabiu comú (Vaccinium myrtillus) i el nabiu uliginós (V.uliginosum), que sol viure més amunt. Aquests dos tenen el fruit de la mida d’un pèsol, d’un color blau marí, gairebé negre i comestible, tant en cru com en melmelada. En ambdós casos les fulles són més o menys toves i cauen a l’hivern. El que ara s’ha trobat s’anomena en llatí Vaccinium vitisidaea . En català en podríem dir “nabiu roi”, ja que el seu fruit madur és de color vermell fosc. Les fulles són més endurides, revolutes al marge i persistents tot l’any. El revers, més pàl·lid que l’anvers, té uns pics glandulars de color negre molt característics. És una espècie pròpia d’ambients poc o molts ombrívols sobre sols àcids (sense carbonats). Als Pirineus la vam trobar en un bosc de pi negre amb sotabosc abundant de neret i nabiu, prop de 1.900 metres d’altitud. El nabiu roig és una típica espècie de distribució boreoalpina, freqüent en els països nòrdics més freds. Molts d’aquests vegetals poden viure també més al sud, cercant refugi a les muntanyes on troben climes semblants a les planures nòrdiques originals. Així arriben als Alps, als Pirineus i, algunes, fins i tot més enllà, a la serralada cantàbrica o a Sierra Nevada; encara que en el cas del nabiu roig no és així. Quina va ser la nostra sorpresa quan tots els caràcters de la mostra ens indicaven en aquesta direcció! Aquesta troballa representa la confirmació de la seva presència al Principat i a tot l’Estat espanyol. Consultant la bibliografia existent hem vist que als Pirineus només se’n coneixen comptades poblacions: la més propera és a l’Arieja, a tocar de la frontera septentrional d’Andorra, i també se n’ha trobat al Conflent, a la Catalunya Nord. Existeixen també algunes altres citacions, però són antigues i dubtoses i no han pogut ser confirmades amb cap mostra d’herbari: una és del 1952 al cim del Montardo, més amunt de 2.800 metres, en una altitud on aquesta espècie no sembla que hi pogués viure gaire bé. Una altra citació, més antiga encara, la situava el 1879 a prop de Setcases, però cap estudi posterior ha pogut confirmar aquesta dada. Tot i que als Pirineus sigui una planta molt escassa i mereixi ser protegida i respectada, als països nòrdics és prou comuna, i es coneix amb diferents noms: “lingon” a Suècia, “tyttebær” a Noruega, “ py CH Ka” a Rússia, “puolukka” a Finlàndia o “bruklene” a Letònia; en anglès els fruits s’anomenen “lingonberries”, i a tot arreu els cullen i se’ls mengen. En cru diuen que són una mica àcids i convé deixa-los madurar en escreix perquè agafin una mica de dolçor. Més sovint se’n fan melmelades o compotes, que fins i tot es poden comprar en botigues i supermercats. Aquest fruit té reconegudes propietats medicinals, sobretot per a les dones, ja que sembla que va bé per lluitar contra diversos símptomes de la postmenopausa, com l’osteoporosi. També se li ha reconegut utilitat contra l’arteriosclerosi i com a antioxidant, com passa en molts d’aquests petits fruits del bosc. Hem trobat també informació sobre algunes races cultivades com a planta ornamental. Ben segur que en algun proper número del Portarró, us explicaran l’origen de la toponímia de les valls d’Àneu (“valls de neu” segons alguna traducció tirant pel dret) però ja us avanço que les valls d’Àneu són, sense cap mena de dubte i ara encara més, la vall dels nabius! Gerard Giménez © o N

20

fauna el pardal d’ala blanca

El pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis) és un bonic i rar ocell distribuït al llarg de la pràctica totalitat de les grans serralades euroasiàtiques (l’Altai, l’Himàlaia, l’Iran, el Pamir, el Caucas, els Càrpats, els Balcans, els Alps, els Apenins, Pirineus i monts cantàbrics). La població pirinenca, juntament amb la població cantàbrica, representa, doncs, el límit sud-occidental de distribució mundial. A Catalunya el nostre ocell es troba durant l’època reproductora restringit exclusivament al sector axial de Pirineus mentre que al llarg de ben entrada la tardor, hivern i inicis de primavera pot ser observat en qualsevol lloc com ara els Ports, Montserrat i altres indrets costaners. Es tracta d’una espècie alpina limitada per uns requeriments molt concrets per a la cria: esquerdes rocalloses prop de vessants despullades de vegetació llenyosa amb abundants gramínies de sols calcaris i sobretot, de congestes de neu. Aquest darrer factor sembla prou important per a la instal·lació de parelles reproductores fins al punt que es comporta com a magatzem i rebost de menjar (insectes enganxats al gel). Quant al tipus de relació entre individus, resulta molt gregària al llarg del seu cicle anual, tant per a la reproducció –amb colònies de diferent nombre de parelles– com durant la hivernada amb grans estols de fins i tot centenars d’exemplars. El seu comportament és ben confiat i curiós i no és rar el observar-lo prop de les estacions turístiques hivernals tot aprofitant el menjar disponible. La població reproductora catalana ha estat avaluada en menys de 50 parelles!, amb les dades que es disposen a l’actualitat. Per aquesta escassa informació fins a l’any 2004 no es va confirmar la seva reproducció a casa nostra, en concret al veí Parc Natural de l’Alt Pirineu per part dels experimentats ornitòlegs Job Roig i Cesc Capdevila. Al llarg d’aquest any s’ha incrementat l’esforç en l’establiment de l’estatus reproductor al Parc Nacional amb resultats negatius fins a la data. És més que probable que aquesta espècie no sigui reproductora aquí –o com a molt en alguna localitat molt puntual– mentre que a partir de la tardor s’incrementen les observacions de l’espècie, sovint en grans estols. D’aquesta manera al treball de l’ Atlas dels ocells nidificants del Parc, ha estat citat en quatre de les 11 quadrícules de l’estudi amb la categoria de “possible reproductor”, si bé semblaria més adient i, fins que no es demostri el contrari, amb l’increment d’esforç de prospecció, definir-lo com a “no reproductor”. Enguany i dins la mateixa assistència tècnica per a l’estudi del pela-roques (veure noticiari del Portarró 24), els resultats han estat negatius per tal de tenir constància de l’existència d’alguna colònia reproductora. Caldrà doncs incrementar l’esforç per esbrinar encara més el coneixement d’aquesta espècie, que, com la resta d’espècies exclusivament alpines, és considerada com a indicadora de l’actual canvi climàtic.