Paisatges de pedra seca

La pedra seca és un tipus d'arquitectura tradicional on la pedra s'utilitza en sec, sense material d'unió entre les diferents pedres, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa, ges, calç ni fang. La tècnica de construcció consisteix en l’apilament, assentament i equilibri de les pedres de tal manera que s’aguantin pel seu propi pes. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i econòmic en quant als materials emprats, ja que està basat en la utilització de materials locals, gairebé sempre pedres extretes de terrenys molt pròxims al lloc d’utilització, i en molts cops procedents de les pedres de rebuig existents en els propis camps de conreu que han sortit en llaurar, etc... i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i una gran integració d’aquestes construccions en el paisatge; és el que s’anomena el paisatge humanitzat. La utilització de la pedra seca com a tècnica de construcció i ordenació del territori s’estén per totes les zones muntanyoses de l’àrea mediterrània. Podem destacar com a zones on hi és especialment present les comarques de l’interior de Tarragona, l’Alt Empordà i les Illes Balears, entre d’altres. L’activitat agrària i ramadera a les comarques pirinenques també ha anat associada a les construccions de pedra seca. Són molt més abundants prop dels pobles i els camins principals entre pobles, on hi ha els prats i camps de conreu de propietat particular. La major part del territori del Parc Nacional són muntanyes i boscos d’aprofitament comunal i en aquestes zones les construccions amb pedra seca són molt més escasses i també més modestes. En funció de la seva finalitat, trobem diferents tipus de construccions: Les parets: construïdes per a la necessitat d’organitzar camps, prats, camins i límits territorials. S’han emprat per delimitar les propietats i per evitar que els animals surtin d’un prat al prat del veí o a un camí, quan encara no existia el filferro ni el pastor elèctric. Amb les parets també es feien corrals o pletes per tancar el bestiar a la nit durant l’època em què pasturaven a la muntanya. De parets en trobem als prats particulars de la ribera de Sant Nicolau i de l’Escrita. De les pletes per tancar el bestiar, la de Cabanieres a la muntanya de Son seria un cas més excepcional per les seves grans dimensions i la construcció més acurada. N’hi ha d’altres que són molt més petites i de construcció molt més rústega repartides per totes les muntanyes, com les de la Llastra, Barrada, Contraix, etc. També els antics orris utilitzats per a munyir el bestiar oví es troben principalment cap a la muntanya de Llessui i Mainera, però també a la ribera d’Aigüestortes. Els murs de contenció: serveixen per obtenir una superfície horitzontal o amb poca inclinació apta per al conreu, que s’anomenen bancals. Això, en una orografia tan accidentada com la nostra ha tingut molta importància per poder crear noves terres aptes per al conreu. Amb l’abancalament s’aconsegueix salvar la dificultat de l’orografia, evitar la pèrdua de sol per erosió i afavorir la infiltració de l’aigua al terreny.

Els camins: als camins més importants, els de ferradura, que unien pobles o que servien per accedir a les terres de conreu, prats i muntanyes, també presenten nombroses estructures de pedra seca. S’hi combinen els murs de contenció per tal de formar la plataforma del camí, les parets per separar-lo i delimitar-lo de les finques particulars, i els empedrats o “engresats” o engravats per tal de millorar el ferm de trams del camí, recobrint el terra amb pedres. Aquests engravats poden formar escales en els llocs més pendents, passos d’aigua en llocs humits, etc. La tècnica consisteix a posar les pedres bastant verticals i molt travades les unes a les altres per evitar que l’empedrat es desfaci. La col·locació final de terra porgada als forats que queda entre pedra i pedra, i la posterior colonització per la vegetació fan que aquestes pedres quedin encara més afermades. Als camins que pugen des d’Espot al pont de Pallers i de Boí cap a St. Nicolau, són en els quals trobem més infraestructures de pedra seca. També n’hi trobem als camins més importants que creuen els ports i que servien de comunicació per unir pobles de diferents valls o per accedir a les pastures de muntanya, com el Portarró d’Espot, el port de Caldes, el port de Rus, etc. També hi ha petits murs de contenció, parets i engravats per salvar passos de difícil accés. Les cabanes: aquestes construccions les trobem als prats, als conreus i a les muntanyes. Generalment en aquesta zona no trobem les grans barraques que hi ha a la zona del Priorat o a la Terra Alta. Normalment es troben integrades a les parets o als murs dels prats o dels camps amb petites obertures que deixen pas a un petit receptacle per aixoplugar no més de 2 persones en cas de pluja. A les muntanyes, on els pastors passaven gairebé 6 mesos amb els ramats també hi ha cabanes de diferents tipologies. Moltes aprofiten forats sota grans roques de granit, als quals s’han fet rudimentàries parets de pedra per tapar un tros del forat. Altres, en llocs on no hi ha aquestes grans roques, son rústegues construccions de 3 a 5 m 3 amb 4 parets i unes grans lloses que fan de llosat. En els darrers anys les cabanes més útils s’han reformat i adequat a les necessitats actuals. La resta, moltes cabanes repartides per totes les muntanyes, la major part estan caiguades i només en resta alguna paret o una pila de pedres. Gairebé sempre van associades a pletes i orris.

Les fites i pilars: els pilars són estructures amb pedra seca de forma troncopiramidal i que servien per marcar el camí en colls de muntanya que passen gran part de l’any cobertes de neu. Per exemple hi ha 4 pilars de quasi 2 m d’alçada al port de la Bonaigua i al port de Vielha; n’hi ha dos més a la pujada del coll del Triador per la banda de Capdella, aquests d’1 m d’alçada. D’altres són pedres més o menys grans clavades al terra. Forns de calç: consistien en un forat fet en un talús, que es revestia amb una paret de pedra seca formant un cilindre i es deixava una obertura lateral i una altra zenital. Aquestes construccions es feien prop dels llocs on hi havia la pedra calcària necessària. De forn de calç n’hi ha un de bastant ben conservat a la zona de la Farga a la vall de Boí. En els darrers 40 anys l’abandó de l’economia tradicional basada en l’agricultura d’autoabastiment i la ramaderia, ha fet que s’abandonin la major part dels conreus en bancals, molts s’estan utilitzant per a la ramaderia extensiva de ramats d’ovelles i vaques. Els murs i les parets dels bancals poc a poc cauen i els bancals es cobreixen de matollar i arbres. També els camins a peu van estar durant molts anys sense ús i sense manteniment. En els darrers anys, però, les administracions estan fent un gran esforç per recuperar gran part de la xarxa de camins tradicionals amb finalitats turístiques, i dins d’aquest manteniment dels camins té força importància la reparació dels murs, parets i empedrats amb pedra seca. Cal destacar tots els camins recuperats al municipi de Sort en un projecte conjunt de l’Ajuntament de Sort i la Fundación Parques Nacionales, on s’han arranjat nombroses construccions de pedra seca dels camins: el projecte Camins Vius del Parc Nacional, on es recuperen camins tradicionals dels deu municipis de la zona d’influència del Parc, i les actuacions dels 3 consells comarcals i el Conselh Generau d’Aran. A partir d’aquestes necessitats de treball han sorgit diverses empreses a la zona que s’han especialitzat a fer treballs amb pedra seca. En els darrers anys el Parc Nacional ha organitzat 4 cursos de construcció de pedra seca, on s’han format més de 60 treballadors d’espais naturals protegits i d’altres empreses que fan treballs en el medi natural.

Jesús Tartera Orteu

8