L’essència de les paraules: Els gegants d’Asso

21 l’essència de les paraules

els gegants d’asso

Fa una estona que acabem d’obrir els ulls! Hem despertat d’un altre somni mentre s’inicia un nou dia. Davant nostre hi ha una gran paret. Una gran paret composada de quadrats, de petits rocs quadrats! Fixem-nos, per un moment, en aquesta gran paret de petits rocs i escollimne un, de quadrat, de petit, com si d’un forat negre es tractés. La sorpresa mentre ens xucla és immensa!! De dalt a baix, de damont fins a davall, dels caps als sols, de les capceres a les riberes ens trobem passejant pel Pallars, el gran Pallars!, l’extensa regió natural de l’alta muntanya pirenaica perfectament definida per la personalitat hidrogràfica del corrent d’aigua contínua més navegat del Principat: la Noguera Pallaresa. Una conca, la Pallaresa, on s’hi apaimanen un monter de valls secundàries, tant des de les obagues com des de les solanes, tant des de les zones axials com des de les serralades prepirinenques. Trieu-ne una, de ribera secundària. Quina? Càson dena, la vall d’Àssua!! Àssua, primer de tot i sobretot, és un país de gegants! Gegants orogràfics, per ordre alfabètic, com el Montorroio (2.861m), el Montsent (2.883m), la Pala Pedregosa (2.889m) i el pic de la Mainera (2.906m). Quatre gegants d’Asso –un dels topònims precursors d’Àssua–que conformen la corona glacial d’una comarqueta aixafida de pobles costaners, recollits, enclotats, atossalats, solans o ventosos, que tenen Llessui com a cap i casal, allà pels milquatrecents metres d’alçada sobre el nivell de les platges de la Mediterrània. País, Àssua, també de bonys! Bonys com el d’Arquer, el d’Altars, el de les Tosques, del Tamborí o de les Picardes! Quan llegim als mapes topogràfics dels Pirineus catalans el terme geogràfic bony, pensem immediatament que no fa referència a un cim qualsevol. Pot ser un pic redó; fins i tot, sense desmereixe’l, aplanat; més dolç i menys agressiu que un cim granític però, això sí, exclusivament pirinenc! Bony, a la vall d’Àssua, pot ser qualsevol cim però també una gran muntanya a la vall Fosca, a la de Benasc o a les valls d’Andorra!! País, Àssua, de castells! El castell de Torena –centre de la vall al segle X– situat al nord de Llessui i avui refugi de llegendes i mites pallaresos; el castell de Rialp, a la riba dreta de la Noguera, històricament porta d’entrada i de control estratègic d’una vall cap una altra, que encara es descobreix amb sorpresa als caps del poble... Per contra, dels castells de Malavella, Malaveïna o la Torre de Maluc –entre Surp i Rodés– i del castell de Mitja Vall a Bernui no en queden ni els releus. Finalment els de la Torre, Botella, Rodés, Surp, Escàs, Caregue, possiblement enllardats entre ells, completen la sèrie històrica d’un territori medieval que el pas inexorable de les centúries va esquarterar amb algarida en parets, mitjeres, voltes i marges de cases, corrals, eres, bordes i d’altres orogènies humanes. País, Àssua, de noms i cognoms il·lustres! Àssua mateix, Bellera, Botellot, Julià, de Moner, Sobirà, Torra! Hereus i pubilles; comtes, abats i capellans; militars i notaris... feren de les seues allà per on passaren, signaren, resaren o aplanaren prats. País, Àssua, també de noms de casa que composaran demà simfonies musicals wagnerianes, plenes d’energia, com Baró i Madó, Casat i Salvat, Farreget i Tisquet, Andreu i Tomeu, Moliner i Teixidor, Bernadí i Perdaidí, Roi i Rosset, Frare, Fraret i Batlle. I que dir de racons toponímics com Cortinos, Canasso, Berasti, Pamano, Menaurí, Rialbo! Quanta bellesa s’avia en tan poques síl·labes! Però més enllà de bonys, castells, noms, cognoms i topònims il·lustres, altres tresors naturals i culturals s’amaguen per les parets de pedra seca, pels camins engravats, per les ubles de pissarres silurianes, per les formatgeres dels escassuts, per les muntanyes assuenques... Cada any les muntanyes pateixen, pels volts de Sant Joan, la gran metamorfosi! Les faldes nevades dels nostres gegants es transformen en pales, plans i portarrons de bona herba, atornissades de pastures que seran l’estació de destí de camins mil·lenaris que fan d’aquesta vall una de les més preuades pels ramaders dels Pirineus. Les ramades hi pujaran perquè el pastor les planyi un any més i com milers de soldats blancs d’un exèrcit incansable, cada ovella s’esforçarà a combatre la llegenda de la vella de Torena. Seran ells, els soldats blancs, i no ella, la pobra vella, els culpables que la muntanya resti pelada d’arbres i que l’herba amansida s’estengui arreu! Per sant Miquel la ramada s’esmenuçarà. D’una se’n faran cinc, deu o vint... Si el nostre viatge és generós,

l’essència de les paraules els gegants d’asso

podrem veure als planells dels caps de les muntanyes –a cabana Madirri, al plan de la Fenera, al corral dels Bous–milers de caps de bestiar passar en renglera entre els andars de les pletes. Cada ramat al seu tancat! I d’allí, en processó, cap a llocs més o menys llunyans; molts, per cert, marxaran en camió, deixant en l’oblit les antigues cabaneres i els camins de pas com el de Xivirro, el de Trases, el de Canasso... Unes muntanyes d’herba que van convertir-se també en muntanyes de neu, essent la primera estació pallaresa d’esports hivernals. Foren llavors milers i milers de soldats ara de colors llampants els que costa amunt costa avall colonitzaren la vall alhora que alguns bolets urbanístics començaren a créixer pels seus pobles més enllà de la tardor. Però els inicis del mediàtic canvi climàtic es patiren ben aviat i els soldats llampants foren derrotats per una natura hivernal adversa! Les vaques, les ovelles, les eqües i les crabes reprengueren així novament el control ancestral sobre les muntanyes!! Les pedres santes també tenen el seu espai com a totes les valls catòliques, apostòliques i llombardes dels Pirineus i d’arreu del món. Espai com el que encara ocupa el campanar majestuós però solitari de Sant Pere de Llessui, l’únic baluard que queda d’un dels despropòsits més grans del que mai hagueu sentit enragonar! Després de quasi mil anys d’història (1102-1990), a qui carall se li pot acudir fotre enlaire una església romànica amb el pretext que amenaçava caure damunt els nostres caps? Solament un gal d’Armòrica com Abraracúrcix hauria estat capaç d’emular aquest disbarat!! Una església que fins fa poc més de vint anys, retenia encara entre les seves parets de penombra els precs de mil cristians; que va encobrir l’amor de l’Elvira i l’Enric de Verd Madur; que coneixia, com pocs, la veritat sobre la mort del mestre de Torena a Les veus del Pamano... Un quadre ara inacabat, en què es pot veure aquella portalada que situada sota la torre, la feia única i que avui, en comptes d’abocar-se a la foscor de la nau, deixa passar els rajos impertinents del sol. Un quadre ara mutilat però del qual en surt el so afortunat de les campanes que travessa fins a l’altra vessant de la riba i es barreja amb els cants i les veus dels ocells. So de campanes i campaners, de llenguatges metàl·lics que marcaven el temps, les pregàries, la vida i la mort i que, per tant, erin molt preuats! Tant, que en algun indret, com a l’antiga vila closa d’Altron, feien pagar un delme a tots els pobles de la contrada per poder sentir-lo. Fins i tot conten que d’aquells temps passats, un any que els de Surp es negaren a pagar-lo, en queda una tàpia que encara es pot veure a l’obertura que mira a l’est al campanar. Aquesta fou la mesura per donar exemple als rebels, que degueren confiar que el cant de les campanes burlaria el més hàbil tècnic de so! Pel que no competiran els d’Altron i els de Surp serà pel premi al millor formatge. Aquí sí que s’han posat d’acord, per no confondre el paladar més ignorant, que uns els faran de vaca i els altres d’ovella; uns faran brossat, i els altres iogurt. La millor recomanació, tastar-ne un dia un i l’altre dia un altre. No són fets a l’orri, però tant és. El rebost de cada casa ha sabut treure el millor profit de cada llet. També a l’aixopluc dels dos pobles, gairebé al sols de la vall, el Pamano s’uneix als seus dos germans, el Berasti i el Caregue, que ja baixen junts d’un tros amont. Tres rius per a una sola vall, tres rius que es troben en un encontre geniüt que els antics assuencs van aprofitar per generar energia, primer a la Mola del Cap-Pelat i després a la de Sall. De les dues en podrem trobar les restes, però és la segona la que més ens pot impressionar! Els expolis l’han deixat mig malgirbada, però encara s’hi pot veure l’antiga maquinària del molí fariner, les peces de ferro, de fusta i els enginyosos mecanismes que conduïen el gra per transformar-lo en farina. A prop, s’hi amaga, diuen els padrins, la serp del cap pelut, que potser robà el pèl al moliner pelat, que treballava uns metres més amunt, just a sota d’Escàs i Sorre, i que, com altres bèsties i encanteris, va omplir de por les nits d’hivern al costat del foc! Devorat per la malesa, Meneurí és el darrer indret, el que ha inspirat més històries misterioses. Aquest antic poble, situat a uns vint minuts de Seurí, és un caprici fruit d’un despoblament pirinenc pretèrit. Si us passegeu per dins del seu bosc, entre els caminets, les bordes, l’antiga església romànica de Sant Esteve i espereu a bocafoscant, potser entendreu el perquè. Meneurí sembla avui un nyiu de bruixes embruixadores, de llops ferotges i de molses carnívores. Un paisatge plaent per deixar-se emportar cap a fantasies més acollidores! Truqueu a la porta i passegeu-hi amb prudència! Fa una estona que acabem de tancar els ulls. Toca tancarlos una nit més! Davant nostre continua havent-t’hi aqueixa paret. Una gran paret composada de quadrats, de petits rocs quadrats forjats a les pedreres d’Espòs, que bastiren gran part dels pobles de la nostra estimada vall. Pobles de cases valentes, castells altius i camins d’aigua que durant molt de temps estaren en un forat negre. Tots són però fills i filles d’Àssua, pubilla dels gegants d’Asso que, des de la vall de les pedres, vetlla dia i nit, durant les quatre estacions de l’any, per la seua gent, els seus pobles, els seus costums, les seues paraules... i perquè els nens i les nenes no vinguin de París sinó del forat de la Frau pels segles dels segles!!

Josepmaria Rispa Pifarré Eva Tarragona Negre

22