21
l’essència de les paraules
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
els gegants d’asso Fa una estona que acabem d’obrir els ulls! Hem despertat d’un altre somni mentre s’inicia un nou dia. Davant nostre hi ha una gran paret. Una gran paret composada de quadrats, de petits rocs quadrats! Fixem-nos, per un moment, en aquesta gran paret de petits rocs i escollimne un, de quadrat, de petit, com si d’un forat negre es tractés. La sorpresa mentre ens xucla és immensa!! De dalt a baix, de damont fins a davall, dels caps als sols, de les capceres a les riberes ens trobem passejant pel Pallars, el gran Pallars!, l’extensa regió natural de l’alta muntanya pirenaica perfectament definida per la personalitat hidrogràfica del corrent d’aigua contínua més navegat del Principat: la Noguera Pallaresa. Una conca, la Pallaresa, on s’hi apaimanen un monter de valls secundàries, tant des de les obagues com des de les solanes, tant des de les zones axials com des de les serralades prepirinenques. Trieu-ne una, de ribera secundària. Quina? Càson dena, la vall d’Àssua!! Àssua, primer de tot i sobretot, és un país de gegants! Gegants orogràfics, per ordre alfabètic, com el Montorroio (2.861m), el Montsent (2.883m), la Pala Pedregosa (2.889m) i el pic de la Mainera (2.906m). Quatre gegants d’Asso –un dels topònims precursors d’Àssua– que conformen la corona glacial d’una comarqueta aixafida de pobles costaners, recollits, enclotats, atossalats, solans o ventosos, que tenen Llessui com a cap i casal, allà pels milquatrecents metres d’alçada sobre el nivell de les platges de la Mediterrània. País, Àssua, també de bonys! Bonys com el d’Arquer, el d’Altars, el de les Tosques, del Tamborí o de les Picardes! Quan llegim als mapes topogràfics dels Pirineus catalans el terme geogràfic bony, pensem immediatament que no fa referència a un cim qualsevol. Pot ser un pic redó; fins i tot, sense desmereixe’l, aplanat; més dolç i menys agressiu que un cim granític però, això sí, exclusivament pirinenc! Bony, a la vall d’Àssua, pot ser qualsevol cim però també una gran muntanya a la vall Fosca, a la de Benasc o a les valls d’Andorra!! País, Àssua, de castells! El castell de Torena –centre de la vall al segle X– situat al nord de Llessui i avui refugi de llegendes i mites pallaresos; el castell de Rialp, a la riba dreta de la Noguera, històricament porta d’entrada i de
control estratègic d’una vall cap una altra, que encara es descobreix amb sorpresa als caps del poble... Per contra, dels castells de Malavella, Malaveïna o la Torre de Maluc –entre Surp i Rodés– i del castell de Mitja Vall a Bernui no en queden ni els releus. Finalment els de la Torre, Botella, Rodés, Surp, Escàs, Caregue, possiblement enllardats entre ells, completen la sèrie històrica d’un territori medieval que el pas inexorable de les centúries va esquarterar amb algarida en parets, mitjeres, voltes i marges de cases, corrals, eres, bordes i d’altres orogènies humanes. País, Àssua, de noms i cognoms il·lustres! Àssua mateix, Bellera, Botellot, Julià, de Moner, Sobirà, Torra! Hereus i pubilles; comtes, abats i capellans; militars i notaris... feren de les seues allà per on passaren, signaren, resaren o aplanaren prats. País, Àssua, també de noms de casa que composaran demà simfonies musicals wagnerianes, plenes d’energia, com Baró i Madó, Casat i Salvat, Farreget i Tisquet, Andreu i Tomeu, Moliner i Teixidor, Bernadí i Perdaidí, Roi i Rosset, Frare, Fraret i Batlle. I que dir de racons toponímics com Cortinos, Canasso, Berasti, Pamano, Menaurí, Rialbo! Quanta bellesa s’avia en tan poques síl·labes! Però més enllà de bonys, castells, noms, cognoms i topònims il·lustres, altres tresors naturals i culturals s’amaguen per les parets de pedra seca, pels camins engravats, per les ubles de pissarres silurianes, per les formatgeres dels escassuts, per les muntanyes assuenques... Cada any les muntanyes pateixen, pels volts de Sant Joan, la gran metamorfosi! Les faldes nevades dels nostres gegants es transformen en pales, plans i portarrons de bona herba, atornissades de pastures que seran l’estació de destí de camins mil·lenaris que fan d’aquesta vall una de les més preuades pels ramaders dels Pirineus. Les ramades hi pujaran perquè el pastor les planyi un any més i com milers de soldats blancs d’un exèrcit incansable, cada ovella s’esforçarà a combatre la llegenda de la vella de Torena. Seran ells, els soldats blancs, i no ella, la pobra vella, els culpables que la muntanya resti pelada d’arbres i que l’herba amansida s’estengui arreu! Per sant Miquel la ramada s’esmenuçarà. D’una se’n faran cinc, deu o vint... Si el nostre viatge és generós,
