El Portarró 25

hivern-primavera 2009

el portarró 25 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Hivern-primavera 2009 Col·laboren en aquest número: Mercè Aníz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez Sergi Herrando Vila Lluís Brotons Alabau Joan Estrada Bonell Santi Guallar Rivero Jesús Tartera Orteu Mònica Jordà Agut Jordi Canut Bartra Jordi Vicente Canillas Eli Montserrat Freixa Maria Pou i Palau Núria Artés Llambí Natàlia Cot Puig Núria Batalla Barado Cristina Cereza Aubets Neus Baldomà Rodríguez Juan Fernández Gil Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Ricard Novell Agramunt Toni Llobet François Cos d’Agents Rurals del Pallars Jussà Jaume Comas Ballester Mònica Jordà Agut Xabier López García Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

índex 3 Presentació

4 Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 7 Paisatges de pedra seca 9 Entrevista: Els mestres d’Enseu 15 Noticiari 19 Coneguem el Parc - El nabiu roig - El pardal d’ala blanca 21 L’essència de les paraules: Els gegants d’Asso 23 Caminem pel Parc - La vall de Fenerui 25 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: www.parcsdecatalunya.net http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es

3

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

presentació 25 números, 600 fulls...

Aquest butlletí del Parc que ara mateix teniu a les mans i esteu llegint compleix vint-i-cinc números. L’aventura començava l’hivern de 1996 quan va veure la llum el primer Portarró que ens parlava, entre d’altres coses, de l’ampliació del Parc, de la restauració de zones afectades per les infraestructures hidroelèctriques per part de l’ENHER o del nomenament d’en Joan Oró i Florensa ( 2004) com a nou president del Patronat. Des de llavors ha plogut i ha nevat molt!

El Portarró ha intentat durant aquests anys apropar a la gent dels nostres pobles i comarques, el dia a dia del funcionament del Parc. També ens ha ajudat a conèixer millor els nostres valors naturals i culturals, alhora que ens feia a tots partícips de la seua protecció i conservació. El Parc ha esdevingut una gran empresa que s’ubica i treballa als Pirineus, en l’àmbit de quatre comarques i deu municipis de muntanya. El Portarró ha volgut arribar a cadascuna de les cases d’aquests pobles i comarques, per ser un humil però eficaç conductor d’idees, de discusions, de creativitat, de coneixements i sobretot d’estima cap a un territori geogràfic, uns valors patrimonials i unes tradicions que durant molt de temps havien passat per hores baixes.

El Portarró és una publicació del territori i des del territori però, això sí, oberta a tothom, on la gent del país i de fora del país té un espai per a parlar, per llegir o per a escriure. El Parc és un motor socioeconòmic que genera molts llocs de treball al llarg de l’any i que

inverteix en aquests territoris; el Portarró també ens ho explica cada sis mesos i creiem que ens ajuda a comprendre millor la importància de tenir espais naturals protegits com el nostre tan a prop de casa!

En aquest número parlarem d’una activitat tradicional que es recupera amb força durant els darrers anys, les construccions amb pedra seca i dels ocells nidificants d’hivern. Entrevistarem a Empar Carrillo i Josep Maria Ninot, dos prestigiosos botànics que coneixen pam a pam els Pirineus; descubrirem els secrets de la vall d’Àssua, així com els del pardal d’ala blanca o els d’un nou nabiu trobat a les valls d’Àneu; passejarem per la vall de Fenerui, a l’Alta Ribagorça mentre gaudim d’uns paisatges poc coneguts… A més a més, es podrà consultar en versió digital al web del Parc, tant en català com en castellà, novetat aquesta última amb la qual es pretén seduir nous lectors.

I el futur? El Portarró del futur vol ser un fòrum obert d’idees, de noves seccions, de paraules fresques, de dialèctiques constructives, de nous horitzons intel·lectuals envers un racó del sud d’Europa, dels Pirineus, de les muntanyes, on la natura s’ha conservat extraordinàriament bé gràcies a un medi físic aspre i dur, però també a una gent, els nostres avantpassats, que tingueren una petita part de culpa en haver-nos transmès aquest patrimoni excepcional. Nosaltres, en tot cas, intentarem que sigui així!

Per molts anys, Portarró!!

4 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

atles dels ocells a catalunya a l’hivern 2006-2009 Introducció La publicació, el 1984, de l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra (Muntaner et al. 1984) va permetre, per primera vegada, conèixer la distribució de 214 espècies que nidificaven a Catalunya. 20 anys després va aparèixer l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 (Estrada et al. 2004), que mostrava la distribució de les 232 espècies de què es van trobar indicis de cria durant els seus quatre anys que van durar les prospeccions de camp. Gràcies a aquests dos atles, actualment es coneix bastant bé l’avifauna a Catalunya durant el període de cria, tant pel que fa a distribució i abundància com pel que fa a requeriments ecològics i característiques de les poblacions. Malgrat això, les poblacions d’ocells poden variar molt al llarg de l’any i, per exemple, espècies presents al període reproductor marxen a l’hivern a la vegada que n’hi arriben de noves. Fins i tot, dins d’una mateixa espècie, les poblacions reproductores i hivernals poden variar molt. Així, al marge de la desaparició a l’hivern d’ocells com les orenetes, els rossinyols o les piules dels arbres, espècies com l’estornell vulgar, el mosquiter comú o el pit-roig, presents tot l’any experimenten canvis importants, amb entrada o sortida de nombrosos efectius o, fins i tot, amb la substitució de poblacions reproductores per altres exclusivament hivernals. El desconeixement que es tenia fins ara de l’avifauna hivernal a Catalunya feia, per tant, necessària la realització d’un primer Atles centrat en aquest període de l’any.

L’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 és un

projecte impulsat per l’Institut Català d’Ornitologia amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. El seu objectiu principal és conèixer la distribució i abundància de les espècies presents a l’hivern a Catalunya, complementant així el recentment publicat Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 (Estrada et al. 2004). Com aquest, el nou atles pretén elaborar mapes de distribució i d’abundància d’alta resolució, estimar la població catalana de cada espècie, millorar el coneixement de la seva ecologia i determinar l’estatus de conservació de les poblacions hivernals. A més, atès que l’hivern és un període molt variable d’un any a un altre o, fins i tot, dins d’un mateix hivern, aquest atles vol també reflectir tota aquesta variabilitat espaciotemporal. El treball de camp de l’Atles es fonamenta en la participació altruista de centenars d’ornitòlegs voluntaris. El període d’estudi que abasta és el comprès entre el 15 de novembre i el 15 de febrer dels hiverns 2006-2007, 2007-2008 i 2008-2009.

Val a dir que els atles no només són obres de transcendència científica que constitueixen una eina imprescindible a l’hora de planificar la gestió del territori sinó que també tenen un component social molt important. En efecte, projectes d’aquest abast només es poden realitzar gràcies a la participació de voluntaris i, per tant, són també un important repte social. Fins al moment, 245 ornitòlegs han participat en l’Atles de Catalunya a l’hivern 2006-2009 però, sens dubte, aquesta xifra creixerà en els propers anys.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

atles dels ocells de catalunya a l’hivern 2006-2009 Metodologia L’Atles fa servir bàsicament dos sistemes de cerca i cens d’ocells: els anomenats mostratge extensiu i mostratge intensiu. El mostratge extensiu té com a finalitat detectar el màxim nombre possible d’espècies dins de cada unitat de mostratge (el quadrat UTM 10x10 km) en un nombre determinat d’hores de cens, tot intentant cobrir-hi la totalitat dels ambients principals. Amb aquest mostratge es generaran els mapes de distribució de les espècies, pilar bàsic de qualsevol atles. El mostratge intensiu es fonamenta en la realització d’itineraris de 3 km seguint la metodologia del SOCC (Seguiment d’Ocells Comuns de Catalunya) i ha de servir com a principal eina de control de variacions temporals, generació de mapes d’abundància i patrons ecològics. A més d’aquests dos, hi ha un tercer sistema de cens dissenyat específicament per a ocells marins que es basa en la realització d’estacions de cens amb telescopi des de la costa. Finalment, el mostratge complementari permet recollir qualsevol observació que no provingui d’algun dels altres tres tipus de mostratge esmentats i servirà per completar la distribució d’espècies escasses o mal distribuïdes. Per a més informació sobre la metodologia i disseny podeu consultar el web http://www.ornitologia.org/monitoratge/atleshivern.htm.

Cobertura hivern 2006-2007 La cobertura dels mostratges de camp del primer any de treball de l’Atles ha estat molt propera al 100%. En el conjunt de Catalunya s’han completat 127 mostratges de quadrat, 395 SOCCs i 28 mostratges d’ocells marins. En concret al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici s’han mostrejat cinc dels seus onze quadrats UTM 10x10 i s’han realitzat deu itineraris SOCC. Tots aquests mostratges no haguessin estat possibles sense el suport rebut pels gestors del Parc Nacional i pels ornitòlegs que treballen al parc o que hi estan estretament vinculats. Menció especial mereixen, per la seva dedicació i entusiasme, els companys de DEPANA, autors de l’Atlas de las aves nidificantes del Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y su entorno. En els propers anys de treball de camp es dissenyaran dos itineraris SOCC addicionals

Figura 1. Distribució catalana a resolució 1x1 km del tord comú (Turdus philomelos) durant l’hivern 2006-2007. Els quadrats de color més intens corresponen als que tenen una major probabilitat d’aparició de l’espècie.

amb els quals es completarà la cobertura d’aquest tipus de mostratge dintre del Parc Nacional, a més es realitzarà el mostratge extensiu dels sis quadrats UTM 10x10 restants.

Resultats Aquest primer hivern de treball de camp ha començat a donar uns primers resultats. S’han detectat un total de 248 espècies, 202 de les quals en els mostratges de quadrat, 174 en el SOCC i 58 en els censos d’ocells marins; 232 espècies han estat recopilades en fitxes complementàries. Aquestes dades són encara provisionals i de ben segur s’aniran incrementant progressivament. També s’han generat els primers mapes de distribució i abundància i, a tall d’exemple, es presenten el mapa d’abundància a escala catalana del tord comú, Turdus philomelos (Figura 1) i el mapa al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici del trencalòs, Gypaetus barbatus (Figura 2).

Les tres espècies detectades amb més freqüència en els mostratges de quadrat durant l’hivern 2006-2007 han estat el pinsà comú (Fringilla coelebs), el pit roig (Erithacus rubecula) i la merla (Turdus merula), que s’han trobat en el 97%, 96% i 95% dels quadrats, respectivament. Les tres espècies més abundants en els mostratges del SOCC han estat les dues espècies d’estornell, Sturnus sp. (251.611 individus), el pinsà comú (37.180) i el pardal comú, Passer domesticus (9.151). D’altra banda, les tres espècies més observades en els censos d’ocells marins han estat la gavina capnegra (7.451 individus), el gavià argentat, Larus michaellis (5.974) i la gavina vulgar, Larus ridibundus (2.905).

L’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 representa probablement l’obra més important que haguem fet mai des de l’ICO. Prova d’això són les aplicacions que ha generat i continua generant, com ara els mapes d’interès de conservació de l’avifauna (Figura 3).

El projecte, per tant, segueix ben actiu i aviat s’aplicarà en nous aspectes legals, com ara la revisió del Catàleg d’Espècies Amenaçades de Catalunya que està elaborant el Departament de Medi Ambient i Habitatge. L’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 s’hi afegirà i tindrà de ben segur repercussions en la societat en general.

Figura 2. Distribució a resolució 1x1 km del trencalòs (Gypaetus barbatus) a Catalunya i al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici durant l’hivern 2006-2007. Els quadrats de color més intens corresponen als que tenen una major probabilitat d’aparició de l’espècie.

Figura 3. Mapa d’interès de conservació dels ocells nidificants a Catalunya Aquest mapa mostra l’interès ornitològic de cada quadrat UTM1x1 km de Catalunya a partir dels mapes d’índex d’abundància i dels estatuts de conservació de l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Les àrees amb color més intens són aquelles que allotgen més espècies amenaçades. Aquestes àrees de major interès corresponen fonamentalment a zones humides, medis agrícoles, matollars i ambients d’alta muntanya.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6

atles dels ocells de catalunya a l’hivern 2006-2009 Un projecte obert a la participació de tots els ornitòlegs Són moltes les maneres en què es pot participar en aquest Atles, des d’assumir algun dels mostratges extensiu i intensiu que encara queden per assignar fins a enviar qualsevol observació d’ocell en forma de fitxa complementària. Això últim, en les comarques pirinenques pot produir dades d’especial interès, sobretot per a espècies difícils de veure com el gall fer o la perdiu blanca.

Per obtenir més informació sobre la metodologia o sobre la forma en què hi podríeu col·laborar poseu-vos en contacte amb el coordinador de l’Atles, Santi Guallar, al tel.

934 587 893 o a l’adreça de correu electrònic atles@ornitologia.org. Animeu-vos-hi!

Sergi Herrando Vila, Santi Guallar Rivero, Joan Estrada Bonell i Lluís Brotons Alabau (Institut Català d’Ornitologia)

7 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paisatges de pedra seca La pedra seca és un tipus d'arquitectura tradicional on la pedra s'utilitza en sec, sense material d'unió entre les diferents pedres, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa, ges, calç ni fang. La tècnica de construcció consisteix en l’apilament, assentament i equilibri de les pedres de tal manera que s’aguantin pel seu propi pes. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i econòmic en quant als materials emprats, ja que està basat en la utilització de materials locals, gairebé sempre pedres extretes de terrenys molt pròxims al lloc d’utilització, i en molts cops procedents de les pedres de rebuig existents en els propis camps de conreu que han sortit en llaurar, etc... i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i una gran integració d’aquestes construccions en el paisatge; és el que s’anomena el paisatge humanitzat.

La utilització de la pedra seca com a tècnica de construcció i ordenació del territori s’estén per totes les zones muntanyoses de l’àrea mediterrània. Podem destacar com a zones on hi és especialment present les comarques de l’interior de Tarragona, l’Alt Empordà i les Illes Balears, entre d’altres.

L’activitat agrària i ramadera a les comarques pirinenques també ha anat associada a les construccions de pedra seca. Són molt més abundants prop dels pobles i els camins principals entre pobles, on hi ha els prats i camps de conreu de propietat particular. La major part del territori del Parc Nacional són muntanyes i boscos d’aprofitament comunal i en aquestes zones les cons-

truccions amb pedra seca són molt més escasses i també més modestes.

En funció de la seva finalitat, trobem diferents tipus de construccions: Les parets: construïdes per a la necessitat d’organitzar camps, prats, camins i límits territorials. S’han emprat per delimitar les propietats i per evitar que els animals surtin d’un prat al prat del veí o a un camí, quan encara no existia el filferro ni el pastor elèctric. Amb les parets també es feien corrals o pletes per tancar el bestiar a la nit durant l’època em què pasturaven a la muntanya.

De parets en trobem als prats particulars de la ribera de Sant Nicolau i de l’Escrita. De les pletes per tancar el bestiar, la de Cabanieres a la muntanya de Son seria un cas més excepcional per les seves grans dimensions i la construcció més acurada. N’hi ha d’altres que són molt més petites i de construcció molt més rústega repartides per totes les muntanyes, com les de la Llastra, Barrada, Contraix, etc. També els antics orris utilitzats per a munyir el bestiar oví es troben principalment cap a la muntanya de Llessui i Mainera, però també a la ribera d’Aigüestortes.

Els murs de contenció: serveixen per obtenir una superfície horitzontal o amb poca inclinació apta per al conreu, que s’anomenen bancals. Això, en una orografia tan accidentada com la nostra ha tingut molta importància per poder crear noves terres aptes per al conreu. Amb l’abancalament s’aconsegueix salvar la dificultat de l’orografia, evitar la pèrdua de sol per erosió i afavorir la infiltració de l’aigua al terreny.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

8

paisatges de pedra seca Els camins: als camins més importants, els de ferradura, que unien pobles o que servien per accedir a les terres de conreu, prats i muntanyes, també presenten nombroses estructures de pedra seca. S’hi combinen els murs de contenció per tal de formar la plataforma del camí, les parets per separar-lo i delimitar-lo de les finques particulars, i els empedrats o “engresats” o engravats per tal de millorar el ferm de trams del camí, recobrint el terra amb pedres. Aquests engravats poden formar escales en els llocs més pendents, passos d’aigua en llocs humits, etc.

La tècnica consisteix a posar les pedres bastant verticals i molt travades les unes a les altres per evitar que l’empedrat es desfaci. La col·locació final de terra porgada als forats que queda entre pedra i pedra, i la posterior colonització per la vegetació fan que aquestes pedres quedin encara més afermades.

Als camins que pugen des d’Espot al pont de Pallers i de Boí cap a St. Nicolau, són en els quals trobem més infraestructures de pedra seca. També n’hi trobem als camins més importants que creuen els ports i que servien de comunicació per unir pobles de diferents valls o per accedir a les pastures de muntanya, com el Portarró d’Espot, el port de Caldes, el port de Rus, etc. També hi ha petits murs de contenció, parets i engravats per salvar passos de difícil accés.

Les cabanes: aquestes construccions les trobem als prats, als conreus i a les muntanyes. Generalment en aquesta zona no trobem les grans barraques que hi ha a la zona del Priorat o a la Terra Alta. Normalment es troben integrades a les parets o als murs dels prats o dels camps amb petites obertures que deixen pas a un petit receptacle per aixoplugar no més de 2 persones en cas de pluja.

A les muntanyes, on els pastors passaven gairebé 6 mesos amb els ramats també hi ha cabanes de diferents tipologies. Moltes aprofiten forats sota grans roques de granit, als quals s’han fet rudimentàries parets de pedra per tapar un tros del forat. Altres, en llocs on no hi ha aquestes grans roques, son rústegues construccions de 3 a 5 m3 amb 4 parets i unes grans lloses que fan de llosat.

En els darrers anys les cabanes més útils s’han reformat i adequat a les necessitats actuals. La resta, moltes cabanes repartides per totes les muntanyes, la major part estan caiguades i només en resta alguna paret o una pila de pedres. Gairebé sempre van associades a pletes i orris.

Les fites i pilars: els pilars són estructures amb pedra seca de forma troncopiramidal i que servien per marcar el camí en colls de muntanya que passen gran part de l’any cobertes de neu. Per exemple hi ha 4 pilars de quasi 2 m d’alçada al port de la Bonaigua i al port de Vielha; n’hi ha dos més a la pujada del coll del Triador per la banda de Capdella, aquests d’1 m d’alçada. D’altres són pedres més o menys grans clavades al terra.

Forns de calç: consistien en un forat fet en un talús, que es revestia amb una paret de pedra seca formant un cilindre i es deixava una obertura lateral i una altra zenital.

Aquestes construccions es feien prop dels llocs on hi havia la pedra calcària necessària. De forn de calç n’hi ha un de bastant ben conservat a la zona de la Farga a la vall de Boí.

En els darrers 40 anys l’abandó de l’economia tradicional basada en l’agricultura d’autoabastiment i la ramaderia, ha fet que s’abandonin la major part dels conreus en bancals, molts s’estan utilitzant per a la ramaderia extensiva de ramats d’ovelles i vaques. Els murs i les parets dels bancals poc a poc cauen i els bancals es cobreixen de matollar i arbres. També els camins a peu van estar durant molts anys sense ús i sense manteniment. En els darrers anys, però, les administracions estan fent un gran esforç per recuperar gran part de la xarxa de camins tradicionals amb finalitats turístiques, i dins d’aquest manteniment dels camins té força importància la reparació dels murs, parets i empedrats amb pedra seca.

Cal destacar tots els camins recuperats al municipi de Sort en un projecte conjunt de l’Ajuntament de Sort i la Fundación Parques Nacionales, on s’han arranjat nombroses construccions de pedra seca dels camins: el projecte Camins Vius del Parc Nacional, on es recuperen camins tradicionals dels deu municipis de la zona d’influència del Parc, i les actuacions dels 3 consells comarcals i el Conselh Generau d’Aran. A partir d’aquestes necessitats de treball han sorgit diverses empreses a la zona que s’han especialitzat a fer treballs amb pedra seca.

En els darrers anys el Parc Nacional ha organitzat 4 cursos de construcció de pedra seca, on s’han format més de 60 treballadors d’espais naturals protegits i d’altres empreses que fan treballs en el medi natural.

Jesús Tartera Orteu

entrevista

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els mestres d’enseu!

9

Avui és diumenge, quinze de novembre. Som al Baix Pallars, a casa Trementina, amb Empar Carrillo i Josep Maria Ninot, dos botànics reconeguts tant a nivell nacional com internacional. Seiem tots quatre entre un lledoner i una olivera. Sarpats i més sarpats de paraules comencen a fluir...

Què fan dos botànics com valtres a Enseu?

Josep Maria: Ja feia anys que pensàvem buscar una segona residència al Pirineu perquè és un lloc on ens hem mogut professionalment, però mai ens havíem fixat en cap lloc concret. Tothom ens pregunta, per què precisament a Enseu? No ho coneixíem absolutament de res, però vam observar de seguida que hi havia un gradient en el preu de compra i que era més car com més a prop estaves de les pistes d’esquí. De manera que vam acabar aquí a Enseu, que no és ben bé Pirineu. És Prepirineu!

Empar: Enseu és molt bonic, tot s’ha de dir. Hi ha poca gent però està a prop de Gerri de la Sal i té uns quants valors afegits: una font davant de casa, una secla que rega els horts, el barranc i molta tranquil·litat.

Quantes cases hi ha a Enseu?

Bé, un que vingui de ciutat les comptarà i dirà que n’hi ha vuit o nou, però un d’aquí dirà que n’hi ha quatre, que són les cases tradicionals que tenen propietats rurals i que han existit durant l’últim mig segle, i són: casa Gaspar i casa Vilesa, que fan com el barri de baix, perquè encara que lo poble és molt petit hi ha dos barris. Llavors al barri de dalt hi ha casa Trementina, que és la que vam comprar natres i casa Marta. Després n’hi ha un parell més que són cases que s’han fet gent per venir a passar els caps de setmana.

Són cases refetes que eren corrals o estaven molt enrunades, com ara casa Pessigo, que era una casa antiga i abandonada, o casa de Francesc que abans era casa Marta; però temps enrere els va caure una gran pedra d’una llau d’aquí darrere que els va partir la casa. Llavors els de Marta es van canviar i la casa vella que tenien, en males condicions, la van vendre.

Què és una llau?

Una llau és una barrancada petita que normalment no porta aigua, només quan plou molt, i que té algun tram molt vertical. És més petit que un barranc. És un nom que es diu bastant, per aquesta zona, cap a Boumort i fins a Tremp.

Jo diria que és del Pallars Jussà i la part baixa del Sobirà.

Aquestes oliveres que teniu aquí al darrere de la casa, què ens marquen?

Tot i que som molt a prop del Pirineu, aquí les condicions encara són molt mediterrànies, amb un estiu molt càlid i sec. A més això és molt arrecerat, de manera que podem trobar olivera, alzina, vinya. Molts topònims en fan referència: la Vinya, el Vinyal, el turó de la Vinya...

L’olivera aguanta bastant el fred a l’hivern, mentre no baixi moltes hores per sota de 10 o 12 graus negatius. A tots aquests vessants del Baix Pallars n’hi ha de cultivades!

Anaven a fer l’oli, ens va dir la mestressa de la casa, al molí de Pujol, a unes quantes hores caminant des d’aquí! És interessant de veure el contrast de com se feien abans les coses i com es fan ara! No és només als Pirineus sinó en qualsevol medi rural. Jo sóc d’un poble del Baix Camp i allí recordo moltes coses de la infància que també es feien així. Quan preguntes si tenien molí aquí, la mestressa contestava “sí, n’hi havia un a Pujol. Hi anava el meu

10

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els mestres d’enseu! home, amb lo ruquet!” Si fas una mica de càlcul: el ruquet devia portar 40 o 50 quilos d’oliva com a molt, anava allà, molia les olives i tornava amb la gerra de l’oli corresponent! Abans es comptaven les coses d’una altra manera.

Valtres d’on sou nadius?

Sóc del Baix Camp, tocant a Reus, d’un poble que es diu Castellvell del Camp, d’una casa anomenada cal Gaspar.

Allí utilitzen el “cal”.

Jo sóc de Barcelona. Vaig començar vivint a la Ribera, tocant a l’estació de França. Després quan ens vam casar, vam anar a Vallirana, o sigui que he viscut més temps fora de Barcelona, encara que hi treballo, és clar.

Els avis tots eren de fora: ma mare també era de fora, havia nascut al Bages, però els seus pares venien d’Alacant. Així que sóc trasplantada, però nascuda a Barcelona!

I tu, Pep, quan marxes del poble?

Bé, el meu pare era mestre i de ben petit ja ens vam traslladar a Barcelona. Suposo que llavors pensava que els nois més grans poguessin anar a la universitat i, com va poder, se’n va anar a Barcelona. Encara que vam seguir molt lligats al poble.

Sou molta colla a la família?

Bé la meva és molt petita, jo sóc filla única!

En canvi, a casa érem sis, quatre nois i dues noies!

Ens podeu explicar algunes coses de l’adolescència...

A un nen estar sol en un pis no li agrada mai gaire. És molt avorrit. Però al meu pare sempre li havia agradat molt la muntanya, el Pirineu. Anàvem de vacances, per exemple, al refugi de l’Espitau de Vielha, al costat sud del túnel, quinze dies cada any. Des de molt petita també vaig estar anant a Vallirana, on vivien uns oncles i que és precisament on vivim ara. També al poble de ma mare. Quan a un nen el deixes anar a fora, a córrer i a jugar amb pedretes i el riu... crec que marca molt! Després sempre vas perseguint-ho!

I tu, Pep, no volies pas ser futbolista?

No, no gaire! No he sigut mai bon esportista. Nosaltres encara que estudiàvem i vivíem a Barcelona, com que les vacances dels estudiants eren llargues les passàvem al camp. Allà fèiem el que convenia: anàvem a plegar ave-

llanes, a collir olives, a veremar... i fèiem trapelleries!

Què us portà a estudiar biologia? Perquè... vau començar a estudiar biologia, oi?

Sí. Quan nosaltres vam estudiar, a no ser que tinguessis una vocació molt clara de metge o enginyer, no hi havia moltes opcions: química, biologia i tres o quatre més. Ara hi ha més varietat. A mi sempre m’havia agradat el camp i la natura, i al principi pensava compaginar el fer de pagès amb la vida professional. Potser hauria sigut millor una enginyeria agrònoma però llavors s’estudiava a pocs llocs i em feia una mica de mandra d’anar-me’n de Barcelona, perquè també feia música. Així que vaig començar biologia. No m’havia mai plantejat de fer unes ciències pures, més aviat m’interessava alguna cosa més aplicada, però vaig començar biologia i em va agradar força.

Quins professors vau tenir que puguem destacar?

Hi havia professors que després, en el camp de la botànica, han sigut molt importants, com el Dr. Bolòs, el Dr. Llimona o el Dr. Vigo, però també d’altres que potser després no s’han significat tant en el camp científic però que eren grans professors i grans comunicadors, per exemple en Ramon Folch. El vàrem tenir de molt jovenets i s’ha de dir que t’enganxava! Com a professor era molt bo!

Hi havia els ‘peixos grossos’ de la biologia! En Ramon Margalef, el Dr. Prevosti i alguns professors joves que engrescaven molt, com la Dra. Durfort, que en aquella època era molt joveneta i explicava molt bé!

Ara que parles d’en Ramon Margalef, què va significar per a vosaltres?

La veritat és que com a professor no marcava tant com altres. D’entrada no tenia uns grans dots pedagògics: parlava relativament fluix, de coses que eren complexes i no s’entenien fàcilment i era un professor que només el tenies a teoria. Tot i això, en un moment en què la bibliografia que tenies per a estudiar era molt escassa, ell ja havia escrit un llibre, Ecologia, que s’ha mantingut com una obra capital i que estava i segueix estant molt bé.

Quina és la seva aportació a la ciència? És curiós que Margalef és un home que va començar com a aficionat! Va estudiar de gran, mentre treballava de

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els mestres d’enseu! comptable. Llavors l’ecologia era una cosa que pràcticament no existia encara i ell va començar a fer estudis sobre el plàncton, fins que va arribar a ser el primer catedràtic d’ecologia d’Espanya. Ell va saber mirar les coses de la natura des de molts angles diferents, però sense perdre mai la visió del naturalista: seguia dient que l’ADN fora d’un organisme no tenia cap sentit, i trencant-se el cap per coses com per què les mosques tenien aquella estructura a les ales. Se n’anava des de les teories més abstruses, que ningú no podia seguir, fins a coses realment molt simples!

La curiositat que tenia era sempre immensa!

El Dr. Bolòs segurament sigui un altre referent.

El cas de Bolòs és tot al contrari. Ell, des d’abans de néixer, com aquell qui diu, ja era botànic perquè tenia avantpassats botànics, hi estava predestinat! Sempre deia que la botànica la va aprendre abans de llicenciar-se, a casa seva, amb el seu pare. Va fer un treball basat en la constància, com una formigueta que va construint poc a poc!

Es podria pensar que simplement ha sigut un treball constant sense un gran mèrit intel·lectual, però no! Tot allò que ell va construir s’aguanta encara! Els seus esquemes teòrics tenien molta solidesa.

Dins del territori català, els Pirineus han estat prou explorats i coneguts, tot i estar lluny dels centres d’in vestigació...

Home ara són prou ben coneguts, encara que sempre surten coses noves. Però això és la gràcia de la botànica. Sí, com a mínim, als Pirineus ibèrics hi ha molts treballs fets.

Bé, el nivell de coneixement sempre és relatiu, respecte als territoris que estan a la vora. Quan nosaltres estudiàvem, en Bolòs tenia la impressió que el Pirineu ja estava bastant conegut. Era la part de Catalunya on tradicionalment havien treballat els seus avantpassats. De manera que semblava que la urgència llavors era el món mediterrani, on van treballar els que just ens van precedir a nosaltres, Folch, Masalles... També s’ha de tenir en comp-

11

te que els Pirineus tenen més interès botànic, perquè en ser una àrea muntanyosa hi ha grans contrastos de bioclima, de tipus de substrat, i per tant hi ha més densitat de canvis que a la regió més mediterrània que, a més, a Catalunya està més tocada, més cultivada,...

Com heu vist l’evolució dels Pirineus durant tots aquests anys que els heu anat estudiant?

Quan ho veus tot sovint, passa igual com quan veus les persones que no te n’adones si creixen, si es fan velles, aparentment sempre ho veus igual. Però quan tires endarrere i hi penses una mica te n’adones que realment sí que hi ha hagut canvis: la disminució de la pastura, el fet de que hi vingui més gent de ciutat, més turisme, totes aquestes segones residències noves que s’han fet, tot el turisme del riu que tampoc hi era... S’han anat perdent les activitats tradicionals a favor d’aquests nous tipus de vida. Quan vas a territoris que potser tenen un nivell de vida més alt que el nostre, com als Alps, una de les coses que et sorprèn és que segueixes veient unes vinyes en uns costers tan drets que han de treure el raïm a coll.

Això ha de sortir molt car, però en canvi no ho abandonen i la gent segueix vivint en poblets petits a la quinta forca!

Deu haver-hi alguna mena de compensació que al nostre país no hem sabut donar a la gent de la muntanya!

Creieu doncs que és possible que torni a créixer una mica aquesta agricultura i ramaderia de muntanya?

No ho sé! Suposo que sí! Si hi hagués més interès que el país recuperés un mínim de gent i que no només depengui de les activitats agràries... Si els pobles de baix fossin una mica més grans i hi hagués més subvencions i ajudes...

Potser falla una mica l’estructura geogràfica. En altres àrees de muntanya, a la banda francesa del Pirineu o als Alps, el paisatge no està tan “miniaturitzat”. Hi ha pobles molt penjats però sempre tenen a prop un poble gran.

Molta gent treballa en altres llocs però conserven el camp del papà, i en segueixen traient el raïm perquè sempre ho han fet així! Aquesta estructura, salvant les distàn-

12 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els mestres d’enseu! cies, es manté una mica al Baix Camp. Força gent que no treballa a l’agricultura, com a font principal d’ingressos, segueixen mantenint aquests usos. Però això aquí és més difícil per manca de prou volum de gent: aquí tens un poblet com Enseu, on de terres honestament cultivables potser només n’hi ha una hectàrea i mitja; el següent és Baén que està a dos km; i l’altre és Bresca que n’està a quatre... Tots són del mateix estil i el poble gran que tenen més a la vora és la Pobla o Sort, que tampoc no són gaire grans!

Gent nova ja en va venint però s’ha perdut la transmissió.

Hi ha algunes iniciatives, com ara la del planter de Gerri, que intenten recuperar llavors antigues i que la gent les torni a plantar. Alguns dels que hi col·laboren són gent que laboralment ja no han treballat mai al camp, però el seu pare encara ho havia fet i conservaven aquella raça de mongeta o de tomàquet.

Aquestes varietats de trumfes, tomates, tavelles, raïm que es va plantant per la muntanya... En sabeu alguna cosa?

Segurament és factible recuperar aquesta agricultura si busques la qualitat, fer una cosa especial, davant de la quantitat. Només cal mirar el Priorat!

Dependrà del valor afegit del producte. Allí no fan un vi qualsevol, és un vi que ha de tenir un tast especial.

Sí, el vi, les mongetes del ganxet, els pèsols dels Maresme... Per a mi el problema està a trobar l’equilibri: quant costa la producció, els serveis que tens, com ho pots rendabilitzar, els ajuts que has de rebre. No és un tema fàcil, però si hi hagués al darrere algú amb voluntat de fer... Algú hauria d’estar preocupat perquè la gent dels pobles tingués els serveis adequats.

Per a què serveix saber que una espècie de flora es troba en un determinat indret dels Pirineus? És ciència pura això, és conèixer el patrimoni. Si no ho coneixes no pots actuar correctament, tens el risc que es perdin coses, que ni tan sols es coneixien. La ciència vol saber, esbrinar. El perquè és el següent pas; potser un dia sortirà, o no. No cal que hi hagi un rendiment directe, ni esperar que les flors siguin útils per a alguna cosa. El saber ens transmet tota una sèrie de coses de la història de la biologia.

Una de les plantes estrella dels Pirineus és la flor de neu però potser podrien haver-ne d’altres de més famoses. La flor de neu, en canvi, la coneix tothom!

Per què crida l’atenció? De fet és una flor que no és gaire bonica, estèticament parlant, però té una forma molt especial, no hi ha gaires plantes semblants, ni aquí ni als

Alps; sí que n’hi ha en muntanyes asiàtiques, on n’hi ha moltes del mateix gènere. Aleshores el botànic, quan combina aquest coneixement amb la paleoclimatologia (quin clima feia al llarg del Quaternari) descobreix que les plantes no estan sempre al mateix lloc: s’han anat movent poc a poc! La flor de neu molt presumiblement va venir de les muntanyes asiàtiques en una època en què a Europa hi havia un clima molt més fred que l’actual, i per tant aquestes plantes vivien a baixa altitud. Després quan es va tornar a escalfar el clima, a gran part d’Europa, es van extingir però en canvi van quedar als Pirineus, pujant en altitud. És un procés que les plantes al llarg del Quaternari han fet diverses vegades. Hi ha hagut diferents períodes freds i períodes calents que amb certa rapidesa, uns quants milers d’anys, han provocat uns canvis de paisatge importants.

Ara ens trobem en un canvi climàtic... quina notícia!

Durant tot el Quaternari hi ha hagut canvis. El que passa és que aquest d’ara és bastant ràpid, potser més ràpid del que algunes plantes poden seguir. Llavors gairebé qualsevol cosa que ara s’investiga sobre biologia ambiental (de botànica o zoologia) sempre porta l’epítet del canvi climàtic. En part és una moda científica però, encara que les conseqüències ecològiques puguin ser moderades, les conseqüències socials segur que seran immenses!

Mai no hi havia hagut un canvi climàtic com el que ara tenim amb tanta població humana i tan ben establerta com està ara! Qualsevol cosa que s’investigui ara, en connexió amb el canvi climàtic, interessa molt des d’aquest punt de vista social!

Què en penseu que tothom pugui anar als boscos a collir bolets?

Des d’una visió més urbana et diria que la muntanya és de tots! És per gaudir-la i tothom hi té el seu dret. Però sabem que no és així. Als propietaris és normal que no els faci gaire gràcia tenir per allí tot de gent fent tombs, buscant bolets i regirant-ho tot. En part perquè si hi ha algun benefici ells hi volen participar i en part perquè, si els visitants no són molt curosos, ho deixen tot fet un desastre!. Està bé que la gent surti, però el problema és que som molts! Abans els que anaven a buscar bolets eren uns quants que ho feien des de petits perquè els de casa seva eren del poble, o algú els hi havia ensenyat.

Creus que programes com “Caçadors de bolets” ajuden a millorar la gestió dels nostres boscos? És una pregunta compromesa. Per una banda està bé que ajudin a conèixer el món dels bolets que abans només coneixien els que tenien línia directa amb la cultura tradi-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els mestres d’enseu! cional. Per un altre costat, el poder d’amplificació d’un mitjà com la televisió promou que vagi al camp molta gent.

Només que surti un petit tant per cent dels espectadors ja són molts! Hi ha companys del nostre entorn que no ho veuen gaire bé.

I aquests boscos, per a què han de servir? Per collir bolets?

Per fer fusta? Cal encetar una nova gestió forestal?

Potser han de ser reservoris de carboni! Tenim un país molt boterut i els arbres tampoc tenen una bona productivitat. Treure la fusta és difícil. Llavors no és tan inversemblant deixar una capa que protegeixi al terreny de l’erosió.

De fet, tots aquests boscos d’aquí davant, d’Enseu i Baén, estan reforestats. És un bosc relativament nou. Deixar-lo per evitar l’erosió i com a fixador de carboni, com a pulmó verd, no és una mala opció!

Què en penseu de l’aprofitament de la biomassa d’a quests boscos?

D’això se’n parla molt però no sé si ningú ha fet un bon càlcul energètic de l’aprofitament. Jo calculo que el cost de personal i maquinària ha de consumir més energia de la que produiríem amb la biomassa. No ho tinc tan clar.

El Consell Comarcal del Pallars Sobirà va demanar i li va ser concedida una subvenció, per part del Parc Nacional, per instal·lar una caldera de biomassa forestal a la deixa lleria de Sort...

Ah! Això sí! Amb subvencions sí que farem lo que sigui!

També es pot utilitzar la biomassa resultant com a subproducte de l’explotació forestal. Però anar a treure aquests pinets que hi ha per aquí, que no serveixen per a fusta, per aprofitar-los com a biomassa no sé si té gaire interès. Tots aquests boscos els van plantar als anys cinquanta i seixanta, amb una finalitat de protecció dels vessants, encara que també hi havia una visió productivista i es pensava treure’n algun rendiment al cap d’uns anys. El que no es va calcular llavors és que ara valdria més la mà d’obra que el valor de la fusta que es pot treure. Però no és raó per poder dir tan alegrement: deixem-ho! Perquè ara el que tenim són uns boscos repoblats que tenen un futur dubtós, tant estèticament com des del punt de vista productiu, ja que els arbres estan competint tots entre ells!

Per anar bé se n’haurien de treure tres de cada quatre i, d’aquí un temps, treure’n uns quants més. Així els que quedarien serien més grossos.

Com diuen per aquí, “acabarà cremant tot ja que el bosc està brut”.. .

13

Però el bosc no cremarà perquè sigui brut! El problema està en que si, per la raó que sigui, algun dia s’encén, la continuïtat de la massa forestal fa difícil de controlar un incendi, però no perquè estigui brut o net. Abans el paisatge estava més compartimentat, amb camps, pastius i boscos, i ara, com que la gent se n’ha anat, tot és bosc!

Aquest és el problema i no que hi hagi més o menys sotabosc!

A gran escala, els grans incendis no depenen del sotabosc, més aviat de l’estructura del paisatge.

Quin paper ha de jugar el Parc en el futur d’aquests Pirineus?

El Parc Nacional es va crear ja fa molts anys i val la pena, ara que porta bastants anys sense intervenció directa, de seguir aquest camí. És una mostra d’un territori que es vol mantenir sense que hi hagi gaire intervenció humana. I el paper fonamental és la conservació. També s’ha de fer divulgació: Mostrar a la gent uns sistemes naturals sense intervenció humana.

El que passa és que aquest Parc, com molts, es va crear per casualitat. Era un lloc que, des del punt de vista paisatgístic, era molt singular i bastant remot, i això, a part d’altres aspectes socials i polítics, va provocar la declaració del Parc. No és veritat que no hi hagi petja humana: les zones pastorals de l’estatge subalpí van ser creades per l’home i encara hi segueix havent ramaderia… Però independentment d’això, el paisatge no ha canviat massa.

Comparant imatges dels vols dels anys cinquanta, al Parc d’Aigüestortes, els indrets d’alta muntanya gairebé no han canviat! Fins i tot a les zones obertes per l’explotació ramadera la dinàmica de recuperació forestal és molt lenta. Realment és un paisatge, vist en foto aèria, molt estàtic!

Des de la Universitat heu promogut estudis de les con gesteres, per què?

Darrerament, sembla que es redueixen. Com a mínim el que abans en dèiem congesteres permanents on s’acumulava tanta neu que no arribava a fondre’s mai. Sota la neu només hi ha roca, però de vegades es pot acumular una mica de terra fina i allà hi viuen unes plantes molt especials que tenen als Pirineus el límit de distribució de la seva àrea geogràfica. Són espècies que van arribar als Pirineus en moments de clima més fred i ara han quedat limitades a aquests ambients. Si se segueix escalfant el clima no tenen escapatòria perquè no poden pujar més

14 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els mestres d’enseu!

amunt, perquè no hi ha terra, i cap avall fa massa calor.

Des d’aquest punt de vista les congesteres són un refugi d’espècies articoalpines molt interessants.

Una curiositat sobre el pi negre! És un patidor que no vol competir amb ningú i es va sacrificant...

Sí, una mica sí. Un patidor i molt resistent! Un conqueridor, un pioner, un lluitador contra els elements!

Als Pirineus com qui diu és l’únic arbre de l’estatge subalpí, i forma boscos en solells i en obagues, en calcari i en silici. En canvi als Alps, al subalpí no hi té tant de protagonisme. Hi ha altres arbres més bons competidors com el pi cembra o el làrix, i el pi negre només el trobem en ambients molt desfavorables, com per exemple al voltant d’una torbera o en un lloc molt rocós i dolent. O sigui que sí, que té aquest paper.

I el pi negre més alt que heu vist mai?

En Jordi Carreras diu que n’ha vist un per sobre dels 2.700 metres d’altitud.

A Andorra, pujant al Comapedrosa i cap al pic de Sanfonts en vam trobar també uns quants molt amunt...

Però no eren arbres, eren individus petits, encara que tampoc en sabem l’edat i no sabem si s’han pogut instal·lar fa pocs anys...

Al Néouvielle, el bosc arriba una mica més amunt que aquí, gairebé fins als 2.600 metres. Probablement allí hi hagi pins dispersos fins una mica més amunt que aquí. El que potser hauríem d’establir primer és el que considerem un arbre: no hi ha dubte que l’espècie pot arribar més amunt de 2.700 metres però només el podem considerar un arbre a partir de 2 metres d’alt. Amb aquesta mida, vol dir que sortirà de la neu a l’hivern i que ja comença a propiciar un microclima forestal. Per això, els que estudien el límit del bosc parlen del límit de 2 metres.

Per què hi ha faig a Aigüestortes i no a Sant Maurici?

Teòricament és pel tipus de clima. Sant Maurici és més continental que la ribera de Caldes. Però a més la Ribagorça té més proximitat amb les grans masses de faig més atlàntiques i ha sigut més fàcil que hi hagin arribat.

En principi al faig el clima continental, amb alguna primavera molt freda, no li agrada. És una espècie que en els últims 3.000 o 4.000 anys ha tingut una expansió bastant ràpida i encara està avançant al Pirineu. Per això aquesta explicació més climàtica no és una explicació exacta.

Podria ser que Sant Maurici tingui un clima més continental que Aigüestortes però també podria ser una qüestió dinàmica: que allà ha tingut temps d’entrar-hi i aquí encara no!

Què representa l’ensenyament per a vosaltres. És neces sari per a un científic el contacte amb els alumnes?

Com dèiem abans, no te n’adones d’un any per l’altre però sí quan mires enrere. Quan jo era un jove professor els alumnes eren nois i noies com jo, que aleshores tenia 30 anys. Després eren com els nostres fills i ara els veus realment molt petits. Moltes vegades et preguntes quin valor té l’ensenyament avui, quan pots obtenir la informació de tantes bandes. Quan nosaltres estudiàvem l’única manera que un alumne podia aprendre alguna cosa era sentint al professor, perquè hi havia poca bibliografia i era poc assequible. Em penso que el que segueix tenint valor és el contacte directe amb el professor, aprendre a pensar i a raonar les coses. Que un alumne s’aprengui el nom d’aquesta planta o una funció metabòlica, és important però no és el fonamental; és important la manera d’adquirir aquest coneixement i com utilitzar-lo.

Quins Pirineus tindrem o us agradaria tenir d’aquí 100 anys?

Normalment el paisatge que algú estima està relacionat amb la seva infantesa o joventut. Per això moltes vegades la societat pretén recuperar aquells paisatges de fa 30 o 40 anys enrere. A mi m’agradaria un Pirineu més o menys com el que tenim ara, amb una mica més d’ovelles i pastors, i un país amb una mica menys de fàbriques i fums.

Als Pirineus, de fàbriques i fums precisament no n’hi ha.

Potser és una de les coses que hi falta... no els fums, eh! però sí una certa industrialització, una diversificació dels llocs de treball. Hi ha molts oficis, sobretot qualificats, que aquí dalt tenen ben poca feina. Si hi hagués més gent, hi hauria més possibilitats, més alternatives. A mi m’agradaria el Pirineu amb una mica més de vida de la que hi ha ara. Voler conservar la identitat té un perill, que és fer dels Pirineus un museu. Que diem que no es toqui, que ho volem conservar amb el pastor i les ovelles com abans...

I el pastor amb les ovelles és dur, eh! No podem tenir els Pirineus com un museu!

El temps de la xerrada ha passat volant, com un estol de coloms fugint del falcó! La història de les nostres terres pirinenques ens té acostumats també a aquestes fugides, a velocitats vertiginoses, a vegades endavant i a vegades endarrere! Els boscos, amb els seus animals i plantes, seran més o menys coneguts, protegits o conservats. Ara bé, els Pirineus continuaran avançant cap al destí que els pirinencs vulguem seguir. Mentrestant, Enseu es prepara per hivernar un any més d’un segle més...

Gerard Giménez Pérez Josepmaria Rispa Pifarré

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Novetats a Colomès!

En el darrer número d’El Portarró parlàvem extensament de l’origen del topònim Colomès i dels tresors que s’amaguen en aquesta ribera de la Val d’Aran. Lloc de pas de totes les rutes que travessen cap a la Ribagorça o el Pallars, o simplement indret de visita obligada pels turistes que vénen a la Val, Colomès és una de les riberes més visitades del Parc Nacional. Aquest estiu els visitants d’aquesta magnífica vall han pogut observar dues novetats: la vall comptava amb un nou refugi i en els aparcaments dels Banhs de Tredòs i també a Valarties es donava informació escrita del Parc.

El vell refugi de Colomès, bastit al costat mateix de la presa del lac Major, havia quedat obsolet. Eren moltes les veus que clamaven per la jubilació d’aquest venerable edifici que havia acollit moltes generacions de muntanyencs. El nou refugi, gestionat pel Conselh Generau d’Aran, s’ha edificat una mica més enllà del vell, a la riba oest de l’estany i des del mes de juliol ja presta els seus serveis. Que sigui per molts anys!

Enguany els punts d’atenció al públic i de venda de tiquets del servei de transport de taxis dels Banhs de Tredòs i de Valarties han funcionat també com a punts d’informació del Parc per a les persones que realitzaven alguna passejada per aquests indrets. També en aquestes casetes s’han agafat dades estadístiques sobre el nombre i la procedència dels visitants. Per tal de comptar amb una informació més precisa sobre el nombre de visitants en indrets concrets s’han instal·lat també

15

comptadors automàtics de pas en els camins d’accés als refugis de Colomès, Restanca i Saboredo. Des d’aquí donem les gràcies a totes les persones que han col·laborat en la consecució d’aquests objectius de gestió del Parc!

Fires tardorals La tardor ens ha portat, com cada any, celebracions firals als diferents pobles de les nostres comarques. La vall de Boí va encetar el cicle a Barruera, el 28 de setembre, amb el tradicional concurs de dallar a mà; després la Pobleta de Bellvei, els dies 4 i 5 d’octubre, amb una demostració de com fer sabó, mostillo i freginat; les fires de bestiar, aquest any equí, de Salardú i Vielha; per Santa Teresa, a Esterri d’Àneu, el cap de setmana del 18 i 19 d’octubre, es va fer la tradicional subhasta de vedells de raça bruna dels Pirineus; per Tots Sants, concretament el 2 de novembre, en un dia força plujós i fred, es va celebrar la de Vilaller.

Sort va tancar aquest recorregut amb una nova mostra d’ovella xisqueta i un concurs d’habilitat amb el ganxo.

Totes les fires, en general, han patit però els efectes de la llengua blava. Aquesta malaltia és causada per un virus que afecta tots els remugants, tot i que els ovins són l’espècie més afectada. És transmesa per mosquits i es caracteritza per manifestacions gangrenoses i per alteracions en els músculs esquelètics. És de declaració obligatòria i només es pot combatre eficaçment per mitjà de la vacunació dels remugants. Per tant, vaques i ovelles van estar absents de la major part de fires.

16 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Dia Mundial dels Ocells El passat 4 i 5 d’octubre es va celebrar el Dia Mundial dels Ocells. Amb aquest motiu es van organitzar en el centre de Llessui dues activitats gratuïtes. Al matí es va fer un recorregut per la falda del Montsent fins al poble de Llessui, per conèixer i identificar els ocells més típics de la zona. Tot i que no en vàrem poder veure una gran varietat, els voltors i les gralles de bec vermell ens van acompanyar durant una bona part de la passejada. A la tarda l’activitat estava destinada als més xics que s’ho van passar d’allò més bé amb un conte d’ombres xineses i un taller per fer una menjadora a partir d’un bric, una forma divertida de reutilitzar les deixalles.

L’estat dels nostres camins Aquesta tardor i, per segon any consecutiu, s’ha dut a terme un estudi del nivell d’impacte de l’ús públic sobre la xarxa de camins del Parc Nacional. Com ja és sabut centenars de persones visiten el nostre Parc i és precisament aquesta gran afluència de gent la que ha portat a la necessitat de realitzar un estudi com aquest. El seguiment té com a objectiu avaluar l’estat dels camins després de la temporada de major afluència tot basant-se en la mesura i l’anàlisi d’un seguit de paràmetres indicadors com: el grau d’erosió, la degradació de la vegetació, la presència d’escombraries, etc. Anualment s’escullen cinc camins del sector occidental i cinc de l’oriental per avaluar-los. Enguany s’han analitzat els camins del port de Rus; del Pessó; de l’estany Negre a l’estany des Monges i de l’estany Llong a l’estany Redó per la banda d’Aigüestortes. Per la banda de Sant Maurici els camins escollits han estat el Portarró d’Espot; del refugi d’Amitges al port de Ratera; la vall de Cabanes; el camí del refugi de Colomès i un circuit per Colomès. En cas que un d’ells sobrepassi els límits acceptables d’algun d’aquests indicadors es duran a terme les mesures correctores pertinents per tal que en un posterior mostreig s’observi una millora en l’estat del camí.

Jornades d’investigació a la Red de Parques Nacionales Del 22 al 24 d’octubre va tenir lloc a Plasencia (Extremadura) la presentació de resultats dels treballs i projectes d’investigació subvencionats per l’Organismo Autónomo Parques Nacionales de la convocatòria corresponent a l’any 2003.

Els treballs es van agrupar en tres àmbits: els relacionats amb parcs de les àrees de muntanya, els de les zones humides i sistemes mediterranis i els parcs dels sistemes insulars. Un total de vint-i-sis treballs van ser presentats, dels quals tres estaven directament relacionats amb tasques d’investigació realitzades al Parc Nacional. El primer sobre plantes aquàtiques presentat per Esperança Gacia Passola del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas); un segon que analitzava la influència dels boscos en avançat grau de maduresa sobre les comunitats animals, que fou presentat per Lluís Comas Boronat del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals); i un tercer sobre la determinació del període de retorn de les allaus extremes al Parc mitjançant la dendrocronologia (determinació de l’edat dels arbres pels seus anells de creixement) d’Elena Martín Bordas de la Universitat de Barcelona.

Les conclusions finals de les jornades van posar de manifest la importància de la investigació als Parcs, així com la necessitat d’intensificar la col·laboració entre els gestors dels espais i els científics; també es va fer palesa la necessitat de millorar l’accés a la informació sobre les investigacions realitzades, tant a dins com a fora dels Parcs, i que siguin d’utilitat per a la seva gestió i conservació.

Lavabos a Sant Maurici El mes de juliol passat es va instal·lar al Parc un mòdul de WC sec per vermicompostatge a l’estany de Sant Maurici hi accedeixen anualment 150.000 persones a peu o amb taxi, i l’any 2007 el 20% de les persones enquestades trobaven a faltar uns lavabos a Sant Maurici. Després d’estudiar

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari diverses possibilitats es va optar per aquest sistema en sec. El seu funcionament es basa en la separació dels orins del material sòlid. Els primers s’emmagatzemen en un dipòsit de 3.000 litres i el sòlid es diposita mitjançant una petita cinta transportadora en un receptacle dins de la mateixa estructura, on hi ha els cucs de terra que transformaran el residu sòlid en compost. Els avantatges davant els sistemes convencionals amb aigua i fossa sèptica són: 1. No es genera abocament d’aigua residual al medi.

2. No cal portar un control analític de les aigües abocades.

3. El volum de residu que cal gestionar a través de les depuradores dels municipis és molt més baix.

4. La resta de residu orgànic sòlid es transforma en compost que es pot utilitzar com adob en jardins o tirar-ho al prat o al bosc.

Seguiment de fauna mitjançant tecnologia GPS Aquest any s’ha iniciat, juntament amb TRAGSEGA, un projecte de seguiment de l’isard (Rupicapra pyrenaica) a través de collars GPS. Aquesta tecnologia consisteix en la col·locació d’un collar GPS a cada animal que emet una senyal de GPS i que permet localitzar amb molta precisió i en temps real la seva posició. És a dir, permet fer el seguiment dels moviments dels animals marcats, sense ocasionar-los molèstia i a distància.

L’objectiu d’aquest projecte és, a partir de la informació obtinguda, delimitar de manera precisa els territoris utilitzats per aquesta espècie; estudiar aspectes de la seva ecologia, com la dinàmica d’alimentació, adaptabilitat als llocs més humanitzats, selecció de l’hàbitat i altres aspectes; i comparar l’ús de l’hàbitat i les àrees de campeig d’aquesta espècie amb el bestiar boví que aprofita les zones de pastura integrades dins els límits del Parc.

Es preveu marcar un total de quatre isards a dins del Parc, un per comarca: a l’Alta Ribagorça, al Pallars Sobirà, al Pallars Jussà i a la Val d’Aran, comptant amb la col·laboració del Cos d’Agents Rurals, que facilitaran els mitjans tècnics i humans per a les captures. Fins a dia d’avui s’han capturat tres individus, i ja estan enviant senyals de la seva posició. Aquests individus, que ja tenen nom, han estat batejats com a Llaçada, Amitges i Carbonera.

Camins més vius!

En el projecte Camins Vius de recuperació d’antics camins per fer una travessa circular al Parc Nacional, s’ha finalitzat l’adequació dels camins que van des del poble d’Espot fins a Caregue, passant per la Creu de l’Eixol i el bedollar de Caregue. S’ha treballat també en el camí de Caregue a Escàs i fins a Sorre; el camí de Llessui a Cabdella; de

17

Cabdella al port de Rus; i d’Estany Gento al port de Rus. Actualment s’està treballant, a la Val d’Aran, en els camins d’Escunhau a Betrén i un petit tram del port de Vielha; i a l’Alta Ribagorça, Senet-Ginast, Vilaller-Casós i CasósSerreres, Serreres-Cóll i Durro-Saraís.

També s’han fet arranjaments al camí de la cascada de Sant Maurici. Aquest estiu l’han utilitzat prop de 60.000 persones, la majoria grups familiars amb nens petits o gent gran. Això ens ha obligat a millorar dos trams de 2.000 metres, enretirant blocs de pedres que dificultaven el pas i millorant els trams d'empedrats i estesa d'àrids.

XV Concurs de fotografia Un clàssic, el concurs de fotografia del Parc, ha arribat a la seva quincena edició. El jurat ha seleccionat els guanyadors entre els 118 participants que han presentat un total de 315 obres. Els treballs premiats han estat els següents: 1r premi: Trilogia Falles de Boí d’Anaís Sol Barberà (Mataró). 2n premi: Esclat de muscaries de Sílvia Frías Campos (Tírvia). 3r premi: Paisatge interior de Joan Antolín Arnau (València). 4t premi: Soledad quebrada d’Alberto Tormo Pastor (Ontinyent). 5è premi: Boca abajo d’Aníbal Ferrón (El Pont de Suert). Accèssit especial “Els Encantats”: Essències 3 de Conchi Ciurana Martínez (Tarragona). Accèssit especial “Els Minairons”: Desert Les fotos guanyadores i una selecció de treballs de tots els autors participants es podran visitar fins el 28 de febrer a la Casa del Parc de Boí, de l’1 de març fins el 30 d’abril a la Casa del Parc d’Espot i de l’1 de maig al 30 de juny al centre d’informació de Senet.

Millorem la difusió d’El Portarró En aquest número de la revista i en l’anterior, hem inclòs unes targetes amb un petit formulari perquè els lectors ens facin arribar les seves dades de tramesa i les seves preferències de format de la revista. Així actualitzem la nostra base de dades de subscriptors posant-la al dia. D’altra banda, també es vol conèixer la disposició dels lectors vers els nous formats electrònics per a poder enviar la revista i informacions del Parc en format digital, pràctica cada cop més estesa entre les publicacions, amb el conseqüent estalvi de paper i minimització així de l’impacte ambiental que s’esdevé amb l’edició i impressió d’una revista. Recordem un cop més la importància que els lectors ens facin arribar les targetes complimentades amb les seves dades, si es que encara no ho han fet, i que la tramesa de les targetes és gratuïta dins del territori de l’Estat espanyol. Només cal complimentar-la i dipositar-la en una bústia. Des del Parc Nacional us agraïm la vostra col·laboració!

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Nous materials per a persones amb discapacitat visual L’atenció a les persones que pateixen alguna discapacitat és una de les nostres prioritats. La instal·lació de les passarel·les de fusta al planell d’Aigüestortes i al sector de Sant Maurici va constituir una primera actuació i una fita important per facilitar l’accés a aquests col·lectius. En una segona fase s’ha treballat per oferir als visitants amb discapacitat visual un material específic que faciliti el coneixement de diferents valls del Parc. Per això s’han dissenyat unes maquetes tàctils portàtils amb una descripció bàsica de les característiques naturals de les riberes de Sant Nicolau i de l’Escrita (relleu, estanys, diferents tipus de vegetació, etc...); la maqueta conté també una petita llegenda en Braille. El passat dia 20 de setembre vam rebre la visita de 35 persones pertanyents a l’ONCE de Lleida que van efectuar un itinerari pel planell d’Aigüestortes i van poder tenir entre les seves mans els nous materials.

La seva visita i les seves opinions ens serviran per poder valorar la utilitat d’aquest material i anar avançant amb pas ferm perquè el Parc es converteixi en un espai més accessible per a tothom.

Tres noves espècies Aquest estiu ha estat profitós per a les troballes de fauna i flora. Concretament han estat citades tres noves espècies, que no havien estat observades anteriorment al territori del Parc: dues espècies de flora i una de fauna. Es tracta del voltor negre (Aegypius monachus), una espècie de nabiu (Vaccinium vitis-idaeus), i una petita planta: Vicia argentea.

El voltor negre s’ha pogut observar en tres ocasions (a la muntanya de Llessui i el Pinetó d’Espot). Es tracta d’exemplars divagants del projecte de reintroducció de l’espècie

18

portat a terme als Prepirineus de Lleida (muntanya d’Alinyà i Boumort) a càrrec de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya i del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Presumiblement i donades les seves característiques de requeriments ambientals no arribi a criar al nostre Parc Nacional però de ben segur que les observacions s’incrementaran al llarg dels propers anys si es continua amb el projecte en qüestió d’alliberament anual de nous individus. Una prova més que els animals no entenen de fronteres ni límits administratius.

Vaccinium vitis-idaeus, és una espècie de nabiu, pròpia dels països nòrdics, que es creia inexistent als Pirineus catalans excepte a Andorra. L’espècie va ser localitzada al bosc de Son, a 1.860 metres, per tècnics del propi Parc. Per altra banda, l’equip de la Universitat de Barcelona, encapçalat per Josep Maria Ninot, ha descobert una espècie que no havia estat mai citada a Catalunya. Es tracta de Vicia argentea, i fou localitzada a les Raspes de Montorroio, formant part d’una població espectacular. Serà important determinar si es troben més poblacions d’aquestes dues espècies de flora al Parc, una bona tasca a continuar per al coneixement de la flora en el nostre territori.

“Polo San Martiño peóns ao camiño” El dia 11 de novembre a Galícia celebren el "Día do peón", el dia de les baldufes. És la diada en què tradicionalment els nens començaven a fer-les ballar, perquè aquest era un joc d’hivern. Coincidint amb aquesta diada un grup de nois i noies de A Coruña que estaven fent un itinerari per l’estany de Sant Maurici van portar les baldufes per tirarles també a sobre la neu, sota la mirada atenta dels Encantats.

19 ©

©

flora

coneguem el parc

Sempre que se surt a la muntanya, encara que sigui a fer altres coses o simplement per passejar, hom es pot trobar amb una dada interessant, una citació d’una espècie rara de flora o fauna, o fins i tot nova per al Parc Nacional. La muntanya és molt gran i en el moment més inesperat salta la sorpresa.

Darrerament, gràcies a les tasques de recol·lecció de llavors per a un banc de germoplasma, que s’està desenvolupant en col·laboració amb el Grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació, de la Universitat de Barcelona, s’han trobat, casualment, unes quantes espècies vegetals que no havien estat mai citades dins de l’àmbit del Parc Nacional. També s’han trobat noves poblacions d’espècies d’interès.

El passat mes d’octubre, mentre personal propi del Parc es dedicava a buscar rastres de gall fer en un bosc de les valls d’Àneu, dins de la zona perifèrica, un petit arbust, semblant a la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), els va despertar la curiositat.

Un cop examinada la mostra que van collir, ha resultat ser una mena de nabiu estrany a les nostres terres. Als Pirineus hi ha el nabiu comú (Vaccinium myrtillus) i el nabiu uliginós (V.uliginosum), que sol viure més amunt.

Aquests dos tenen el fruit de la mida d’un pèsol, d’un color blau marí, gairebé negre i comestible, tant en cru com en melmelada. En ambdós casos les fulles són més o menys toves i cauen a l’hivern.

El que ara s’ha trobat s’anomena en llatí Vaccinium vitisidaea. En català en podríem dir “nabiu roi”, ja que el seu fruit madur és de color vermell fosc. Les fulles són més endurides, revolutes al marge i persistents tot l’any. El revers, més pàl·lid que l’anvers, té uns pics glandulars de color negre molt característics. És una espècie pròpia d’ambients poc o molts ombrívols sobre sols àcids (sense carbonats). Als Pirineus la vam trobar en un bosc de pi negre amb sotabosc abundant de neret i nabiu, prop de 1.900 metres d’altitud.

El nabiu roig és una típica espècie de distribució boreoalpina, freqüent en els països nòrdics més freds. Molts d’aquests vegetals poden viure també més al sud, cercant refugi a les muntanyes on troben climes semblants a les planures nòrdiques originals. Així arriben als Alps, als

Pirineus i, algunes, fins i tot més enllà, a la serralada cantàbrica o a Sierra Nevada; encara que en el cas del nabiu roig no és així. Quina va ser la nostra sorpresa quan tots els caràcters de la mostra ens indicaven en aquesta direcció! Aquesta troballa representa la confirmació de la seva presència al Principat i a tot l’Estat espanyol.

Consultant la bibliografia existent hem vist que als Pirineus només se’n coneixen comptades poblacions: la més propera és a l’Arieja, a tocar de la frontera septentrional d’Andorra, i també se n’ha trobat al Conflent, a la Catalunya Nord. Existeixen també algunes altres citacions, però són antigues i dubtoses i no han pogut ser confirmades amb cap mostra d’herbari: una és del 1952 al cim del Montardo, més amunt de 2.800 metres, en una altitud on aquesta espècie no sembla que hi pogués viure gaire bé. Una altra citació, més antiga encara, la situava el 1879 a prop de Setcases, però cap estudi posterior ha pogut confirmar aquesta dada.

Tot i que als Pirineus sigui una planta molt escassa i mereixi ser protegida i respectada, als països nòrdics és prou comuna, i es coneix amb diferents noms: “lingon” a Suècia, “tyttebær” a Noruega, “o pyCHN Ka” a Rússia, “puolukka” a Finlàndia o “bruklene” a Letònia; en anglès els fruits s’anomenen “lingonberries”, i a tot arreu els cullen i se’ls mengen. En cru diuen que són una mica àcids i convé deixa-los madurar en escreix perquè agafin una mica de dolçor. Més sovint se’n fan melmelades o compotes, que fins i tot es poden comprar en botigues i supermercats. Aquest fruit té reconegudes propietats medicinals, sobretot per a les dones, ja que sembla que va bé per lluitar contra diversos símptomes de la postmenopausa, com l’osteoporosi. També se li ha reconegut utilitat contra l’arteriosclerosi i com a antioxidant, com passa en molts d’aquests petits fruits del bosc. Hem trobat també informació sobre algunes races cultivades com a planta ornamental.

Ben segur que en algun proper número del Portarró, us explicaran l’origen de la toponímia de les valls d’Àneu (“valls de neu” segons alguna traducció tirant pel dret) però ja us avanço que les valls d’Àneu són, sense cap mena de dubte i ara encara més, la vall dels nabius!

Gerard Giménez ©

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el nabiu roig

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

20

fauna

coneguem el parc

el pardal d’ala blanca El pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis) és un bonic i rar ocell distribuït al llarg de la pràctica totalitat de les grans serralades euroasiàtiques (l’Altai, l’Himàlaia, l’Iran, el Pamir, el Caucas, els Càrpats, els Balcans, els Alps, els Apenins, Pirineus i monts cantàbrics). La població pirinenca, juntament amb la població cantàbrica, representa, doncs, el límit sud-occidental de distribució mundial. A Catalunya el nostre ocell es troba durant l’època reproductora restringit exclusivament al sector axial de Pirineus mentre que al llarg de ben entrada la tardor, hivern i inicis de primavera pot ser observat en qualsevol lloc com ara els Ports, Montserrat i altres indrets costaners.

Es tracta d’una espècie alpina limitada per uns requeriments molt concrets per a la cria: esquerdes rocalloses prop de vessants despullades de vegetació llenyosa amb abundants gramínies de sols calcaris i sobretot, de congestes de neu. Aquest darrer factor sembla prou important per a la instal·lació de parelles reproductores fins al punt que es comporta com a magatzem i rebost de menjar (insectes enganxats al gel). Quant al tipus de relació entre individus, resulta molt gregària al llarg del seu cicle anual, tant per a la reproducció –amb colònies de diferent nombre de parelles– com durant la hivernada amb grans estols de fins i tot centenars d’exemplars. El seu comportament és ben confiat i curiós i no és rar el observar-lo prop de les estacions turístiques hivernals tot aprofitant el menjar disponible.

La població reproductora catalana ha estat avaluada en

menys de 50 parelles!, amb les dades que es disposen a l’actualitat. Per aquesta escassa informació fins a l’any 2004 no es va confirmar la seva reproducció a casa nostra, en concret al veí Parc Natural de l’Alt Pirineu per part dels experimentats ornitòlegs Job Roig i Cesc Capdevila. Al llarg d’aquest any s’ha incrementat l’esforç en l’establiment de l’estatus reproductor al Parc Nacional amb resultats negatius fins a la data. És més que probable que aquesta espècie no sigui reproductora aquí –o com a molt en alguna localitat molt puntual– mentre que a partir de la tardor s’incrementen les observacions de l’espècie, sovint en grans estols.

D’aquesta manera al treball de l’Atlas dels ocells nidificants del Parc, ha estat citat en quatre de les 11 quadrícules de l’estudi amb la categoria de “possible reproductor”, si bé semblaria més adient i, fins que no es demostri el contrari, amb l’increment d’esforç de prospecció, definir-lo com a “no reproductor”.

Enguany i dins la mateixa assistència tècnica per a l’estudi del pela-roques (veure noticiari del Portarró 24), els resultats han estat negatius per tal de tenir constància de l’existència d’alguna colònia reproductora. Caldrà doncs incrementar l’esforç per esbrinar encara més el coneixement d’aquesta espècie, que, com la resta d’espècies exclusivament alpines, és considerada com a indicadora de l’actual canvi climàtic.

Jordi Canut Bartra i Eli Montserrat Freixa

21

l’essència de les paraules

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els gegants d’asso Fa una estona que acabem d’obrir els ulls! Hem despertat d’un altre somni mentre s’inicia un nou dia. Davant nostre hi ha una gran paret. Una gran paret composada de quadrats, de petits rocs quadrats! Fixem-nos, per un moment, en aquesta gran paret de petits rocs i escollimne un, de quadrat, de petit, com si d’un forat negre es tractés. La sorpresa mentre ens xucla és immensa!!

De dalt a baix, de damont fins a davall, dels caps als sols, de les capceres a les riberes ens trobem passejant pel Pallars, el gran Pallars!, l’extensa regió natural de l’alta muntanya pirenaica perfectament definida per la personalitat hidrogràfica del corrent d’aigua contínua més navegat del Principat: la Noguera Pallaresa. Una conca, la Pallaresa, on s’hi apaimanen un monter de valls secundàries, tant des de les obagues com des de les solanes, tant des de les zones axials com des de les serralades prepirinenques. Trieu-ne una, de ribera secundària. Quina? Càson dena, la vall d’Àssua!! Àssua, primer de tot i sobretot, és un país de gegants!

Gegants orogràfics, per ordre alfabètic, com el Montorroio (2.861m), el Montsent (2.883m), la Pala Pedregosa (2.889m) i el pic de la Mainera (2.906m). Quatre gegants d’Asso –un dels topònims precursors d’Àssua– que conformen la corona glacial d’una comarqueta aixafida de pobles costaners, recollits, enclotats, atossalats, solans o ventosos, que tenen Llessui com a cap i casal, allà pels milquatrecents metres d’alçada sobre el nivell de les platges de la Mediterrània.

País, Àssua, també de bonys! Bonys com el d’Arquer, el d’Altars, el de les Tosques, del Tamborí o de les Picardes!

Quan llegim als mapes topogràfics dels Pirineus catalans el terme geogràfic bony, pensem immediatament que no fa referència a un cim qualsevol. Pot ser un pic redó; fins i tot, sense desmereixe’l, aplanat; més dolç i menys agressiu que un cim granític però, això sí, exclusivament pirinenc! Bony, a la vall d’Àssua, pot ser qualsevol cim però també una gran muntanya a la vall Fosca, a la de Benasc o a les valls d’Andorra!!

País, Àssua, de castells! El castell de Torena –centre de la vall al segle X– situat al nord de Llessui i avui refugi de llegendes i mites pallaresos; el castell de Rialp, a la riba dreta de la Noguera, històricament porta d’entrada i de

control estratègic d’una vall cap una altra, que encara es descobreix amb sorpresa als caps del poble... Per contra, dels castells de Malavella, Malaveïna o la Torre de Maluc –entre Surp i Rodés– i del castell de Mitja Vall a Bernui no en queden ni els releus. Finalment els de la Torre, Botella, Rodés, Surp, Escàs, Caregue, possiblement enllardats entre ells, completen la sèrie històrica d’un territori medieval que el pas inexorable de les centúries va esquarterar amb algarida en parets, mitjeres, voltes i marges de cases, corrals, eres, bordes i d’altres orogènies humanes.

País, Àssua, de noms i cognoms il·lustres! Àssua mateix, Bellera, Botellot, Julià, de Moner, Sobirà, Torra! Hereus i pubilles; comtes, abats i capellans; militars i notaris... feren de les seues allà per on passaren, signaren, resaren o aplanaren prats. País, Àssua, també de noms de casa que composaran demà simfonies musicals wagnerianes, plenes d’energia, com Baró i Madó, Casat i Salvat, Farreget i Tisquet, Andreu i Tomeu, Moliner i Teixidor, Bernadí i Perdaidí, Roi i Rosset, Frare, Fraret i Batlle. I que dir de racons toponímics com Cortinos, Canasso, Berasti, Pamano, Menaurí, Rialbo! Quanta bellesa s’avia en tan poques síl·labes!

Però més enllà de bonys, castells, noms, cognoms i topònims il·lustres, altres tresors naturals i culturals s’amaguen per les parets de pedra seca, pels camins engravats, per les ubles de pissarres silurianes, per les formatgeres dels escassuts, per les muntanyes assuenques...

Cada any les muntanyes pateixen, pels volts de Sant Joan, la gran metamorfosi! Les faldes nevades dels nostres gegants es transformen en pales, plans i portarrons de bona herba, atornissades de pastures que seran l’estació de destí de camins mil·lenaris que fan d’aquesta vall una de les més preuades pels ramaders dels Pirineus.

Les ramades hi pujaran perquè el pastor les planyi un any més i com milers de soldats blancs d’un exèrcit incansable, cada ovella s’esforçarà a combatre la llegenda de la vella de Torena. Seran ells, els soldats blancs, i no ella, la pobra vella, els culpables que la muntanya resti pelada d’arbres i que l’herba amansida s’estengui arreu!

Per sant Miquel la ramada s’esmenuçarà. D’una se’n faran cinc, deu o vint... Si el nostre viatge és generós,

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules els gegants d’asso podrem veure als planells dels caps de les muntanyes –a cabana Madirri, al plan de la Fenera, al corral dels Bous– milers de caps de bestiar passar en renglera entre els andars de les pletes. Cada ramat al seu tancat! I d’allí, en processó, cap a llocs més o menys llunyans; molts, per cert, marxaran en camió, deixant en l’oblit les antigues cabaneres i els camins de pas com el de Xivirro, el de Trases, el de Canasso...

Unes muntanyes d’herba que van convertir-se també en muntanyes de neu, essent la primera estació pallaresa d’esports hivernals. Foren llavors milers i milers de soldats ara de colors llampants els que costa amunt costa avall colonitzaren la vall alhora que alguns bolets urbanístics començaren a créixer pels seus pobles més enllà de la tardor. Però els inicis del mediàtic canvi climàtic es patiren ben aviat i els soldats llampants foren derrotats per una natura hivernal adversa! Les vaques, les ovelles, les eqües i les crabes reprengueren així novament el control ancestral sobre les muntanyes!!

Les pedres santes també tenen el seu espai com a totes les valls catòliques, apostòliques i llombardes dels Pirineus i d’arreu del món. Espai com el que encara ocupa el campanar majestuós però solitari de Sant Pere de Llessui, l’únic baluard que queda d’un dels despropòsits més grans del que mai hagueu sentit enragonar! Després de quasi mil anys d’història (1102-1990), a qui carall se li pot acudir fotre enlaire una església romànica amb el pretext que amenaçava caure damunt els nostres caps?

Solament un gal d’Armòrica com Abraracúrcix hauria estat capaç d’emular aquest disbarat!!

Una església que fins fa poc més de vint anys, retenia encara entre les seves parets de penombra els precs de mil cristians; que va encobrir l’amor de l’Elvira i l’Enric de Verd Madur; que coneixia, com pocs, la veritat sobre la mort del mestre de Torena a Les veus del Pamano... Un quadre ara inacabat, en què es pot veure aquella portalada que situada sota la torre, la feia única i que avui, en comptes d’abocar-se a la foscor de la nau, deixa passar els rajos impertinents del sol. Un quadre ara mutilat però del qual en surt el so afortunat de les campanes que travessa fins a l’altra vessant de la riba i es barreja amb els cants i les veus dels ocells.

So de campanes i campaners, de llenguatges metàl·lics que marcaven el temps, les pregàries, la vida i la mort i que, per tant, erin molt preuats! Tant, que en algun indret, com a l’antiga vila closa d’Altron, feien pagar un delme a tots els pobles de la contrada per poder sentir-lo. Fins i tot

conten que d’aquells temps passats, un any que els de Surp es negaren a pagar-lo, en queda una tàpia que encara es pot veure a l’obertura que mira a l’est al campanar. Aquesta fou la mesura per donar exemple als rebels, que degueren confiar que el cant de les campanes burlaria el més hàbil tècnic de so!

Pel que no competiran els d’Altron i els de Surp serà pel premi al millor formatge. Aquí sí que s’han posat d’acord, per no confondre el paladar més ignorant, que uns els faran de vaca i els altres d’ovella; uns faran brossat, i els altres iogurt. La millor recomanació, tastar-ne un dia un i l’altre dia un altre. No són fets a l’orri, però tant és. El rebost de cada casa ha sabut treure el millor profit de cada llet.

També a l’aixopluc dels dos pobles, gairebé al sols de la vall, el Pamano s’uneix als seus dos germans, el Berasti i el Caregue, que ja baixen junts d’un tros amont. Tres rius per a una sola vall, tres rius que es troben en un encontre geniüt que els antics assuencs van aprofitar per generar energia, primer a la Mola del Cap-Pelat i després a la de Sall. De les dues en podrem trobar les restes, però és la segona la que més ens pot impressionar! Els expolis l’han deixat mig malgirbada, però encara s’hi pot veure l’antiga maquinària del molí fariner, les peces de ferro, de fusta i els enginyosos mecanismes que conduïen el gra per transformar-lo en farina. A prop, s’hi amaga, diuen els padrins, la serp del cap pelut, que potser robà el pèl al moliner pelat, que treballava uns metres més amunt, just a sota d’Escàs i Sorre, i que, com altres bèsties i encanteris, va omplir de por les nits d’hivern al costat del foc!

Devorat per la malesa, Meneurí és el darrer indret, el que ha inspirat més històries misterioses. Aquest antic poble, situat a uns vint minuts de Seurí, és un caprici fruit d’un despoblament pirinenc pretèrit. Si us passegeu per dins del seu bosc, entre els caminets, les bordes, l’antiga església romànica de Sant Esteve i espereu a bocafoscant, potser entendreu el perquè. Meneurí sembla avui un nyiu de bruixes embruixadores, de llops ferotges i de molses carnívores. Un paisatge plaent per deixar-se emportar cap a fantasies més acollidores! Truqueu a la porta i passegeu-hi amb prudència!

Fa una estona que acabem de tancar els ulls. Toca tancarlos una nit més! Davant nostre continua havent-t’hi aqueixa paret. Una gran paret composada de quadrats, de petits rocs quadrats forjats a les pedreres d’Espòs, que bastiren gran part dels pobles de la nostra estimada vall. Pobles de cases valentes, castells altius i camins d’aigua que durant molt de temps estaren en un forat negre.

Tots són però fills i filles d’Àssua, pubilla dels gegants d’Asso que, des de la vall de les pedres, vetlla dia i nit, durant les quatre estacions de l’any, per la seua gent, els seus pobles, els seus costums, les seues paraules... i perquè els nens i les nenes no vinguin de París sinó del forat de la Frau pels segles dels segles!!

Josepmaria Rispa Pifarré Eva Tarragona Negre

22

23descobrim fenerui!

caminem pel parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Avui coneixerem la vall de Fenerui, un recorregut de dificultat moderada per una vall poc coneguda i freqüentada pels visitants del Parc. Començarem el nostre itinerari al poble de Senet (1.300 m), fent una visita al nou centre d’informació del Parc Nacional, la Serradora, on ens donaran informació d’aquest i molts d’altres itineraris de la vall de Barravés.

La vall de Barravés, que va des de les capçaleres de Molières i Conangles fins més avall de Vilaller, és una vall d’origen glacial que compta amb la presència d’algunes de les muntanyes més altes del Parc, ja que superen els tres mil metres d’altitud, com els Besiberri. Es tracta d’una vall amb racons amagats que val la pena visitar. Un d’aquests indrets és la vall de Fenerui.

Ens haurem de desplaçar en cotxe particular des del poble de Senet fins al punt d’inici de l’itinerari. Anirem per la N230 cap a Vielha, fins al refugi de l’Hospitalet (1.400 m), just a tocar a les aigües de l’embassament del Baserca, passada la central de Moralets. A partir d’aquest punt, començarà el nostre recorregut a peu per la pista que voreja aquest embassament i que té el pas restringit de vehicles.

En vorejar l’embassament de Baserca, si aquest es troba mig buit, tindrem l’oportunitat de veure els tancats de pedra que s’usaven antigament per pasturar el bestiar dels pobles veïns. Quina llàstima que aquests tancats quedessin coberts per les aigües!

Continuarem caminant per la pista fins a trobar una petita esplanada, a mà dreta, amb una cabana de pescadors, que treu el cap vora l’aigua. Un cop passat aquest indret i, continuant per la pista, trobarem a mà esquerra l’antic camí de Fenerui, que s’enfila bosc amunt. Només entrar-hi, ja notarem l’ambient humit que ens acompanyarà tota la jornada.

Al principi del camí ens acompanyarà una paret de pedra seca, que finalment s’acaba amb la presència d’un majestuós grèvol i una petita zona un mica més oberta. A partir d’aquí, les fites de pedra ens ajudaran a intuir un camí poc marcat, que ascendeix constantment bosc amunt. El bosc que segueix és un bosc de pi roig (Pinus sylvestris), faig (Fagus sylvatica) i avellaner (Corylus avellana), acompanyats d’un sotabosc de boix (Buxus sempervirens) en la seva gran majoria.

Continuem ascendint fins a arribar al barranc de Fenerui, que creuarem a través d’un pontet de fusta. A partir d’aquí, ens endinsarem en un bosc encara més humit amb enormes avets (Abies alba) i una gran varietat de líquens i molses. També trobarem, al llarg del nostre camí, la presència indirecta d’alguns animals com ara la marta (Martes martes) o la guineu (Vulpes vulpes), que deixen els seus excrements enmig del camí perquè ens en adonem de la seva existència. També és fàcil veure els forats que el

picot negre (Dryocopus martius) deixa en troncs morts de coníferes.

Continuem ascendint fent un serpenteig pel bosc, que sembla no acabar mai, però de sobte arribem a un petit mirador de l’embassament del Baserca des d’on hem iniciat l’excursió només fa uns 30 minuts. Ja dins el bosc altre cop, és probable trobar la presència d’algunes espècies animals que normalment respiren tranquil·litat en aquest bosc. Així, doncs és fàcil sentir enfilar-se un esquirol (Sciurus vulgaris) a un faig proper, al mateix temps que podem veure com corre un isard (Rupicapra pyrenaica) en mig del bosc, espantat pel destorb de la nostra presència.

Ensurts i emocions que podem sentir en un indret com aquest!

Agafem forces per poder enfilar-nos recte amunt pel camí que ascendeix pel bosc, i després d’una segona pujada amb gran desnivell, sentim altre cop la música del barranc a la nostra esquerra. Ja hem superat el tros més difícil, i ara tornem a trobar un camí més agradable amb una ziga-zaga que voreja el barranc, possiblement sota el cant d’alguna mallerenga. Aquí el bosc ja comença a tenir gran presència de pi negre (Pinus uncinata) amb neret (Rhododendron ferrugineum) i nabiu (Vaccinium myrtillus), i també trobem alguna moixera de guilla o besurt (Sorbus aucuparia). El lloc ideal per trobar ceps (Boletus edulis) a la tardor però compte a no confondre’ls amb els mataparents (Boletus satanas)!

L’últim tram de camí serpenteja dins del bosc fins arribar a una clariana on s’intueix que ja estem a punt d’arribar al nostre destí. Efectivament, després de dues hores de camí, arribem a un gran prat alpí on trobem la cabana de Fenerui (2.200 m). Aquest prat és utilitzat encara avui dia com a zona de pastura de les vaques de Senet. A partir d’aquí ja ens endinsem a la zona perifèrica del Parc Nacional.

Les vistes des d’aquí són impressionants; per una banda, el Parc Natural Posets-Maladeta, amb les precioses valls de les Salenques i Riueno i, per l’altra, ens sorprèn el pic de l’estany Roi (1.527 m). Si ens acostem al límit del prat, a prop del bosc, podrem veure part de la vall de Barravés, amb la Noguera Ribagorçana al mig del seu pas.

Però el nostre recorregut no acaba aquí, ja que si continuem pel camí de la vora de la cabana, ens trobarem amb l’última sorpresa del dia, les fonts de l’Orri (2.300 m), on trobarem les restes d’unes antigues construccions de pedra que els pastors utilitzaven per aixoplugar-se i guardar el ramat. Després de poder gaudir d’una bonica vista, és l’hora de tornar cap a casa pel mateix camí per on hem arribat, això sí, ara fa baixada!

Mònica Jordà i Agut Guia interpretadora de Vilaller

DIRECCIÓ VI ELHA

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

24

REFUGI DE L’HOSPITALET

OBAGA DE LES SALENQUES

PIC D’ESCOBEDIESO (2.732 m)

COLLADA DE BASERCA (2.611 m) EMBASSAMENT DEL BASERCA

STA

NY

ROI

PIC DE BASERCA (2.875 m)

NO

D’E

VALL DE RIUE

BARRANC DE FEN

CABANA DE FENERUI

COLLADA DE FENERUI (2.497 m)

RÇ

AN

A

N-2

30

CAP

CER

ES

ERUI

AR

IBA

GO

PIC D’ESTANY ROI (2.577 m)

NO LA

TUC DE FENERUI (2.584 m) COLL DE SENET

DIRECCIÓ

VILALLE

R

GU

ER

FONTS DE L’ORRI

N SENET

PIC DEL MUNYIDOR (2.647 m)

PONT PAS BARRAT PIC

caminem pel parc

MIRADOR FONT REFUGI o CABANA PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS APARCAMENT FUNICULAR ITINERARI PISTA FORESTAL CURS D'AIGUA CARRETERA ERMITA

Durada: 3 h (anada) Desnivell: 900 m.

Dificultat: Moderada amb forts pendents.

Fixeu-vos en: Les construccions de pedra (parets, tancats, pletes) que ens recorden una intensa activitat ramadera dècades enrere; la frondositat dels espectaculars boscos subalpins que anem travessant; la tranquil·litat que es respira en l’ambient; la bellesa geològica excepcional que ens acompanya fins arribar als caps de la vall.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions A peu per les carenes atlàntiques de l’Aran: 16 passejades i excursions / Rafael López-Monné TÍTOL:

EDICIÓ: Arola, 2007.

FORMAT: 185 p.; 24 cm.

Era Val d’Aran: el nom evoca la imatge de l’esquí... però encara n’hi ha més. Les particularitats històriques i geogràfiques d’aquesta comarca han marcat el caràcter de les seves gents. Amb aquesta guia descobrirem el seu territori amb rutes que segueixen el pas de miners, pastors, bisbes i fins i tot maquis de la postguerra civil espanyola. Més d’una dotzena de rutes a peu ens permeten descobrir aquesta comarca que amaga racons sorprenents i moltes zones per a descobrir com els paratges de l’Artiga de Lin, els boscos de Sant Joan de Toran o els camins que menen a França passant per Montgarri o els estanys de Montoliu a Bagergue. Cada ruta ens ve il·lustrada amb històries i llegendes de la zona que ens fan més amena la lectura i més desitjable la visita.

Guia de Museus i equipaments patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran TÍTOL:

EDICIÓ: Garsineu, 2008.

FORMAT: 108 p.; 22 cm.

El patrimoni dels Pirineus catalans no és exclusivament els seu paisatge. Al llarg de la història, la duresa del territori ha forjat unes formes de viure i d’expressió que han resultat ser la representació fidel del caràcter de la gent del Pirineu. En aquesta guia es recullen aquells museus o equipaments que mostren el patrimoni cultural i etnogràfic de les gents de l’Alt Pirineu i l’Aran al llarg del temps: des del Museu de la Conca Dellà dedicat al Cretaci fins al recent Parc dels Búnquers a la Cerdanya.

El Parc apareix representat per les cases de Boí, Senet i Espot i el Museu dels Pastors de la Vall d’Àssua. Cada equipament ve amb les dades bàsiques (adreces, horaris i preus) acompanyades de fotografies il·lustratives. Al final del llibre s’inclouen els textos en aranès, castellà, francès i anglès.

25

TÍTOL: Alta Ribagorça EDICIÓ: T.G: Vigor, 2008.

FORMAT: 112 p.; 23 cm.

Apareix una nova guia il·lustrada de l’Alta Ribagorça.

S’hi destaquen principalment la riquesa dels seus pobles com a motor de la comarca i exponent de la seva singularitat. També es dediquen apartats a llocs emblemàtics com el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’estació d’esquí alpí de Boí–Taüll o el balneari de Caldes de Boí. Un excel·lent i extens recull de fotografies ens permet la visita ràpida per tots els racons de la comarca, de manera que per voler aprofundir a conèixer els seus secrets només cal decidir-se a visitar-la i... descobrir-la.

26publicacions butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

TÍTOL: Un dia amb l’Àssua EDICIÓ: Associació cultural Cambuleta, 2008.

FORMAT: 16 p.; 19 cm.

Una proposta didàctica molt interessant: acompanyem per mitjà dels dibuixos de Vanesa Freixa, l’Àssua en el dia a dia amb els seus padrins, posant la seva millor disposició a ajudar-los a donar de menjar a les gallines, munyir les vaques o aprendre a fer un xiulet. Per fer-ho més amè, l’autora, l’Eva Lluvich ens posa multitud de mots, girs i expressions en pallarès per fer que el nostre dia a la granja dels padrins de l’Àssua sigui més autèntic i, a banda d’aprendre a fer coses, també aprenguem vocabulari pallarès. El final del llibre inclou dues sorpreses: un vocabulari pallarès-català i un CD d’àudio amb la veu de’Eva Tarragona per a poder escoltar el conte narrat de viva veu i escoltar a un padrí com es fa una soneta.

TÍTOL: Cantallops EDICIÓ: Grup de Joves lo Carriscle , 2008.

FORMAT: 16 p.; 19 cm.

Cantallops ens conta la història d’en Manelet i el seu amic, l’Àngel del Cap Pelat a la recerca de la Mascarda i el seu vedell pel paratge de Cantallops. Per a posar-ho pitjor, la nit es tanca i comença a nevar i caldrà seguir els rastres sobre la neu. Ho aconseguiran? Pera esbrinar-ho... us caldrà seguir llegint aquest conte il·lustrat per la Cinta Ramos i escrit per en Joan Ordi Gomà. Tal com passa amb el títol anterior, aquesta obra ve acompanyada amb un vocabulari català-pallarès i un CD d’àudio on podrem escoltar les aventures d’en Manelet. Aquestes dues obres infantils són excel·lents eines per poder ensenyar el pallarès al més menuts i ajudar a que no es perdi aquesta parla característica del Pirineu... llegim-lo o escoltem-lo!

el portarrรณ

el portarrรณ