7 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
paisatges de pedra seca La pedra seca és un tipus d'arquitectura tradicional on la pedra s'utilitza en sec, sense material d'unió entre les diferents pedres, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa, ges, calç ni fang. La tècnica de construcció consisteix en l’apilament, assentament i equilibri de les pedres de tal manera que s’aguantin pel seu propi pes. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i econòmic en quant als materials emprats, ja que està basat en la utilització de materials locals, gairebé sempre pedres extretes de terrenys molt pròxims al lloc d’utilització, i en molts cops procedents de les pedres de rebuig existents en els propis camps de conreu que han sortit en llaurar, etc... i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i una gran integració d’aquestes construccions en el paisatge; és el que s’anomena el paisatge humanitzat. La utilització de la pedra seca com a tècnica de construcció i ordenació del territori s’estén per totes les zones muntanyoses de l’àrea mediterrània. Podem destacar com a zones on hi és especialment present les comarques de l’interior de Tarragona, l’Alt Empordà i les Illes Balears, entre d’altres. L’activitat agrària i ramadera a les comarques pirinenques també ha anat associada a les construccions de pedra seca. Són molt més abundants prop dels pobles i els camins principals entre pobles, on hi ha els prats i camps de conreu de propietat particular. La major part del territori del Parc Nacional són muntanyes i boscos d’aprofitament comunal i en aquestes zones les cons-
truccions amb pedra seca són molt més escasses i també més modestes. En funció de la seva finalitat, trobem diferents tipus de construccions: Les parets: construïdes per a la necessitat d’organitzar camps, prats, camins i límits territorials. S’han emprat per delimitar les propietats i per evitar que els animals surtin d’un prat al prat del veí o a un camí, quan encara no existia el filferro ni el pastor elèctric. Amb les parets també es feien corrals o pletes per tancar el bestiar a la nit durant l’època em què pasturaven a la muntanya. De parets en trobem als prats particulars de la ribera de Sant Nicolau i de l’Escrita. De les pletes per tancar el bestiar, la de Cabanieres a la muntanya de Son seria un cas més excepcional per les seves grans dimensions i la construcció més acurada. N’hi ha d’altres que són molt més petites i de construcció molt més rústega repartides per totes les muntanyes, com les de la Llastra, Barrada, Contraix, etc. També els antics orris utilitzats per a munyir el bestiar oví es troben principalment cap a la muntanya de Llessui i Mainera, però també a la ribera d’Aigüestortes. Els murs de contenció: serveixen per obtenir una superfície horitzontal o amb poca inclinació apta per al conreu, que s’anomenen bancals. Això, en una orografia tan accidentada com la nostra ha tingut molta importància per poder crear noves terres aptes per al conreu. Amb l’abancalament s’aconsegueix salvar la dificultat de l’orografia, evitar la pèrdua de sol per erosió i afavorir la infiltració de l’aigua al terreny.
