Coneguem el Parc: - Fraguetes i martolls - Mallerenga petita

21 coneguem el parc Heu trobat mai una maduixeta de bosc? Quina il·lusió fa trobar, tot d’una, en un revolt del camí, una estesa d’aquests petits fruits. Mmmmm, que bones que són! Pels pobles del voltant del Parc són conegudes com fragues (que ve del nom llatí Fragaria) i també hi ha qui en diu martolls (nom que sembla originari d’una antiga llengua iberobasca). Els aranesos les anomenen ahragues (amb la mateixa arrel llatina). Encara que no ho diu enlloc (ni hagi de ser sempre així) en el racó naturalista del Portarró intentem trobar vincles que uneixin els representants del món vegetal i animal que us presentem en cada número. De vegades aquesta relació està agafada amb pinces, d’altres és més evident, però... Què tenen en comú la maduixera silvestre i la mallerenga petita? Totes dues són espècies típiques del bosc i són molt comunes dins de la seva àrea de distribució que, per altra banda, és bastant coincident en l’àmbit europeu. Moltes espècies del Parc fan un gran esforç d’adaptació per poder sobreviure en algun racó de l’alta muntanya. La mallerenga petita i la maduixera silvestre en canvi, semblen tenir el do de la ubiqüitat i les trobarem distribuïdes per tot Catalunya (amb major o menor abundància i amb algunes limitacions). La maduixera silvestre (Fragaria vesca) és una espècie pròpia de les vores i clarianes dels boscos més o menys humits, on cerca aquells ambients on el bosc no és tan tancat, i la llum del sol hi pot arribar amb certa facilitat. La trobarem principalment a les parts més baixes del Parc, per sota dels 2.000 m d’altitud. Mentre als Pirineus prefereix els llocs més o menys assolellats, a les àrees més al sud es refugia als llocs més frescos i ombrívols. Per contra, al voltant de Barcelona, podem trobar maduixes ja a mitjans del mes de març, mentre que als Pirineus haurem d’esperar-nos fins al juliol o a l’agost per poder trobar-ne alguna de prou madura. Si no fos per aquests petits i deliciosos fruits, seria una petita herba que passaria bastant desapercebuda: fa com a molt un pam d’alçada i pràcticament no té tija i totes les fulles surten juntes d’una roseta basal. La planta s’escampa per terra emetent estolons, una mena de brot lateral que va creixent a ran de terra i que pot generar noves arrels en cada nus, que donaran lloc a nous individus de manera vegetativa (un tipus de reproducció en què no intervenen les llavors). Les fulles tenen un mànec llarg i la làmina dividida en tres parts, i formen un tipus de fulla que s’anomena trifoliada. Les flors, que als boscos pirinencs no solen aparèixer fins ben entrat el mes de maig, són petites i amb cinc pètals de color blanc. El que coneixem com a maduixa és un cas estrany des del punt de vista botànic, ja que en realitat és un engruiximent del receptacle floral sobre el qual s’insereixen els fruits veritables de la maduixa, que són cadascun dels puntets que hi ha a la seva superfície. Les maduixes i altres fruits silvestres han sigut recol·lectats pels éssers humans des de sempre. La maduixera silvestre va ser cultivada arreu, fins que, a partir al segle XVIII, va ser substituïda gradualment per la maduixa de jardí que tots coneixem. La maduixa cultivada (Fragaria × ananassa) no té res a veure amb la nostra humil maduixeta de bosc: va ser creada a partir de la hibridació de dues espècies portades des d’Amèrica que donaven fruits de mida superior. Aquest híbrid és un poliploide: això vol dir que en comptes de dues còpies de cada cromosoma, les cèl·lules de la maduixera cultivada en tenen vuit. Normalment aquest fet, que és prou comú en el món vegetal, es veu reflectit en un augment del vigor i la mida de les plantes. Els fruits del bosc són molt importants com a font d’alimentació de molts tipus d’animals: insectes, ocells, rèptils i mamífers recorren el bosc cercant aliment i aprofiten l’estiu per a assegurar el creixement de la seva descendència. Fins i tot els mamífers que acostumem a anomenar com a “carnívors” aprofiten aquest recurs en les èpoques favorables. Així doncs, convé ser prudents i deixar alguna cosa per a menjar als animalets del bosc que en són els legítims propietaris. Gerard Giménez (Recordeu que a l’interior del Parc Nacional estricte està prohibit recol·lectar qualsevol part de qualsevol planta, animal o bolet). fraguetes i martolls ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22

fauna la mallerenga petita

Si entrem a qualsevol de les masses forestals del Parc Nacional, ja sigui en el límit superior (en contacte amb el medi alpí) o a l’inferior (on es barregen caducifolis i coníferes) sentirem amb tota probabilitat unes veus o cants d’ocells molt característics. Per poc que ens hi fixem, ben aviat observarem un petit moixó, nerviós i actiu, que ben segur anirà acompanyat d’altres moixonets molt similars entre ells. Parlem de la mallerenga petita (Parus ater), que juntament amb les altres mallerengues (emplomallada, blava, carbonera, d’aigua i cuallarga), així com raspinells, reietons i d’altres, conformen el “gremi” dels passeriformes (o moixonets) forestals, que controlen les poblacions d’insectes. En efecte, la seva alimentació, fonamentalment insectívora al llarg de gran part de l’any, i la seva relativa abundància fan de les mallerengues uns perfectes aliats en la lluita contra les malures i plagues forestals. S’alimenta d’insectes, de les seves larves i ous, que busca activament resseguint totes les branques i l’escorça dels arbres i completa la seva dieta, al llarg de l’hivern i tardor, amb llavors i baies silvestres. Nia als forats dels marges, talussos i de les soques d’arbres, i fins i tot al terra. El niu té forma de copa i el construeix amb molses, plomissol i altres materials fins. També utilitza les caixes-niu: qui no ha vist una caixa niu (en general de fusta) amb un forat en un costat, penjada d’un arbre? Durant molts anys, tant als espais naturals protegits com fora d’aquest, les administracions de l’època varen afavorir la col·locació d’aquestes caixes-niu per als ocells insectívors i les espècies que més les utilitzen són les mallerengues. A la caixa-niu poden criar, es poden refugiar durant l’època de temperatures més baixes i han servit per a la millora de les poblacions. Així mateix, a les àrees on es varen realitzar repoblacions forestals, i per tant amb arbres joves i de petit diàmetre, la manca de forats naturals va estar en part suplementada per les caixes-niu. És una de les mallerengues més petites i un dels representants de la seva família amb colors menys vistosos i apagats. Com a tret característic cal que ens fixem en la àmplia taca blanca que té al clatell, dins de la part posterior de la coroneta negra, i una doble franja alar blanca. Coneguda com a cap-nere i picaranha a la Val d’Aran, la mallerenga petita és força abundant i està ben distribuïda al llarg de l’espai natural. De fet, a l’Atles dels ocells nidificants d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici apareix com a la segona espècie amb més contactes als censos (després del pardal de bardissa) al Parc Nacional estricte, i a la Zona Perifèrica apareix com a sisena: això dóna idea de la seva abundància. A més, ha estat confirmada la seva reproducció en la gran majoria de les quadrícules d’1x1 km i en gairebé totes (menys dos) quadrícules de 10x10. Quant al rang altitudinal assoleix la màxima presència entre les cotes 1.400 i 2.000 metres d’altitud, i és el medi subalpí el seu hàbitat preferit (en concret les pinedes de pi roig i pi negre). En aquests ambients poden registrar-se densitats de fins a 100 parelles per quilòmetre quadrat. Hi ha dos factors que poden contribuir a aquest fet. D’una banda, la seva capacitat d’emmagatzemar aliment per al llarg de l’hivern i per l’altra, la menor competència, en aquestes alçades, amb altres espècies de la seva família (pàrids) ja que els medis subalpins són més limitants per a les espècies de mallerengues pròpies de climes una mica més càlids. Cal esmentar que tot i ser present a la pràctica totalitat de boscos del Parc Nacional, també es troba en formacions caducifòlies (avellanoses, fagedes, etc.), sempre que hi hagi algunes coníferes (pins o avets). Finalment caldria citar que, ara per ara, no sembla perillar la seva població a la zona tot i que els grans incendis forestals podrien hipotecar el seu futur a mitjà i llarg termini. Esperem que això no passi. Jordi Canut i Bartra