Paisatges de muntanya: gent, parcs i animals

Boí a bocafoscant

Els paisatges de muntanya se’ns representen sovint com a territoris verges, uns llocs on no es percep l’empremta humana. Això semblaria justificar que les regions muntanyoses concentrin un nombre tan alt d’espais protegits: la seva natura, aparentment intocada, ha de ser preservada. En realitat, però, la qualitat paisatgística i ambiental de territoris com els Pirineus és el resultat d’una llarga interacció entre les poblacions locals i la natura. En altres paraules: les àrees protegides de muntanya s’orienten a conservar uns espais que, després de segles d’ús, han estat significativament humanitzats i, per tant, coberts de cultura. L’impacte humà sobre el territori s’ha produït de moltes maneres. La quantitat de gent que hi ha viscut (amb una mobilitat apreciable), així com la seva distribució (combinant moments de concentració i de dispersió), són aspectes importants per entendre les formes que pren la natura als Pirineus. El fet que una gran part d’aquestes muntanyes hagi estat gestionada de forma col·lectiva (per pobles o per societats de propietaris) i destinada a la ramaderia o als aprofitaments forestals tampoc no es pot ignorar. Les feixes avui abandonades testimonien els alts nivells d’ús i de transformació humana que havien tingut els costers en el passat. El paisatge, alhora, no ha sigut tampoc mai estàtic. Ha canviat a mesura que s’han anat modificant les seves condicions socials. Moments d’una alta densitat de població han fet enfilar les terrasses pels vessants i retrocedir el bosc. El despoblament, al seu torn, ha reduït l’ús de les bordes mentre que els camps més allunyats s’anaven cobrint primer d’herbes i més endavant de boixos i bedolls. El paisatge de muntanya no és, per tant, un fenomen autònom i aïllat, conformat únicament com a resultat dels seus propis processos: és un producte humà i depèn dels objectius i els valors d’aquells que hi actuen. Quan la major part de la població pirinenca depenia de les activitats agropecuàries, les pastures i les terres cultivables eren elements fonamentals. En les últimes dècades, les estacions d’esquí i els habitatges turístics, amb les seves ocupacions i necessitats, s’han incorporat en el paisatge i el condicionen.

Les polítiques ambientals

Les actuacions destinades a la conservació de la natura, com els aprofitaments tradicionals i la indústria del turisme, s’inscriuen també en el paisatge. La implantació d’espais naturals protegits, que ha adquirit un gran protagonisme en els últims 25 anys, ha contribuït a modificar els usos socials del territori i ha afavorit un significatiu procés de transformació ecològica. En aquest context, la gestió de la fauna salvatge ha esdevingut un aspecte rellevant de l’administració ambiental, associat al sorgiment de noves demandes sobre el territori i a l’aparició de nous actors socials. En la perspectiva dels seus responsables, la qualitat, la diversitat i la grandària de les poblacions animals evidencien l’estat del territori i són un indicador de l’eficàcia de les seves decisions de maneig. Això no obstant, per a una part de la població local sobretot aquella que roman vinculada al sector primari, la proliferació de la fauna salvatge esdevé un factor de pertorbació pels danys i les amenaces que comporta a l’activitat agroramadera. En la qüestió de la fauna salvatge s’hi condensen moltes de les actituds i els arguments que planteja el debat sobre les polítiques conservacionistes a les comarques de muntanya. Les posicions contràries són interpretades sovint com a resistències basades en els interessos particulars i la visió tradicional d’alguns veïns. De fet, la història ambiental d’aquests territoris mostra un esforç continuat per part de les comunitats locals dirigit, a cops d’una manera expressa, a condicionar les poblacions d’animals que s’hi localitzen (molt especialment els depredadors). El discurs favorable, que avui té un recolzament més ampli per part de l’opinió pública urbana, invoca criteris bàsicament científics, de necessitat ecològica, per justificar una presència més gran de la fauna salvatge. Cadascuna de les espècies que hi ha en aquest escenari és objecte d’actuacions diferents per part de l’administració ambiental. La reintroducció, l’extermini, la protecció, la repoblació, el foment o la tolerància, segons els casos, no es basen però només en les considera

cions d’ordre tècnic i ecològic que sovint s’esgrimeixen. L’examen de les racionalitats implicades en cada cas mostra com s’estructuren igualment al voltant d’una sèrie de conceptes concrets. Les accions associades a la gestió de la fauna salvatge també responen, així, a unes variables culturals i polítiques determinades.

El retorn dels grans depredadors

La reaparició de l’ós i el llop, dues espècies de grans depredadors que quasi havien desaparegut dels paisatges de l’Alt Pirineu durant el segle passat arran d’una actuació sistemàtica dirigida al seu extermini, és probablement l’exponent més destacat de les polítiques de fauna actuals. Les mesures que han tingut per objecte una i altra espècie són indicatives, no obstant, de la varietat dels criteris aplicats en aquest terreny. En el cas de l’ós (Ursus arctos), i per iniciativa de les autoritats franceses (recolzada després per la Unió Europea), va determinar-se que la seva població havia assolit unes dimensions massa petites per ser viable i que calia introduir exemplars d’altres procedències per procurar garantir-ne la continuïtat. Des del 1996 al Pirineu Central s’han alliberat vuit individus procedents d’Eslovènia (sis femelles i dos mascles) que, si bé no han evitat l’extinció del llinatge local, es consideren propers genèticament als autòctons i ja han aconseguit fixar-se en alguns sectors. La introducció es justificaria, pels seus promotors, com una acció destinada al repoblament. La voluntat de restaurar un paisatge determinat seria aquí la idea prevalent. El llop (Canis lupus) va deixar de tenir una població estable a la regió pirinenca a finals del segle XIX. Des de l’any 2003, no obstant, s’ha constatat la presència d’alguns individus solitaris al Pirineu català que semblen provenir dels Apenins Centrals. L’administració ambiental emfasitza l’espontaneïtat del procés de recuperació de l’espècie, la manca d’intervenció de les instàncies governamentals en el retorn del llop, per justificar la seva tolerància. Es limita, com fa també amb l’ós, a compensar els ramaders pels danys ocasionats quan hi ha atacs al bestiar.

Rosegadors i petits carnívors: acollits, fomentats, eradicats

Algunes espècies de rosegadors i de petits carnívors mostren la diversitat dels arguments emprats en la gestió de la fauna salvatge. El castor (Castor fiber), si bé respon a una situació molt particular, revela alguns aspectes significatius. L’any 2003 un grup ambientalista d’Europa Central va alliberar divuit castors, que havien estat criats en captivitat, al riu Aragón (Pirineu Occidental), tres segles després d’haver-se extingit. En només quatre anys, la població ja era d’una cinquantena d’individus i havia colonitzat 90 quilòmetres de riu. Les administracions regionals de Navarra i La Rioja (amb el beneplàcit del Govern espanyol i la UE) van dissenyar una campanya per eradicar-los i “evitar precedents”. Mentre que els ecologistes al·leguen que el castor és una espècie protegida, els funcionaris públics sostenen que la seva arribada no s’ha produït per un procés espontani sinó per una acció “il·legal” i “antinatural”, fet que justifica destinar esforços a evitar que s’hi estabilitzi. El cas del castor esdevé encara més rellevant si se’l compara amb la situació de la llúdriga (Lutra lutra). Des de fa vint anys a Catalunya s’han implementat diversos programes públics destinats a protegir i restaurar les poblacions de llúdriga, amb la creació de diverses reserves naturals i un centre de recuperació. Més enllà de consolidar la seva expansió als Pirineus, la Generalitat va aprovar el 2008 un pla per reintroduir l’espècie a les conques hidrogràfiques internes amb exemplars provinents d’Extremadura i Galícia. El procés, com en els castors, tampoc no ha sigut espontani però ha estat impulsat des d’instàncies governamentals (i no una acció clandestina executada per un grup anònim). La distinció no és, doncs, ecològica sinó que es relaciona amb la capacitat política dels actors: és l’administració qui té la

Els Encantats i Sant Maurici

paisatges de muntanya: gent, parcs i animals

facultat d’atorgar legitimitat a una espècie com a integrant d’un entorn recreat. La marmota (Marmota marmota) proporciona una altra variant a la qüestió de la recuperació del medi ambient. Originària dels Alps, els gestors públics van introduir exemplars d’aquesta espècie al Pirineu francès a mitjans del segle passat per oferir una presa fàcil a la població amenaçada d’óssos. La marmota no pot considerar-se com a endèmica: va desaparèixer dels Pirineus fa uns 15.000 anys, en el curs de l’última glaciació. La seva reintroducció constitueix, per tant, un procés de recreació però no de restauració ambiental. Des de finals dels anys seixanta, quan s’estén cap al vessant meridional, la seva població ha crescut fins a assolir uns 10.000 individus. En no competir amb cap altra espècie local i contribuir a incrementar la diversitat, la remodelació del paisatge que suposa la marmota no es justifica per criteris d’integritat ecològica sinó per una valoració concreta de l’abundància de la vida salvatge i de la bellesa paisatgística.

Ungulats salvatges vs. cabres assilvestrades

L’isard (Rupicapra rupicapra), considerat com un animal emblemàtic als Pirineus, va estar amenaçat per una excessiva pressió cinegètica fins a la creació de les reserves nacionals de caça al 1966, quan la seva població assolia uns dos-cents individus aïllats en diferents sectors. Des d’aleshores, les accions de protecció, la manca de depredadors i la reducció de la presència humana han afavorit una recolonització i una proliferació significativa dels ungulats. Els responsables de la seva gestió propugnen ara impulsar la presència de depredadors per controlar la propagació de malalties i el creixement mateix de les seves poblacions. A diferència de l’isard i el senglar (Sus scrofa), d’altres ungulats salvatges deuen la seva inclusió en el catàleg de la fauna pirinenca a iniciatives relacionades amb el foment de les espècies cinegètiques. El cabirol (Capreolus capreolus), la daina (Dama dama) i el cérvol (Cervus elaphus) van extingir-se probablement a finals del segle XVIII o principis del XIX, en el moment de la màxima expansió de la frontera agrícola als Pirineus. A partir dels anys setanta, arran de l’activitat impulsada per les reserves de caça, es reintrodueixen diversos exemplars d’aquestes espècies procedents d’altres regions. En les últimes dècades, la recuperació de les masses forestals ha afavorit la seva proliferació, i es considera que presenten avui unes poblacions ben consolidades i en procés d’expansió. L’atenció que mereixen les espècies esmentades sembla relacionar-se més amb el seu carisma, una valoració de caràcter cultural, que amb la seva biologia o l’ecologia

10 de la muntanya. Un cert nombre de cabres domèstiques (Capra aegragus) que van ser abandonades en el moment d’emigrar els seus propietaris van aconseguir adaptar-se a la seva llibertat i proliferar fins a formar algunes colònies. Per als naturalistes aquest fenomen desafia l’ordre natural. Les cabres assilvestrades es consideren una distorsió de l’equilibri ecològic i són objecte de batudes periòdiques destinades a limitar les seves poblacions. Caldria plantejar-se si, després de segles de presència en els ramats locals i d’haver-se adaptat a les condicions de la muntanya no haurien de ser considerades com a part dels ecosistemes pirinencs.

Recreant paisatges

Les polítiques de fauna als Pirineus inclouen un nombre molt més gran d’espècies. En produir-se la transició del foment governamental de la caça a una política de conservació, la lògica del disseny ambiental també va substituir-se. Els criteris dels biòlegs s’han imposat en favor dels depredadors i les aus rapinyaires, que han passat de ser perseguits oficialment a ser considerats com a elements fonamentals per a la regulació dels ecosistemes i a ser objecte, junt amb d’altres integrants de l’anomenada fauna pirinenca, de programes específics de foment i protecció. La gestió d’espècies de fauna per mitjà de l’extermini, la reintroducció o la protecció ha de considerar-se com un exercici de manipulació ambiental, un procés conduït socialment. La racionalitat que sosté aquesta mena d’actuacions no està sempre limitada per consideracions ecològiques, científiques i objectives: la reconstrucció de la natura es relaciona amb valors, usos i expectatives que tenen a veure amb com, des de la perspectiva dels seus responsables, hauria de ser aquesta. Els casos esmentats posen en evidència que el tracte atorgat a les diferents espècies presents en el paisatge “natural” no es relaciona exclusivament amb la coherència ecològica. Factors com la preferència pels entorns biodiversos (marmotes i óssos), els conflictes polítics sobre la legitimitat (castors i óssos), la voluntat de recrear els ambients del passat (óssos, llops i ungulats) o les idees sobre la integritat ecològica (cabres silvestres) tenen una incidència significativa en el maneig “científic” del medi ambient. Les relacions dels grups humans amb la natura estan sempre condicionades per interessos, valors i objectius, i tenen, d’aquesta manera, un caràcter social i cultural. La preocupació contemporània per la degradació del medi ambient ha atorgat un gran protagonisme a la gestió ambiental, però aquesta es recolza igualment en unes preferències, unes concepcions i uns propòsits determinats. Identificar l’existència de posicions diverses d’acord amb la pluralitat mateixa dels actors és un primer pas en favor d’un debat social que no es limiti a qüestionar la legitimitat dels interlocutors sinó que permeti aproximar posicions i afavoreixi l’èxit de les actuacions. Oriol Beltran (Universitat de Barcelona)

Ismael Vaccaro (McGill University) paisatges de muntanya: gent, parcs i animals ß