L’essència de les paraules: Elogi dels Pirineus

23

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

La història natural d’un planeta vagabund anomenat la Terra és, senzillament, meravellosa. Des de la seva formació –fa 4.600 milions d’anys– la superfície d’aquest superorganisme ha evolucionat de forma fascinant. Primer fou una espècie de magma incandescent on miríades de meteorits s’hi estavellaren durant centenars de milions d’anys. En disminuir els impactes i les erupcions volcàniques, es començà a refredar la seua superfície, i es van generar les primeres masses continentals ara fa uns 3.900 milions d’anys. L’aparició dels primers núvols, les primeres precipitacions, els primers oceans i, amb tots ells, les primeres atmosferes, fou una de les moltes claus que obririen les portes a la vida, una inevitabilitat còsmica, com diuen alguns astrònoms. Una nova etapa començaria llavors per al jove planeta –capaç de girar a 1.800 quilòmetres l’hora sobre si mateix– i que durant milers de milions d’anys ha anat parint i devorant oceans i continents, tot movent unes peces molt especials que formen part d’un trencaclosques anomenat escorça terrestre. Parlem de les plaques tectòniques o litosfèriques, grans blocs de roca, en forma de casquets esfèrics, d’un gruix variable entre 50 i 150 km, que encaixen unes amb les altres i que en moure’s i friccionar entre elles transformen periòdicament l’aspecte de la superfície terrestre. La pell de la Terra està composada per una dotzena d’aquestes gran plaques i per nombroses microplaques formant un complex puzle responsable, entre d’altres, de la deriva dels continents, del naixement i la desaparició de les conques oceàniques, de la formació de les principals serralades continentals i submarines del món així com dels terratrèmols i dels fenòmens volcànics que sovint agiten les nostres vides. L’odissea pel globus terraqüi d’aquestes lloses d’escorça lleugera, que es mouen pocs centímetres cada any en funció de la calor que es genera a l’interior de la Terra, és el pretext geològic perfecte per convidar-vos a fer un passeig per la història d’una de les serralades més boniques del món: els Pirineus!

Els Pirineus hercinians

La formació de serralades al nostre planeta és un procés dinàmic que es repeteix des de fa alguns eons. Els experts parlen ja de grans cadenes de muntanyes de fa 3.000 milions d’anys malgrat que un dels problemes per al seu estudi continua sent la manca de restes geològiques. Però... què és una muntanya? Una muntanya és una deformació de la crosta terrestre, una singularitat geogràfica de gran fragilitat o tal vegada una illa enmig d’un continent. I com podríem definir una serralada? Donques, per exemple, com un munt de muntanyes singulars i fràgils, que de forma més o menys amistosa, tendeixen a destacar del pla. Com es formen? Normalment quan dues plaques tectòniques entren en contacte. Amb quines roques? Rocs ignis com els granits o les ofites; rocs metamòrfics, com les pissarres o els marbres; rocs sedimentaris, com les calcàries o els gresos... Quant milions d’anys duren? Preguntes i respostes que ens aporten unes primeres definicions essencials de les característiques d’una serralada qualsevol. Però en el cas dels Pirineus, remuntem-nos uns quants milions d’anys enrere. Pot ser uns 500? Les roques més antigues dels Pirineus procedeixen d’una gran i arcaica carenada de muntanyes d’extensió planetària. Fou l’orogen hercinià nascut de la col·lisió entre dos vells continents, Laurasia i Gondwana. D’aquesta antiga serralada que unia Amèrica amb Euràsia –en el context d’un supercontinent anomenat Pangea– en formen part pedaços dels actuals Apalatxes, Alps, Urals, Carpats, Himàlaia i evidentment dels Pirineus, en uns temps on sembla ser que eren més alts que els actuals! Us imagineu viure al peu d’antics anetos, milers de metres més costeruts, o córrer entre les muntanyes més gegantines de la Terra? Doncs així fou l’espai geogràfic pirinenc durant alguns períodes i èpoques passades, però no imagineu tant ja que, en aquells moments, els mamífers com nosaltres encara estàvem camí de ser unes miserables rates terrestres d’hàbits nocturns! Uns Pirineus, els hercinians, que prenen el seu nom de

24

l’essència de les paraules

elogi dels pirineus

la regió germànica del Harz i que emergiren del fons d’un antic mar, gràcies a la tectònica de plaques, en un moment en que l’oceà Atlàntic no s’havia ni format. Uns Pirineus, com dèiem, colossalment dominats per cims d’altituds semblants als que podem trobar a l’Himàlaia actualment i que formaven part del supercontinent del qual deriven tots els continents contemporanis. Uns Pirineus, una gran part dels quals acabarien arrasats i sedimentats dins d’un nou mar geològic, preludi de serralades per construir, avantpaís del que seria l’orogènia alpina.

Els Pirineus alpins

La història continua i una nova serralada naixeria d’una nova col·lisió entre dues plaques: l’africana i d’eurasiàtica i, en concret, entre la península Ibèrica i el sud de França. Un xoc que començà fa uns 80 milions d’anys –poc abans de l’extinció dels dinosaures– i que acabà en fa uns 20. Bé, acabar no es ben bé el verb ja que els Pirineus es continuen movent però diguemne que més tranquil·lament que fa uns quants milions d’anys. L’orogènia alpina, de fet, va aprofitar, reciclar i rejovenir les restes hercinianes donant lloc a un nou edifici muntanyós que, amb petits retocs, és el que veiem en el present. Podem destacar tres moments claus: un i primer, quan un cop l’antiga serralada herciniana de granits i pissarres ha estat arrasada, apareixen extenses planures sotmeses a uns processos de sedimentació molt intensos. Un i segon, quan els sediments amagats sota antics mars pirinencs i mediterranis, s’aixecaran entre compressió i compressió, conformant, per primer cop, uns Pirineus individualitzats, molt semblants als actuals. I últim i tercer, quan la invasió del gel acabarà la gran obra geològica. D’una arquitectura més simple que els veïns Alps, l’edifici pirinenc s’estengué de la Mediterrània fins a la Cantàbrica, al llarg de prop de 450 km, amb altituds que rarament sobrepassen els tres mil metres d’altitud i que es localitzen al nucli central o axial, on l’amplada nord-sud supera el centenar de quilòmetres. Comparats amb altres serralades del planeta són unes muntanyes modestes, tot i que una gran part d’elles estan submergides, per l’oest, fins a les profunditats pregones de l’Atlàntic i, per l’est, fins a la mar Mediterrània, on

entren en contacte amb els Alps sota les aigües càlides del golf de Lió. A banda i banda, no hem d’oblidar els terrenys més dolços i humanitzats que conformaren els Prepirineus, per on els rius del nord i els rius del sud prenen un protagonisme extraordinari: uns, recollint les aigües de l’extensa i rica conca d’Aquitània i, els altres, excavant profunds congostos calcaris amb la força d’unes aigües rabioses que transportaran sediments i més sediments camí de les conques marines.

Els Pirineus quaternaris

Els últims cops de bisturí que pateixen els Pirineus, abans de conèixer-los com els coneixem –com si es tractés d’una operació de cirurgia estètica–, són producte de les glaciacions, períodes de la història de la Terra, en els quals una quantitat important de gel es trobava damunt dels continents. Imagineu valls i muntanyes atrapades per llengües de gel de fins a un quilòmetre de gruix. Penseu en glaceres que davallaven per les valls fluvials existents fins més avall dels 900 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Sorpreneu-vos amb la seva força erosiva i amb les transformacions que van generar en un territori on les neus hivernals, al contrari que ara, no tenien temps de fondre’s en arribar la primavera. Una neu que s’anava acumulant a les capçaleres de les valls i convertida en gel lliscava lentament però inexorablement Pirineus avall! Muntanyes enèrgiques, crestes esmolades, circs glacials, cubetes de sobreexcavació, estanys de circ i de fons de vall, valls en forma d’U i penjades, perfils esgraonats, roques moltonades, estries, nerviacions... són algunes de les macroformes i de les microformes que s’originaren. No oblidem, però, que la Terra està travessant avui un període interglacial –el gel retrocedeix– dins de l’evolució natural d’una glaciació que va començar fa un quants milions d’anys. Un període de desgel que està a punt d’acabar, potser dins de pocs milers d’anys! Llavors una nit freda de prop de 100.000 anys tornarà a perpetuar l’hivern i originarà nous canvis dràstics en la geografia dels paisatges pirinencs i de part del planeta, sempre i quan el progrés de l’enginyeria planetària no faci imaginable el que avui és inimaginable: aturar les glaciacions!

l’essència de les paraules elogi dels pirineus

Pirineus del futur

L’esperança de vida dels Pirineus és limitada. Diuen els geòlegs que les muntanyes del present tornaran a quedar arrasades o col·lapsades per l’erosió en uns 10 milions d’anys, com ja va passar amb serralades anteriors. No són, doncs, l’únic organisme geològic que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, amb la mateixa erosió! Ara bé, se’n formaran de nous? Noves plaques tectòniques creuant per zones equatorials, tropicals, temperades o polars... s’emprenyaran, un cop més, com una inevitabilitat geològica, subduint, abduint o senzillament col·lisionant mentre fan emergir nous edificis de paisatge. Unes muntanyes que començaren en el passat i que continuaran en el futur. Grans serralades que s’han construït molt abans de l’aparició de formes de vida complexa i que ho tornaran a fer quan nosaltres, com a espècie, ens haguem extingit. Cinquanta, cent o 250 milions d’anys! El ball dels continents –motor indiscutible de l’evolució– farà emergir els sediments dipositats per rius com l’Ebre i el Roine a la mar Mediterrània. Naixerà llavors una nova cadena muntanyosa que potser s’estendrà des de l’actual estret de Gibraltar fins als contraforts de l’Orient Mitjà. Una gran serralada que es menjarà la Mediterrània per satisfer la set d’unes muntanyes que podrien ser les més altes que mai han existit a la Terra! Des de les primeres serralades fins a les més joves, milions de granets de matèria atòmica s’han anat combinant per tal de formar, deformar i destruir muntanyes i més muntanyes. Són els episodis clàssics en la vida d’una cadena. Una mar, uns sediments, unes compressions! La formació, l’erosió, la desaparició! El cicle de 25

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

les roques. No són estables ni perennes! Neixen, creixen i desapareixen com nosaltres. Es mouen centímetres!, però contínuament davant els nostres ulls. Formes, colors i textures que amaguen acrobàcies i moviments impossibles. Pedres, minerals, cristalls, àtoms que intenten explicar-nos les característiques més rellevants d’aquesta bola de roca gegant que és la Terra. Entitats geològiques vives, formades per milions de tones de rocs, que viatgen apassionadament pel temps i l’espai. Biblioteques de roques patrimoni de l’evolució! Maladetes, anies, mididossaus i vinhemals, montsperduts, posets, besiberris i comalofornos, pegueres, piques d’estats i comapedroses, carlits, puigmals i canigòs... són alguns dels atributs toponímics més genuïns de l’energia i de l’agressivitat dels Pirineus. Castells orogràfics on centenars de generacions humanes hi deixarem traces i petjades sedimentàries malgrat ser de les formes de vida que probablement menys temps hi passarem. El vals de la vida continuarà i quan dins de cent milions d’anys tots els continents es tornin a unir formant una nova pangea –on Àfrica, Amèrica i Europa seran una, Austràlia i l’Antàrtida una altra, on l’Atlàntic es tancarà un cop més– llavors, si voleu, tornarem a parlar de l’irresistible magnetisme de les nostres muntanyes, d’una de les serralades més boniques del món. Parlarem dels secrets que s’amaguen a l’interior d’aquesta bola de roca viva que és Gaia. D’un planeta vagabund i de les seues muntanyes que, ja fa molts eons, es mouen a la deriva entre la construcció i la destrucció. Un bonic i humil destí!

Josepmaria Rispa Pifarré