L’entrevista: El Mas, una fonda com les d’abans

11

el mas, una fonda com les d’abans! entrevista

Vilaller és la capital de la vall de Barravés, una de les riberes més transitades –hi passa la nacional 230 en direcció a la Val d’Aran i França– però alhora menys conegudes de l’Alta Ribagorça. Un poble, Vilaller, que ja surt documentat al segle XII i que conserva una de les fires ramaderes més antigues de Catalunya. Una porta d’entrada a un dels racons més imponents dels Pirineus: la vall de Besiberri. Muntanyes que superen els tres mil metres, una vintena d’estanys d’origen glacial i boscos majestuosos com les fagedes que trobem vora la Noguera Ribagorçana converteixen aquesta vall en una magnífica representació de la biodiversitat pirinenca! Uns paisatges que, per anar o venir de França, calia trepitjar-los, menjarhi, dormir-hi! Un d’aquests llocs d’acollida, de “parada i fonda”, a Vilaller, ha estat des de fa moltes dècades la Fonda del Mas... Com comença la història de ca del Mas? Segons l’escut que es pot veure ben gran a la façana nord de la Fonda, la història es remunta al 1676, no?

Dive el meu pare, en pau descansa, que això era una masia apartada del poble de Vilaller i aquí on ara passa la carretera era casa del Mas i que lo de “Mas” venia de masia. L’amo d’aquí, el besavi del meu pare, diu que marxava de casa i podia anar a cavall durant mitja hora o una hora sense sortir de terreny seu. Més tard, el meu pare i el meu padrí van fer tot això, ja que abans era una casa pairal. Es veu que als anys 40 del segle passat va venir un enginyer i va dir a la meua mare: “Mira, ¡vamos a echar la casa abajo para hacer pasar la carretera!” i la meua mare li va dir “escolta, això no pot ser!”. I l’enginyer: “¡es que ahora usted sólo ve pasar vacas, burros y otros animales, pero por aquí van a pasar también coches!”. I ma mare: “¿coches?, ¡usted está loco!”. Clar, ma mare no havia vist pas mai un cotxe!

Com va acabar la cosa?

Total, que al final es devien entendre, van fer passar la carretera tirant la façana del davant de la casa, però deixant-ne una part, que és el que existeix avui dia, reformat, és clar. Es veu que la casa original tenia una entrada tan gran que hi cabien 14 o 15 matxos, que portaven l’oli o el vi de Barcelona, de Lleida o d’on fos... De farina i patates ja en teníem, però la resta es portava de fora. Devia arribar el material amb vehicles grans a la Pobla i fins aquí amb matxos. Per anar a la fira de Salàs hi anaven també amb els matxos, pel camí reial, i s’hi estaven 8 dies. La Fonda l’hem reformat moltes vegades, per anar-la modernitzant: el menjador, els banys, les habitacions... Però vam fer més quartos quan no teníem ni calefacció ni banys que no pas ara. Era l’època dels obrers i teníem molta gent. Pels dies de la Fira, hi havia habitacions dobles on dormien 4 o 5 persones, o en llits de dos hi dormien tres. Al principi de tot la Fonda era molt diferent, hi havia una sala i dos alcoves. A la sala hi havia un llit gran o dos i a les alcoves dos llits grans, on per la Fira potser hi dormien 7 o 8 homes, amb un lavabo d’aquests de jarro!

Els avantpassats eren d’aquí o venien d’algun altre poble? Quin és l’origen de la família?

No, el meu pare, Josep, i la meua mare, Emília, eren d’aquí de Vilaller: mon pare de ca del Mas i ma mare de ca de Calvera. La mare de mon pare, la meua padrina, ve de la

12

el mas, una fonda com les d’abans!

Val d’Aran, de cognom Moga, penso que de Gausac; i la mare de ma mare era d’aquí i el meu padrí de Vallabriga, a la vall de l’Isàvena.

La Fonda original quan comença?

Abans de la Fonda, a la casa eren ramaders, tenien bestiar: vaques, tocinos, ovelles, eqües, de tot! Jo havia anat a guardar els tocinos, i no m’agradava gaire! Els portava als prats i a les espigues dels sembrats que havíem segat. Després de menjar blat se n’anaven al canal a beure aigua, queien a dins i els havíem d’anar a treure allà baix a la reixa. Ens feien fer uns rodeos que pa què!

Quants anys tenies?

Deu o dotze! També anava a guardar corders, vaques, vedells i tocinos, tots junts. Llavors ja feven de posada. Perquè els traginers que passaven per Vilaller es quedaven aquí. Més endavant, quan arriba la carretera i comencen a passar camions, doncs s’hi quedaven els xofers: els de l’ATAM i tots aquests. Això era l’hotel per ells, tot i que encara fos només la casa pairal. Per anar a Vielha potser s’hi estaven 8 dies a l’hivern, perquè no hi havia màquines per treure la neu i ho feien a pales, a mà. El meu pare, quan construïen el túnel de Vielha, anava amb l’enginyer de les obres a pagar els treballadors, carregaven un sac de monedes al cavall i així fins al túnel.

Els treballadors del túnel o els encarregats, dormien aquí?

Sí, sí, molts! Va ser un moment important en la història de la Fonda! Això us ho explicaria millor la meua mare, Mília, en pau descansa. La meua mare va arribar en aquesta casa amb 19 anys, i ca del Mas era diferent: aquí on ara hi ha la cuina i el rebost, eren dos corrals on tenien els eqües, i més enllà els tocinos. Amb la gent ma mare era molt bona, si calia s’aixecava a les 3 del matí perquè apareixia un home gelat de fred o algú que necessitava menjar, escalfar-se o dormir.

Per això és important el concepte d’hospitalitat que té lligat el fet de ser una fonda?

Sí! La meua mare volia que conservés el nom de fonda i jo també, però per les normatives turístiques ens van obligar a canviar-ho per hotel. A la paret de la façana nord encara conservem la paraula “fonda” Sí, sí, allò ho vam voler conservar!

Ella va vetllar, doncs, per conservar aquest esperit de la casa?

Sí! Si venia gent a les 6 de la tarda, els donava de dinar. Si venia gent a la una de la matinada, els feia entrar, els donava caliu, els portava al foc, els donava alguna cosa calenta. Si estaven molls els donava roba del meu pare o dels meus germans, el que fes falta! Realment va ser una dona amb molt bon cor. Crec que mai a la vida seré com ella... Ara això ha canviat, són uns altres temps! La canalla han volgut posar uns horaris i ser més estrictes en aquest aspecte. Ai, que n’havíem arreplegat de gent apurada!

Explica’ns algun cas!

Me’n recordo de fa uns 15 anys, que el meu home treballava a la carretera i marxant un dia a les 5 del matí es va trobar una gent a la porta amb “sabatetes de fer patir”, que volien habitació, amb un fred que feve... Total que el senyor va resultar ser un metge de Barcelona, amics de l’Hosteria Catalana de Bossòst, que els havien dit que si alguna vegada passaven per davant de casa nostra i els feia falta alguna cosa que entressin. El meu home els va dir que estava tot ple però que si volien podien entrar al foc. Van passar, els va encendre el foc, els va oferir un cafè i allí van estar fins a les 8 del matí. Com a l’hora de marxar ens volien pagar i no els volíem cobrar res, cada vegada que pujaven venien i ens portaven alguna cosa en agraïment d’aquell dia.

O sigui que la fonda comença amb ta mare?

Sí, sí, abans amb la casa pairal ja feien alguna cosa de posada, però la que va posar “llum al candil” va ser la meua mare: era molt treballadora, molt estalviadora i molt ben traçada! Així que ma mare va ser la que va alçar la casa i no li va saber mai greu de fer coses. Ara, no va voler mai emprar un duro! Ens dive: “Nens, si no podeu comprar una cadira no la compreu!” i així ho hem fet sempre. Si tots ho féssim així el món no estaria com està!

Si et sembla, canviem de girada: com era abans la Fira de Tots Sants?

La Fira de Tots Sants durava 8 dies: venia gent d’Areny, de la Val d’Aran, de tot arreu... El meu pare treia els seus animals dels corrals per posar-hi els de fora, i els meus germans i jo dormíem al foc per poder donar llits als clients. De menjar févom sopes de pa, xirella, freginat de

corder o cabrit, ovella estofada, carn a la brasa, vianda o peus de porc.

Quins negocis es feien a la Fira?

Es compraven i venien tot tipus d’animals: vaques, eqües, corders, tocinos. Es venien torrons que pujava el torroner de Graus. Encara me’n recordo, de ben xicotota que em feien anar-li a portar el dinar. Pujava el sabater de la Pobleta de Bellveí, i uns altres que feien cadires. També es pagava “tot lo de l’any”: els conllocs, els mossos! Com que venien els animals, d’aquells diners pagaven els deutes. Molta gent comprava coses per a tot l’any com sucre, oli o mongetes.

Aquí a la Fonda s’hi asseien a negociar?

No! Que jo recordi només venien a menjar i dormir, però també pot ser que ho fessin i no me’n adonés perquè era petita. Això era més cosa de mon pare, que era més negociant. Li agradava que vingués gent i xerraven i xerraven...

Hi havia més fires a part de la de Tots Sants?

Sí, hi havia la del 3 de maig, que era la de Santes Creus i una el 5 de juny, en què es llogaven els xolladors. Ah! I una altra el 21 de desembre, per sant Tomàs, dedicada a les vaques. Per Santes Creus anàvem a beneir rames d’avellaner, de les que la meua mare feve creuetes petites, hi posava cera d’espelmes beneïdes i les portàvem a les finques, clavantles al prat mateix perquè no es pedregués el blat. Per la dels xolladors, venien i es llogaven per a cadascuna de les cases del poble: tal dia a ca de l’un, tal dia a ca de l’altre...

Quins bons records tens com a nena de la Fira?

Un dels records més bonics és el ball: hi havia 2 o 3 balls, i sovint s’hi apanyaven els casaments. Per cert, la meua mare es portava 20 anys amb el meu pare. El dia que la van batejar a ella, el meu pare, un jove de 20 anys, va dir: “aquesta xicota un dia serà la meua dona!”. I així va ser!

Què va suposar l’arribada de l’ENHER a part de la transformació de la casa pel que hem comentat abans de la carretera?

Doncs en arribar l’ENHER, jo tenia 7 o 8 anys. Primer van arribar els suïssos, els enginyers muntadors de les centrals, però els d’ENHER ens van suggerir que per tenir-los allotjats havíem de fer unes modificacions a les alcoves: hi vam fer 4 habitacions i un quarto de bany amb lavabo i vàter, que vam canviar per la comuna. El tema de la llum, doncs llavors aquí teníem la llum del molí, que era com la d’un candil, encara que “ti mengesses una mosca no la veieves”, així que amb l’ENHER ens van posar la llum i l’aigua a casa.

Recordes algun nom d’aquells enginyers suïssos?

Doncs per exemple un, que més tard va passar a ser el meu cunyat, era Marc Borcard, ja que ma germana Carmeta s’hi 13

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

va casar. Clar, van arribar aquí aquests suïssos amb uns cotxes negres elegants. Ja pots comptar! Nosaltres no n’havíem vist mai cap!

Tu havies sortit mai de Vilaller quan va arribar l’ENHER?

En aquell moment, no. Més tard si que vaig anar dos anys a estudiar a les monges a Lleida, quan tenia 16 anys. Per baixar-hi, anàvem amb cotxe de línia, amb “La Flamicell”, fins a la Pobla de Segur per Perves i d’allí el tren fins a Lleida, ja que la pista d’Escales no hi era.

Qui venia a la Fonda?

Tots, tots! Els suïssos, els encarregats, els obrers, tothom! Victoriano Muñoz també venia sovint. Ens va anar molt bé a la casa! Com que els enginyers suïssos guanyaven bé, doncs es gastaven els quartos. I l’ENHER ens va donar d’aquelles estufes que tenien un filferro en forma d’espiral perquè les poséssim a cada habitació on hi dormís un suís. Als suïssos els agradaven les festes i un dia van fotre foc a les escombres. Van marxar amb les escombres enceses cap al Trèvol –hi feien ball– i amb uns serrutxos van tallar les potes a les taules del bar que portava Pepita de Xep! Ja pots comptar que als suïssos els agradava el vi, un vi que sempre compràvem a Palmerola de Tremp fins que va plegar!

Vivim uns temps que la televisió o les noves tecnologies ens informen pràcticament al minut del que passa al món. Però quins moments catastròfics has viscut al teu poble?

La riuada del dia 3 d’agost de 1963! Va ser de cop, com un volcà! Tot va començar a Senet, que es veu que va “bullir” alguna cosa allí i va baixar riu avall. Ho va fer malbé tot! Quan vaig baixar de matinada cap al riu a veure-ho, l’aigua ja arribava a ca de Calvera i ca de Bringueró! El pont va fer un tap i va fer pujar el nivell de l’aigua i va desbordar-se tant, que va arribar l’aigua fins l’Orm del Trinquet, i va ser quan es va emportar el pont romànic. L’aigua que baixava feia una olor rara, com a ous podrits! Va fer mal sobretot a les finques. Ni persones ni animals hi van morir.

Sí, a nosaltres ens han explicat que va ser el barranc de la Baixada de Senet que va arrossegar molta terra, rocs i arbres, i en arribar a la Noguera Ribagorçana i dipositar allà els materials va fer com una presa natural. De manera que en trencar-se aquesta presa el riu es va tornar salvatge.

Doncs això mateix devia ser. Per cert, voleu que us expliqui una anècdota d’uns holandesos que teníem allotjats a casa?

I tant! Endavant!

Aquell dia a la fonda hi teníem una parella d’holandesos que anaven amb Vespa i a la nit sopant, que ja ens havíem

14

Pili al pont vell

el mas, una fonda com les d’abans!

quedat sense llum, estaven amb la llum de l’espelma i diven “Oh, qué bonito!, aquí faltaria ahora un violín!”, i jo li diva: “Sí, ara, un violín!”, mira quines ocurrències enmig d’aquell diluvi! I el dia de marxar, els va acompanyar el meu germà Pepe amb un matxo fins a la central de Vilaller, ja que fins allà no hi havia carretera perquè se l’havia emportat el riu i es veu que marxant cap al Montsant, a les pujades fortes, com que la Vespa no podeve, astacave la moto a la cua del matxo. Els holandesos li diven “Espere Pepe, espere!” i l’anaven fent fotos! I bé, això de la riuada, no tot van ser desgràcies, sinó que al final va donar vida al país, ja que va venir una gent del Instituto Nacional de Colonización de Saragossa a arreglar les finques de la vora del riu i van estar aquí molt temps treballant.

I alguna nevada excepcional?

Oh, sí! Me’n recordo d’un any que va fer una congestra aquí davant, a ca de Minxinqué, de 10 o 12 metres! I clar, amb nevades així els xofers s’estaven aquí tres o quatre dies esperant que la carretera estiguès en condicions. Jugaven a les cartes, al set i mig, i com que s’hi jugaven els quartos, després a l’hora de marxar no podien pagar! En general, abans nevava al mes de novembre i teníem neu fins al mes d’abril. Cada dia per anar a estudi, el meu pare o l’oncle Sisco havien de passar al davant amb una pala per anar fent camí. De fet, en dies així la Fonda actuava de veritat per a l’hospitalitat, acollint incomunicats i enraulits de fred!

I alguna anècdota relacionada amb el Pòrt de Vielha?

Sí, recordo que el carter de la Val d’Aran, Josep de Garòs, venia a peu pel Pòrt a buscar les cartes a Vilaller i també portava les pel·lícules que intercanviaven el cine de Vilaller i el de Vielha. Per cert que aquest carter va morir fa només 3 anys. I molta altra gent també creuava el Pòrt, encara que fos l’hivern i hi hagués neu, per anar a veure la família, fer negocis a França, pel que fos...

Bé, canviant de tema, passem al menjar, un dels punts forts de la casa. Què ens pots explicar dels plats tradicionals que doneu i donàveu a la Fonda?

Abans es donava tot el que es podia de casa i de fet ara també. A diferència que abans es criaven els corders, tocinos, pollastres i conills, a part de l’hort. Ara lo únic de carn que hem conservat casolà és el mandongo: matem natres els tocinos i ens fem el mandongo.

Quants tocinos mateu a l’any?

Fins l’any passat en matàvem 10, però enguany només n’hem matat 8. Del mandongo fem llonganisses, xoriços, pernils, botifarra blanca i negra, coquetes, catalana, paté, cap de jabalí, confitat, xoriç roi, i enguany hem fet també sobrassada.

Teniu hort per abastir el restaurant?

Sí, sí, tot el que podem i mentre duri! Ara mateix tenim una muntanya de cols que vam plegar a principis de febrer que seran per fer la verdura de cols de la resta de l’hivern! Aquest any potser hi teníem 500 cols a l’hort! I ara encara hi tenim esquirola. Durant l’estiu més coses: tomates, cebes (que encara en tenim ara), bledes, tavelles, pebrots, porros, carrotes,... Moltes coses les congelem i les utilitzem la resta de l’any, per exemple, avui vull fer vianda: agafo unes carrotes, uns porros, unes bledes del congelador i ja està!

Pili, per un moment, pensa que de bon matí venim a esmorzar. Què ens recomanaries?

Pos sopes de pa, una mica de confitat amb un parell d’ous ferrats, i de postres codonyat o préssec en almívar, que també els fem natres.

Explica’ns una mica en detall cadascun d’aquests menjars...

El confitat és costella, llonganissa i llom de tocino macerats en oli d’oliva, que permet guardar-los durant força temps. Les nostres sopes de pa porten pa bullit amb aigua, triturades al túrmix i hi afegeixo sal, una mica de pastilla, una sofregida d’all que bulli un poc més i finalment hi tiro 3 o 4 ous. Altres postres que fem són la compota de poma, feta amb pomes de pomeres de Vilaller, flam, crema catalana, cuajada o pastissos com el de formatge. Ah! I els crispells!

Com els fas?

Necessites 6 ous –les clares a part, batudes a punt de neu–, un vas de llet, un vas d’anís, farina i ho barreges fins que faci corretja. Després hi poses les clares i a fregir a la

el mas, una fonda com les d’abans!

paella amb oli i al final hi poses sucre per sobre. Boníssims!

Després d’aquest bon esmorzar, anem a estirar les cames una estona pel nucli antic de Vilaller i tornem a dinar. Què ens ofereixes de cuina del país?

De primer vianda, de segon un estofat de vedella o unes potes de tocino a la cassola i de postres flam o compota de poma. Per la vianda faig primer un bon caldo i el colo, hi poso bledes, carrotes, porros, patates, cigrons, mongetes. I quan la patata està gairebé cuita hi tiro arròs i fideus i una boleta de llard.

I ara que parles de fideus, no hi havia un fideuer aquí a Vilaller?

Sí, eren dos, Pepito i Pere Pomer de la Pobla de Segur, que se’n van venir a viure aquí. Primer vivien a ca de Menescal, allí feven els fideus i tu els anaves a buscar. Però si volies també venien a casa, et portaven la farina i la maquineta aquella de fer fideus i macarrons i et feven la quantitat que volies.

Molt bé! Després de dinar hem anat a fer una volta per alguns pobles de la vall de Barravés com Senet o Aneto, i

15

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

resulta que se’ns ha obert de nou la gana i tornem a sopar per la nit. Amb què ens remataries?

Doncs alguna cosa de verdura: cols amb rosteta, bledes o unes tavelles.

I algun licor típic que ens ajudi a fer baixar això?

A casa nostra tenim el patxaran, que el fem amb arangons del país. Els anem a collir natres mateixos!

Què en dius de la xirella, l’esmorzar per excel·lència de ca del Mas pel dia de la fira de Tots de Sants?

Doncs aquell és l’únic dia de l’any que donem xirella al restaurant, i la fem tota natres. El dia que no ens la puguem fer, ja no en donarem! Hauries de veure lo bonic que és aquell esmorzar! El menjador ple de gent del país i vinga treure safates de xirella... La gent fa cua a la porta l’estona que convingui, eh! Mira, enguany vam donar 180 esmorzars!

Què doneu en aquest esmorzar?

De primer amanida de ceba i col amb vinagre; després xirella, la que volen, i costella i llonganissa. De postres formatge amb codonyat, i ametlles i avellanes. Bé, amb cafè i licor. I n’hi ha alguns que tornen a dinar, eh!

Vilaller 1892

Sra. Mília

Vilaller a mitjans del segle XX

el mas, una fonda com les d’abans!

De tots aquests plats que ens has recomanat, quins són els teus preferits?

Difícil de dir... perquè m’agrada tot, tot i que ara no puc menjar tant! Però de primer vianda, al radere uns peus de tocino, i de postres, està clar, uns crispells!

En relació amb el Parc Nacional, què en penses? La gent que ve a la fonda te’n pregunta? Tu ofereixes informació als clients?

Penso que està molt bé que hi hagi un Parc, bé, dos amb el de Posets-Maladeta, ja que quan la gent puja els agrada tenir oferta de possibilitats i aquí, com som a mig camí de vàries valls, doncs els recomanem un dia Aigüestortes i la vall de Boí, un dia Benasc, un altre a la Val d’Aran. Molts dels clients, si s’hi estan tres dies, un dia van al Parc Nacional.

Tu hi has anat alguna vegada?

Ui, sí, però fa moltíssims anys! Vam pujar amb cotxe fins a Aigüestortes i vam dinar tota la família allà a un pradet.

I cap a Besiberri o Fenerui, hi heu pujat mai?

No, perquè a més els animals natres els hem fet anar sempre a muntanyes de la Val d’Aran, així que aquestes valletes de la vall de Barravés no les conec.

Quins indrets recomaneu de la vall de Barravés?

Primer el nucli antic de Vilaller, el poble, que és molt bonic, atossalat, amb uns carrerons molt acollidors, i tothom que hi va li agrada molt i diuen que és el més bonic que han vist a la comarca! Després de la vall de Barravés, doncs de la zona del Parc Nacional, els recomanem la vall de Besiberri 16

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

i el centre d’informació de Senet; i de la part aragonesa doncs el centre d’informació d’Aneto i la zona de Llauset, del Parc de Posets-Maladeta.

Teniu força muntanyencs com clients?

Sí, déu ni do! Com aquesta vall té moltes possibilitats d’excursions boniques i a muntanyes emblemàtiques, tenim força clients d’aquest tipus.

Les muntanyes i els paisatges de Barravés posen punt i final a la nostra conversa. Una conversa plena d’emocions amb Pili del Mas i alguns dels seus quatre fills. Paraules que ens han fet redescobrir, primer, la famosa hospitalitat de la gent de muntanya; segon, el patrimoni gastronòmic extraordinari que s’amaga en la major part dels establiments pirinencs i, per últim, ens han permès fer un viatge entre històries i anècdotes pels darrers cent anys de la vida quotidiana d’un dels pobles més transitats però menys coneguts del Pirineu Central. Per molts anys que la fonda del Mas conservi aquesta filosofia de negoci en què l’acolliment i la bona cuina siguin els seus pilars de futur. Estem segurs que la Mireia, la filla de la Pili, un dia parlarà de la seua mare com avui ho ha fet la seua mare, de la senyora Mília, tot un exemple d’empenta i d’humanitat tan necessaris en els temps que corren.

Josepmaria Rispa Pifarré i Maria Farré Domech Vilaller, un hivern molt ventat de 2012