butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
23
l’essència de les paraules elogi dels pirineus La història natural d’un planeta vagabund anomenat la Terra és, senzillament, meravellosa. Des de la seva formació –fa 4.600 milions d’anys– la superfície d’aquest superorganisme ha evolucionat de forma fascinant. Primer fou una espècie de magma incandescent on miríades de meteorits s’hi estavellaren durant centenars de milions d’anys. En disminuir els impactes i les erupcions volcàniques, es començà a refredar la seua superfície, i es van generar les primeres masses continentals ara fa uns 3.900 milions d’anys. L’aparició dels primers núvols, les primeres precipitacions, els primers oceans i, amb tots ells, les primeres atmosferes, fou una de les moltes claus que obririen les portes a la vida, una inevitabilitat còsmica, com diuen alguns astrònoms. Una nova etapa començaria llavors per al jove planeta –capaç de girar a 1.800 quilòmetres l’hora sobre si mateix– i que durant milers de milions d’anys ha anat parint i devorant oceans i continents, tot movent unes peces molt especials que formen part d’un trencaclosques anomenat escorça terrestre. Parlem de les plaques tectòniques o litosfèriques, grans blocs de roca, en forma de casquets esfèrics, d’un gruix variable entre 50 i 150 km, que encaixen unes amb les altres i que en moure’s i friccionar entre elles transformen periòdicament l’aspecte de la superfície terrestre. La pell de la Terra està composada per una dotzena d’aquestes gran plaques i per nombroses microplaques formant un complex puzle responsable, entre d’altres, de la deriva dels continents, del naixement i la desaparició de les conques oceàniques, de la formació de les principals serralades continentals i submarines del món així com dels terratrèmols i dels fenòmens volcànics que sovint agiten les nostres vides. L’odissea pel globus terraqüi d’aquestes lloses d’escorça lleugera, que es mouen pocs centímetres cada any en funció de la calor que es genera a l’interior de la Terra, és el pretext geològic perfecte per convidar-vos a fer un passeig per la història d’una de les serralades més boniques del món: els Pirineus!
Els Pirineus hercinians La formació de serralades al nostre planeta és un procés dinàmic que es repeteix des de fa alguns eons. Els experts parlen ja de grans cadenes de muntanyes de fa 3.000 milions d’anys malgrat que un dels problemes per al seu estudi continua sent la manca de restes geològiques. Però... què és una muntanya? Una muntanya és una deformació de la crosta terrestre, una singularitat geogràfica de gran fragilitat o tal vegada una illa enmig d’un continent. I com podríem definir una serralada? Donques, per exemple, com un munt de muntanyes singulars i fràgils, que de forma més o menys amistosa, tendeixen a destacar del pla. Com es formen? Normalment quan dues plaques tectòniques entren en contacte. Amb quines roques? Rocs ignis com els granits o les ofites; rocs metamòrfics, com les pissarres o els marbres; rocs sedimentaris, com les calcàries o els gresos... Quant milions d’anys duren? Preguntes i respostes que ens aporten unes primeres definicions essencials de les característiques d’una serralada qualsevol. Però en el cas dels Pirineus, remuntem-nos uns quants milions d’anys enrere. Pot ser uns 500? Les roques més antigues dels Pirineus procedeixen d’una gran i arcaica carenada de muntanyes d’extensió planetària. Fou l’orogen hercinià nascut de la col·lisió entre dos vells continents, Laurasia i Gondwana. D’aquesta antiga serralada que unia Amèrica amb Euràsia –en el context d’un supercontinent anomenat Pangea– en formen part pedaços dels actuals Apalatxes, Alps, Urals, Carpats, Himàlaia i evidentment dels Pirineus, en uns temps on sembla ser que eren més alts que els actuals! Us imagineu viure al peu d’antics anetos, milers de metres més costeruts, o córrer entre les muntanyes més gegantines de la Terra? Doncs així fou l’espai geogràfic pirinenc durant alguns períodes i èpoques passades, però no imagineu tant ja que, en aquells moments, els mamífers com nosaltres encara estàvem camí de ser unes miserables rates terrestres d’hàbits nocturns! Uns Pirineus, els hercinians, que prenen el seu nom de
ß
