El Portarró 31 by Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

hivern - primavera 2012

el portarró 31 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

índex 3 Presentació El Portarró Hivern-primavera 2012 Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz i Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Maria Farré Domech Oriol Beltran Costa Ismael Vaccaro Ribó Gerard Giménez Sabina Lapedra Grau Jordi Canut i Bartra Jordi Vicente Canillas Maria Pou Palau Jesús Tartera Orteu Cristina Espinar Mosquera Meritxell Centeno Magí Tragsatec Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Fototeca CENEAM Fernando Cámara Orgaz Alfons Raspall Campabadal Arxiu Fonda Mas Alfons Álvarez Lipkau Gerard Giménez Joan Vila Alturo Toni Llobet François Rober Sánchez García Joaquim Miralles Veciana Col·lecció Antoni Hugués Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

4 Estudi d’opinió de la població local del Parc 7 Paisatges de muntanya: gent, parcs i animals 11 L’entrevista: El Mas, una fonda com les d’abans! 17 Noticiari 21 Coneguem el Parc: - Fraguetes i martolls - Mallerenga petita 23 L’essència de les paraules: Elogi dels Pirineus 26 La Foto 27 Caminem pel Parc: - De Taüll a Capdella pel port del Rus 29 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d’Espot C/ de Sant Maurici, 5 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229 Pàgines web: www.gencat.cat/parcs/aiguestortes http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.es pnaiguestortes@gencat.cat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

presentació Durant 2011 el nombre de visitants del Parc ha augmentat, respecte l’any anterior, en quasi un 10%. Un creixement que ha estat força uniforme a totes les comarques i les valls més conegudes. Un volum molt important de visites que evidencia que, malgrat la conjuntura social i econòmica delicada que estem patint, els espais naturals protegits i, en concret, els Pirineus i el Parc, són un dels refugis naturals escollits per evadir-nos, en la mesura que es pot, d’aquestes situacions difícils. La natura protegida, doncs, ens ofereix sense retallades l’amabilitat paisatgística de les seves muntanyes, dels seus estanys, dels seus boscos i d’altres valors patrimonials que gràcies a la gestió de tots plegats ens permeten, entre d’altres objectius, escapar dels estressos quotidians. Una natura ben conservada que, per sorpresa de tots, juga darrerament amb unes meteorologies molt canviants que no deixen de sorprendre’ns: fred quan tocaria fer sol, sol quan tocaria ploure, ploure quan tocaria nevar, i ja veurem si nevarà quan tocarà ploure altre cop. Això sí, el vent ha estat present durant molts dies d’aquest hivern, sobretot al vessant mediterrani dels Pirineus mentre que al vessant atlàntic les nevades han estat espectaculars com mai. I no hem d’oblidar els grans incendis de la Ribagorça i el Pallars que han estat els més importants de la història recent. Per a aquest número us hem preparat un braç d’alls d’on podreu anar arrencant al vostre gust, en primer lloc, dos

Estany de Llebreta

articles que ens parlen, un, de quina valoració fem del nostre Parc els habitants dels pobles que estan a la zona d’influència i, un segon, que fa una reflexió molt amena per l’ús i l’abús de la patrimonialització de la natura, és a dir, com sovint es tematitza en excés aquesta natura salvatge per tal de fer-la més propera a les nostres necessitats humanes. L’Entrevista ens porta aquest cop a la vall de Barravés, a Vilaller, a una fonda, on parlarem amb la seva propietària sobre gastronomia, costums tradicionals, història i muntanyes. Després dels fets que han estat notícia els darrers mesos, coneixerem les singularitats de les desitjades maduixes de bosc així com les seves relacions amb un dels moixonets més xics de les muntanyes pirinenques: la mallerenga petita. L’Essència ens convida, aquest cop, a viure un viatge agitat per la història geològica dels Pirineus mentre que el nou apartat de la Foto ens reserva una sorprenent imatge. El camí escollit ens portarà a peu per una ruta clàssica durant molts segles: de Taüll a Capdella per l’altiu port de Rus. Les darreres novetats bibliogràfiques tancaran aquest número. Tanmateix, no volíem acabar aquestes línies sense tenir un record emocionat pel company Antonio Cavero que, desgraciadament, va morir fa uns dies víctima d’una allau a la Val d’Aran. Les forces de la natura han actuat, de nou, amb cruesa, trencant dramàticament el fràgil equilibri en què es fonamenten les relacions dels éssers humans i aquesta natura que ens rodeja. Pausa en patz, Tonet!

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

estudi d’opinió de la població local del parc El 3 d’abril de 2007 s’aprovava la Llei de la Red de Parques Nacionales. Aquesta Llei té com a objectiu establir un règim jurídic bàsic per a la Red els objectius de la qual es declaren d’interès general de l’Estat. La Red de Parques Nacionales es defineix com un sistema dirigit a integrar les mostres més representatives dels sistemes naturals espanyols formant un conjunt que sigui la síntesi del seu patrimoni natural més valuós. Els elements bàsics que la formen són els parcs nacionals, seleccionats per ser els representants més característics d’aquest patrimoni, per la qual cosa la seva conservació mereix una atenció especial i ha de ser declarada d’interès prioritari per part de l’Estat. Per això, cal establir també els mecanismes adients que permetin avaluar el grau de manteniment o de millora de les condicions exigides per la declaració de Parc Nacional. La Llei estableix la necessitat de l’existència d’un seguiment i una avaluació general del grau de compliment dels objectius de la Red i en particular el grau d’assoliment dels objectius perseguits pels parcs nacionals. Entre els objectius de la Llei destaca la necessària cooperació amb l’àrea d’influència socioeconòmica dels parcs en la implantació de models de desenvolupament que serveixin de referència per a la resta del territori. Aquesta cooperació no és possible sense conèixer quina és la percepció de la població local, ja que és la més directament afectada per l’existència d’aquests espais protegits. La seua disposició envers els parcs és la clau que pot facilitar en gran mesura la gestió i la conservació dels valors i dels recursos naturals. Per això és important conèixer aquesta percepció relacionada, entre altres, amb el coneixement de l’espai, la contribució dels parcs a la conservació, l’efectivitat dels ajuts rebuts pels municipis de l’entorn, i el nivell d’implicació i participació en les activitats que s’organitzen. Dins d’aquest marc, l’Organismo Autónomo Parques Nacionales (OAPN) va realitzar l’any 2008 un estudi d’opinió dirigit als habitants de la zona d’influència dels 14 parcs nacionals espanyols, entre ells el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Aquest estudi es va veure complementat amb un altre, realitzat als visitants, per tal de conèixer la seva percepció

sobre el Parc i la qualitat dels serveis rebuts, encara que sobre aquest aspecte el Parc ja compta amb un gran nombre de dades, extretes de les enquestes que realitza cada any als seus visitants. Aquí analitzarem els resultats obtinguts en el primer dels dos estudis. El mètode seguit pels autors, per tal d’obtenir la informació, van ser quatre-centes vint-i-quatre entrevistes telefòniques fetes a persones residents als diferents municipis que aporten el seu territori al Parc. El fet que s’hagi fet el mateix qüestionari a tots els parcs nacionals permet disposar d’una informació homogènia amb una mostra de consultes suficients que faciliten extreure conclusions i comparacions a nivell de la Red. Els resultats del treball es troben dividits en els blocs següents: - Perfil dels enquestats. - Coneixement i nivell de satisfacció del fet de pertànyer a la seva zona d’influència. - Participació i interacció. - Valoració de la contribució a la conservació de la natura. - Valoració de la contribució al desenvolupament de les comarques. Perfil dels enquestats Les enquestes ens mostren una població distribuïda en diversos intervals d’edat: el més nombrós és el que ocupa la franja d’edat dels 30 als 45 anys (34,4%); mentre que els joves fins a 30 anys representen el 21,4%; les persones entre 45 i 65 anys, el 28,2% i la gent més gran de 65 anys, el 16%. Un 49,8% són treballadors per compte d’altri; un 18,5%, jubilats i un altre 18,8%, treballadors per compte propi. La resta corresponen a la franja d’estudiants, aturats i altres persones que no tenen una feina remunerada. Coneixement del Parc i nivell de satisfacció del fet de pertànyer a la seva zona d’influència Gairebé la totalitat dels enquestats (95,5%) coneix el Parc Nacional: aquest percentatge és lleugerament superior a la resta de la Red (93,3%). La satisfacció de pertànyer a la zona d’influència del Parc és alta o moderada (82,1%) i assoleix valors propers a la mitjana de la Red (86,7%).

6,70% 0,30% 4,50%

SÍ

9,70%

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

estudi d’opinió de la població local del parc 95,50% Coneix l’existència del Parc (PN) 90,00%

93,30%

Coneix l’existència del Parc (RPPNN)

4,50%

6,70% SÍ

SÍ NO

SÍ

93,30%

95,50%

6,70% SÍ

17,40% SÍ

Valoració de pertànyer al Parc %

58,3 56,6

93,30%

RPPNN

30,1 23,8

SÍ

20 10 0

6,70%

23,8 93,30% 23,8 23,8 molt bé

bé

regular

23,8

23,8 23,8

malament molt malament

44,2

Participació i interacció amb el Parc L’existència de mecanismes reglats de participació per ajuntaments, associacions82,60% i organitzacions vinculades al Parc és coneguda pel 76,2% de les persones, valor molt semblant a la resta dels espais de la Red (77,4%). La participació en activitats organitzades pel Parc (exposicions, sortides, 17,40% cursos, seminaris, reunions presentacions, diades etc.)SÍés d’un 22,2%, un 10% més que NO la mitjana. El 82,6% dels habitants de l’entorn manifesten haver visitat el Parc alguna vegada, percentatge superior a la 82,60% mitjana (78,5%). Han visitat el Parc (RPPNN)

SÍ 40,7

ns/nc

Han visitat el Parc (PN)

NONS/NC

17,40% 43,6

SÍ

RPPNN

21,50%

30 82,60%

20 10 0

8,1

17,40% molt

bastant

78,50%

11,5 2,9

SÍ

poc

2,5

gens

4,7

2,8

ns/nc

21,50% SÍ

82,60%

78,50%

50 42,8

37,4

RPPNN

SÍ

21,50%

1,20%

14,1

26,90%

10 3,2

molt

bastant

poc 78,50%

gens

2,5

SÍ

71,90%

ns/nc

1,20% 21,50%

26,90% SÍ SÍ 78,50%

NO 71,90%

0,30%

NS/NC

0,30% 17,40%

9,70%

82,60% SÍ

NS/NC 82,60%

90,00%

SÍ

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

0,30% NO

NS/NC

9,70%

SÍ

90,00% 21,50%

21,50% SÍ

78,50%

NS/NC

58,3 56,6

estudi d’opinió de la població local del parc 50 PN

RPPNN

78,50%

40 Valoració de la contribució del Parc a la conservació de la natura 30,1 30 23,8 Els valors naturals del Parc Nacional són considerats 20 d’excel·lència per un 85% dels residents. Amb un percentatge molt semblant (84,3%) els habitants locals valoren 23,8 10 23,8 23,8 positivament el paper del23,8 Parc23,8en23,8la 23,8 contribució de la 23,8 0 molt bé de l’entorn conservació comarcal. bé regular malament molt malament ns/nc

Quan a la valoració del Parc com a impulsor del sector NO turístic i de la imatge de laSÍzona, s’obtenen valors propers als de la Red (7,32), amb un 7,31 sobre 10 de puntuació mitjana. El 27% coneixen el programa un 17,2% més SÍ de subvencions, NO que la mitjana de la Red. Malgrat aquest coneixement només un 6,4% es manifesten com a beneficiaris del programa que han conegut a través dels ajuntaments, familiars, amics o coneguts.

58,3 56,6 60 Contribució del Parc a la conservació de la natura de PN RPPNN l’entorn comarcal 50

Coneixement del programa de subvencions a la zona 1,20% d’influència socioeconòmica (PN)

50 40 30 40 20 30 10 20 0

26,90% 44,2 40,7 30,1

43,6

PN 39

23,8

26,90% 71,90% 23,8

molt bé

bé

23,8

regular

8,1

23,8

molt

bastant

23,8 23,8

malament molt malament 11,5 2,9

poc

2,5

42,8

4,7

2,8

SÍ

NS/NC

SÍ

NS/NC

ns/nc

gens

71,90%

ns/nc

50 44,2 de 43,6 La normativa protecció establerta pel PN Parc es considera RPPNN 40,7 39 coherent amb els objectius de conservació per un 56% dels 40 % enquestats, mentre que un 24,4% la consideren excessiva i 50 un 30 9,4% massa permissiva. RPPNN

Coneixement del programa de subvencions a la zona d’influència socioeconòmica (RPPNN)

40 37,4 36 Valoració de la contribució del Parc al desenvolupament 20 de les comarques 11,5 30 8,1 un impulsor del desenvoluEl 10 Parc Nacional és considerat pament general de la comarca per un2,985%2,5de la 4,7 població, 2,8 20 17 superant lleugerament les xifres mitjanes de la Red. 0 14,1 molt

bastant

poc

gens

0,30% 9,70% 0,30% 9,70%

ns/nc

10 Valoració de la contribució al desenvolupament general 4 3,2 3 2,5 de la comarca 0 % molt bastant poc gens ns/nc 50 42,8

37,4

90,00%

RPPNN

SÍ

30 20

14,1

3,2 molt

bastant

poc

NS/NC

Finalment, un 60,5%SÍdels enquestats consideren que el Parc NS/NC NO contribueix “molt” o “bastant” al desenvolupament sostenible de la zona, valor molt similar als obtinguts de mitjana de la Red.

10 0

1,20%

RPPNN

gens

2,5

ns/nc

*Font (Estudio de opinión de la población de las áreas de influencia socioeconómica de los Parques Nacionales. Tragsatec Organismo Autónomo Parques Nacionales. Octubre 2008)

Boí a bocafoscant

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paisatges de muntanya: gent, parcs i animals Els paisatges de muntanya se’ns representen sovint com a territoris verges, uns llocs on no es percep l’empremta humana. Això semblaria justificar que les regions muntanyoses concentrin un nombre tan alt d’espais protegits: la seva natura, aparentment intocada, ha de ser preservada. En realitat, però, la qualitat paisatgística i ambiental de territoris com els Pirineus és el resultat d’una llarga interacció entre les poblacions locals i la natura. En altres paraules: les àrees protegides de muntanya s’orienten a conservar uns espais que, després de segles d’ús, han estat significativament humanitzats i, per tant, coberts de cultura. L’impacte humà sobre el territori s’ha produït de moltes maneres. La quantitat de gent que hi ha viscut (amb una mobilitat apreciable), així com la seva distribució (combinant moments de concentració i de dispersió), són aspectes importants per entendre les formes que pren la natura als Pirineus. El fet que una gran part d’aquestes muntanyes hagi estat gestionada de forma col·lectiva (per pobles o per societats de propietaris) i destinada a la ramaderia o als aprofitaments forestals tampoc no es pot ignorar. Les feixes avui abandonades testimonien els alts nivells d’ús i de transformació humana que havien tingut els costers en el passat. El paisatge, alhora, no ha sigut tampoc mai estàtic. Ha canviat a mesura que s’han anat modificant les seves condicions socials. Moments d’una alta densitat de població han fet enfilar les terrasses pels vessants i retrocedir el bosc. El despoblament, al seu torn, ha reduït l’ús de les bordes mentre que els camps més allunyats s’anaven cobrint primer d’herbes i més endavant de boixos i bedolls. El paisatge de muntanya no és, per tant, un fenomen autònom i aïllat, conformat únicament com a resultat dels seus propis processos: és un producte humà i depèn dels objectius i els valors d’aquells que hi actuen. Quan la major part de la població pirinenca depenia de les activitats agropecuàries, les pastures i les terres cultivables eren elements fonamentals. En les últimes dècades, les estacions d’esquí i els habitatges turístics, amb les seves ocupacions i necessitats, s’han incorporat en el paisatge i el condicionen.

Les polítiques ambientals Les actuacions destinades a la conservació de la natura, com els aprofitaments tradicionals i la indústria del turisme, s’inscriuen també en el paisatge. La implantació d’espais naturals protegits, que ha adquirit un gran protagonisme en els últims 25 anys, ha contribuït a modificar els usos socials del territori i ha afavorit un significatiu procés de transformació ecològica. En aquest context, la gestió de la fauna salvatge ha esdevingut un aspecte rellevant de l’administració ambiental, associat al sorgiment de noves demandes sobre el territori i a l’aparició de nous actors socials. En la perspectiva dels seus responsables, la qualitat, la diversitat i la grandària de les poblacions animals evidencien l’estat del territori i són un indicador de l’eficàcia de les seves decisions de maneig. Això no obstant, per a una part de la població local sobretot aquella que roman vinculada al sector primari, la proliferació de la fauna salvatge esdevé un factor de pertorbació pels danys i les amenaces que comporta a l’activitat agroramadera. En la qüestió de la fauna salvatge s’hi condensen moltes de les actituds i els arguments que planteja el debat sobre les polítiques conservacionistes a les comarques de muntanya. Les posicions contràries són interpretades sovint com a resistències basades en els interessos particulars i la visió tradicional d’alguns veïns. De fet, la història ambiental d’aquests territoris mostra un esforç continuat per part de les comunitats locals dirigit, a cops d’una manera expressa, a condicionar les poblacions d’animals que s’hi localitzen (molt especialment els depredadors). El discurs favorable, que avui té un recolzament més ampli per part de l’opinió pública urbana, invoca criteris bàsicament científics, de necessitat ecològica, per justificar una presència més gran de la fauna salvatge. Cadascuna de les espècies que hi ha en aquest escenari és objecte d’actuacions diferents per part de l’administració ambiental. La reintroducció, l’extermini, la protecció, la repoblació, el foment o la tolerància, segons els casos, no es basen però només en les considera-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paisatges de muntanya: gent, parcs i animals cions d’ordre tècnic i ecològic que sovint s’esgrimeixen. L’examen de les racionalitats implicades en cada cas mostra com s’estructuren igualment al voltant d’una sèrie de conceptes concrets. Les accions associades a la gestió de la fauna salvatge també responen, així, a unes variables culturals i polítiques determinades. El retorn dels grans depredadors La reaparició de l’ós i el llop, dues espècies de grans depredadors que quasi havien desaparegut dels paisatges de l’Alt Pirineu durant el segle passat arran d’una actuació sistemàtica dirigida al seu extermini, és probablement l’exponent més destacat de les polítiques de fauna actuals. Les mesures que han tingut per objecte una i altra espècie són indicatives, no obstant, de la varietat dels criteris aplicats en aquest terreny. En el cas de l’ós (Ursus arctos), i per iniciativa de les autoritats franceses (recolzada després per la Unió Europea), va determinar-se que la seva població havia assolit unes dimensions massa petites per ser viable i que calia introduir exemplars d’altres procedències per procurar garantir-ne la continuïtat. Des del 1996 al Pirineu Central s’han alliberat vuit individus procedents d’Eslovènia (sis femelles i dos mascles) que, si bé no han evitat l’extinció del llinatge local, es consideren propers genèticament als autòctons i ja han aconseguit fixar-se en alguns sectors. La introducció es justificaria, pels seus promotors, com una acció destinada al repoblament. La voluntat de restaurar un paisatge determinat seria aquí la idea prevalent. El llop (Canis lupus) va deixar de tenir una població estable a la regió pirinenca a finals del segle XIX. Des de l’any 2003, no obstant, s’ha constatat la presència d’alguns individus solitaris al Pirineu català que semblen provenir dels Apenins Centrals. L’administració ambiental emfasitza l’espontaneïtat del procés de recuperació de l’espècie, la manca d’intervenció de les instàncies governamentals en el retorn del llop, per justificar la

seva tolerància. Es limita, com fa també amb l’ós, a compensar els ramaders pels danys ocasionats quan hi ha atacs al bestiar. Rosegadors i petits carnívors: acollits, fomentats, eradicats Algunes espècies de rosegadors i de petits carnívors mostren la diversitat dels arguments emprats en la gestió de la fauna salvatge. El castor (Castor fiber), si bé respon a una situació molt particular, revela alguns aspectes significatius. L’any 2003 un grup ambientalista d’Europa Central va alliberar divuit castors, que havien estat criats en captivitat, al riu Aragón (Pirineu Occidental), tres segles després d’haver-se extingit. En només quatre anys, la població ja era d’una cinquantena d’individus i havia colonitzat 90 quilòmetres de riu. Les administracions regionals de Navarra i La Rioja (amb el beneplàcit del Govern espanyol i la UE) van dissenyar una campanya per eradicar-los i “evitar precedents”. Mentre que els ecologistes al·leguen que el castor és una espècie protegida, els funcionaris públics sostenen que la seva arribada no s’ha produït per un procés espontani sinó per una acció “il·legal” i “antinatural”, fet que justifica destinar esforços a evitar que s’hi estabilitzi. El cas del castor esdevé encara més rellevant si se’l compara amb la situació de la llúdriga (Lutra lutra). Des de fa vint anys a Catalunya s’han implementat diversos programes públics destinats a protegir i restaurar les poblacions de llúdriga, amb la creació de diverses reserves naturals i un centre de recuperació. Més enllà de consolidar la seva expansió als Pirineus, la Generalitat va aprovar el 2008 un pla per reintroduir l’espècie a les conques hidrogràfiques internes amb exemplars provinents d’Extremadura i Galícia. El procés, com en els castors, tampoc no ha sigut espontani però ha estat impulsat des d’instàncies governamentals (i no una acció clandestina executada per un grup anònim). La distinció no és, doncs, ecològica sinó que es relaciona amb la capacitat política dels actors: és l’administració qui té la

Daina (Dama dama)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Els Encantats i Sant Maurici

paisatges de muntanya: gent, parcs i animals facultat d’atorgar legitimitat a una espècie com a integrant d’un entorn recreat. La marmota (Marmota marmota) proporciona una altra variant a la qüestió de la recuperació del medi ambient. Originària dels Alps, els gestors públics van introduir exemplars d’aquesta espècie al Pirineu francès a mitjans del segle passat per oferir una presa fàcil a la població amenaçada d’óssos. La marmota no pot considerar-se com a endèmica: va desaparèixer dels Pirineus fa uns 15.000 anys, en el curs de l’última glaciació. La seva reintroducció constitueix, per tant, un procés de recreació però no de restauració ambiental. Des de finals dels anys seixanta, quan s’estén cap al vessant meridional, la seva població ha crescut fins a assolir uns 10.000 individus. En no competir amb cap altra espècie local i contribuir a incrementar la diversitat, la remodelació del paisatge que suposa la marmota no es justifica per criteris d’integritat ecològica sinó per una valoració concreta de l’abundància de la vida salvatge i de la bellesa paisatgística. Ungulats salvatges vs. cabres assilvestrades L’isard (Rupicapra rupicapra), considerat com un animal emblemàtic als Pirineus, va estar amenaçat per una excessiva pressió cinegètica fins a la creació de les reserves nacionals de caça al 1966, quan la seva pobla-

ció assolia uns dos-cents individus aïllats en diferents sectors. Des d’aleshores, les accions de protecció, la manca de depredadors i la reducció de la presència humana han afavorit una recolonització i una proliferació significativa dels ungulats. Els responsables de la seva gestió propugnen ara impulsar la presència de depredadors per controlar la propagació de malalties i el creixement mateix de les seves poblacions. A diferència de l’isard i el senglar (Sus scrofa), d’altres ungulats salvatges deuen la seva inclusió en el catàleg de la fauna pirinenca a iniciatives relacionades amb el foment de les espècies cinegètiques. El cabirol (Capreolus capreolus), la daina (Dama dama) i el cérvol (Cervus elaphus) van extingir-se probablement a finals del segle XVIII o principis del XIX, en el moment de la màxima expansió de la frontera agrícola als Pirineus. A partir dels anys setanta, arran de l’activitat impulsada per les reserves de caça, es reintrodueixen diversos exemplars d’aquestes espècies procedents d’altres regions. En les últimes dècades, la recuperació de les masses forestals ha afavorit la seva proliferació, i es considera que presenten avui unes poblacions ben consolidades i en procés d’expansió. L’atenció que mereixen les espècies esmentades sembla relacionar-se més amb el seu carisma, una valoració de caràcter cultural, que amb la seva biologia o l’ecologia

paisatges de muntanya: gent, parcs i animals

de la muntanya. Un cert nombre de cabres domèstiques (Capra aegragus) que van ser abandonades en el moment d’emigrar els seus propietaris van aconseguir adaptar-se a la seva llibertat i proliferar fins a formar algunes colònies. Per als naturalistes aquest fenomen desafia l’ordre natural. Les cabres assilvestrades es consideren una distorsió de l’equilibri ecològic i són objecte de batudes periòdiques destinades a limitar les seves poblacions. Caldria plantejar-se si, després de segles de presència en els ramats locals i d’haver-se adaptat a les condicions de la muntanya no haurien de ser considerades com a part dels ecosistemes pirinencs. Recreant paisatges Les polítiques de fauna als Pirineus inclouen un nombre molt més gran d’espècies. En produir-se la transició del foment governamental de la caça a una política de conservació, la lògica del disseny ambiental també va substituir-se. Els criteris dels biòlegs s’han imposat en favor dels depredadors i les aus rapinyaires, que han passat de ser perseguits oficialment a ser considerats com a elements fonamentals per a la regulació dels ecosistemes i a ser objecte, junt amb d’altres integrants de l’anomenada fauna pirinenca, de programes específics de foment i protecció. La gestió d’espècies de fauna per mitjà de l’extermini, la reintroducció o la protecció ha de considerar-se com un exercici de manipulació ambiental, un procés conduït socialment. La racionalitat que sosté aquesta mena d’actuacions no està sempre limitada per consideracions

Oriol Beltran (Universitat de Barcelona) Ismael Vaccaro (McGill University)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ecològiques, científiques i objectives: la reconstrucció de la natura es relaciona amb valors, usos i expectatives que tenen a veure amb com, des de la perspectiva dels seus responsables, hauria de ser aquesta. Els casos esmentats posen en evidència que el tracte atorgat a les diferents espècies presents en el paisatge “natural” no es relaciona exclusivament amb la coherència ecològica. Factors com la preferència pels entorns biodiversos (marmotes i óssos), els conflictes polítics sobre la legitimitat (castors i óssos), la voluntat de recrear els ambients del passat (óssos, llops i ungulats) o les idees sobre la integritat ecològica (cabres silvestres) tenen una incidència significativa en el maneig “científic” del medi ambient. Les relacions dels grups humans amb la natura estan sempre condicionades per interessos, valors i objectius, i tenen, d’aquesta manera, un caràcter social i cultural. La preocupació contemporània per la degradació del medi ambient ha atorgat un gran protagonisme a la gestió ambiental, però aquesta es recolza igualment en unes preferències, unes concepcions i uns propòsits determinats. Identificar l’existència de posicions diverses d’acord amb la pluralitat mateixa dels actors és un primer pas en favor d’un debat social que no es limiti a qüestionar la legitimitat dels interlocutors sinó que permeti aproximar posicions i afavoreixi l’èxit de les actuacions.

Petjades d’os bru

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

entrevista el mas, una fonda com les d’abans! Vilaller és la capital de la vall de Barravés, una de les riberes més transitades –hi passa la nacional 230 en direcció a la Val d’Aran i França– però alhora menys conegudes de l’Alta Ribagorça. Un poble, Vilaller, que ja surt documentat al segle XII i que conserva una de les fires ramaderes més antigues de Catalunya. Una porta d’entrada a un dels racons més imponents dels Pirineus: la vall de Besiberri. Muntanyes que superen els tres mil metres, una vintena d’estanys d’origen glacial i boscos majestuosos com les fagedes que trobem vora la Noguera Ribagorçana converteixen aquesta vall en una magnífica representació de la biodiversitat pirinenca! Uns paisatges que, per anar o venir de França, calia trepitjar-los, menjarhi, dormir-hi! Un d’aquests llocs d’acollida, de “parada i fonda”, a Vilaller, ha estat des de fa moltes dècades la Fonda del Mas... Com comença la història de ca del Mas? Segons l’escut que es pot veure ben gran a la façana nord de la Fonda, la història es remunta al 1676, no? Dive el meu pare, en pau descansa, que això era una masia apartada del poble de Vilaller i aquí on ara passa la carretera era casa del Mas i que lo de “Mas” venia de masia. L’amo d’aquí, el besavi del meu pare, diu que marxava de casa i podia anar a cavall durant mitja hora o una hora sense sortir de terreny seu. Més tard, el meu pare i el meu padrí van fer tot això, ja que abans era una casa pairal. Es veu que als anys 40 del segle passat va venir un enginyer i va dir a la meua mare: “Mira, ¡vamos a echar la casa abajo para hacer pasar la carretera!” i la meua mare li va dir “escolta, això no pot ser!”. I l’enginyer: “¡es que

ahora usted sólo ve pasar vacas, burros y otros animales, pero por aquí van a pasar también coches!”. I ma mare: “¿coches?, ¡usted está loco!”. Clar, ma mare no havia vist pas mai un cotxe! Com va acabar la cosa? Total, que al final es devien entendre, van fer passar la carretera tirant la façana del davant de la casa, però deixant-ne una part, que és el que existeix avui dia, reformat, és clar. Es veu que la casa original tenia una entrada tan gran que hi cabien 14 o 15 matxos, que portaven l’oli o el vi de Barcelona, de Lleida o d’on fos... De farina i patates ja en teníem, però la resta es portava de fora. Devia arribar el material amb vehicles grans a la Pobla i fins aquí amb matxos. Per anar a la fira de Salàs hi anaven també amb els matxos, pel camí reial, i s’hi estaven 8 dies. La Fonda l’hem reformat moltes vegades, per anar-la modernitzant: el menjador, els banys, les habitacions... Però vam fer més quartos quan no teníem ni calefacció ni banys que no pas ara. Era l’època dels obrers i teníem molta gent. Pels dies de la Fira, hi havia habitacions dobles on dormien 4 o 5 persones, o en llits de dos hi dormien tres. Al principi de tot la Fonda era molt diferent, hi havia una sala i dos alcoves. A la sala hi havia un llit gran o dos i a les alcoves dos llits grans, on per la Fira potser hi dormien 7 o 8 homes, amb un lavabo d’aquests de jarro! Els avantpassats eren d’aquí o venien d’algun altre poble? Quin és l’origen de la família? No, el meu pare, Josep, i la meua mare, Emília, eren d’aquí de Vilaller: mon pare de ca del Mas i ma mare de ca de Calvera. La mare de mon pare, la meua padrina, ve de la

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el mas, una fonda com les d’abans! Val d’Aran, de cognom Moga, penso que de Gausac; i la mare de ma mare era d’aquí i el meu padrí de Vallabriga, a la vall de l’Isàvena. La Fonda original quan comença? Abans de la Fonda, a la casa eren ramaders, tenien bestiar: vaques, tocinos, ovelles, eqües, de tot! Jo havia anat a guardar els tocinos, i no m’agradava gaire! Els portava als prats i a les espigues dels sembrats que havíem segat. Després de menjar blat se n’anaven al canal a beure aigua, queien a dins i els havíem d’anar a treure allà baix a la reixa. Ens feien fer uns rodeos que pa què! Quants anys tenies? Deu o dotze! També anava a guardar corders, vaques, vedells i tocinos, tots junts. Llavors ja feven de posada. Perquè els traginers que passaven per Vilaller es quedaven aquí. Més endavant, quan arriba la carretera i comencen a passar camions, doncs s’hi quedaven els xofers: els de l’ATAM i tots aquests. Això era l’hotel per ells, tot i que encara fos només la casa pairal. Per anar a Vielha potser s’hi estaven 8 dies a l’hivern, perquè no hi havia màquines per treure la neu i ho feien a pales, a mà. El meu pare, quan construïen el túnel de Vielha, anava amb l’enginyer de les obres a pagar els treballadors, carregaven un sac de monedes al cavall i així fins al túnel. Els treballadors del túnel o els encarregats, dormien aquí? Sí, sí, molts! Va ser un moment important en la història de la Fonda! Això us ho explicaria millor la meua mare, Mília, en pau descansa. La meua mare va arribar en aquesta casa amb 19 anys, i ca del Mas era diferent: aquí on ara hi ha la cuina i el rebost, eren dos corrals on tenien els eqües, i més enllà els tocinos. Amb la gent ma mare era molt bona, si calia s’aixecava a les 3 del matí perquè apareixia un home gelat de fred o algú que necessitava menjar, escalfar-se o dormir. Per això és important el concepte d’hospitalitat que té lligat el fet de ser una fonda? Sí! La meua mare volia que conservés el nom de fonda i jo també, però per les normatives turístiques ens van obligar a canviar-ho per hotel. A la paret de la façana nord encara conservem la paraula “fonda” Sí, sí, allò ho vam voler conservar!

Ella va vetllar, doncs, per conservar aquest esperit de la casa? Sí! Si venia gent a les 6 de la tarda, els donava de dinar. Si venia gent a la una de la matinada, els feia entrar, els donava caliu, els portava al foc, els donava alguna cosa calenta. Si estaven molls els donava roba del meu pare o dels meus germans, el que fes falta! Realment va ser una dona amb molt bon cor. Crec que mai a la vida seré com ella... Ara això ha canviat, són uns altres temps! La canalla han volgut posar uns horaris i ser més estrictes en aquest aspecte. Ai, que n’havíem arreplegat de gent apurada! Explica’ns algun cas! Me’n recordo de fa uns 15 anys, que el meu home treballava a la carretera i marxant un dia a les 5 del matí es va trobar una gent a la porta amb “sabatetes de fer patir”, que volien habitació, amb un fred que feve... Total que el senyor va resultar ser un metge de Barcelona, amics de l’Hosteria Catalana de Bossòst, que els havien dit que si alguna vegada passaven per davant de casa nostra i els feia falta alguna cosa que entressin. El meu home els va dir que estava tot ple però que si volien podien entrar al foc. Van passar, els va encendre el foc, els va oferir un cafè i allí van estar fins a les 8 del matí. Com a l’hora de marxar ens volien pagar i no els volíem cobrar res, cada vegada que pujaven venien i ens portaven alguna cosa en agraïment d’aquell dia. O sigui que la fonda comença amb ta mare? Sí, sí, abans amb la casa pairal ja feien alguna cosa de posada, però la que va posar “llum al candil” va ser la meua mare: era molt treballadora, molt estalviadora i molt ben traçada! Així que ma mare va ser la que va alçar la casa i no li va saber mai greu de fer coses. Ara, no va voler mai emprar un duro! Ens dive: “Nens, si no podeu comprar una cadira no la compreu!” i així ho hem fet sempre. Si tots ho féssim així el món no estaria com està! Si et sembla, canviem de girada: com era abans la Fira de Tots Sants? La Fira de Tots Sants durava 8 dies: venia gent d’Areny, de la Val d’Aran, de tot arreu... El meu pare treia els seus animals dels corrals per posar-hi els de fora, i els meus germans i jo dormíem al foc per poder donar llits als clients. De menjar févom sopes de pa, xirella, freginat de

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el mas, una fonda com les d’abans! corder o cabrit, ovella estofada, carn a la brasa, vianda o peus de porc. Quins negocis es feien a la Fira? Es compraven i venien tot tipus d’animals: vaques, eqües, corders, tocinos. Es venien torrons que pujava el torroner de Graus. Encara me’n recordo, de ben xicotota que em feien anar-li a portar el dinar. Pujava el sabater de la Pobleta de Bellveí, i uns altres que feien cadires. També es pagava “tot lo de l’any”: els conllocs, els mossos! Com que venien els animals, d’aquells diners pagaven els deutes. Molta gent comprava coses per a tot l’any com sucre, oli o mongetes. Aquí a la Fonda s’hi asseien a negociar? No! Que jo recordi només venien a menjar i dormir, però també pot ser que ho fessin i no me’n adonés perquè era petita. Això era més cosa de mon pare, que era més negociant. Li agradava que vingués gent i xerraven i xerraven... Hi havia més fires a part de la de Tots Sants? Sí, hi havia la del 3 de maig, que era la de Santes Creus i una el 5 de juny, en què es llogaven els xolladors. Ah! I una altra el 21 de desembre, per sant Tomàs, dedicada a les vaques. Per Santes Creus anàvem a beneir rames d’avellaner, de les que la meua mare feve creuetes petites, hi posava cera d’espelmes beneïdes i les portàvem a les finques, clavantles al prat mateix perquè no es pedregués el blat. Per la dels xolladors, venien i es llogaven per a cadascuna de les cases del poble: tal dia a ca de l’un, tal dia a ca de l’altre... Quins bons records tens com a nena de la Fira? Un dels records més bonics és el ball: hi havia 2 o 3 balls, i sovint s’hi apanyaven els casaments. Per cert, la meua mare es portava 20 anys amb el meu pare. El dia que la van batejar a ella, el meu pare, un jove de 20 anys, va dir: “aquesta xicota un dia serà la meua dona!”. I així va ser! Què va suposar l’arribada de l’ENHER a part de la transformació de la casa pel que hem comentat abans de la carretera? Doncs en arribar l’ENHER, jo tenia 7 o 8 anys. Primer van arribar els suïssos, els enginyers muntadors de les centrals, però els d’ENHER ens van suggerir que per tenir-los allotjats havíem de fer unes modificacions a les alcoves: hi vam fer 4 habitacions i un quarto de bany amb lavabo i vàter, que vam canviar per la comuna. El tema de la llum, doncs llavors aquí teníem la llum del molí, que era com la d’un candil, encara que “ti mengesses una mosca no la veieves”, així que amb l’ENHER ens van posar la llum i l’aigua a casa. Recordes algun nom d’aquells enginyers suïssos? Doncs per exemple un, que més tard va passar a ser el meu cunyat, era Marc Borcard, ja que ma germana Carmeta s’hi

va casar. Clar, van arribar aquí aquests suïssos amb uns cotxes negres elegants. Ja pots comptar! Nosaltres no n’havíem vist mai cap! Tu havies sortit mai de Vilaller quan va arribar l’ENHER? En aquell moment, no. Més tard si que vaig anar dos anys a estudiar a les monges a Lleida, quan tenia 16 anys. Per baixar-hi, anàvem amb cotxe de línia, amb “La Flamicell”, fins a la Pobla de Segur per Perves i d’allí el tren fins a Lleida, ja que la pista d’Escales no hi era. Qui venia a la Fonda? Tots, tots! Els suïssos, els encarregats, els obrers, tothom! Victoriano Muñoz també venia sovint. Ens va anar molt bé a la casa! Com que els enginyers suïssos guanyaven bé, doncs es gastaven els quartos. I l’ENHER ens va donar d’aquelles estufes que tenien un filferro en forma d’espiral perquè les poséssim a cada habitació on hi dormís un suís. Als suïssos els agradaven les festes i un dia van fotre foc a les escombres. Van marxar amb les escombres enceses cap al Trèvol –hi feien ball– i amb uns serrutxos van tallar les potes a les taules del bar que portava Pepita de Xep! Ja pots comptar que als suïssos els agradava el vi, un vi que sempre compràvem a Palmerola de Tremp fins que va plegar! Vivim uns temps que la televisió o les noves tecnologies ens informen pràcticament al minut del que passa al món. Però quins moments catastròfics has viscut al teu poble? La riuada del dia 3 d’agost de 1963! Va ser de cop, com un volcà! Tot va començar a Senet, que es veu que va “bullir” alguna cosa allí i va baixar riu avall. Ho va fer malbé tot! Quan vaig baixar de matinada cap al riu a veure-ho, l’aigua ja arribava a ca de Calvera i ca de Bringueró! El pont va fer un tap i va fer pujar el nivell de l’aigua i va desbordar-se tant, que va arribar l’aigua fins l’Orm del Trinquet, i va ser quan es va emportar el pont romànic. L’aigua que baixava feia una olor rara, com a ous podrits! Va fer mal sobretot a les finques. Ni persones ni animals hi van morir. Sí, a nosaltres ens han explicat que va ser el barranc de la Baixada de Senet que va arrossegar molta terra, rocs i arbres, i en arribar a la Noguera Ribagorçana i dipositar allà els materials va fer com una presa natural. De manera que en trencar-se aquesta presa el riu es va tornar salvatge. Doncs això mateix devia ser. Per cert, voleu que us expliqui una anècdota d’uns holandesos que teníem allotjats a casa? I tant! Endavant! Aquell dia a la fonda hi teníem una parella d’holandesos que anaven amb Vespa i a la nit sopant, que ja ens havíem

13 Pont romànic de Vilaller

Esmorzar de fira

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Pili al pont vell

el mas, una fonda com les d’abans! quedat sense llum, estaven amb la llum de l’espelma i diven “Oh, qué bonito!, aquí faltaria ahora un violín!”, i jo li diva: “Sí, ara, un violín!”, mira quines ocurrències enmig d’aquell diluvi! I el dia de marxar, els va acompanyar el meu germà Pepe amb un matxo fins a la central de Vilaller, ja que fins allà no hi havia carretera perquè se l’havia emportat el riu i es veu que marxant cap al Montsant, a les pujades fortes, com que la Vespa no podeve, astacave la moto a la cua del matxo. Els holandesos li diven “Espere Pepe, espere!” i l’anaven fent fotos! I bé, això de la riuada, no tot van ser desgràcies, sinó que al final va donar vida al país, ja que va venir una gent del Instituto Nacional de Colonización de Saragossa a arreglar les finques de la vora del riu i van estar aquí molt temps treballant. I alguna nevada excepcional? Oh, sí! Me’n recordo d’un any que va fer una congestra aquí davant, a ca de Minxinqué, de 10 o 12 metres! I clar, amb nevades així els xofers s’estaven aquí tres o quatre dies esperant que la carretera estiguès en condicions. Jugaven a les cartes, al set i mig, i com que s’hi jugaven els quartos, després a l’hora de marxar no podien pagar! En general, abans nevava al mes de novembre i teníem neu fins al mes d’abril. Cada dia per anar a estudi, el meu pare o l’oncle Sisco havien de passar al davant amb una pala per anar fent camí. De fet, en dies així la Fonda actuava de veritat per a l’hospitalitat, acollint incomunicats i enraulits de fred! I alguna anècdota relacionada amb el Pòrt de Vielha? Sí, recordo que el carter de la Val d’Aran, Josep de Garòs, venia a peu pel Pòrt a buscar les cartes a Vilaller i també portava les pel·lícules que intercanviaven el cine de Vilaller i el de Vielha. Per cert que aquest carter va morir fa només 3 anys. I molta altra gent també creuava el Pòrt, encara que fos l’hivern i hi hagués neu, per anar a veure la família, fer negocis a França, pel que fos... Bé, canviant de tema, passem al menjar, un dels punts forts de la casa. Què ens pots explicar dels plats tradicionals que doneu i donàveu a la Fonda? Abans es donava tot el que es podia de casa i de fet ara

també. A diferència que abans es criaven els corders, tocinos, pollastres i conills, a part de l’hort. Ara lo únic de carn que hem conservat casolà és el mandongo: matem natres els tocinos i ens fem el mandongo. Quants tocinos mateu a l’any? Fins l’any passat en matàvem 10, però enguany només n’hem matat 8. Del mandongo fem llonganisses, xoriços, pernils, botifarra blanca i negra, coquetes, catalana, paté, cap de jabalí, confitat, xoriç roi, i enguany hem fet també sobrassada. Teniu hort per abastir el restaurant? Sí, sí, tot el que podem i mentre duri! Ara mateix tenim una muntanya de cols que vam plegar a principis de febrer que seran per fer la verdura de cols de la resta de l’hivern! Aquest any potser hi teníem 500 cols a l’hort! I ara encara hi tenim esquirola. Durant l’estiu més coses: tomates, cebes (que encara en tenim ara), bledes, tavelles, pebrots, porros, carrotes,... Moltes coses les congelem i les utilitzem la resta de l’any, per exemple, avui vull fer vianda: agafo unes carrotes, uns porros, unes bledes del congelador i ja està! Pili, per un moment, pensa que de bon matí venim a esmorzar. Què ens recomanaries? Pos sopes de pa, una mica de confitat amb un parell d’ous ferrats, i de postres codonyat o préssec en almívar, que també els fem natres. Explica’ns una mica en detall cadascun d’aquests menjars... El confitat és costella, llonganissa i llom de tocino macerats en oli d’oliva, que permet guardar-los durant força temps. Les nostres sopes de pa porten pa bullit amb aigua, triturades al túrmix i hi afegeixo sal, una mica de pastilla, una sofregida d’all que bulli un poc més i finalment hi tiro 3 o 4 ous. Altres postres que fem són la compota de poma, feta amb pomes de pomeres de Vilaller, flam, crema catalana, cuajada o pastissos com el de formatge. Ah! I els crispells! Com els fas? Necessites 6 ous –les clares a part, batudes a punt de neu–, un vas de llet, un vas d’anís, farina i ho barreges fins que faci corretja. Després hi poses les clares i a fregir a la

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el mas, una fonda com les d’abans! paella amb oli i al final hi poses sucre per sobre. Boníssims! Després d’aquest bon esmorzar, anem a estirar les cames una estona pel nucli antic de Vilaller i tornem a dinar. Què ens ofereixes de cuina del país? De primer vianda, de segon un estofat de vedella o unes potes de tocino a la cassola i de postres flam o compota de poma. Per la vianda faig primer un bon caldo i el colo, hi poso bledes, carrotes, porros, patates, cigrons, mongetes. I quan la patata està gairebé cuita hi tiro arròs i fideus i una boleta de llard. I ara que parles de fideus, no hi havia un fideuer aquí a Vilaller? Sí, eren dos, Pepito i Pere Pomer de la Pobla de Segur, que se’n van venir a viure aquí. Primer vivien a ca de Menescal, allí feven els fideus i tu els anaves a buscar. Però si volies també venien a casa, et portaven la farina i la maquineta aquella de fer fideus i macarrons i et feven la quantitat que volies. Molt bé! Després de dinar hem anat a fer una volta per alguns pobles de la vall de Barravés com Senet o Aneto, i

resulta que se’ns ha obert de nou la gana i tornem a sopar per la nit. Amb què ens remataries? Doncs alguna cosa de verdura: cols amb rosteta, bledes o unes tavelles. I algun licor típic que ens ajudi a fer baixar això? A casa nostra tenim el patxaran, que el fem amb arangons del país. Els anem a collir natres mateixos! Què en dius de la xirella, l’esmorzar per excel·lència de ca del Mas pel dia de la fira de Tots de Sants? Doncs aquell és l’únic dia de l’any que donem xirella al restaurant, i la fem tota natres. El dia que no ens la puguem fer, ja no en donarem! Hauries de veure lo bonic que és aquell esmorzar! El menjador ple de gent del país i vinga treure safates de xirella... La gent fa cua a la porta l’estona que convingui, eh! Mira, enguany vam donar 180 esmorzars! Què doneu en aquest esmorzar? De primer amanida de ceba i col amb vinagre; després xirella, la que volen, i costella i llonganissa. De postres formatge amb codonyat, i ametlles i avellanes. Bé, amb cafè i licor. I n’hi ha alguns que tornen a dinar, eh!

Confitat de tocino

Vilaller 1892

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Sra. Mília

Vilaller a mitjans del segle XX

el mas, una fonda com les d’abans! De tots aquests plats que ens has recomanat, quins són els teus preferits? Difícil de dir... perquè m’agrada tot, tot i que ara no puc menjar tant! Però de primer vianda, al radere uns peus de tocino, i de postres, està clar, uns crispells! En relació amb el Parc Nacional, què en penses? La gent que ve a la fonda te’n pregunta? Tu ofereixes informació als clients? Penso que està molt bé que hi hagi un Parc, bé, dos amb el de Posets-Maladeta, ja que quan la gent puja els agrada tenir oferta de possibilitats i aquí, com som a mig camí de vàries valls, doncs els recomanem un dia Aigüestortes i la vall de Boí, un dia Benasc, un altre a la Val d’Aran. Molts dels clients, si s’hi estan tres dies, un dia van al Parc Nacional. Tu hi has anat alguna vegada? Ui, sí, però fa moltíssims anys! Vam pujar amb cotxe fins a Aigüestortes i vam dinar tota la família allà a un pradet. I cap a Besiberri o Fenerui, hi heu pujat mai? No, perquè a més els animals natres els hem fet anar sempre a muntanyes de la Val d’Aran, així que aquestes valletes de la vall de Barravés no les conec. Quins indrets recomaneu de la vall de Barravés? Primer el nucli antic de Vilaller, el poble, que és molt bonic, atossalat, amb uns carrerons molt acollidors, i tothom que hi va li agrada molt i diuen que és el més bonic que han vist a la comarca! Després de la vall de Barravés, doncs de la zona del Parc Nacional, els recomanem la vall de Besiberri

i el centre d’informació de Senet; i de la part aragonesa doncs el centre d’informació d’Aneto i la zona de Llauset, del Parc de Posets-Maladeta. Teniu força muntanyencs com clients? Sí, déu ni do! Com aquesta vall té moltes possibilitats d’excursions boniques i a muntanyes emblemàtiques, tenim força clients d’aquest tipus. Les muntanyes i els paisatges de Barravés posen punt i final a la nostra conversa. Una conversa plena d’emocions amb Pili del Mas i alguns dels seus quatre fills. Paraules que ens han fet redescobrir, primer, la famosa hospitalitat de la gent de muntanya; segon, el patrimoni gastronòmic extraordinari que s’amaga en la major part dels establiments pirinencs i, per últim, ens han permès fer un viatge entre històries i anècdotes pels darrers cent anys de la vida quotidiana d’un dels pobles més transitats però menys coneguts del Pirineu Central. Per molts anys que la fonda del Mas conservi aquesta filosofia de negoci en què l’acolliment i la bona cuina siguin els seus pilars de futur. Estem segurs que la Mireia, la filla de la Pili, un dia parlarà de la seua mare com avui ho ha fet la seua mare, de la senyora Mília, tot un exemple d’empenta i d’humanitat tan necessaris en els temps que corren. Josepmaria Rispa Pifarré i Maria Farré Domech Vilaller, un hivern molt ventat de 2012

16 Detall d’un document amb la signatura del notari que diu: “Sig+ne meu Fortaner d’Artigalupa notari públic, amb autoritat apostòlica i imperial, regent de l’escribania de la notaria pública de la Vall de Barravés per la voluntat i acord de l’honorable Joan del Mas lloctinent del Batlle General de la Vall de Barravés...” (Any 1497)

17noticiari

Espot

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Bus del Parc experimenta un increment del 37% més d’usuaris El nombre d’usuaris del bus de circumval·lació del Parc, que cobreix la ruta Espot–Pla de l’Ermita i Pla de l’Ermita– Espot, ha assolit el 2011 un increment de 1.047 usuaris, xifra que suposa un 37% més que l’any passat, quan es va posar en marxa per primer cop de forma experimental. Mentre que el 2010 un total de 2.822 usuaris van utilitzar aquest servei de transport públic a l’entorn del Parc Nacional, el 2011 han estat 3.869 els usuaris que l’han aprofitat. Les expectatives que el Bus del Parc tingui continuïtat són altes, tot i que encara no estan tancats i signats els convenis per al 2012, però no hi ha perspectives, de moment, d’ampliar el servei a d’altres itineraris. El centre de Toirigo ja té nous panells solars gràcies a una esponsorització de ‘La Caixa’ Gràcies a un nou patrocini de ‘La Caixa’ de 79.000 €, el Centre d‘Interpretació de Toirigo ja compta amb panells solars que proveeixen d’electricitat els diversos mòduls. Els panells fotovoltaics s’han instal·lat per abastir amb electricitat de forma autònoma les instal·lacions d’aquest centre, i poder-se desconnectar de la xarxa elèctrica. Paral·lelament, al mòdul d’infermeria s’hi ha instal·lat una estufa de pèl·lets per aprofitar la biomassa. A més d’haver donat un nou pas cap a la sostenibilitat del Parc, el conjunt de la instal·lació permetrà també aprofundir en l’educació ambiental als participants que vénen cada

Panells solars a Toirigo

any al campament, i que són majorment infants i joves. Amb els diners del conveni signat amb ‘La Caixa’ també s’han arranjat trams de camins i ponts del Camí de la Llúdriga, a la zona d’Aigüestortes, al circuit petit del Circ de Colomès, i en un tram de Camins Vius del Port de la Bonaigua. Els resultats del seguiment dels ocells comuns (SOCC) indiquen una disminució de l’abundància d’espècies dels hàbitats oberts del Parc Les darreres anàlisis realitzades sobre els ocells al Parc Nacional i el seu entorn portats a terme per l’Institut Català d’Ornitologia en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, indiquen una progressiva disminució del conjunt de poblacions d’ocells propis dels ambients oberts (s’estudien bàsicament les espècies dels prats subalpins) i una major estabilitat de les aus forestals. Entre aquestes espècies d’ambients oberts es pot destacar aquesta tendència negativa en ocells com la verderola Emberiza citrinella, la piula dels arbres Anthus trivialis, el gafarró Serinus serinus o el sit negre Emberiza cia. Els resultats d’aquest estudi no s’allunyen dels que s’han publicat des de distintes institucions i entitats d’Europa, que també revelen una regressió d’aquestes espècies en d’altres països del vell continent, i que algunes investigacions relacionen amb la progressió de les masses forestals en detriment dels espais oberts. No obstant això, els autors de l’estudi al nostre espai i la seva zona d’influència apunten que caldran més anys d’investigacions per extreure’n conclusions plausibles.

Verderola (Emberiza citrinella). Dibuix: Toni Llobet

Polyommatus thersites femella

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Nova espècie de papallona detectada al Parc Gràcies al monitoratge de papallones diürnes al Parc, inclòs dins el projecte de seguiment a tot Catalunya anomenat CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme), el Parc compta amb una nova espècie detectada: Polyommatus thersites. Aquesta espècie es troba repartida per tot Catalunya, però manté poblacions locals i rares, especialment en zones de muntanya. Les seves larves s’alimenten de plantes del gènere Onobrychis i la papallona coexisteix en el seu període de vol amb altres espècies semblants com ara P.icarus i P.scheri. Després dels 6 anys de seguiment del CMBS, aquesta cita fa que el nombre total d’espècies detectades actualment en l’itinerari del Parc Nacional ascendeixi a 98. La importància del projecte rau en el marcat caràcter bioindicador d’aquests insectes, ja que les seves poblacions responen ràpidament a canvis del medi tal com les modificacions en el tipus de gestió, la fragmentació de l’hàbitat i el clima. Un altre fet important és que les papallones juguen un paper important dins dels ecosistemes, ja que són consumidors primaris i alhora són la presa de molts consumidors secundaris, com ocells i parasitoids. El trencalòs es consolida dins el Parc Nacional amb tres dels onze polls que han prosperat a Catalunya L’any 2011 l’èxit reproductor del trencalòs (Gypaetus barbatus) ha experimentat un repunt a Catalunya i també al Parc Nacional amb tres del total d’onze polls que han volat en el conjunt del territori català. Així ho revela l’informe del Parc, elaborat dins el Pla de Recuperació de l’espècie aprovat l’any 1994, que aporta dades del seguiment en els nou territoris que actualment té dins l’espai protegit. Aquest paràmetre ens indica el nombre de polls que arriben a saltar del niu respecte de les parelles que han fet posta cada any, ens dóna una idea de l’estat de conservació de la població, i des de l’any 2006 mostrava uns valors molt baixos, una tendència que s’ha trencat enguany.

Entre les dades aportades pel citat informe, cal destacar que han estat cinc les parelles reproductores dins el territori del Parc, però només en tres d’aquests nius ha prosperat el poll, i han fracassat dues parelles. També revela que fa uns quatre anys només hi havia dos parelles criant dins l’àmbit del Parc Nacional, mentre que actualment ja són vuit les que han inclòs el nostre espai dins el seu territori de recerca d’aliment. L’informe també detalla les aportacions d’alimentació suplementària que es realitzen a les zones de cria del trencalòs en aquest territori, i l’esforç dels voluntaris del Parc i de SEO/Birdlife. L’èxit reproductor de 2011 confirma la tendència estable de la perdiu blanca dins el Parc La perdiu blanca (Lagopus muta) ha registrat durant 2011 el major nombre d’exemplars censats dins el Parc Nacional, i amb aquests resultats es consolida la tendència estable de la seva productivitat. Així ho desvela l’informe realitzat pels tècnics de fauna el 2011, amb les dades dels censos realitzats durant la primavera i l’estiu passats, gràcies a la col·laboració dels agents rurals i de voluntaris de SEO/Birdlife. La comptabilització de 59 adults i 36 joves, junt amb el seguiment d’11 llocades, fan de 2011 un any excepcional des que es va començar fa dotze anys el seguiment d’aquesta espècie, prioritària i amenaçada. L’explicació dels bons resultats d’aquest any podria estar en el gran desgel d’abril, més les bones temperatures, que han proporcionat bon aliment a les femelles, tot i que caldran encara més anys per confirmar aquesta hipòtesi. Aquest seguiment s’ha realitzat dins el marc del projecte anomenat GALLIPYR, que té com a objectiu harmonitzar entre els tres estats que composen la serralada Pirinenca (Espanya-França-Andorra) els mètodes de seguiment i gestió de tres espècies de galliformes de muntanya: el gall fer (Tetrao urogallus), la perdiu blanca (Lagopus muta) i la perdiu xerra (Perdix perdix).

noticiari

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Ens visita l’institut guanyador del concurs de dibuix Els dies 13 i 14 d’octubre el Parc convidà els 24 alumnes i 2 professors de l’IES Jaume Almera de Vilassar de Dalt a un cap de setmana a la vall de Boí com a premi al centre guanyador de la VI edició del Concurs de dibuix naturalista, adreçada enguany als alumnes de 3r i 4t d’ESO de tots els centres educatius de l’estat espanyol. Les principals activitats organitzades varen ser una visita a dues esglésies romàniques de la vall i un itinerari de natura per la zona d’Aigüestortes. Èxit de participants al curs d’Educació Ambiental amb Discapacitats organitzat pel CENEAM i el Parc El nombre d’inscrits al Curs Bàsic d’Iniciació al Treball amb Persones Discapacitades a l’entorn del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que es va fer a Espot del 25 al 27 de novembre, va superar les places destinades i les expectatives dels organitzadors, el CENEAM (Centro Nacional de Educación Ambiental) i el Parc Nacional. Les 20 hores lectives del curs van incloure classes teòriques, impartides per dos experts de l’associació ARGAREAL, i el treball amb casos pràctics, aprofitant les passarel·les de fusta que hi ha a l’entorn de l’Estany de Sant Maurici, amb la realització de simulacions amb persones amb mobilitat reduïda, invidents, amb cadira de rodes, sordmuts, etc. El CENEAM ja havia organitzat amb anterioritat cursos d’aquest tipus en d’altres parcs nacionals, com Cabañeros, Ordesa y Monte Perdido, i en centres com el de Valsaín o l’alberg de Sierra de Gredos, i no descarta organitzar-ne més en un futur, si segueix havent-ne demanda.

Boí

Les brigades recullen 1,2 kg de deixalles per cada 1.000 visitants durant el 2011 Les brigades de manteniment del Parc realitzen campanyes contínues de retirada de deixalles abandonades pels visitants en les valls principals de les quatre comarques. Els resultats de la campanya d’enguany xifren en 1,2 Kg/1.000 visitants la mitjana de deixalles abandonades al Parc Nacional, valor que suposa una reducció respecte l’any passat. Aquesta davallada és una mostra de la millora en les actuacions dels visitants fruit de l’increment de les mesures sensibilitzadores i la sistematització dels treballs de recollida per part del personal del Parc. Novetats del Banc de Llavors que el Parc Nacional desenvolupa amb la Universitat de Barcelona Seguint les premisses del PRUG (Pla Rector d’Ús i Gestió) del Parc Nacional, d’“assegurar la conservació de les espècies animals i vegetals silvestres que formen part dels ecosistemes del Parc”, enguany s’ha consolidat el banc de germoplasma amb 44 espècies més. Dins d’un banc de llavors, l’establiment dels bancs de germoplasma permeten reinstaurar espècies en hàbitats adients dels quals hagin desaparegut o que estiguin en una situació crítica, i en el projecte que el Parc duu a terme amb el Grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació de la UB (Universitat de Barcelona) ja compta amb un total de 370 espècies recol·lectades en els darrers 7 anys. Entre les especies incloses en el banc aquest 2011 cal destacar-ne alguna de rara, com Arabis soyeri i Festuca alpina, i d’altres difícils de localitzar, com Subularia aquatica i Leucanthemopsis alpina, segons destaca el professor Josep Maria Ninot, que dirigeix el treball de camp que porten a terme els botànics de la UB Albert Petit i Moisès Guardiola.

20 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Dinou anys formant els guies interpretadors La dinovena edició del curs de guies de Parc celebrat enguany a la Torre de Capdella, al Pallars Jussà, ha comptat amb 23 inscrits procedents de les quatre comarques de la zona d’influència del Parc i amb formació acadèmica de caràcter ambiental i relacionada amb el medi natural, ja sia de biologia, ciències ambientals, geologia o d’activitats fisicoesportives en el medi natural. El curs s’ha desenvolupat entre el 12 de setembre i 5 d’octubre, període en què els alumnes han rebut una completa formació teòrica sobre els valors naturals i culturals del Parc, legislació i normativa, entre altres, complementada amb una sèrie de sortides pràctiques pels diferents sectors del Parc per a posar en pràctica els coneixements adquirits i així poder-los aplicar en el camp de l’educació ambiental i els guiatges. Resultats del XVIII Concurs de fotografia del Parc Nacional El passat dilluns 21 de novembre de 2011, els membres del jurat del Concurs de fotografia del Parc Nacional, les Sres. Mercè Aniz (directora-conservadora del Parc) i Mercè Gili (fotògrafa de La Vanguardia), i l’escriptor i fotògraf pallarès, Sr. Antoni Añó, van decidir el resultat de l’edició de 2011 d’aquesta competició fotogràfica a la Casa del Parc de Boí. Després de visualitzar els 216 treballs presentats per 84 participants d’arreu de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol, el jurat va premiar l’esforç d’un pastor en l’obra Baixant el ramat de Llessui, presentat per en Jordi Però Enjaume. El segon premi va ser per al Miquel Jover Benjumea, que presenta una trilogia poc habitual de la zona de Travessani amb la volta del cel estrellada. La flora té també representació en aquests premis en forma del Desensopiment d’un marcòlic groc d’Antonio Carretero González. El mamífer possiblement més carismàtic del Parc, l’isard, va ser capturat per l’objectiu de Núria Santacana Saldaña a Camí del Portarró. També dues captures fotogràfiques de fauna van donar el cinquè premi a l’Oscar Castelao Gorgé per Esquirol i Un matí plujós. L’accèssit Els Minairons, dedicat a la millor fotografia d’activitats tradicionals, costums i etnografia de la zona d’influència del Parc va ser per a Tecnologia punta, un poderós retrat executat per en Renato López Baldó. Les imatges guanyadores, així com una selecció de les obres presentades es poden veure des del gener en diverses exposicions a les Cases de Boí i Espot, i al centre d’informació de Senet. 43 rutes del Parc a Wikiloc Des del passat mes d’agost 42 rutes a peu pel Parc Nacional i 1 en vehicle 4x4 estan disponibles a Wikiloc, el portal gratuït d’Internet per descobrir i compartir rutes a l’aire lliure a peu, en bicicleta i de moltes més activitats arreu del món. D’aquesta manera, els usuaris poden disposar d’aquestes 43 rutes i descarregar-se-les per al GPS amb la total seguretat

i garantia que la informació prové directament del Parc Nacional. S’hi pot accedir d’una manera fàcil a través de l’enllaç directe a wikiloc disponible a la secció d’itineraris de la web del Parc www.gencat.cat/parcs/aiguestortes. El Parc renova la seva adhesió al Registre EMAS i el certificat ISO 14.001 La Asociación Española de Normalización y Renovación, AENOR, ha renovat el Certificat del Sistema de Gestió Mediambiental pel Parc Nacional conforme a la Norma Reglamentaria Europea CE 1221/2009 EMAS i la Norma UNE-EN ISO 14001:2004. La gestió i administració del Parc està sotmesa a una auditoria periòdica des de l’any 2006 i el passat mes de novembre de 2011 tingué lloc la darrera en què, un cop més, s’han superat els controls que demostren l’alt compromís amb la protecció del medi ambient. Ajuts a la investigació i jornades de recerca al Parc Pocs dies abans de finalitzar l’any 2011 el Boletín Oficial del Estado anunciava la resolució per la qual es publicava la concessió dels ajuts per a la realització de projectes de recerca científica a la Xarxa de Parcs Nacionals. La concessió, dotada amb 1.836.631,65€, engloba dinou projectes pluridisciplinars que s’executaran als catorze parcs nacionals de l’Estat espanyol. D’aquests projectes, dos se centren específicament al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i un tercer es compartirà amb l’altre parc nacional pirinenc, el Parc Nacional d’Ordesa y Monte Perdido. Els projectes al Parc són: Impactes de l’expansió del senglar sobre comunitats vegetals de pastures, processos de regeneració natural de l’arbrat i espècies clau forestals en ambients alpins i subalpins amb Josep Maria Espelta Morral (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) com a investigador principal i Efecte de la introducció de peixos en la conservació i relacions tròfiques de poblacions d’amfibis i crustacis en llacs d’alta muntanya sota la direcció d’en Marc Ventura Oller (Centre d’Estudis Avançats de Blanes-CSIC). El projecte compartit amb Ordesa y Monte Perdido es titula Reconstruint la història dels boscos pirinencs per a millorar la gestió i predir la seva resposta al canvi climàtic, de Jesús Julio Camarero Martínez (Instituto Pirenaico de Ecología-CSIC). Tots aquest projectes tenen una durada de tres anys per al seu desenvolupament. Paral·lelament a aquesta resolució el Parc organitzarà els dies 17, 18 i 19 d’octubre d’aquest any la novena edició de les Jornades sobre recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a la Vall de Boí. Aquest certamen reunirà investigadors que han portat a terme projectes de recerca al Parc els darrers anys, amb l’objectiu de donar a conèixer tant les línies d’investigació que s’estan desenvolupant com els resultats dels que ja hagin finalitzat.

flora

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

coneguem el parc

fraguetes i martolls Heu trobat mai una maduixeta de bosc? Quina il·lusió fa trobar, tot d’una, en un revolt del camí, una estesa d’aquests petits fruits. Mmmmm, que bones que són! Pels pobles del voltant del Parc són conegudes com fragues (que ve del nom llatí Fragaria) i també hi ha qui en diu martolls (nom que sembla originari d’una antiga llengua iberobasca). Els aranesos les anomenen ahragues (amb la mateixa arrel llatina). Encara que no ho diu enlloc (ni hagi de ser sempre així) en el racó naturalista del Portarró intentem trobar vincles que uneixin els representants del món vegetal i animal que us presentem en cada número. De vegades aquesta relació està agafada amb pinces, d’altres és més evident, però... Què tenen en comú la maduixera silvestre i la mallerenga petita? Totes dues són espècies típiques del bosc i són molt comunes dins de la seva àrea de distribució que, per altra banda, és bastant coincident en l’àmbit europeu. Moltes espècies del Parc fan un gran esforç d’adaptació per poder sobreviure en algun racó de l’alta muntanya. La mallerenga petita i la maduixera silvestre en canvi, semblen tenir el do de la ubiqüitat i les trobarem distribuïdes per tot Catalunya (amb major o menor abundància i amb algunes limitacions). La maduixera silvestre (Fragaria vesca) és una espècie pròpia de les vores i clarianes dels boscos més o menys humits, on cerca aquells ambients on el bosc no és tan tancat, i la llum del sol hi pot arribar amb certa facilitat. La trobarem principalment a les parts més baixes del Parc, per sota dels 2.000 m d’altitud. Mentre als Pirineus prefereix els llocs més o menys assolellats, a les àrees més al sud es refugia als llocs més frescos i ombrívols. Per contra, al voltant de Barcelona, podem trobar maduixes ja a mitjans del mes de març, mentre que als Pirineus haurem d’esperar-nos fins al juliol o a l’agost per poder trobar-ne alguna de prou madura. Si no fos per aquests petits i deliciosos fruits, seria una petita herba que passaria bastant desapercebuda: fa com a molt un pam d’alçada i pràcticament no té tija i totes les fulles surten juntes d’una roseta basal. La planta s’escampa per terra emetent estolons, una mena de brot

lateral que va creixent a ran de terra i que pot generar noves arrels en cada nus, que donaran lloc a nous individus de manera vegetativa (un tipus de reproducció en què no intervenen les llavors). Les fulles tenen un mànec llarg i la làmina dividida en tres parts, i formen un tipus de fulla que s’anomena trifoliada. Les flors, que als boscos pirinencs no solen aparèixer fins ben entrat el mes de maig, són petites i amb cinc pètals de color blanc. El que coneixem com a maduixa és un cas estrany des del punt de vista botànic, ja que en realitat és un engruiximent del receptacle floral sobre el qual s’insereixen els fruits veritables de la maduixa, que són cadascun dels puntets que hi ha a la seva superfície. Les maduixes i altres fruits silvestres han sigut recol·lectats pels éssers humans des de sempre. La maduixera silvestre va ser cultivada arreu, fins que, a partir al segle XVIII, va ser substituïda gradualment per la maduixa de jardí que tots coneixem. La maduixa cultivada (Fragaria × ananassa) no té res a veure amb la nostra humil maduixeta de bosc: va ser creada a partir de la hibridació de dues espècies portades des d’Amèrica que donaven fruits de mida superior. Aquest híbrid és un poliploide: això vol dir que en comptes de dues còpies de cada cromosoma, les cèl·lules de la maduixera cultivada en tenen vuit. Normalment aquest fet, que és prou comú en el món vegetal, es veu reflectit en un augment del vigor i la mida de les plantes. Els fruits del bosc són molt importants com a font d’alimentació de molts tipus d’animals: insectes, ocells, rèptils i mamífers recorren el bosc cercant aliment i aprofiten l’estiu per a assegurar el creixement de la seva descendència. Fins i tot els mamífers que acostumem a anomenar com a “carnívors” aprofiten aquest recurs en les èpoques favorables. Així doncs, convé ser prudents i deixar alguna cosa per a menjar als animalets del bosc que en són els legítims propietaris. Gerard Giménez (Recordeu que a l’interior del Parc Nacional estricte està prohibit recol·lectar qualsevol part de qualsevol planta, animal o bolet).

22 ß

Si entrem a qualsevol de les masses forestals del Parc Nacional, ja sigui en el límit superior (en contacte amb el medi alpí) o a l’inferior (on es barregen caducifolis i coníferes) sentirem amb tota probabilitat unes veus o cants d’ocells molt característics. Per poc que ens hi fixem, ben aviat observarem un petit moixó, nerviós i actiu, que ben segur anirà acompanyat d’altres moixonets molt similars entre ells. Parlem de la mallerenga petita (Parus ater), que juntament amb les altres mallerengues (emplomallada, blava, carbonera, d’aigua i cuallarga), així com raspinells, reietons i d’altres, conformen el “gremi” dels passeriformes (o moixonets) forestals, que controlen les poblacions d’insectes. En efecte, la seva alimentació, fonamentalment insectívora al llarg de gran part de l’any, i la seva relativa abundància fan de les mallerengues uns perfectes aliats en la lluita contra les malures i plagues forestals. S’alimenta d’insectes, de les seves larves i ous, que busca activament resseguint totes les branques i l’escorça dels arbres i completa la seva dieta, al llarg de l’hivern i tardor, amb llavors i baies silvestres. Nia als forats dels marges, talussos i de les soques d’arbres, i fins i tot al terra. El niu té forma de copa i el construeix amb molses, plomissol i altres materials fins. També utilitza les caixes-niu: qui no ha vist una caixa niu (en general de fusta) amb un forat en un costat, penjada d’un arbre? Durant molts anys, tant als espais naturals protegits com fora d’aquest, les administracions de l’època varen afavorir la col·locació d’aquestes caixes-niu per als ocells insectívors i les espècies que més les utilitzen són les mallerengues. A la caixa-niu poden criar, es poden refugiar durant l’època de temperatures més baixes i han servit per a la millora de les poblacions. Així mateix, a les àrees on es varen realitzar repoblacions forestals, i per tant amb arbres joves i de petit diàmetre, la manca de forats naturals va estar en part suplementada per les caixes-niu.

És una de les mallerengues més petites i un dels representants de la seva família amb colors menys vistosos i apagats. Com a tret característic cal que ens fixem en la àmplia taca blanca que té al clatell, dins de la part posterior de la coroneta negra, i una doble franja alar blanca. Coneguda com a cap-nere i picaranha a la Val d’Aran, la mallerenga petita és força abundant i està ben distribuïda al llarg de l’espai natural. De fet, a l’Atles dels ocells nidificants d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici apareix com a la segona espècie amb més contactes als censos (després del pardal de bardissa) al Parc Nacional estricte, i a la Zona Perifèrica apareix com a sisena: això dóna idea de la seva abundància. A més, ha estat confirmada la seva reproducció en la gran majoria de les quadrícules d’1x1 km i en gairebé totes (menys dos) quadrícules de 10x10. Quant al rang altitudinal assoleix la màxima presència entre les cotes 1.400 i 2.000 metres d’altitud, i és el medi subalpí el seu hàbitat preferit (en concret les pinedes de pi roig i pi negre). En aquests ambients poden registrar-se densitats de fins a 100 parelles per quilòmetre quadrat. Hi ha dos factors que poden contribuir a aquest fet. D’una banda, la seva capacitat d’emmagatzemar aliment per al llarg de l’hivern i per l’altra, la menor competència, en aquestes alçades, amb altres espècies de la seva família (pàrids) ja que els medis subalpins són més limitants per a les espècies de mallerengues pròpies de climes una mica més càlids. Cal esmentar que tot i ser present a la pràctica totalitat de boscos del Parc Nacional, també es troba en formacions caducifòlies (avellanoses, fagedes, etc.), sempre que hi hagi algunes coníferes (pins o avets). Finalment caldria citar que, ara per ara, no sembla perillar la seva població a la zona tot i que els grans incendis forestals podrien hipotecar el seu futur a mitjà i llarg termini. Esperem que això no passi. Jordi Canut i Bartra

coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

fauna la mallerenga petita

Foto: Fernando Cámara Orgaz

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules elogi dels pirineus La història natural d’un planeta vagabund anomenat la Terra és, senzillament, meravellosa. Des de la seva formació –fa 4.600 milions d’anys– la superfície d’aquest superorganisme ha evolucionat de forma fascinant. Primer fou una espècie de magma incandescent on miríades de meteorits s’hi estavellaren durant centenars de milions d’anys. En disminuir els impactes i les erupcions volcàniques, es començà a refredar la seua superfície, i es van generar les primeres masses continentals ara fa uns 3.900 milions d’anys. L’aparició dels primers núvols, les primeres precipitacions, els primers oceans i, amb tots ells, les primeres atmosferes, fou una de les moltes claus que obririen les portes a la vida, una inevitabilitat còsmica, com diuen alguns astrònoms. Una nova etapa començaria llavors per al jove planeta –capaç de girar a 1.800 quilòmetres l’hora sobre si mateix– i que durant milers de milions d’anys ha anat parint i devorant oceans i continents, tot movent unes peces molt especials que formen part d’un trencaclosques anomenat escorça terrestre. Parlem de les plaques tectòniques o litosfèriques, grans blocs de roca, en forma de casquets esfèrics, d’un gruix variable entre 50 i 150 km, que encaixen unes amb les altres i que en moure’s i friccionar entre elles transformen periòdicament l’aspecte de la superfície terrestre. La pell de la Terra està composada per una dotzena d’aquestes gran plaques i per nombroses microplaques formant un complex puzle responsable, entre d’altres, de la deriva dels continents, del naixement i la desaparició de les conques oceàniques, de la formació de les principals serralades continentals i submarines del món així com dels terratrèmols i dels fenòmens volcànics que sovint agiten les nostres vides. L’odissea pel globus terraqüi d’aquestes lloses d’escorça lleugera, que es mouen pocs centímetres cada any en funció de la calor que es genera a l’interior de la Terra, és el pretext geològic perfecte per convidar-vos a fer un passeig per la història d’una de les serralades més boniques del món: els Pirineus!

Els Pirineus hercinians La formació de serralades al nostre planeta és un procés dinàmic que es repeteix des de fa alguns eons. Els experts parlen ja de grans cadenes de muntanyes de fa 3.000 milions d’anys malgrat que un dels problemes per al seu estudi continua sent la manca de restes geològiques. Però... què és una muntanya? Una muntanya és una deformació de la crosta terrestre, una singularitat geogràfica de gran fragilitat o tal vegada una illa enmig d’un continent. I com podríem definir una serralada? Donques, per exemple, com un munt de muntanyes singulars i fràgils, que de forma més o menys amistosa, tendeixen a destacar del pla. Com es formen? Normalment quan dues plaques tectòniques entren en contacte. Amb quines roques? Rocs ignis com els granits o les ofites; rocs metamòrfics, com les pissarres o els marbres; rocs sedimentaris, com les calcàries o els gresos... Quant milions d’anys duren? Preguntes i respostes que ens aporten unes primeres definicions essencials de les característiques d’una serralada qualsevol. Però en el cas dels Pirineus, remuntem-nos uns quants milions d’anys enrere. Pot ser uns 500? Les roques més antigues dels Pirineus procedeixen d’una gran i arcaica carenada de muntanyes d’extensió planetària. Fou l’orogen hercinià nascut de la col·lisió entre dos vells continents, Laurasia i Gondwana. D’aquesta antiga serralada que unia Amèrica amb Euràsia –en el context d’un supercontinent anomenat Pangea– en formen part pedaços dels actuals Apalatxes, Alps, Urals, Carpats, Himàlaia i evidentment dels Pirineus, en uns temps on sembla ser que eren més alts que els actuals! Us imagineu viure al peu d’antics anetos, milers de metres més costeruts, o córrer entre les muntanyes més gegantines de la Terra? Doncs així fou l’espai geogràfic pirinenc durant alguns períodes i èpoques passades, però no imagineu tant ja que, en aquells moments, els mamífers com nosaltres encara estàvem camí de ser unes miserables rates terrestres d’hàbits nocturns! Uns Pirineus, els hercinians, que prenen el seu nom de

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

24 l’essència de les paraules elogi dels pirineus la regió germànica del Harz i que emergiren del fons d’un antic mar, gràcies a la tectònica de plaques, en un moment en que l’oceà Atlàntic no s’havia ni format. Uns Pirineus, com dèiem, colossalment dominats per cims d’altituds semblants als que podem trobar a l’Himàlaia actualment i que formaven part del supercontinent del qual deriven tots els continents contemporanis. Uns Pirineus, una gran part dels quals acabarien arrasats i sedimentats dins d’un nou mar geològic, preludi de serralades per construir, avantpaís del que seria l’orogènia alpina. Els Pirineus alpins La història continua i una nova serralada naixeria d’una nova col·lisió entre dues plaques: l’africana i d’eurasiàtica i, en concret, entre la península Ibèrica i el sud de França. Un xoc que començà fa uns 80 milions d’anys –poc abans de l’extinció dels dinosaures– i que acabà en fa uns 20. Bé, acabar no es ben bé el verb ja que els Pirineus es continuen movent però diguemne que més tranquil·lament que fa uns quants milions d’anys. L’orogènia alpina, de fet, va aprofitar, reciclar i rejovenir les restes hercinianes donant lloc a un nou edifici muntanyós que, amb petits retocs, és el que veiem en el present. Podem destacar tres moments claus: un i primer, quan un cop l’antiga serralada herciniana de granits i pissarres ha estat arrasada, apareixen extenses planures sotmeses a uns processos de sedimentació molt intensos. Un i segon, quan els sediments amagats sota antics mars pirinencs i mediterranis, s’aixecaran entre compressió i compressió, conformant, per primer cop, uns Pirineus individualitzats, molt semblants als actuals. I últim i tercer, quan la invasió del gel acabarà la gran obra geològica. D’una arquitectura més simple que els veïns Alps, l’edifici pirinenc s’estengué de la Mediterrània fins a la Cantàbrica, al llarg de prop de 450 km, amb altituds que rarament sobrepassen els tres mil metres d’altitud i que es localitzen al nucli central o axial, on l’amplada nord-sud supera el centenar de quilòmetres. Comparats amb altres serralades del planeta són unes muntanyes modestes, tot i que una gran part d’elles estan submergides, per l’oest, fins a les profunditats pregones de l’Atlàntic i, per l’est, fins a la mar Mediterrània, on

entren en contacte amb els Alps sota les aigües càlides del golf de Lió. A banda i banda, no hem d’oblidar els terrenys més dolços i humanitzats que conformaren els Prepirineus, per on els rius del nord i els rius del sud prenen un protagonisme extraordinari: uns, recollint les aigües de l’extensa i rica conca d’Aquitània i, els altres, excavant profunds congostos calcaris amb la força d’unes aigües rabioses que transportaran sediments i més sediments camí de les conques marines. Els Pirineus quaternaris Els últims cops de bisturí que pateixen els Pirineus, abans de conèixer-los com els coneixem –com si es tractés d’una operació de cirurgia estètica–, són producte de les glaciacions, períodes de la història de la Terra, en els quals una quantitat important de gel es trobava damunt dels continents. Imagineu valls i muntanyes atrapades per llengües de gel de fins a un quilòmetre de gruix. Penseu en glaceres que davallaven per les valls fluvials existents fins més avall dels 900 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Sorpreneu-vos amb la seva força erosiva i amb les transformacions que van generar en un territori on les neus hivernals, al contrari que ara, no tenien temps de fondre’s en arribar la primavera. Una neu que s’anava acumulant a les capçaleres de les valls i convertida en gel lliscava lentament però inexorablement Pirineus avall! Muntanyes enèrgiques, crestes esmolades, circs glacials, cubetes de sobreexcavació, estanys de circ i de fons de vall, valls en forma d’U i penjades, perfils esgraonats, roques moltonades, estries, nerviacions... són algunes de les macroformes i de les microformes que s’originaren. No oblidem, però, que la Terra està travessant avui un període interglacial –el gel retrocedeix– dins de l’evolució natural d’una glaciació que va començar fa un quants milions d’anys. Un període de desgel que està a punt d’acabar, potser dins de pocs milers d’anys! Llavors una nit freda de prop de 100.000 anys tornarà a perpetuar l’hivern i originarà nous canvis dràstics en la geografia dels paisatges pirinencs i de part del planeta, sempre i quan el progrés de l’enginyeria planetària no faci imaginable el que avui és inimaginable: aturar les glaciacions!

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules elogi dels pirineus Pirineus del futur L’esperança de vida dels Pirineus és limitada. Diuen els geòlegs que les muntanyes del present tornaran a quedar arrasades o col·lapsades per l’erosió en uns 10 milions d’anys, com ja va passar amb serralades anteriors. No són, doncs, l’únic organisme geològic que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, amb la mateixa erosió! Ara bé, se’n formaran de nous? Noves plaques tectòniques creuant per zones equatorials, tropicals, temperades o polars... s’emprenyaran, un cop més, com una inevitabilitat geològica, subduint, abduint o senzillament col·lisionant mentre fan emergir nous edificis de paisatge. Unes muntanyes que començaren en el passat i que continuaran en el futur. Grans serralades que s’han construït molt abans de l’aparició de formes de vida complexa i que ho tornaran a fer quan nosaltres, com a espècie, ens haguem extingit. Cinquanta, cent o 250 milions d’anys! El ball dels continents –motor indiscutible de l’evolució– farà emergir els sediments dipositats per rius com l’Ebre i el Roine a la mar Mediterrània. Naixerà llavors una nova cadena muntanyosa que potser s’estendrà des de l’actual estret de Gibraltar fins als contraforts de l’Orient Mitjà. Una gran serralada que es menjarà la Mediterrània per satisfer la set d’unes muntanyes que podrien ser les més altes que mai han existit a la Terra! Des de les primeres serralades fins a les més joves, milions de granets de matèria atòmica s’han anat combinant per tal de formar, deformar i destruir muntanyes i més muntanyes. Són els episodis clàssics en la vida d’una cadena. Una mar, uns sediments, unes compressions! La formació, l’erosió, la desaparició! El cicle de

les roques. No són estables ni perennes! Neixen, creixen i desapareixen com nosaltres. Es mouen centímetres!, però contínuament davant els nostres ulls. Formes, colors i textures que amaguen acrobàcies i moviments impossibles. Pedres, minerals, cristalls, àtoms que intenten explicar-nos les característiques més rellevants d’aquesta bola de roca gegant que és la Terra. Entitats geològiques vives, formades per milions de tones de rocs, que viatgen apassionadament pel temps i l’espai. Biblioteques de roques patrimoni de l’evolució! Maladetes, anies, mididossaus i vinhemals, montsperduts, posets, besiberris i comalofornos, pegueres, piques d’estats i comapedroses, carlits, puigmals i canigòs... són alguns dels atributs toponímics més genuïns de l’energia i de l’agressivitat dels Pirineus. Castells orogràfics on centenars de generacions humanes hi deixarem traces i petjades sedimentàries malgrat ser de les formes de vida que probablement menys temps hi passarem. El vals de la vida continuarà i quan dins de cent milions d’anys tots els continents es tornin a unir formant una nova pangea –on Àfrica, Amèrica i Europa seran una, Austràlia i l’Antàrtida una altra, on l’Atlàntic es tancarà un cop més– llavors, si voleu, tornarem a parlar de l’irresistible magnetisme de les nostres muntanyes, d’una de les serralades més boniques del món. Parlarem dels secrets que s’amaguen a l’interior d’aquesta bola de roca viva que és Gaia. D’un planeta vagabund i de les seues muntanyes que, ja fa molts eons, es mouen a la deriva entre la construcció i la destrucció. Un bonic i humil destí! Josepmaria Rispa Pifarré

26la foto butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que creieu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

juliol 1946 Autor: Alfons Álvarez Lipkau

Coll de Monestero, juliol de 1946

Veiem el Dr. Álvarez Lipkau, al fons a l’esquerra de la foto (amb una boina negra), el Dr. Barraquer, al centre (amb ulleres i una boina negra) i amb un mocador al cap, al davant a l’esquerra, el Dr. Rubió. Els altres dos excursionistes podem observar-los amb material de muntanya característic de l’època: un amb unes sabates ferrades i l’altre amb un piolet antic. Al fons de la fotografia es divisa el Gran Tuc de Colomèrs.

27 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

caminem pel parc

de taüll a capdella pel port de rus

El difícil accés a la vall de Boí, igual que a la major part del territori pirinenc, la va mantenir allunyada de grans trasbalsos fins als anys 50, amb l’arribada de les hidroelèctriques, que van sobatre el territori i la seua gent. Si volguéssim entrar a la vall en un temps anterior, no ens quedaria una altra que ferho pels camins de ferradura, que tenien una gran vida, i els sorprendríem vibrants de gent, pols i animals. De cavalleries de mercaderies, de músics, d’artesans, de trementinaires... El camí que us recomanem era una de les principals entrades a la vall de Boí; avui dia és un petit tros del GR-11, el sender que creua tot els Pirineus per la vessant sud, balisat amb blanc i roig. Pacient a la tardor i mut a l’hivern, les seues moltes històries viuen amagades a les roques i els pins. Les generacions que tantes vegades creuaven aquestes muntanyes unien les relacions d’aquests dos pobles capitans de vall. La paradoxa d’avui és que, un cop feta la carretera, les dos valls veïnes no parlen entre elles i estan més allunyades que mai. Sortirem de l’aparcament de Sant Climent pel camí del Barranquet, per davall de la carretera. És el camí vell per anar a les terres de l’Obac i cap amunt a la canal de Mulleres. Passats els primers prats de dall, protegits entre murs de pedra, el camí s’ajunta amb la pista de Sarnadil. La pista trenca amb el camí vell a la corba on hi havia la Mola del Sord. Passat un petit desnivell, trobem el toll de la Cintella, una bassa que fa el riu: al seu costat dret, pujant hi ha una pedra molt gran que un llamp va partir per la meitat. Continuarem el camí amunt fins la Riberola de Valentí. El camí gira cap als edificis del Plano i anirem a buscar la carretera, ja que una vegada feta, els camins van anar desapareixent i no ens quedarà altra opció que anar-la seguint fins arribar al pont de Sant Martí. A 30 minuts, agafem el camí des Marros que surt per l’esquerra del riu. Ara desdibuixat per la pista que’l trepitja, per on van traginar camions de la gravera que trobem una mica més amunt. Aquestes obres van seguir fins acabar la carretera de l’estació d’esquí. Ara és com una esgarrapada mal cicatritzada en el terreny. Però sota l’imponent vigilància del tuc des Carants de 2.791 metres, on a l’hivern els agrada molt d’estar-s’hi, als isards, retrobem el camí vell i ens endinsem al bosc. El camí, que s’ha fet estret, puja tranquil pel bosc de pins i de nerets: en 30 minuts el travessem i sortim a la Boïga de Sala. Creuem el barranc que baixa dels estanys del Pessó i arribem al Pitiu des Eqües i la cabana des Pastors, on hi ha un senyal que ens recorda el camí del Pessó, que cola per l’esquerra. A l’altre vessant de muntanya hi ha un pont de fusta que ens retornaria al pont de Sant Martí o bé a la tranquil·la vall de Moró. Continuem pujant pel Grauet sota del Pitiu des Parres, creuarem el riuet que baixa de l’estany des Crestells i entrarem altra vegada però per poca estona dins del bosc, fins que definitivament se’ns obre la vall dels prats alpins de la Muntanya des Fonts de Sant Martí, i al nostre davant ja se’ns dibuixa als ulls el port de Rus. Molt aprop, trobarem una bona sorpresa, i no serà l’ultima, un testimoni jau solitari, un dels molts tresors que la muntanya

n’és guardiana. A l’espera que pugin a descobrir els seus secrets, i li tornin a donar vida, redescobrint-lo, despertant-lo de la son, en l’estona que l’estan estudiant. I saber-ne que, aquest conjunt de tancats i cabanes ha passat com a mínim per tres fases de construcció en èpoques diferents i en situacions ben diferents per l’home. Una mica més amunt, salvant el bonyet, la vall se’ns fa més acollidora i oberta. A la dreta del camí i sota el tossal de la Mina, hi ha uns prats que les vaques peixen a l’estiu, i al fons dels prats, a 30 minuts, el clot del Miner, d’on s’ha dit que s’hi s’extreia platí i fins i tot amiant. L’evidència de la mina és clara, com també les restes de dues casetes que guarden la boca tancada i dels dos murs que marquen la sortida del material que s’hi extreia. Continuem enfilant el camí sota les Raspes Roies de Sant Martí, i en dos hores i mitja més ens plantem al port de Rus, a 2.622 metres, contemplem per última vegada l’Aneto i la vall de Sant Martí, i girem la mirada cap al Montsent de Pallars i el Montorroio. A partir d’aquí ja tot el camí és de baixada per la coma del Port, i ens quedaran tres hores més de camí relaxat pels pitius ara ja de la Vall Fosca. Quan el terreny ja s’aplana, a uns 2.400 metres d’altitud, a la dreta baixant tenim un prat, a simple vista ple de rocs, però si intentem unir pedra amb pedra podrem descobrir antics tancats pels animals. I si no ho veiem clar, una mica més avall, molt a prop del senyal del parc que indica “Zona Perifèrica”, trobareu un abric en una roca grossa voltada també per tancats i cabanes. Quan arribem al sols de Rus, trobarem el camí que marxa per la collada de la Font Sobirana cap al refugi de la Colomina, on el GR continua pel coll de Saburó fins a Espot. Nosaltres haurem de seguir sempre riu avall, per la vall de Riqüerna, que se’ns obre a la dreta, on al final ens espera el poble tranquil de Capdella. En començar la baixada, la cua blanca d’una cascada ens dóna l’entrada al camí, entre prats abancalats amb parets de pedra seca. A tot el nostre voltant hi ha pedres que ens parlen d’un passat asfixiat per la modernitat que va portar els seus mestres a abandonar-les al desús. Són records de maneres de viure que han persistit durant milers d’anys. I entre aquestes parets de pedra entrarem al bosc caducifoli d’avellaners, cirerers, freixes i és en aquest punt on començarem a baixar pel camí gravat, de roques allisades pels molts passos ferrats que l’han transitat. És fàcil sentir-se transportat en el temps. Ja aviat veurem el campanar quadrat de pedra calcària de l’església romànica de Sant Vicenç, del segle XI, i les cases de Capdella que es van apareixent entre els arbres. Al final del camí, un cartell de Camins Vius, el projecte de recuperació de camins històrics que fan la volta al Parc Nacional, que inclou el camí que acabem de fer. Fins aquí haureu recorregut uns quinze quilòmetres en unes sis hores i mitja de camí, amb no gaire dificultat, més que per la seva durada. Sabina Lapedra Grau Guia interpretadora de Taüll

28 RI U

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

QÜ ER N

CAPDELLA

GR 11-20

GRAN PIC DEL PESSÓ (2.894m)

EL CASTELL DE RUS (2.777m)

PIC DE FILIÀ (2.772m)

PORT DE RUS

ESTANYS DEL PESSÓ

TUC DE MORÓ (2.739m)

TUC DES CARANTS (2.791m)

EL CASTELLET DE MORÓ (2.662m)

GR 11-20

TÍ MAR ANT DE S RIU

caminem pel parc

BARRANC DE MORÓ

TAÜLL

Durada: 6 h 30 min. Desnivell de pujada: 1.100 m. Desnivell de baixada: -1.200 m. Dificultat: Moderada per la llargària del recorregut i els desnivells acumulats. Els canvis de temps poden ser sobtats en aquesta zona. Fixeu-vos en: El marc geològic que ens acompanya és extraordinari amb el predomini de materials metamòrfics com les pissarres i les calcàries. Els trams finals del riu de Riqüerna, abans d’arribar a Capdella, són també d’una gran bellesa.

ITINERARI CURS D'AIGUA CARRETERA PONT PIC POBLACIÓ APARCAMENT

29 ß

TÍTOL: Actas VI Simposio de espacios naturales protegidos de montaña y calidad EDICIÓ: Generalitat de Catalunya, 2011 FORMAT: 176 p.; 24 cm. Una nova edició del Simposi d’Espais Naturals Protegits de Muntanya i Qualitat celebrada el 2010 ha portat a l’edició de les actes d’aquesta trobada. El Simposi s’organitza cada dos anys com una trobada amb experts, estudiants i els actors que participen en la gestió, el desenvolupament sostenible i la qualitat dels espais naturals protegits a zones de muntanya. Aquesta monografia presenta les diferents ponències presentades versant principalment en la planificació i la gestió dels espais naturals. Es troben experiències adreçades a l‘impacte de les subvencions en el teixit social dels Parcs Nacionals així com els nous instruments financers per a la conservació de la biodiversitat. Tanmateix, també és recullen les taules rodones dedicades als plans de desenvolupament i a la participació ciutadana.

TÍTOL: La Red de Parques Nacionales en la sociedad EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2011 FORMAT: 71 p.; 29 cm. Primer número de la nova col·lecció Cuadernos de la Red de Parques Nacionales editada per l’Organismo Autónomo Parques Nacionales. Aquest petit estudi explicatiu versa sobre la xarxa de parcs nacionals. Es mostren els principals resultats dels estudis portats a terme per TRAGSATEC de 2008 a 2010 sobre l’opinió i la percepció de la xarxa de Parcs Nacionals per la societat. És important conèixer la imatge que projecta la xarxa i com la valora l’opinió pública. La informació recull dades facilitades pels equips gestors, els visitants i els habitants del territori dels Parcs que permeten obtenir una imatge del visitant-tipus així com de l’habitant dels nuclis poblacionals propers als parcs i sintetitzar reptes i oportunitats de futur en la interacció parcs-societat.

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

TÍTOL: Proyectos de investigación en parques nacionales: 2007-2010 AUTOR: Organismo Autónomo Parques Nacionales EDICIÓ: Madrid: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2011 FORMAT: 424 p.; 24 cm. Dins de la sèrie Investigación en la Red, es presenta el quart volum amb l’objectiu de difondre els resultats dels projectes de recerca finançats per l’Organismo Autónomo Parques Nacionales. En aquest cas es presenten els projectes corresponents al trienni 2007-2010 que sumen un total de 15 línies de recerca diferents que abasten tot el ventall de la Red de Parques Nacionales. En especial dedicació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici trobem els projectes sobre la diversitat bacteriana en estanys d’alta muntanya, la reforestació natural del domini del pi negre, i els plecòpters i efemeròpters davant del canvi global.

TÍTOL: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: guia geològica AUTOR: Roberto Rodríguez Fernández EDICIÓ: Madrid: Instituto Geológico y Minero de España, 2011 FORMAT: 227 p.; 24 cm. Apareix la versió en català de la Guia Geològica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici editada el 2010. Aquesta guia és la clau per a descobrir els secrets d’aquest Parc Nacional situat al cor dels Pirineus. La darrera edat de gel va donar lloc a grans glaceres que van esculpir les roques granítiques formant pics salvatges, afilades arestes i valls profundes. Les roques nues ens mostren una història tortuosa, que s’expressa en forma de plecs impossibles com les calcàries dels Encantats o de cristalls que ens revelen l’origen magmàtic del Parc. La petjada actual d’aquest episodi gèlid són els centenars d’estanys, escampats per tots els racons, units per rius que discorren per suaus meandres o salten parets rocalloses formant sorolloses cascades. Però aquesta guia també ens mostra per un costat com l’home, al llarg de la història, ha incidit sobre el paisatge geològic i, per altre, els fenòmens naturals que poden representar un perill i com evitar-los. La guia està profusament il·lustrada amb imatges i dibuixos que fan senzilla una especialitat aparentment complicada com la geologia i permet descobrir el factor que fa característic el parc: el paisatge.

TÍTOL: Pintem i coneguem l’alta muntanya de Catalunya EDICIÓ: [Barcelona]: Zenobita, 2011 FORMAT: 334 p.; 30 cm. La sèrie Pintem i coneguem... té com a objectiu donar a conèixer aspectes importants del nostre medi natural. Una part d’aquest medi és l’alta muntanya, per això amb l’assessorament dels tres parcs pirinencs de Catalunya (Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Alt Pirineu i Cadí-Moixeró) els escolars d’educació infantil i primària poden descobrir una part del territori que presenta unes condicions molt dures per la seva climatologia però a la vegada fascinant pel seu paisatge i aïllament. De forma entretinguda els escolars poden conèixer i descobrir els tresors de fauna, flora i gea que amaga l’alta muntanya i posar la seva impressió pictòrica de forma que puguin assimilar amb major intensitat els temes de treball.

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

TÍTOL: Caminos Naturales de España EDICIÓ: Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, 2011 FORMAT: 20 p.; 29 cm. En volum de gran format i alta qualitat es presenta aquest obra que recull xarxa de Caminos Naturales de España. Per tota la geografia espanyola es distribueixen aquests camins (aptes per al senderisme i, en alguns casos, per a bicicleta o a cavall) que permeten un contacte directe amb la natura a l’hora de fer esport i conèixer altres llocs i gents. Els itineraris, a banda de la seva descripció, estan acompanyats per molts detalls que ens podem trobar al llarg del recorregut, unint el patrimoni natural al patrimoni cultural. Els camins es divideixen en diferents categories com Muntanyes, Oficis i tradicions, Vies i antics trens o de l’Aigua. Dins d’aquest darrer apartat podem trobar el Camí de l’Aigua que passa per la zona d’influència del Parc a l’Alta Ribagorça. Amb una longitud de 28 kilòmetres i 7 etapes ens porta de la Font de la Mena, al sud del Pont de Suert fins el Balneari de Caldes de Boí, seguint el curs de la Noguera de Tor.

el portarrรณ

El Portarró 31

Articles inside

L’entrevista: El Mas, una fonda com les d’abans

Noticiari

L’essència de les paraules: Elogi dels Pirineus

Coneguem el Parc: - Fraguetes i martolls - Mallerenga petita

Publicacions

Presentació

Paisatges de muntanya: gent, parcs i animals