Boí a bocafoscant
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
ß
7
paisatges de muntanya: gent, parcs i animals Els paisatges de muntanya se’ns representen sovint com a territoris verges, uns llocs on no es percep l’empremta humana. Això semblaria justificar que les regions muntanyoses concentrin un nombre tan alt d’espais protegits: la seva natura, aparentment intocada, ha de ser preservada. En realitat, però, la qualitat paisatgística i ambiental de territoris com els Pirineus és el resultat d’una llarga interacció entre les poblacions locals i la natura. En altres paraules: les àrees protegides de muntanya s’orienten a conservar uns espais que, després de segles d’ús, han estat significativament humanitzats i, per tant, coberts de cultura. L’impacte humà sobre el territori s’ha produït de moltes maneres. La quantitat de gent que hi ha viscut (amb una mobilitat apreciable), així com la seva distribució (combinant moments de concentració i de dispersió), són aspectes importants per entendre les formes que pren la natura als Pirineus. El fet que una gran part d’aquestes muntanyes hagi estat gestionada de forma col·lectiva (per pobles o per societats de propietaris) i destinada a la ramaderia o als aprofitaments forestals tampoc no es pot ignorar. Les feixes avui abandonades testimonien els alts nivells d’ús i de transformació humana que havien tingut els costers en el passat. El paisatge, alhora, no ha sigut tampoc mai estàtic. Ha canviat a mesura que s’han anat modificant les seves condicions socials. Moments d’una alta densitat de població han fet enfilar les terrasses pels vessants i retrocedir el bosc. El despoblament, al seu torn, ha reduït l’ús de les bordes mentre que els camps més allunyats s’anaven cobrint primer d’herbes i més endavant de boixos i bedolls. El paisatge de muntanya no és, per tant, un fenomen autònom i aïllat, conformat únicament com a resultat dels seus propis processos: és un producte humà i depèn dels objectius i els valors d’aquells que hi actuen. Quan la major part de la població pirinenca depenia de les activitats agropecuàries, les pastures i les terres cultivables eren elements fonamentals. En les últimes dècades, les estacions d’esquí i els habitatges turístics, amb les seves ocupacions i necessitats, s’han incorporat en el paisatge i el condicionen.
Les polítiques ambientals Les actuacions destinades a la conservació de la natura, com els aprofitaments tradicionals i la indústria del turisme, s’inscriuen també en el paisatge. La implantació d’espais naturals protegits, que ha adquirit un gran protagonisme en els últims 25 anys, ha contribuït a modificar els usos socials del territori i ha afavorit un significatiu procés de transformació ecològica. En aquest context, la gestió de la fauna salvatge ha esdevingut un aspecte rellevant de l’administració ambiental, associat al sorgiment de noves demandes sobre el territori i a l’aparició de nous actors socials. En la perspectiva dels seus responsables, la qualitat, la diversitat i la grandària de les poblacions animals evidencien l’estat del territori i són un indicador de l’eficàcia de les seves decisions de maneig. Això no obstant, per a una part de la població local sobretot aquella que roman vinculada al sector primari, la proliferació de la fauna salvatge esdevé un factor de pertorbació pels danys i les amenaces que comporta a l’activitat agroramadera. En la qüestió de la fauna salvatge s’hi condensen moltes de les actituds i els arguments que planteja el debat sobre les polítiques conservacionistes a les comarques de muntanya. Les posicions contràries són interpretades sovint com a resistències basades en els interessos particulars i la visió tradicional d’alguns veïns. De fet, la història ambiental d’aquests territoris mostra un esforç continuat per part de les comunitats locals dirigit, a cops d’una manera expressa, a condicionar les poblacions d’animals que s’hi localitzen (molt especialment els depredadors). El discurs favorable, que avui té un recolzament més ampli per part de l’opinió pública urbana, invoca criteris bàsicament científics, de necessitat ecològica, per justificar una presència més gran de la fauna salvatge. Cadascuna de les espècies que hi ha en aquest escenari és objecte d’actuacions diferents per part de l’administració ambiental. La reintroducció, l’extermini, la protecció, la repoblació, el foment o la tolerància, segons els casos, no es basen però només en les considera-
