Flora

flora coneguem el parc

Les molses del sotabosc: un bosc en miniatura Gerard Giménez

Gerard Giménez

Normalment intentem que els articles de flora i fauna del Portarró tinguin una “certa relació” entre ells, de vegades molt agafada pels pèls... Anem a veure... podem llegir a l’article de fauna que als nius del grasset de muntanya hi ha herba seca, pèls i “molsa”... Així doncs, ja ho tenim! Parlarem d’una molsa! Així m’ho faig venir bé, ja que a finals de novembre passat vam fer un curs sobre briòfits, en què vam aprendre moltes coses sobre aquest grup de plantes més aviat poc conegut per a la majoria de les persones... fins i tot aquelles que són aficionades a la botànica de les flors, coneixem pocs detalls dels briòfits (que és el nom tècnic amb el qual ens referim a aquest grup de plantes...) i fins i tot les anomenen, així amb un cert aire despectiu, “plantes inferiors”. Podem definir els briòfits com a plantes terrestres no vasculars, és a dir que no tenen encara vasos conductors, i que es reprodueixen per espores (si més no en una de les fases de la seva vida). Així que no tenen flors, ni llavors... En els gèneres més evolucionats hi trobem certes formes que recorden arrels, tiges i fulles, però en cap cas són veritables estructures funcionals: Les “fulletes” són simplement una única capa de cèl·lules que absorbeixen directament l’aigua i els nutrients. Cal reconèixer-los el mèrit d’haver sigut els primers éssers vius que van gosar abandonar la comoditat dels oceans, on la vida era molt més fàcil, ara fa més de 400 milions d’anys. Abandonar l’aigua va suposar un grandiós repte, ja que la vida necessita aigua per a totes les funcions i per tant es necessiten membranes per retenir-la dins del cos. El fet que tots nosaltres siguem ara mateix aquí, vivint fora del mar, és culpa dels briòfits... Quin al·licient tenien els primers peixos pulmonats (que són els nostres avantpassats) per intentar sortir de l’aigua? Si no era per arribar a menjar-se aquelles petites plantetes que vivien fora del seu abast? Totes les molses tenen dos generacions diferents: les molses verdes que tots coneixem (anomenades gametòfits) fabriquen òvuls i espermatozoides. De la seva unió no neix una altra molsa verda, sinó una petita estructura amb un peu i una càpsula al capdamunt (anomenada esporòfit), que fabricarà espores, que s’alliberaran al medi i de les quals sí que naixerà una molsa verda nova. Per a classificar els briòfits necessitem sempre una lupa potent i sovint treballar al laboratori. Tenen poques utilitats pràctiques (excepte el mal costum de fer servir-los com l’herba del pessebre de Nadal). Això fa que la gran majoria no tinguin noms populars i hàgim de fer servir els noms científics per a referir-nos-hi. A la foto d’una avetosa del Parc que il·lustra aquest article, veiem (a part d’un liquen de color gris), una molsa molt freqüent en el sotabosc dels boscos humits i àcids: Dicranum cf scoparium. És fàcil de reconèixer per les seves fulletes punxegudes i recorbades, mirant totes cap a un mateix costat. Però si ens fixem una mica més en l’entorn podem veure fins a quatre gametòfits d’altres espècies diferents i, a l’esquerra de tot (ampliada al costat inferior esquerra) un esporòfit. Fixeu-vos en l’esporòfit: a simple vista, és una estructura molt simple: un pèl que s’aixeca sobre la molsa i la càpsula on es fabriquen milers d’espores microscòpiques. Observada amb lupes potents, la càpsula presenta un porus a la punta que té diferents maneres de mantenir-se tancat, a l’espera del moment oportú en què s’alliberaran les espores. L’estudi d’aquestes peces, en forma de tapadora, dentetes i caputxetes, ens permetrien diferenciar les diferents espècies entre elles. Així doncs, el proper cop que passegeu pel Parc, si porteu una bona lupa, descobrireu tot un món nou, sota els vostres peus.