L’Essència de les paraules

Sant Maurici hexacromàtic

Euclides i els noms de lloc

Josepmaria Rispa Geògraf

Alba López

Vivim en un món tridimensional, de moment. La passió dels humans per les formes, però, ve de lluny. El gran matemàtic grec Euclides d’Alexandria, nascut al segle quart abans de la nostra era, és considerat el pare de la geometria, una de les singularitats presents a l’evolució. Sí, sí, la geometria! En el cas hipotètic d’arribar a un planeta desconegut, ella ens podria desvetllar l’existència de vida intel·ligent. La realitat geomètrica del món, donques, pot haver determinat, també, des de fa mil·lennis, el procés de batejar i conèixer els llocs geogràfics de qualsevol territori. Els llocs geomètrics han esdevingut noms geogràfics. La toponímia és, sense cap mena de dubte, una aplicació de la lògica matemàtica. No us ho creieu?

La geometria plana

Quants cop hem llegit en un mapa topogràfic noms de lloc que comencen amb la forma genèrica pla, plana o planell. Els dos primers vindrien a diferenciar-se per la seua extensió: pla, més xic; plana, més gran. Però, en el cas d’alguns topònims que trobem a la vall de Boí, ens apareix una forma de plana diferent; topònims com Planamorrons, Planamolin o Planaciega tenen una extensió reduïda i farien referència a zones muntanyoses on trobaríem llengües de terreny més suaus. Per tant, de la plana de Vic a Plana Rubinal, la geografia canvia radicalment de mida. Respecte dels planells queda clar que quasi sempre estan situats, també, en zones de muntanya, com el d’Aigüestortes. Dues formes més arcaiques, però, s’estan extingint: Plan i el Plano. Exemples il·lustratius del primer són el poble i la vall de Plan, a la Ribagorça aragonesa, i del segon, el nucli del Pla de l’Ermita, dit abans de la construcció de l’estació d’esquí de la Vall de Boí, el Plano. Per últim, hi ha altres formes figurades de parlar d’un lloc sense desnivell que no tenen res a veure amb la família de paraules que hem esmentat fins ara. Serien topònims com els prats d’Aiguadassi, el pletiu d’Erdo, la pleta de Riumalo, o la Feixana Llarga, que deixen endevinar indrets aptes per a les pràctiques ramaderes. Solament si et perds per una Pletamala haurem de desconfiar de l’existència d’una superfície prou llisa que, en canvi, trobaràs amb tota seguretat als llocs que s’anomenin amb la forma arcaica el Campo, cosina germana de l’esmentat Plano.

Els angles i les orientacions

El quart postulat d’Euclides diu que tots els angles rectes són iguals entre si. Evidentment, a la natura abunden més els que no són rectes degut, entre altres motius, al caos dominant. Però és curiós saber que la paraula angle, prové del llatí angulus, que significa racó. Algun topònim? El desconegut racó de Contraix, situat per damunt de la ribera de Sant Nicolau i on s’amaga un estany del mateix nom. Per extensió, podríem afegir-hi els estanys Escondits, que podríem traduir com els “situats al racó dels racons.” Altres topònims, com el propi Contraix, Travessani o Tort també farien referència a les orientacions que prenen. Si ens fixem amb els estanys que duen aquests noms, Contraix estaria situat a la vall contrària d’una de més important, Travessani

Euclides i els noms de lloc

“entravessat” a la vall i el Tort, un dels estanys més grans del Parc, seria el més evident d’entendre. El primer humà que va utilitzar aquests noms entenia de geometria i molt! Per acabar, el pic de Mariolo, situat a cavall de la vall de Boí i la vall Fosca derivaria de “meridies” i significaria la muntanya que mira cap al sud. Per cert, des del seu cim, a primera hora del matí o els dies d’atmosferes netes i transparents, es pot reconèixer la muntanya de Montserrat i, més enllà, la mar.

Les corbes

La línia corba és una altra de les formes que trobem esmentada amb diferents mots a la toponímia pirinenca. Així mateix la pròpia serralada dels Pirineus és un conjunt de formes recargolades, entre les quals, la que deu dominar més és la corba. Un topònim molt evident és la Corba del Freix, un nom modern situat a la pista forestal que mena cap Aigüestortes, construïda als anys 50 del segle passat. L’origen és obvi: la presència d’un freix monumental, punt de referència habitual. Però també la Roca del Caragol té una curvatura de difícil trànsit. La paraula, però, que tradicionalment, potser tindria més presència a les veus dels pastors d’abans era girada, com la Girada Gran o la Xica que trobem a la vall de Monestero. No amagarem que, en aquest cas i d’altres, la geometria ve determinada pels usos ramaders. Sense una corba, però, es fa difícil girar el ramat! Un conjunt de corbes poden donar lloc a les Marrades, camins pendents en llacets que són la perdició de molts senderistes. Les podem trobar abans d’arribar als principals ports i collades de muntanya per on els traginers, de bell antuvi, ascendien i descendien amb les mules carregades de fato fins a les orelles.

Concavitats i convexitats

Ara sí que hem arribat al melic de la qüestió geomètrica. Com les diferenciem, aquestes dues formes? Una línia còncava presenta una curvatura en buit, és a dir, està més deprimida del mig que de les vores mentre que una de convexa llueix un relleu panxut, bombat, prominent... Ja tenim els yin i el yang de la toponímia pirinenca, les dues forces fonamentals, oposades però complementàries. De les morfologies còncaves dominants destacaríem les conques hidrogràfiques, les valls i les riberes, les comes i els circs glacials, a més a més, d’altres concavitats més modestes en extensió com les coves, els forats, els clots, les cubetes dels estanys, les collades, els esvorancs i d’altres fondalades que semblen voler arribar fins a les entranyes de la mare Terra. Alguns exemples són Comaloforno (“la vall de la cova”), Comalesbienes (“vall de les clotades”), el Forat del

Graller, l’estany Cloto o la collada d’Entremonts. Les formes convexes, però, són les que han engrandit els paisatges pirinencs, tenint com a màxim exponent les morfologies pròpies de les muntanyes. Una muntanya és la representació perfecta de la convexitat. Poden presentar figures més dolces i, llavors, les anomenem tossals i bonys; o més afilades i espadades, conegudes com a pics i serres. La riquesa de matisos ha estat ben analitzada a través dels noms geogràfics escollits. Termes com el Bony del Graller, els pics de Comalespada o Roca Punxenta són alguns exemples significatius. Altres geometries es dibuixen encara per les geografies de la toponímia. Per això apareixerien noms de lloc tan transparents com el tossal Esbonllat, la Canal Rasa, les Llises o el Molar Gran de Besiberri. També el bony de la Redona, els estanys Llong, Major o Xic, o els estanys Gémena (“els bessons”). El reconeixement de les formes geomètriques en els paisatges pirinencs, per part de les comunitats humanes pot haver estat una constant, sobretot, després de la darrera glaciació. Testimonis d’aquest fet són la gran quantitat de topònims que neixen a partir de la geometria, que ha fet possible un món més accessible a l’enteniment humà. Com estan demostrant, darrerament, els arqueòlegs que estudien l’alta muntanya, els primers pirinencs es remunten a fa més de 10.000 anys i, per tant, els coneixements adquirits sobre la gran serralada han fet més camí del que ens pensem. Una part substancial de l’avenç científic modern i contemporani es fonamenta en l’estudi i l’observació de les muntanyes on l’aïllament, a més, propicia la diversitat. La saviesa popular és una font de creació científica necessària que, sovint, es perd en la nit dels temps. De la ignorància al coneixement solament hi ha un pas. Us imagineu que el gran Euclides no fos grec sinó pirinenc? I que els seus famosos postulats de geometria s’haguessin inspirat en la contemplació de les meravelles geomètriques que atresoren les nostres muntanyes? Fora cert o no, la capacitat dels pirinencs de batejar els llocs en funció dels desnivells, dels angles i les orientacions, de les línies i de les corbes, de les formes còncaves i convexes, no digueu que no és possible i sorprenent. Des que existim com a espècie necessitem saber quin és el nostre lloc. La natura es regeix per unes lleis i, per tant, hi ha un ordre per descobrir. I aquest ordre està sotmès a una harmonia matemàtica. Explorar paisatges per primer cop és una aventura meravellosa. Els Pirineus, donques, són una de les manifestacions geomètriques més espectaculars de la geografia física del planeta Terra.