Explica’m un conte

Erinyà

Alfons Raspall

Mireia Castells

El congost d’Erinyà és un lloc especial! Des dels temps dels neandertals i potser abans, la vida hi ha estat present durant milers i milers de generacions, com si d’un petit paradís terrenal es tractés. De fet, ho és! Un paradís de terra, aigua i cel. Un estret prepirinenc on la roca i el riu s’adoren, geogràficament, des de fa mil·lennis, sota l’atenta mirada de muntanyes d’estels.

Aquella matinada, com tantes altres, el soroll atronador d’un motor de cotxe, engolit pel túnel, va alertar Lludri. Després de pescar tota la nit, no estava per comèdies. Solament volia tornar al cau per donar de menjar als petits lludrigots i descansar. En aquell mateix moment, les primeres llampades de sol emergien des de les serres de l’est. Posat a les roques de Cérvoles, Trenca ho observava mig adormit. Sota seu, el gran riu avançava, impetuós, cap a l’estret. Venia del nord, del país on s’alcen les grans muntanyes blanques i els estanys són blaus. Unes aigües que sortejant boscos i planells continuaven cap al sud, entre oliveres solitàries i alzines turmentades pel maleït pas del temps. Quin animal és aquell que salta, de roc en roc, pel mig del gran riu? va sospirar, sorprès, en Trenca, al seu poll. El petit es va apropar al cantill del precipici, però els seus enormes ulls vermells i grocs no van distingir res allà baix. Esperonat per la curiositat, Trenca va estendre les seues enormes ales i, sense pensar-ho got, va saltar al buit... Lludri era a punt d’entrar al cau tribanat, feia ja moltes llunes, a la riba del riu quan va veure una gran ombra que se li apropava. Semblava d’un ocell gegantí, com dues llúdrigues i mitja d’amplada i una de llargada. A mesura que s’atansava va descobrir unes plomes fosques i el que més la va captivar: una panxa vermellosa, del color del fang. Encuriosida, va esperar a veure què feia el gran ocell. Finalment, va aterrar en un pigal a tocar del riu. Un cop ho va fer, Trenca també va localitzar àvidament el seu objectiu. Com podia viure, aquell animalot, tan a prop de l’aigua? va rumiar. En cas de mullar-se, li costaria molt però que molt assecar les «seus plomes». Sense voler, una conversa animal va sorgir entre ells... - Què mires, tros d’ocellot! Fots una catipén d’animal mort que no pots amb tu, va cridar mig espantada Lludri. - I tu què? L’olor de peix t’arriba fins a les ridícules orelles que et pengen del clatell, va contestar Trenca. A més, els teus bigotis farien riure als corbassos i les gralles més assenyats de Senterada. - Apa tu –va contestar una mica emprenyada– amb les barbes que et pengen del bec, sembles un adolescent sortit de l’ou. - Donques ja estic entrat en anys perquè em comparis amb la canalla, cap de suro! Afaita’t aquests mostatxos tan ridículs!

Explica’m un conte

Erinyà

El primer contacte havia estat d’allò més accidentat. Malgrat les animalades exhibides per tots dos, no se sabia qui podia ser més bèstia. Conscients que així no anirien per bon camí, van fer un nou intent d’aproximació menys animal. La trobada, però, prometia. - Què se t’ha perdut prací davall? Tu vius al cap de les roques, no? No entenc què fas arran de l’aigua. - Tenia set i he baixat a beure, va mentir Trenca, i va afegir... - No em digues, per cert, que no t’agradaria viure al cap de les roques. A la roca de Cantallops. - A la roca de què? - De Cantallops! Un cop a l’any, tots els llops de la comarca es reunien allí, i udolaven durant hores i hores fins espantar tots els altres animals. - I per què ho devien fer? va preguntar encuriosida Lludri. - Ves a saber. Potser per a sentir-se vius! El Sol s’alçava lentament cap al seu zenit quan un nou estrèpit va interrompre la conversa. Què ha estat això? va exclamar Trenca. Cap dels dos ho va veure, però una moto havia sorgit del túnel, espetegant a tot gas. Quin carall d’animals eren aquells que feien tant de soroll! Els seus depredadors se’ls haurien de cruspir fàcilment. Cada dia, però, se’n sentien més i a totes hores, va pensar Lludri. - T’agrada viure al costat del riu? va preguntar Trenca. - Sí! M’agrada. M’agrada nedar. Gaudeixo molt, què vols que hi faci. A més, hi ha menjar i molts raconets per amagar-se. L’aigua canvia de color. Té màgia. Ara bé, quan s’enfada fa por! - A mi m’agraden més les roques, va exclamar Trenca. També canvien de color segons l’orientació del sol i les formes dels núvols. De la pluja, la pedra o la neu que hi cau. Del vent. Quan hi

Alfons Raspall

ha despreniments, també se’m posen les plomes de punta! - És un plaer saltar de roc en roc, va afegir la jove Lludri. No em sé estar de córrer i córrer de basseta en basseta. Mulleta amunt, remolí avall! - Jo en canvi, va afegir Trenca, gaudeixo molt reposant en punts elevats i miradors des d’on descobrir nous camins. Ja no estic per gaire comèdia. Porto molts hiverns a les meues plomes... De sobte, es va produir un petit gir en la conversa que començava a denotar una evolució més natural de l’encontre. - Escolta, tinc una curiositat, va exclamar Lludri. He sentit dir que els de la teua espècie crieu els polls a l’hivern. És veritat? Com podeu aparellar-vos durant l’estació del fred? - Fot un gel que pela però amb el temps t’hi acostumes. L’important és tirar endavant el poll. Si no comencem aviat, el petit no tindrà temps de créixer i saltar del nyiu. A l’estiu, el poll ha de ser fora el nyiu! Trenca, per la seua banda, va preguntar... - I tu és veritat que vas deixant cagallons pels rocs del riu? No entenc per què no t’escagarrasses sempre al mateix lloc. - Ho faig per marcar el territori i per protegir els petits: així no es perden. De cagalló en cagalló tornen al seu cauetó! Uns crits llunyans però evocadors, plens de ressonàncies, es van començar a escoltar. Era una simfonia natural un pèl caòtica. Un i altre van mirar per tots costats, però no van descobrir res fins que Trenca va aixecar el cabarró cap al cel i, després d’apartar-se unes plomes que li feien nosa, va localitzar un estol de centenars i centenars d’ocells volant, en formació, cap al nord. Era la migració d’aus més espectacular del món animal: les esveltes grues! - Saps on carall van? va interessar-se Lludri. - A l’altre costat de les grans muntanyes. Expliquen que hi ha uns territoris molts acollidors, amb un clima suau i molt menjar, on es poden reproduir i criar els polls amb tranquil·litat. És temps de perpetuar l’espècie! Quan acabin, tornaran cap al sud, creuaran de nou el mar i hivernaran. Ah! Sabies que els peixos també ho poden fer? - I no es perden? - Es veu que s’orienten per la posició dels estels, la trajectòria del sol o les forces del camp magnètic del planeta on vivim. Si miren cap al nord veuen un color i si miren cap al sud en veuen un altre. No és fantàstic? Al cap d’una pausa certament captivadora, Lludri va arriscar-se a preguntar una qüestió que sempre l’havia fascinat. De fet, era un somni inconfessable... - Què es deu sentir al volar? - És una sensació estranya, va contestar Trenca, sense donar-li més importància. No tocar de potes a terra es veu que no és bo. Però jo, des del primer dia que vaig saltar del niu, he sigut molt feliç volant en llibertat per aquests airesdedéu. Com a bon ocell, no puc entendre la vida sense volar. Voleiant d’aquí cap a allà he madurat com a animal i he après a estimar la vida! - Estimar? Quines orqueries dius, va afirmar amb contundència Lludri. Els ocells no estimen. I nosaltres tampoc. Som animals! Tenim instint i prou! - Així, tu creus que els mamífers com tu tampoc estimeu? Què carall has vingut a fer, doncs, a aquest món? No siguis ingènua, Lludri. L’amor és el que dona sentit a la vida. No li poses límits! Uns núvols de tardor van treure el nas pel sud. En algun lloc no molt lluny plovia. L’olor de terra humida es podia

Explica’m un conte

Erinyà

flairar als bigotis de Lludri i a les barbes de Trenca. A Ella li preocupava poc que acabés plovent; per a Ell, era més perillós. Si s’arribava a mullar les plomes, no podria tornar al nyiu amb el seu poll. Inquiet, Trenca va bombonir... - Vols pujar fins a la roca de Cantallops? - Què dius? Estàs boig? Com vols que pugi allí dalt. M’has vist cara de llúdriga voladora? - I per què no? Si volguessis, podries volar. Amb mi! - Què? - Pocs animals han pogut fer el que et proposo. Aixecaràs el vol com un ocell de veritat! Viuràs el que faig cada dia. Ho podràs explicar als de la teua espècie. Seràs la Leonardo da Vinci de les llúdrigues. - No diguis rucades!! De sobte, Trenca la va agafar, suaument, amb garres de seda pels lloms alhora que li tapava els minúsculs ulls amb les barbes. Quan els hi va apartar de nou de la cara, estava volant majestuosament per damunt del congost. Uauu! va exclamar, mentre contenia la respiració. Cap al nord, Lludri va albirar les esfinxs de les grans muntanyes blanques i els forats dels estanys blaus on naixia el gran riu on vivia. A llevant, va descobrir, per primer cop, les serres per on sortia el sol i a ponent, les serres per on s’amagava la lluna. I allà baix, lluny molt lluny, va veure unes roques arrodonides per la força de l’aigua, on jugaven els seus estimats lludrigots, minúsculs com a formiguetes. Mai hauria pensat que un animal aquàtic com ella arribés a volar tan alt. Després d’una bella estona, van aterrar, de nou, sobre el pigal del riu. Els tremolins d’emoció de Lludri van fer emmudir el cant de les granotes d’un patamoll proper. Acabava de viure una

Alfons Raspall

gran experiència. Havia fet realitat un dels seus somnis. Potser el més extraordinari de la seua curta vida. Va recordar que sa mare sempre li deia que visqués amb intensitat aquells moments distints dels que ens acompanyen normalment. Que trencar amb les rutines ens feia més savis i forts. Que les grans coses acostumaven a passar lluny de la quotidianitat. Per què no podia volar, doncs, una llúdriga? Sense voler, com el seu fortuït encontre, tots dos es van mirar i, empesos per un instint desconegut, es van fondre en un tendra abraçada mai vista abans al món animal. Van girar els seus cossos, un al costat de l’altre, formant un remolí de vent tan intens que les gencianes dels voltants van obrir, sorpreses, els seus pètals per xafardejar el moment. - Saps què penso? va xiular Lludri. En la manera en què ens hem conegut. Per casualitat, per curiositat, per sort. - Així és la vida. Una sorpresa darrere l’altra, va sentenciar Trenca. Rendit a l’emotiu moment, Ell va afegir: - Sempre que vulgues volar per damunt d’una muntanya, posar-te en una roca, o passejar pels caps d’un bosc, compta amb mi. Solament et posaré una condició. - Quina? li va demanar Ella. - Que et plagui! No ha de ser cap obligació sinó un momentet més per créixer com a espècies que som. Una espurneta de vida que enforteixi la nostra supervivència. - D’acord! Així ho faré. - Ah! I vull que estimis! Ella el va mirar amb tendresa i li va contestar: - Cuida’t molt, Trenca! - Ho faré, Lludri, i no oblidis mai els teus somnis. Sempre hi ha un lloc per a ells! La nit es va apoderar del congost. Les roques de Cérvoles es van il·luminar amb la resplendor d’una lluna grossa prodigiosa. Els moixons dels voltants van deixar de piular mentre les fulles dels arbres començaven a alliberar oxigen a l’atmosfera, a tota castanya! Les hores havien passat volant i volant i volant. Qui ho havia de dir que tot allò passaria. Des del moment que van néixer, però, van saber que un dia es trobarien i ho havien viscut com si l’endemà s’haguessin de morir. Miracles de la vida. Una vida breu però poderosa. Una gran calma va abraçar-ho tot... Per damunt, a les roques, el vell Trenca es netejava les plomes mentre recordava la jornada que acabava de viure. Una nova nit de primavera s’iniciava vora el seu poll, abans que aquest decidís saltar del niu. Per davall, a les aigües del riu, la jove Lludri dubtava sobre què havia sentit al volar amb Trenca. Una altra nit de primavera començava, també, vora els lludrigots, abans que decidissin prendre nous camins fluvials. Lluny, molt lluny, els núvols enganxats a la serra precipitaven llàgrimes d’aigua dolça mentre els cabirols cercaven refugi sota el bosc. El congost d’Erinyà sempre serà un lloc especial! Des dels temps dels neandertals i potser abans, la vida hi ha estat present durant milers i milers de generacions, com si d’un petit paradís terrenal es tractés. De fet, ho és! Un paradís de terra, aigua i cel. Un estret prepirinenc on Ella i Ell, la roca i el riu, es continuaran adorant, fugaçment però intensament, durant mil·lennis, sota l’atenta mirada de muntanyes d’estels.