36 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
Explica’m un conte
Erinyà
Alfons Raspall
Mireia Castells
El congost d’Erinyà és un lloc especial! Des dels temps dels neandertals i potser abans, la vida hi ha estat present durant milers i milers de generacions, com si d’un petit paradís terrenal es tractés. De fet, ho és! Un paradís de terra, aigua i cel. Un estret prepirinenc on la roca i el riu s’adoren, geogràficament, des de fa mil·lennis, sota l’atenta mirada de muntanyes d’estels. Aquella matinada, com tantes altres, el soroll atronador d’un motor de cotxe, engolit pel túnel, va alertar Lludri. Després de pescar tota la nit, no estava per comèdies. Solament volia tornar al cau per donar de menjar als petits lludrigots i descansar. En aquell mateix moment, les primeres llampades de sol emergien des de les serres de l’est. Posat a les roques de Cérvoles, Trenca ho observava mig adormit. Sota seu, el gran riu avançava, impetuós, cap a l’estret. Venia del nord, del país on s’alcen les grans muntanyes blanques i els estanys són blaus. Unes aigües que sortejant boscos i planells continuaven cap al sud, entre oliveres solitàries i alzines turmentades pel maleït pas del temps. Quin animal és aquell que salta, de roc en roc, pel mig del gran riu? va sospirar, sorprès, en Trenca, al seu poll. El
petit es va apropar al cantill del precipici, però els seus enormes ulls vermells i grocs no van distingir res allà baix. Esperonat per la curiositat, Trenca va estendre les seues enormes ales i, sense pensar-ho got, va saltar al buit... Lludri era a punt d’entrar al cau tribanat, feia ja moltes llunes, a la riba del riu quan va veure una gran ombra que se li apropava. Semblava d’un ocell gegantí, com dues llúdrigues i mitja d’amplada i una de llargada. A mesura que s’atansava va descobrir unes plomes fosques i el que més la va captivar: una panxa vermellosa, del color del fang. Encuriosida, va esperar a veure què feia el gran ocell. Finalment, va aterrar en un pigal a tocar del riu. Un cop ho va fer, Trenca també va localitzar àvidament el seu objectiu. Com podia viure, aquell animalot, tan a prop de
l’aigua? va rumiar. En cas de mullar-se, li costaria molt però que molt assecar les «seus plomes». Sense voler, una conversa animal va sorgir entre ells... - Què mires, tros d’ocellot! Fots una catipén d’animal mort que no pots amb tu, va cridar mig espantada Lludri. - I tu què? L’olor de peix t’arriba fins a les ridícules orelles que et pengen del clatell, va contestar Trenca. A més, els teus bigotis farien riure als corbassos i les gralles més assenyats de Senterada. - Apa tu –va contestar una mica emprenyada– amb les barbes que et pengen del bec, sembles un adolescent sortit de l’ou. - Donques ja estic entrat en anys perquè em comparis amb la canalla, cap de suro! Afaita’t aquests mostatxos tan ridículs!
