El Portarró 38

el portarró revista del parc nacional d’aigßestortes i estany de sant maurici

38

Pedra i aigua

Hugo Ormo Armengol

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 3

Sumari 5 Presentació Josep Enric Llebot 6 El Portal El Pirineu estereoscòpic de Josep Forns i Olivella Nara González & Marta Prunera 10 L’Aixovar MigraVallFosca Pere Josa & Jordi Castilló 16 L’Empriu Flotatge dera husta Garona enjós Mn. Jusèp Amiell & Gerard Viló 21 Recerca Plus LimnoPirineus, un projecte identitari 22 L’Entrevista Antonio Bruna, ua vida ath pè deth Montardo José Antonio Bruna 28 Noticiari 32 Flora Les molses del sotabosc: un bosc en miniatura Gerard Giménez 33 Fauna El grasset de muntanya Maria Pou 34 L’Essència de les paraules: Euclides i els noms de lloc Josepmaria Rispa 36 Explica’m un conte Erinyà Mireia Castells 39 La Foto Capella de Sant Esperit 40 Caminem pel Parc Les Obagues de Ratera Cristina Cereza 42 Publicacions Jordi Vicente

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, que és exclusiva dels seus autors.

Foto portada: Picot garser gros Carme Jurado Il·lustració contraportada: Muntanya Els Encantats Daria Medvedeva Disseny i maquetació: Aran Disseny Correcció lingüística: Núria Tost Farrús Servei Comarcal de Català del Pallars Sobirà Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

4 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

38

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 5

Presentació Simfonia de Tardor

Carme Jurado

Primer Portarró dels anys 20 del segle XXI Josep Enric Llebot President del Patronat Comencem una nova dècada la dels anys vint i, afortunadament, celebrem un nou número del Portarró, el 38, una meravellosa eina de comunicació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

L’any 2019 es podria dir que ha estat l’any emblemàtic pel que fa a la presa de consciència de la qüestió del canvi climàtic. No és a causa de noves dades científiques que hagin constatat situacions diferents a les que fa anys que es coneixen, ni tan sols per acords explícits a escala mundial que afrontin la situació ambiental, sinó per la repercussió social que s’ha produït gràcies a la irrupció dels joves de molts indrets del món en la gestió del problema.

Aquesta irrupció ha mogut voluntats polítiques a molts nivells de tal manera que governs estatals, subnacionals, municipals i moltes empreses han assumit la declaració d’emergència climàtica i, amb més o menys encert, elaboren plans d’acció que, en qualsevol cas, serveixen per augmentar la percepció general de la magnitud de la qüestió.

El món natural contínuament canviant s’haurà d’adaptar i s’adaptarà al canvi dels patrons climàtics, hores d’ara ja inevitable, com ha passat sempre durant tota la història de la Terra, tot i que per evitar l’impacte massa gran dels canvis, cal procurar que el ritme de l’escalfament sigui el més lent possible, i per això les reunions i les conferències internacionals que es fan i es desfan cada any. Però la preocupació fonamental ve del dubte sobre la capacitat d’adaptació de la societat, en general, i dels grups humans i nacions més vulnerables.

Els combustibles fòssils, el carbó, el petroli i el gas són les fonts d’energia fonamentals que ens han configurat la societat moderna. Primer fou el carbó, font essencial durant la revolució industrial, i l’ús del petroli i del gas ens

acompanya gairebé en totes les accions del nostre dia a dia. Però el segle XXI veurà necessàriament i indefectible la transició cap a les fonts d’energies renovables i cap a una descarbonització dels nostre modus vivendi.

El Parc Nacional no pot ésser aliè a aquesta problemàtica. El territori del Parc ha estat sotmès, des de temps immemorials, als canvis de la natura i a les actuacions i els usos humans, els aprofitaments hidroelèctrics en són un exemple. Actualment al Parc es dona suport a sistemes de mesures de variables meteorològiques que, en estar en xarxa, permeten documentar els canvis ambientals en bona part ocasionats per l’augment de la temperatura de l’atmosfera. Des de la gestió del Parc es duen a terme accions de recerca i conservació que, sens dubte, estan modulats per aquests canvis, i el territori que l’envolta ha d’estar atent també, per adaptar-se, al futur ambiental i social de l’entorn.

El Parc encara els anys vint amb realitats i projectes engrescadors. El Portarró n’és un i amb un consell de direcció ampliat esperem que segueixi sent una imprescindible eina de comunicació i difusió i, a la vegada, una eina d’integració de tots els territoris al voltant del Parc.

Les recents acreditacions de cel fosc i d’entorn de qualitat sonora, que haurà de completar-se en pocs mesos amb una acreditació de la qualitat lumínica, són reconeixements que han de permetre diversificar accions i activitats que augmentin el coneixement del Parc i el seu impacte socioeconòmic.

Afrontem doncs aquesta dècada amb il·lusió, amb la cartera plena de projectes col·lectius que ajudin a incorporar l’esdevenidor com una oportunitat de progrés, de gaudi i, naturalment, de conservació

6 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portal Arquitectura Porta d’entrada d’un edifici, poble o ciutat.

Peça de la casa on es reben visites.

Geografia Pas natural entre dues valls.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 7

Placa estereoscòpica de vidre on apareix l’autor Fotografia: Arxiu MNACTEC Autor: Josep Forns i Olivella

El Pirineu estereoscòpic de Josep Forns i Olivella Fotografies dels anys 20 i 30 del segle XX Nara González & Marta Prunera

L’aparició de les noves tecnologies, amb els seus diferents suports tecnològics i les seves múltiples formules de difusió, posen al nostre abast un infinit volum d’imatges que il·lustren esdeveniments, territoris i paisatges. Un món, el de les imatges, que fins aquell moment, ens el fornien els dibuixants, els pintors, els fotògrafs i els documentalistes i que a les nostres terres pirinenques estava, i malauradament continua estant, massa dispers, poc estudiat i encara menys reconegut i divulgat.

D’aquí el convenciment que només podem avançar en la recuperació i el reconeixement d’aquest patrimoni si sumem els esforços de tots els agents implicats. I així ho han entès l’Institut de Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, com a museu de suport territorial que han impulsat la recuperació i la divulgació del fons fotogràfic d’un dels pioners de la fotografia estereoscòpia, l’industrial Josep Forns i Olivella, que als inicis del segle XX va realitzar diferents viatges fotogràfics per les valls pirinenques.

Fou l’any 2017, en el decurs d’una reunió amb el Director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, el senyor Jaume Perarnau, que vam sentir a parlar per primer cop d’aquest fotògraf. Ens va explicar que en el marc

de les seves tasques de recerca havien iniciat el procés de documentació d’un fons fotogràfic estereoscòpic de principis del segle XX que contenia moltes imatges realitzades per l’esmentat Josep Forns i Olivella, originari de Barcelona o del seu entorn i del qual sabien ben altres poques circumstàncies.

El visionat d’algunes d’aquestes imatges va confirmar la singularitat i la importància dels fons i l’enorme potencial documental, visual i històric que aquest fons podia aportar als Pirineus. Es tractava d’un fons de més de 2.000 plaques estereoscòpiques, una part de les quals il·lustraven indrets de l’Alt Pirineu, la vall d’Aran i Andorra, realitzades entre mitjans dels anys vint i l’any previ a l’esclat de la Guerra Civil, i a partir de les quals es podia desenvolupar un interessant relat museogràfic.

L’objectiu de la càmera del senyor Forns captava paisatges i pobles amb l’esperit curiós d’un ciutadà marcat

8 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Estany de Sant Maurici amb Els Encantats al fons, on apareix la dona de l’autor Fotografia: Arxiu MNACTEC Autor: Josep Forns i Olivella

El Pirineu estereoscòpic de Josep Forns i Olivella per la cultura urbana i industrial i que volia deixar constància de l’existència d’una natura intocada, grandiosa i pertorbadora; segurament de la mateixa manera que el percebien els seus coetanis pirineistes. En resum, l’obra d’un viatger inquiet i curiós, expressada mitjançant la tècnica de la fotografia estereoscòpica. Tots els ingredients necessaris per plantejar un projecte no únicament de recerca, sinó també de divulgació i restitució de la memòria fotogràfica a partir de la producció d’una exposició de petit format que pugui itinerar per totes les contrades pirinenques.

Dit i fet. Els diferents organismes abans esmentats, amb el ple suport del MNACTEC com a Museu Nacional, amb la profunda mirada territorial que caracteritza la seva acció, van assumir, recolzar, organitzar i finançar una exposició que va veure la llum aquesta primavera de 2019. Va ser relativament fàcil engrescar en el projecte col·legues i professionals també fascinats per reconstruir la història gràfica de les terres pirinenques: Xavier Goñi, fotògraf i gran coneixedor de la fotografia històrica de les terres de Ponent, com a comissari de l’Exposició; Josep Armengol, historiador trempolí que va assumir la feixuga

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 9

[L’obra d’un viatger inquiet i curiós, expressada mitjançant la tècnica de la fotografia estereoscòpica.]

El Pirineu estereoscòpic de Josep Forns i Olivella tasca de resseguir i investigar la biografia de Josep Forns i Olivella, i Ramon Barnadas, historiador de la fotografia que ens ha aportat una completa contextualització d’aquest fotògraf en l’època que li va tocar viure i que ens permet ubicar-lo en les tendències fotogràfiques i culturals de la primera meitat del segle XX. En un segon moment, mentre es desenvolupaven les recerques corresponents, i donat l’interès documental d’aquest fons vam iniciar contactes amb el Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya i la Xarxa d’Arxius Comarcals amb la idea d’implicar-los també en la producció i difusió de l’exposició. Enric Cobo, cap de Servei de Coordinació General d’Arxius del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Julio Quílez, director de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, es van implicar en l’aventura, activant un intens procés de col·laboració que, a poc que es consolidi, sobrepassarà la simple producció d’aquesta

exposició i s’estendrà a futurs projectes transversals de cooperació entre els museus i els arxius pirinencs.

De tot aquest aiguabarreig de voluntats compartides, cooperacions institucionals i aportacions professionals, en sorgeix aquesta exposició, un producte cultural transversal de territoris, patrimonis i mirades que, més enllà del que ens explica i ens ensenya, pretén convertir-se també en el símbol d’un nou i esperat inici de reactivació de la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran.

Gairebé cent anys després d’aquells viatges que portaren a Josep Forns i Olivella a descobrir i immortalitzar un món desconegut per la majoria de la societat catalana, i potser saturats per l’allau d’imatges digitals, volem oferir a totes les comunitats pirinenques un document que ens ajudi a recuperar la nostra memòria col·lectiva.

Josep Forns i Olivella

Plafó tipus de l’exposició amb: la placa original, la imatge ampliada i l’anàglif per a la seva visualització amb l’ajuda d’ulleres específiques Fotografia: Arxiu MNACTEC Autor: Josep Forns i Olivella

10 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

L’Aixovar Dret civil Arabisme que designa els béns aportats en dot al cònjuge que té el patrimoni principal.

Nigrum

Emili Casals

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 11

Perspectiva de la zona d’estudi a Aguiró (Vall Fosca)

MigraVallFosca

Seguiment de la migració d’ocells als Pirineus Pere Josa & Jordi Castilló Text Pere Josa Fotografies

La migració d’ocells a través dels Pirineus és un fenomen poc estudiat. En el programa MigraVallFosca s’estudia la migració a través dels Pirineus, en una estació situada a la vall Fosca. En aquesta nota presentem els resultats referents a la migració postnupcial (finals d’estiu-tardor). Moltes espècies d’ocells a la tardor migren cap al sud, ja sigui per passar l’hivern a l’Àfrica subsahariana, o al sud del continent europeu fugint de les dures condicions a zones situades al nord d’Europa.

En aquests mesos milers i milers d’ocells en el seu desplaçament cap al sud es troben amb una important barrera geogràfica com són els Pirineus. Són coneguts diferents llocs per on es canalitza aquesta ruta migratòria, aprofitant determinades collades o valls de rius. Les poblacions d’aus d’alta muntanya poden ser de les més sensibles als efectes del canvi climàtic i estudiar aspectes com la migració serà clau per entendre aquesta afectació a les poblacions d’aus en un futur.

En aquest estudi s’utilitza com a eina l’anellament científic.

Se situa una estació d’anellament a la vall Fosca, a l’entorn d’Aguiró, a 1.480 metres d’alçada, en una zona on en prospeccions prèvies s’ha detectat una important sedimentació d’ocells en migració. L’hàbitat són petits prats de dall, amb marges arbustius i de pedra seca, un hàbitat lligat a la ramaderia tradicional extensiva tan pròpia dels Pirineus.

Mitjançant 300 metres de xarxes japoneses es capturen els ocells, se’ls posa una anella amb un codi alfanumèric, i es prenen dades biomètriques i la condició física. En les successives recaptures dels ocells marcats podem conèixer la durada de l’estada en aquests prats, i si milloren o no la seva condició física.

El projecte MigraVallFosca va començar fa 10 anys. S’han realitzat un total de 343 sessions d’anellament i s’han fet 13.383 captures de 80 espècies. A l’estació d’anellament s’han observat 121 espècies d’aus. Cal destacar les 856 captures d’escorxador (Lanius collurio) una xifra sense prece-

dents a nivell d’Espanya i que ha permès conèixer la importància de la zona i els prats de dall com a punt d’alimentació i engreix durant la migració.

En aquest estudi s’ha pogut comprovar la presència regular a la zona durant la migració del boscaler pintat gros (Locustella naevia), amb 115 captures, una espècie molt difícil de detectar, i amb una presència pràcticament desconeguda als Pirineus fins aquestes dates.

També ha permès detectar aus de presència molt escassa a casa nostra, com per exemple, la captura d’un còlit gris de la subespècie groenlandesa (Oenanthe oenanthe leucorhoa) capturat a Aguiró el 14-9-2011 i que va suposar la primera dada documentada a Catalunya. També ha estat el cas del mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus), un petit ocell siberià amb un pes de 5 grams. Aquest ocell mai no s’havia detectat als Pirineus i la primera dada va ser una captura en el present estudi l’octubre de 2013. Posteriorment s’han detectat un total de 6 exemplars, que indiquen una presència regular tot i que molt escassa, durant la migració postnupcial d’aquest mosquiter als Pirineus.

També cal destacar la captura d’espècies com la bosqueta icterina (Hippolais icterina) o el boscaler comú (Locustella luscinoides), d’aparició molt rara als Pirineus.

Aquest estudi ha permès conèixer la fenologia migratòria (el moment en què arriben els primers exemplars, o quan marxen els últims) de moltes espècies, que en molts casos no es coneixia amb certa precisió. El temps de presència a la zona

12 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus), espècie d’origen asiàtic, detectada per primer cop als Pirineus en aquest estudi

MigraVallFosca que podem saber gràcies a les recaptures d’ocells ja anellats, ens mostra una utilització variable de l’espai depenent de les diferents espècies. Algunes espècies com el rossinyol (Luscinia megarhynchos) o el tallarol gros (Sylvia borin), fan parades de diverses jornades a la zona i amb un increment de pes. Altres espècies com el mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) o el mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), fan parades breus d’una o poques jornades a la zona.

S’han pogut capturar ocells que ja estaven anellats prèviament en alguns casos en zones molt llunyanes. Cal destacar un mastegatatxes anellat a Rússia a 2.010 km de distància i recapturat a la vall Fosca. Un pit-roig (Erithacus rubecula), anellat a Polònia a 1.877 km o una boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), anellada als alps francesos.

També exemplars anellats a la vall Fosca han estat recapturats en altres zones, com un exemplar de cotxa cuaroja

Mascle adult d’escorxador (Lanius collurio). Au molt lligada als prats de dall i a la ramaderia extensiva

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 13

MigraVallFosca (Phoenicurus phoenicurus), capturat al nord de França o un esparver (Accipiter nisus), trobat mort a Campo de Criptana (Ciudad Real). Més sorprenent va ser la recuperació d’una mallerenga carbonera (Parus major) a Algeciras, ja que es pensa que gran part de la població d’aquest ocell és resident.

A mode de resum, el projecte MigraVallFosca ha mostrat un important pas migratori pels Pirineus d’un gran nombre d’ocells. Part d’aquestes espècies no es coneixia, o es tenia molt poques dades de la seva presència a la zona. Els prats de dall, amb marges de pedra i vegetació arbustiva, s’han mostrat com un hàbitat important com a zona de refugi, descans i alimentació durant la migració (stopover).

La presència propera a la zona d’estudi de dos ramats d’ovelles, afavoreix que l’hàbitat es mantingui obert, així com una major disponibilitat d’aliment, entre d’altres per a aus insectívores. La conservació d’aquest hàbitat vinculat

a les activitats ramaderes és també molt profitós per a la conservació d’un gran nombre d’aus migratòries, en molts casos protegides i/o amb unes tendències poblacionals negatives. És vital estudiar i conèixer les poblacions d’ocells d’alta muntanya que segons molts estudis seran les comunitats que més es veuran afectades pel canvi climàtic.

Els resultats d’aquest estudi s’han difós en l’àmbit científic en congressos a nivell Ibèric, i en publicacions especialitzades. També s’han explicat en xerrades i publicacions de caire local en actes de divulgació ambiental, amb una especial atenció en establir sinergies amb el sector ramader a la zona. El projecte MigraVallfosca ha estat realitzat per l’Estació Biològica del Pallars Jussà, amb el suport dels propietaris dels terrenys, Casa Badia, Casa Frare, Casa Mora d’Aguiró i l’Ajuntament de la Torre de Capdella.

Taula: Total de captures dividit entre anellaments, i controls (captures d’ocells ja anellats) Nom comú

Nom científic

Captures

Anellaments

Controls

Mosquiter comú

Phylloscopus collybita

2.641

2597

44

Pit-roig

Erithacus rubecula

1.796

1309

487

Tallarol de casquet

Sylvia atricapilla

983

877

106

Mastegatatxes

Ficedula hypoleuca

756

716

40

Escorxador

Lanius collurio

856

606

250

Mallerenga carbonera

Parus major

721

561

160

Merla

Turdus merula

653

503

150

Tallarol gros

Sylvia borin

682

498

184

Pardal de bardissa

Prunella modularis

557

412

145

Tallareta vulgar

Sylvia communis

469

354

115

Mosquiter de passa

Phylloscopus trochilus

307

302

5

Piula dels arbres

Anthus trivialis

247

231

16

Tord comú

Turdus philomelos

234

227

7

Mallerenga cuallarga

Aegithalos caudatus

254

206

48

Cotxa cua-roja

Phoenicurus phoenicurus

177

165

12

Rossinyol

Luscinia megarhynchos

307

162

145

Sit negre

Emberiza cia

189

137

52

Mallerenga blava

Parus caeruleus

145

131

14

Boscaler pintat gros

Locustella naevia

115

107

8

Pinsà comú

Fringilla coelebs

107

103

4

Bruel

Regulus ignicapilla

92

89

3

Papamosques gris

Muscicapa striata

91

78

13

Bitxac comú

Saxicola torquata

70

70

0

Raspinell comú

Certhia brachydactyla

76

67

9

Cargolet

Troglodytes troglodytes

74

62

12

Tallarol enmascarat occidental

Sylvia hortensis

65

55

10

Mallerenga petita

Parus ater

54

54

0

Bosqueta vulgar

Hippolais polyglotta

50

43

7

Cotxa fumada

Phoenicurus ochruros

40

40

0

Colltort

Jynx torquilla

50

39

11

Tallarol de garriga

Sylvia cantillans

37

34

3

Gratapalles

Emberiza cirlus

43

33

10

14 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici Verderola

Emberiza citrinella

37

33

4

Mosquiter pàl.lid

Phylloscopus bonelli

31

31

0

Gaig

Garrulus glandarius

31

29

2

Bitxac rogenc

Saxicola rubetra

27

27

0

Pica-soques blau

Sitta europaea

32

26

6

Griva

Turdus viscivorus

25

25

0

Titella

Anthus pratensis

25

25

0

Boscarla de canyar

Acrocephalus scirpaceus

24

21

3

Cotoliu

Lullula arborea

22

19

3

Pinsà borroner

Pyrrhula pyrrhula

16

16

0

Reietó

Regulus regulus

13

13

0

Mallerenga d’aigua

Parus palustris

13

12

1

Enganyapastors europeu

Caprimulgus europaeus

14

12

2

Picot verd

Picus viridis

11

11

0

Esparver vulgar

Accipiter nisus

11

10

1

Cruixidell

Emberiza calandra

9

9

0

Gafarró

Serinus serinus

8

8

0

Passerell comú

Carduelis cannabina

8

8

0

Còlit gris

Oenanthe oenanthe

7

7

0

Oreneta vulgar

Hirundo rustica

6

6

0

Xot

Otus scops

6

6

0

Mosquiter de doble ratlla

Phylloscopus inornatus

6

6

0

Picot garser gros

Dendrocops major

6

6

0

Estornell vulgar

Sturnus vulgaris

6

6

0

Guatlla

Coturnix coturnix

6

5

1

Cadernera

Carduelis carduelis

5

5

0

Hortolà

Emberiza hortulana

4

4

0

Capsigrany

Lanius senator

3

3

0

Verdum

Carduelis chloris

3

3

0

Oriol

Oriolus oriolus

3

3

0

Tord ala-roig

Turdus iliacus

3

3

0

Estornell negre

Sturnus unicolor

3

3

0

Mussol banyut

Asio otus

3

2

1

Durbec

Cocothraustes cocothraustes

2

2

0

Sturnus sp.

2

2

0

Cucut

Cuculus canorus

1

1

0

Oreneta cuablanca

Delichon urbica

1

1

0

Cotxa blava

Luscinia svecica

1

1

0

Tudó

Columba palumbus

1

1

0

Repicatalons

Emberiza schoeniclus

1

1

0

Lluer

Carduelis spinus

1

1

0

Cuereta torrentera

Motacilla cinerea

1

1

0

Garsa

Pica pica

1

1

0

Picot negre

Dryocops martius

1

1

0

Boscaler comú

Locustella luscinoides

1

1

0

Bosqueta icterina

Hippolais icterina

1

1

0

Mallerenga emplomallada

Parus cristatus

1

1

0

Puput

Upupa epops

1

1

0

Alosa vulgar

Alauda arvensis

1

1

0

13.383

11.289

2.094

Total

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 15

Safrà de muntanya (Crocus vernus)

Arxiu del Parc

16 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

L’Empriu

Dret pirinenc Dret d’aprofitament comunal en pastures, boscos i aigües per part dels veïns d’un poble o una comunitat rural.

Libre dera Bartièra: Se trapen es acòrds qu’antigament prenien amassa Salardú e Tredòs, sus diuèrsi ahèrs qu’auien en comun: montanhes, bòsqui, peisheus e negòcis locaus: carnisseria, pastisseria, menescau, etc.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 17

Mapa dera val d’Aran

Gerard Viló

Flotatge dera husta Garona enjós Es carrassèrs

Mn Jusèp Amiell & Gerard Viló

Es arrius an mercat era configuracion dera tèrra, des vals e montanhes d’un país. Aué en dia quauqui arrius an estat shugadi, desviadi, an perdut era sua vida, s’an aluenhat dera companhia des persones. Era sua aigua se restanque en grani lacs e se pòrte luenh damb canalizacions. Fòrça arrius non son sonque un nòm sense vida. Mès, non hè guaire temps s’entenie eth chaupicar dera aigua. En cada pòble daue vida ara mòla, ath ressèc, ath lauader, damb es sues sablères se bastien es cases. Tot ath long se daurien es paishères entà adaiguar es prats; en passar per dauant de cada pòble, er arriu demoraue qu’era ruscada de cada casa siguesse esclarida ena sua aigua clara. Era Garona, en bona part paredada enes dus costats, damb es sues hilères d’arbes e damb eth sòn caminet entàs carrassèrs e entàs pescaries, aufrie ua passejada refrescanta.

Açò ère era Garona. Er òme aprenec ben lèu, de fòrça temps enlà, a servir-se dera mar e des grani arrius, coma miei de comunicacion, de descurbiment de naues tèrres, de transpòrt de marchandises. Tanben es nòsti arrius deth Pirenèu sigueren miei de transpòrt enquiàs prumeries deth S.XX. En çò que tanh ara Garona sabem que per era baishaue eth

marbe blanc de Sant Beat e eth marbe de colors der Arièja, qu’arribaue en Tolosa, en Roma e en Constantinòpla…

Mentre qu’ena part nauta dera Val d’Aran desapareishec ath torn des ans 1890, ena part baisha dera Val se mantenguec enquiàs ans 1907. Es òmes qu’amiauen a tèrme aguest trabalh se nomentauen carrassèrs o carraçaires, paraula que ven

18 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Archiu Generau d’Aran

Archiu Feliu Izard

Flotatge dera husta Garona enjós de carràs, aplec de causes, en nòste cas, de hustes o arrolhs.

Enquiàs ans 1930 baishèren es carrassi pera Noguera Palharesa, maugrat siguesse dejà hèt eth barratge de St. Antòni, mès ensús de Tremp. Dempús se hec eth transpòrt per carretèra. Tanben baishauen pera Ribagorçana e peth Segre, en tot poder arribar en Tortosa. Eth Segre siguec tanben miei de transpòrt enquiàs ans 1940. Coll de Nargó ei coneishut coma eth pòble des carrassèrs. Aué en dia, autant ena Pobla de Segur, coma en Còll de Nargó, un viatge ar an, se vò rebrembar eth mestièr des carrassèrs hènt a baishar pes arrius uns carrassi, en tot hèr-ne ua hèsta.

Eth flotatge dera husta pera Garona Ena part nauta dera Val d’Aran, s’a aluenhat ena memòria eth testimòni de persones, qu’agen entenut a díder qu’es arrolhs o era husta baishèssen pera Garona; ena part baisha s’a podut recuélher en bèra persona grana eth testimòni escotat de d’autes persones. Cau anar entàs archius e hoishinar aciu e delà quauques referéncies sus es carrassèrs e eth negòci dera husta, qu’amiauen endauant es marchands francesi ena Val d’Aran.

De dues actes trètes deth libre dera Bartièra*, de Salardú e Tredòs (que non viram ar aranés), ne treiram ues donades sus eth tèma que mos aucupe. Didem de pas, qu’en libre dera Bartièra se trapen es acòrds que prenien amassa Salardú e Tredòs, sus diuèrsi ahèrs qu’auien en comun: montanhes, bòsqui, peishius, etc.

Prumèr document: “Lo dia 19 de juny de 1759, en la vila de Salardú ajuntat i congregat lo Consell de la Bartiera, (seguissen fòrça nòms…) ha vingut a be en donar llicència per a que los dits de Arties pugan treure; ço és, tirar y envaluar, per lo espai de tres anys consecutius, tota aquella partida de rullos que picaran a facien picar en los termes propis dels boscos de les universitats de Pallas, que son Esterri de Aneo, Son, Valencia i Sorpe, los quals pugan conduir fins al riu major de la ribera de Ruda los sobredits rullos, pagant tan solament a les ditas universitats la quantitat de vint lliures de moneda corrent, i empero recavantse dita Bartièra, que els bous o altres besties que anaran a fer la conduccio de dits rullos ajan d’anar i venir per la cabanera, que va a dita montanya i no per los prats, especialmente en lo temps que sian vedats; i per lo que respecta a la conducta de navegar-los per lo riu de dita ribera de Ruda sels dona llicencia amb lo pacte espres, que per a aquells no pugan fer restanc algun en lo dit riu, (seguís damb condicions e obligacions…).”

Dosau document: “dia 13 de junh de 1756, ajuntat la Junta de la Bartièra, en la sala de la vila de Salardú per a tractar coses convenients… Tots unánimes i conformes han determinat donar passatge a Barthomeu Riu de la vila de Arties, per a poder transportar rullos i fusta quadrada de Marimanya i de Bonabé, i passar-la per lo terme de la Bartiera fins la vall de Garona”.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 19

[Arpeta: garròt capçat d’un gancho qu’es carrassèrs usauen entà desencalhar es hustes o socs qu’eri barranquejauen. Ère un mange, generaument de bedoth, d’uns 3-5 mètres de long.

S’i capçave ua punta verticau e damb un hèr travessèr, que tant les servie entà possar un soc endeuant coma entà hèr-lo a vier.]

Flotatge dera husta Garona enjós D’aguesti dus documents ne trèm hèts istorics susprenents. Es marchands dera husta, francesi, s’interèssen pera husta dera partida sud des Pirenèus: Marimanha, eth Dosau e Bonabé e en aute aiguavessant dera Bonaigua, es bòsqui d’Estèrri, Valéncia, Sorpe e Son. Cercauen ampliar eth mercat dera husta, ¿cercauen ua qualitat de husta qu’eri pensauen ère?

Es carrassèrs Parlam ara dera gent valenta e experimentada que hègen possible eth flotatge dera husta per arriu. Ena Val d’Aran e ena Gascunha ne didien carrassèrs, çò qu’en Pallars coneishen coma raiers e deth pòrt de Cassères enjós, enquia Bordèus, radelièrs.

En parlar d’eri, metem eth testimòni de Alberto Vidal, dera Bordeta, que de joen coneishec a Cisco de casa Espardenhèr d’Es Bòrdes, que siguec cap de còlha des darrèri carrassèrs.

Ena Val d’Aran acompanhauen es socs deishadi anar pera Garona enquia Bossòst, en tot seguir-les damb era arpeta*.

Es carrassèrs, hèt un determinat trajècte, en arribar en un des pòrts dera husta, deishauen eth sòn carràs a d’auti, e damb eth sòn morralet en còth tornauen a pè, ei per açò qu’eth recorregut damb eth sòn carràs non deuie èster de mès de dus o tres dies.

Es restanques, barratges o renclutades des arrius Auem vist qu’era husta des bòsqui dera Bartièra e es deth Pallars ère portada entara Garona de Ruda. Dus nòms gravats ena memòria des mès vielhi ne dan fe “Era pleta de Restanca” e “Era pleta des arruís” ena termièra damb eth Pallars, e aquiu en daurir es restanques la hègen a baishar

Ruda enjós. I auie dues restanques en aguest arriu.

Coneishem tanben dera existéncia d’ua restanca enes montanhes d’Arties, e qu’un estanh n’a sauvat eth nòm. Mès enjós dera restanca i auie un ressèc. Era toponímia sauve aguest nòm. Cònste qu’en arriu Valarties baishauen taulons o taules. Der arriu Jueu cònsten tanben es restancades d’aigua. Ath long der arriu Varradòs i auie tres lòcs entà restancar era aigua.

Grana quantitat d’arrolhs podien èster lançadi en arriu, en non massa temps, e èster acompanhadi per ua còlha d’òmes (carrassejadors) per arriu. Se conviege podien arturar era husta damb ues estalhandades que hègen enes confluéncies des arrius damb era Garona, e dempús èster amiada enquia Bossòst a on i podien arribar en un dia.

Era husta e era economia deth país Pendent mès de 500 ans, que sapiam, es pòbles d’Aran mercadegèren damb era husta des bòsqui. Dejà era Querimònia der an 1313 dèishe ben establit qu’es bòsqui son des pòbles.

Es aranesi administrèren aguesta propietat que les daue dret a perceber-ne uns beneficis sense pagar arren a cambi (peishèus, bòsqui..).

Ua acta deth 13 de mai deth 1821 deth libre era Bartiera ditz: “Se preserbe dita Bartiera que per desenbalsar los arrullos que siguen los homes de la Bartiera y de ningun Poble mes; es pacte que els fusters per treballar dita Restanca hagen de ser de la Bartiera, y que per carrejar no y pugue entrar ningún frances més que los quatre preseptaires y que tots los carrassers hajen de ser homes de la Bartiera y sels donara de jornal peseta y mitja y un uxal de vi”

20 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

carrassèrs Un carrassèr ena Val d’Aran (extret d’un diari) Hònt: “Autrefois la vie Fluviale dans les Pyrénées centrales”

Flotatge dera husta Garona enjós Es pòbles, en tot aguest comèrç dera husta, ne gessien beneficiadi de dues manères: çò que crubaue era universitat deth pòble e çò que ne recebien es vesins. Per açò enes contractes se ditz as marchands dera husta qu’eth trabalh de bracar, picar era husta e d’embaussar-la e amiar-la per arriu sigue hèt pes naturaus deth pòble.

Quina quantitat de husta baishaue cada an pera Garona ena Val d’Aran? Segontes Jacques Tanbon podien arribar en pòrt de Cassères 1500 carrassi cada an; carrassi de enquia 60 mètres de long, per 6 d’ample, montadi en Montrejau, damb un pes de 20 tònes, amiadi per 10 a 12 carressèrs.

Tones e tones de husta gessien dera Val d’Aran. Maugrat es vedats que metien es pòbles, toti es bòsqui dera Val d’Aran èren vuedadi, e per toti es arrius: Ruda, Aiguamòg, Valarties, Nere, Joeu, Varradòs, Toran, i a constància de que i flotaue era husta. E tanben de mès enlà der encastre dera Val d’Aran: Montgarri, Bonabè, Valéncia d’Àneu, Sorpe, estanh Gerbèr, Espitau de Vielha, Senet, Bòno, viege husta entara Garona. Pes papèrs que se sauven des S.XVIII e deth XIX i auec ua grana activitat. Tot aguest comèrç constant pendent sègles siguec ua ajuda de prumèr orde ena economía des pòbles.

Non ère sonque era venta dera husta e des carrassèrs que l’amiauen per arriu, ath delà i auie fòrça mès activitats parallèles: es picaires, arrossegadors damb bòs o d’auti animaus, carrassejadors, ressegaires, hustèrs entàs restancades dera aigua, era acuelhuda des obrèrs enes ostaus e tauèrnes des pòbles ath long dera Garona; en Vielha en un ostiu, auien de portar dues mil cargues de taulons peth Pòrt

de Vielha e provenents deth ressèc de Senet. Sabem que viegen persones de dehòra, de Gasconha, deth Palhars, quan podie mancar man d’òbra ena Val d’Aran. En contra de çò que podem pensar aué, i auie ua grana mobilitat de gent cercant trabalh. Ena val vesia de Boí sigueren es italians, que i anèren entà vuedar es bòsqui.

Epilòg Era vida des carrassèrs auie ua grana duresa. En passar era termièra es carrassi èren prenudi pes gascons e dempús de Tolosa pes radelièrs. Podem imaginar que quauqu’un des carrassèrs aranesi, que trabalhaue damb es gascons, bèth viatge volesse arribar enquia Bordèus, dempús de rehèr es carrassi en Cassèrres, damb 20 e mès tones de pes, e agranir-les en Tolosa, a on podien amiar enquiar Atlantic carrassi de 50 tones. Mès dempús de passar dies e dies ena Garona, hènt un recorregut de 470 quilomètres, les tocaue “espartenhejar”, - coma diden es carrassèrs deth Palhars, en tornar de Balaguèr, Lhèida o Tortosa-, autanti e mès dies, entà tornar tara Val d’Aran, damb eth morralet en còth. De vertat volie òmes d’un temperament e d’un gran esperit d’aventura e de fortalesa.

Rebrembam eth trabalh des carrassèrs e com ajudèren a hèr país, e rebrembam ath poèta Verdaguer que hè a cantar as raiers deth Palhars: “So fill del Noguera, dins um rain esquí ma esposa és raiera, raier vui morir”, es sòns vesins d’Aran podien tanben cantar “Gascons e aranesi, damb era Garona de bracet, carrassèrs neishérem, carrassèrs morírem.”

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 21

Jordi Vicente

Recerca Plus

LimnoPirineus, un projecte identitari Durant les darreres dècades, el nostre Parc ha esdevingut un escenari de recerca científica únic en el marc de la xarxa d’espais naturals protegits del sud d’Europa.

L’estat de conservació dels ecosistemes aquàtics, i de les espècies animals i vegetals que hi conviuen, ha sigut una de les prioritats en tots els plans d’acció que s’han executat.

Per això, l’arribada del LimnoPirineus, un projecte cofinançat pel programa europeu LIFE+, que promou accions de conservació i recuperació d’hàbitats i espècies a la Unió Europea, ha permès donar l’empenta definitiva a moltes aspiracions mediambientals.

En un primer pas, s’han posat en valor els sistemes aquàtics que es troben a l’alta muntanya pirinenca. El treball de divulgació ha abastat des de la població local fins als visitants d’arreu, prestant una atenció especial a les futures generacions, mitjançant l’organització de nombroses activitats als centres d’ensenyament de les comarques de l’entorn.

En segon lloc, els estanys, els rius, les fonts o les molleres han passat a formar part de converses de la gent dels pobles a mesura que coneixien algunes de les accions de restauració o de conservació desenvolupades.

No hi ha dubte que l’erradicació d’algunes de les espècies alòctones de peixos existents en els nostres rius i estanys ha

generat tot tipus d’opinions. També és veritat, però, que els resultats observats han sorprès propis i estranys. Han posat en evidència que els sistemes naturals, els seus hàbitats i les espècies que les ocupen, són capaços de recuperar l’estat ecològic natural amb relativa celeritat quan es mitiguen les alteracions humanes que els mantenen pertorbats.

En tercer lloc, els amfibis han estat un dels grans triomfadors del programa i després de dècades de submissió a l’imperi dels peixos han recuperat, conjuntament amb altra fauna, el terreny aquàtic perdut.

Però la gran triomfadora del LimnoPirineus ha estat la biodiversitat i, amb aquesta una nova mirada sobre les aigües d’alta muntanya. Una visió més evolucionada, sense falsos complexos estereotipats i caducs, que ens ha de permetre entendre i gestionar millor uns paisatges i unes espècies més amenaçades del que ens pensem.

L’elaboració de nous plans de protecció i conservació a partir de la recerca científica, doncs, ens ha de mostrar el camí cap a una nova gestió d’aquesta natura privilegiada.

El projecte LimnoPirineus, en aquest sentit, ha forjat unes noves senyes identitàries en el territori pirinenc, de les quals ens hem de fer ressó en el present i futur més immediat.

Per a més informació: www.lifelimnopirineus.eu

2 24 · e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i

Còlha de traginèrs posant-se

Archiu dera Familha Bruna (Arties)

L’Entrevista

Antonio Bruna, ua vida ath pè deth Montardo José Antonio Bruna Guida interpretador d’Arties Quina ei era origina dera tua familha?

Es mèns origines, per tant casa pairau, ei en pòble de Bagergue, ena casa coneishuda coma des de Ramon, ja qu’ena Val d’Aran se mos coneishie peth nòm dera casa.

Eth mèn pare se maridèc damb era mia mare, qu’ère dera casa des de Gaspar d’Arties, e se’n baishèc a víuer en Arties e s’estèren tostemps aciu. Jo, per tant, neishí en Arties. Entad açò qu’ei as mèns cognòms son Bruna, de Bagergue e Cònsul, d’Arties1.

A qué se dedicaven en casa, papa?

En casa hègem un shinhau de pagesi e papa ère traginèr e anaue tar aute costat deth Pòrt tamb es shivaus e portaven eth materiau e tot aquerò damb es shivaus qu’èren sòns. Mès non sè se s’avien ajuntat damb auti, mès me semble qu’anave tamb un aute. Es shivaus les avie en Bagergue, gessien d’aquiu perque cargaven en Salardú e de Salardú marchaven tath Pòrt. Ac portaven tà Esterri,

bueno hasta a on arribaven es coches, hasta aquiu. En quant ath materiau, devien portar de tot pero mès que mès acompanhaven tanben gent damb es bèsties. Açò m’ac devie aver explicat era mia mare perque senon, d’a on ac avia de trèir? Quan moriguec eth defunt de papa, sèt ans, non podia cap saber massa. Non sè, n’è un recòrd quan ère en casa, jo me’n recòrdi que pujàvem es escales e s’estave en un cuarto aquiu, quan ère malaut pero non me’n recòrdi. En fin, non l’è coneishut. Eth praube moriguec ràpid, non tardèc massa, ère joen, avie 52 ans. Mentres i ère eth anaven ben, vivien ben. Quan non viueren massa ben ei quan se moric eth e mama se quedèc viuda damb tres hilhs. Tanben siguec un problema qu’era propietat papa l’avie en Bagergue e calie anar a dalhar es prats e portar era èrba d’aquiu. En Arties èrem masovèrs as de Notari, ua casa fòrta e alavetz dalhàvem totes es sues propietats e aviem tanben era sua casa e era bòrda.

1. Es cònsuls èren es màxims representants des universitats araneses (es pòbles). En cada pòble i auie un Conselh de Vila qu’ère format per un cònsul prumèr o en cap, un cònsul dusau e un cònsul tresau, qu’èren es que se n’encuedaven de governar eth pòble.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 23

Antonio Bruna, ua vida ath pè deth Montardo Tu comences a trabalhar fòrca joen, no?

Ah, e tan joen, as nau ans ja me meteren de mosso tà portar era èrba der ostiu en ua casa. Avie estat a çò de Generosa des de Lúcia tamb eth somèr. Eri auien un somèr, òc. Ací i estè un parelh d’ans.

Quan començave er estudi, nosati, jo en lòc de començar en estudi me calie anar tàs vaques e era mitat des dies les perdia pero tot passave. Dempús me n’anè de mosso as de Tana, ena casa vielha que vengueren. Aquiu, òc qu’anava ben. Moria, me hèven anar tip!

E dempús d’aquiu ei quan m’agarrèren de pastor des ègües, un an, èra joen, avia catorze o quinze ans. Alavetz en Arties i avie fòrça ègües e hí de pastor en Pruedo en ostiu, d’un ramat d’ua seishantia de caps. Prumèr quan les hèvem a pujar mos n’anàvem tà Coriedo. Baishàvem de Coriedo tà Rius e de Rius tà Pruedo. E aquiu mos estàvem enquià octobre, enquiara fira, que les hèvem a baishar e aquiu avíem acabat. En aqueth an èrem en Pruedo de pastors eth mèn cosin François e eth mèn cosin Primitivo, qu’èren mès grani que jo, eri èren tàs vaques (un entàs vaques vielhes e er aute tàs vaques joenes, tàs bacives), perque eri anaven tamb es vaques tà Pruedo.

Aqueth an se començaven es trabalhs deth saut d’Arties (dera centrau), non? Òc me semble qu’aqueth ostiu ei quan comencèc era Companhia. Alavetz pugèc ua brigada dera Companhia e s’estaven ena cabana de Pruedo e d’aquiu anaven entà

Montcasau a anar a trabalhar peth maitin. E es dissabtes jo me n’anava tamb eri tà anar a parar es hilats en Saslòsses e eth dimenge peth maitin anàvem a cercar es treutes e que n’i avie bones, gròsses gròsses, n’i avie cada ligòt. òh quin hart de peish mingè aqueth ostiu e tot pes òbres, uè! me portava ben tamb eri. Era companhia (Productora) comencèc aquiu en Montcasau, comencèren a hèr ua casa, e dempús ja comencèren a hèr era òbra. En aqueth moment en estanh non ère hèta era presa (barratge) e alavetz ei quan comencèren a hèr eth canau de Montcasau tà Colomèrs. N’i auie peth costat de Colomèrs que horadaven tà deçà e peth costat de Montcasau que horadaven tà delà. Es estanhs les avia vist sense presa. Entà hèr eth barratge, tanquèren era punta de baish, eth de Montcasau lo que tòque, tanqueren tota era punta, fotegueren era compòrta en canau qu’anave tà Pruedo, e haut!

E quan entrères a trabalhar ena centrau d’Arties?

Damb 23 ans, ja entrè a trabalhar ena Companhia, en er an 1955, quan s’inaugurèc era Centrau d’Arties, ja èra ena plantilha. Eth dia dera inauguracion ja estè ath costat de Franco en quadro dera Centrau, coma d’aciu a tu. Encara è present era gentada que i avie ena aquera esplanada, de pòur! Nosati, per cert, èrem de guàrdia aqueth dia. Èrem ena Centrau, jo era en quadro, bueno, en quadro, pera sala, però non sè com me digueren de pujar tà naut tath quadro e aquiu ei a on veiguí e siguí ath costat de Franco.

Pare i hilh

Archiu dera Familha Bruna (Arties)

24 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

[Un aute viatge mos agarrèc ua nheuada ath cap deth Monte, mos calguec anar entar aute costat ath darrèr deth Monte, tà anar a cercar per lo menos era mitad deth ramat, qu’èren ues 200 oelhes.]

Antonio tamb eth Montardo ath hons

Archiu dera Familha Bruna (Arties)

Antonio Bruna, ua vida ath pè deth Montardo En quant a Productora, prumèr hí d’ajudant de mecànic.

Dempús hí de maquinista e ath finau non sè qui se retirèc e alavetz me meteren d’operador hasta retirar-me. E i entrè gràcies ath capelhan, mossèn Enrique, e non i volia anar e er aute me convencec. E guarda se l’acertè!

Ath delà tanben avies d’ajudar en casa tamb eth bestiar, non?

En casa avíem oelhes, vaques, crabes e ègües non n’avíem nosati. Ath començament auíem un somèr tà trabalhar. Dempús, eth mèn german comprèc ua mula e trabalhàvem tamb era mula aquera. Es oelhes les metíem damb era ramada: prumèr, en monte, dempús, en Pruedo e dempús ja tornàvem a baishar e alavetz en monte un aute viatge. Mès d’un viatge mos avie agarrat era nhèu e auer-les d’anar a cercar a pè hasta eth cap de Montardo: que n’avíem anat a cercar damb eth defunt de Modesto!

Tanben ère polit aquerò, tamb nhèu!

Quin hart de patir, un viatge! Per aqueth an, aquerò ja te parli quan era gran, perque ja èren en Restanca e alavetz nosati pugèrem a cercar es oelhes per Pontet de Rius, aquiu, ja auien installat era mesilla, e es trabalhadors mos i deishèren pujar. Es oelhes mos auien quedat naut, ath cap, entre eth cap de Montardo e era passada dera Labada. E tà anar-les a cercar aquiu, com ac calie hèr?

Mos en foteguérem un tip ¡ òi òi ! En arribar aquiu, virales tà baish e tà casa, non se n’auien quedat massa, un escabòt e tornerem a baishar peth miei deth Montardo e anèrem a gésser en Loseron. Un aute viatge mos agarrèc ua nheuada ath cap deth Monte, mos calguec anar entar aute costat ath darrèr deth Monte, tà anar a cercar per lo menos era mitat deth ramat, qu’èren ues 200 oelhes.

Perque com s’i arribe tara part de deuant deth Montardo?

Només i a dos passi entà arribar aquiu: eth dera esquèrra te cau passar per dejós d’ua labada, ua labadassa grana que i a, e alavetz te calie passar per aquiu dejós tà poder passar se pujaves pera part de Montcasau. E se pujaves per miei deth Montardo, des dera cabana de Loseron peth costat dret, pes estrets, puges per laguens deth bòsc, aquiu i auie ues carrerades qu’auien hèt eth bestiar.

Ara, en arribar aquiu, en Clòt de Montardo, baish ath cú, antes d’agarrar era vaguada deth Montardo, aquiu èren es carrerades. Ère dolent aquiu, calie vesilhar! E ar arribar abans d’on se quede era nèu, e ara esquèrra te’n vas tà Montcasau, aquiu coma t’è dit, calie passar per ua labada tà poder anar tà Montcasau, senon non passaves.

Qué se’n hège tamb es oelhes?

Es oelhes les acostumauen a véner, es anhèts tanben, non se n’aucien cap guaire tà casa, hève falta pessetes e alavetz calie véner es anhèths, e quan les auciven tà casa, en venies bèth quartièr. Jo madeish les auciva.

Les metia ath dessús d’ua taula, les estacàuem es quate cames e alavetz jo agarrava eth cap der anhèth, agarraua eth còth, que i a dues venes, e alavetz les agarraua e i clavava eth guinhauet e ja daven era sang, e remassar era sang tà minjar, tà hèr sanganhetes (tirar-la que hèvem!).

Era sanganheta, tamb era sang e i metíem cansalada, un shinhau de ginverd, alh, sau e péber e alavetz le heves a còder e be n’ère de bona, n’i auesse agut mès soent!

Un víatge que les auien dat era sang, destacar-les es pès començar-les a daurir tà trèir era pèth, trèvem era pèth, quan ère era pèth fòra les penjàuem e les trèvem eth

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 25

Antonio Bruna, ua vida ath pè deth Montardo vrente, eth cap e tot e deishaves que s’esgotèsse aquiu e guarda, e dempús talhar-la a tròci. Entà trèr-li era pèth la holaven, ena cama ath dessús dera pauta li hèvem un talhòt e tamb ua canèra e alavetz la holàvem ben. Un còp holades èren de bon espelar perque non te calie patir tà hèr a passar eth guinhauet, senon tostemp tocaves era carn. Es pèths tanben les veníem, acabar-les de pelar les anàvem a penjar en un alambre en humarau. Quan ère seca, quan passauen es des pèths, les venévem. Crabes tanben e n’i auie, pero se n’auie pògues 4 o 5, bèth un n’auie mès pero, nem!, non n’i auie massa. Pero clar n’auie tot eth pòble, aguesta placeta de deuant d’aciu de casa nòsta s’omplie peth maitin quan les trèvem tà anarles a hèr a pèisher, per cèrt ara plaça li dideven era plaça des crabes e un an les metien en aguesta e ar aute an les metien ar aute costat deth pònt Valarties. Non sè per qu’ac hèven aquerò. S’ escampaue cada setmana. E des crabòts se n’aprofitaue era boisheriga, que la limpiaven e la omplívem de lèit, la deishavem secar e quan ère seca alavetz en trèves un shinhau, la meties en un vaso, antes de hèr eth hormatge, deishar-la estovar e ac meties ena caudèra e se cuajave era lèit e gessie eth hormatge.

Eres caçador?

Non, caçar non auia caçat, lo qu’avia anat a parar laçi entà agarrar es isards, e aquerò anàvem tà estudi tamb eth praube Fònso e eth dijaus com qu’avíem hèsta ena tarde, pues alavetz anàvem a parar es laci ena Ribèra e dimenge e i tornàvem a anar a campar e hasta er aute dijaus e guarda se n’i avie un fote-te-lo en còth e tà casa, quin hart mos en avíem fotut d’arrossegar peth camin dera ribèra! E n’agarrerem molti, perque alavetz n’ère plen.

Coma paràuetz es laci?

En bòsc hèvem un tancat, sabes tancàvem un troç de bòsc e alavetz aquiu ath miei e i fotíem eth laç hèt tamb un tròç d’alambre, un aram que bi hèves ua anèra, la passaves per laguens e quedave prèst e engachat en un arbe.

Pero eri, com non podien passar per lòc mès, e i ère era passada per aquiu, avien de passar per aquiu, alavetz eth prumèr que passave ja sabie qué li tocave, o s’escapave o se i agarrave. Un viatge n’agarrerem un ena Coma dera Quilha en pònt d’aiguanèra qu’ère viu. Aqueth dia i anèrem tamb Sisconet e quan arribèrem a un tròç louenh ja senteguérem uns patacs, e diguérem qué deu aver passat

Construccion deth barratge dera Restanca

Archiu dera Familha Bruna (Arties)

28 6 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici 1

Antonio Bruna, ua vida ath pè deth Montardo açò e alavetz pensèrem açò ei que ni a bèth un garrat e s’a agarrat per bèth puesto e ei vieu e si si t’arribam aquiu e des d’un cap d’un sarradòt ja lo veiguérem, fotie uns bots, ¡ òi,òi ¡ e sabes per a on s’avie agarrat? Pera punta des còrnes, ne se li trinqueren es còrnes, e alavetz en arribar aquiu, a còps de bastons lo estropièrem e dempús li hèrem a dar era sang e entà casa. Paran es laci ère proïbit pero nosati i anavem non avies arren, quin remei, e non i anàvem nosati solets, i anaven d’auti. Ère tà minjar aquera carn, no’n en veníem cap bric, la pelàvem e mo’la partíem, lo que se podie penjar entà deishar secar e deishàvem secar es espatles e es pernilhs e lo d’aute mos ac anàvem minjant.

Eth pòble tanben vos hève a trabalhar a vediau, non?

Guarda, quan i avie nevades anaven per guàrdia, per a vediau cada viatge en gessie uns quanti e au! alavetz hèr era rota des d’ací hasta era carretèra. Er ajuntament ère qui s’encuedave d’avisar as cases que les tocaue hèr era rota. Er aguasilh eth dia antes t’ac dideve, perque tà hèr tot eth pòble calie gent e ère pesat. Eth dia que te tocave te tocave, jo quan m’ac digueren non ac refusè mai e non sè qué devie passar quan non i anaves. Aquerò ère igual qu’es portadors entà anar a enterrar, qu’alavetz començauen en ua punta deth pòble e anaven seguint e daven era vuelta ath pòble e i calie anar. Tà hèr de portadors, er aguasilh cridave e avisave a 4 òmes qu’avien d’anar a hèr eth clòt, portar eth mòrt e enterrar-lo. Pero aquiu non podies cap díder que non, t’avisave er aguasilh, ditz: deman te tòque de portador haut!, demanaves qui èren es auti que i anaven a hèr eth clòt e dempús ¡uè!

era ora que dideven d’enterrar-lo, lo anaven a cercar en casa e lo portaven hasta era glèisa, des dera glèisa tath cementèri e enterrar-lo. Per cèrt, eth men frair avie hèt d’aguasilh en ajuntament d’Arties e eth qu’ère aguasilh en ajuntament hève de campanèr ena glèisa. Bèth viatge, quan non i ère eth, jo avia anat a tocar es campanes mès d’un viatge. Tocar a mòrt, se tocaven totes es campanes crotzades naut en campanau, anaven tocant era ua, dempús un shinhau era auta e un aute shinhau ua auta e ¡anar hent! Eth men frair Felipe les hève tocar rodant pero aquerò tà tocar a missa , auesses vist com te les hève marchar, jo non podia cap, e ac hève tot tamb eth pè. E i avie ua barra aquiu ath costat, bueno, encara i deu èster, e alavetz se pujave aquiu i avie un horat, non sè s’ac avie hèt eth o qui, un en cada costat, metie un pè aquiu en horat e haut e quan passave era campana ¡plan! Perdeven hasta eth batalh se parave e non tocave (com te les hève a marchar es campanes).

Coneishes bèra istòria, bèra aventura, que t’agen explicat o que t’age passat?

Un viatge m’embrembi que tamb Modesto Riu e un aute que non me n’è recordat mai mès de qui ère, e anàvem tà Montardo e en lòc de pujar per Montardo per a on t’è dit antes, mo n’anèrem tà Montcasau, tà Sauvadies (sabes a on ei?), pues en arribar en Sauvadies i a aquera coma que se ve en frente en arribar en planèr de Sauvadies i a aquera coma que te pòrte entà Montardo. Nosati pues mos en anàvem per aquiu, pujàvem per aquiu e en arribar baish ath cuu deth malh e i avie ua pèira bastant grana, ère ampla, aquiu non sè com e i devie aver quedat, bueno,

Bónquer ena Val de Rius

Archiu dera Familha Bruna (Arties)

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 27 9

[En aqueri tempsi non se vedien toristes, hèves tot eth camin e non te trapaves ad arrés.]

Antonio ressegant

Archiu dera Familha Bruna (Arties)

e i ère planèra atau. Veiguérem quauquarren aquiu, oh! que deu èster aquerò? perque nosati anàvem un shinhau mès tà delà, e i anèrem a campar e ère un òme, pero un òme ja mitat bueno consumit, miei consumit quedave mès que uassi encara quedave carn, de quan es maquis, quan ère aquerò en 1944? Jo era joenòt (15 ans) pero non ac diguérem cap a degun alavetz, perque encara mo l’aurien anat a hèr cercar, non? Pero en fin ère des.hèt. Tà jo se queiguec, perque aquiu ère dolent, e i avie un pas dolent se passaue milhor per Montcasau, pero se non ac sabien aquera gent pues passèren baishèren peth miei dera coma de Sauvadies, se li deveren escapar es pès e anèc a parar ath dessús dera pèira, e aquiu se poiriguec e aquiu s’acabèc, claro, non l’anèc a plegar degun.

Auies pujat entà Montarto per curiositat?

E i auia anat 2 o 3 viatges coma “vrenejant”, en plan d’anar a conéisher Montardo. E i avia pujat tostemp per Restanca. Bueno, pues ja ac sabes que tot aquerò ei un tartèr tà pujar, dempús quan arribes naut e passes eth pòrt ei tot èrba, pues passave per aquiu e anaves tà naut.

En aqueri tempsi non se vedien toristes, hèves tot eth camin e non te trapaves ad arrés. E aquerò que gessévem deth pòble a pè, e anàvem hasta eth cap de Montardo a pè (ac as sentut?) Marchàvem d’ora per aquerò, antes de hèr-se de dia ja marchàvem, perque calie ores tà pujar tot aquerò e encara se te’n anaves per Restanca se’n auançave mès, com que i avie un caminòt, encara pujaves ben aquiu, a lo que tòque hasta Restanca, dempús aquera pala de Restanca que ja se puge ben, e d’aquiu ja agarraves era auta pala que va entara part der aute costat d’aqueri pòbles de darrèr de Boí, e alavetz mo n’anàvem per aquiu, pero se pujave ben, ara, per Montcasau costave mès.

Quines cabanes i avie ena ribèra de Valarties?

En quant a cabanes n’i avie ua en Rius en Plan de Rius, ath cap dera pujada, encara e i deu èster, non sè, en aqueth costat non n’i avie cap mès. Dempús, en Pònt de Ressèc, dessús des planhères, n’i a ua auta cabana: era de Coriedo; per cèrt, ua bona cabana, e en tot seguir era carrerada peth miei deth malh, era cabana dera Aubeta, e alavetz ja te n’anaves; podies passar dera Aubeta tà Rius tath plan de Rius, e aquerò ac avia hèt tanben ¡ caminar

molt ! Ara, es der aute costat i ère era de Loseron e era de Pruedo, qu’ère ua bona bòrda, e acaba de compdar! ¡Ah! E a on n’i avie ua auta ère en Coeiladós (Coeilar d’os)2 anant tà Colomèrs (non sè se i as passat?) aquiu tanben n’i avie ua auta de cabana, mès tà delà de Pruedo, en Corrau des Machos. Non sè d’a on ven eth nòm, perque tanben e i anaven es chivaus, es vaques e es oelhes. Aquiu i avie un corrau e era cabana, era cabana de Coeiladós, ua cabana non massa grana, coma era de Loseron deth prat de Joanblanc, non ère cap coma era bòrda de Pruedo. Perque era caseta de baish que i a ara, la heren, ja èra gran jo, quan hèja de pastor encara non i ère aquera caseta, aquera cabana de dejós, se ve qu’ei mès nòva aquera. Per cèrt, tanben me’n recòrdi que mès tà naut dera cabana de Rius, en estanh de Tòrt de Rius, ena part de dessús mès apròp deth Pòrt de Rius, i a enes dus costats, tant de pujada com de baishada, uns bónquers de ciment que se heren dempús dera venguda des maquis.

Qué te semble que part d’aguestes montanhes qu’as caushigat des de petit siguen ara Parc Nacionau?

Ei ua causa bona perque ei tà que se consèrve milhor. Òme, jo ac tròbi ben aquerò, encara me semble que non ei pro protegida e perque guarda que..... Ara lo qu’ei un disbarat ei aguesti ossi qu’an fotut ara aciu, ena Val d’Aran, quan non e i èren e les i an portat, e ara vè-les-ne a trèir!

Quan ères joen n’avies vist bèth un?

Jo, ossi non n’avia vist cap. Ac avia sentut dera mia mare que n’i avie, per aquiu per darrèr dera glèisa per aqueth prat dera Òrsa se ve que pera net aquiu les i vedien pro soent. Avia sentut qu’aciu en Arties i avie molti ossi, n’i avie en abondància. En relacion damb es ossi m’auien explicat eth cas de qu’un viatge arribec un bò dera ribèra de Valarties herit perque li avie sautat dessús er os e li avie esgarrapat e hèt sang. Tanben compdauen qu’avien vist er os penjat ath deuant des deth Pinsà o des de Barbarà, per aquiu, en ua ocasion. Ena ribèra deth Valarties existís un parçan que se ditz “Ròca der Os” e m’avien condat qu’aguest nòm vieve de qu’un os des molti qu’i avie per aquiu, un viatge quan s’espenjolave en un arbe, aguest se trinquèc, caiguec e s’aucic, d’alavetz estant se coneish coma Ròca der Os.

2. Joan Coromines (1993). El parlar de la Vall d’Aran. Segontes Coromines coeiladós ei eth “covilar de l’ós, altra renomenada pleta d’Arties, entre Pruedo i l’Estany Major de Colomers”. Covilar ei un lòc a on s’està eth bestiar. En definitiua, covilar der os serie un lòc a on s’estaue er os.

28 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Noticiari Curs de guies Una nova edició del curs de guies interpretadors/es es va celebrar, a la vall Fosca, organitzat per l’Escola Agrària del Pallars i la col·laboració de l’Ajuntament de la Torre de Capdella.

Durant quasi un mes, els alumnes han tingut l’oportunitat de conèixer, de la mà d’especialistes en les diferents disciplines, els valors patrimonials més destacats del territori Parc i dels Pirineus. Han estudiat, pam a pam, l’espai geogràfic, la seua geomorfologia, la flora i la fauna, així com aspectes relacionats amb la legislació dels espais naturals protegits, la meteorologia i les allaus, l’orientació i la cartografia, l’astronomia i l’arqueologia d’alta muntanya. Les classes teòriques s’han vist complementades per nombroses sortides pràctiques al territori Parc on els alumnes han pogut descobrir i aplicar els continguts estudiats.

Curs de guies

Arxiu del Parc

Millores en l’accessibilitat L’any passat es va elaborar un pla tècnic sobre l’accessibilitat universal al Parc. En aquest treball es van avaluar i revisar tots els equipaments i infraestructures del Parc i es van proposar millores per fer-lo més accessible. Durant aquest any s’han fet algunes obres com les dues noves passeres de fusta que facilitaran l’accés al Parc a les persones amb mobilitat reduïda a la Ruta de l’isard i en el camí cap a Ratera, també s’ha millorat l’accés als lavabos de Sant Maurici i s’han condicionat els apartadors de la passarel·la del pont de la Gorga i s’estan fent millores en les cases de Parc de Boí i Espot perquè el seu accés sigui apte per a cadires de rodes.

Finalment, al centre de Llessui s’estan arranjant les escales que porten al pis superior per facilitar-ne l’accés als visitants.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 29

Millores en la xarxa de senders

Noticiari Procés participatiu pel nou Pla d’ús públic Durant l’any 2019 s’ha treballat en la renovació del Pla d’ús públic, una eina de planificació per als propers anys, en què es plantegen els programes i actuacions relatives a l’ús públic i l’atenció als visitants per tal de fer-los compatibles amb la protecció i conservació dels valors naturals i culturals del Parc Nacional. Per donar veu al territori s’han realitzat sessions de treball amb agents de les diferents comarques de la zona d’influència, als centres d’informació de Senet i a la Casa del Parc d’Espot. Solament resta esperar la redacció final del Pla que, de ben segur, promourà noves accions a desenvolupar els propers quatre anys en l’àmbit del Parc, i dels pobles i les comarques de la zona d’influència socioeconòmica.

Millores en la xarxa senders Durant tot l’any la brigada del Parc va fent diverses actuacions als diversos camins de la xarxa de senders del Parc.

A mesura que la neu va desapareixent de les cotes mitges es treballa per comprovar que tots els accessos, senders i infraestructures estiguin en bon estat, i es retiren arbres i pedres que poden obstaculitzar els camins i dificultar el pas de visitants. Durant aquest any s’han fet millores en els camins de la vall i collet de Contraix, el camí des del collet de Contraix fins al planell d’Aiguadassi, el camí de l’estany

Obres de millora d’infraestructures

Arxiu del Parc

Arxiu del Parc

Redó, el de la vall de Sarradé, la vall de Morrano, el camí de l’estany Nere i els dels ports de Caldes, Rius i Colomèrs. A la banda de Sant Maurici, s’ha modificat un tram del camí que puja cap a l’estany de Cabanes i s’han realitzat millores en el camí del Portarró d’Espot, i en el GR11 on es va substituir el pont en el seu recorregut entre el Refugi Josep Maria Blanc i la vall de Monestero.

Un any de certificació Starlight La destinació turística i Reserva Starlight ja fa un any que està en funcionament. Una certificació que vetlla per la defensa de la qualitat del cel nocturn i l’accés a la llum de les estrelles. El seu objectiu és la conservació de la qualitat d’aquest cel nocturn i els seus valors associats ja siguin culturals, científics, astronòmics o paisatgístics.

Durant tot aquest any s’han realitzat diferents activitats com les observacions astronòmiques adreçades a la ciutadania, un curs d’enllumenat sostenible en zones protegides de la contaminació lumínica orientat a tècnics, empreses instal·ladores i ajuntaments de l’entorn del Parc i la instal·lació d’un nou mirador a la cota 2000 de les pistes d’Espot Esquí i que forma part d’una de les accions que s’emmarquen dins del convenis signat entre el Departament de Territori i Sostenibilitat i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Un any de certificació Starlight

Arxiu del Parc

23 20 · e l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i

Noticiari

Noves excavacions arqueològiques

Arxiu del Parc

Projecte GREEN El projecte GREEN és un projecte de cooperació transfronterera entre espais naturals dels Pirineus. Es reuneixen socis espanyols, andorrans i francesos que comparteixen reptes similars com la preservació, gestió i posada en valor dels territoris del massís pirinenc. Durant l’any 2019 es van realitzar diversos seminaris a Ordino i Néouvielle per tal de posar en comú les tasques realitzades en l’acció 6 que està dedicada a les zones humides i als estanys de muntanya.

Noves excavacions arqueològiques Durant l’estiu i la tardor s’han iniciat dues noves excavacions arqueològiques al Portarró d’Espot, a pocs metres per sota del coll, per la banda pallaresa i a les Obagues de Ratera.

Les excavacions estan coordinades i realitzades pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya. En la zona del Portarró han identificat un conjunt d’estructures entre les quals destaquen diversos recintes possiblement tancats o corrals, i 3 cavitats amb murs de pedra a l’entrada que haurien estat utilitzats com a abric. Un dels objectius d’aquestes excavacions és seguir investigant la ramaderia com a un dels elements que ha modelat al paisatge del Parc des de fa molts anys.

El Bus del Parc, un servei que es consolida L’any 2019 ha estat el novè any de funcionament d’aquest servei de transport públic de circumval·lació al Parc. El servei s’ha donat del 21 de juny fins al 30 de setembre, sense interrupcions, amb dos serveis diaris d’anada i tornada del Pla de l’Ermita/Espot/Pla de l’Ermita. Com a novetat important, s’ha ampliat el recorregut d’aquesta línia fins a arribar a la Pobla de Segur. I, a més, s’ha incorporat un altre bus que enllaça el tren de la Pobla amb el telefèric de la vall Fosca, a l’entrada del Parc pel Pallars Jussà, unes millores que s’han dut a terme gràcies al projecte Interreg Europe Last Mile, que promou la implementació de sistemes de transport sostenibles per accedir a àrees rurals d’interès turístic. El nombre d’usuaris ha estat de 5.071 persones.

Sessió ZEPQA

Arxiu del Parc

Reconeixement com a Zona d’Especial Protecció de la Qualitat Acústica (ZEPQA) El passat 30 d’octubre de 2019 es va fer la presentació oficial del reconeixement del Parc com a Zona d’Especial Protecció de la Qualitat Acústica, a la casa del Parc de Boí. Aquesta figura de protecció afecta tot el territori del Parc i la seva Zona Perifèrica de Protecció i intenta donar a conèixer la importància de la tranquil·litat i la pau i els efectes de la contaminació acústica sobre la biodiversitat i la salut de les persones. En aquesta línia, fa temps que es treballa des de l’educació ambiental i a través d’itineraris guiats per posar en valor la importància del silenci i poder escoltar i gaudir així dels sons de la natura.

Comissió tècnica paritària amb el Conselh Generau d’Aran El passat dia 6 de novembre del 2019 es va dur terme la reunió de la comissió tècnica paritària entre el Conselh Generau d’Aran i el Parc. En aquesta reunió es van tractar diversos temes com: la Cursa UTMB Val d’Aran que tindrà lloc el primer cap de setmana de juliol 2020, l’estat del procés de la Reserva de la Biosfera, els cartells dels refugis de Colomèrs i Restanca, els objectius EMAS pel 2020, les futures jornades PATT (Pla Anual de Transferència Tecnològica) i s’informà de la declaració del Parc i la seva Zona Perifèrica com a Zona d’Especial Protecció de la Qualitat Acústica (ZEPQA), entre altres temes.

Celebració del Dia Mundial de les Muntanyes El dia 21 de desembre del 2019, i amb l’objectiu de celebrar el Dia Mundial de les Muntanyes (11 de desembre), es va organitzar un itinerari amb raquetes de neu pels voltants de l’estany de Sant Maurici. Aquesta activitat, realitzada en col·laboració amb l’Associació de Guies Interpretadors del Parc Nacional va ser gratuïta i tenia l’objectiu de posar en valor les zones de muntanya així com la seva importància per a la sostenibilitat.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 31

Noticiari Els cursos al Parc A part del curs de guies, s’han fet altres cursos dins l’àmbit del Parc que han servit per a ampliar i ajudar en la formació tant dels guies interpretadors/es com d’altres col·lectius que poden participar en aquesta formació. Entre els cursos que s’han ofert cal destacar els que es fan dins de la PATT com el curs de: Starlight i Reserva de la Biosfera, fitoteràpia de la flora d’alta muntanya, reducció de residus i compra verda en el refugis, apicultura d’alta muntana, tècniques en el rastreig de fauna i la llana com un recurs de bioenginyeria. També s’ha realitzat un curs d’iniciació al coneixement dels briòfits amb la col·laboració de l’Escola Agrària.

Les escoles i els ocells Durant el 2019 es van realitzar a les escoles de les 4 comarques una sèrie d’activitats per a commemorar el Dia Mundial dels Ocells. Aquestes activitats han sigut realitzades per 4 empreses locals de guies-interpretadors/es que han visitat les nenes i els nens del cicle inicial de primària de les escoles de: la ZER de l’Alta Ribagorça, l’escola Garona, la ZER de l’Alt Pallars, l’escola la Closa, l’escola Serafí Casanovas i l’escola de la Vall Fosca. L’activitat ha constat d’una primera part d’introducció al món dels ocells, amb un PWP i un joc sobre les aus i finalitzar amb un petit itinerari pels voltants del centre escolar per descobrir els petits ocells que conviuen amb nosaltres. Destacar que totes les escoles han tingut la mateixa activitat comuna, fent que el

resultat fos una imatge de coordinació i col·laboració entre el Parc i les empreses.

II Trobada de guies de Parcs Nacionals Els passats dies 2, 3, 4 i 5 de desembre del 2019 es va assistir a la II Trobada de guies dels parcs nacionals espanyols.

La trobada va tenir lloc al poble del Rocío, al Parc Nacional de Doñana. Van assistir-hi representants de tots els parcs, excepte Cabañeros. La valoració va ser molt positiva i es va poder fer un gran treball conjunt i posada en comú de diferents propostes amb diverses dinàmiques de treball. El darrer dia es va arribar a unes conclusions que han d’acabar de ser elaborades i compartides entre tots. Finalment es van tria tres temes: Associar-se, perfil professional, Eines per a la comunicació i Compartir experiències i formació per a treballar-les més a fons després de la trobada.

Es resol el Concurs de fotografia A inicis de gener, es va fer públic a la Casa del Parc de Boí el veredicte de la XXVI edició del concurs de fotografia del Parc Nacional. Les obres “Amitges” i “Estanh mort” de Juan José López Azuermendi s’han emportat el primer premi i els ocells d’Emili Casals “Nix”, “Nigrum” i “Aurum” han obtingut el segon premi, mentre que el tercer premi és per a “Picot garser gros”, “Amor de marmota” i “Simfonia de Tardor” de Carme Jurado Sayós. Hi ha temps fins al 30 d’abril per a veure les fotos guanyadores a la Casa del Parc de Espot.

Curs de briòfits

Arxiu del Parc

32 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

flora coneguem el parc

Gerard Giménez

Les molses del sotabosc: un bosc en miniatura Gerard Giménez Normalment intentem que els articles de flora i fauna del Portarró tinguin una “certa relació” entre ells, de vegades molt agafada pels pèls... Anem a veure... podem llegir a l’article de fauna que als nius del grasset de muntanya hi ha herba seca, pèls i “molsa”... Així doncs, ja ho tenim! Parlarem d’una molsa!

Així m’ho faig venir bé, ja que a finals de novembre passat vam fer un curs sobre briòfits, en què vam aprendre moltes coses sobre aquest grup de plantes més aviat poc conegut per a la majoria de les persones... fins i tot aquelles que són aficionades a la botànica de les flors, coneixem pocs detalls dels briòfits (que és el nom tècnic amb el qual ens referim a aquest grup de plantes...) i fins i tot les anomenen, així amb un cert aire despectiu, “plantes inferiors”.

Podem definir els briòfits com a plantes terrestres no vasculars, és a dir que no tenen encara vasos conductors, i que es reprodueixen per espores (si més no en una de les fases de la seva vida). Així que no tenen flors, ni llavors...

En els gèneres més evolucionats hi trobem certes formes que recorden arrels, tiges i fulles, però en cap cas són veritables estructures funcionals: Les “fulletes” són simplement una única capa de cèl·lules que absorbeixen directament l’aigua i els nutrients.

Cal reconèixer-los el mèrit d’haver sigut els primers éssers vius que van gosar abandonar la comoditat dels oceans, on la vida era molt més fàcil, ara fa més de 400 milions d’anys.

Abandonar l’aigua va suposar un grandiós repte, ja que la vida necessita aigua per a totes les funcions i per tant es necessiten membranes per retenir-la dins del cos.

El fet que tots nosaltres siguem ara mateix aquí, vivint fora del mar, és culpa dels briòfits... Quin al·licient tenien els primers peixos pulmonats (que són els nostres avantpassats) per intentar sortir de l’aigua? Si no era per arribar a menjar-se

aquelles petites plantetes que vivien fora del seu abast?

Totes les molses tenen dos generacions diferents: les molses verdes que tots coneixem (anomenades gametòfits) fabriquen òvuls i espermatozoides. De la seva unió no neix una altra molsa verda, sinó una petita estructura amb un peu i una càpsula al capdamunt (anomenada esporòfit), que fabricarà espores, que s’alliberaran al medi i de les quals sí que naixerà una molsa verda nova.

Per a classificar els briòfits necessitem sempre una lupa potent i sovint treballar al laboratori. Tenen poques utilitats pràctiques (excepte el mal costum de fer servir-los com l’herba del pessebre de Nadal). Això fa que la gran majoria no tinguin noms populars i hàgim de fer servir els noms científics per a referir-nos-hi.

A la foto d’una avetosa del Parc que il·lustra aquest article, veiem (a part d’un liquen de color gris), una molsa molt freqüent en el sotabosc dels boscos humits i àcids: Dicranum cf scoparium. És fàcil de reconèixer per les seves fulletes punxegudes i recorbades, mirant totes cap a un mateix costat.

Però si ens fixem una mica més en l’entorn podem veure fins a quatre gametòfits d’altres espècies diferents i, a l’esquerra de tot (ampliada al costat inferior esquerra) un esporòfit.

Fixeu-vos en l’esporòfit: a simple vista, és una estructura molt simple: un pèl que s’aixeca sobre la molsa i la càpsula on es fabriquen milers d’espores microscòpiques.

Observada amb lupes potents, la càpsula presenta un porus a la punta que té diferents maneres de mantenir-se tancat, a l’espera del moment oportú en què s’alliberaran les espores.

L’estudi d’aquestes peces, en forma de tapadora, dentetes i caputxetes, ens permetrien diferenciar les diferents espècies entre elles.

Així doncs, el proper cop que passegeu pel Parc, si porteu una bona lupa, descobrireu tot un món nou, sota els vostres peus.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 33

fauna coneguem el parc Alfons Raspall

Discret, bellugadís i vulnerable:

el grasset de muntanya Maria Pou Biòloga El grasset de muntanya (Anthus spinoletta) és un ocell de l’ordre dels passeriformes, amb una longitud de 17 cm i 35 cm d’envergadura, és a dir amb les ales obertes i un pes d’uns 36 gr.

El seu plomatge, a l’estiu, és molt discret, de to bru clar amb línies de color més clar al dors. A l’hivern es torna molt més fosc destacant encara més aquestes línies dorsals blanques. El pit és blanc amb tonalitats rosesgroguenques que només s’aprecien si s’està molt a prop.

Té una cua llarga de color marró amb els marges blancs.

Destaca en el cap una línia de color gris que uneix l’ull amb el capell, que és la part superior de cap de les aus que comença sobre el front i es prolonga fins al clatell, i sobre els ulls té una línia ampla, molt marcada, que li arriba fins al clatell. És un nidificant estival molt comú a l’alta i mitja muntanya pirinenca i el podem trobar entre els 900 i els 2.900 metres d’alçada. És un migrador regular però no especialment nombrós a la resta del territori, tot i que localment pot ser molt comú en algunes zones humides tant del litoral com de l’interior, on passa l’hivern buscant unes condicions climàtiques molt més favorables que no pas les de l’alta muntanya on passa la resta de l’any. Generalment el trobem en els prats alpins i subalpins on abunden les

pastures i les zones amb aigua. S’alimenta principalment d’insectes i altres invertebrats que captura mentre es va desplaçant fent saltirons pel terra. Sovint utilitza petites talaies per poder observar millor les seves preses i poderles capturar. El nom en castellà de bisbita ribereño alpino, és perquè també s’alimenta d’insectes aquàtics que busca pels marges del riu, d’aquí el nom de ribereño.

La seva època de zel comença a la primavera amb la construcció dels nius al terra que la femella recobreix d’herba seca, pèls i molsa. Fa una posta d’uns 4-5 ous, que eclosionen al cap de 2 setmanes. Els pollets abandonen el niu als 16 dies tot i que encara no saben volar. Solen fer dues postes l’any.

Un estudi, en què han participat investigadors del CREAF i de l’ICO, publicat a la revista Global Change Biology revela que les poblacions d’ocells d’alta muntanya han disminuït un 10% a Europa i un 21% a la península ibèrica. Un declivi que té el canvi climàtic com una de les causes principals. En aquesta publicació s’han estudiat 14 espècies d’ocells supralpins de les quals 11 estan en declivi i entre les quals trobem al grasset de muntanya.

Per tant, cal començar a fer feina per aturar el canvi climàtic i garantir l’hàbitat d’aquest discret ocell que sovint ens acompanya en les excursions d’alta muntanya.

34 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules

Sant Maurici hexacromàtic

Alba López

Euclides i els noms de lloc Josepmaria Rispa Geògraf

Vivim en un món tridimensional, de moment. La passió dels humans per les formes, però, ve de lluny. El gran matemàtic grec Euclides d’Alexandria, nascut al segle quart abans de la nostra era, és considerat el pare de la geometria, una de les singularitats presents a l’evolució.

Sí, sí, la geometria! En el cas hipotètic d’arribar a un planeta desconegut, ella ens podria desvetllar l’existència de vida intel·ligent. La realitat geomètrica del món, donques, pot haver determinat, també, des de fa mil·lennis, el procés de batejar i conèixer els llocs geogràfics de qualsevol territori. Els llocs geomètrics han esdevingut noms geogràfics. La toponímia és, sense cap mena de dubte, una aplicació de la lògica matemàtica. No us ho creieu?

La geometria plana Quants cop hem llegit en un mapa topogràfic noms de lloc que comencen amb la forma genèrica pla, plana o planell.

Els dos primers vindrien a diferenciar-se per la seua extensió: pla, més xic; plana, més gran. Però, en el cas d’alguns topònims que trobem a la vall de Boí, ens apareix una forma de plana diferent; topònims com Planamorrons, Planamolin o Planaciega tenen una extensió reduïda i farien referència a zones muntanyoses on trobaríem llengües de terreny més suaus. Per tant, de la plana de Vic a Plana Rubinal, la geografia canvia radicalment de mida. Respecte dels planells queda clar que quasi sempre estan situats, també, en zones de muntanya, com el d’Aigüestortes.

Dues formes més arcaiques, però, s’estan extingint: Plan i el Plano. Exemples il·lustratius del primer són el poble i la vall de Plan, a la Ribagorça aragonesa, i del segon, el nucli del Pla de l’Ermita, dit abans de la construcció de l’estació d’esquí de la Vall de Boí, el Plano. Per últim, hi ha altres formes figurades de parlar d’un lloc sense desnivell que no tenen res a veure amb la família de paraules que hem esmentat fins ara. Serien topònims com els prats d’Aiguadassi, el pletiu d’Erdo, la pleta

de Riumalo, o la Feixana Llarga, que deixen endevinar indrets aptes per a les pràctiques ramaderes. Solament si et perds per una Pletamala haurem de desconfiar de l’existència d’una superfície prou llisa que, en canvi, trobaràs amb tota seguretat als llocs que s’anomenin amb la forma arcaica el Campo, cosina germana de l’esmentat Plano.

Els angles i les orientacions El quart postulat d’Euclides diu que tots els angles rectes són iguals entre si. Evidentment, a la natura abunden més els que no són rectes degut, entre altres motius, al caos dominant. Però és curiós saber que la paraula angle, prové del llatí angulus, que significa racó. Algun topònim? El desconegut racó de Contraix, situat per damunt de la ribera de Sant Nicolau i on s’amaga un estany del mateix nom.

Per extensió, podríem afegir-hi els estanys Escondits, que podríem traduir com els “situats al racó dels racons.”

Altres topònims, com el propi Contraix, Travessani o Tort també farien referència a les orientacions que prenen. Si ens fixem amb els estanys que duen aquests noms, Contraix estaria situat a la vall contrària d’una de més important, Travessani

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 35

Euclides i els noms de lloc “entravessat” a la vall i el Tort, un dels estanys més grans del Parc, seria el més evident d’entendre. El primer humà que va utilitzar aquests noms entenia de geometria i molt!

Per acabar, el pic de Mariolo, situat a cavall de la vall de Boí i la vall Fosca derivaria de “meridies” i significaria la muntanya que mira cap al sud. Per cert, des del seu cim, a primera hora del matí o els dies d’atmosferes netes i transparents, es pot reconèixer la muntanya de Montserrat i, més enllà, la mar.

Les corbes La línia corba és una altra de les formes que trobem esmentada amb diferents mots a la toponímia pirinenca. Així mateix la pròpia serralada dels Pirineus és un conjunt de formes recargolades, entre les quals, la que deu dominar més és la corba. Un topònim molt evident és la Corba del Freix, un nom modern situat a la pista forestal que mena cap Aigüestortes, construïda als anys 50 del segle passat. L’origen és obvi: la presència d’un freix monumental, punt de referència habitual. Però també la Roca del Caragol té una curvatura de difícil trànsit.

La paraula, però, que tradicionalment, potser tindria més presència a les veus dels pastors d’abans era girada, com la Girada Gran o la Xica que trobem a la vall de Monestero.

No amagarem que, en aquest cas i d’altres, la geometria ve determinada pels usos ramaders. Sense una corba, però, es fa difícil girar el ramat!

Un conjunt de corbes poden donar lloc a les Marrades, camins pendents en llacets que són la perdició de molts senderistes.

Les podem trobar abans d’arribar als principals ports i collades de muntanya per on els traginers, de bell antuvi, ascendien i descendien amb les mules carregades de fato fins a les orelles.

Concavitats i convexitats Ara sí que hem arribat al melic de la qüestió geomètrica. Com les diferenciem, aquestes dues formes? Una línia còncava presenta una curvatura en buit, és a dir, està més deprimida del mig que de les vores mentre que una de convexa llueix un relleu panxut, bombat, prominent... Ja tenim els yin i el yang de la toponímia pirinenca, les dues forces fonamentals, oposades però complementàries.

De les morfologies còncaves dominants destacaríem les conques hidrogràfiques, les valls i les riberes, les comes i els circs glacials, a més a més, d’altres concavitats més modestes en extensió com les coves, els forats, els clots, les cubetes dels estanys, les collades, els esvorancs i d’altres fondalades que semblen voler arribar fins a les entranyes de la mare Terra. Alguns exemples són Comaloforno (“la vall de la cova”), Comalesbienes (“vall de les clotades”), el Forat del

Graller, l’estany Cloto o la collada d’Entremonts.

Les formes convexes, però, són les que han engrandit els paisatges pirinencs, tenint com a màxim exponent les morfologies pròpies de les muntanyes. Una muntanya és la representació perfecta de la convexitat. Poden presentar figures més dolces i, llavors, les anomenem tossals i bonys; o més afilades i espadades, conegudes com a pics i serres.

La riquesa de matisos ha estat ben analitzada a través dels noms geogràfics escollits. Termes com el Bony del Graller, els pics de Comalespada o Roca Punxenta són alguns exemples significatius.

Altres geometries es dibuixen encara per les geografies de la toponímia. Per això apareixerien noms de lloc tan transparents com el tossal Esbonllat, la Canal Rasa, les Llises o el Molar Gran de Besiberri. També el bony de la Redona, els estanys Llong, Major o Xic, o els estanys Gémena (“els bessons”).

El reconeixement de les formes geomètriques en els paisatges pirinencs, per part de les comunitats humanes pot haver estat una constant, sobretot, després de la darrera glaciació.

Testimonis d’aquest fet són la gran quantitat de topònims que neixen a partir de la geometria, que ha fet possible un món més accessible a l’enteniment humà.

Com estan demostrant, darrerament, els arqueòlegs que estudien l’alta muntanya, els primers pirinencs es remunten a fa més de 10.000 anys i, per tant, els coneixements adquirits sobre la gran serralada han fet més camí del que ens pensem.

Una part substancial de l’avenç científic modern i contemporani es fonamenta en l’estudi i l’observació de les muntanyes on l’aïllament, a més, propicia la diversitat. La saviesa popular és una font de creació científica necessària que, sovint, es perd en la nit dels temps. De la ignorància al coneixement solament hi ha un pas.

Us imagineu que el gran Euclides no fos grec sinó pirinenc?

I que els seus famosos postulats de geometria s’haguessin inspirat en la contemplació de les meravelles geomètriques que atresoren les nostres muntanyes? Fora cert o no, la capacitat dels pirinencs de batejar els llocs en funció dels desnivells, dels angles i les orientacions, de les línies i de les corbes, de les formes còncaves i convexes, no digueu que no és possible i sorprenent.

Des que existim com a espècie necessitem saber quin és el nostre lloc. La natura es regeix per unes lleis i, per tant, hi ha un ordre per descobrir. I aquest ordre està sotmès a una harmonia matemàtica. Explorar paisatges per primer cop és una aventura meravellosa.

Els Pirineus, donques, són una de les manifestacions geomètriques més espectaculars de la geografia física del planeta Terra.

36 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Explica’m un conte

Erinyà

Alfons Raspall

Mireia Castells

El congost d’Erinyà és un lloc especial! Des dels temps dels neandertals i potser abans, la vida hi ha estat present durant milers i milers de generacions, com si d’un petit paradís terrenal es tractés. De fet, ho és! Un paradís de terra, aigua i cel. Un estret prepirinenc on la roca i el riu s’adoren, geogràficament, des de fa mil·lennis, sota l’atenta mirada de muntanyes d’estels.

Aquella matinada, com tantes altres, el soroll atronador d’un motor de cotxe, engolit pel túnel, va alertar Lludri.

Després de pescar tota la nit, no estava per comèdies. Solament volia tornar al cau per donar de menjar als petits lludrigots i descansar.

En aquell mateix moment, les primeres llampades de sol emergien des de les serres de l’est. Posat a les roques de Cérvoles, Trenca ho observava mig adormit. Sota seu, el gran riu avançava, impetuós, cap a l’estret. Venia del nord, del país on s’alcen les grans muntanyes blanques i els estanys són blaus. Unes aigües que sortejant boscos i planells continuaven cap al sud, entre oliveres solitàries i alzines turmentades pel maleït pas del temps.

Quin animal és aquell que salta, de roc en roc, pel mig del gran riu? va sospirar, sorprès, en Trenca, al seu poll. El

petit es va apropar al cantill del precipici, però els seus enormes ulls vermells i grocs no van distingir res allà baix.

Esperonat per la curiositat, Trenca va estendre les seues enormes ales i, sense pensar-ho got, va saltar al buit...

Lludri era a punt d’entrar al cau tribanat, feia ja moltes llunes, a la riba del riu quan va veure una gran ombra que se li apropava. Semblava d’un ocell gegantí, com dues llúdrigues i mitja d’amplada i una de llargada. A mesura que s’atansava va descobrir unes plomes fosques i el que més la va captivar: una panxa vermellosa, del color del fang.

Encuriosida, va esperar a veure què feia el gran ocell. Finalment, va aterrar en un pigal a tocar del riu. Un cop ho va fer, Trenca també va localitzar àvidament el seu objectiu. Com podia viure, aquell animalot, tan a prop de

l’aigua? va rumiar. En cas de mullar-se, li costaria molt però que molt assecar les «seus plomes».

Sense voler, una conversa animal va sorgir entre ells...

- Què mires, tros d’ocellot! Fots una catipén d’animal mort que no pots amb tu, va cridar mig espantada Lludri.

- I tu què? L’olor de peix t’arriba fins a les ridícules orelles que et pengen del clatell, va contestar Trenca. A més, els teus bigotis farien riure als corbassos i les gralles més assenyats de Senterada.

- Apa tu –va contestar una mica emprenyada– amb les barbes que et pengen del bec, sembles un adolescent sortit de l’ou.

- Donques ja estic entrat en anys perquè em comparis amb la canalla, cap de suro! Afaita’t aquests mostatxos tan ridículs!

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 37

Explica’m un conte

Alfons Raspall

Erinyà El primer contacte havia estat d’allò més accidentat. Malgrat les animalades exhibides per tots dos, no se sabia qui podia ser més bèstia. Conscients que així no anirien per bon camí, van fer un nou intent d’aproximació menys animal. La trobada, però, prometia.

- Què se t’ha perdut prací davall? Tu vius al cap de les roques, no? No entenc què fas arran de l’aigua.

- Tenia set i he baixat a beure, va mentir Trenca, i va afegir... - No em digues, per cert, que no t’agradaria viure al cap de les roques. A la roca de Cantallops.

- A la roca de què?

- De Cantallops! Un cop a l’any, tots els llops de la comarca es reunien allí, i udolaven durant hores i hores fins espantar tots els altres animals.

- I per què ho devien fer? va preguntar encuriosida Lludri.

- Ves a saber. Potser per a sentir-se vius!

El Sol s’alçava lentament cap al seu zenit quan un nou estrèpit va interrompre la conversa. Què ha estat això? va exclamar Trenca. Cap dels dos ho va veure, però una moto havia sorgit del túnel, espetegant a tot gas. Quin carall d’animals eren aquells que feien tant de soroll! Els seus depredadors se’ls haurien de cruspir fàcilment. Cada dia, però, se’n sentien més i a totes hores, va pensar Lludri.

- T’agrada viure al costat del riu? va preguntar Trenca.

- Sí! M’agrada. M’agrada nedar. Gaudeixo molt, què vols que hi faci. A més, hi ha menjar i molts raconets per amagar-se. L’aigua canvia de color. Té màgia. Ara bé, quan s’enfada fa por!

- A mi m’agraden més les roques, va exclamar Trenca. També canvien de color segons l’orientació del sol i les formes dels núvols. De la pluja, la pedra o la neu que hi cau. Del vent. Quan hi

ha despreniments, també se’m posen les plomes de punta!

- És un plaer saltar de roc en roc, va afegir la jove Lludri. No em sé estar de córrer i córrer de basseta en basseta.

Mulleta amunt, remolí avall!

- Jo en canvi, va afegir Trenca, gaudeixo molt reposant en punts elevats i miradors des d’on descobrir nous camins. Ja no estic per gaire comèdia. Porto molts hiverns a les meues plomes...

De sobte, es va produir un petit gir en la conversa que començava a denotar una evolució més natural de l’encontre.

- Escolta, tinc una curiositat, va exclamar Lludri. He sentit dir que els de la teua espècie crieu els polls a l’hivern. És veritat? Com podeu aparellar-vos durant l’estació del fred?

- Fot un gel que pela però amb el temps t’hi acostumes. L’important és tirar endavant el poll. Si no comencem aviat, el petit no tindrà temps de créixer i saltar del nyiu. A l’estiu, el poll ha de ser fora el nyiu!

Trenca, per la seua banda, va preguntar... - I tu és veritat que vas deixant cagallons pels rocs del riu? No entenc per què no t’escagarrasses sempre al mateix lloc.

- Ho faig per marcar el territori i per protegir els petits: així no es perden. De cagalló en cagalló tornen al seu cauetó!

Uns crits llunyans però evocadors, plens de ressonàncies, es van començar a escoltar. Era una simfonia natural un pèl caòtica. Un i altre van mirar per tots costats, però no van descobrir res fins que Trenca va aixecar el cabarró cap al cel i, després d’apartar-se unes plomes que li feien nosa, va localitzar un estol de centenars i centenars d’ocells volant, en formació, cap al nord. Era la migració d’aus més espectacular del món animal: les esveltes grues!

- Saps on carall van? va interessar-se Lludri.

- A l’altre costat de les grans muntanyes. Expliquen que hi ha uns territoris molts acollidors, amb un clima suau i molt menjar, on es poden reproduir i criar els polls amb tranquil·litat. És temps de perpetuar l’espècie! Quan acabin, tornaran cap al sud, creuaran de nou el mar i hivernaran. Ah! Sabies que els peixos també ho poden fer?

- I no es perden?

- Es veu que s’orienten per la posició dels estels, la trajectòria del sol o les forces del camp magnètic del planeta on vivim. Si miren cap al nord veuen un color i si miren cap al sud en veuen un altre. No és fantàstic?

Al cap d’una pausa certament captivadora, Lludri va arriscar-se a preguntar una qüestió que sempre l’havia fascinat.

De fet, era un somni inconfessable...

- Què es deu sentir al volar?

- És una sensació estranya, va contestar Trenca, sense donar-li més importància. No tocar de potes a terra es veu que no és bo. Però jo, des del primer dia que vaig saltar del niu, he sigut molt feliç volant en llibertat per aquests airesdedéu. Com a bon ocell, no puc entendre la vida sense volar. Voleiant d’aquí cap a allà he madurat com a animal i he après a estimar la vida!

- Estimar? Quines orqueries dius, va afirmar amb contundència Lludri. Els ocells no estimen. I nosaltres tampoc.

Som animals! Tenim instint i prou!

- Així, tu creus que els mamífers com tu tampoc estimeu? Què carall has vingut a fer, doncs, a aquest món? No siguis ingènua, Lludri. L’amor és el que dona sentit a la vida. No li poses límits!

Uns núvols de tardor van treure el nas pel sud. En algun lloc no molt lluny plovia. L’olor de terra humida es podia

38 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Explica’m un conte

Alfons Raspall

Erinyà flairar als bigotis de Lludri i a les barbes de Trenca. A Ella li preocupava poc que acabés plovent; per a Ell, era més perillós. Si s’arribava a mullar les plomes, no podria tornar al nyiu amb el seu poll. Inquiet, Trenca va bombonir...

- Vols pujar fins a la roca de Cantallops?

- Què dius? Estàs boig? Com vols que pugi allí dalt. M’has vist cara de llúdriga voladora?

- I per què no? Si volguessis, podries volar. Amb mi!

- Què?

- Pocs animals han pogut fer el que et proposo. Aixecaràs el vol com un ocell de veritat! Viuràs el que faig cada dia.

Ho podràs explicar als de la teua espècie. Seràs la Leonardo da Vinci de les llúdrigues.

- No diguis rucades!!

De sobte, Trenca la va agafar, suaument, amb garres de seda pels lloms alhora que li tapava els minúsculs ulls amb les barbes. Quan els hi va apartar de nou de la cara, estava volant majestuosament per damunt del congost.

Uauu! va exclamar, mentre contenia la respiració. Cap al nord, Lludri va albirar les esfinxs de les grans muntanyes blanques i els forats dels estanys blaus on naixia el gran riu on vivia. A llevant, va descobrir, per primer cop, les serres per on sortia el sol i a ponent, les serres per on s’amagava la lluna. I allà baix, lluny molt lluny, va veure unes roques arrodonides per la força de l’aigua, on jugaven els seus estimats lludrigots, minúsculs com a formiguetes. Mai hauria pensat que un animal aquàtic com ella arribés a volar tan alt.

Després d’una bella estona, van aterrar, de nou, sobre el pigal del riu. Els tremolins d’emoció de Lludri van fer emmudir el cant de les granotes d’un patamoll proper. Acabava de viure una

gran experiència. Havia fet realitat un dels seus somnis. Potser el més extraordinari de la seua curta vida. Va recordar que sa mare sempre li deia que visqués amb intensitat aquells moments distints dels que ens acompanyen normalment. Que trencar amb les rutines ens feia més savis i forts.

Que les grans coses acostumaven a passar lluny de la quotidianitat.

Per què no podia volar, doncs, una llúdriga?

Sense voler, com el seu fortuït encontre, tots dos es van mirar i, empesos per un instint desconegut, es van fondre en un tendra abraçada mai vista abans al món animal. Van girar els seus cossos, un al costat de l’altre, formant un remolí de vent tan intens que les gencianes dels voltants van obrir, sorpreses, els seus pètals per xafardejar el moment.

- Saps què penso? va xiular Lludri. En la manera en què ens hem conegut.

Per casualitat, per curiositat, per sort.

- Així és la vida. Una sorpresa darrere l’altra, va sentenciar Trenca.

Rendit a l’emotiu moment, Ell va afegir: - Sempre que vulgues volar per damunt d’una muntanya, posar-te en una roca, o passejar pels caps d’un bosc, compta amb mi. Solament et posaré una condició.

- Quina? li va demanar Ella.

- Que et plagui! No ha de ser cap obligació sinó un momentet més per créixer com a espècies que som. Una espurneta de vida que enforteixi la nostra supervivència.

- D’acord! Així ho faré.

- Ah! I vull que estimis!

Ella el va mirar amb tendresa i li va contestar: - Cuida’t molt, Trenca!

- Ho faré, Lludri, i no oblidis mai els

teus somnis. Sempre hi ha un lloc per a ells!

La nit es va apoderar del congost. Les roques de Cérvoles es van il·luminar amb la resplendor d’una lluna grossa prodigiosa. Els moixons dels voltants van deixar de piular mentre les fulles dels arbres començaven a alliberar oxigen a l’atmosfera, a tota castanya!

Les hores havien passat volant i volant i volant. Qui ho havia de dir que tot allò passaria. Des del moment que van néixer, però, van saber que un dia es trobarien i ho havien viscut com si l’endemà s’haguessin de morir.

Miracles de la vida. Una vida breu però poderosa.

Una gran calma va abraçar-ho tot...

Per damunt, a les roques, el vell Trenca es netejava les plomes mentre recordava la jornada que acabava de viure. Una nova nit de primavera s’iniciava vora el seu poll, abans que aquest decidís saltar del niu. Per davall, a les aigües del riu, la jove Lludri dubtava sobre què havia sentit al volar amb Trenca. Una altra nit de primavera començava, també, vora els lludrigots, abans que decidissin prendre nous camins fluvials. Lluny, molt lluny, els núvols enganxats a la serra precipitaven llàgrimes d’aigua dolça mentre els cabirols cercaven refugi sota el bosc.

El congost d’Erinyà sempre serà un lloc especial! Des dels temps dels neandertals i potser abans, la vida hi ha estat present durant milers i milers de generacions, com si d’un petit paradís terrenal es tractés. De fet, ho és! Un paradís de terra, aigua i cel. Un estret prepirinenc on Ella i Ell, la roca i el riu, es continuaran adorant, fugaçment però intensament, durant mil·lennis, sota l’atenta mirada de muntanyes d’estels.

el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 39

La foto La Capella de Sant Esperit Situada al bell mig del planell d’Aigüestortes, a 1.800 metres d’altitud, aquesta capella fou construïda, el 1953, pel famós enginyer Eduardo Torroja Miret (1899-1961), referent mundial de la construcció en formigó i de l’arquitectura contemporània.

Arxiu del Parc

En paraules del seu autor... “és un vela inflada al vent, col·locada en un base en forma de vaixell” que recordaria els absis de les esglésies romàniques de la vall de Boí.

D’elegant cúpula apuntada o en forma de closca d’ou oberta, tenia una alçada de 8 metres. A partir de finals dels anys vuitanta va ser enderrocada, en diverses fases, pel mal estat i perill que suposava per a les persones que s’hi aixoplugaven.

La meteorologia rigorosa de l’alta muntanya pirinenca no va tenir compassió d’una construcció singular, a cavall entre l’arquitectura i l’art, que va esdevenir imatge icònica del Parc durant anys.

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que cregueu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

40 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

caminem pel parc Pujant de l’estany de les Obagues de Ratera cap al refugi

Cristina Cereza

Les Obagues de Ratera Una vall per descobrir Cristina Cereza Hi ha itineraris que amb el temps han esdevingut una visita gairebé obligada per tots els que visiten el Parc Nacional per la banda pallaresa. Un és la clàssica pujada a Amitges.

Fa uns anys es va obrir un camí alternatiu amb la finalitat de donar a conèixer l’estany de les Obagues de Ratera i evitar així la coincidència amb els taxis que pugen cap al refugi per la pista.

Iniciem aquesta ruta des de l’estany de Ratera, on haurem arribat a peu, 1 hora des de Sant Maurici, o bé amb el servei de transport 4x4. El primer tram de camí ens porta pista amunt fins a l’estanyola de Ratera. Aquí hem d’estar atents al cartell, no ens deixem enganyar per la mandra i desviem a l’esquerra direcció al Mirador i les Obagues de Ratera.

Arribat al trencall cap a les Obagues de Ratera val la pena seguir uns deu minuts més i treure el nas al Mirador de l’Estany, on gaudim d’una panoràmica completa de tota la vall. Retrocedint altre cop fins al cartell, un grandiós pi mort ens crida l’atenció. Ara bé, a pocs metres, hi ha un pi encara més antic. Lluny de destacar per la seva mida, aquest arbre sorprèn per créixer a sobre d’un gran bloc de granit i una arrel ben gruixuda que s’ha obert camí fins al terra.

Un estudi dendrocronològic va datar aquest exemplar amb més de 600 anys! Quants visitants haurà vist aquest pi?

Quantes nevades haurà patit? Segurament seran moltes les històries que haurà contemplat!

Ara sí, deixem la pista i comencem a caminar per un petit sender ben marcat amb els senyals vermells i blancs del GR11. En el primer tram unes passarel·les de fusta ens

ajuden a creuar petites zones entollades, i és que ens trobem enmig d’una antiga estanyola colmatada. A finals de primavera aquest és un racó replet de flors. És ben fàcil veure-hi cotonera, àrnica i algun que altre escurçó prenent el sol! També s’hi ha citat la presència de llúdriga. Aquesta, durant el juny, puja fins aquest punt a pescar capgrossos a la recerca d’un suplement extra de proteïna.

Entre flors i capgrossos, de sobte, ens adonem que ens trobem amb la tranquil·litat més absoluta, poca gent fa aquest camí. Continuem pujant i el pendent del camí es torna una mica més exigent. Al cap de poc creuem un pont de tres troncs i a partir d’ara seguim vorejant el riu pel seu marge dret, tot sortejant alguns rocs i arrels que fan el camí més entretingut. En aquest tram passem per un petit bosc de pins i nabius i poc a poc es va obrint la vall davant nostre.

Ja falta poc! I amb un últim esforç arribem a l’estany de les Obagues de Ratera. A mà esquerra l’estany està escoltat pel pic del Portarró i la pedregosa serra de Crabes, que constitueix la divisòria d’aigües entre els vessants pallarès i ribagorçà. Mirant cap al nord s’hi entreveu el port de Ratera, situat sota el pic, o “tuc” pels aranesos, que duu el mateix nom.

Si disposem de temps, allargant 20 minuts direcció al port, hi trobem l’abric de les Obagues de Ratera, un jaciment arqueològic del neolític. Els treballs d’excavació van permetre documentar una àmplia seqüència d’ocupació d’aquesta cavitat al llarg de segles, amb restes que podrien superar els 4.800 anys d’antiguitat. És molt probable que la seva

(2 CAP RR DE LA COMA BA LLOBATERA

N

CO

COMA DE

M

l p o r t a r r ó · r e v i s t a d e l p aL’ABELLER r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i · 4 A1LLOB S DEESTANYeGRAN

AT E

RA

SIEROD’AMITGES 03 m)

E AT

RA

B LO

VAL D’ARAN COMA DE L’ABELLER

PORT DE RATERA

PIC D’AMITGES (2.848 m)

TUC DE SABOREDO (2.829 m)

NC

L A SAURÍ OM EC

D

RA

R BA

PICS DE BASSIERO (2.903 m)

AGULLES D’AMITGES

N FITA ALTA LLESSUI

SAURÍ

ESTANY DE LA MUNYIDERA

PIC DE RATERA ESTANY DE (2.862 m) LA CABANAESTANY DEL PORT DE RATERA

COMA DE L’ABELLER

ESTANY GRAN D’AMITGES LLESSUI

ESTANY DELS BARBS

RIU DE PAMANO

REFUGI D’AMITGES ABRIC

CO

M

ESTANYOLA DE RATERA

ET ESTANY EDE S D RATERA ER AT ER A

GR 11

CAP A ESPOT (8 km)

PI CENTENARI

FONT DE LES MARMOTES

ESTANY DE LA CABANA

ESTANY MIRADOR DE RATERA DE L’ESTANY

ESTANY DE LES OBAGUES DE RATERA

CAP A ESPOT

EL GRAN TUC DE CRABES PORTARRÓ (2.791 m)

ESTANY DE(8 km) SANT MAURICI

CAP A ESPOT (8 km)

PI CENTENARI

CAP DE CRABES

MIRADOR DE L’ESTANY

PORTELL DE CRABES

REFUGI D’ERNEST MALLAFRÉ

ALTA RIBAGORÇA

ESTANY DE RATERA

ESTANYOLA DE RATERA

REFUGI D’ERNEST MALLAFRÉ

COMA DE CRABES

ANY DE MAURICI

PI D’AMITGES

PIC DEL PORTARRÓ (2.734 m)

ITINERARI PISTA FORESTAL PIC MIRADOR

EL PORTARRÓ

ESTANY DE SANT MAURICI REFUGI D’ERNEST MALLAFRÉ

PUNT D’INFORMACIÓ ITINERARI

REFUGI

PISTA FORESTAL

PARADA DE TAXIS

PIC

ABRIC

MIRADOR

FONT

PUNT D’INFORMACIÓ

ARBRE MONUMENTAL

REFUGI PARADA DE TAXIS ABRIC

Les Obagues de Ratera FONT

ARBRE ocupació fosMONUMENTAL conseqüència d’una explotació ramadera de pastures alpines durant la prehistòria.

Imaginant com deuria ser aquest entorn fa milers d’anys, cal tocar altre cop de peus a terra i seguir el nostre camí cap a Amitges. El cartell just al l’alçada de l’estany ens desvia a mà dreta, recordant que encara ens queden 25 minuts fins al refugi. Deixem les marques de GR i a partir d’ara seguirem fites grogues. La pujada és curta i aviat encarem l’últim flanqueig. Ja falta menys! Amb vistes del refugi al fons val la pena prendre’s aquest tram amb calma ja que aquí hi ha una petita població de marmota i, amb una mica de sort, es pot escoltar l’estrident xiulit d’alerta que fan quan ens

Durada: 1 h 30 min (anada). Afegir 1 h si comencem caminant des de Sant Maurici.

Desnivell: +250 m.

ITINERARI Dificultat: moderada. Hi ha trams força pedregosos.

PISTA FORESTAL Fixeu-vos en: La pista del Portarró estava planificada de PICarribar a pujada pel marge dret de Sant Maurici, però en l’alçada del Mirador es van topar amb una paret de roca que MIRADOR no es podia salvar. D’aquí que hi trobem aquest tram de PUNT D’INFORMACIÓ pista sense sortida.

REFUGI

PARADA DE TAXIS ABRIC

detecten. El camí acaba enllaçant altre cop a laFONT pista, a tan sols 100 metres del refugi. No parem encara, amb un últim ARBRE MONUMENTAL esforç seguim deu minuts més i agafant el primer trencall a mà dreta arribem a l’estany Gran d’Amitges, el final de la nostra pujada!

Abans d’encarar la baixada no pot faltar una visita al refugi d’Amitges on, des de la seva terrassa, gaudim d’unes magnífiques vistes de la vall amb els imponents Encantats i pic de Peguera al fons.

La tornada a l’estany de Ratera es pot fer pel mateix camí de pujada o, en èpoques de poca afluència de taxis 4x4, per la mateixa pista.

42 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions Jordi Vicente TÍTOL: La investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: XI Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici EDICIÓ: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 2019 FORMAT: 248 p.

El volum que presentem recull els resultats dels projectes de recerca executats entre 2015 i 2018 i presentats a l’onzena edició de les Jornades sobre recerca celebrades a Boí (Alta Ribagorça) els dies 17, 18 i 19 d’octubre de 2018.

Un gruix important de les ponències aquí presentades pertanyen al projecte LIMNOPIRINEUS, destinat a la millora de l’estat de conservació d’espècies i hàbitats aquàtics d’interès europeu de l’alta muntanya dels Pirineus. Aquests articles presenten diferents aspectes de la recerca com la introducció i proliferació d’espècies al·lòctones, sobretot diverses espècies de peixos (salmònids i ciprínids), abundantment introduïts als estanys i torrents d’alta muntanya originàriament lliures de fauna íctica, les modificacions ocasionades per l’obra hidràulica, l’excés de freqüentació tant de ramats com de persones al voltant de fonts o en molleres travessades per camins molt transitats i l’alt grau d’aïllament de les poblacions d’algunes espècies, delmades per diferents accions antròpiques i que ara es troben en perill d’extinció, com la planta aquàtica L. natans i el cavilat (C. hispaniolensis).

Quant a la fauna pròpiament es destaca el seguiment i ecoepidemiologia de quiròpters del Parc Nacional, on es troben 21 de les 28 espècies de ratpenats de Catalunya, o també el seguiment de les poblacions d’ós bru que, paradoxalment, no es troba molt present al Parc Nacional, tot i el seu excel·lent estat de conservació.

Finalment es destaca la darrera excavació arqueològica realitzada a les Obagues de Ratera, seguint ja els més de quinze anys continuats de recerca arqueològica al Parc, que ja ha demostrat signes d’ocupació a diverses zones del Parc molt més antiga i continuada del que es pensava, i més sobretot quan es parla de zones d’alta muntanya.

TÍTOL: El Pirineu insòlit : 50 indrets on perdre’s EDICIÓ: Cossetània, 2019 FORMAT: 240 p.

Aquest llibre proposa una manera de descobrir la cadena muntanyenca que separa Espanya i França, en el seu doble vessant, amb una nova mirada i amb altres valors. El viatger tindrà l’oportunitat d’admirar enclavaments relacionats amb mitologia, catarisme, templers, ombres del Mal, llegendes, aparicions marianes, muntanyes sagrades, santuaris rupestres, rutes històriques i espais naturals.

Els llocs que presenta són desconeguts per a les grans rutes turístiques i demanen ser descoberts per persones que estimin la cultura. En molts casos, es tracta d’enclavaments oblidats des d’èpoques passades que, tot i el temps transcorregut, segueixen desafiant l’amenaça constant dels elements i ens transmeten, amb la seva espectacular atmosfera, una sensació de pau, embruixament, màgia i reconeixement.

publicacions TÍTOL: Agenda 2020 EDICIÓ: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 2019 FORMAT: 150 p.

2020 porta nou any i nova dècada. Des del Parc s’ha volgut fer una agenda per a aquest any i mostrar els seus paisatges al llarg dels dotze mesos. L’agenda conté unes petites descripcions relacionades amb el Parc Nacional acompanyades de més d‘un centenar d’imatges d’alta qualitat artística i tècnica, fruit de les vint-i-cinc edicions del concurs de fotografia. Flora, fauna, medi i gent us acompanyaran en la vostra planificació d’aquest any.

TÍTOL: Proyectos de investigación en parques nacionales: 2013-2017 EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2019 FORMAT: 404 p.

El Pla Director de la Xarxa de Parcs Nacionals, aprovat per Reial Decret 389/16, de 22 d’octubre, indica en el seu capítol 8: Programa d’actuacions comunes de la Xarxa de Parcs Nacionals i procediments per al seu seguiment continu i avaluació, apartat 8.6 : Programa d’Investigació de la Xarxa de Parcs Nacionals, la necessitat de, entre altres, difondre la informació disponible, així com els resultats obtinguts de tots els projectes realitzats, mitjançant publicacions, jornades tècniques i mitjans electrònics. Aquesta monografia recull els dinou treballs finals executats en el període 2013-2017. Aquests projectes tenen una característica comuna: parlen amb el llenguatge de la ciència de la impossibilitat d’aïllar els espais protegits del seu entorn. En el cas d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici comparteix projectes amb altres parcs nacionals en línies d’investigació relacionades amb canvi climàtic, expansió forestal o la culturització del paisatge d’alta muntanya.

TÍTOL: Tresors naturals de Catalunya: Els 182 espais naturals protegits EDICIÓ: Cossetània, 2019 FORMAT: 192 p.

Aquesta publicació té dos objectius ferms: donar a conèixer tots els espais protegits de Catalunya i conscienciar que la seva conservació és el millor llegat que es pot deixar a les properes generacions.

A través de les seves pàgines es fa un viatge visual pels 182 espais naturals de Catalunya, i així descobrir els estanys glacials i les crestes de l’alta muntanya, els tossals de les nostres serralades, les estepes semidesèrtiques, els nostres rius i barrancs, els aiguamolls litorals i la costa mediterrània. En un sol llibre es desplega tot aquest univers fotografiat magníficament durant cinc anys per l’autor, un treball curós i minuciós que l’ha portat a visitar cada espai natural en el moment precís en què esclataven els seus valors paisatgístics. L’aliança de l’autor i la natura no decebran en absolut, com tampoc el descobriment de tots els espais protegits, ara al nostre abast.

38 el portarró revista del parc nacional d’aigßestortes i estany de sant maurici