ENRIC MARQUÈS LA COL·LECCIÓ DE L’ARTISTA (1948–1989)
Jordi Falgàs i Eva Vàzquez
ENRIC MARQUÈS: UNA FIGURACIÓ CRÍTICA —Eva Vàzquez
8
La primera vegada que vaig parlar amb Enric Marquès devia ser l’estiu de 1994. La Revista de Girona preparava per a finals d’any un dossier sobre Fidel Aguilar, i el director, Narcís-Jordi Aragó, em va trucar a casa per demanar-me, en nom del coordinador del monogràfic, un text que permetés situar l’artista gironí en el context de l’escultura europea contemporània. De fons, mentre Aragó m’anava explicant el propòsit de l’article, sentia la remor d’una altra persona prop de l’auricular, no ben bé d’algú que li donés indicacions en veu baixa, sinó més aviat d’una presència que es remogués amb inquietud. Recordo que em va cridar l’atenció la paciència, diria fins i tot la tendresa, amb què el director de la revista suportava la interferència, fins que va decidir posar fi a aquella curiosa comunicació a tres bandes i em va anunciar que em passava directament amb el responsable del dossier. La veu d’Enric Marquès em va semblar cohibida i al mateix temps molt resolutiva. “No en sé, de fer aquestes coses”, va començar, i suposo que es referia a donar instruccions, a trepitjar la llibertat d’elecció d’algú altre, però el cas és que havia llegit feia poc un article meu sobre Edvard Munch al diari, i li semblava tan sorprenent que des de Girona se’n pogués fer memòria, que confiava que eixamplés també l’horitzó de Fidel Aguilar. La conversa va ser molt breu, però ens vam entendre, sobretot perquè ben mirat no me’n va donar cap, d’instrucció. He dit que va ser la primera vegada que vaig parlar amb Enric Marquès, i hauria hagut d’aclarir que també va ser l’última. Va morir mentre jo encara treballava en aquell text, i sempre m’ha quedat la recança de saber si hauria respost a les seves expectatives. Explico l’anècdota perquè, a través d’aquell encàrrec, a banda del seu temperament vigilant però afectuós, es posen de manifest dos dels trets més vigorosos de la seva pràctica artística: la vigència que fins al final va concedir a la vessant crítica de l’expressionisme i la identificació amb la imatge de l’artista malaguanyat que veia encarnada en Fidel Aguilar. Per mitjà del primer, entroncava amb una tradició plàstica que no renegava de la figuració com un eficient transmissor de realitats que s’inscrivissin de ple en un esperit d’agitació i de modernitat, i per mitjà del segon, més enllà de les analogies personals, estrenyia uns vincles que considerava irrenunciables entre l’art i el seu entorn més immediat, encara que fos per oposar-hi resistència; en el seu cas, l’herència pesant del romànic, la sensualitat agresta del paisatge, la codificació noucentista de la ciutat, els camins de pedra que porten a casa, 9
ENRIC MARQUÈS: UNA FIGURACIÓ CRÍTICA
Fig. 2. Enric Marquès vora el Sena, a París, el 1962. Fotografia extreta del catàleg Enric Marquès. Antològica, 1931-1994 (Girona: Ajuntament, 1996). 16
(núm. cat. 24 i 27), Colera (núm. cat. 26) o els esplèndids Del cantó de la font dels Lleons (núm. cat. 31) i Paisatge (núm. cat. 33), i també del viatge a Itàlia, el 1956, que li permetrà conèixer el gòtic primitiu i els frescos romans. Continua sent un home introvertit i esquiu (Torres Monsó, que era amb ell i Xargay en aquell viatge, recordava com Marquès solia “desaparèixer” per fer expedicions pel seu compte), però fa descobriments importants, com la VII Quadriennal d’art contemporani de Roma, amb més d’un miler d’expositors i amb Carlo Carrà, Renato Guttuso, Orfeo Tamburi o Felice Casorati entre els membres del jurat. Marquès en va quedar meravellat. Hi havia obres de Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Giorgio de Chirico, Leonor Fini, Lucio Fontana, Amedeo Modigliani, Giorgio Morandi, Alberto Savinio, Gino Severini, Mario Sironi, Ardengo Soffici, etc. El seu món, de sobte, li devia semblar molt petit. Potser no anava desencaminat Narcís Comadira quan, a propòsit de Josep Mompou, veia rastres dels “decoradors italians del feixisme”, com Sironi o Carrà, en l’obra d’una certa pintura catalana.11 Marquès en tornarà amb un empastament més compacte, una nova carnalitat d’ocres i torrats, i una pàtina lleument metàl·lica de blau de cobalt, com a El Fòrum, Roma (núm. cat. 39), que aviat aplicarà també al paisatge gironí, com a El barri del Mercadal (núm. cat. 40). Mentre a l’Estat espanyol el final de la Segona Guerra Mundial havia conduït a una inflació de l’informalisme i l’expressionisme abstracte nord-americà per cobrir d’un vernís de modernitat l’únic reducte dictatorial de l’occident d’Europa, Marquès reforçarà amb el viatge a Itàlia, i amb el que tot seguit el portarà a establir-se a París (fig. 2), el convenciment que existien altres vies efectives de renovació artística que no renegaven, però, de les troballes de l’abstracció. De fet, ell mateix consideraria que el seu “període pictòric fort” comença amb la seva primera estada a París, entre el novembre de 1956 i la tardor de 1957, amb un parèntesi de sis mesos que va passar a Dinamarca, treballant de pagès al poble de Tystrup, i que li permetria també, de retorn cap a França, conèixer Bremen, Estrasburg o Alsàcia, on pararia expressament a Colmar per visitar el retaule d’Isenheim de Matthias Grünewald, un dels grans models dels expressionistes alemanys. No és estrany que sentís un enorme interès per Constant Permeke, el gran representant de l’expressionisme belga, atret especialment pel món dels camperols i els mariners, i el museu del qual va visitar durant un 17
ENRIC MARQUÈS: UNA FIGURACIÓ CRÍTICA
SOBRE LA VIDA HUMANA: L’OBRA GRÀFICA D’ENRIC MARQUÈS
— Jordi Falgàs 22
L’obra gràfica d’Enric Marquès es redueix a unes trenta xilografies, una trentena més de linòleums, una dotzena de litografies i un aiguafort. Les xilografies, datades entre 1965 i 1968, corresponen a la seva participació en exposicions col·lectives de gravat del moviment Estampa Popular, a l’exposició Gravadors de Girona i a les que va fer per il·lustrar la revista Presència, tot dins aquest breu període de no més de tres o quatre anys. Les altres edicions van ser majoritàriament fruit de col·laboracions en projectes com ara el llibre de Pius Pujades Trenta cares, trenta creus i una de canto (1972), l’exposició Escriptors gironins contemporanis (1974), la carpeta Autors de Girona (1975) i l’aiguafort Tardoral per al llibre Rèquiem, de Narcís Comadira (1984). Marquès, doncs, no va pas ser un gravador prolífic, sinó més aviat circumstancial; però no per això podem afirmar que es tracti d’un conjunt d’obres secundàries, al contrari. Les xilografies, sobretot, són un grup d’obres que demostren que per a ell el gravat era una tècnica molt útil, que li va permetre crear una sèrie d’imatges i explorar uns temes amb més eficàcia que amb la pintura, posar en pràctica la seva voluntat de trencar els canals habituals d’accés a l’art contemporani fent-lo assequible a un major nombre de gent, i reivindicar la seva visió de l’artista com un treballador ideològicament compromès, tal com havien fet els seus admirats Picasso i Miró. Estampa Popular va ser un moviment que va néixer el 1959 a Madrid, liderat per José García Ortega (1921-1990), pintor, gravador i militant clandestí del Partit Comunista Espanyol, que va aglutinar un grup d’artistes antifranquistes amb la intenció de dedicar-se al gravat de contingut reivindicatiu i de denúncia de la dictadura, i que aquest fos una via d’expressió de les classes populars, però també de difusió de les idees polítiques i estètiques del partit. Des de Madrid, Estampa Popular es va escampar a la resta de la península, i es van crear grups anàlegs al País Valencià, Andalusia, Galícia, el País Basc i Catalunya, on la primera exposició va tenir lloc el 1965. A partir d’aquí es van impulsar nous grups i exposicions arreu del país: Tortosa, Terrassa, Vic, Barcelona i Girona. En el cas de Girona, però, la iniciativa en realitat hi va arribar passant per París, gràcies al contacte d’Enric Marquès amb García Ortega, aleshores exiliat a la capital francesa, ja que els dos artistes es movien en l’òrbita del comunisme i l’antifranquisme (de 1962 a 1968, Marquès va ser militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya). Ell mateix va explicar, anys més tard: “Girona m’ha fet fer au23
SOBRE LA VIDA HUMANA: L’OBRA GRÀFICA D’ENRIC MARQUÈS
Fig. 1. Enric Marquès, portada del núm. 181 de Presència, 21 de desembre de 1968.
Les imatges dels seus gravats són rotundes, directes, amb abundància de rostres vistos en posició frontal i en primer pla, com en el cas d’Àvia, Àvia i nen vietnamites, Soldat americà (núm. cat. 57) i Soldat vietnamita. El seu semblant seriós revela drama i tragèdia, i amb gran economia de mitjans Marquès aconsegueix crear uns rostres que són introspectius però que alhora ens interpel·len. És sorprenent comprovar com, tot i la seva curta experiència en la tècnica, va saber utilitzar de manera magistral el potencial de la xilografia, mostrant un hàbil domini de la dinàmica creada pels traços fets amb les gúbies i del dibuix en negatiu sobre la planxa de fusta per marcar volums, llums i ombres, a fi i efecte de deixar només la taca de negre justa. Marquès va optar per posar cara a la guerra —mostrant el rostre de soldats i civils, víctimes tots plegats—, fent així més proper un drama que altrament podia semblar molt llunyà i aliè, però que s’havia convertit en símbol de totes les lluites contra el militarisme i l’imperialisme. L’inici de les seves col·laboracions escrites a Presència, a partir del novembre de 1967, també li va donar l’oportunitat de publicar algunes 26
xilografies per il·lustrar la portada de la revista. Mereix una atenció especial la que va dissenyar per al número extraordinari de Nadal de 1968 (fig. 1), per a la qual va adaptar la xilografia Humanae vitae. Biafra, agost 1968 (núm. cat. 64 i 65). El tema d’aquell número eren els drets humans i, tal com es deia en un breu comentari a l’interior, “el grabado de Enric Marquès ha unido en uno solo los tres temas de este número: Navidad, Derechos Humanos y efemérides del año”. I continuava: “En el pesebre de 1968, la Madre y el Niño tienen la piel negra, los rasgos biafreños y el rictus del subdesarrollo.” Una vegada més, amb recursos gràfics mínims i una sàvia utilització del vermell, el blanc i el negre, Marquès va crear una de les portades més reivindicatives d’aquella històrica etapa de la revista. Finalment, també s’ha d’observar que, igual que en la seva pintura, Marquès va combinar la producció dels gravats de caràcter polític amb altres on presentava imatges extretes de la cultura popular i la cultura de masses, com en el cas de Cavall d’espases i rei de bastos i Combat de boxa (núm. cat. 59 i 63), i la ja esmentada Arada. Són imatges amb un significat no tan explícit, més subtil, no exemptes d’ironia i dobles sentits, en les quals, com en les seves pintures més pròximes al Pop Art, Marquès convida a reflexionar sobre la societat de consum, els esports i l’entreteniment de masses, i les noves formes d’alienació. Són un bon complement als dards incisius d’Estampa Popular, amb calat diferent però igualment punyents.
1 Enric Marquès, nota biogràfica i respostes a una entrevista de Joaquim Jubert, text mecanografiat, 22 de febrer de 1974. Arxiu Narcís-Jordi Aragó, Girona. Parcialment publicat a Jubert, “Enric Marquès i Girona: un retrat i un autoretrat”, Revista de Girona 169 (1995): 58-67. 2 Pau Lanao, “Ni tan grisa, ni tan negra. Girona als anys seixanta: des de l’exposició d’Art Sacre a les mostres d’Ansiba, passant per l’Estampa Popular”, a 60’s versus 80’s. Literatura, música i arts visuals a Girona i a Catalunya (1960-1980), ed. Narcís Figueras (Girona: Museu d’Art, 2003), 173. 3 Vegeu Arnau Puig i Lluís Bosch Cruañas, Cap a una altra realitat: el context d’Estampa Popular (Girona: Museu d’Art, 2005). El mateix Marquès en va parlar al seu article “Estampa Popular”, Nous horitzons 11 (1967): 45-47. 4 Narcís Comadira, correu electrònic a l’autor, 13 de febrer de 2015. 27
SOBRE LA VIDA HUMANA: L’OBRA GRÀFICA D’ENRIC MARQUÈS
7 Terrats sobre l’Onyar 1950 | Guaix sobre paper | 41 x 33 cm
36
37
8 Retrat femenĂ c. 1950 | Oli sobre tela | 41 x 33 cm
19 Autoretrat 1953 | Oli sobre tela | 46 x 38 cm
48
49
20 Cort Reial 1953 | Oli sobre tela | 60 x 51 cm
25 CampdorĂ 1955 | Guaix sobre paper | 38 x 52 cm
54
55
26 Colera 1955 | Guaix sobre paper | 45 x 61 cm
45 La vall de Sant Daniel a ple sol 1964 | Guaix sobre paper | 100 x 70 cm
74
75
46 Pagès 1964 | Oli sobre tela | 100 x 80 cm
52 Esbós per al gravat Àvia i nen vietnamites (I) 1965 | Pastel sobre paper | 28 x 32 cm
53 Esbós per al gravat Àvia i nen vietnamites (II) 1965 | Tinta sobre paper | 54 x 39 cm
80
81
54 Àvia i nen vietnamites c. 1965 | Xilografia | Imatge 34 x 30 cm
63 Combat de boxa 1966 | Xilografia | Imatge 24,5 x 30 cm
90
91
64 Esbós per al gravat Humanae vitae. Biafra, agost 1968 1968 | Tècnica mixta sobre paper 50 x 33 cm
65 Humanae vitae. Biafra, agost 1968 1968 | Xilografia | Imatge 39,5 x 24 cm
101 El somni americĂ 1989 | Collage sobre fusta | 100 x 61 cm (c/u)
122
123